dilluns, 26 de desembre del 2011

L'enfonsament d'un estil de vida, part II.

(http://www.hydrolance.net/Page%2031%20-%20Ocean%20Bathtubs.htm)

Benvolguts/des lectors/es,
Seguint amb el post anterior desenvoluparé una mica el primer punt que enumerava: Quines són les principals amenaces amb que ens trobem actualment, en la primera fase del col·lapse (financer i econòmic)? Bàsicament, podriem dir que les derivades d'una actitud BAU. Veiem primer quins indicis es presenten actualment i tot seguit desenvoluparé les amenaces. Sota la remor de fons de tenir una societat extremadament (o podriem dir totalment?) depenent dels combustibles fòssils barats (des del punt de vista de la TRE) i abundants, que no ha fet ni fa res per tal de reduir-ne la dependència, ha emergit a nivell psicològic un individualisme ferotge i, derivat d'això,  una
falta de maduresa generalitzada (o si voleu un infantilisme generalitzat). Només cal veure, per exemple, en aquest reportatge de TV3 la resposta a en Mariano Marzo, minut 16:30, expert en recurosos energètics, d'uns senyors que, teoricament són gent seriosa: trist, molt trist, realment. Aquests indicis ens porten a tres amenaces (que, qui està posat en aquest món del Peak Oil ja té més o menys presents). La primera amenaça és material: el risc, cada cop més evident, de perdre no només valor adquisitiu, sino, més concretament els estalvis o, fins i tot, arribar al punt en que l'impagament dels deutes ens porti a una situació desesperada (això ja va passar a la crisi del 29).  Pel que fa doncs a aquesta primera amenaça hem de tenir en compte que, per tal de tenir una certa precaució, caldria estar a l'aguait de l'actualitat econòmica, però tenint en compte que, passat un cert punt, els principals indicadors macro-econòmics deixaran de tenir sentit. Pensem que, quan la situació es vagi fent més extrema, a part de la desinformació i la distorsió intencionada oficial hem de tenir en compte que es donarà de forma intrínseca al sistema econòmic una falta de poder d'interpretació, bàsicament perquè, prop d'una transició de fase les variables abans correlacionades es comencen a decorrelar. Això vol dir que, per exemple, el que s'utilitza ara com a indicador econòmic, el Producte Interior Brut (PIB, en català) i que es lliga a la generació d'ocupació, deixarà de ser indicatiu objectivament. Ens diuen que el PIB ha de ser positiu i per sobre d'un cert percentatge perquè es comenci a crear ocupació. Doncs bé, es podria donar el cas de creixements del PIB sense que es creés ocupació.
Segona amenaça, devant d'un mercat laboral cada cop més inestable la impossibilitat de poder 'readaptar-nos' a la situació laboral, senzillament perquè la formació pre-crash, anirà per un lloc, la de BAU, i les necessitats socio-econòmiques aniran per un altre. En aquest sentit, la preparació davant d'aquest escenari és indispensable i cada cop més necessària, aquesta preparació cal que vagi en el sentit de fer accions concretes que ens portin a aprendre aspectes de resiliència (com ja apuntava un lector fa poc). Pel que fa a aquesta segona amenaça cal ja, a hores d'ara, anar pensant i preparant possibles 'plans B', sense pressa però sense pausa. I aquí no m'estendré gaire, més que res perquè dels pros i contres dels possibles plans B,  n'escriure alguna cosa en un altre post. Només diré el que ja he escrit alguna altra vegada, en èpoques d'incertesa no hi ha solucions infal·libles i segures, hi ha opcions, la preparació ens dóna més opcions però segons com, tenir alguna opció ja és molt.  
Tercera amenaça, psicològica, que no per ser més inmaterial és menys important. Aquesta amenaça vindrà de la progressiva contaminació dels Mass Media per induir estats mentals que ens facin més manipulables (per si encara no ho erem prou...). En aquest sentit doncs, seria raonable plantejar-nos una certa desconnexió dels mitjans de comunicació de masses. Actualment, és més usual el missatge dels 'experts' econòmics o opinadors varis que ens diuen que hem estirat més el braç que la màniga i que ara toca fer penitència, per dir-ho irònicament. I el cert és que, aquesta idea, està sent acceptada de forma general sense gaires crítiques. És una manera de convèncer a la gent de que, al cap i a la fi les dificultats a les que ens veiem abocats són la nostra responsabilitat i que 'hem fet les coses malament'. Per altra banda, hi ha la idea de la por: les coses estan molt malament i, si no fem el que els entesos diuen que hem de fer, aniran molt pitjor. Si no estessim parlant d'economia, aquestes dues idees diria que venen d'alguna doctrina religiosa: 'ets un pecador i això t'ha portat al pou
on ets, i si no fas el que et dic, no et salvaràs'. Ep! que no se m'ofengui ningú ara, no penso que la religió sigui dolenta per se, però aquesta actitut 'religiosa' s'ha utilitzat molt sovint en la història d'occident i sembla que ara s'intenta tornar a explotar. Així doncs, els mass media cada cop més intentaran induir estats de sotmetiment mental de la població: estrategia de la por per bloquejar una reacció fora del sistema.  Fomentar la por ens fa més manipulables, però si aquesta por
desenboca en frustració o, el que és pitjor, desesperació, pot generar reaccions violentes. Sembla que el nou govern Espanyol ja compta amb això i si no llegeixin les declaracions del flamant nou ministre d'interior. Només dir que si ja ho preveuen doncs també deuen saber com treure'n partit... o no, i potser aquest 'o no' és el que més em preocupa.  Finalment comentar el que ja he mencionat en un altre post, l'actitud BAU s'extén fins i tot en sectors de les renovables o organitzacions ecologistes com Greenpeace. Es planteja un 'canvi' a renovables seguint un model industrial i de creixement com l'actual. És a dir aquesta 'contaminació' ideològica afecta també a sectors que serien més crítics amb el sistema actual, per tant ja podem veure com n'és de poderosa la influència dels mitjans de masses i el que això pot portar com a conseqüència.
Resumint doncs, tres amenaces (per proposar algun esquema senzill): Econòmica, laboral i psicològica.
Seguirem...
SZD

dijous, 8 de desembre del 2011

L'enfonsament d'un estil de vida, part I.


Benvoguts/des lectors/es,
Seguint amb la sèrie de posts sobre el col·lapse, m'agradaria sintetitzar el que es pot trobar a la xarxa sobre l'Oil crash i agrupar alguna informació que pot ser útil en aquests temps de crisi i de neguit constant. Ja he comentat més d'una vegada que la impressió que tinc dels temps que corren és que com més temps passi amb els nostres governants capficats en el BAU, més risc existeix d'un col·lapse directe a la fase 3 (col·lapse de l'estat). Esquivar la fase 4 dependrà de com gestionem el col·lapse de l'estat. També m'agradaria allunyar-me una mica de la típica bibliografia i informació que donen els defensors de l'estratègia del supervivent de les pel·lícules. Trobo més encertat cercar un punt mig, sense obviar les estratègies dels supervivents, al que realment pot ser el col·lapse, començant pel col·lapse econòmic. No em malinterpreteu, no penso que hàgim d'arribar a situacions tipus MadMax, però si que les contemplo com un escenari de risc. En aquest sentit m'agradaria fer un petit incís sobre la teoria de gestió de riscs que ens pot ser útil com un esquema conceptual per començar a treballar. En aquest punt, bengolgut/da lector/ra, si esperaves trobar receptes precises sento decebre't, però no serà el cas, perquè penso que la principal responsabilitat que tenim com a peakoilers és precisament començar a incentivar la nostra creativitat per solucionar poblemes, preparar-nos primerament psicològicament pel que ha de venir i assumir la responsabilitat de, cada cop més des de la nostra petita contribució, cercar la millor estratègia possible pel que ens vagi venint a sobre; i això significa, també, estar oberts a un cert marge d'improvisació. Anem doncs a veure quin és l'esquema que ens dóna la teoria de la gestió del risc. M'interessen bàsicament els següents passos conceptuals:

1) Identificar les amenaces.
2) Avaluar les febleses en aquestes amenaces.
3) Identificar els riscs (ço és, les conseqüències previsibles de
tipus específics d'atacs a certs bens).
4) Identificar maneres de reduïr aquests riscs.
5) Prioritzar la reducció del risc en base a una estrategia
determinada.

D'aquests cinc punts el que se'n desprèn en essencia és que la preparació per a un possible escenari de col·lapse cal que comenci des del vessant psicològic, és dir, estar prou atents al que vagi succeïnt per no caure en situacions en que el risc, sobre tot a la nostra seguretat personal, quedi maximitzat. Però què podem fer per preparar-nos psicològicament per un col·lapse comercial i financer?. Abans que res evaluar què tenim ara i què volem conservar per un costat, per l'altre, tenir en compte amb que ens podrem enfrontar en un escenari greu. Per a mi un dels riscs més gran que ens podem trobar és el de l'explossió social i això, no és res més que la reacció de la gran majoria de població devant d'una siuació de frustració. La frustració porta a la violència i aquesta a la destrucció. Per tant, en la gestió d'aquest risc els paràmetres clau serien com actuar devant d'una situació d'aquest tipus. Alerta, perquè no estic parlant de renunciar a la llibertat d'expressió i de manifestar-se, estic dient que arribarà un punt (en aquest escenari) en que aquesta llibertat d'expressió serà utilitzada per implementar mesures repressives i, per tant, obsedir-se en mantenir una actitut de protesta només acabarà anant en contra de l'objectiu que voliem assolir. Una característica bàsica dels supervivents és aconseguir mantenir una certa calma en situacions de pànic, saber gestionar la por i girar-la en favor nostre. Aquest punt no és fàcil d'aconseguir i requereix una preparació per ser al màxim d'eficients possible en una situació adversa. Aquest és el primer pas, el segon és saber avaluar el que es coneix com a moment oportú per una banda i com a event crític per l'altra, per tal de poder improvisar amb una certa possibilitat d'èxit.
Resumint doncs, podem identificar les principals amenaces en un escenari de col·lapse:

1. Fase de col·lapse financer i econòmic: fluxe de capital cap a les capes socials altes de la població: el gran capital i els centres financers de l'imperi. Empobriment generalitzat de l'anomenda classe mitjana. Risc moderat d'esclat social, control dels Mass Media sobre la població.

2. Fase de col·lapse de l'estat: inestabilitat, fragmentació social corrupció generalitzada, increment de la violència a tots els nivells. Risc alt d'esclat social violent. Fluxe de bens i força de treball de la capa baixa de la població (la majoria) als grans terratinents o poderosos (una minoria).

