Els tres darrers anys envien senyals preocupants

 

(Font: Copernicus Climate Change Service (C3S) / ECMWF, sota llicència CC BY 4.0.

https://climate.copernicus.eu/global-climate-highlights-2025)

Benvolgudes lectores,

Des de que va sortir l'informe de Copernicus a principis d'any (el 14 de gener) volia fer-ne un post de comentari, perquè ens posa en situació sobre l’evolució de l’estat climàtic al Sistema Terra, segons l’informe, es confirma que el 2025 ha estat el tercer any més càlid mai registrat, amb una temperatura mitjana global de 14,97 °C, és a dir, 1,47 °C per sobre del nivell preindustrial (1850–1900). Tot i que lleugerament més fresc que 2024 i 2023, aquest resultat forma part d’una tendència persistent: els últims 11 anys han estat els més càlids des que hi ha registres. 

Una de les conclusions més impactants és que, per primera vegada, el planeta ha superat el llindar d’1,5 °C durant un període de tres anys consecutius (2023–2025), segons l’anàlisi ERA5. Aquesta fita no implica que l’Acord de París s’hagi superat formalment, però sí que marca una tendència accelerada d’escalfament global. 

Els factors principals que expliquen aquesta increment són: 

• L’augment sostingut d'emissions de gasos d’efecte hivernacle i una menor capacitat d’absorció de CO₂ dels ecosistemes i, sobre tot, de l'oceà (d’això en parlaré en un post proper). 

• Temperatures oceàniques excepcionalment altes, amplificades per l’episodi d’El Niño i altres formes de variabilitat marina i atmosfèrica. 

Europa també va registrar el seu tercer any més càlid, amb una temperatura mitjana de 10,41 °C, que representa 1,17 °C per sobre de la mitjana 1991–2020. Tant l’Àrtic com l’Antàrtida van mostrar anomalies de temperatura molt elevades. 

Aquest conjunt de dades reforça l’avís científic que l’escalfament global està accelerant-se, i que la finestra per limitar l’augment de temperatura es redueix ràpidament. Com subratlla Copernicus, “cada any i cada dècima de grau compten” a l’hora de prevenir impactes climàtics sistèmics. 

Si seguim aquesta tendència anem a escenaris moderats o alts de temperatura mitjana. Fa uns anys, en un post vaig fer aquest esquema per entendre l’estructura dels escenaris de l’IPCC, això ens dóna ja una idea sobre quin rumb estem prenent. Així doncs, d’entre aquests escenaris que el darrer informe de l’IPCC senyala, en tenim 3 que ens poden donar algunes claus sobre com es projecta el nostre futur: SSP2-4.5, SSP4-6.0 i SSP3-7.0 (l’SSP5-8.5 és totalment irreal perquè assumeix recursos fòssils amb una taxa de retorn energètic constant, cosa que les lectores i lectors d’aquest bloc ja saben que és impossible). 

Alerta! El que expliqui això aquí no vol dir que no hàgim de continuar lluitant i treballant per fer possible els Acords de Paris, tot el contrari, l’anàlisi és necessari per començar a posar fil a l’agulla a estratègies d’adaptació, però sense deixar de banda les estratègies de mitigació. En el següent post aprofundiré una mica més sobre els escenaris més probables seguint la lògica actual. 

Salutacions,

SZD

La gran mentida nuclear

(By Garcellor - Treball propi, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=6816222)

Benvolgudes lectores,

Aquest post i el següent seran, a diferència del que acostuma a ser la norma en aquest bloc, més quantitatius. I ho seran degut a una necessitat que ve de la campanya que ja fa uns anys s’ha engegat a Europa i que, penso, a Catalunya cada cop anirà agafant més força, sobre tot quan calgui tancar i desmantellar les tres centrals nuclears que hi tenim operatives. Cal un post en aquest sentit per mostrar amb números i càlculs clars del que s’anomena energia nuclear. Veurà la lectora que, la mal anomenada, energia nuclear no és ni font energètica ni és neta. Des de fa uns anys, els lobbies nuclears han intentat fer passar bou per bèstia grossa i han afegit a la primera mentida (és una font d’energia) una segona: és una energia neta en el sentit de que representa molt poques emissions comparades amb l’energia fóssil. En aquest post doncs us presentaré unes estimacions molt aproximades que posen en evidència l’engany majúscul del qual hem estat víctimes. En el post següent entendrem el perquè de l’engany i qui hi ha realment al darrera. 

No és una font d’energia 

Per a que ho sigui cal considerar tot el cicle de vida i veure que l’energia produïda en tot el cicle de vida supera la que es consumeix per construcció, manteniment i desmantellament. Per tant, cal comptar la construcció de les centrals nuclears, la mineria, el manteniment de la central, el seu desballestament i, el més important, el manteniment dels residus durant tot el temps que siguin actius i, per tant, perillosos per a la vida. 

L'energia real generada per 1 kg d'urani en un reactor nuclear comercial (amb un enriquiment del 4% de l'U-235 disponible) és aproximadament (tenint en compte una eficiència de calor generat a electricitat del 33%) 27 terajoules (TJ) o 2,7 × 10¹³ J.

L'energia necessària per gestionar de manera segura els residus nuclears generats per 1 kg d'urani durant 100.000 anys (el temps en que els residus deixen de ser perillosos) és aproximadament 100 petajoules (PJ) o 1 × 10¹⁷ J en una estimació conservadora, en la qual es tenen en compte els costos del manteniment de la infrastructura d’emmagatzematge dels residus. Si fem una estimació menys conservadora podríem dir que el valor seria 45 TJ o  4,5 × 10¹³ J.

L'energia necessària per construir una central nuclear, distribuïda per 1 kg d'urani utilitzat en tota la seva vida útil (40 anys), del seu desmantellament i tractament posterior de les parts contaminades és,  aproximadament, 57 gigajoules (GJ) o 5,7 × 10¹⁰J.

Aquí no he comptat la possibilitat d’accident i el cost energètic que ha implicat això. Però ja veiem que si estimem tot el cicle de vida (i això és necessari fer-ho si volem deixar un planeta habitable a les generacions futures) l’energia nuclear és un embornal d’energia: 27TJ de generació front 45 TJ per kilogram d’urani de consum al llarg de tot el cicle de vida del combustible utilitzat.

No és una energia neta

Per això cal calcular les emissions associades a l’ús d’urani, veiem-ho. L'energia consumida i les emissions associades a l’energia nuclear provenen de diverses etapes: Extracció i refinament de l'urani: 563 tCO₂e, enriquiment i fabricació del combustible nuclear: 375,83 tCO₂e per kg d'urani, construcció, manteniment i desmantellament de la central nuclear: 601,33 tCO₂e/kg d'urani. A partir d’aquí ve el problema de comptar les emissions dels residus, ja que depen de com ho fem (suposant que es posen en magatzems geològics que «només» cal vigilar durant 500 anys), ens dona unes emissions de 31,57 tCO₂e/kg. Si som conservadors, suposant que caldrà vigilar els residus mentre estiguin actius (ja que tots no es poden emmagatzemar en aquest tipus de llocs), llavors dóna: 6.313 tCO₂e/kg (cent mil anys de gestió activa). Així, cada kg d’urani utilitzat en una central nuclear genera aproximadament 1.572 tones de CO₂ equivalent al llarg del seu cicle de vida (en la hipòtesi de que només cal mantenir-lo durant 500 anys). Si ho fem amb el que s’anomena dipòsit actiu: 7.854 tones CO₂e/kg d'urani. 

Si ho expressem d’una altra manera, això són uns 200 gCO₂e/kWh front els 390 gCO₂e/kWh que genera una central de cicle combinat. Si fem estimacions més optimistes podríem dir que son 100 gCO₂e/kWh. És a dir una central nuclear emet un quart del que emet una central de gas de cicle combinat. Per tant, d’energia «neta» res de res. 

Factor de risc associat

L’anàlisi del cicle de vida de l’energia nuclear ha de considerar els costos energètics i les emissions associades als accidents nuclears. Això és especialment rellevant perquè els accidents poden generar impactes a molt llarg termini, tant ambientals com econòmics.

Els models probabilístics de seguretat nuclear assumeixen que els dissenys de reactors moderns han reduït significativament la probabilitat d’accidents. No obstant això, la dada empírica suggereix una probabilitat molt més alta (1 cada 6.000 anys-reactor) això dóna unes emissions associades als accidents de 0.75 tones CO₂e/kg d'urani. Ja veiem que si ens centrem només en emissions l’impacte és baix, ara, això seguint la lògica del sistema consumista que tenim, si ho fem en termes de risc i morts, llavors el cost avaluat cal reconsiderar-lo d’una altra manera, diria que més humana (i aquí ho deixo). 

