dissabte, 12 d’agost del 2023

Un món feliç?


(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Oppenheimer_(cropped).jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post després d’haver vist la pel·lícula ‘Oppenheimer’ i m’ha semblat oportú, en base a la pel·lícula, il·lustrar el que vinc explicant en els darrers posts: l’efecte de la propaganda en la percepció del món en el que vivim i com aquesta ens condiciona. Això és fonamental per poder entomar els reptes que ens cal gestionar a nivell personal i col·lectiu. Amb aquest post intentaré doncs començar a donar resposta a la pregunta que vaig deixar indicada en el darrer post: com re-dissenyem el nostre dia a dia per tal que ens ajudi a veure el món d’una manera diferent a com la propaganda i els missatges majoritaris ens condicionen a veure’l? Primer doncs com identificar aquest missatges condicionants. 

Quins mètodes utilitza el sistema per influir-nos, més enllà del que és més evident? en cada bit d’informació que circula en qualsevol dels formats que tenim accessibles per comunicar-nos entre nosaltres, hi ha un missatge subliminar que condiciona la nostra visió del món per tal d’influir en el nostre comportament. El que explico aquí no és res nou, un dels anàlisis nostrats que han intentat posar llum a aspectes concrets del condicionament informatiu-cultural que patim són els darrers llibres de’n Jordi Pigem (Pandèmia i postveritat  i Tècnica i totalitarisme) dels que en prenc manllevada l’analogia huxleynana que dóna títol a aquest post. 

Aquí però, em vull ocupar de dos aspectes més concrets: un, els nivells cognitius que s’empaqueten en un determinat context (pel·lícula, notícia, cançó, etc.) i l’altre, que se’n deriva directament, com aquesta informació ens condiciona al punt de mantenir la inèrcia existent actualment que, al seu torn no ens permet veure alternatives. És a dir, aquest concionament ens allunya de la nostra part creativa, que és allò que necessitem en una situació d’incertesa creixent (incertesa que ja vaig comentar en un altre post), la qual requereix sortir-se del marc mental existent per explorar noves possibilitats. 

Els tres nivells de contingut

Aquest nivells són una possible estructura o metodologia per identificar l’estratègia de concidionament que tot producte de comunicació té, és a dir, més enllà del missatge explicit o excusa per la qual la nostra atenció és captada (primer nivell), hi ha dos nivells més subjacents (inadvertits). Anem a veure aquests nivells, prenent com a referència la pel·lícula:

1) Nivell explícit. Aquí és on tenim el missatge, el qual té protagonistes i una trama de contigut, amb (o sense) presentació, nus i desenllaç. El relat en sí mateix pot tenir diferents formats, per exemple en la pel·lícula Oppenheimer, el relat bàsic és la vida del científic amb una presentació no-lineal en el temps. La importància de que aquest nivell sigui atractiu és clau per permetre que els altres dos nivells de contingut facin la seva funció. Un dels aspectes claus de qualsevol relat és que, com individus, ens hi poguem identificar. En el cas de la pel·lícula, tot i que el personatge és un científic brillant, les seves febleses, dubtes, la seva vessant més volàtil per un costat i el fet de que triomfi en el seu projecte, ens permet prendre’l com una versió polièdrica que fa que un public divers trobi algun aspecte que li atragui o amb el que s’hi identifiqui. La història presenta un grau mitjà de complexitat, amb el qual el director aconsegueix sortir de topics tronats i missatges simplificadors que li treurien credibilitat i, per tant, farien perdre l’interès al públic al qual va dirigida. En aquest sentit doncs, el relat està ben treballat, cosa que fa que l’atenció durant i després de la pel·lícula es quedi aquí, en el relat que ens expliquen i, precisament, això és el que fa que aquesta pel·lícula sigui especialemnt perillosa i perjudicial.

2) Nivell implícit simbòlic. Aquí hi tenim les icones, els seus valors i els missatges associats a aquests. Aquesta part és la que treballa les imatges mentals o símbols que prenem com referències per orientar-nos devant de decisions importants, bifurcacions en el camí, o com objectius a mitjà o llarg termini. En la pel·lícula es treballen símbols bàsics com la dicotomia bé-mal, democràcia-dictadura, o més elaborats com progrés = guany = ciència-tècnica. Tot aquest relat està bastit en el mite de la revolució de la física a principis i meitats del segle passat, quan la teoria quàntica es va establir. Aquesta branca de la física, per la seva vessant anti-intuïtiva encara ara atrau l’atenció, i la pel·lícula se’n serveix abastament d’això. Cal reconeixer que la trama sap mantenir l’atenció de l’espectador en temes complexos com la física quàntica sense explicar-ne un borrall, més enllà de quatre conceptes divulgatius, però el director en sap treure prou partit com per entabanar l’espectador donant-li a aquesta teoria una aura de misteri. Així aquest contex facilita, dins d’aquest nivell simbòlic, el típic mite del geni: hi apareix Einstein, a més d’altres científics de primer ordre en la física quàntica del segle passat com Niels Bohr o Werner Heisemberg. I curiosament, de manera fugaç, també hi surt Richard Feynman, qui hagi llegit els seus llibres i vegi la pel·lícula, podrà detectar-ne l’aparició. També hi ha un símbol, el del del polític a diversos nivells, tots ells tintats d’una mena de cinisme per tal de connectar amb la visió actual de que la pol·lítica és una disciplina que requereix d’un cert grau d’egolatria i psicopatia.

