Benvolguts/des lectors/res,
Degut a algun comentari dels lectors del bloc (gràcies Jacobo i Antonio) a la darrera entrada posaré un exemple per il.lustrar el que hi vaig explicar. L'exemple és el cas d'una màquina tèrmica coneguda per qualsevol habitant d'aquest planeta: el cotxe. El cotxe utilitza energia que ve de la benzina per produir moviment, i tots sabem com consumeix més energia (benzina) el cotxe: anant a més velocitat o també en el cas de no anar molt de pressa si variem la velocitat tot sovint (conducció urbana). Bé anem el primer cas (velocitat alta) si correm molt, tot i anar a velocitat constant, consumeix més benzina perquè li demanem més potència al cotxe (més energia per unitat de temps). A aquesta velocitat més alta el cotxe consumeix més perquè el motor és més ineficient i al ser més ineficient, contamina més (de retruc) però també escurcem la vida del motor (produeix més fatiga en les peces del motor). Així quan ens diuen que un cotxe consumeix X litres als 100 km, ens ho diuen per una velocitat mitjana que no és ni de lluny la velocitat màxima a la que pot anar. Bé tot això suposo que és conegut per tots, el segon cas, el de la conducció urbana té a veure també amb que la potencia incrementa molt quan hem d'accelerar, si aquestes acceleracions són a més, més brusques, encara consumim més: allò de 0 a 100 km/h en 10 segons és el paroxisme de la ineficiència (el que no diu el fabricant és la quantitat de combustible necessària per produir aquesta acceleració i el que representa pel motor una acceleració d'aquesta magnitut). Doncs bé, ara suposem que algú ens demanés que, amb la mateixa quantitat de benzina anessim més de pressa amb el cotxe, adduint que hi ha alguna manera de fer més eficient el cotxe perquè tot i correr més, consumeixi menys, i que això sempre és possible. Doncs bé, per sentit comú ja es veu que això té un límit, tot i que els cotxes ara consumeixen menys que fa uns anys per velocitats 'de creuer'. No es pot aconseguir un cotxe que corri més cada vegada gastant cada cop menys benzina, la termodinàmica assenyala aquest límit i no ens el podem saltar (no és negociable). Doncs això és el que ens diu l'economia: sí, és negociable, sempre podrem fabricar un cotxe que sigui més eficient. I bé, doncs el que està passant ara és que ens adonem que aquest cotxe que pot correr més (que és més potent) ja ha arribat al màxim de la seva eficiència. Clar, si l'economia no s'ajusta a la física, el que ha d'acabar passant és que s'hi acabi ajustant o que s'esfondri (catàstrofe o decreixement). És com negar la llei de la gravetat, ja sabem que pot acabar passant, no? Així que ja tenim el paradigma... nosaltres mateixos.
Bloc de divulgació sobre diferents aspectes socials, polítics, econòmics i físics del Canvi Climàtic, el pic del petroli i la crisi ecològica
dimecres, 25 d’agost del 2010
dimarts, 24 d’agost del 2010
La potència és el que compta
Benvolguts lectors/res,
Avui m'ocupare de complementar un tema aparegut recentment al bloc de l'Antonio en el que parla de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) o EROEI (Energy Return On Energy Investment, en anglès, que vindria a traduir-se com retorn energetic envers inversió energètica) aquest coeficient ens dóna idea de l'energia neta que obtenim després de descomptar a la total el que hem necessitat per obtenir aquest total. Bé una taxa com l'actual de 20:1 vol dir que de cada vint barrils de petroli que obtenim n'hem d'invertir un per obrtenir aquests vint. Tot això està molt ben explicat al seu bloc. Jo aquí faré un comentari sobre un aspecte que sovint s'oblida i que crec que és de cabdal importància: la potència. Sí, per això el títol.