Conclusió

Hem vist segons aquests càlculs molt aproximats, perquè la nuclear no és una font d’energia ni és neta. Llavors perquè ens venen això? Si considerem només el curt termini (per tant, incorrectament), sí que és una font d’energia (sense comptar els costos de tractament i manteniment dels residus i el desmantellament de les centrals). Dit d'una manera col·loquial: si ens fem trampes al solitari llavors podem dir que els reactors nuclears generen energia. Però clar, com totes les trampes, amb el temps es veuen, i ara que els reactors es fan vells, exposen les vergonyes del sistema trampós que ens han venut. Ja podem veure on tindrem els problemes en el futur proper: primer en el tancament de les centrals que, econòmicament, és inviable sense subvenció pública (quin benefici en treu l’empresa del desmantellament?). Per tant, existirà la temptació des de l’esfera pública d’allargar al màxim la vida de les centrals, amb el risc que això comporta i amb l’increment de la generació de residus corresponent. Per altra banda, hi ha els residus dels quals ningú se’n vol responsabilitzar perquè, una altra vegada, és una inversió a fons perdut, de fet això ho hauria de pagar qui n’ha tret el benefici, correcte? Ah! però espera, que l’economia «de mercat» no anava així...

Hi ha una raó de fons més important de les que he exposat per justificar aquesta obsessió i rentat verd que s'està fent amb la nuclear. Però això, benvolguda lectora, requereix un altre post. 

Salutacions,

SZD

PS. Alguns enllaços d'interès: 

https://www.cbo.gov/sites/default/files/110th-congress-2007-2008/reports/11-14-nuclearfuel.pdf

https://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/etudes/join/2001/303110/DG-4-JOIN_ET%282001%29303110_EN.pdf

https://aei.pitt.edu/82924/1/1993.pdf

https://www-pub.iaea.org/MTCD/Publications/PDF/P1905_web.pdf

https://inis.iaea.org/records/gq124-vcs15/files/42024293.pdf?download=1

https://aei.pitt.edu/6656/1/6656.pdf

https://www.oecd-nea.org/upload/docs/application/pdf/2020-11/5300-strategy-selection.pdf

Catalunya: entre la negació, la ira i la negociació

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9e/Palau_Parl_Cat.jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric en aquest post sobre el resultat de les eleccions el diumenge al nostre país. Ho faig saltant-me un principi bàsic que he intentat seguir des del principi d’aquest bloc, que és no escriure amb pressa, però crec que les circunstàncies actuals ho requereixen i crec també, que els resultats són tant obvis i evidents, que no cal esperar gaire per fer quatre apunts de la trista realitat que mostren les tendències de vot. 

Cal dir doncs, que tenim mala peça al teler en dos aspectes: el primer i més important és la constatació de que l’electorat a Catalunya és fortament involucionista pel que fa a polítiques climàtiques i de protecció dels ecosistemes. El segon aspecte és que l’opció de regeneració democràtica s’ha aconseguit descativar (de moment) pel moviment involucionista/conservador. Veiem en aquest post el primer aspecte i, en un de futur, parlaré del segon.

L’actual espectre parlamentari mostra que, 125 dels 135 escons al Parlament (85,96% dels vots) són conservadors. Amb això vaig més enllà de les etiquetes sentimentals que ven cada maquinària electoral de partit. És a dir que, pel que fa, per exemple, als tres partits més votats, les seves actuacions a nivell mediambiental són gairebé calcades: tots ells han governat en un moment o altre i cap d’ells ha seguit polítiques decidides per fer front al problema. Deixeu-me dir que de problema només n’hi ha un de gros: la nostra supervivència com espècie i la de moltes altres que arrossegarem en aquesta bogeria. D'aquest en  deriven després tots els altres que tenim actualment. Alerta, això no vol dir que dintre de cada partit no hi hagi sectors molt preocupats pel medi ambient, però aquests sectors tenen molt poc pes en les polítiques que acaba fent i aplicant a curt i mig termini el seu partit i, per tant, a la pràctica, és com si no hi fossin. El que indiquen els resultats és que als habitants de Catalunya (al menys els que han votat en aquesta contesa electoral) o no els importa, o no creuen necessari un canvi de manera d’afrontar el problema mediambiental, ja que els partits que han votat majoritariament o el neguen directament (Vox i PP) o fan veure que els preocupa, però a l’hora d’actuar proposen pedaços que són més un rentat verd que una altra cosa. Els dos partits que proposen de manera directa alguna acció representen només el 9,91% dels vots. 

Fa temps que vaig parlar de les fases del dol en el problema de col·lapse mediambiental i de recursos que estem patint. En el model de Klüber-Ross, a nivell social, els resultats indiquen que estem en les dues/tres primeres fases: negació i/o ira o, com a molt, en la de la negociació. És a dir que l’espectre polític en el Parlament ens mostra que les propostes polítques principals es centren en mantenir l’actual model perquè, o no veuen, o no reconeixen que fent les mateixes polítiques que s’han fet en els darrers 60 anys però posant més renovables no és una opció que solucioni el problema. Cal dir que el que ens passa a Catalunya no és una peculiaritat i que seguim les tendències a nivell europeu, però també cal dir que aquestes tendències aquí es veuen agreujades per la situació particular i les inèrcies històriques (tant autòctones com del país veí, que imposa la seva manera de fer) que configuren la realitat actual. 

Per tant, segons el panorama actual, caldrà actuar des de les plataformes socials i l’activisme fent pressió des de moviments ciutadans per contraposar-se als interessos econòmics (o lobbies) dominants que pretenen (i sembla que aconsegueixen) utilitzar les institucions com a corretja de transmissió i plataforma d’implementació dels seus interessos particulars. Aquests interessos són curt-terministes i volen un retorn immediat de les seves accions o ‘inversions’ amb diner públic que ‘ajudi’ a implementar els seus negocis (la majoria dels quals són, en el millor dels casos, rentat verd). En tenim uns quants exemples, però citaré els tres més característics: el projecte de macro complex turístic a Tarragona, el macro parc eòlic a l’Empordà i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Tots tres són una aposta per un model suicida que no només trinxa el territori i beneficiarà a uns pocs, empobrint-ne a molts, sinó que, en el cas de l’aeroport és llençar els diners quan el transport aeri es reduirà en les properes dècades. En el cas del parc eòlic pot causar un dany majúscul i irreparable als ecosistemes marins i en el cas del complex turístic al camp de Tarragona degradarà socialment i incrementarà la necessitat de recursos en un àrea que ja està al límit pel que fa a la seva vertebració social, contaminació i en necessitats materials. 

Tot plegat doncs apunta a que sigui qui sigui dels grans partits que gestioni l’autonomia els propers 4 anys, decisius en adaptació i mitigació del Canvi Climàtic, no han entès (o no volen entendre) els reptes que hem d’afrontar i el canvi de model que implica. 

Fins aquí el diagnòstic, ara cal veure com actuar davant aquesta situació. En primer lloc la situació que vivim és un signe clar de les primeres fases del col·lapse. Vull recordar aquí que el col·lapse es dona perquè la societat que el pateix s’entesta en seguir aplicant velles polítiques i maneres de fer a problemes nous. Això passa perquè tal com vaig comentar en el darrer post el sistema actual pretén vendre que un problema irresoluble té solució, per això parlava de la quadratura del cercle (matemàticament és un oxímoron). Les eines que tenim de representació democràtica clarament no són útils per la situació de col·lapse que estem visquent, bàsicament perquè es necessita una gestió democràtica més descentralitzada, més representativa i més participativa i adaptada a cada territori, cosa que va contra la tendència de cooptar i controlar les decisions i el govern pels grans interessos econòmics. 

Aquesta acció des de fora de les institucions, cada cop més dominades per aquesta visió curt-terminista i de cerca del benefici immediat i allunyat de l’interès públic, cal que estigui basada en un canvi de perspectiva. Aquesta perspectiva implica unes actuacions que entenguin que l’objectiu es ajudar a un canvi de model que es produirà d’una manera o una altra, però que l’important és treballar pel com i no tant pel què. Es a dir, està clar que el model creixentista, neo-liberal i injust actual està a les acaballes, l’important aquí és que quan la majoria de la població se n’adoni (i ja se n’adona: què és sinó l’augment del populisme i el feixisme?) no caigui en la desesperació o l’apatia. Per això cal treballar en els canvis de mentalitat, en l’establir xarxes de suport social i en no esperar resultats immediats. D'aquesta part pràctica en parlaré en el següent post. 

