dijous, 23 d’agost del 2012

Oil Crash: cap a una societat més violenta?


 (http://www.peopleofcolororganize.com/analysis/revolutionary-initiative-political-violence-reactionary-revolutionary/)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post pretén donar algunes idees sobre un concepte que, fins i tot els més informats en l'Oil Crash comenten només superficialment, ço és, debatre si, amb el decreixement forçat al que ens veiem abocats, hi haurà una deriva violenta de la societat (vegeu per exemple el bloc del Dimitry Orlov com un dels que en fa menció i alguna de les seves presentacions). Aquesta qüestió per delicada i difícil cal, penso, que comenci a ser un tema de debat en els fòrums sobre aquesta temàtica. Llegint treballs de permacultura i sostenibilitat, d'agricultura ecològica o dels Transition Towns el tema de la sostenibilitat en un entorn molt més violent i insegur no s'afronta clarament i, per tant, em sorgeixen algunes preguntes. Davant escenaris de manca de recursos i talls de subministraments com els que haurem d'afrontar, hi ha el risc de saqueig, amb quina intensitat es pot donar? En un escenari de societat amb un alt nivell de corrupció i baixa consciencia social, quina serà l'opció per la gent desesperada? ¿Quin serà el paper de les forces de seguretat en una societat que hagi de fer front a una manca d'abastiment generalitzat (falta de productes d'importació, talls d'electricitat i de comunicacions, infraestructures cada cop més deteriorades, etc.)?

Per començar doncs a donar una mica de llum a aquestes qüestions he llegit el treball de l'ecòleg i estudiós dels moviments històrics Peter Turchin que crec que aporta idees interessants. Aquest científic és capdavanter en donar una visió alternativa de la història, intentant entendre l'evolució de les diferents societats des del punt de vista dels sistemes dinàmics. Doncs bé, en Turchin comença per l'estudi de les societats agràries i intenta caracteritzar els cicles que apareixen en aquestes societats i trobar-ne les causes inherents. A partir de les dades estudiades, proposa una teoria que anomena demogràfica-estructural. Tot seguit proposa un model senzill (que podeu trobar en detall en un dels seus llibres), basat en aquesta teoria, per entendre els cicles històrics, prenent tres variables: el nombre d'habitants, els recursos de l'estat i la violència (guerra) interna. Aplicant aquest model senzill aconsegueix reproduir cicles documentats, per exemple, a la història Xinesa o a l'Anglaterra medieval. 
 
Perquè tot aquest paràgraf amb aquesta teoria històrica? Doncs perquè com diu en John Michael Greer en el seu bloc, la història ens ensenya com poden anar les coses en el futur. Si continuem amb en Turchin i amb la teoria demogràfica-estructural, en un article recent l'aplica a la societat industrial, als EUA, i troba això:
(extret de la web de'n P. Turchin: http://cliodynamics.info/)


Un apunt d'interès és que en la seva recerca mira de quantificar la violència social separant-la de la violència que té com a origen la delinqüència. Així doncs, com podem veure en la gràfica, només es té en compte el que podríem anomenar violència col·lectiva. Si ens hi fixem, i segons el que explica en els seus articles, hi apareixen cicles en el comportament. En particular el que l'autor anomena 'cicles seculars'. Doncs bé, la teoria prediu que, variables com la violència social o col·lectiva, han de canviar durant un cicle secular d'una manera predictible. En particular, les oscil·lacions de violència social es correlacionen positivament amb l'oferta laboral, la desigualtat de la riquesa, i la competència intra-elit (referint-se a les elits dirigents), i es correlacionen negativament amb les mesures econòmiques i biològiques del benestar (preu del treball, salut). Segons l'autor, aquesta correlació pot presentar desajustos, a causa de la mesura i el soroll del procés, i, en alguns casos, pel que fa als processos de retroalimentació entre variables. Però tot i així ens dóna una certa idea quantitativa de per on poden anar les coses. Bé doncs, suposo que ara ja s'hauran fixat en quina és l'evolució cap al següent cicle de violència, no? (l'any 2020).

Només queda afegir-hi una qüestió a tot plegat: aquesta teoria aplicada a l'època industrial dels USA, com es veuria afectada per un decreixement energètic que amplifica les variables d'oferta laboral, desigualtat de la riquesa i competència intra-elit? ¿Sembla ser que hi hauria el que es coneix en l'estudi de les ones com una interferència constructiva de les variables cap a una amplificació de la violència social? 
 
Vostè, amable lector/a, en podrà extreure les conclusions que cregui més adients.
Salutacions,
SZD

dissabte, 4 d’agost del 2012

Poder i polítics: una raó del BAU en l'administració

(http://education.scholastic.co.uk/resources/8185)

Benvolguts/des lectors/es,
Tal com vaig anunciar en un altre post, toca parlar una mica dels polítics que tenim i que, cada cop més, estan obtenint, ja no el descrèdit, sinó el menyspreu d'un ampli sector de la societat. Quedi ben clar per endavant que tot el que diré no és una justificació del comportament de certs individus sinó una manera d'entendre què fan i perquè.