M'agradaria abans fer alguns aclariments que, com a físic, crec que cal que precisi. El EROEI o TRE, és un índex de rendiment energètic en el sentit termodinàmic del terme. Perquè dic això i perquè vull expressar-me fent referència a la termodinàmica? doncs perquè les lleis de la termodinàmica són universals. No m'extendré ara en explicar-les, només en faré ús per precisar algun concepte que he vist en les discussions sobre el TRE. Bé, doncs si calculem la potència que ha anat consumint el món veiem que ha anat augmentant en les darreres decades, quan parlem de milions de barrils de petroli consumits per dia estem parlant de potència i, si veiem les dades, els barrils diaris de petroli han anat augmentant. El que no ens plantegem amb això és que segons la termodinàmica, augmentar la potencia implica necessariament disminuir el rendiment, si ens fixem en això entendrem perquè necessariament el TRE cal que hagi baixat com ha fet en les darreres decades. En un model de màquina tèrmica al qual em refereixo, incrementar el rendiment implica reduir no només el consum energètic sino que cal també disminuir el ritme al qual es consumeix. Que vull dir amb això? doncs que reduir l'energia consumida total sense que baixi el ritme de consum no servirà per incrementar el rendiment i, per tant, el TRE, que és, al cap i a la fi, el que ens interessa. Bé, doncs ara suposem una situació hipotètica que, pensant cínicament, potser algú ja li ha passat pel cap. Suposem que degut a l'escasetat de petroli els països rics acaben sent els que es queden amb el tall més gran del pastís energètic. D'entrada un pensa, ok! això ens dóna més temps per poder adaptar-nos ja que disminuirà el consum i per tant n'hi haurà més per tots... Bé, no és tant clar, el que en realitat compta és el TRE que acaba quedant, si resulta que els països rics segueixen consumint al mateix ritme o més elevat, el TRE continuarà baixant, per tant, tot i que quedi més pastís no servirà per per res perquè l'energia neta total seguirà sent baixa. Doncs ja tenim un altre punt per pensar: com reduir la potència consumida per augmentar el rendiment? I també un altre apunt, el segon principi és inexorable, l'eficiència té un límit, i a més la relació entre potència consumida i rendiment no té perquè ser lineal... nosaltres mateixos.
Avui m'ocupare de complementar un tema aparegut recentment al bloc de l'Antonio en el que parla de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) o EROEI (Energy Return On Energy Investment, en anglès, que vindria a traduir-se com retorn energetic envers inversió energètica) aquest coeficient ens dóna idea de l'energia neta que obtenim després de descomptar a la total el que hem necessitat per obtenir aquest total. Bé una taxa com l'actual de 20:1 vol dir que de cada vint barrils de petroli que obtenim n'hem d'invertir un per obrtenir aquests vint. Tot això està molt ben explicat al seu bloc. Jo aquí faré un comentari sobre un aspecte que sovint s'oblida i que crec que és de cabdal importància: la potència. Sí, per això el títol.
M'agradaria abans fer alguns aclariments que, com a físic, crec que cal que precisi. El EROEI o TRE, és un índex de rendiment energètic en el sentit termodinàmic del terme. Perquè dic això i perquè vull expressar-me fent referència a la termodinàmica? doncs perquè les lleis de la termodinàmica són universals. No m'extendré ara en explicar-les, només en faré ús per precisar algun concepte que he vist en les discussions sobre el TRE. Bé, doncs si calculem la potència que ha anat consumint el món veiem que ha anat augmentant en les darreres decades, quan parlem de milions de barrils de petroli consumits per dia estem parlant de potència i, si veiem les dades, els barrils diaris de petroli han anat augmentant. El que no ens plantegem amb això és que segons la termodinàmica, augmentar la potencia implica necessariament disminuir el rendiment, si ens fixem en això entendrem perquè necessariament el TRE cal que hagi baixat com ha fet en les darreres decades. En un model de màquina tèrmica al qual em refereixo, incrementar el rendiment implica reduir no només el consum energètic sino que cal també disminuir el ritme al qual es consumeix. Que vull dir amb això? doncs que reduir l'energia consumida total sense que baixi el ritme de consum no servirà per incrementar el rendiment i, per tant, el TRE, que és, al cap i a la fi, el que ens interessa. Bé, doncs ara suposem una situació hipotètica que, pensant cínicament, potser algú ja li ha passat pel cap. Suposem que degut a l'escasetat de petroli els països rics acaben sent els que es queden amb el tall més gran del pastís energètic. D'entrada un pensa, ok! això ens dóna més temps per poder adaptar-nos ja que disminuirà el consum i per tant n'hi haurà més per tots... Bé, no és tant clar, el que en realitat compta és el TRE que acaba quedant, si resulta que els països rics segueixen consumint al mateix ritme o més elevat, el TRE continuarà baixant, per tant, tot i que quedi més pastís no servirà per per res perquè l'energia neta total seguirà sent baixa. Doncs ja tenim un altre punt per pensar: com reduir la potència consumida per augmentar el rendiment? I també un altre apunt, el segon principi és inexorable, l'eficiència té un límit, i a més la relació entre potència consumida i rendiment no té perquè ser lineal... nosaltres mateixos.
divendres, 20 d’agost del 2010
El camí del mig...