Finalment deixeu-me fer un apunt final pels que sempre deslliguen l'eix nacional de l'eix social o l'ambiental: sense el nostre patrimoni natural (i això és la protecció del medi ambient i ecosistemes) no hi ha país, no hi ha cultura i no hi ha, al capdavall, política vàlida. Fins que els moviments polítics del país, actualment els que s'anomenen independentistes, no posin com a prioritat vertebradora del moviment la protecció del medi ambient i els ecosistemes enfront de l'actual model suïcida i assassí, no tenim opció. En parlaré més en detall en un post proper. 

Salutacions,

SZD

El futur que ens espera no és el futur que ens imaginem

Senat romà. Font: By Cesare Maccari - [1], Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=80023891

Benvolgudes lectores,

Aquest post vol ser una continuació de l’anterior. En aquell donava algunes idees sobre quins objectius concrets podríem plantejar per tal de poder fer front al desastre climàtic i de gestió de recursos que estem patint. Ja fa gairebé un any i les coses segueixen les tendències apuntades, és a dir, fer com si no passes res, malgrat les evidencies cada cop més paleses de que sí, que alguna cosa esta passant, i grossa. Només cal repassar les darreres notícies per veure que l’actualitat, tristament, està donant la raó a les previsions titllades de més ‘pessimistes’. Per centrar una mica la discussió faré un breu resum en tres grans àrees: geopolítica, clima-recursos i propaganda.

1) Geopolítica. La guerra d’Ucraïna ha destapat un afer que s’estava covant des de fa temps. Entre d’altres, les causes d’aquest afer són l’emergència de nous blocs d’influència política en el planeta. Davant de l’omnipresència del bloc occidental liderat pels EUA i la seva democràcia a la clàssica¹ es contraposen les dictadures explícites o de facto del bloc oriental (Xina i Rússia) que volen fer valdre el seu poder emergent pel que fa a la dominació dels recursos, en l’escaquer mundial. D’aquesta situació en puc parlar en un post posterior, però potser el lector que pugui llegir anglès pot anar fent un tastet aquí.

2) Clima-recursos. Les onades de calor recurrents i intenses en tot l’hemisferi nord imposen la realitat del canvi climàtic a la quotiniaditat, una realitat que s’esperava que no afectes a aquesta generació del ‘qui dia passa, any empeny’. El fet és que s’estan avançant les previsions dels ‘mals averanys’ científics a uns extrems que no s’esperaven els més conservadors, però que alguns ja advertien fa temps (per mostra els informes de l’IPCC). Per altra banda, la crisi de recursos que estem patint es fa palesa en desajustos econòmics greus, fent aflorar pors de grans recessions, com la del 29 del segle passat. Veurem com es van desenvolupant els esdeveniments, però fins i tot els més ‘optimistes’ preveuen una tardor calenta en tots els sentits (climàtic i econòmic, sobre tot).

3) Propaganda. Vull dir que per a mi encara hi ha periodisme de qualitat, però el periodisme que té més volada i altaveus s’ha transformat en això, propaganda, que utilitza tots els recursos més evidents de desinformació per no alertar a la població del greu problema que tenim. Fins i tot en el cas de que s’alerti, es fa per anar a tocar l’emocionalitat més bàsica i pueril, estimulant debats espuris i inútils sense sentit, convertint l’anècdota en fet trascendent (i. e. no hi ha glaçons o el preu de la benzina quan el del barril de petroli ha baixat). En parlaré també en el futur, però per anar fent boca podeu llegir el magnífic article de’n Josep Cabayol i col·laboradors.

En aquesta situació les posicions de cadascú varien en un ampli espectre, però veient les actituds dels mitjans i les expressades en les xarxes socials podríem, simplificant molt, classificar-les en dues: continuista i col·lapsista. La continuista té un ventall d’opcions que van des de la negació més estricta al paper de la tecnologia com a opció per solucionar el ‘problema’ i seguir fent com sempre, no aprofundiré més de moment en aquesta opció. En la visió col·lapsista, enmarcada en la col·lapsologia (una disciplina amb insignes representants com Tonybee, Tainter o Diamond) hi ha diferents graus també. Per simplificar, tindríem dos extrems amb tot de matisos: el possibilisme adaptatiu i els que creuen en un col·lapse ràpid i, per tant, en la impossibilitat d’adaptació a diferents escales temporals o espacials, només hi ha l'opció de la fugida lluny de la barbàrie que crearà aquest col·lapse ràpid i brutal. D’aquesta darrera visió en parlaré en un altre post perquè veurem que té paranys que ens porten cap opcions no esperades. 

El que vull emfatitzar aquí és que, tot i semblar el col·lapse una visió del món diferent i que potser accepta la realitat més crua, veu també el sistema com a determinista, i això indueix a moltes imprecisions. Per exemple, Tainter apunta que el col·lapse implica una «reducció de la complexitat del sistema», però aquesta afirmació qualitativa no ens es de gran ajut per afrontar-lo i, sobre tot, per gestionar-lo. Això és així per dues raons: la primera, la mateixa definició de complexitat, sobre la qual no hi ha un consens a nivell científic, la segona, tampoc hi ha una metodologia que ens permeti saber com es produirà aquesta reducció de complexitat. Per tant, en lloc de centrar-nos en tractar de ‘predir’ o ‘descriure en detall’ el col·lapse i com es produirà, crec més interessant tenir en compte altres característiques d'un sistema complex, cal veure’l des d’un altre punt de vista. Crec que el que cal emfatitzar és que l’Horitzó de Predicció (HP) o horitzó predictiu del sistema s’anirà reduint. L’horitzó de predicció és aquell interval temporal dins el qual els resultats d’un model predictiu s’ajusten o tenen una alta probabilitat de ser confiables. Dit d’una manera més planera, és el temps en el qual el model farà bones prediccions, més enllà d’aquest temps les prediccions del model ja no seran realistes. Això ho veiem en, per exemple, les prediccions meteorològiques: més enllà d’uns dies els resultats del model són massa incerts i, per tant, no són fiables. Aquesta fiabilitat va sent més petita a mesura que pasen més dies. Doncs bé, l’HP és aquell moment en que les prediccions ja no són fiables o ho són molt poc. 

De la mateixa manera, en el sistema complex en el que vivim, a mesura que el col·lapse avanci, aquest HP s’anirà fent més i més curt, fins que, durant les fases més agudes del col·lapse, sigui pràcticament zero. Aquest escurçament en l’HP es degut a que la incertesa en l’evolució de les variables que caracteritzaven el sistema abans, creix. Per exemple, actualment s’utilitza el PIB com indicador econòmic, doncs bé en un sistema que estigui col·lapsant el PIB pot començar a tenir evolucions erràtiques fins a no poder representar l’economia. Això vol dir que més enllà d’una tendència general al deteriorament, no podrem predir comportaments concrets. 

Aquesta situació s’allunya molt del que estem acostumats, perquè precisament, el comportament determinista que tenia el sistema fins ara, quan tot anava creixent, era fàcilment extrapolable o projectable cap al futur. Això cada cop serà menys evident i hi haurà més incertesa. Com la lectora ja deu suposar, aquesta incertesa és totalment nociva pel sistema actual a tots els nivells: des d’inversions fins a planificació d’infrastructures, des d’impostos fins a previsions d’estalvi. Tot, absolutament tot, el que coneixem actualment com societat del benestar, s'ensorra quan ho toca la temuda mà de la incertesa. 

I aquest és, benvolgudes lectores, l’aspecte crucial i la clau de volta que no es vol afrontar a nivell de gestió, perquè xoca, no només amb un sistema econòmic que sabem obsolet i assassí sinó amb una visió del món confortable i complaent, poruga i mesquina però sobre tot manipuladora i en contra de la llibertat. Ens hem acostumat a sacrificar en nom del ‘benestar’ la nostra llibertat. 

