Bloc de divulgació sobre diferents aspectes socials, polítics, econòmics i físics del Canvi Climàtic, el pic del petroli i la crisi ecològica
dijous, 26 de maig del 2011
Opcions a l'economia actual? Sí, però...
Benvolguts/des lectors/es
Avui toca presentar-vos un esquema diem-ne mental, per poder entendre els problemes que actualment patim. Com sempre aviso donaré una opinio que no preten ser rigorosa (no sóc economista) però si que intentarà ser acurada en el sentit general i intentaré utilitzar la meva formació per veure de desgranar alguns conceptes interessants pels temps a venir. M'agradaria fer una crítica (constructiva, com sempre) a l'economia clàssica i (en menor mesura) a les economies alternatives que es proposen com a substitutes d'aquest model clàssic d'economia que, sobre tot ara, s'està qüestionant. Bé, les crítiques tradicionals i primeres a l'economia capitalista des dels temps de Marx són dirigides a l'acumulació de capital en poques mans i a la sobre-explotació de la població que realment 'produeix'. En aquest sentit doncs la crítica marxista, simplificant molt, separa la societat en 'classes' i proposa una repartició del capital equitativa amb algun criteri i un ens regulador. Com que el sistema capitalista no s'autorregula en aquest aspecte, la transició entre un sistema que explota la 'classe obrera' i afavoreix les 'classes dominants' només es pot fer a través d'un canvi sobtat, brusc i violent (quan no hi ha molts recursos) o quan n'hi ha molts, mitjançant la pressió d'aquestes classes obreres organitzant-se, això, repeteixo, només es dóna en el cas de tenir molts recursos disponibles. D'aquí cal dir que les diferents opcions de portar a la pràctica aquesta redistribució de la riquesa, han acabat fracassant, en part degut a que l'estat ha acabat convertint-se en una gran empresa monopolística que amb el temps ha esdevingut inoperativa per falta de flexibilitat per adaptar-se a situacions exteriors canviants. Què proposen altres economies a part de la capitalista i la seva contrapart, la comunista-socialista-marxista? Algunes d'aquestes 'noves economies' per posar-ne algunes: l'Economia Ambiental (EA), l'Economia dels Recursos Naturals (ERN) i l'Economia Ecològica (EE). Una de les que em sembla més interessant, tant per l'enfoc com pels mètodes que utilitza és l'economia ecològica (EE). En aquest cas i, simplificant molt (que em perdonin els que em puguin llegir que es dediquin a l'EE), s'estudia com introduir correccions al sistema econòmic. Aquestes correccions sorgeixen del fet que certs economistes se n'adonen de que no es pot tractar l'economia com a part independent del lloc on es desenvolupa (la
Terra, el món físic) i per tant cal introduir factors que tinguin en compte l'impacte ecològic, les emissions de CO2 i altres gasos d'efecte hivernacle sobre el clima terrestre, el deteriorament dels ecosistemes, o la pol·lució, perquè precisament aquest factors acabarant afectant a tot el funcionament del sistema econòmic. Aquesta idea, molt interessant i egrescadora d'entrada, intenta evaluar l'impacte de la contaminació o la destrucció de l'habitat per proposar i incorporar mecanismes compensatoris dins del sistema 'neoclàssic'. S'intenta estudiar, per exemple des d'un pount de vista energètic, l'impacte de la societat en el medi i com el seu grau de complexitat pot afectar el medi i així doncs, tenir en compte l'ecosistema i l'equilibri amb l'entorn per 'reformular' les relacions socio-econòmiques actuals cap a un model menys destructiu pel medi. Problemes d'aquesta aproximació? En primer lloc, la pràctica d'aquest punt de vista, en segon lloc que tot i tenir en compte la física no la postula com a part essencial de funcionament del sistema. Estic d'acord en que cal ser conservacionista i que aquesta és la millor estratègia, però penso que més que en el vessant biològic cal basar-se en el vessant termodinàmic. M'explicaré, crec que una qüestió bàsica que ens ha portat on som és que hem utilitzat
