dimarts, 3 d’abril del 2012

Vaga general i protestes. El joc de la corda: estira i afluixa

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Tug_of_war_2.jpg) 
Benvolguts lectors/es,
Faig aquest post en vista dels esdeveniments que estan tenint lloc darrerament i que, tot sembla indicar, aniran a més. Em refereixo en concret al que ha anat passant els darrers dies i a la situació de tensió generalitzada que viu el país. Aquesta tensió es veia en l'actitud de la gent sortint a manifestar-se el dia de la vaga general i no estic referint-me amb això als incidents violents ni a les destrosses que es van fer que crec, és un altre aspecte que cal comentar a banda. Fa temps que detecto aquesta tensió, aquest estrés i aquest malestar pel carrer, la gent, em fa l'efecte, que està més agressiva. Però clar, això només és una impressió, els lectors d'aquest bloc podran corregir-me si m'equivoco, tot i així és preocupant. Per una banda la informació que apareix als mitjans de comunicació controlats pels poders de l'estat, els diaris i les televisions, com ja he comentat alguna vegada, cada cop és més esbiaixada i per altra banda, veient-la sense un sentit crític, predisposa a que caiguem en un estat molt allunyat de la racionalitat i la sensatesa que requeriria, per part de tothom, l'època tant crítica que estem passant. Així doncs, des dels poders polític i econòmic es tiba la corda en el sentit de la confrontació, la voluntat de retallar llibertats en front de la 'seguretat' i la culpabilització de la població en general, però més especialment de la que protesta legítimament per l'actitud dels mandataris i responsables governamentals de les mesures que s'estan duent a terme. Mentre que per l'altre costat s'aplega una majoria de gent cansada de que li prenguin el pèl, que se sent enrabiada perquè els han utilitzat com a peons en la gran partida d'escacs que juguen des de dalt i ara que el sistema no els necessita, els sacrifiquen i els neguen allò que els havien promès: una vida amb un mínim de benestar i felicitat. En aquest costat de la corda hi ha tot un ventall de gent que, en general, se senten més o menys frustrats amb el sistema i que no entenen ni accepten que tot i formar part de la festa del creixement ara se'n vegin exclosos quan, al cap i a la fi, no han fet res més que el que tothom feia en època de les vaques grasses: endeutar-se i intentar viure segons el que era normal llavors que, recordem-ho, els mateixos poders polítics i econòmics venien com a norma per no semblar estúpid: 'no, llogar un pis no, que és llençar els diners'. Ara aquests mateixos poders culpabilitzen a aquells que van convèncer d'endeutar-se. A qui tenim a l'altre costat de la corda a més de les classes dirigents i polítiques? a un conjunt de gent que creuen encara que el creixement no només és una llei natural sinó que els més agosarats, amb més empenta i ganes de treballar són els que més partit en trauran i que si les coses van malament és precisament per molta gent de l'altre costat de la corda que no ha fet el que havia de fer: voler viure del sistema a costa dels que treballaven. Aquesta gent creuen que precisament ara, que les coses van malament, són els culpables els que més es queixen i els que més enrenou fan, i que de fet, només es queixen, en lloc d'arremangar-se i posar-se a treballar. Que em sembla tot plegat? El joc de l'estira i afluixa, uns tibant la corda en un sentit i els altres en l'altre, cadascú carregat de les seves raons, cadascú, en cada estrebada, més obsessionat, més enrabiat contra els de l'altre costat perquè se l'estan enduent cap allà on no li correspon o, en els casos extrems cap a l'exclusió social. De fet la situació es d'incomprensió total i d'una alienació molt perillosa cap als de l'altre costat de la corda. Ja veiem que si deixem de costat les emocions i la ràbia que no porta a enlloc, només que a situacions destructives, el joc de la corda no ens permetrà sortir a tots plegats de l'atzucac en el que estem immersos. És més, jugar a aquest joc només afavoreix a qui té més poder, a qui té, realment, els mitjans repressius més a l'abast. I aquí sembla que la gran majoria de gent que protesta estigui vivint en una espècie de somni: pensen que els seus drets seran respectats si hi ha prou gent que s'expressa al carrer, que realment el poble té el poder. Em sap greu desil·lusionar a aquesta gent (i ho sento de veritat) però els demanaria que revisessin sobre tot el concepte de 'poble'. El 'poble', els 'obrers', els 'treballadors' com es vulgui dir, és un concepte del segle passat. Quan abans ens posem això al cap millor, perquè deixarem de perdre el temps i de tenir frustracions. En el sistema que vivim actualment tot es relativitza mitjançant la publicitat o la pseudo-publicitat dels gurus o estrelles de la comunicació, que són els formadors d'opinió (ja siguin persones o mitjans o grans grups) per tant el 'poble' com a concepte de força, ha passat a ser un no-res, perquè el que percebem a gran escala ho mirem des de la finestra que tenim a casa i que es diu televisió. ¿Què hi ha doncs de les accions que abans els moviments populars d'esquerres, que proposaven un repartiment igualitari dels recursos, utilitzaven com a mesures 'de força' per pressionar les elits dirigents? Han caigut en la inefectivitat més absoluta. Em sap greu dir-ho però lector si-us-plau mira el que ha passat a Grècia, han servit les vagues, els aldarulls, les protestes? No ho sembla, continuen anant cap avall. Llavors amb això defenso la no-acció? No, defenso l'acció creativa, diferent del que el sistema està acostumat i pot preveure per poder neutralitzar. Proposo abans que res deixar la ràbia de costat, deixar d'empassar-nos la porqueria que ens donen per aquesta finestra que cada cop representa menys el món i que cada cop ens torna més cecs al que realment podem fer, i ser conscients del poder que tenim, el poder que el mateix sistema ens confereix: hem deixat de ser treballadors per passar a ser consumidors i com a consumidors hem d'emprendre accions que desactivin els intents de coartar-nos les llibertats i la democràcia, perquè en aquests darrers aspectes sí que hi pot haver creixement i, de fet, per poder sortir del forat on ens hem posat, només pensant en fer créixer la democràcia i la llibertat podrem decreixer en el consum i en la destrucció generalitzada que ens està envaïnt.
Salutacions,
SZD