I aquí és on hem d’entendre que es situa el títol del post: existeix una contradicció entre el que la societat ve experimentant i convencent-se des de fa dècades amb el futur que ens espera. Això aboca a una incapacitat social i política de gestió dels temps que venen, degut a que el marc general era determinista i el que es feia, bàsicament, era gestionar els detalls. Al mateix temps, aquesta visió ens permet entendre algunes de les particularitats dels sistemes polítics (dits democràtics) occidentals on les opcions tenien dues grans tendències, la dreta (conservadors) o l’esquerra (reformistes o transformadors). Els moviments de dretes o conservadors pretenien seguir aplicant el mateix model del passat, és a dir, aplicar velles receptes cap al futur i, en aquest sentit, la capacitat d’acord entre les diferents opcions conservadores és més alta, mentre que les ‘esquerres’ o moviments transformadors proposaven diferents opcions per transformar la societat i la seva estratègia estava més centrada en l’objectiu a assolir. Al ser aquest objectiu més divers, els auto-anomenats moviments ‘d’esquerres’ sempre han tingut més dificultat per entendre’s, ja que els imaginaris futurs poden ser més divergents. Res d’això a dreta o esquerra ara es vàlid perquè, actualment, els moviemnts polítics, com en tot canvi d’era, estan força desorientats. Sobre tot els transformadors o d’esquerres, ja que, en alguns casos, havien assumit i incorporat part del discurs conservador en el seu pla per assolir l’imaginari o objectiu final.

Davant d’aquesta situació cal una nova manera de fer les coses que es basi en un enfocament diferent. Cal adaptar-se a la tendència que segueix el sistema que està col·lapsant per poder navegar aquest col·lapse. Al mateix temps, cal tenir la màxima flexibilitat per poder (a curt termini) gestionar els detalls que cauen dins d’aquesta incertesa que cada cop serà més gran i evident.

Finalment apuntar que, en mig d’aquesta situació que ens desorienta i que ens pot arribar a angoixar, hi rau una qüestió importantíssima: el fet que el sistema es torni menys predictible i més incert ens obre la porta a la possibilitat de recuperar la llibertat perduda. 

Salutacions,

SZD

1 dic clàssic en el sentit de la democràcia com s'entenia en el món clàssic (Grècia i Roma pre-imperial) on la democràcia s’aplica només a una part de la població que inclou classes dirigents i classes mitjanes, deixant a les classes més baixes en una situació d’esclavatge

Una nova eina de simulació per a la transició energètica: el model pymedeas

Benvolgudes lectores,

En aquest post us presento el darrer article que ha sortit del projecte MEDEAS. L’objectiu del projecte era proporcionar una eina de simulació de codi obert i transparent per ajudar a analitzar la transició energètica a una economia baixa en carboni. Doncs bé, el model pymedeas és el resultat de l’esforç de tot l’equip del projecte durant quatre anys i aquest article publicat la seva part més important i visible. El model, que es pot córrer a tres nivells geogràfics (món, Europa i Austria), el podeu descarregar de forma gratuïta a la web del projecte (aquí).

En l’article fem una revisió dels diferents enfocaments per modelar la transició energètica cap a una economia descarbonitzada. Identifiquem una sèrie de limitacions en els models actuals, com ara la manca de consideració de situacions fora d’equilibri (com una transició energètica) i les retroalimentacions no lineals. Tampoc es consideren en molts casos (com els escenaris SSP) les limitacions biofísiques. Per abordar aquestes qüestions, s’ha creat el model pymedeas (un model d’avaluació integrada IAM, de les sigles en angès) que permet a qualsevol que hi estigui interessat, sense cap cost en llicències de programari (està programat en Pyhon, llenguatge de codi obert), explorar el disseny i la planificació d’estratègies i polítiques adequades per descarbonitzar el sector energètic a nivell mundial, de la UE i a nivell d’estat. La principal novetat del nou model de codi obert és que aborda la transició energètica tenint en compte els límits biofísics, la disponibilitat de matèries primeres i els impactes del canvi climàtic. Aquest article mostra les capacitats del model mitjançant diversos experiments de simulació per explorar rutes alternatives per a la transició renovable. Per simplificar els anàlisis ens hem centrat en dos escenaris bàsics (tots dos prenent com a referència l’escenari de l’IPCC SSP2): BAU i OLT (Optimal Level Transition). 

Algunes variables del model en la simulació de referència pels escenaris BAU i OLT, en dos nivells geogràfics: Món (columna de l'esquerra) i UE (columna de la dreta). 

En els dos escenaris es veu el paper que juga el requeriment a ultrança de creixement i l’impacte en l’economia a mitjà termini. La diferència entre els dos escenaris és la taxa d’implementació renovable que, en el cas de l’OLT és més alta que en el BAU (el qual extrapola les tendències actuals). En tots dos escenaris s’activen i desactiven quatre opcions (hipòtesis): Eficiència, TRE, Canvi climàtic i Escassetat. Per veure com actuen de manera aïllada o en conjunt s’activen o desactiven una cada cop o de forma conjunta. En els escenaris seleccionats d’aquest treball, es constata que l’escassetat futura de combustibles fòssils és el factor més influent de l’evolució del sistema. Els canvis d'eficiència i els danys pel canvi climàtic són també determinants importants que influeixen en els resultats del model. Aquest treball es el resultat d’un taller fet al novembre del 2018 on hi va participar tot el consorci i es van fer les proves i tests del model pymedeas que ara han sortit publicades en aquest article. 

Amb aquest treball doncs, es posa a disposició de la societat una eina de codi obert, transparent i que tothom pot utilitzar al seu ordinador, per dissenyar o analitzar polítiques energètiques i de sostenibilitat en aquest temps futurs que s’albiren tant complexos i que requereixen de la màxima implicació i esforç de tots els que ens dediquem a la recerca.

Salutacions,

SZD

Nèmesi (I): COVID19 i l’epidèmia subjacent

Benvogudes lectores,

En aquestes setmanes de confinament s’ha trastocat la nostra vida a tots els nivells i, en aquest sentit val la pena anar reflexionant sobre aquesta pandèmia, aquest cigne negre que anomenava l’Antonio Turiel en aquest col·lapse de la civilització actual. Primer de tot vull expressar la meva tristesa, desolació i condol per totes les situacions de patiment i dolor que està portant aquesta pandèmia, per les morts, els malalts i la gent afectada directament o indirecta. Ara no és el moment de crítiques de què s’està fent o com s’està fent, ja hi haurà temps d’una anàlisi més pausada i amb perspectiva quan s’acabi el confinament i la pandèmia hagi remès.

En primer lloc, cal reconeixer que els col·lapsistes no havíem previst aquest event, que genera un efecte en cascada i acaba generant una aturada (en aquest cas gran però no total) del sistema. Tot i així, cal dir que els sistemes complexos, i l’ecosistema del qual formem part n’és un, tenen aquestes característiques: la impredictibilitat en periodes mitjans o llargs de temps i, sobre tot, una impredictibilitat creixent quan el sistema s’apropa al punt de no retorn de transició sobtada (com és el que vinc explicant fa anys en aquest bloc). Aquesta pandèmia és part d'una Nèmesi, que acaba amb la Hybris que vaig comentar en un post anterior. Per tant des d’aquí, només pretenc fer una humil reflexió (molt limitada) que s’afegirà a l’oceà de visions que emergeixen aquest dies, moltes d’elles amb molt més trellat que aquesta.

La pandèmia (com tot event sobtat, imprevist, en un sistema inestable) obre una bifurcació en el camí (tal com apunta Noam Chomski), però no és la darrera bifurcació que se'ns presentarà. Aquesta bifurcació, més enllà del que ara va sonant al voltant de la salut i l’economia, crec que ens ha de fer veure quin és el substrat ètic (polaritzat) que ha portat (i porta) a les decisions de governs i individus. La tria d'un camí o un altre en aquesta bifurcació o cruïlla descansa sobre dos pols: imposició o cooperació. I, al seu torn aquests dos pols es modulen seguint un substrat conceptual (o ontològic). Aquest substrat cal elaborar-lo i fer una diagnosi més enllà de la urgència actual, a dos nivells: material i mental.

Moltes de les anàlisis que he llegit, es centren en l’aspecte material i si ho fan en l’aspecte mental es centren en els impactes psicològics del confinament. M’agradaria començar des d’aquest punt de vista psicològic: cal tenir en compte que aquesta és una pandèmia que es desenvolupa en una base epidèmica. Aquesta epidèmia de fons es basa en un engany col·lectiu del qual tots en som subjectes actius i passius. És a dir, tots (en major o menor mesura) el mantenim i en som receptors.