Per tot el que he escrit abans, la gestió del risc implica el control de la por com a estat paralitzant. L'estat mental que cada cop s'anirà imposant serà la por i la desconfiança, a mesura que vagi avançant el col·lapse. L'objectiu dels mass media serà induïr aquest estat en el gruix de la població.  D'altra banda, una estratègia que es pot donar és la introducció de pseudo-líders agitadors que incitin les masses a la violència, per després aplicar una repressió que beneficïi als que tenen el poder.

Per acabar aquest post tant negre deixeu-me fer una reflexió final: aquesta és una situació possible, no estic dient que sigui el que passarà, però penso que cal tenir-la en compte com a risc i veure d'enfrontar-nos-hi. La preparació per a un escenari advers també ens ajudarà per a escenaris més benignes.
Continuarà...
SZD


diumenge, 13 de novembre del 2011

Peak Oil, Oil Crash i Col·lapse



Benvolguts/des lectors/es,
Aquest no preten ser un post precisament suau ni engrescador en principi, pretén ser un bany de realitat, tot i així, cal que digui que no vull deprimir a ningú, per tant que el lector tingui en compte que el que expresso aquí és una apreciació purament personal. Cal dir però, que aquesta impressió no es basa en el no-res sinó en les experiències que he anat tenint fent divulgació del tema que ens ocupa, i que em donen doncs una certa visió de conjunt del problema al qual ens enfrontem, pel que fa a percepcions i visions individuals, col·lectives i, el que és més important, pel que fa a les elits de poder.
M'agradaria dir que, tot i que és dur admetre-ho, penso que 'els nostres dirigents' tant polítics com econòmics estan al corrent del problema de l'Oil Crash i dels riscos que comporta, és a dir,  els polítics d'alt nivell (administració Europea, Estatal i Autonòmica) ho tenen clar, i més clar ho tenen els 'lobbies' empresarials i els directius de les grans empreses. Per posar un exemple, el mes passat vaig assistir a unes jornades a Sevilla sobre canvi climàtic on vaig tenir la sort de poder formar part d'una taula rodona i parlar del Peak Oil, compartint debat amb un dels responsables d'energia de la Junta de Andalucía i amb una representant d'un programa per als ajuntaments finançat per la Unió Europea. El polític, segons els seus comentaris, coneixia el problema, però venia la idea de que les renovables i l'eficiència 'són la solució'; detall també interessant, en la taula rodona anterior un directiu d'una empresa de renovables va arribar a dir, textualment, que en els temps que venen 'hi haurà molta gent que ho passarà molt malament'. Em sembla, que no cal fer cap comentari més. Perquè, doncs, aquesta gent que tenen el poder de 'fer alguna cosa', no fan res? Doncs, senzillament, la mateixa manera de funcionar del sistema no els ho permet: els polítics són captius dels poders econòmico-financers que els han portat al poder, i aquests poders són captius d'un sistema l'únic paradigma del qual és el creixement exponencial. Tot això a què ens porta? Doncs evidentment, a que des de 'dalt' l'actitud serà sempre intentar mantenir el paradigma del creixement fins al darrer moment. I és que, al cap i a la fi, el problema no és tant el sistema com a tal (que també) sinó el paradigma mental en el que ens movem a tots els nivells. M'explico, per molt lògic que sembli i que, en les xerrades, tothom ho entengui, l'experiència acumulada sempre va en favor del paradigma del creixement il·limitat i en contra de la raó i del paradigma del món finit. Això ho podem veure fins i tot en certa gent 'conscienciada' com, per citar un exemple, l'informe de Greenpeace Energia 3.0, en el qual es segueix pensant en escenaris de creixement econòmic en els anys futurs sense abordar clarament el que de veritat importa, el canvi de paradigma. En un post en el futur els comentaré els pros i contres d'aquest informe. Què ens diu l'experiència? i recordo, en la vida quotidiana ens guiem per l'experiència, és a dir, pel que hem après majoritàriament en el passat. Doncs l'experiència diu que sempre hem 'avançat': tecnològicament, científicament, econòmicament, en nivell de vida... el tant volgut (i maleït, francament) estat del benestar. Per tant, acceptar que 'la festa s'acaba' (el Peak Oil existeix) és molt complicat, però és que acceptar que la festa s'acaba ara mateix (BAU + Peak Oil = Oil Crash) és, a hores d'ara, inassumible per la majoria. Per tant, el canvi de paradigma necessari a nivell global per donar un gir al sistema i esquivar el desastre és molt complicat. Què ens espera? A nivell general ja ho podem intuir, una degradació cada cop més gran del sistema socio-econòmic, amb l'accentuació del que ja comencem a patir: més corrupció, més delinqüència, més violència a tots els nivells (des de l'individual al col·lectiu).  Com es produirà això? Evidentment, no tinc una bola de cristall, però una analogia pot ser-nos d'utilitat: el trencament d'un material sotmès a un esforç. Si comparem el col·lapse econòmic amb el que passa quan un sòlid es trenca en podem treure algunes conclusions interessants. L'actual sistema econòmic està sotmès a tensió, 'estrés' en diuen els entesos. A l'aplicar tensió al sistema (a un material o al sistema econòmic europeu) comencen a apareixer micro-fractures (petites esquerdes) que en deterioren la resistència a aquesta tensió; al començament aquestes micro-franctures apareixen en les parts més febles del material i són poc importants, de manera que el sistema no acusa una falta notable de resistència a l'esforç. Però clar, al seguir 'tensionant' el sistema les micro-fractures creixen fins fer-se visibles en les zones més febles (Grècia, Irlanda, Portugal...) i, al mateix temps les microfractures es comencen a produïr en altres zones no tant febles (Itàlia, l'estat Espanyol) i comencen a creixer també; tot seguit, ja es produeixen també en les zones més resistents del material (França, Alemanya...). Una característica interessant és que el procés es produeix de forma no lineal, la qual cosa vol dir que a mesura que més esquerdes apareixen en el material, més facilitat hi ha perque se'n formin més, i més de pressa. Al final el col·lapse es produeix quan hi ha una fractura prou gran (típicament en les parts més febles  del material) que arrossega el trencament en tot el sistema. Bé, aquest pot ser un escenari possible, i el missatge més important és que quan les coses van malament, cada cop aniran malament més de pressa fins que el sistema col·lapsi (en una cascada d'esdeveniments de 'trencament' cada cop amb menys interval de temps entre ells).  Bé, aquesta és la mala notícia, quina és la bona? Doncs que el fet de que a nivell general s'intenti seguir amb el BAU fins a darrer moment ens pot ajudar (i molt) a preparar-nos pel col·lapse, sobre tot a nivell individual (Green Wizards) i pot arribar a produir un 'canvi' a nivell col·lectiu, com? Doncs això, com deia aquell, ja és tota una altra història.
Salutacions,
SZD

dimarts, 25 d’octubre del 2011

La importància de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) i les previsions de futur (IV): la produccció agrícola i la població mundial.

                                                     (http://extension.unh.edu/Agric/AGEOA.htm)

Benvolguts/des lectors/es,
En aquesta sèrie de posts sobre la TRE he trobat parlar al final del que, al cap i a la fi, és el més important per tot ésser viu per continuar sent-ho: el menjar i l'aigua. En aquest post, doncs, veurem com el concepte de la TRE és molt útil per entendre que, tot i que la població mundial no ha parat de créixer, l'agricultura (industrial) que s'ha adoptat globalment (una altra de les conseqüències de la globalització) és cada cop més ineficient. I no només l'agricultura, l'accés i la utilització del recurs més preuat que tenim, l'aigua potable, també s'ha vist afectat pel que jo anomenaria la Patologia de l'Excés d'Energia.
Tenir en compte la TRE en agricultura implica veure que, per una banda aquesta TRE, com ja hem vist, ha anat disminuïnt en el temps, però el problema s'accentua si tenim en compte que aquesta pèrdua d'energia neta ha anat associada també a una falta d'optimització de l'agricultura, amb malbaratament de recursos (erosionant i pol·lucionant el sòl i els aqüifers). A més, el sòl cultivable s'ha anat intentant expandir, amb la conseqüència actual de que ja pràcticament no es pot expandir (Peak Soil?). Tot i així, als països anomenats desenvolupats se segueix llençant menjar, ja sigui perque no surt a compte comercialitzar-lo (com el cas de les comarques lleidatanes, amb la fruita, aquest estiu) o per boicotejar uns productes importats d'una altra àrea de la UE (a França amb els productes del sud de la 'frontera'). Ja veiem, doncs, que tot i l'anomenda crisi no es recupera ni tant sols el sentit comú i és perd encara més el sentit d'una de màximes que tots aprendrem en poc temps a valorar: el mejar és sagrat i, per tant, no es pot llençar mai.
Bé, deixant de banda les qüestions filosòfiques, és interessant aplicar el concepte de TRE a la producció agrícola de forma indirecta, com? Doncs permenteu-me una llicència estirant més el concepte de l'àmbit en que va ser pensat i on usualment s'aplica, per veure de treure un nombre (un proxi, diriem en termes científics) l'evolució temporal del qual ens doni alguna idea de l'eficiència en la producció d'aliments. Com que això seria massa complicat per un post com aquest, proposo utilitzar la població mundial com a quantitat de base. Estimem la quantitat d'energia per mantenir (de la qual una proporció serà per alimentar) la població mundial actual (en funció del temps, només cal multiplicar la població mundial per una constant). Bé, doncs si suposem un consum mitjà mínim veurem que la quantitat és creixent. No cal fer cap gràfic per adonar-se que, si la producció mundial d'energia decau, caldrà derivar l'energia utilitzada en d'altres sectors cap a la producció d'aliments, els lectors/es, suposo que ja veuen on vull anar a parar, no? Doncs bé, si a més afegim a aquest fet, l'evolució de la TRE, veiem que la cosa es complica. En fi, anem a fer quatre càlculs:

1) Primer estimaré l'evolució de la producció neta mundial de petroli tenint en compte l'evolució de la TRE. Aquest càlcul ja està fet per d'altres persones més sàbies, en podeu trobar un de ben interessant al post del professor Bardi, quan parla de l'efecte Sèneca, també podeu consultar els càlculs fets sobre la TRE a Murphy & Hall. A mi no em surt una corba de l'energia neta tant espectacular com la d'ells, però clar, tot depen dels paràmetres que triem per ajustar la TRE (he suposat un decaïment de la TRE hiperbòlic, gràcies Antonio):





2) A partir de la corba de la TRE (com he dit una funció hiperbòlica) amb la que dedueixo la figura anterior, es pot estimar quan la TRE cau per sota de 10 (sobre l'any 2063).

