Catalunya: constitució i república

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Estelada_humana_a_Manresa.JPG (Josep Renalias Lohen11, CC BY-SA 3.0 <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0>, via Wikimedia Commons)

Benvolgudes lectores,

Avui és un dia especial al nostre país, tot i que no tothom ho sàpiga reconèixer. Tal dia com avui a Catalunya va començar una revolució democràtica que va quedar temporalment estroncada. Passats els anys encara no hem pres prou perspectiva del que va passar i per això m'agradaria dir alguna cosa sobre el moviment social que va portar al país a una efervescència política que, hores d'ara sembla que tothom ha oblidat enmig de les circunstancies actuals. Deixeu-me constatar abans que res un fet: degut a la globalització aquí, com també a d’altres llocs, socialment, políticament i ambiental hi ha una tensió molt important. Això ve de que tenim una situació en la qual ambientalment i a nivell de recursos estem al límit. Per fer front a aquesta situació calen canvis molt profunds que vinguin d’una visió diferent del món. I aquests canvis han de reflexar-se en tres nivells: polític, socio-cultural i de gestió ambiental.

A nivell polític cal un canvi radical de fer les coses. Una oportunitat d’aquest canvi radical va ser, i és, tot el moviment per la independencia de Catalunya. Això és així per la part que té de canvi de regles del joc i d’oposició a l’stablishment o l’statu quo.

Així, el moviment per la independència de Catalunya ofereix unes possibilitats interessants pel que fa a la transició cap una gestió més propera a la societat, més descentralitzada i més lligada als interessos de la població i a la protecció del medi ambient que no pas els actuals estats-nació (construïts, o a mig fer com l’Espanyol). De fet, l’aspiració de crear un estat independent i diferent de l’actual neix com un descontentament general envers com es va gestionar la crisi del 2008-2010, i les seves seqüeles per una banda i per la frustració de gran part de la societat catalana cap a un model polític (l’autonomista, resultat del règim del 78) que mostrava (i mostra) signes evidents d’esgotament. D’aquí sorgeix l’empenta per reformar aquest model, confiant en que l’anomenada ‘transició’ no s’havia acabat i, per tant, es podia impulsar un model encara més descentralitzat per regenerar tot l’estat. Això ve d’una llarga tradició dels darrers dos segles (XIX i XX) en els quals Catalunya ha estat un motor no només econòmic sinó polític pel que fa a la modernització de l’estat Espanyol. D’aquí que primer es proposés una reforma de l’estatut, que no només va fallar, sinó que va ser motiu de befa per la nació dominant a l’estat, la que assimila la idea d’Espanya per la de Castella. Aquest menyspreu neixia d’una prepotència característica de qui sap que, no només té el poder, sinó que controla els mitjans que difonen el discurs que serà consumit per les masses. La resta ja ho coneixem: alternativa si no ens escolten i ens ridiculitzen? Marxar. El problema ara és com ho fem per marxar si la nació dominant (Espanya-Castella) és la que controla no només la força sinó el discurs i la propaganda. Però anem a pams. En el moment que estem vivint podem constatar:

• la inoperància majoritària (amb excepcions) de la classe política degut a la contaminació del règim del 78 i a una estructura política que neix ja viciada i presenta greus mancances democràtiques, tal com vaig apuntar en un post de fa ja temps.
• clarificació de la situació respecte de l’1O del 2017. La independència és un moviment revolucionari que no pot confiar en les institucions existents per a la seva culminació. Això ha quedat palès tant l’Octubre del 2017, com en els anys següents, en els quals, a partir d’aquell punt només hi ha hagut renúncies a nivell polític (i social) devant de la repressió de tot el moviment independentista. 
• com a moviment revolucionari que és, no pot ser mai reformista i, per tant, cal que sigui rupturista en els tres eixos principals: nacional, social i ambiental.