una unitat de mesura totalment deslligada del món físic: el diner, 'tot té un preu' (en $ per exemple). Fixem-nos en l'absurditat en que hem anat caient, actualment: el diner no te cap contrapart en res material, senzillament el diner expressa deute i el valor del diner dependrà de la confiança que els grans capitalistes (els que bàsicament tenen molts diners) tinguin de que els diners que tinguin els permetin seguir comprant el que vulguin amb preus que variïn poc en el temps (d'aquí aquella història de regular la inflació i evitar que pugi molt). Podria extendre'm amb això i amb tota l'absurditat que ho envolta. Senzillament és trist que tota l'economia global que tenim es basi en creure en uns senyors que han muntat un sistema més semblant al món de les idees Platònic que a alguna cosa mínimament coherent amb la realitat (per veure totes aquestes contradiccions recomano veure el crash course de'n Chris Martenson). Per mi el problema fonamental és prendre el diner com alguna cosa amb valor intrínsec. El diner només té un valor com a vector, com a eina per a la transferència de bens i, per tant, la seva acumulació més enllà d'un llindar raonable no té cap sentit i distorsiona tot el sistema i també el mateix concepte pel qual es va inventar el diner i porta al final al col·lapse l'economia. La meva crítica a l'EE? Doncs que tot i tenir una part interessant i ser una alternativa molt bona a l'economia actual no ens dona eines per fer front a una situació de col·lapse econòmic i comercial i per tant no proposa mesures paliatives en una economia i una societat obligada a reduir el seu consum material (energètic i de matèries primeres) de manera sobtada. Crec que aquesta mancança és fruit de la no aplicació del segon principi amb totes les seves conseqüències al sistema econòmic (sigui ecològic o no). I finalment, no veig que pugui evitar les tendencies que sempre ha mostrat la humanitat tant aviat com ha aparegut la moneda pel mig. En fi, que em sembla una bona alternativa com a sistema ideal però veig dificultats en una hipotètica transició d'un sistema a l'altre i fins i tot en la seva posada en marxa a gran escala en els de temps de transició amb les que ens estem enfrontant actualment.
Salutacions,
SZD
dimarts, 24 de maig del 2011
Globalització i antiglobalització
Benvolguts lectors/es,
Aquest vol ser un post crític, però amb una crítica constructiva, respecte els moviments 'mediàtics' que s'estan produïnt darrerament. Aprofitaré doncs, aquest post per donar algunes impressions sobre el fenòmen que s'ha produït darrerament a l'estat espanyol; les acampades a les grans ciutats com a acte de rebel·lia i protesta envers la crisi i la corrupció a nivell social, institucional i polític que ens envolta (i impregna). He de dir i expressar clarament el meu suport a bona part dels 'manifestants' i acampats i saludar el que es doni algun tipus de 'reacció' a la situació actual i al fet de buscar alternatives a com s'està gestionant, des de les classes dominants i els lobbies de poder, la transició que estem vivint. Dit això, expressaré les meves objeccions i precaucions sobre aquest tipus de reaccions. En primer lloc, m'agradaria dir que en aquestes acampades s'han anat desgranant diversos punts de vista molt emparentats amb els conceptes de globalització i anti-globalització. Aquests conceptes, mediàticament, des del meu punt de vista, són dues cares de la mateixa moneda. Què és la globalització? Parlant de manera poc rigorosa seria l'extensió a nivell global del consumisme i la seva versió psicològica, l'individualisme i la superficialitat uniformitzadora. Què proposa el moviment anti-globalització? Aquest és un moviment heterogeni i, per tant, ric en opcions i per això mateix dispers en mètodes i objectius, però pel que arriba al gran public (i això és el que acaba quedant en la memòria col·lectiva general) seria un moviment d'oposició anti-capitalista, d'esquerres i social. Doncs bé, cal que recordi, d'entrada, als lectors que tant les 'dretes' com les 'esquerres' tradicionals, unes per posició i les altres per oposició, no proposen actualment, ni han proposat res, que ens hagi estalviat arribar a l'atzucac en el que estem. Bàsicament (i repeteixo, això no són tots els moviments anti-globalització, però si els que els mitjans de masses emfatitzen) proposen com a solucions anti-globalització solucions o mètodes universals: lluita de classes, revolució, abolició dels privilegis... és a dir, solucions universals pel 'gran mal universal': el 'capitalisme'. I d'aquí s'entenen alguns dels fets succeits a Barcelona: algun 'exaltat' (vull creure que va ser una minoria molt minsa) va tapar el monument a Macià amb una pancarta en homenatge a Buenaventura Durruti, suposo que no va tapar també el nom de Catalunya perquè no hi va arribar, però no per falta de ganes. Doncs bé, a mi aquesta acció em va produir tristesa i em va ofendre, perquè indica o molta ignorància o molta mala llet. I en aquest sentit aniria el meu toc d'atenció a aquestes protestes: en nom d'un moviment de protesta es va intentar 'tapar' o més ben dit, menystenir la història nacional i la meva cultura, representada en aquest cas per un home que va ser escollit democràticament i va saber, a més, fer un canvi en la seva vida des de posicions violentes (era militar), en uns moments delicats i convulsos de la història del nostre país, cap a l'absèncica de violència, enfront d'algú que precisament defensava i utilitzava la violència com a mètode legítim.