3) A partir d'aquesta corba (la figura anterior, de la corba neta de Hubbert), faré una suposició de màxims (extremadament pessimista) suposant que, efectivament, el sistema socio-econòmic global no desvia recursos per mantenir la producció d'aliments al nivell actual i veuré quina població pot mantenir aquesta evolució temporal de decreixement de producció. Per això primer, suposo que actualment estem mantenint una població mundial de 7000 milions de persones amb aquesta proporció i, a partir d'aquí projecto en el futur.



En aquesta gràfica podem veure que la població mundial decreix a la meitat cap al 2037 i arriba cap al miler de milió d'habitants del planeta cap al 2057. Per fer aquest càlcul he utilitzat senzillament que la porporció d'energia que ara s'utilitza per mantenir a aquesta població és constant en el temps, cosa que seria, en principi, pessimista. Suposem doncs que els líders polítics i econòmics el que fan és intentar mantenir al màxim aquesta població, desviant cada cop més recursos energètics per que això sigui possible. Si suposem que aquesta proporció creix linealment llavors tenim que la corba no canvia substancialment, és a dir, una reducció de la població a la meitat cap al 2037. Això és normal si pensem que per un decaiment tant brusc de l'energia, la derivació lineal cap a l'alimentació de la població produeix uns efectes negligibles. Què vol dir això? Doncs que les mesures cal que siguin molt més dràstiques i ambicioses. Per altra banda també cal dir que, tot i que els resultats siguin preocupants d'entrada, he suposat uns màxims, com per exemple que la raó energia-població es manté, es pot baixar moltíssim, afectant, per exemple, la qualitat de l'alimentació o en la qualitat d'altres aspectes (sanitat?), en aquest cas segurament la caiguda potser no seria tant ràpida.
En fi, ja veiem que podem jugar una mica amb els números per orientar-nos sobre quins són els terminis i els escenaris en les que ens movem amb aquests terminis. El que queda clar en tots aquests posts de la TRE és que el BAU (Business As Usual, o fer com si no passes res) ens porta a una situació de risc de col·lapse molt elevat, no ens queda molt de temps... tot i que encara queda temps.
Salutacions,
SZD

dimecres, 7 de setembre del 2011

Nacionalismes, Oil Crash i l'adveniment d'una (nova?) era. En la història hi ha la resposta.



Benvolguts/des,
Segueixo amb un altre post polític, continuació de l'anterior per veure de concretar una mica més les generalitats que ja vaig exposar en aquell. Els escenaris que vaig plantejar al final del post en ambdós casos ens conduïen a una situació de falta de llibertat individual i col·lectiva, perquè, tal com ja ha comentat algun lector, l'intent de genocidi cultural que es pot donar (com es va donar durant el franquisme, un intent que ja està començant, i si no què són els atacs a la inmersió lingüística actuals?) no només el patirem a nivell identitari i col·lectiu els catalans. Per tant penso que veure alguns trets
propis del nostre devenir no només poden ser útils per aquest petit troç de món, si no per més enllà (la resta de l'estat o d'altres indrets amb unes condicions semblants socio-històriques). Però, dit això, com es pot plasmar aquesta falta de llibertat en el futur, de forma pràctica?. Permeteu-me, per donar alguna idea, que aproximi algun indici de resposta a una pregunta tant complexa, fent el que anomenariem política ficció. Però per no parlar sense cap fonament proposo anar a veure les similituts amb d'altres períodes històrics, seria interessant veure com i, al cap a la fi, si és factible, l'establiment d'un estat totalitari i repressor en unes condicions com les que es s'estan donant amb l'Oil Crash. El lector/a espavilat ja deu intuir en quin periode em centraré per veure què pot passar en el futur: des de la guerra civil i l'establiment del franquisme fins a la mal anomenada 'Transición'. Repeteixo que aquest post, com l'anterior, és altament especulatiu i no prentenc que sigui una predicció del que passarà (la realitat sempre supera la ficció) però sí que, tenir en compte la història ens pot alertar de les possibles situacions que es poden anar donant (diuen que la història, en certa manera, sempre es repeteix). Bé, prenent doncs aquest període com a referència proposo tenir-lo en compte de manera inversa en el temps és a dir desde la 'Transició' fins a l'arribada del franquisme al poder, després de la guerra civil. Com en el post anterior, per centrar les idees, dividiré la discussió en tres apartats: el context i les semblances, diferències? i conclusions.

El context i les semblances

Durant la transició, tant políticament com socialment es dóna una obertura, ajudada fonamentalment per la situació internacional i 'l'evolució' d'una dictadura monstruosa que ja començava a veure's poc fonamentada fins i tot des de dins dels seus quadres ideològics. Actualment, venim d'aquest periode d'obertura, l'intent d'evolució d'aquesta època democràtica que ara comença a declinar,
anant cap a un periode que alguns periodistes anomenen d'involució en les llibertats. Actualment, des del nacionalisme espanyol filo-franquista, del qual el PP n'és un representant clar, es retorna a l'ideari  al qual mai han renunciat (tot això amb el consentiment de l'altre gran partit nacionalista Espanyol, és clar). Quines semblances tenim amb el periode de la Transició? Doncs que 'la llei' està per sobre del parlament, és a dir per sobre de la representació popular (el que els democrates anomenem democràcia i d'altres -els que precisament formulen i executen les lleis- obvien, perquè mai han volgut entendre què és la democràcia). I la llei es fa passant per sobre del parlament i sense buscar cap consens. Si mirem la història del país veí, m'agradaria recordar l'alternança entre 'liberals' i 'conservadors' pactada al govern de les espanyes, sense tenir en compte les altres opcions i com va acabar al final. És cap aquí cap on anem? Sembla ser què és aquesta transició involutiva (o inversa, clar que per això hi hauria d'haver hagut una vertadera transició, cosa que hagués impossibilitat l'existència d'una involució tant ràpida, ergo...) que es comença a donar actualment.  Per tant, resumint ràpidament: buidat de contingut dels parlaments (siguin autonòmics o siguin de l'estat). Tendència a un bipartidisme d'arrel no democràtica. Modificació de la constitució seguint aquest esperit, en favor dels interessos de les classes dominants i els poders econòmics, per tant eliminació dels (pocs) mecanismes de control del govern que fins ara existien. Menyspreu, arraconament i intent d'anorreament de les minories (tant ideològiques com identitàries). L'objectiu és clar: retorn a un classisme ferotge per eliminació (actualment passiva però més endavant activa) de la classe mitjana.

Diferències?

Si anem al detall, evidentment les diferències entre la 'Transició' i  l'actual 'Involució' són enormes, en la forma: durant la transició es dona un tutelatge i vist-i-plau de la comunitat internacional per l'obertura tot i que des del règim no es reconeix.  Actualment, Europa juga un paper de tutelatge també (o l'FMI directament d'imposició) cap aquest control i restricció 'de facto' de les llibertats (limitar el dèficid constitucionalment sembla ser que és una 'imposició' d'Alemanya). El context cap al que anem d'entrada no és una dictadura, com era el cas de la transició amb una dominància exclusiva de la classe militar i amb un personatge (per dir-li d'alguna manera) assumint tot el poder legislatiu i executiu... si no cap a una alternança bipartidista-pactista nacional espanyola, clar que tot i que nominalment no sigui una dictadura amb un generalísimo, si s'arriba a una suspensió de les llibertats col·lectives (com ja està passant quan, judicialment, s'ataquen les decisions dels parlaments) i individuals (via la carta magna s'imposen obligacions econòmiques com a part dels 'drets fonamentals') si que hi estarem a la pràctica.  Anem cap a una llarga dictadura? No ho crec, el col·lapse de l'estat accelerarà els aconteixements i, per tant, no permetra un control ferri des d'una administració centralitzada. Acabarà tot en una guerra civil? Tampoc no ho crec gaire probable, precisament per la manca de recursos i per l'aïllament internacional que patirem. La guerra civil es va poder donar i va durar tant degut a que hi va haver una forta intervenció militar europea, sobretot en el bàndol franquista (són famoses les intervencions de l'aviació Alemanya i l'artilleria Italiana en la guerra civil). Però el que és evident és que el caos que es pot generar si les coses van molt malament pot recordar al caos que es va generar quan es va produir 'el Alzamiento'.

Conclusions

Les raons que es poden donar en contra de la meva hipòtesi (la simetria, invertint l'eix temporal, entre els següents 5-15 anys i el periode dels darrers 90 anys) són moltes i, repeteixo, només és un exercici de política fícció. Però, com sempre, aquests post no vol ser una predicció acurada si no un centre de debat i, sobretot, una alerta dels possibles riscos amb els que ens podem trobar en el futur. Aquests riscos són ben palesos actualment, darrerament em pregunto perquè hi ha tants indicis i es vol tornar cap a un estat re-centralitzat, perquè aquesta obsessió del nacionalisme espanyol en atacar i intentar destruïr tot allò que els sigui diferent? Perquè malbaraten recursos en aquestes obsessions destructives (eliminar la llengua catalana, destruir la cultura, actuar com una potència colonial envers el que ells consideren 'la perifèria')? Els recomano als lectors interessats en el tema, la lectura del següent text i veuran que la ideologia que ara s'està destapant clarament, era la que ha predominat a les elits espanyoles des de fa segles, i en particular, la centrada en l'odi cap a tot allò que sigui català queda ben palesa amb els abusos fets per les tropes franquistes a l'envaïr Catalunya al 1939. És que no hem après res? Quina irresponsabilitat més gran, en una època de tensió social i necessitats greus com la que ens espera, que n'esperen treure de l'agitació social i l'enfrontament? Potser es pensen que enfrontant els pobles, ells, com els va succeir a la guerra civil, en sortiran beneficiats? Van ben equivocats, perquè la violència mai, mai, surt gratis i sempre té efectes que acaben perjudicant a tothom, tothom, fins i tot a aquells que se n'aprofiten.  Dit tot això per on poden venir els problemes en particular a Catalunya? Doncs això ja serà matèria d'un altre post, però tal com apuntava alguns punts un lector: la integració de la inmigració, una industria molt centrada en el sector terciari i la falta de recerca i innovació aplicada a la industria i, finalment (i això és meu) l'espoli fiscal.