La base epidèmica a què em refereixo és l’estrès com a malaltia. Segons l’OMS l’estrès ha anat creixent en les darreres dècades i, actualment als EUA el 50% del ciutadans senten que els impacta negativament en la feina, en algunes organitzacions se l'anomena l’epidèmia del segle XXI. Tenint en compte això, cal considerar de forma molt urgent, a més de la inestabilitat associada a les tres crisis (climàtica, ecològica i energètica) de la nostra civilització, la inestabilitat mental que patirem com individus, que es pot traduir, entre d'altres, en un alt nivell de frustració. Aquesta inestabilitat mental sociològica va, en gran part, associada a aquesta epidèmia silenciosa que ara, a més, s’agreujarà. Per tant, l’estrès de fons que patim com individus, no ajuda a gestionar una situació com l’actual, perquè el confinament en genera més. Hi ha un espectre d’actituds (respecte no només el COVID19, sinó al col·lapse) amb extrems en els dos pols que ens han dut a la bifurcació actual: cooperació o imposició. Les idees que sostenen aquestes dues actituts serien, per a la imposició: «què cal fer perquè això no torni a passar i mantenir el que (creiem que) teníem abans» o, per la cooperació: «el sistema socio-econòmic actual està obsolet, per tant, calen canvis profunds, cal canviar per adaptar-nos a la incertesa actual i futura, deixant enrere la il·lusió de la seguretat». 

No val la pena entrar ara en el pol de la imposició, aquest té uns bons fonaments en hàbits fortament arrelats en la nostra societat. M’interessa més aquí analitzar el pol, l’opció, de la cooperació.

Per començar a treballar en el pol de la cooperació cal que ens anem deslliurant de l’estrès, bàsicament, perquè cooperar implica tenir una actitud d’obertura cap als altres, mentre que, si estem estressats (en el paradigma lluita-fugida) estem a la defensiva i això ens limita la comunicació, essencial per poder col·laborar i cooperar. Cal que tinguem clar que l’estrès afecta a diversos àmbits de la nostra vida, per exemple:

• temps: més estrès, més sensació de no tenir temps per fer el que volem fer (o necessitem fer).
• recursos: treballar més per tenir més o, en la majoria de la població mundial, per sobreviure. La paradoxa del (primer) món actual: tot i tenir les necessitats materials cobertes tenim una vida amb poc temps ‘de qualitat’.
• estat mental: la 'qualitat' del temps que tenim depèn del nostre estat mental i, per tant, de la percepció de la realitat que vivim. Operem, la major part del temps, en estats mentals automatitzats però amb la percepció de que els individus som els que en realitat decidim, en major grau, el camí i que som els amos de les nostres decisions.
• necessitats: la propaganda ens inunda mentalment per a fer que volguem més coses i per distreure’ns. Fomentar la distracció crea estats mentals i patrons conductuals automatitzats, poc reflexius, poc autocrítics i per tant amb poca consciència. Així fomentem hàbits de fugida/distracció que debiliten la facultat propositiva-volitiva i, en resum, un estat mental més conscient i menys automàtic.
• volició: al no tenir voluntat (deixar-nos anar en la distracció) ens deixem arrossegar, cosa que crea un sentiment inconscient d’impotència que, o ens situa en un estat més evassiu, o ens provoca irritació.

Però què és el que dispara i/o manté l’estrés? La por, aquesta sol ser una por que no detectem i que, per tant, és més difícil de gestionar perquè no ens prepara per ‘lluitar o fugir’, és una por a la incertesa que genera una angoixa pel futur i del present. Aquesta por (paradoxalment) és fonamental pel manteniment del sistema actual, perquè genera un horror vacui per allò que cau fora dels límits considerats ‘normals’ o més ben dit, habituals, usuals o coneguts ("més val boig conegut...").

Veiem alguna proposta de com gestionar aquest estrès a nivell conceptual i actitudinal. Us proposo dos eixos, factual i temporal:

1. Factual. Tres pilars: sortint de la cooperació, assumir la responsabilitat per acabar portant a terme acció(ns). 
2. Temporal. Horitzó a: curt, mitjà i llarg termini. No em cansaré de repetir que el canvi que volem per a la societat, cal que l’implementem a nivell personal, perquè són les relacions individuals les que construeixen les estructures supra-individuals (a nivell de famílies, veinats, pobles, regions, països, nacions, continents) que, al seu torn, tornen a afectar als individus. 

Cooperació. Aquesta època ens aboca a la incertesa individual i aquesta incertesa, es pot paliar posant el focus, en lloc de en l'individu aillat, en l’aspecte col·lectiu. On posem la nostra motivació? en nosaltres mateixos com a primera idea motriu o en els altres? I quan pensem en 'els altres' ho ampliem més enllà de família, amics i coneguts? El confinament i la pandèmia ens han fet paleses dues qüestions: la interdependència del sistema socio-ecològic on vivim i la importància de tothom per igual (recordem aquelles tres velles paraules: llibertat, igualtat, fraternitat?). I ho ha fet en els dos costats, el destructiu: angoixa pel que facin malament els altres i la fragilitat de les relacions econòmico-comercials. Per aquest motiu, qualsevol persona pot ser, independentment del seu origen, professió, ideologia, etc. una amenaça. Per altra banda, el constructiu: el patiment compartit no només és patiment dividit, també és el mètode per alleujar-lo i gestionar-lo. La solidaritat és doncs el camí (que no l’objectiu). De fet, aquesta és la vacuna pel virus de la por: només posant-nos en el lloc dels altres (no només capir-los intel·lectualment, sinó sentir quina és la seva realitat) podrem avançar en el camí de la solidaritat i de la cooperació. Però aquesta solidaritat i cooperació cal que estiguin basades en una motivació que busqui el benefici comú i que fugi, entre d’altres coses, de la culpabilització, de la banalització que porta a la cosificació i, sobre tot, de l’actitud de donar almoina o fer caritat.

Responsabilitat. Dels tres pilars, aquest és el més important perquè, entre d’altres coses, és el més difícil d’entendre i per tant d’assumir. Segons el DIEC és la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó.

La tendència passada i actual ha portat a la centrifugació del comportament cap a l’exterior en una dinàmica d’irresponsabilitat. Si observem una mica veiem que, en general demanem responsabilitat a les institucions, però no qüestionem el fet que, durant les èpoques de bonança (al primer món) hem anat delegant en les institucions les decisions clau (i per tant les responsabilitats) i això, ara, en certa manera, se’ns gira en contra. Si no ens hem preocupat de bastir un sistema socio-econòmic transparent, just, equitatiu i flexible, quan les coses anaven bé, ara no podem pretendre que el sistema (la societat) de cop i volta es transformi. Perquè no hem demanat responsabilitats abans o, si ho hem fet, ha estat de forma parcial. Crec que aquesta delegació ha vingut accentuada amb l’excés de materialisme, que ha desembocat en una necessitat contínua i creixent d’alienació cap a l’exterior, que té com a conseqüència una cosificació creixent, i per tant una deshumanització en augment. Això ha portat al que coneixem, sense avergonyir-nos-en, com societat del consum i, consumir és, precisament, esgotar, dissipar, gastar o destruir (DIEC) el que tenim. Per tant, la societat del consum és una societat destructiva a tots els nivells, no pot ser mai una societat, ni tant sols, sostenible. Ras i curt: consumir és destruir, sostenir és mantenir,  per tant, una societat sostenible mai pot ser una societat consumista.

Si entenem la responsabilitat, com diu la definició, com una resposta, un efecte associat a una causa, i el que hi ha a la societat es construeix col·lectivament (aquests dies en tenim proves fefaents) la responsabilitat no depèn només d’un individu, un grup d’individus o d’un estat. Això sí, de la mateixa manera que l’efecte no depèn només d’una causa, ni de totes les causes per igual, la responsabilitat també està repartida de forma desigual, però toca a tothom, a tothom. Això doncs, ens implica a tots i, per tant, ens dóna poder per actuar i, al mateix temps la necessitat indestriable d’assumir o acceptar les conseqüències de l’acció (o la inacció).

Acció. Només quan integrem els dos primers pilars podem dissenyar una estratègia (coherent) que consideri tres periodes de d’acció, l’immediat (accions en el dia a dia) el mig termini (accions a portar a terme progressivament en un període de mesos) i el llarg termini (accions o plans a portar a terme en horitzons de màxim 5 anys). De la implementació i possibles metodologies i responsabilitats en les escales socials (nombre de persones) i temporals en podem parlar més endavant. Només un apunt: no hi ha receptes generals per aplicar a qualsevol lloc i situació. Cal aprendre a fer mentre anem fent, sent molt crítics i auto-crítics. El col·lapse és això benvolgudes lectores: treure’ns la són de les orelles i començar a actuar d’una manera diferent a com ho veniem fent, amb consciencia col·lectiva, solidaritat i responsabilitat.