En segon lloc, perquè aquestes manifestacions tenen, ja des del seu inici, certa flaire
jacobina, tenint en compte sobretot la crítica dels manifestants de Madrid, tan aviat com a Barcelona es
proposa expressar el fet diferencial, dient 'que no es vol barrejar política' i que 'no es barregés temes com l'independentisme en aquestes reivindicacions'. Perdonin senyors, política és precisament el que es preten fer amb aquestes reivindicacions, i si no què fan demanant, precisament a Madrid i a les espanyes, circumscripció electoral única per tot l'estat? En aquest sentit doncs diria que cal anar molt amb compte quan, des de la bona fe i el sentit de protesta i rebel·lia es prenen idees d'allò que creiem 'combatre' maquillades convenientment per servir segons quins interessos. Per tant, diria que el no respecte per la diferència i per les llibertats nacionals i pel dret democràtic a l'autodeterminació és una característica precisament globalitzadora. Ep! i que consti que jo em sento tant nacionalista com aquells que diuen que 'són ciutadans del món', jo també ho sóc ciutadà del món, i del meu país, és clar, i com a ciutadà del meu país pretenc solucions o estratègies adaptades al meu país pels problemes que patim al meu país. Aquestes estratègies precisament han de tenir en compte el bagatge cultural i històric del meu país, que és molt diferent del del país del costat, agradi o no als del país del costat; i les solucions o seran locals o no seran, és així de clar, senzillament perquè, quan, degut a la falta de recursos la població es localitzi i es ruralitzi, aquest bagatge és el que predominarà i el que serà útil, per ser el més adaptat a l'entorn ecològico-geogràfic. El que servirà a les
comarques de Tarragona no servirà a Sevilla o a Santiago de Compostel·la. I les estratègies a nivell Català, no tenen perquè ser útils a Espanya, tot i que des d'allà es pensi que sí, que el que funciona a Espanya ha de funcionar a tot l'estat. Això ja ha creat molt de patiment històricament: podriem fer una estadística, començant pels pobles indígenes americans i acabant en els pobles peninsulars. Ja hem vist com ha 'sol·lucionat' i ha portat la pau i la concòrdia històricament l'opció política encara considerada i utilitzada actualment, que és veure com la cultura vàlida i universal és la castellana, deixant les altres com només un folklorisme anecdòtic però totalment inútil. Clar, les coses anirien millor si no fós per la tossuderia de certs pagesos poc viatjats que s'entesten en mantenir aquestes cultures. Doncs sort en tindrem precisament de la tossuderia d'aquests 'pagesos' senyors viatjats i universals. Dieu-me provincià si voleu, doncs sí, com a partidari del decreixement, estic en contra del malbaratament de recursos que suposa consumisme, i de les seves ideologies associades com el jacobinisme i l'universalisme mal entès, és a dir, el menyspreu a la diferència, portada a l'extrem de voler un individu alienat que consumeixi sense qüestionar-se res. Tant aviat com tenim aquest individu adormit pels mass-media, l'única resposta que té a l'abast és la violència, perquè no ho oblidem, la societat consumista és una societat violenta i individualista per se, i recordo precisament, que aquest individualisme és el darrer estat del col·lapse. Per tant, per mi, la resposta al 'sistema' no passa per una lluita violenta en el sentit tradicional de revolució. Passa pel compromís personal, no violent, de transició cap a una societat basada en el decreixement a tots els nivells. I què presuposa aquest decreixement? Quina és la pedra angular que ningú vol discutir? Doncs el decreixement demogràfic, i aquest decreixement s'ha d'encarar de manera diferent sengons el lloc. I cal començar a debatre-ho de manera urgent. Per tant, qui no discuteixi o proposi mesures no violentes de com ha de disminuir la població en dues generacions, està fent volar coloms. En un proper post parlaré més en profunditat d'aquest tema.