A partir d’aquí cal tenir clar en què s’ha equivocat i, al meu entendre, es continua equivocant, el moviment independentista. Segons els discursos que he sentit a la manifestació de la diada, per exemple:

• l’ideari del moviment, per tal com ha anat evolucionant s’ha bastit a ‘la contra’, és a dir, la independència com la solució als mals que venen d’Espanya. 
• el punt antenior ha portat a un discurs basat en el futur: el que hagim de discutir sobre com solucionar els problemes actuals, ho farem un cop el procés s’hagi culminat amb la independència, amb tot el que això comporta d’indefinició i, per tant, de feblesa i de sobre-estimació del procés.
• l’unionisme ha reaccionat, ho han fet imposant ‘la (seva) realitat’ com a solvència enfront del ‘fer volar coloms’: l’estat tindrà mancances, però funciona i ho fa per garantir l’ordre, si cal amb accions violentes i èticament, moralment i democraticament reprovables. Tot i que sabem que, citant a Asimov: ‘la violència és l’últim recurs dels incompetents’. A més, aquesta reacció, en l’aparell de propaganda espanyol ha capgirat la situació i ha transformat l’agressor en víctima (la política, la cultura i la imposició de la llengua Espanyola) i la víctima en agressor (els independentistes imposen la seva voluntat i la seva llengua al conjunt de la societat catalana que, majoritariament, es vol espanyola). I tot això ha agafat totalment desprevingut a l’independentisme, perquè confiava en la ‘solidesa’ dels fets.
• la propaganda nacionalista i colonial espanyola i els seus mitjans afavoreixen els grans interessos internacionals que fan, al seu torn, de mecanisme sostenidor del mateix estat. Per tant, internacionalment, els grans lobbies, són conservadors en els canvis polítics, sobre tot en el cas d’un moviment que té aspectes revolucionaris: més democràcia, més participació ciutadana, més empoderament de la col·lectivitat i de les decisions polítiques per part de la ciutadania, etc. 
• fruit d’aquesta propaganda (que fa segles que funciona), els catalans mentalment, directament o indirecta, acceptem la superioritat de la llengua i la cultura hispànica. Cosa que és rotundament falsa perquè no hi ha, objectivament parlant, cap llengua ni cultura superior a les altres. Això és típic de societats colonitzades i en parlaré en un altre post. 
• hi ha un darrer punt que tot sovint es menciona i és l’absència de lideratges aglutinadors. Aquest aspecte neix d’un problema estructural més gran, que és el fet de que hi hagi, en general, una classe política que ha perdut la vocació de servei a la societat. 

A. J. Tonybee va estudiar l’evolució de les elits socials, la seva decadència i el paper que comportava això en el col·lapse de la societat que dirigien. Tonybee comenta la desconnexió de les elits de la realitat i els reptes que enfronta la societat que dirigeixen com una de les causes de la decadència de la civilització que guien. Per tant, Catalunya pateix ara mateix aquest problema, juntament amb tot occident. A aquest fet s’hi suma la tendència global a la superficialitat i l’individualisme. Un problema característic de tots el col·lapses és la creixent ‘individualització’ de la societat. Això és, cada cop la noció de pertànyer a un grup cohesionat, relativament gran i amb unes característiques identificatives que moldegen positivament el comportament individual és més feble. En d’altres paraules, la gent va més a la seva i pensa menys en els altres. Això es dóna a tots els nivells però és, precisament, en els nivells de gestió més alts on això es fa més palès. He parlat manta vegades de la teoria d’Orlov de les fases del col·lapse. Aquesta teoria es pot veure des de la perspectiva de la pèrdua de consciència col·lectiva, que passats certs llindars, fa avançar en fases que redueixen l’abast de les interaccions socioeconòmiques per un creixent individualisme. Si prenem aquest punt de vista podrem entendre què passa amb els partits catalans actuals i amb alguns dels seus líders i les decisions que es prenen o les campanyes de des-informació que es fan. Actualment hem arribat a un punt en que molts (no tots) dels nostres representants polítics ja no són cap d’aquestes dues coses: ni ens representen ni fan política. No ens representen perquè no defensen els interessos del col·lectiu que els ha votat i, no només això, en són totalment indiferents, perquè creuen que amb una publicitat ben engreixada i sucosa tothom (o la majoria) s’empassarà qualsevol cosa. Per altra banda, i com a conseqüència d’aquest primer punt, tampoc no fan política, entesa com l’art de governar o gestionar els afers públics, perquè gestionen només els seus afers, això sí, amb recursos públics.