Salutacions,

SZD

El col·lapse dels estats: Espanya. Una revisió.

(https://www.publico.es/politica/casa-real-ofrece-matices-discursos-franquistas-rey-juan-carlos.html)

Benvolgudes lectores,

Aquest post, tal com indica el títol, pretén ser una revisió i profundització del post del 15 de setembre del 2017. Per tant, deprés de més de dos anys del post en que analitzava la situació de l’estat espanyol pel que fa a Catalunya just abans del referendum de l’u d’octubre. La meva intenció és fer auto-crítica veient si les projeccions que vaig fer en aquell moment eren encertades o no i profunditzar (o modificar en algun cas) en les tesis que proposava llavors sobre la crisi del model polític i socio-econòmic espanyol.

Els fets. Des del que s’ha anomenat «octubre republicà», l’estat espanyol ha desplegat una estratègia de repressió i confusió en dos fronts principals: el mediàtic i el judicial-policial. Aquests dos fronts han aconseguit un replegament i una desorientació del moviment polític independentista (que no del social, que resta latent), atiant l’enfrontament i el partidisme aparent en la classe política (independentista). Tantmateix, des del meu punt de vista, això no és el més important. El més important és que hi ha hagut víctimes a la presó (hostatges polítics, estic en contra d’anomenar-los presos només, són hostatges d’un règim que, quan es tracta de la unitat de l’estat ho és tot menys garantista) i a l’exili. Però per sobre d’això, el més greu de tot és que la situació ha anat empitjorant a mesura que les protestes s’han intensificat i ara ja tenim ferits amb lesions permanents per part de la policia per utilitzar pilotes de goma (a més de pressumptos casos de tortures, maltractaments i amenaces), l’ús de les quals és prohibit legalment, perdó, pseudo-legal, perquè es veu que el que legisla el parlament regional català és legislació que no han de complir les forces de seguretat de l’estat perquè és una legislació només per als colonitzats. Paralel·lament a aquesta ofensiva jurídico-legal s’ha endegat una campanya de propaganda per remoure la part emocional de la població escampant un discurs amb bons i dolents, mitjançant mentides i manipulacions. Així doncs, amb aquesta pinça s’ha aconseguit una desorientació conceptual (ja no es parla d’independència ni del referendum organitzat tenint en contra tot l’aparell d’un estat, sinó d’autodeterminació) i sembrar la llavor de la por (al menys a l’administració) per la via de les accions judicials i l’amenaça d’engreixar la llista d’hostatges privats de llibertat i sota vigilància. Un dels detalls més interessants apareguts recentment són les memòries de l’expresident Rajoy, que posen de manifest com el moviment independentista ha estat fomentat per la via de la provocació, des del mateix estat, per una voluntat recentralitzadora, per tirar enrere les competències de les regions i tornar a un estat centralitzat que, fet i fet, es l’únic que la cultura nacional espanyola entén. Val a dir que la recentralització s’entén des d’una visió, com la del pensament franquista, que promou una corrupció sistèmica. Si tenim en compte diversos estudis, veurem que la descentralització (democràtica) fiscal i política està associada a una menor corrupció. Per tant, és lògic que els estats, i més els de base ideològica jacobina i amb dèficid democràtic, busquin una major centralització perquè això accentua la corrupció, necessària en el model neo-liberal actual. D’això en parlarem en un altre post. 

Diagnosi. Permeteu-me que aquí faci una esmena al marc conceptual que he anat introduint en aquest bloc, basat en la teoria de les 5 fases del col·lapse segons Dimitri Orlov. Després de referenciar-la com un marc conceptual per fer determinades anàlisis, penso que aquesta teoria només és útil per anàlisis de sistemes prou grans (com l’antiga URSS) o, sent petits, prou aïllats. A la pràctica, i per estats fortament interconnectats, és a dir, immersos en la globalització, crec que cal revisar-la i, si em permeteu, ho faré en un post futur. El que sí que continua sent vàlid és el concepte de col·lapse de civilització (en termes generals) i com aquest és desenvolupa a la regió mediterrània en general, i a Catalunya en particular. Per altra banda, la meva hipòtesi de que l’estat, amb la via repressiva, s’enfrontava a una escalada de desletigimació, crec que infravalorava el poder persuassiu de la propaganda i distorsió de la realitat que han fet (i cada cop fan més) els mitjans de comunicació de masses. El paper del periodisme al servei del règim tardo-franquista és clau per donar veu i legitimar una acció injustificable des d’un punt de vista dels drets humans. Així doncs, error en la diagnosi que ha portat a que les conseqüències o projeccions no hagin estat del tot encertades. Prova de tot això és que, per una banda, al país vehí s’ha destapat el franquisme-feixisme abans disfressat dins el PP, i això ha fet bascular tot l’espectre polític espanyol cap a tesis molt més conservadores (i anti-democràtiques) i converteix l’estat espanyol (encara més) en una anomalia a Europa. Actualment els partits polítics monàrquics van des de la socialdemocràcia moderada amb Podemos fins al feixisme recalcitrant dels neo-franquistes recentment en expansió. Quan a Europa es preocupen realment per l’emergència del feixisme (ara anomenat ultra-dreta) ho fan des d’un llegat històric encara molt present per l’impacte que significà la Gran Guerra. A l’estat espanyol, el feixisme no només no es qüestiona, sinó que se’l normalitza en programes de televisió, monuments, noms de carrers i funerals d’estat. Perquè es dona aquest fet? Doncs perquè, cal reconèixer-ho, la societat espanyola té unes mancances de cultura democràtica molt importants, i en això, hi té molt a veure la classe política que es crea a partir de l’engany (ara parcialment destapat) del règim del 78. Quin és l’estat de la qüestió a Catalunya? Des del meu punt de vista hi ha diferències culturals Catalunya-Espanya importants que eren claríssimes i ben paleses fa 40 anys i que, gràcies a la classe política d’aquí, s’han anat diluint. Això fa que, actualment, existeixin dues forces oposades (simplificant molt, amb el risc que això comporta) que no són ni molt menys conjunts disjunts, sinó que presenten solapaments importants: el pol unionista-constitucionalista-estatalista espanyol i el pol independentista-reformista-estatalista català. Simplificant encara més podríem dir que hi ha dues tendències: la conservadora que pretèn mantenir l’status quo i la innovadora que pretèn explorar altres vies diferents a la que considera exhaurida. La diferència (encara existent) entre la classe política (i per tant indicadora de la societat que, teòricament, representa) espanyola i catalana és, precisament el biaix en l’espectre: a Catalunya tenim un espectre polític més àmpli que va des del pol unionista (un calc en petit de l’espanyol) fins al pol independentista, que representa des de sectors liberals fins a tesis anti-capitalistes. Aquesta riquesa d’opcions es una singularitat molt interessant que, crec, és molt positiva per a fer front a situacions molt complexes: una crisi de civilització com l’actual. Precisament, els grans poders econòmics de l’estat (íntimament relacionats amb els grans poders econòmics internacionals), representats pels grups mediàtics de comunicació de masses, intenten disminuir aquesta diversitat, per tal de tenir un control més efectiu sobre l’aparell polític i l’estat, en aquest cas a Catalunya, representat pel govern regional de la Generalitat. 