Salutacions,
SZD

dijous, 25 d’agost del 2011

Nacionalismes i Oil Crash: Catalunya i Espanya

(http://www.racocatala.cat/noticia/21612/lestat-espanyol-sidentifica-franquisme-parlament-europeu)

Benvolguts/des,
Em surto de la serie de la TRE per fer un post polític, més que res
per donar lloc a debat entre els (pocs) lectors del bloc. Per tant el
que diré no és res que vulgui que passi si no, més aviat, quelcom que
pot passar, és a dir un risc al qual ens hauriem (o ens haurem)
d'enfrontar més aviat que tard. Bé, per centrar una mica el meu punt
de vista dividiré el post en tres parts: antecedents històrics,
indicis actuals i possibles escenaris de risc, a més  d'una petita (però
important)
reflexió final . El fil d'aquest post és
escatir algunes situacions que es poden donar amb alta probabilitat,
poder-les identificar i prepar-nos-hi al millor possible. La idea és donar uns possibles escenaris que tenen un nexe comú, una sensació que percebem els que estem conscienciats sobre el
problema de la crisi energètica i que apareix ocasionalment a les
discussions amb d'altres companys peakoilers: la deriva
violenta de la societat. Això, però, serà ja tema d'un altre post.

Antecedents històrics

No cal dir que, pel que fa a la realitat nacional Catalana fa segles
que s'ha plantejat com un repte i una necessitat veure d'integrar la
nostra personalitat i identitat nacional en un estat dominat
culturalment i ideològica per una altra nació, la Castellana o, com es
coneix actualment, l'Espanyola. Bé, dit això ,no faré cap llista del
que representa aquest encaix ni si s'ha aconseguit (és clar que no) o
si es possible o no que s'aconsegueixi (d'això, cada lector en tindrà la seva opinió). El
que vull ressaltar aquí és que la tendencia històrica ha deixat dues
identitats que, lluny de conviure simbiòticament (per dir-ho en termes
ecològics) han tingut una relació complicada. Per tant, una manera de
veure la relació històrica entre identitats és veure la seva plasmació
política i, això (per un llec en politologia com jo) és podria
resumir, grollerament, com l'enfrontament de dues visions
nacionalistes: la Catalana i l'Espanyola. Deixeu-me clarificar aquí
que el
terme nacionalista ha estat manipulat (demonitzat diria jo) des de fa alguns anys
interessadament, fent veure que segons qui no era nacionalista, però
si prenem la definició de nacionalisme (entès com l'expressió
política d'un sentiment nacional o de nació) veurem que això és
totalment falaç. En fi, que a l'estat Espanyol tindriem, com a
Catalunya, un ventall dins el mateix nacionalisme, que aniria des del
nacionalisme espanyol 'tolerant' amb les identitats perifèriques
(el Català entre elles) en un extrem i l''agressiu', que pretén
esborrar aquestes identitats eliminant la seva cultura i llengua, en l'altre. D'aquest tipus
de nacionalisme excloent i xenòfob en tenim un referent clar en el
franquisme, que és un moviment ideològic encara present, legal a
l'estat, que fa una defensa desvergonyida del terrorisme d'estat per
eliminar, entre d'altres depuracions, les identitats i cultures
diferents de la Castellana.
Al nacionalisme espanyol hi sorgeix com a contrapart política el
nacionalisme català, també amb un ventall ampli, que va des del
folklorisme anecdòtic fins a l'independentisme més deshinibit, tots
ells això sí, sempre emmarcats, per tradició, dins d'una forta
convicció majoritària democràtica i noviolenta (cal mencionar aquí clarament les excepcions
terroristes desmantellades de l'època dels 80). En fi, tenim doncs
que històricament hi ha una base política de tensió entre l'estat
Espanyol, fortament nacionalista, i unes identitats nacionals que
lluiten per sobreviure culturalment a un estat hegemònic amb
tendències uniformitzadores.

Indicis actuals

Que el nacionalisme espanyol més radical s'està desacomplexant, ja fa
temps que és força evident, des de que el PP va arribar al poder i,
sobretot quan ho va fer amb majoria absoluta, els ideòlegs
d'aquest partit es van veure reafirmats per, d'una forma
cada cop més descarada, reviure la ideologia que mai han negat i que,
via la fundació FAES, o des d'altres 'associacions d'intel·lectuals'
que van redactar el
'manifiesto por una lengua común', han actualitzat però que no és res
més que nacionalisme excloent, ja que afirma que hi ha una cultura i
llengua vàlida, l'espanyola, a la qual totes les altres han de
sotmetre's (això és nacionalisme lingüístic). Bé, això no es res més que el que va fer el general Franco
durant 40 anys, atacar les altres cultures peninsulars per intentar
fer-les desaparèixer i, casualitats de la vida, el PP, precisament no
ha condemnat mai el franquisme ni la dictadura, però clar, suposo que
una dictadura com la de general Franco no va ser terrorisme d'estat,
no? En fi, estem parlant d'indicis, anem per més. L'altre gran partit
nacionalista espanyol el PSOE, amb sucursals regionals a totes les
autonomies, no ha fet res per oposar-se a aquesta deriva
ultranacionalista espanyola, senzillament ha pactat quan li ha
convingut electoralment i s'ha aprofitat, com ho ha fet el PP, de
l'herencia franquista per mantenir una estructura d'estat només
parcialment democràtica, perquè, tot i que no sóc expert en dret, el
que és molt evident és que l'estat que tenim no és un estat
democràtic, perquè un estat democràtic es caracteritza a més de per poder
votar, per tenir una separació clara dels tres poders i perquè, sobre
tot, la voluntat del poble és sobirana. En aquest estat la voluntat del
poble és filtrada, condicionada i revocada per uns senyors jutges del màxim tribunal espanyol,  escollits a dit.
Curiosament,  els moviments de moda actualment que
reclament més democràcia no diuen res
d'aquesta herència franquista i es centren en les circumscripcions
electorals o es passen a un radicalisme assembleari que, estaria bé si
haguessim fet els deures abans pel que fa al que ja està inventat i
funcionant en d'altres països. En fi, que ja veiem que els indicis
actuals ens indiquen que segurament prendrem mal. Per un costat un
estat hereu d'una dictadura, als crims de la qual ningú ha passat
comptes i que, a més d'això, aquesta casta de privilegiats (els hereus
de la dictadura), lluny
d'avergonyir-se'n veuen lícit i natural tornar a imposar la seva
ideologia supremacista ja sense cap vergonya, amb excuses que farien
riure si no fessin agafar vergonya aliena (recordo que hi ha partits clarament feixistes
legals a l'estat, partits que fan bandera del terrorisme d'estat i del
racisme, de la violència ideologica... no hi havia una llei de
partits? ah! que només s'aplica a un determinat tipus de terrorisme). En mig de tot això, amb un
acte d'irresponsabilitat extrema s'alimenta a Espanya un
anti-catalanisme ferotge, per senzillament des d'aquí defensar democràticament
drets reconeguts a la carta de les nacions unides com a drets humans
(el dret d'autodeterminació n'és un d'ells) drets que no són
qüestionats per altres nacions llunyanes (el Tíbet, per exemple) però
quan toquen 'la unidad sagrada de la patria', llavors no valen. En fi,
que aquest anti-catalanisme per un costat, més el fet de sentir-se
menyspreat per l'altre i directament robat (l'espoli fiscal d'un 10% de PIB a Catalunya, reconegut pel mateix estat Espanyol no és dóna en cap altre zona de cap altre estat de la UE) fa que la corda es tensi  cada cop més. Si a tot això li sumem el fet que, tal com diu la Constitució Espanyola, l'exèrcit és el garant de la unitat de la 'patria' doncs ja tenim un coctel molotov servit, senyors, només cal afegir-hi l'espurna de l'oil crash perquè tot exploti.

Escenaris de risc

Aquí proposaré dos escenaris,  però es poden donar diverses combinacions intermitges:

Escenari 1. El PP guanya les eleccions generals per majoria absoluta,
poc temps després es comencen a 'desactivar' les autonomies per reduïr
el dèficid que suposen, això s'utilitza clarament per atacar el poc
autogovern que queda de les altres nacions que hi ha a l'estat, en particular l'acarnissament és
més gran a Catalunya, s'anul·la definitivamen la inmersió lingüistica (tot i que canviar tot un sistema educatiu en època de carència això no és llençar diners i malbaratar recursos, com tampoc ho és obsedir-se amb una estructura ferroviaria radial encara que s'acabin tancant determinats trams per absència de viatgers). Si aquest atac a la ja malmesa cultura catalana no és prou, és a dir si no hi ha reacció per part de CiU i els partits autonomistes catalans, és seguiran envaïnt competencies fins a arribar a una prohibició de 'facto' de la llengua, sigui per menyspreu (provinciana i poc universal: de fet això ja es fa i s'ha vingut fent sempre, 'en espanyol, para que todo el mundo lo entienda', em van demanar en una xerrada a Pl. Catalunya els indignats). El fet és anul·lar l'autogovern, si ningú protesta s'aconsegueix el que es vol per submissió, si hi ha protestes del poble es reprimeix i si la resposta és institucional, llavors millor perquè ve el següent escenari. CiU accepta desapareixer intengrant-se a un PP en alça, en vista de que hi ha un retorn a un govern de concentración nacional espanyola. En aquest escenari degut a la manipulació dels mitjans de comunicació i a una repressió i censura encoberta, no hi ha reacció dels altres partits ni tampoc reacció popular en front de la perdua de llibertats individuals i col·lectives.


Escenari 2. El PP guanya les eleccions generals per majoria absoluta,
segueix la seva política actual contra els nacionalismes perifèrics com en
l'escenari anterior, però a diferència d'aquest hi ha una reacció
popular que es tradueix en una d'institucional, el parlament i la
Generalitat es planten i declaren mesures d'oposició i la preservació
dels drets garantits a la mateixa Constitució Espanyola (alerta, perquè
no estic parlant de cap declaració d'independència, només de mantenir
l'autonomia). Aquest gest és interpretat per la part espanyola i venut
com una declaració de secessió i l'exercit surt al carrer per 'posar
ordre'. En fi, el govern de la Generalitat i part del parlament és engarjolat (hi ha precedents històrics, recordem Companys?) i es decreta l'estat militar i el toc de queda a tots els grans nuclis
urbans. Punt final, a partir d'aquí només cal llegir algun llibre d'història de després de la guerra civil per saber el que segueix i el que ens espera als catalans...