Fins aquí el diagnòstic. La proposta és utilitzar el potencial que tenim com a nació per modificar aquesta tendència. En aquest sentit el document que ha publicat l’ANC per revertir la situació, les Tesis d’Agost  va en aquesta direcció i proposa línies ideològiques molt interessants per reactivar el moviment. La proposta que faig aquí complementa aquest document. 

Cal tenir en compte que, per les seves característiques, Catalunya es un país amb un teixit social molt fort, per tant, això cal reforçar-ho, i aquí cal molta creativitat i confiança en el que som. Això permetrà bastir un moviment que hagi après del passat i que tingui la força de ser auto-crític de forma constructiva. 

Un error cabdal en aquests anys va ser assumir que sense llengua i cultura podíem tenir un estat independent, que podem ser independents com ho és Irlanda, amb la mateixa cultura del país del costat. La hipòtesi que hi havia per sota d’això era creure que hi havia una part important de la societat que, sent hispano-parlant, no acceptaria el moviment si es basava en una reivindicació cultural-nacional. Ja s’ha vist que això no és així i que realment, qui no accepta el moviment i se sent nacionalment espanyol és precisament perquè és impermeable a qualsevol cosa que qüestioni l’statu quo i creu que tant la llengua com la cultura catalana són inútils en el millor dels casos i una nosa que cal eliminar en el pitjor. Per tant, la renúncia a la llengua i la cultura no és una opció. Renunciar a la llengua en el moviment independentista és fer el joc al nacionalisme espanyol, que pretén eliminar totes les altres cultures peninsulars o reduir-les a la seva mínima expressió per tal que acabin desapareixent. 

Per tant, primer pas, prestigiar i donar valor al que som: la nostra cultura i la nostra llengua, i aquí hi ha molt camí per correr mentre encara siguem una pseudo-autonomia de l’estat. 

Per altra banda, cal engrescar a tothom amb el moviment independentista. La lluita per la independència és renovadora i revolucionària en el sentit de canviar l’estructura socio-política. Cal convidar a tothom que defineixi com vol que sigui la nova república. Això sí, aquesta definició cal que parteixi d’unes bases comuns: democràcia, cultura i llengua i drets fonamentals i ambientals. I per això cal bastir consensos grans i posar negre sobre blanc què implicarà la independència. 

Hi ha hagut un intent en aquesta direcció, la proposta de constitució feta pel jutge Santi Vidal. El fet que va quedar esborrada fulminantment dels mitjans i del debat polític, n’indica el perill per a l’estat. Reconeixent aquest primer intent de constitució, crec que es pot prendre com un inici per tal de que la societat i el moviment independentista expressi què vol ser com estat. Això és una oportunitat i una opció guanyadora si s’articula i es desenvolupa correctament, ja que permet bastir i definir objectius concrets. 

Si m’ho permeteu, la constitució ha de ser innovadora en els tres àmbits que he mencionat abans: democràtic (organització territorial, representació política, defensa de les llibertats i definició de deures), socio-cultural (com protegir i potenciar una cultura minoritzada i desprestigiada i la seva llengua, instruments necessaris per aconseguir-ho i mecanismes de gestió democràtica d’aquests instruments) i ambiental. En aquest darrer punt, el més important, ja hi ha alguna aportació interessant, per exemple en aquest article, en la proposta del Manifest per una Transició Ecosocial Justa i Democràtica i en les 52 mesures per a una transició ecosocial. Des del meu punt de vista la independència ha d’implicar necessèriament la defensa de la terra i de la Terra al mateix temps, perquè no té sentit una sense l’altra. La transició a un nou sistema o un nou estat ha de ser justa socialment i ambiental o no és transició, és gestió del col·lapse, amb tot el que això implica. 