Conseqüències. Malhauradament, una de les idees que vaig transmetre en les meves projections ha estat del tot vàlida: la reducció de llibertats, la recentralització anti-democràtica amb finalitats inconfessables de fer un estat menys transparent (i per tant, més corrupte) i la repressió, s’agreuja en cada senyal (tebi) de protesta. És a dir, amb l’excusa de la seguretat i de mantenir l’ordre (constitucional?) s’emprenen accions politico-judicials per restringir les (poques) llibertats (expressió, associació i conseqüentment de protesta) que existeixen a l’estat. Així doncs, la qüestió real i fonamental que apuntava ja fa dos anys sobre com volem col·lapsar té més vigència ara que mai. I aquí és on anem a parar després de dos anys: el col·lapse en el que estem immersos ens anirà donant crisis econòmiques recurrents, la següent ja s’albira, tal com apunten alguns analistes. A grans trets, la situació actual front el col·lapse es pot entendre des de dos punts d’acció política que, a efectes pràctics, es poden plasmar seguint l’espectre que he mencionat abans. Dels dos pols unionista-independentista la part coincident és l’estatalisme tradicional, és a dir la part més conservadora de l’independentisme coincideix amb la part més ‘refomadora’ de l’unionisme. Ambdós pivoten respecte el concepte d’estat actual (que a efectes pràctics és un estat creat al segle XIX). Ras i curt, hi ha un sector important de l’independentisme que pretén extrapolar l’estat espanyol, creant-ne una còpia diferenciada/millorada en petit, per entrar a formar part del club d’estats europeus. Aquesta és doncs la zona de sol·lapament perquè des de la part unionista-conservadora aquesta zona actua de darrer recurs devant d’una (possible) desfeta de l’estat en les seves actuals condicions, és l’opció de mal menor en cas de derrota de l'unionisme, i un complet desastre (ideològic i polític) per la part del moviment independentista que pretén una reforma a fons del sistema. Però anem a la part més interessant formulant la pregunta clau: què aporta el moviment independentista de nou, d’original, devant de la situació de col·lapse de civilització (emergència climàtica, crisi ecològica i crisi energètica)? Crec que, l’èxit del moviment independentista (i, quan dic èxit, no em refereixo a aconseguir un estat independent, cosa més que probable a mitjà termini) depèn de quines propostes fa per fer front al col·lapse. El moviment independentista es farà resilient i transformador en la mesura que articuli un missatge plausible, honest i d'alta volada a les crisis que estem patint. En aquest sentit, l’independentisme ha de fer seva la lluita contra el canvi climàtic i les crisis energètica i ecològica, fent propostes polítiques concretes basades en una administració molt més democràtica i descentralitzada, en incentivar la participació ciutadana, en eliminar la pobresa i lluitar a nivell nacional (principat i tota la nació) i internacional per erradicar la desigualtat social. L’independentisme de base té un actiu molt valuós: no està condicionat pels cicles electorals i pels lobbies econòmics, per tant, pot lligar grans acords i consensos que van més enllà dels interessos econòmics i del control del gran capital que es fa en la política de despatxos. Així doncs, ara i els anys que venen ens presenten una oportunitat de prendre una direcció que pot servir de punta de llança a d’altres moviments en d’altres àrees geogràfiques o, per contra, podem quedarnos amb l’anar fent i fer un petit salt a un estat que, per poca visió, no sigui capaç d’aportar estratègies útils en una situació futura que serà cada cop més complexa.

Salutacions,

SZD

D’Hybris a Nèmesi (I)

Photo by Marshall Astor on Flickr, 2007-01-04, see https://www.flickr.com/photo_zoom.gne?id=341698903&size=o, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2300661

Benvolgudes lectores,

Quedava una pregunta pendent en el darrer post: com encarar el temps de col·lapse en el que estem ja immersos des de fa uns anys?

Per respondre a aquesta pregunta cal veure quines són les tendències actuals, i a partir d’aquí, proposar estratègies per navegar els temps convulsos, presents i futurs.

Des del meu punt de vista, i simplificant molt, podem considerar dues grans àrees o esferes: la sociopolítica/cultural i l’ambiental. Si ho volem veure des d’una perspectiva més analítica, tenim l’entorn (clima, ecosistema i recursos) que condiciona l’esfera sociopolítica, econòmica i psicològica i, al seu torn, la reacció sociopolítica d’adaptació a les condicions ambientals també influeix en aquesta esfera. Un clar exemple és la tendència històrica actual, l’accés a grans recursos (energètics i materials) ha condicionat una socio-economia que acaba influint (degradant) el medi ambient i aquest, al seu torn, torna a afectar a la societat. Doncs bé, tenint aquest model al cap, podem veure quina és l’evolució d’aquest binomi. Prenem doncs els factors un per un i veiem com poden ser els escenaris d’evolució segons el que ha anat passant els darrers anys. En aquest post em centraré només en l’esfera socioeconòmica.

-Societat: estem inmersos en una creixent pèrdua de llibertats (tal com ja he apuntat en el post anterior). Aquesta pèrdua de llibertats té origen en les tendències polítiques actuals que retornen a visions ‘conservadores’ com a conseqüència de la crisi que estem patint, la incertesa que genera i, per tant, el sentiment d’aingoxa associat a la inseguretat que produeix. Això fa que el ciutadà derivi ideològicament cap a opcions que, per una banda, li asseguren que posaran ‘ordre’ i, per l’altra que, diuen ser (cínicament) els que són fora del sistema i per tant poden reconduir-lo, així la persona que vota aquestes opcions té una oportunitat de ‘castigar’ el sistema polític actual que ens ha portat al desgavell que patim. Aquesta situació es dona als EUA, Brasil i, en certa manera en l’ascens de l’extrema dreta a Europa. Això porta als estats les societats dels quals tenen una feble tradició i cultura de representació de baix a dalt i de control dels excessos del poder, a utilitzar de manera, més o menys intensa, el poder judicial per col·laborar en la restricció de llibertats en favor de més seguretat (seguretat per a mantenir el poder en qui el té, és clar). En aquesta línia, s’utilitzen les institucions polítiques i administratives per restringir la diversitat de pensament, la crítica i la possible modificació o reforma de l’statu quo. Un cas interessant és el que s’anomena lawfare que s’ha aplicat amb èxit al Brasil, Turquia i a Espanya, entre d’altres llocs, amb més o menys intensitat. Aquest retorçament i deformació de la justícia no només s’utilitza en casos de moviments polítics o per exonerar o rebaixar la pena per crims efectuats per elements afins a les ideologies de l’estat com el cas, per exemple, de l’assassinat de’n Guillem Agulló, sinó que s’utilitza també amb finalitats dissuassòries per a determinats col·lectius, com els periodistes, així tenim el cas de José Couso, per exemple, on es fa palès com actua la ‘justícia’ a tots els nivells de l’estat quan hi ha interessos inconfessables i supeditacions político-econòmiques a directrius de la potència que, ara mateix, dirigeix el món.

Aquestes tendències socials es tradueixen políticament, a banda de en una deriva cap a postulats conservadors, tal com ja he dit, en una re-centralització de l’estat, un enfortiment dels seus mecanismes, perquè precisament els estats actuals (i en més mesura com més grans siguin) actuen de corretja de transmissió del poder econòmic i, aquest, es mou amb facilitat rere els focus de l’opinió pública i de la transparència. Per tant, s’estableix en aquest sentit un matrimoni diabòlic entre més estat i més concentració de poder econòmic, que es retroalimenta mútuament. Per això l’estat que actualment patim (no només els catalans, qualsevol persona del planeta en pateix algun, malhauradament) és especialment procliu a aquest matrimoni que, dit de passada, en les dictadures es quan funciona més bé, perquè el control públic és molt baix. L’estat espanyol actual, com a bon hereu del franquisme, està molt ben situat per exercir aquesta reducció de llibertats i drets de manera eficient i ràpida. Però entrar en això requereix un altre post, més endavant. Tota aquesta deriva va, precisament, en contra d’una gestió col·lectivament poc traumàtica del col·lapse ja que un poder centralitzat i poc democràtic incorpora alts nivells de corrupció que accentua la inoperància i falta de flexibilitat. Amb grups dirigents poc flexibles i insensibles al patiment generalitzat, el desastre està garantit.

-Economia: el paradigma actual sembla no tenir aturador, es segueix amb les visions neoclàssiques d’explotació a ultrança dels recursos a tots els nivells, entesos aquests com els ‘serveis ecosistèmics’, minerals/energètics o humans. Sí, humans, perquè en monetaritzar certs àmbits com l’efecte de la contaminació sobre la salut, els accidents de trànsit, o l’impacte de la immigració (ilegal) no només deshumanitzem a les persones i per tant, obviem el seu patiment, sinó que n’establim clarament diferencies dalt-baix, o ric-pobre. Això és obvi en el tractament informatiu, per exemple en inundacions, terratrèmols o huracans: no és el mateix (ni se n’informa igual) si és produeixen a Europa o USA que si és al tercer món. Evidentment el tractament informatiu no es pot dir que sigui només condicionat al factor econòmic, però és clar que a nivell informatiu (i legal) ‘val’ més una vida al primer món d’un ciutadà nascut al primer món que els migrants que perden la vida al Mediterrani. La rel del problema no és només certs biaixos culturals i la superficialització rampant actual, és, com ja he apuntat d’altres vegades, la cosificació, que converteix qualsevol ésser en un mer objecte, del qual l’economia neoclàssica ajuda a posar en una gradació d’importància quantitativa amb un preu o cost determinat. Immersos en aquest paradigma econòmic, l’enorme maquinària de marketing o creadora de ‘necessitats’ funciona a la perfecció en qualsevol situació, repeteixo, en qualsevol situació: sigui favorable o desfavorable. Però per crear ‘necessitats’ afegides cal que vivim en un món imaginari, fora de l’esfera biofísica, per això, al final, ‘les lleis del mercat’ negligeixen les de la física en l’economia actual, per això vivim la il·lusió de ser deus que tot ho poden (Homo Deus en deia aquell) i que si no ho podem ara, ho podrem en el futur. Quin desgavell! Això ens aboca a continuar en l’economia del creixement a ultrança, perquè no se’ns esfondri el món imaginari en el que vivim.