La teoria dels sistemes dinàmics i una des les seves derivacions, la teoria del caos, ens pot ser molt útil per entendre certs aspectes (no la totalitat) de la realitat social. Per no fer aquest post molt abstracte deixeu-me parlar d'un insecte: les formigues. Aquest insecte es coneix també com un  'insecte social' (com ho són les abelles, les vespes i els tèrmits) i és que, sent un organisme simple (res en comparació als mamífers o humans) exhibeix un comportament social, és a dir a partir d'interaccions individuals senzilles crea el que es coneix com propietats emergents típiques en els sistemes dinàmics. La creació del formiguer, per exemple, no obeeix cap patró ni disseny establert en els individus sinó que és conseqüència de les interaccions dels individus entre ells i del medi amb el que es troba tota la població de formigues.
Prenent aquest exemple, podem fer una conceptualització senzilla del que fem els humans: creem propietats i estructures emergents: empreses, nacions, estats, partits polítics, grups socials. Un cop creada l'estructura podem dir que adquireix un comportament autònom, més enllà del comportament individual. Un exemple curiós és el de Steve Jobs, crea Apple i, passats un anys, la seva pròpia empresa l'acaba fent fora. Bé, doncs si tenim en compte el sistema econòmic-polític en un estat occidental considerat 'democràtic', tindríem estructures emergents en forma de grans empreses o grups de poder econòmic i, per altra banda, partits polítics. Per un costat els grups de poder econòmic cercaran créixer (en capital, mitjançant l'obtenció de beneficis) per l'altra, els partits polítics també buscaran créixer amb l'accés i el manteniment en una gran empresa, que és l'estat. Per mantenir-se en el poder aquesta estructura emergent, el partit polític, mirarà de tenir influència sobre els electors (deixo al lector/a pensar quin són els mètodes que pot utilitzar un partit polític per obtenir aquesta influència).

Si tenim en compte aquesta manera d'entendre la realitat política veurem que és més senzill posar-nos en la pell d'un polític en el poder: és només un gestor dels interessos econòmics que l'han 'ajudat' (llegeixi's finançat) a arribar allí i, com a gestor d'una gran empresa (l'estat) mirarà d'obtenir el màxim benefici, no per l'estat, sinó pel partit que representa o pels interessos que representa. Quines diferències hi ha entre el directiu d'una empresa i el directiu d'un estat? Doncs que el seu càrrec no només dependrà de l'eficient que sigui i de que l'empresa que dirigeixi tingui un balanç positiu, sinó dels equilibris que pugui fer amb la manipulació de la població per un costat i, per l'altre, tenir contents als sectors econòmics que l'ajuden en aquesta manipulació i, per tant, el mantenen en el poder.

I ara ve la conseqüència del que he anat explicant en el post. Si per una banda tenim estructures emergents de diferent tipus (econòmiques, socials, polítiques) que acaben tenint un impacte sobre la realitat individual, perquè, tal com hem vist adquireixen un funcionament autònom. I, per altra banda, aquestes 'super-estructures' emergents es formen degut a les interaccions individuals (com les formigues que creen el formiguer) llavors, la clau de tot plegat està en canviar la manera d'interactuar individualment.
Tot sovint, en les xerrades sobre Oil Crash surt el tema de canviar l'estructura política i econòmica, de manera que hi hagi un canvi total en el sistema i que això porti a una societat més justa i resilient. Quan comento que el control individual del consum i el canvi en els hàbits que tenim és una peça clau en aquesta transició, sovint surt la idea que ens han inculcat des de fa temps: l'individu sol no pot transformar el sistema. Com veiem, l'ecologia ens diu que això no és així: canviem les nostres interaccions individuals i, conseqüentment, canviarà la societat. No som conscients del potencial que tenim, perquè fa molt de temps que l'abundància de recursos ens ha convertit en peces insignificants davant de les estructures emergents que el paradigma actual ha creat i, realment, els intents de canvi en aquest paradigma sortint des de petits col·lectius o individus sempre han estat difícils. Però estem en un moment únic, un moment on el sistema ha arribat al límit d'expansió i, és precisament en aquestes situacions, en les transicions de fase, on el sistema és especialment sensible a la propagació de petites aportacions (pertorbacions) que canviïn radicalment la tendència: des d'una deriva a una societat en col·lapse, cap a una societat resilient mitjançant una interacció entre individus basada en el decreixement. Ara, més que mai, és necessari el compromís individual per canviar el model que ens està duent al col·lapse.
Salutacions,
SZD