Molta de la gent que s’havia il·lusionat amb el moviment independentista ara està decebuda o desesperançada. Però el fet de que hi hagi un nombre molt important de persones que encara cregui en el projecte és indicatiu de que és sòlid i que, malgrat les dificultats, en el futur té moltes opcions de tirar endavant. Cal però entomar reptes i construir, cal bastir unes estructures socio-polítiques que no depenguin de la representació institucional sinó que estiguin orientades a utilitzar-les de forma molt concreta i curta en el temps per construir unes noves estructures més d’acord amb les necessitats presents i futures. Cal un projecte engrescador bastit amb opcions, no amb negacions obertes: tenim una finestra d’oportunitat única per reprendre el camí polític allà on el 2017 no es va saber arribar, però només si aprenem dels errors i proposem un relat transformador de la societat, ja que sense un objectiu clar per després de la independència no podem tenir la força necessària per tirar endavant. I la proposta, repeteixo, és clara: una constitució que defineixi una república ampliament democratica, socialment oberta des d’una defensa de la llèngua i cultura catalana i ambientalment revolucionària en la defensa del patrimoni natural (ecològic i ambiental) per a les generacions futures. 

Salutacions,

SZD

Catalunya: entre la negació, la ira i la negociació

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9e/Palau_Parl_Cat.jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric en aquest post sobre el resultat de les eleccions el diumenge al nostre país. Ho faig saltant-me un principi bàsic que he intentat seguir des del principi d’aquest bloc, que és no escriure amb pressa, però crec que les circunstàncies actuals ho requereixen i crec també, que els resultats són tant obvis i evidents, que no cal esperar gaire per fer quatre apunts de la trista realitat que mostren les tendències de vot. 

Cal dir doncs, que tenim mala peça al teler en dos aspectes: el primer i més important és la constatació de que l’electorat a Catalunya és fortament involucionista pel que fa a polítiques climàtiques i de protecció dels ecosistemes. El segon aspecte és que l’opció de regeneració democràtica s’ha aconseguit descativar (de moment) pel moviment involucionista/conservador. Veiem en aquest post el primer aspecte i, en un de futur, parlaré del segon.

L’actual espectre parlamentari mostra que, 125 dels 135 escons al Parlament (85,96% dels vots) són conservadors. Amb això vaig més enllà de les etiquetes sentimentals que ven cada maquinària electoral de partit. És a dir que, pel que fa, per exemple, als tres partits més votats, les seves actuacions a nivell mediambiental són gairebé calcades: tots ells han governat en un moment o altre i cap d’ells ha seguit polítiques decidides per fer front al problema. Deixeu-me dir que de problema només n’hi ha un de gros: la nostra supervivència com espècie i la de moltes altres que arrossegarem en aquesta bogeria. D'aquest en  deriven després tots els altres que tenim actualment. Alerta, això no vol dir que dintre de cada partit no hi hagi sectors molt preocupats pel medi ambient, però aquests sectors tenen molt poc pes en les polítiques que acaba fent i aplicant a curt i mig termini el seu partit i, per tant, a la pràctica, és com si no hi fossin. El que indiquen els resultats és que als habitants de Catalunya (al menys els que han votat en aquesta contesa electoral) o no els importa, o no creuen necessari un canvi de manera d’afrontar el problema mediambiental, ja que els partits que han votat majoritariament o el neguen directament (Vox i PP) o fan veure que els preocupa, però a l’hora d’actuar proposen pedaços que són més un rentat verd que una altra cosa. Els dos partits que proposen de manera directa alguna acció representen només el 9,91% dels vots. 

Fa temps que vaig parlar de les fases del dol en el problema de col·lapse mediambiental i de recursos que estem patint. En el model de Klüber-Ross, a nivell social, els resultats indiquen que estem en les dues/tres primeres fases: negació i/o ira o, com a molt, en la de la negociació. És a dir que l’espectre polític en el Parlament ens mostra que les propostes polítques principals es centren en mantenir l’actual model perquè, o no veuen, o no reconeixen que fent les mateixes polítiques que s’han fet en els darrers 60 anys però posant més renovables no és una opció que solucioni el problema. Cal dir que el que ens passa a Catalunya no és una peculiaritat i que seguim les tendències a nivell europeu, però també cal dir que aquestes tendències aquí es veuen agreujades per la situació particular i les inèrcies històriques (tant autòctones com del país veí, que imposa la seva manera de fer) que configuren la realitat actual. 