Reflexió final

Perquè m'he embrancat en un post tant especulatiu? Doncs perquè com
d'altres peakoilers em preocupa la reacció de la gent en moments de
tensió política i em preocupa més que res que es manipuli a la gent
per crear agitació com a excusa per després aplicar una repressió
desproporcionada. El sentit d'aquest post és tenir clar que aquest són
els riscos que ens podem trobar i que si ens trobem aquests escenaris
tinguem clar que les persones són el més important. Durant escenaris
de tensió política parts de la societat poden prendre partit i
estigmatitzar als 'altres'. Més que la repressió que pot venir per part
de l'exèrcit, el que pot ser realment perillós és que la societat
entri en una espiral violenta, que se separi els unionistes dels
independentistes, com els de dretes o els d'esquerres, els 'capitalistes' del 'poble'. La ideologia no
és el problema, tots sabem que el problema és no comprendre que hem
arribat al cim de producció de tots el recursos en el planeta. El
problema és no comprendre que no hi ha enemics, el veritable enemic és
la ignorància, que ens pot portar, com als habitants de l'Illa de
Pascua, al col·lapse. Aquest enemic, la ignorància, pot ser vençut com
va fer Sòcrates o com van fer a nivell col·lectiu els japonesos a
l'Època Edo, i dur-nos a uns escenaris post-col·lapse que ens
facin dignes del nom que ens hem donat com a especie: homo sapiens.
Salutacions,
SZD

dijous, 21 de juliol del 2011

La importància de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) i les previsions de futur (III)



Benvolguts/des lectors/es,
Com l'anterior, aquest post discuteix algunes idees del TRE introduïdes en el post anterior i pretén ser un més de sèrie al voltant d'aquest concepte. Així doncs aquí glossaré alguns comentaris crítics al treball citat anteriorment de la Dolores García per veure de contextualitzar-lo i d'entendre una mica fins on podem arribar amb treballs com aquests. En la segona part del post, utilitzaré una de les idees introduïdes en el seu article per fer un càlcul molt aproximat, en grans xifres i donar estimacions temporals de projecció de l'evolució del TRE (m'ajudaré també d'alguns conceptes de l'article també citat de'n U. Bardi).
Un comentari genèric sobre l'article del model World3-energy és que el model que s'utilitza és heurístic i, més enllà de les estimacions que ens dóna, depèn fortament de les aproximacions que hàgim pres en la matemàtica de les equacions del model. Tot i així cal dir que és un model 'simple' comparat amb els que utilitza l'AIE per fer les seves projeccions de futur. Així doncs, al ser heurístic no ens permet fer estimacions que ens assenyalin possibles relacions fonamentals (el que es diria en física primers principis) és a dir, no ens permet 'validar' hipòtesis més enllà del model mateix. Per posar un exemple, sabem que la producció industrial i d'aliments pot decreixer si el TRE baixa, però com que les interaccions que hi posem depenen de la funció que triem, no podem dir si el que ens dóna el model serveix per qualsevol variació de la TRE i, per tant, no podem afirmar quina variable es veurà més afectada per la TRE de manera objectiva. Però, per a mi, no és aquest el major problema quan parlem de fer estimacions de futur. Hi ha un aspecte clau que s'obvia i aquest és que el model (al menys el que explica l'autora en l'article) treballa amb variables promitjades mundialment, és a dir, és un model de zero dimensions. En física sabem que, si a un sistema fortament no lineal, hi introduïm inhomogeneïtat espacial, la riquesa del comportament augmenta. Així doncs, potser tenir en compte la variabilitat espacial del model promitjat podria donar un comportament temporal diferent o, com a mínim tindriem un rang d'estimació que el model 'promitjat espacialment' d'entrada no dóna. Suposo que anar en aquesta direcció és complicat pel fet de que, si ja es difícil tenir una validació amb dades promitjades fins al present, fer-ho amb dades locals ha de ser virtualment impossible amb una precisió acceptable. Sí, però (i en això penso en l'analogia amb l'evolució dels models climàtics) potser tindriem alguna sorpresa.
Per altra banda, si anem a un model al més simple possible podem prendre les tres expressions matemàtiques que utilitza la professora García per estimar l'evolució del TRE i ajustar aquestes funcions amb una certa variança per veure com ens fluctuen les estimacions del temps per a que la TRE arribi al voltant de 10:1. De fet, les tres funcions de la TRE: lineal, quadràtica i cúbica, no són res més que prendre una exponencial decreixent per l'evolució  temporal de la TRE i aproximar-la per un polinomi d'ordre creixent, això és pot deduïr de l'article del Prof. Bardi, on proposa un model depredador-presa (Lokta-Volterra) per representar l'evolució de recursos i capital. Bé, el que m'he entretingut a fer, doncs, és afitar les tres funcions als valors estimats de la quantitat de petroli remanent seguint l'expressió del citat article. Primer estimo l'evolució mundial de la producció de petroli ajustada per una gaussiana, seguint un article de die-off. Un cop obtinc la producció mundial només és qüestió d'afitar el polinomi corresponent a partir dels resultats de la gaussiana trobada anteriorment. Els resultats ens diuen que pel cas de l'afitament lineal assolim una TRE de 10:1 l'any 2054   pel cas d'afitament quadràtic el TRE 10:1 és l'any 2040 i, finalment, per la cúbica és l'any 2038.
Tot i els resultats que he donat ja es veu que això només dóna certs números per tenir alguna idea de per on aniran les coses (atenció, és un marge que es dóna amb suposicions de màxims), en cap cas pretén ser això una predicció acurada. Dic això perquè tenim un sistema fortament no-lineal, amb una bona quantitat d'interaccions que ni tant sols podem modelitzar en unes equacions, per tant fer prediccions exactes no és el cas aquí, el que es pretén és donar estimacions del que diuen els models que s'utilitzen actualment. Seguirem...
 (To be continued)
Salutacions,
SZD

dijous, 7 de juliol del 2011

La importància de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) i les previsions de futur (II)



Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post és una continuació de l'anterior. Em basaré en un article de Dolores García a The Oil Drum complementat amb informació també de l'article del professor Ugo Bardi a Energies per fer una mica de futurologia numerològica. Quan volem fer prediccions sobre el futur, els científics fem el que anomenem 'models', deduïm uns principis bàsics, els traduïm a llenguatge matemàtic (normalment equacions en les que el temps és una de les variables) i mitjançant la resolució de la màtemàtica fem les nostres estimacions de com s'anirà desenvolupant en el temps el sistema que estem estudiant. Bé, això és el que fan tant els meteoròlegs quan ens donen la predicció pel temps que farà demà, com alguns brokers de borsa per veure d'endevinar l'evolució dels valors futurs (tot i que en economia la cosa no és tant clara perquè no és una ciencia que es basi en lleis bàsiques falsejables). En qualsevol cas, tenim doncs 'models' que ens donen una predicció del que passarà en el futur. Aquest és el cas del model World, que va formular el Club de Roma per prediccions a la seva obra Els límits del creixement. Actualment el model World te una versió més moderna, el World3 i una altra millorada, World3-energy, implementada per la investigadora Dolores García incloent-hi les energies renovables i l'efecte el TRE, per fer les seves prediccions. Us parlaré de les principals conclusions a que arriba en aquest estudi. Que té en compte? doncs l'evolució de l'estat del món pel que fa a us de fonts d'energia, població mundial, producció d'aliments, explotació del sòl i producció industrial, entre d'altres. Quines hipòtesis utilitza? doncs el que ens interessa ara, diferents evolucions del TRE, a partir d'aquí veu quina evolució en el temps futur tenen les variables que he anomenat abans. Bàsicament es pot dir que considera tres comportaments per la disminució del TRE (1) una ajustant una funció quadràtica (comportament intermedi), (2) una lineal (comportament optimista, el TRE baixaria molt lentament) i, (3) finalment una cúbica (una 'catastrofista' el TRE baixaria molt bruscament). És a dir, el que fa és partint de dades conegudes de l'evolució de la TRE als USA hi ajusta una corba quadràtica: TRE = (fracció de petroli que queda)^2*100, una recta o una cúbica.
(1) Amb el comportament 'intermedi' els resultats són que el TRE arriba a valors molt baixos sobre el 2030 i la societat col·lapsa.
(2) Si alentim el decreixement del TRE llavors el que passa és que el col·lapse es retrassa, però quan es dóna és molt més ràpid i catastròfic, bàsicament perquè afecta de manera dramàtica a la producció d'aliments.
(3) Si fem que el decreixement de la TRE sigui més ràpid, la societat no es pot adaptar al pic del petroli canviant, per exemple, a renovables i llavors la producció industrial col·lapsa i arrosega a totes les altres variables: producció d'aliments i població. El decaiment és molt brusc i es veu que s'arriba a nivells molt baixos al voltant del 2025.
En el treball a més es donen escenaris sobre què passaria si el TRE de les renovables pugés espectacularment, però el que interessa de l'article és el final, què passaria si s'implementa una política de potenciació de renovables sense tenir en compte el seu TRE i sense tenir en compte 'el mercat'? Doncs que tot i que tant la població com la producció d'aliment van decaient suaument no hi ha col·lapse i es mantenen uns nivells semblants als actuals fins al 2100.
Bé, en el següent post les crítiques a aquest article.
(To be continued)
Salutacions,
SZD

La importància de la Taxa de Retorn Energètic i les previsions de futur (I)




Benvolguts/des lectors/es,
Degut als comentaris d'un lector (gràcies David) avui toca parlar una mica del que es coneix com a Taxa de Retorn Energètic (TRE) o energia neta (EROEI, en anglès, de Energy Return On Energy Investment). Aquest concepte és extremadament important per entendre el que esta passant amb la crisi energètica i l'evolució futura del nostre sistema socio-econòmic global. Bé, en primer lloc definir-vos el que s'enten per TRE (en podeu trobar també una explicació al post de l'Antonio): és l'energia que obtenim neta després d'haver invertit energia en trobar-ne. El concepte ve de la biologia (de fet un dels experts mundials en TRE, el professor Charles Hall havia treballat en biologia abans de dedicar-se a les qüestions econòmiques i energètiques). Pensem en un depredador, posem un tigre, si aquest animal inverteix més energia en caçar de la que obté de menjar-se les seves preses es morirà, per tant, per poder sobreviure, la recerca de menjar ha de comportar menys despesa energètica que la que n'obté del que menja, això és, la TRE ha de ser sempre més gran que 1. Si traslladem aquest concepte en lloc d'individus, a col·lectius, doncs podem evaluar la TRE del col·lectiu que, com sempre, per mantenir aquest col·lectiu (un ramat, una societat) també caldrà que la TRE sigui més gran que u. Pel que fa, per exemple, al petroli també podem aplicar el mateix concepte fàcilment: si per obtenir 100 barrils de petroli n'hem d'utilitzar un per bombejar aquests 100 barrils la TRE serà 100:1 si n'hem d'utilitzar 1 per obtenir-ne 20, com actualment, doncs 20:1. Bé, ara ve el concepte important, la TRE sempre disminueix a mesura que anem esgotant el recurs, això implicarà que per obtenir la mateixa energia neta haurem de produir més petroli. Hi ha un altre concepte important, el màxim decreixement de la TRE, per segons quins models, es dona en el pic de producció del recurs (segons el professor Ugo Bardi). Això farà que el costat dret de la corba de Hubbert sigui molt més abrupte (el descens serà més ràpid) és a dir la corba no és simetrica, com podeu veure en la figura adjunta.