Salutacions,
SZD
dissabte, 7 de maig del 2011
Roma, imperi i fundació...
Benvolgudes/ts lectores/s,
Pensava fer algun post abans d'aquest sobre el llibre de l'Orlov, però prefereixo dir alguna cosa sobre aspectes més pràctics de l'Oil Crash, donat el que està passant darrerament i tal com estan evolucionant les coses (per qui no hi hagi caigut el preu del petroli segueix el marcat per l'Antonio en el post 'El peor escenario posible', casualitat... o no), penso que potser estaria bé, recopilant la informació existent en forums, webs i llibres que ja he documentat en d'altres posts, proposar algunes mesures que podrien ser d'utilitat per prendre mesures a nivell individual per fer front al col·lapse. Per cert, cal que afegeixi aquí un comentari, les fases del col·lapse no tenen perquè ser seqüencials, per exemple, en el post sobre el que està passant a Grècia, veiem que les tres primeres fases estan actives (gràcies Antonio), tot i que la més palesa és la primera. Per altra banda, m'agradaria mencionar un exemple de col·lapse interessant pel que fa a icona històrica i perquè precisament per això està molt ben documentat: la Caiguda de l'Imperi Romà (la versió anglesa de la wikipèdia és més extensa i per tant aporta més informació sobre les diferents interpretacions i causes). Quines característiques funcionals es van donar en la societat romana en aquest declivi?
* la corrupció dels alts càrrecs de l'Administració,
* la passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions,
* el retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans.
* crisis de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals.
* la decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves viles d'esbarjo.
* un greu descens demogràfic
Els sonen els quatre primers punts? (Doncs ja podem anar preparant-nos pels dos darrers).
Un altre aspecte interessant del que va passar a l'antiga Roma és la qüestió territorial. L'imperi col·lapsa de fora cap a dins, sempre el poder central es manté, deixant caure els territoris més perifèrics, per mantenir l'status quo dels poderosos que, evidentment, volen mantenir la 'metropoli' a cualsevol preu. Així, aquesta analogia, ens marca el que pot arribar a passar. Les dues metropolis actuals (EUA i Xina) anirien intentant exprémer al màxim els estats que vagin 'caient' en la crisi financera i comercial fins que els deixin totalment de costat per que no els surti a compte ja el que n'obtenen (d'això se'n diuen plans de rescat, no? ah! no, que són diners per ajudar a sortir de la crisi, a canvi de fer el que des de fora et diguin, clar). De moment, veiem que aquesta 'caiguda' a Europa està anant de la perifèria i el sud (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia, per aquest ordre) cap al centre i al nord (França, Alemanya i Anglaterra). Ja veiem que la comparativa amb l'antiga Roma ens pot ajudar a veure què pot passar en termes generals, seguiré amb altres aspectes relacionats en d'altres posts. Tenint tot l'anterior en compte faig tot seguit una breu pinzellada personal a les possibles actituts paliatives individuals per les diferents fases del col·lapse:
1. Col·lapse financer: evitar l'endeutament i el crèdit, pagar al comptat o per transferència bancària, buscar l'eficiència i fugir de les inversions que no impliquin liquidesa a curt termini. Estalvis: utilitzar-los per reduir l'endeutament (en el cas que tinguem hipoteques), intentar reduir progressivament el capital dipositat en entitas financeres o bancàries mitjançant la compra de bens materials (or, plata, platí o bé altres bens físics). Preparar (pensar o preveure) la transició cap a àrees rurals.