El camí del mig és el que es coneix en el budisme com el camí que no cau tant en l'extrem d'un ascetisme estèril com en l'altre extrem d'una vida entregada als plaers i a la diversió i sotmesa per tant al patiment que acaba generant un abandonament als fenomens exteriors sense cap proposit de millora interior. Perquè aquest rotllo espiritualoide sobre el budisme? Doncs per introduir un altre escenari de l'Oil Crash, anem al camí del mig, entre el que vaig proposar en el darrer post i el que proposava l'Antonio fa uns dies. Quan estava pensant com podria ser aquest escenari 'intermig' em preguntava com tenir una perspectiva més realista del que pugui passar, sense arribar al realisme del pitjor escenari, i seguint amb un bonisme i optimisme desmesurat. I d'aquí han sorgit dues hipòtesis que em permeto posar a disposició dels lectors (com sempre if any) per ser discutides si els ve de gust.
Crec que des dels estaments dirigents s'hauria d'endegar una política de mínims centrada en tres punts:
- La primera és entendre que les administracions (polítics i poders econòmics) no admetran públicament mai que el Peak Oil és al darrere dels problemes econòmics. Des del punt de vista capitalista, basat essencialment en el moviment de diners mitjançant la inversió i, sobretot, en l'especulació dels beneficis que es poden obtenir amb la inversió del capital, admetre un escenari de no-creixement global implica el col.lapse del sistema i, per tant, perd el sentit l'invertir en res, perquè sempre es perdran diners. Per posar un exemple, suposem que algú que té 100 Eu. veu que sigui quina sigui la seva inversió sempre acabarà tenint al cap d'un temps, en el millor dels casos, 100 Eu. A aquest senyor no li surt a compte invertir els seu 100 Eu. en res, millor quedar-se'ls, que així no corre el risc d'acabar-ne tenint menys després d'haver-los invertit. Aquí doncs podem veure perquè els polítics, que no són més que les titelles dels grans poders econòmics, no posaran mai al corrent a la gent del que en realitat està passant i, a més, intentaran vendre i fer veure que sí, que passat un temps tornarem a estar millor econòmicament. Bé, doncs veiem que el primer punt que comentava en el post anterior (conscienciació) no serà mai possible.
- La segona és el temps que cal tenir perquè els canvis necessaris per fer una trancisió suau es puguin portar a terme. És a dir, com més ràpids siguin els canvis (la degeneració del sistema) menys capacitat tindrem d'adaptació i, per tant, més trasbals social causaran (transició menys suau).
Crec que des dels estaments dirigents s'hauria d'endegar una política de mínims centrada en tres punts:
- Estalvi energètic amb mesures de reducció i eliminació de l'ús del vehicle privat. Aquest punt és clau, pensem que el consum d'energia, el transport privat en representa un 25 %. També una política d'estalvi d'energia elèctrica que no passa només per pujar els preus del rebut de l'electricitat, si no per impulsar una racionalització de l'ús d'aquesta energia eliminant subvencions a empreses que no apostin per l'eficiència i la racionalització del consum. Bé, aplicar aquestes mesures donaria més temps i això faria que ens poguessim adaptar com a societat millor als temps de vaques magres.
- Una reestructuració de la política d'ocupació i de formació. Pensada no com ara, per servir de matalàs temporal a l'aturat i donant una formació que no s'adapta però que fa veure que s'adapta a les exigències del mercat. Hauria de ser una política d'atur centrada en els aturats com una força potencial de mà d'obra i de servei a la comunitat. Una política eficient per afrontar un atur creixent i que no disminuirà és una peça fonamental per poder tirar endavant amb un mínim de garanties.
- Seguretat i ordre. Aquest punt va lligat a l'anterior. L'augment de l'atur sense cap esperança de reducció introduirà molta inestabilitat social. La solució fàcil és aplicar polítiques repressives, aquestes però, només serveixen a curt termini, perque no disminueixen la tensió sinó que la incrementen. Pensem que si tenim una gram massa de gent sense feina i amb prou feines per alimentar-se la taxa de criminalitat creixerà, posant més pressió als cossos de seguretat i a l'administració en general. Per altra banda en aquesta situació és genera desconfiança social envers tot el que representi servi d'ordre, amb l'agreujant de que una política repressiva normalment va acompanyada d'un alt grau de corrupció. Per tant, com ja vaig dir, implicació de l'administració amb les entitats cíviques, cercant solucions particulars per a cada comunitat o barri i, cosa clau, per la qüestió del manteniment de l'ordre: donar alguna cosa a fer als aturats que els faci sentir útils i socialment integrats per un costat i creació de patrulles ciutadanes o somatents per poder actuar amb complicitat amb els serveis de seguretat. Per altra costat cal una política decidida d'eliminació de la corrupció a tots els nivells, la corrupció fa que el sistema i l'administració siguin menys eficients i per tant, requereixen més recursos que podrien emprar-se en qüestions fonamentals com la sanitat.
dijous, 19 d’agost del 2010
La meva carta als Reis Mags...