3) Nivell implicit subliminar. En aquest nivell hi tenim el marc de referència implícit o el sistema cultural induït. Es va aquí més enllà del símbol i, per tant, és un nivell més abstracte, però no per això menys important. Per exemple, si parléssim d’un esport, el primer nivell són les equips i el transcurs de la competició, el segon nivell seria la part simbòlica del que representa el nostre equip per nosaltres i les seves figures més importants (els jugadors més habilidosos, la ciutat o el país que representa i tot el que això porta associat a nivell emocional), el tercer nivell seria el camp i les regles de joc. Aquest tercer nivell, quan veiem el partit, ningú no el té en compte la major part del temps, se’l dona per fet. En el cas de la pel·lícula aquest tercer nivell és l’assumpció del funcionament del sistema i, el que és més important, que aquest funcionament és el millor dels que es podien donar en el context que s’exposa. Anem a veure-ho en detall. Primer de tot es dedica a posar per sobre de tot el supremacisme cultural occidental, abanderat i defensat pels EUA. Tota la pel·lícula és una oda a aquest sistema de pensament per comparació al nazisme o al comunisme Soviètic. Això sí, tot degudament envernissat amb una pseudo-crítica dels aspectes més vergonyosos d’aquest sistema. Segon, queda clar que és una pel·lícula que, amb un cert to anti-bel·licista justifica la guerra i tot el que suposa. I això és així perquè, entre d'altres coses, no qüestiona d’entrada el projecte Manhattan, hi apareix un argument sobre si continuar-lo després de la capitulació alemanya, però res més i, el que és mes trist de tot és que no hi apareix cap imatge, cap ni una, de la devastació de la bomba, només escenes (per a mi) molt tristes de la reacció de la gent que treballava en el projecte un cop la bomba esclata. Per tot plegat diria que ens emboteixen pel nivell subliminar un crim atroç com si fos l’opció menys dolenta que tenia el govern dels EUA en aquell moment... i és que el problema era (i és) la guerra mateixa, perquè aquesta justifica l’assassinat indiscriminat i els ‘danys col·laterals’. Cal tenir clar que la guerra és un dels mecanismes que té el sistema econòmic actual per auto-sostenir-se, així es justifica el manteniment de la injustícia, la probresa i la fam per un present d’opulència d’uns pocs i de la promesa d'un futur de benestar global per a tothom (que mai no arriba). La tercera qüestió que ens entaforen en aquest tercer nivell és la resignació. L’acceptació de que el sistema és una màquina cega i inexorable que tot ho pot i que si ens permetem el luxe de discrepar ens aixafa com un insecte devant d’una piconadora. El nivell subliminar ens ho emboteix pel broc gros com a conseqüència del que li passa al protagonista. I això no és cert, ja que la piconadora funcionarà mentre tots creiem que és inexorable i ho continuarà fent mentre ens seguim empassant de manera acrítica pel·lícules com aquestes que, cal reconéixer-ho, saben fer bé la feina de manipulació, però que hem de qüestionar i criticar per no deixar-nos endur pel missatge de fons que ens envia. Per posar un exemple, si Gandhi o Martin Luther King haguessin acceptat aquesta idea de la piconadora i s'hi aguessin resignat, senzillament, no haguessin fet mai el que van fer.


(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Caterpillar_CS-533E.jpg)


En definitiva, cal estar molt atents a les diferents notícies que van apareixent i a les pel·lícules bel·licistes que, curiosament, van cada cop fent-se més sofisticades i amb un missatge que, com veiem, cada cop és més ocult i subliminar. A hores d’ara, em pregunto: perquè aquesta deriva bel·licista actual? Potser té alguna cosa a veure amb la justificació de l’utilització del mercat armamentístic i del seu increment en els darrers anys? Penso que val la pena fer l’exercici de preguntar-nos sobre aquestes qüestions per d’anar desmuntant les diverses manipulacions i missatges implícits que la majoria de mitjans de comunicació de masses ens estant intentant fer passar de manera constant. Venen temps en que cal estar entrenats a ser molt crítics i, sobre tot, molt constructius, per buscar respostes més enllà del que se’ns dona per descomptat. Venen temps difícils, però en certa manera, molt interessants perquè requeriran de nosaltres el millor que tenim per poder sortir-nos-en i ajudar als que ens envolten. 