2. Col·lapse comercial: transició (emigració) cap a àrees rurals o de més baixa densitat de població (ciutats mitjanes i petites). Participació activa en la formació de cooperatives amb veïns o gent propera per l'obtenció i acumulació d'aliments i de recursos de primera necessitat. En aquest estadi és important fugir dels moviments o manifestacions d'agitació, no respondre a tendències 'revolucionaries' violentes i mantenir la calma. Cal tenir clar que el grau de degradació en l'entorn més inmediat vindrà lligat directament al grau d'individualisme que hi hagi en aquest entorn.
3. Col·lapse polític. Penso que aquesta fase s'anirà donant paral·lelament a la segona o amb un cert solapament. Si els anteriors mètodes paliatius han donat el seu fruit, formarem part d'una comunitat més o menys local que tindrà una certa resiliència, en aquest cas tindrem una vida local a banda de les estructures que puguin quedar i que funcionaran en àrees urbanes (o el que en quedi).
A partir d'aquí les mesures serien més estrictes i més dures. Per a mi, l'objectiu és que, degut a que disposem d'informació i de l'acceptació de l'Oil Crash, no calgui arribar a les següents mesures de manera individual, ja que degut a la fragmentació geogràfica que provocarà el col·lapse, tindrem la capacitat d'arribar a temps a 'zones segures'. En qualsevol cas si ens trobem en aquesta situació sense haver pogut fer cap mesura de les anteriors o, senzillament hem tingut mala sort i no ens n'hem sortit o hem esperat massa temps, una solució és moure'ns i tenir una opció de vida nòmada o semi-nòmada, tal com diu l'Orlov en el seu llibre.
Per altra banda crec que la millor opció per adaptar-nos al futur canviant que ens espera és el coneixement. Em refereixo a començar a formar-nos en habilitats i tenir informació que sigui útil quan hi comenci a haver mancança de bens realment necessaris. En aquesta direcció qualsevol formació que ajudi a la resiliència personal és essencial. Pensem que en un món acostumat a la opulència i que té les necessitats bàsiques cobertes de manera automàtica aquells que sàpiguen aportar solucions o 'fabricar' objectes o útils necessaries quan les coses deixin de funcionar de la manera en que sempre han funcionat, en algun moment, disposaran d'una situació privilegiada en molts sentits.
4 i 5. Col·lapse social i col·lapse cultural: en aquest cas les meves recomanacions són directament que els lectors vegin una pel·lícula tipus Mad Max o El llibre de Eli per saber com sobreviure a un món d'aquestes característiques. Si prenem aquestes cinc fases com a referència veiem que podriem dividir-les en dos grups: el primer les 1, 2 i 3 i el segon la 4 i 5. Les estratègies paliatives són bàsicament per enfrontar-nos a les situacions del primer grup, en el cas de trobar-nos en una zona que caigui fins als darrers nivells de degradació la recomanació és (repeteixo) fer-se fonedís al més aviat possible. Llocs semblants al que podriem trobar en un estat avançat de col·lapse (fases 4 i 5) actualment ja existeixen, per exemple, en suburbis urbans molt degradats de grans ciutats als EUA, en el bloc de l'Orlov en parla. Bé, arribats a aquest punt, el tema en si mateix em sembla que requeriria un altre post, per tant ho deixo per més endavant, suposant que, després d'un post com aquest als pocs lectors que em segueixen els quedin ganes de continuar llegint-me.
Salutacions,
SZD
divendres, 6 de maig del 2011
Catastrofista!... o no.
Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca un post, diem-ne, més psicològic. Sovint, quan parlem amb la gent del voltant que estan en la fase de negació, ens titllen de 'catastrofistes' i, clar, aquesta afirmació ens sembla fulminant, perquè
és difícil explicar la realitat sense donar una sensació d'alarmisme però, al mateix temps, expressar la urgència de preparar-se pels moments difícils que ja estem vivint i continuarem vivint en el futur. És a dir, quan algú pensa que som uns exagerats i que en fem un gra massa, un mateix sap que això és una estratègia de negació (mitjançant algun tipus de desqualificació) i per tant la persona amb qui dialogem es tanca en banda i s'ha acabat el bròquil. La nostra reacció devant d'aquesta actitut quan som acabats d'arribar (o 'iniciar') en el problema pot prendre un ampli ventall, des de la perplexitat fins a l'enutjament sincer per tancar-se a l'evidència, passant per l'avergonyiment o la renúncia a tornar a explicar el problema públicament i mantenir diem-ne, una actitut, més discreta o íntima sense voler 'convencer' a ningú. Qui no ha experimentat una sensació de falta de comprensió (en el cas lleu) o fins i tot un atac furibund (en el cas més agressiu)? D'aquestes situacions més agressives en tinc alguna
experiència en xerrades, quan algú del públic s'ha sentit 'atacat' pel que explico i, tot brandant la seva posició en l'ambit acadèmic ha utilitzat la seva 'credibilitat' devant de l'audiència per intentar desprestigiar directament al conferenciant (llegeixi's jo) amb arguments (si se'n podien dir així) que ratllen la falta de respecte. Aquest episodi, molt interessant per cert, em va donar l'experiència per poder parar-li els peus a qui sigui sense masses manies (i sense perdre les formes) quan entra en la desqualificació personal. Doncs bé, què fer en aquestes situacions? Com gestionar aquesta 'pressió' psicològica que sentim devant d'un ambient que si no és indiferent ens negligeix o directament ens menysprea? En primer lloc paciència, en segon comprensió.
Primer, paciència, això vol dir que, tot i que l'impacte del que expliquem provoca un sotrac, ara ja no ens podem permetre el luxe de deixar de donar la nostra versió del que està passant, tot i les reaccions de negació, sobretot no hem de caure en el parany de la discussió estèril d'intentar 'convencer', no pretenem convencer a ningú, això no és una religió, només aportem una visió diferent, per altra banda constrastable, per qui es vulgui prendre la molèstia de buscar més informació. Per tant, animaria a, tot i les dificultats, seguir explicant el problema amb una actitut serena, sense estridències i estan atents a com, quan, on i, sobre tot, qui és més propens i sensible a aquesta temàtica per explicar el que poguem al nivell que sigui. Així doncs, cal tenir un cert sentit estratègic i molta mà esquerra.
En segon lloc comprensió. Comprensió de que no tothom té la mateixa capacitat ni adsorveix al mateix ritme. Cal que tinguem aquest punt molt en compte per 'gestionar' les nostres petites o grans
decepcions. Cal que siguem també molt crítics amb nosaltres mateixos i veiem en quina fase psicològica estem (negació, ira, negociació, depressió o acceptació) per veure si realment la nostra reacció ens fa palesa una voluntat d'ajudar realment o una actitut de buscar suports per acabar d'acceptar allò que secretament encara no volem acceptar del tot. En aquest sentit m'agradaria què tinguessim en compte un aspecte que sovint passem per alt. El ser conscients tant de la gravetat del problema com de la veritable causa de la degradació econòmica i financera ens dóna un gran avantatge. Sabem què passarà, tot i que no sabem exactament com ni quan. Però el saber què passarà ens ha de servir per identificar els 'signes del temps' per poder adoptar actituts d'acord amb aquests, és a dir, adaptar-nos-hi millor i més ràpidament. I bé? De que em serveix saber que tot se'n va en orris si no hi puc fer res? Doncs primer, no tot se'n va en orris; segon, si que hi podem fer alguna cosa. Però això ja es tema d'un altre post.
Salutacions,
SZD
Subscriure's a:
Missatges (Atom)