-Psicologia: Tal com he dit repetides vegades i he emfatitzat en el post anterior, el problema és més social i psicològic (individual i col·lectiu) que de recursos i ambiental, perquè com ja he apuntat més amunt, vivim en una ‘realitat’ desconnectada del món. Si ho analitzem honestament, el món és precisament limitacions, pors, incertesa, inseguretat, però també és (o pot ser) connexió, pau, llibertat i creativitat.

Des del meu punt de vista, ens hem creat una preso mental en la nostra ignorància bàsica de voler ‘controlar’, ‘dominar’ i ‘aprofitar’. Aquesta creació artificial ve d’un sentit de separació entre allò humà i allò natural, en el moment que ens separem, sorgeix la tricotomia: iguals, superiors o inferiors. Moltes de les diferents tradicions filosòfico-religioses s’han situat en alguna d’aquestes tres opcions, típicament el cristianisme i la moderna religió materialista (sigui aquesta de dretes amb el capitalisme o d’esquerres amb el marxisme o tots els socialismes) que en deriva, en la segona.

Aquesta frontera delimita el terreny mental en el que ens movem: l’humà és allò conegut, segur i comfortable mentre que allò natural és salvatge, insegur, incert i, per tant, incòmode. Així doncs mirem d’eixamplar el terreny humà contra allò natural, mirem d’aconseguir un impossible: humanitzar la natura o, si voleu dir-ho en llenguatge del best seller Homo Deus, crear d’alguna manera ‘una natura humana’ i portar a la nostra experiència quotidiana el Paradís a la Terra. Això genera una tensió no resolta i creixent, perquè en el fons sabem que pretenem un impossible i, front la paradoxa irresolube,  cerquem la distracció. La distracció és la fugida temporal del paradigma mental dominant que ens reclou en aquesta presó mental. Llavors actuem com els ratolins a l’experiment del Rat Park, buscant el nostre ‘soma’ que ens permeti treure el cap per la finestra i respirar, alleujats un moment, un instant, per tornar a capbussar-nos en la il·lusió de la realitat, en la lluita per fingir una felicitat impostada. Tenim, per tant, una addicció al consum con una forma de distracció, de fugida del món. Perquè sabem que alguna cosa no va bé, que el món, per molt que ens obstinem a fer-nos selfies per l’instagram o a penjar fotos de les vacances, per molt que siguem dels privilegiats que ho tenim gairebé tot resolt a nivell material, hi ha insatisfacció, creada pel mateix marqueting que ens impulsa a consumir en excés, per una banda i per l’altra pel fet de que el món no porta un ritme que poguem assumir. Només cal fixar-se en el ritme de vida de la gent a les (grans) ciutats.

Així doncs, vivim en un món trepidant: ràpid, intens i, a voltes, cruel, però irreflexiu la major part del temps. Sovint penso que cada persona, cada individu roman atrapat en un mar de confusió en el qual es mou seguint impulsos, rampells provocats per la imediatesa del medi que l’envolta, però al ser reactius no podem ser res més que partícules que vibren en el conjunt d’una taca d’humans en un univers de vibracions, de moviments, que, al no comprendre, al no resoldre la paradoxa que hem creat, afrontem de manera maldestra, produint encara més confusió.

Observant amb perspectiva, em ve la imatge dels humans com una coral immensa de cantaires desafinats que canten com poden sense cap coherència, cadascú escoltant només als més propers o allò que creu que li arriba de més lluny, que està sempre distorsionat per l’increïble soroll que l’envolta. Així, cadascú intenta cantar, no perquè el tot soni harmònic sinó per fer el só més agut, més fort o més ‘original’ dins de la cacofonia existent, per poder escoltar-se un mateix i identificar-se, pobrement, enmig d’un sense sentit generalitzat i agressiu. Aquest esforç ingent d’escatir allò útil enmig del caos de sons ens ha fet perdre moltes coses, però dues en destaquen: la capacitat d’escoltar lliurement i, com a conseqüència, la capacitat de percebre el silenci. Les conseqüències d’haver perdut això són terribles i molt profundes per al comportament col·lectiu de la nostra espècie. I així vivim la majoria, desorientats en un món ple de sons, de dades, d’informació pobrament interpretada, però cada cop més perduts i més sols.

Però existeix una possibilitat diferent a l’olla de grills actual, a l’estrés, a la cerca malaltissa de distracció, a la fugida constant cap a la superficialitat, la banalitat i l’aïllament egoista. Existeix la possibilitat de reconeixer que el problema no és a fora, no és dels altres, bàsicament tenim un problema de com percebem a nivell individual el món i, a partir d’aquesta visió, com decidim relacionar-nos-hi. Perquè si parem, si deixem de contribuir a la bogeria sonora existent, podrem sentir que hi ha alguns sons que sí son harmoniosos, que, en lloc d’estressar-nos, distreure’ns i esgotar-nos, ens porten una certa tranquil·litat, una mica de pau. Si parem i escoltem podrem veure que, enmig del girigall hi ha veus que ens porten de fora a dins, que ens permeten deixar d’esforçar-nos en semblar, en voler ocupar un lloc en la disbauxa existent i ens permeten descansar. Senzillament, hem de parar, parar i escoltar, però escoltar d’una manera diferent, no des de l’intel·lecte, no des del judici pre-conceptual basat en el que ens sembla ‘bo’ o ‘dolent’. A aquesta manera d’escoltar li podem dir de moltes maneres: rendir-se, deixar-se anar sense deixar-se portar, o senzillament ‘sentir’, simplement ‘sentir’.

I a partir d’aquí, comença un camí nou, perquè en aquest escoltar podrem percebre veus i sons d’instruments que sempre han estat allí, però que no sentíem. Veus de persones que ja han fet aquest camí i que ens poden ajudar a ‘sentir millor’, veus que han quedat gravades en textos, en llibres que ens ajuden a percebre d’una forma més clara, deixar de costat el terrabastall exterior per poder escoltar la música que també ens envolta. Però per això haurem de començar a deixar de portar-nos per les tendències passades, per la necessitat de cridar. Per això haurem de començar a afinar la nostra veu, a aprendre la tècnica per poder, realment, cantar. Haurem d’anar a moltes audicions i concerts on es toqui la música que realment ens aporta pau, on les persones que tenen una percepció i sensibilitat especial ens permetin comprovar, una i altra volta que el canvi és possible, que deixar l’emocionalitat reactiva que ens porta al soroll desagradable no es només desitjable, és necessari en aquest món que ha desconnectat de la música. Però, què podem fer per poder integrar en el nostre quèfer diari aquesta música subtil que es difícil de distingir enmig del desori extern? Com podem percebre quelcom tant tènue d’entrada, tant delicat enmig del brogit? Doncs potser, només potser el primer pas és l’humilitat, potser es reconèixer el que hem après a ser: agressius, compulsius, volubles... potser primer es reconèixer que rere la nostra suposada façana de generositat, bona voluntat i bonhomia tots tenim un individualisme que ens aïlla i ens asseca, que ens fa perdre la sensibilitat. Només llavors podrem veure que allò que ens fa grans no són els sons de fora sinó els que sonen dins nostre quan realment escoltem, quan realment deixem l’individu i sentim el món. Només llavors podrem començar, no només a escoltar la música, potser podrem començar a tocar, a cantar, primer maldestrament, però poc a poc, cada cop més encertadament, la música que ens lliga a tot el que ens envolta i que ens fa vibrar amb la pau, la tranquil·litat i la joia. I potser, després de temps d’escoltar i mirar de tocar afinat, només potser, podrem percebre en el silenci allò que, algú va dir, ens pot portar a arribar a escoltar la música de les esferes...

Salutacions,

SZD