Per tant, veiem que si la cosa pintava malament amb el model de Hubbert, amb el model de Hubbert 'millorat' la cosa pinta pitjor... o no, depèn de com ho pensem, això ho veurem més endavant. Cal dir també que, segons els experts en aquest tema, per mantenir una societat mínimament organitzada cal tenir una TRE de 10:1, o com a mínim per que el transport sigui possible de 3:1 (segons Murphy and Hall). Bé, un cop aclarits aquests conceptes ve el que m'ha demanat el David, quines predicions tenim per la TRE. És a dir, la TRE com a tal és un indicador molt bo per indicar-nos quan la societat col·lapsarà. En particular, quan arribarà a 10:1, el mínim imprescindible per mantenir una societat? Seria interessant tenir algunes estimacions. El que faré es donar-vos els marges en el que es mouen les informacions que he anat consultant i les conclusions més importants a que arriben tant en termes temporals com en condicions sobre tot de degradació ambiental i social. El lector espavilat és podrà preguntar, si la TRE és tant útil, perquè no s'utilitza més? doncs perquè és complicat fer-ne estimacions precises, a més de que el mainstream econòmic no l'enten (vegeu el post de l'Antonio al respecte). Però bé, com que aquí no volem arribar a un rigor extrem us faré cinc cèntims de la informació que corre per la xarxa referent al TRE i les seves prediccions de futur. Em basaré en un article de Dolores García a The Oil Drum complementat amb informació també de l'article del professor Ugo Bardi a Energies.
(To be continued)
Salutacions,
SZD

divendres, 24 de juny del 2011

Mags verds enfront de ciutats en transició



 Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca parlar d'un aspecte més tocant a resiliència que no pas a Oil Crash pròpiament, i parlarem de dues maneres de preparar-se i de fer front a  l'Oil Crash. Un dels moviments que més s'ha extès i que, per tant, és més conegut és el de ciutats en transició (transition towns en anglès), aquest moviment,  fundat per en Rob Hopkins a Anglaterra, ha anat extenent-se i, en certa manera, el seu èxit es deu a que ha sabut combinar elements ja pre-existents anteriorment, com punts de vista ecologistes i de defensa del medi ambient, la permacultura i de potenciació del localisme i la resiliència a nivell col·lectiu i el decreixement en general (tot i que estrictament no són el mateix que el moviment de decreixement, al menys pel que fa a casa nostra). Els transition towns volen ser doncs, una solució local, creant comunitats o ciutats mitjanes al màxim resilient posssible per fer front als reptes del segle XXI, no només pel que fa al Peak Oil, si no també pel que fa a la petjada ecològica, reducció de les emissions contaminants, etc., per tant les iniciatives que proposen estan pensades en construir una comunitat auto-sostinguda començant des d'ara mateix. Els avantatges del moviment de transició són evidents, molt engrescadors i es presenten com una possible estratègia paliativa als efectes de la crisi energètica tant és així que, aquest moviment al Regne Unit té projectes finanaçats per l'administració, per anar adaptant algunes ciutats en la direcció del decreixement, però clar, en aquella illa van molt més avançats que per aquestes terres en aquest tipus d'iniciatives i en moltes altres. Els inconvenients més clars són doncs que, al menys la idea original, parteix del fet d'organitzar la ciutat o el poble partint des d'una xarxa creada amb un estat inicial suficientment energètic per un costat, per l'altre que, des del meu punt de vista, tenen un horitzó temporal de llarg abast (per falta de mitjans i per no crear alarmismes el pla sembla ser adaptar-se amb mitjans actuals i amb una realitat social com l'actual) de forma progressiva perquè tota una població es vagi integrant a la resiliència de forma no traumàtica. Finalment, i seguint en aquesta línia, no es preveu, al menys per la informació que donen de manera general, plans de contingència per un col·lapse. I precisament, és aquí on per a mi l'estratègia proposada per en John Michael Greer, els Mags Verds (Green Wizards en anglès), omple el 'buit' que d'alguna manera no acaben d'omplir les ciutats en transició. Els mags verds són un complement a les ciutats en transició des de la suposició que si és produeix un col·lapse i no estem en una ciutat o poble que hagi fet la transició cap a una societat més resilient, podem trobar o actuar com a Mags Verds, és a dir, aquells que, per la seva formació i predisposció a adaptar-se abans de que es produeixi el col·lapse poden ajudar a anar en aquesta direcció a qui vulgui, és a dir, en paraules del propi Greer: 'individus que estan disposats a assumir la responsabilitat d'aprendre, practicar i dominar a fons una sèrie d'habilitats poc populars però molt valuoses  i compartir-les amb els seus veïns quan arribi el dia en que els seus veïns estiguin disposats a aprendre'. Tot i així, l'aparició del movient dels Mags Verds no ha estat absenta de polèmica pel que fa a un cert recel per part de Rob Hopkins i els representants de Ciutats en Transició, aquí en podeu trobar un post que en parla. Bé, ja veieu que d'opcions per preparar-nos pel col·lapse que cada vegada tenim més a prop, no ens en falten.
Salutacions,
SZD 

dimecres, 8 de juny del 2011

Les tribulacions d'un 'peakoiler'...



Benvolguts/des lectors/es,
Ja fa un cert temps que pensava fer un post d'aquest tipus, però la falta de temps m'ho ha fet anar endarrerint. Els comentaris de dos lectors han fet que finalment m'hi posi. Bé, he de dir que aquest post està molt relacionat amb un de recent i, per tant, en serà una expansió tenint en compte també un article de la Sharon Asty.
Què fer quan els que tenim tant clar això de l'Oil Crash, rebem la incomprensió dels éssers estimats més propers, per exemple la nostra parella?. Conec casos des de refús directe a fer cap menció al tema fins a descredit i menyspreu total del que s'intenta explicar, passant per l'intent d'obviar-ho o la ironia. Com enfrontar això?
  1. Quan ens trobem amb actituts de refús total cal pensar, en primer lloc que, potser el problema el tenim nosaltres. Se per experiència que el tema, un cop percebuda la seva importància i, sobretot al principi, és obsessiu: ho veiem tant clar que no entenem com és que els altres i, més que ningú, la nostra parella no ho enten ni li dóna la importància que li donem nosaltres. Bé, això pot desembocar en anar parlant recursivament del Peak Oil o l'Oil Crash i donar una sensació d'alarma que acaba creant una sensació contraproduent. Què fer en aquest sentit? En primer lloc calma, sobretot si tenim un refús directe de la parella, en aquest cas cal que utilitzem mètodes 'indirectes'. Que quedi clar que més que intentar 'manipular' a ningú el que cal és que girem en positiu la situació. Si hi ha refús, aprofitem-ho per veure el problema no com un problema si no com una oportunitat (se que això sona molt tòpic però funciona). 
  2.  Motivació: si en lloc de buscar la resiliència per ser uns 'supervivents' la busquem senzillament perquè farà que la nostra vida millori en molts aspectes, doncs aquesta és la millor raó. Per tant, cal buscar una motivació per la nostra parella: el que ens agradi a tots dos funcionarà i si a sobre li agrada més a la nostra parella doncs encarà millor. Per exemple: comprar la fruita i la verdura en la cistella ecològica pot ser una manera de prendre contacte amb cooperatives ecològiques i coneixer les seves activitats. Fer plans de futur per anar a viure a un entorn rural per estar més en contacte amb la natura ja és, bàsicament, una excel·lent raó per plantejar-s'ho a més que pot ser interessant per guanyar resiliència... això ens porta al punt següent.
  3. Cal divertir-se i gaudir de la transició, si no, no val la pena. Cal que aprofitem la informació que tenim per valorar el que ara encara podem fer i viure-ho més intensament. Per tant, cal canviar el xip i veure d'anar en la direcció que volem pasant-nos-ho el millor possible. Sé que és molt fàcil dir-ho i extremadament difícil fer-ho, per això penso que cal començar la transició i les activitats que fem amb objectius que motivin i il·lusionin tant al peakoiler com a la seva família. Proveu de pensar què li agradaria a la vostra parella que va en la direcció de la resiliència i que sempre deixeu de costat per falta de temps.
  4. Doneu-li temps, no tothom té el mateix ritme ni ha invertit les hores que tu has invertit en cercar informació a la xarxa, comprar o consultar llibres i analitzar la informació dels mitjans des de la perspectiva de la crisi energètica. Per tant, un cop més, devant d'una actitut de rebuig frontal el millor són les accions i fer aquestes accions d'entrada com a 'hobbie'. Això sí, dins aquesta comprensió cal cedir en certs aspectes i ser tolerant amb activitats que d'entrada sempre s'han fet i ara volem deixar de fer, la transició que volem que sigui suau per al món ha de començar-ho a ser també a les nostres vides.
  5. Pensar en que en aquesta història no hi ha 'bons i dolents', tots som víctimes d'un sistema que d'una manera o altra hem contribuït a mantenir. Per tant, el primer que hem de fer és no buscar culpables (ni que sigui en el fons del pensament) i menys en el nostre entorn inmediat. La falta de comprensió quan es dóna, és mútua, com he dit abans; i una actitut de manteniment de la nostra posició per 'guanyar' una discussió de vegades pot ser contraproduent perque 'guanyar una batalla ens pot fer perdre la guerra', ja m'enteneu. Per tant, el primer és reconèixer allò que ja estem fent o que la nostra parella ja fa per ser més resilient, ecològic o menys consumista, després cal pensar com millorar i anar avançant en nous objectius. En aquest sentit, cal que ens plantegem petites fites, coses fàcils d'aconseguir, per anar veient a curt termini que anem avançant i no caure en el desànim.
  6. Finalment veure de contactar i relacionar-nos amb gent sensible en aquests temes, en els barris o les ciutats petites de tota Catalunya hi ha cooperatives ecològiques o moviments ciutadans que van en aquesta direcció. La col·laboració o el contacte amb aquests grups sensibilitzats farà que no ens sentim sols i que, a més, la nostra parella no ens vegi com una anomalia. No ho som, en realitat hi ha molta gent que esta treballant en direccions semblants a les que nosaltres volem prendre, per tant, endavant.
Finalment emfatitzar que, sobretot, ens hem de treure de sobre tot el ràpidament que poguem la fase depressiva del procés de conscienciació sobre l'Oil Crash. Com? pensant en el món que volem per les generacions que vindran. Només podem donar-los un món millor si el pensem en positiu. Això no vol dir que no acceptem o fugim de la dura realitat, no. El que vull dir és que la nostra actitut i optimisme ens ha de fer arrossegar als que estimem, amb calma, amb flexibilitat però amb fermesa i lluitar amb astúcia pel futur que volem per ells.
Salutacions,
SZD

dijous, 26 de maig del 2011

Opcions a l'economia actual? Sí, però...