dilluns, 2 d’abril del 2012

L'enfonsament d'un estil de vida V: amenaces i actituds.

(http://st-photo.deviantart.com/art/old-sun-clock-13-15-257077181)
 
En aquest darrer post sobre la serie de la teoria de riscos sobre el futur crash, m'agradaria utilitzar la informació que ens proporciona la història sobre com han anat evolucionant les societats vista des d'un punt de vista dels sistemes dinàmics. En aquest sentit doncs trobo interessant parlar de la teoria exposada per en P. Turchin en els seus llibres (en particular el darrer: 'Secular Cycles') sobre l'evolució de les societats i els cicles socials. M'ha semblat interessant la manera com aquest autor combina i intenta integrar i superar les idees purament maltusianes per entendre el ric comportament social des d'una perspectiva més, diem-ne, funcional. No entraré en detall en la seva teoria, només n'exposaré el més bàsic, que em servirà per veure com gestionar les amenaces que ja havia apuntat en la sèrie de posts anteriors.
En primer lloc la teoria dels cicles seculars intenta incorporar al neo-maltusianisme l'efecte de les relacions de poder que s'estableixen en les societats (en aquest cas les agràries) per arribar a entendre el perquè dels cicles de civilitzacions que no pot explicar, per si sola la teoria de Malthus. Aquesta teoria estableix tres variables principals: la població (nombre d'individus) el poder de l'estat i la intensitat de la guerra (aquí s'entén guerra exterior entre estats o inestabilitat interna dins d'un mateix estat). Les relacions entre aquestes tres variables estan modulades per l'excedent en laproducció d'aliments i bens de consum. Quan el sistema arriba a la seva 'capacitat de càrrega' (el màxim de població que pot suportar un territori o un sistema econòmic i comercial) l'excedent de producció és aproximadament zero i a partir d'aquí l'evolució del sistema és necessàriament decreixent (en població i fortalesa de l'estat, però creixent pel que fa a les guerres). Bé, un punt interessant és el que proposa sobre la 'dinàmica de les classes dirigents' i un altre és sobre l'evolució de la població i la societat després d'arribar a la màxima capacitat del sistema (la capacitat de càrrega). Les classes dirigents tendeixen a sobre-explotar a les classes més baixes per un costat i a reduir-se elles mateixes per l'obsessió de seguir amb una tendència de requerir bens de luxe que els permetin continuar amb l'actitud d'ostentació necessària en les classes dirigents (BAU de les classes dirigents i no tant dirigents fins no fa molt). El que acaba produint això és una reducció de les classes riques menys poderoses en benefici dels grans magnats, que en aquesta fase fan l'agost. La població segueix creixent, patint un retard del col·lapse de la població respecte al temps en que s'assoleix el màxim de la capacitat de càrrega. L'aprimament de les classes riques i sobre tot l'empobriment generalitzat porta a l'afebliment de l'estat perquè aquest no pot recaptar els recursos per mantenir una estructura engreixada en l'època de grans excedents, cosa que porta a inestabilitat social, increment del crim, la corrupció, el bandidatge i les guerres internes. Aquesta inestabilitat porta a taxes de natalitat més baixes i (en els casos estudiats de les societats agràries) a l'expansió d'epidèmies facilitada per la gran migració de gent buscant llocs més segurs on poder sobreviure. Per altra banda, l'extrema inestabilitat i empobriment afavoreix el sorgiment d'ideologies radicals que al anar contra el poder establert acaben debilitant encara més l'estructura de l'estat. Bé, doncs ja veiem quin és el panorama que ens podem trobar en aquest final de cicle secular que estem vivint a nivell mundial.
Un cop tenim un possible model de com han anat les coses en els cicles de societats agràries anteriors, podem fer una certa extrapolació als possibles escenaris amb els que ens haurem d'enfrontar en aquest futur proper que ara ja comença a no ser tant incert. Com reduir aquests riscos? Ja ho he anat apuntant en d'altres posts i en els enllaços a d'altres blocs i pàgines web: conscienciació i re-orientació progressiva de l'acció diària, adquisició de noves habilitats, i foment d'una major independència individual i familiar de les estructures de l'estat pel que fa a les nostres necessitats bàsiques. Tot això porta doncs a focalitzar-nos i dedicar atenció al que anomenarem pla B. Aquest pla B serà personal i/o familiar però els detalls i la temporització seran intransferibles d'un cas a un altre. El que aquí faré és intentar proposar algunes línies d'actuació i senyalar els pros i els contres de cadascuna d'aquestes línies proposades. Però això ja és tema del següent post.
Salutacions,
SZD