Per tant, segons el panorama actual, caldrà actuar des de les plataformes socials i l’activisme fent pressió des de moviments ciutadans per contraposar-se als interessos econòmics (o lobbies) dominants que pretenen (i sembla que aconsegueixen) utilitzar les institucions com a corretja de transmissió i plataforma d’implementació dels seus interessos particulars. Aquests interessos són curt-terministes i volen un retorn immediat de les seves accions o ‘inversions’ amb diner públic que ‘ajudi’ a implementar els seus negocis (la majoria dels quals són, en el millor dels casos, rentat verd). En tenim uns quants exemples, però citaré els tres més característics: el projecte de macro complex turístic a Tarragona, el macro parc eòlic a l’Empordà i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Tots tres són una aposta per un model suicida que no només trinxa el territori i beneficiarà a uns pocs, empobrint-ne a molts, sinó que, en el cas de l’aeroport és llençar els diners quan el transport aeri es reduirà en les properes dècades. En el cas del parc eòlic pot causar un dany majúscul i irreparable als ecosistemes marins i en el cas del complex turístic al camp de Tarragona degradarà socialment i incrementarà la necessitat de recursos en un àrea que ja està al límit pel que fa a la seva vertebració social, contaminació i en necessitats materials. 

Tot plegat doncs apunta a que sigui qui sigui dels grans partits que gestioni l’autonomia els propers 4 anys, decisius en adaptació i mitigació del Canvi Climàtic, no han entès (o no volen entendre) els reptes que hem d’afrontar i el canvi de model que implica. 

Fins aquí el diagnòstic, ara cal veure com actuar davant aquesta situació. En primer lloc la situació que vivim és un signe clar de les primeres fases del col·lapse. Vull recordar aquí que el col·lapse es dona perquè la societat que el pateix s’entesta en seguir aplicant velles polítiques i maneres de fer a problemes nous. Això passa perquè tal com vaig comentar en el darrer post el sistema actual pretén vendre que un problema irresoluble té solució, per això parlava de la quadratura del cercle (matemàticament és un oxímoron). Les eines que tenim de representació democràtica clarament no són útils per la situació de col·lapse que estem visquent, bàsicament perquè es necessita una gestió democràtica més descentralitzada, més representativa i més participativa i adaptada a cada territori, cosa que va contra la tendència de cooptar i controlar les decisions i el govern pels grans interessos econòmics. 

Aquesta acció des de fora de les institucions, cada cop més dominades per aquesta visió curt-terminista i de cerca del benefici immediat i allunyat de l’interès públic, cal que estigui basada en un canvi de perspectiva. Aquesta perspectiva implica unes actuacions que entenguin que l’objectiu es ajudar a un canvi de model que es produirà d’una manera o una altra, però que l’important és treballar pel com i no tant pel què. Es a dir, està clar que el model creixentista, neo-liberal i injust actual està a les acaballes, l’important aquí és que quan la majoria de la població se n’adoni (i ja se n’adona: què és sinó l’augment del populisme i el feixisme?) no caigui en la desesperació o l’apatia. Per això cal treballar en els canvis de mentalitat, en l’establir xarxes de suport social i en no esperar resultats immediats. D'aquesta part pràctica en parlaré en el següent post. 

Finalment deixeu-me fer un apunt final pels que sempre deslliguen l'eix nacional de l'eix social o l'ambiental: sense el nostre patrimoni natural (i això és la protecció del medi ambient i ecosistemes) no hi ha país, no hi ha cultura i no hi ha, al capdavall, política vàlida. Fins que els moviments polítics del país, actualment els que s'anomenen independentistes, no posin com a prioritat vertebradora del moviment la protecció del medi ambient i els ecosistemes enfront de l'actual model suïcida i assassí, no tenim opció. En parlaré més en detall en un post proper. 

Salutacions,

SZD

Començar de zero

Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post tenim una contribució de'n Quim, un peakoiler que ens dóna una visió sobre el procés independentista català i la seva relació amb la crisi energètica.
Salutacions,
SZD



Alguns diaris pronostiquen una majoria absoluta dels partits independentistes. Potser ja s'ha dit quasi tot sobre la possibilitat d'una independència i sobre els seus pros i contres. Però poc es parla sobre les qüestions dels recursos: materials, biològics i energètics.

Avís als navegants: Que ningú pensi que el petroli a 40 euros significa que no hi ha una crisi energètica. La crisi energètica existeix i ha provocat una crisi de creixement.