Benvolguts/des lectors/es
Avui toca presentar-vos un esquema diem-ne mental, per poder entendre els problemes que actualment patim. Com sempre aviso donaré una opinio que no preten ser rigorosa (no sóc economista) però si que intentarà ser acurada en el sentit general i intentaré utilitzar la meva formació per veure de desgranar alguns conceptes interessants pels temps a venir.  M'agradaria fer una crítica (constructiva, com sempre) a l'economia clàssica i (en menor mesura) a les economies alternatives que es proposen com a substitutes d'aquest model clàssic d'economia que, sobre tot ara, s'està qüestionant. Bé, les crítiques tradicionals i primeres a l'economia capitalista des dels temps de Marx són dirigides a l'acumulació de capital en poques mans i a la sobre-explotació de la població que realment 'produeix'. En aquest sentit doncs la crítica marxista, simplificant molt, separa la societat en 'classes' i proposa una repartició del capital equitativa amb algun criteri i un ens regulador. Com que el sistema capitalista no s'autorregula en aquest aspecte, la transició entre un sistema que explota la 'classe obrera' i afavoreix les 'classes dominants' només es pot fer a través d'un canvi sobtat, brusc i violent (quan no hi ha molts recursos) o quan n'hi ha molts, mitjançant la pressió d'aquestes classes obreres organitzant-se, això, repeteixo, només es dóna en el cas de tenir molts recursos disponibles. D'aquí cal dir que les diferents opcions de portar a la pràctica aquesta redistribució de la riquesa, han acabat fracassant, en part degut a que l'estat ha acabat convertint-se en  una gran empresa monopolística que amb el temps ha esdevingut inoperativa per falta de flexibilitat per adaptar-se a situacions exteriors canviants. Què proposen altres economies a part de la capitalista i la seva contrapart, la comunista-socialista-marxista? Algunes d'aquestes 'noves economies' per posar-ne algunes: l'Economia Ambiental (EA), l'Economia dels Recursos Naturals (ERN) i l'Economia Ecològica (EE). Una de les que em sembla més interessant, tant per l'enfoc com pels mètodes que utilitza és l'economia ecològica (EE). En aquest cas i, simplificant molt (que em perdonin els que em puguin llegir que es dediquin a l'EE), s'estudia com introduir correccions al sistema econòmic. Aquestes correccions sorgeixen del fet que certs economistes se n'adonen de que no es pot tractar l'economia com a part independent del lloc on es desenvolupa (la
Terra, el món físic) i per tant cal introduir factors que tinguin en compte l'impacte ecològic, les emissions de CO2 i altres gasos d'efecte hivernacle sobre el clima terrestre, el deteriorament dels ecosistemes, o la pol·lució, perquè precisament aquest factors acabarant afectant a tot el funcionament del sistema econòmic. Aquesta idea, molt interessant i egrescadora d'entrada, intenta evaluar l'impacte de la contaminació o la destrucció de l'habitat per proposar i incorporar mecanismes compensatoris dins del sistema 'neoclàssic'. S'intenta estudiar, per exemple des d'un pount de vista energètic, l'impacte de la societat en el medi i com el seu grau de complexitat pot afectar el medi i així doncs, tenir en compte l'ecosistema i l'equilibri amb l'entorn per 'reformular' les relacions socio-econòmiques actuals cap a un model menys destructiu pel medi. Problemes d'aquesta aproximació? En primer lloc, la  pràctica d'aquest punt de vista, en segon lloc que tot i tenir en compte la física no la postula com a part essencial de funcionament del sistema. Estic d'acord en que cal ser conservacionista i que aquesta és la millor estratègia, però penso que més que en el vessant biològic cal basar-se en el vessant termodinàmic. M'explicaré, crec que una qüestió bàsica que ens ha portat on som és que hem utilitzat
una unitat de mesura totalment deslligada del món físic: el diner, 'tot té un preu' (en $ per exemple). Fixem-nos en l'absurditat en que hem anat caient, actualment: el diner no te cap contrapart en res material, senzillament el diner expressa deute i el valor del diner dependrà de la confiança que els grans capitalistes (els que bàsicament tenen molts diners) tinguin de que els diners que tinguin els permetin seguir comprant el que vulguin amb preus que variïn poc en el temps (d'aquí aquella història de regular la inflació i evitar que pugi molt). Podria extendre'm amb això i amb tota l'absurditat que ho envolta. Senzillament és trist que tota l'economia global que tenim es basi en creure en uns senyors que han muntat un sistema més semblant al món de les idees Platònic que a alguna cosa mínimament coherent amb la realitat (per veure totes aquestes contradiccions recomano veure el crash course de'n Chris Martenson). Per mi el problema fonamental és prendre el diner com alguna cosa amb valor intrínsec. El diner només té un valor com a vector, com a eina per a la  transferència de bens i, per tant, la seva acumulació més enllà d'un llindar raonable no té cap sentit i distorsiona tot el sistema i també el mateix concepte pel qual es va inventar el diner i porta al final al col·lapse l'economia. La meva crítica a l'EE? Doncs que tot i tenir una part interessant i ser una alternativa molt bona a l'economia actual no ens dona eines per fer front a una situació de col·lapse econòmic i comercial i per tant no proposa mesures paliatives en una economia i una societat obligada a reduir el seu consum material (energètic i de matèries primeres) de manera sobtada. Crec que aquesta mancança és fruit de la no aplicació del segon principi amb totes les seves conseqüències al sistema econòmic (sigui ecològic o no). I finalment, no veig que pugui evitar les tendencies que sempre ha mostrat la humanitat tant aviat com ha aparegut la moneda pel mig. En fi, que em sembla una bona alternativa com a sistema ideal però veig dificultats en una hipotètica transició d'un sistema a l'altre i fins i tot en la seva posada en marxa a gran escala en els de temps de transició amb les que ens estem enfrontant actualment.
Salutacions,
SZD