(https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYFM5swep-LClLF9_6HBCSYeQDIGTydhMAvuc3q47B2EWOAuKbTdw5Hs9ern6Okovn9YhyphenhyphenGmGpHfgTQ3habtfyEp4unjsQqOJ2_zQ3NAxDAt5TbKuogUaRLgEuzGcs711NKj8uuG487-Ew/s1600/reis-mags.jpg)
Benvolguts lectors/es,
Com diuen en espanyol 'lo prometido es deuda' i per tant aquí va un primer post sobre els escenaris de l'Oil Crash possibles, cal que digui d'entrada que tot el que exposo aquí és una qüestió de sentit comú i que el que hi ha aquí és fruit no només del propi si no de les idees que han anat sorgint en les converses amb l'Antonio i amb en Quim i d'altres membres de l'OCO (Oil Crash Observatori). El pitjor escenari el podeu consultar al bloc de l'Antonio per tant aquí intentaré donar quatre pinzellades sobre el millor escenari possible de trancisió cap a un món amb recursos energètics molt menors dels que ara tenim. Per treure-li ferro a tot plegat deixeu-me dividir el post en dues parts: en la primera proposaré els punts clau en els que s'hauria de començar a posar atenció des d'ara mateix, i en la segona les mesures que haurien de prendre els estaments dirigents per aconseguir aquests objectius enunciats en la primera part, això ho faré en forma de carta als reis mags.
El primer que cal tenir en compte és que caldria mantenir, a qualsevol preu, quatre elements bàsics en la societat: l'accés a l'aigua potable, l'accés a aliments bàsics, l'accés a sostre i, com a afegit, tenir a l'abast una sanitat bàsica (tot i que d'aquest darrer punt no me n'ocuparé en aquest post). Evidentment qui em llegeixi pensarà que això entra dintre els drets humans (és clar) però la qüestió és que els drets humans estan formulats en un món amb excés d'energia disponible i que aquestes necessitats bàsiques no són considerades tan òbvies en una economia de guerra. Bé, anem a desenvolupar els tres primer punts:
- Accés a l'aigua potable: en una situació de crisi energètica tenir aigua tractada es converteix en un recurs car, bàsicament, per dues raons. La primera l'accés als recursos hídrics sobre tot en situacions de sequera (recordem els problemes d'abastiment d'aigua a Barcelona no fa tant). La segona és el procés de potabilització d'aigua, procés car i que en una de les fases, important per evitar la propagació de bacteris, és clau l'accés al clor (el qual sempre es troba combinat amb d'altres elements i per tant requereix energia per obtenir-lo) per afegir a aquest líquid preciós. Per altra banda cal tenir algun recurs de bombeig (nomalment motors amb energia elèctrica) un cop tenim l'aigua tractada per fer-la arribar als llocs de subministrament.
- Accés a aliments bàsics: això lliga amb el problema de subministrament i transport i amb l'abastiment de població en grans nuclis urbans. En aquest sentit doncs, cal tenir una xarxa eficient de transport de mercaderies i punts d'abastiment d'aliments propers a grans nuclis urbans. Pel que fa al tipus d'aliments caldria pensar en vegetals rics en proteïnes i carbohidrats (cereals), com a luxe es podria disposar de fruites i verdures que es podrien cultivar en horts hurbans. També caldria pensar en aliments poc processats per tenir alguns bancs d'aliments, sempre però, tenint en compte que caldria conservar-los com a màxim periodes d'un any, ja que no es podria pensar en els procediments de conservació que s'utilitzen actualment (són molt costosos a nivell energètic).
- Accés a sostre: garantir un aixopluc a la població més desafavorida pels canvis econòmics que vindran. Això vol dir que tenir accés a habitatges bàsics en condicions mínimes de salubritat (electricitat i accés a aigua corrent) seria l'ideal. En cas de que això no fós possible accés a habitatges comunitaris que garantíssin els mínims mencionats més amunt.