Des de fa quasi una dècada els països industrialitzats tenen problemes per a créixer i per a proporcionar les prestacions i serveis que ens van prometre. L'exhauriment, en les properes dècades, dels recursos fòssils obliga a una transició a unes fonts de generació d'energia renovable molt menys rentables des del punt de vista termodinàmic. Els costos energètics, de materials i de capitals d'aquesta transició limitaran fortament qualsevol intent de creixement econòmic.

El semblant d'un recent augment de despesa ha estat afavorit per la utilització, per part dels bancs centrals, de la impressora de diners (els Quantitative Easings que han posat "al carrer" centenars de milers de milions d'euros i dòlars) per mantenir un sector financer completament desguarnit de cap recolzament tangible. Els Quantitative Easings han fet pujar les borses arreu del món i n'han provocat l'augment més ràpid de la història del capital. Al final, la locomotora mundial (la Xina) ha encallat per la manca de compradors dels seus productes i la locomotora europea ha anat capejant el temporal per la seva disponibilitat de reserves de carbó. Però per tota Europa els petits negocis continuen tancant i les llistes d'atur no disminueixen.

El sistema econòmic triomfant i dominador del segle XX ja ha deixat de ser viable i això ha afavorit la caiguda de règims i estats que està provocant migracions humanes a escales que cap de nosaltres va imaginar fa deu anys.
La Unió Europea, nascuda d'una llavor que es mostrà d'èxit als anys 60s, s'ha convertit en una font de problemes pels seus propis habitants (i pels dels voltants). L'espoli de la propietat pública dels països integrants (Grècia només és un exemple), l'eliminació generalitzada dels ajuts i subvencions a les energies renovables, i les negociacions secretes per uns acords de lliure comerç amb els Estats Units no ajuden en res a resoldre els problemes d'unes economies condemnades a decréixer.

(http://noticieshgxi.blogspot.com.es/2015/07/11s-2015-necessitem-50-voluntaris-la.html)

Pocs esdeveniments polítics han tingut o tindran la capacitat de poder provocar un canvi de rumb d'aquesta via sense futur: El referèndum escocès, la sortida de Grècia del Euro, la independència catalana, o el referèndum anglès per sortir de la Unió Europea. Els dos primers van fallar a tots europeus. L'un per la confiança dels escocesos en les millores promeses (després incomplertes) pels principals partits (de tots els colors) del Regne Unit. L'altre, per la incapacitat dels dirigents grecs a planificar una transició ordenada a una moneda pròpia i que van acabar presoners de les demandes d'uns dirigents europeus curts de vista i cobdiciosos.
Els catalans tenim, a les nostres mans, la oportunitat de provocar un esdeveniment polític major que pot ajudar a replantejar-se el model d'unió europeu per esdevenir més democràtic i que afronti, d'una vegada per totes, les exigències i necessitats d'un decreixement ineludible.

Evidentment no hi ha res assegurat, però està a les nostres mans donar un pas que pot traduir-se en un escenari de reconeixements de drets i obligacions que ara per ara no hi són en cap constitució europea. Per exemple, el dret de cadascú de generar la seva pròpia energia (dret que permetria acabar finalment amb un dels monopolis claus del feudalisme). També podem incloure, en la constitució que hem de definir entre tots, l'obligació de l'estat de construir i mantenir una infraestructura electrificada de transport de mercaderies i persones. A Espanya, el 70% del transport utilitza combustibles fòssils i s'estan invertint milions i milions d'euros en construir vies de l'AVE (en situacions aberrants com el túnel de Pajares) i poques inversions s'estan fent per desenvolupar l'Eix de mercaderies del Mediterrani (en oposició al bon finançament proporcionat pel govern espanyol a l'Eix central Córdoba/Algecires-Madrid-França). El desenvolupament de les renovables significarà que el transport per tren serà una necessitat. Però el transport a alta velocitat és un luxe inigualable que ja no podem mantenir.

Moltes coses podem intentat canviar començant de zero. El procés català és tan plural que pots fins i tot escollir aquella ideologia que millor s'adigui amb els valors de cadascú. Podríem esperar el referèndum dels britànics, però potser els anglesos no electrifiquen el transport a l'Empordà. O podem intentar canviar les coses nosaltres mateixos ara que el petroli costa 40 euros. Ens sortirà més barat.

Quim