dimarts, 24 de maig del 2011

Globalització i antiglobalització







Benvolguts lectors/es,
Aquest vol ser un post crític, però amb una crítica constructiva, respecte els moviments 'mediàtics' que s'estan produïnt darrerament. Aprofitaré doncs, aquest post per donar algunes impressions sobre el fenòmen que s'ha produït darrerament a l'estat espanyol; les acampades a les grans ciutats com a acte de rebel·lia i protesta envers la crisi i la corrupció a nivell social, institucional i polític que ens envolta (i impregna). He de dir i expressar clarament el meu suport a bona part dels 'manifestants' i acampats i saludar el que es doni algun tipus de 'reacció' a la situació actual i al fet de buscar alternatives a com s'està gestionant, des de les classes dominants i els lobbies de poder, la transició que estem vivint. Dit això, expressaré les meves objeccions i precaucions sobre aquest tipus de reaccions.  En primer lloc, m'agradaria dir que en aquestes acampades s'han anat desgranant diversos punts de vista molt emparentats amb els conceptes de globalització i anti-globalització. Aquests conceptes, mediàticament, des del meu punt de vista, són dues cares de la mateixa moneda. Què és la globalització? Parlant de manera poc rigorosa seria l'extensió a nivell global del consumisme i la seva versió psicològica, l'individualisme i la superficialitat uniformitzadora. Què proposa el moviment anti-globalització? Aquest és un moviment heterogeni i, per tant, ric en opcions i per això mateix dispers en mètodes i objectius, però pel que arriba al gran public (i això és el que acaba quedant en la memòria col·lectiva general) seria un moviment d'oposició anti-capitalista, d'esquerres i social. Doncs bé, cal que recordi, d'entrada, als lectors que tant les 'dretes' com les 'esquerres' tradicionals, unes per posició i les altres per oposició, no proposen actualment, ni han proposat res, que ens hagi estalviat arribar a l'atzucac en el que estem. Bàsicament (i repeteixo, això no són tots els moviments anti-globalització, però si els que els mitjans de masses emfatitzen) proposen com a solucions anti-globalització solucions o mètodes universals: lluita de classes, revolució, abolició dels privilegis... és a dir, solucions universals pel 'gran mal universal': el 'capitalisme'. I d'aquí s'entenen alguns dels  fets succeits a Barcelona: algun 'exaltat' (vull creure que va ser una minoria molt minsa) va tapar el monument a Macià amb una pancarta en homenatge a Buenaventura Durruti,  suposo que no va tapar també el nom de Catalunya perquè no hi va arribar, però no per falta de ganes. Doncs bé, a mi aquesta acció em va produir tristesa i em va ofendre, perquè indica o molta ignorància o molta mala llet. I en aquest sentit aniria el meu toc d'atenció a aquestes protestes: en nom d'un moviment de protesta es va intentar 'tapar' o més ben dit, menystenir la història nacional i la meva cultura, representada en aquest cas per un home que va ser escollit democràticament i va saber, a més, fer un canvi en la seva vida des de posicions violentes (era militar), en uns moments delicats i convulsos de la història del nostre país, cap a l'absèncica de violència, enfront d'algú que precisament defensava i utilitzava la violència com a mètode legítim.
En segon lloc, perquè aquestes manifestacions tenen, ja des del seu inici, certa flaire
jacobina, tenint en compte sobretot la crítica dels manifestants de Madrid, tan aviat com a Barcelona es
proposa expressar el fet diferencial, dient 'que no es vol barrejar política' i que 'no es barregés temes com l'independentisme en aquestes reivindicacions'. Perdonin senyors, política és precisament el que es preten fer amb aquestes reivindicacions, i si no què fan demanant, precisament a Madrid i a les espanyes, circumscripció electoral única per tot l'estat? En aquest sentit doncs diria que cal anar molt amb compte quan, des de la bona fe i el sentit de protesta i rebel·lia es prenen idees d'allò que creiem 'combatre' maquillades convenientment per servir segons quins interessos. Per tant, diria que el no respecte per la diferència i per les llibertats nacionals i pel dret democràtic a l'autodeterminació és una característica precisament globalitzadora. Ep! i que consti que jo em sento tant nacionalista com aquells que diuen que 'són ciutadans del món', jo també ho sóc ciutadà del món, i del meu país, és clar, i com a ciutadà del meu país pretenc solucions o estratègies adaptades al meu país pels problemes que patim al meu país. Aquestes estratègies precisament han de tenir en compte el bagatge cultural i històric del meu país, que és molt diferent del del país del costat, agradi o no als del país del costat; i les solucions o seran locals o no seran, és així de clar, senzillament perquè, quan, degut a la falta de recursos la població es localitzi i es ruralitzi, aquest bagatge és el que predominarà i el que serà útil, per ser el més adaptat a l'entorn ecològico-geogràfic. El que servirà a les
comarques de Tarragona no servirà a Sevilla o a Santiago de Compostel·la. I les estratègies a nivell Català, no tenen perquè ser útils a Espanya, tot i que des d'allà es pensi que sí, que el que funciona a Espanya ha de funcionar a tot l'estat. Això ja ha creat molt de patiment històricament: podriem fer una estadística, començant pels pobles indígenes americans i acabant en els pobles peninsulars. Ja hem vist com ha 'sol·lucionat' i ha portat la pau i la concòrdia històricament l'opció política encara considerada i utilitzada actualment, que és veure com la cultura vàlida i universal és la castellana, deixant les altres com  només un folklorisme anecdòtic però totalment inútil. Clar, les coses anirien millor si no fós per la tossuderia de certs pagesos poc viatjats que s'entesten en mantenir aquestes cultures. Doncs sort en tindrem precisament de la tossuderia d'aquests 'pagesos' senyors viatjats i universals. Dieu-me provincià si voleu, doncs sí, com a partidari del decreixement, estic en contra del malbaratament de recursos que suposa consumisme, i de les seves ideologies associades com el jacobinisme i l'universalisme mal entès, és a dir, el menyspreu a la diferència, portada a l'extrem de voler un individu alienat que consumeixi sense qüestionar-se res. Tant aviat com tenim aquest individu adormit pels mass-media, l'única resposta que té a l'abast és la violència, perquè no ho oblidem, la societat consumista és una societat violenta i individualista per se, i recordo precisament, que aquest individualisme és el darrer estat del col·lapse. Per tant, per mi, la resposta al 'sistema' no passa per una lluita violenta en el sentit tradicional de revolució. Passa pel compromís personal, no violent, de transició cap a una societat basada en el decreixement a tots els nivells. I què presuposa aquest decreixement? Quina és la pedra angular que ningú vol discutir? Doncs el decreixement demogràfic, i aquest decreixement s'ha d'encarar de manera diferent sengons el lloc. I cal començar a debatre-ho de manera urgent. Per tant, qui no discuteixi o proposi mesures no violentes de com ha de disminuir la població en dues generacions, està fent volar coloms. En un proper post parlaré més en profunditat d'aquest tema.
Salutacions,
SZD

dissabte, 7 de maig del 2011

Roma, imperi i fundació...



Benvolgudes/ts lectores/s,
Pensava fer algun post abans d'aquest sobre el llibre de l'Orlov, però prefereixo dir alguna cosa sobre aspectes més pràctics de l'Oil Crash, donat el que està passant darrerament i tal com estan evolucionant les coses (per qui no hi hagi caigut el preu del petroli segueix el marcat per l'Antonio en el post 'El peor escenario posible', casualitat... o no), penso que potser estaria bé, recopilant la informació existent en forums, webs i llibres que ja he documentat en d'altres posts, proposar algunes mesures que podrien ser d'utilitat per prendre mesures a nivell individual per fer front al col·lapse. Per cert, cal que afegeixi aquí un comentari, les fases del col·lapse no tenen perquè ser seqüencials, per exemple, en el post sobre el que està passant a Grècia, veiem que les tres primeres fases estan actives (gràcies Antonio), tot i que la més palesa és la primera. Per altra banda, m'agradaria mencionar un exemple de col·lapse interessant pel que fa a icona històrica i perquè precisament per això està molt ben documentat: la Caiguda de l'Imperi Romà (la versió anglesa de la wikipèdia és més extensa i per tant aporta més informació sobre les diferents interpretacions i causes).  Quines característiques funcionals es van donar en la societat romana en aquest declivi?

    * la corrupció dels alts càrrecs de l'Administració,
    * la passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions,
    * el retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans.
    * crisis de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals.
    * la decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves viles d'esbarjo.
    * un greu descens demogràfic


Els sonen els quatre primers punts? (Doncs ja podem anar preparant-nos pels dos darrers).
Un altre aspecte interessant del que va passar a l'antiga Roma és la qüestió territorial. L'imperi col·lapsa de fora cap a dins, sempre el poder central es manté, deixant caure els territoris més perifèrics, per mantenir l'status quo dels poderosos que, evidentment, volen mantenir la 'metropoli' a cualsevol preu. Així, aquesta analogia, ens marca el que pot arribar a passar. Les dues metropolis actuals (EUA i Xina) anirien intentant exprémer al màxim els estats que vagin 'caient' en la crisi financera i comercial fins que els deixin totalment de costat per que no els surti a compte ja el que n'obtenen (d'això se'n diuen plans de rescat, no? ah! no, que són diners per ajudar a sortir de la crisi, a canvi de fer el que des de fora et diguin, clar). De moment, veiem que aquesta 'caiguda' a Europa està anant de la perifèria i el sud (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia, per aquest ordre) cap al centre i al nord (França, Alemanya i Anglaterra). Ja veiem que la comparativa amb l'antiga Roma ens pot ajudar a veure què pot passar en termes generals, seguiré amb altres aspectes relacionats en d'altres posts. Tenint tot l'anterior en compte faig tot seguit una breu pinzellada personal a les possibles actituts paliatives individuals per les diferents fases del col·lapse:


   1. Col·lapse financer: evitar l'endeutament i el crèdit, pagar al comptat o per transferència bancària, buscar l'eficiència i fugir de les inversions que no impliquin liquidesa a curt termini. Estalvis: utilitzar-los per reduir l'endeutament (en el cas que tinguem hipoteques), intentar reduir progressivament el capital dipositat en entitas financeres o bancàries mitjançant la compra de bens materials (or, plata, platí o bé altres bens físics). Preparar (pensar o preveure) la transició cap a àrees rurals.

   2. Col·lapse comercial: transició (emigració) cap a àrees rurals o de més baixa densitat de població (ciutats mitjanes i petites). Participació activa en la formació de cooperatives amb veïns o gent propera per l'obtenció i acumulació d'aliments i de recursos de primera necessitat. En aquest estadi és important fugir dels moviments o manifestacions d'agitació, no respondre a tendències 'revolucionaries' violentes i mantenir la calma. Cal tenir clar que el grau de degradació en l'entorn més inmediat vindrà lligat directament al grau d'individualisme que hi hagi en aquest entorn.

   3. Col·lapse polític. Penso que aquesta fase s'anirà donant paral·lelament a la segona o amb un cert solapament. Si els anteriors mètodes paliatius han donat el seu fruit, formarem part d'una comunitat més o menys local que tindrà una certa resiliència, en aquest cas tindrem una vida local a banda de les estructures que puguin quedar i que funcionaran en àrees urbanes (o el que en quedi). 
A partir d'aquí les mesures serien més estrictes i més dures. Per a mi, l'objectiu és que, degut a que disposem d'informació i de l'acceptació de l'Oil Crash, no calgui arribar a les següents mesures de manera individual, ja que degut a la fragmentació geogràfica que provocarà el col·lapse, tindrem la capacitat d'arribar a temps a 'zones segures'. En qualsevol cas si ens trobem en aquesta situació sense haver pogut fer cap mesura de les anteriors o, senzillament hem tingut mala sort i no ens n'hem sortit o hem esperat massa temps, una solució és moure'ns i tenir una opció de vida nòmada o semi-nòmada, tal com diu l'Orlov en el seu llibre.
Per altra banda crec que la millor opció per adaptar-nos al futur canviant que ens espera és el coneixement. Em refereixo a començar a formar-nos en habilitats i tenir informació que sigui útil quan hi comenci a haver mancança de bens realment necessaris. En aquesta direcció qualsevol formació que ajudi a la resiliència personal és essencial. Pensem que en un món acostumat a la opulència i que té les necessitats bàsiques cobertes de manera automàtica aquells que sàpiguen aportar solucions o 'fabricar' objectes o útils necessaries quan les coses deixin de funcionar de la manera en que sempre han funcionat, en algun moment, disposaran d'una situació privilegiada en molts sentits.

   4 i 5. Col·lapse social i col·lapse cultural: en aquest cas les meves recomanacions són directament que els lectors vegin una pel·lícula tipus Mad Max o El llibre de Eli per saber com sobreviure a un món d'aquestes característiques. Si prenem aquestes cinc fases com a referència veiem que podriem dividir-les en dos grups: el primer les 1, 2 i 3 i el segon la 4 i 5. Les estratègies paliatives són bàsicament per enfrontar-nos a les situacions del primer grup, en el cas de trobar-nos en una zona que caigui fins als darrers nivells de degradació la recomanació és (repeteixo) fer-se fonedís al més aviat possible. Llocs semblants al que podriem trobar en un estat avançat de col·lapse (fases 4 i 5) actualment ja existeixen, per exemple, en suburbis urbans molt degradats de grans ciutats als EUA, en el bloc de l'Orlov en parla. Bé, arribats a aquest punt, el tema en si mateix em sembla que requeriria un altre post, per tant ho deixo per més endavant, suposant que, després d'un post com aquest als pocs lectors que em segueixen els quedin ganes de continuar llegint-me.
Salutacions,
SZD