Benvolguts Reis d'Orient,
Tenint en compte el futur que ens espera m'agradaria demanar-vos alguns regals pels propers anys. Disposeu de la meva petició de regals, de més bàsics a més sofisticats per, si amb tanta petició, us agafés un atac de mandra i us aturessiu en la vostra magnífica generositat. En primer lloc m'agradaria que als nostres dirigents els agafes un atac de 'seny' (cosa difícil, ja sabem que no és una virtut típica espanyola) però posem pel cas que poguessiu aconseguir això. Les mesures que prendrien haurien de ser: conscienciació de la població, transferència del poder a ens locals (regionalització i localització) i estalvi energètic. Vaig a desenvolupar cadascuna d'aquestes mesures:
- Conscienciació: donar informació a la població del problema real que estem patint, informant que els 'estandards' a que estem acostumats no tornaran i que hem d'arribar a un estadi amb menys luxes i menys bens materials a l'abast individual. Això desincentivaria el consum de bens que no fossin de primera necessitat (menjar i vestir) però produiria un estalvi energètic necessari i, per tant, més temps per fer els ajustos que calen per una transició suau. Al mateix temps imposar mesures: reducció del transport privat (reducció del parc automobilístic i la imposició de circular menys vehicles privats). Plans de formació per als desocupats pensats per societat basades en el manteniment del que ja existeix i el reaprofitament del que es té i en una progressiva ruralització de la població, en aquest sentit recuperar oficis que s'han perdut (com molt bé suggeria en Quim). I un pla agressiu per reduir la natalitat i per tant fer que la població al Principat es reduís a la meitat en aquest segle.
- Transferència del poder a nivell regional o local. En aquest sentit els municipis haurien d'actuar com a força transformadora i al mateix temps com a ens autònoms per aconseguir uns nuclis urbans autosuficients en els serveis bàsics (al menys pel que fa a nivell d'aigua i aliments bàsics) o si més no que això es fes a nivell comarcal o intercomarcal (regional) en confederacions de municipis que arribessin a col.laboracions simbiòtiques. En aquest sentit la transferència de poder també actuaria com a element legitimador, donat que l'ens superior (govern autònom o estatal) s'erigeix en supervisor i per tant actua només com a arbitre en cas de conflicte (reduint per tant el cost d'una política intervencionista en tot els nivells, com és l'actual). Si això s'estructura de forma eficient cada nivell de govern s'erigeix en supervisor i no interfereix en les decisions locals. En aquest sentit el municipi també cedeix poder als ens més petits com comunitats de veins o barris. En aquest punt també cal comentar la qüestió de la seguretat, l'estat o la Generalitat només actuen com a supervisors i per tant per garantir un ordre a nivell més global. Està clar que amb una taxa d'atur alta, per evitar possibles brots de violència, la polícia actuaria amb la col.laboració dels veins del barri per mantenir la confiança o fins i tot organitzant somatents en casos de necessitat.
- Estalvi energètic. Aquí cal incidir en tres sectors: transport, xarxa elèctrica i agricultura. En el tranport, polítiques d'incentivació del transport de mercaderies en tren, per tant, potenciació de la xarxa ferroviària de mercaderies i manteniment i eficiència d'aquesta xarxa en previsió de situacions de escassetat de recursos, progressiva eliminació del transport privat, introducció dels vehicles de tracció animal en certes àrees rurals i el foment d'una cultura de ralentització i proximitat dels bens de consum de primera necessitat. En l'energia, reducció dels pics de consum d'energia elèctrica (pics de potència energètica) en la línia del que ja comença a funcionar als USA. I talls de subministrament programats per reduir-ne l'impacte social. Resumint, en primer lloc fer que la potència consumida (la potència és el que compta, no l'energia, d'això en parlaré en detall en un altre post) pel país fos el més constant possible, per progressivament anar reduint-la. Pel que fa a l'agricultura, caldria tornar al cultiu tradicional i anar deixant progressivament l'agricultura intensiva. També caldria redimensionalitzar aquesta agricultura en el país, des de productes agrícoles de luxe (vinya) a productes agrícoles de primera necessitat (cereals i altres aliments bàsics). També caldria imposar la reducció del consum de carn i de la ramaderia. Pel que fa a la distribució dels productes agrícoles l'administració n'hauria de controlar al màxim la corrupció i arribats a un cert punt, endegar una política de cartilles de racionament repartides segons les necessitats i controlades i supervisades pels ens locals.
Signat:
El somniador fantasma
Benvolguts lectors, ja veieu que he fet un exercici reconfortant. Pels que em coneixen, que no diguin que sóc un pessimista contumaç, aquí en teniu la prova, i si no ja anirem veient què passa en aquest món real (que no reial). Au, nosaltres mateixos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)