Salutacions,

SZD

dimecres, 21 de juny del 2023

Informació, propaganda, censura i auto-censura

(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Propaganda#/media/Fitxer:PropagandaNaziJapaneseMonster.gif)

Benvolgudes lectores,

Aquest post vol reflexionar sobre una qüestió central en la temàtica que ocupa el bloc des de fa anys: la divulgació i, per tant, la comunicació a tota la ciutadania, dels greus problemes socio-ambientals i de recursos que venim arrossegant des de fa dècades i que no fan res més que agreujar-se amb el temps. El problema, tot i que pot semblar de solució ràpida i senzilla, no ho és. Es podria pensar que només cal explicar el que passa de manera directa a tothom per tal que la societat reaccioni i que, si no es fa, és perquè realment el problema no és tant important. Per posar un exemple molt gràfic de la complexitat de transmetre una emergència com l’ambiental i de recursos a la societat i de com aquesta pot arribar a reaccionar, tenim la tragi-comèdia ‘No miris amunt’ (Don’t look up). Per qui no l’hagi vist, la recomano, perquè posa de manifest com una societat narcotitzada pot arribar a desapareixer, senzillament, per pura estupidesa social. Ja he apuntat diverses vegades que la nostra societat (occidental-globalitzada) està malalta i que, en conseqüència, no en podem esperar la reacció col·lectiva que tindria una societat sana. Les malalties socials no són la meva especialitat i, per tant, no entraré en aquest terreny. Deixeu-me doncs, benvolgudes lectores, suposar un cas hipotètic d’una societat que no viu estressada i que no és addicta al consum i a la distracció banal i què, en la seva majoria, no és prepotent i no menysprea tot allò que no coneix, en particular, la vàlua del coneixement i la cultura. Deixant de banda tot això, em centraré només en la part de la dificultat de transmetre el missatge sobre les tres crisis i perquè hi ha censura i auto-censura d’aquesta informació, i propaganda, precisament, insistint en la direcció que ens porta al desastre col·lectiu. 

Si em permeteu, agafaré d’entrada com a referència l’estrategia informativa que es va donar (o seguir) durant la Covid-19. Simplificant molt (i ja em perdonaran les lectores que siguin especialistes en comunicació/periodisme) podem assumir dues fases que anomenaré: 1) economia primer, salut després i 2) salut primer, economia després. Estic prenent aquestes dues fases a nivell global. La primera és la que està operativa constantment, és el ‘modus operandi’ normal de la nostra societat. De fet el mode normal de funcionament és més curt: economia primer i també després. Només en comptades ocasions passem a una fase o mode de funcionament diferent, com va succeir amb la Covid-19. En aquella ocasió vam deixar de posar l’economia en primer lloc per posar-hi la salut. Però alerta! Això només va passar quan es va veure que el col·lapse social era tant evident que portaria conseqüències greus per l’economia a curt termini. Per tant, la lliçó que en vull extreure d’això és que, tot i les advertències de la ciència sobre la propagació d’epidèmies, no es va fer res fins que el problema es va fer tant gros que es van haver de prendre mesures extremes. Precisament, això és el que està passant amb el Canvi Climàtic, la crisi de la biosfera i de recursos: s’intenten posar pedaços cosmètics (Green Deal) perquè es vol creure (en contra de tota evidència cièntífica) que el problema és només parcial. El missatge de fons és: el sistema no és el problema perquè ens ha anat bé fins ara, per tant, si el problema són les emissions doncs posem renovable allà on hi ha fòssil i seguim com abans. No es vol reconèixer (per miopia intel·lectual o per cinisme psicopàtic) que el problema és el paradigma socio-cultural en el que ens movem i que, sense canviar aquest paradigma, qualsevol ‘solució’ parcial només allargarà l’agonia i agreujarà les coseqüències a mitjà i llarg termini

A partir d’aquest context, podem analitzar més en detall el perquè del que hauria de ser un pilar fonamental de la democràcia a occident (el periodisme), no fa els deures i no informa de l’emergència actual, com no ho va fer abans de la pandèmia, mesos abans de que tot arribés al punt que va arribar. I amb això no només em refereixo al periodisme, em refereixo a tot l’aparell mediàtic i tots els canals d’informació que permeten que els humans ens comuniquem. 

Podem explicar-ho des de dues perspectives, (1) la de la informació que es propaga (el tipus de missatge, la seva comunicació i com encaixa en el context socio-cultural existent) i (2) la de l’estructura del sistema que permet la propagació d’aquesta informació. 

Pel primer aspecte cal tenir en compte que tant el context socio-cultural, com el tipus de missatge i la narrariva que implica no són pas favorables a que es pugui comunicar i escampar socialment de manera ràpida i que tingui influència en canvis estructurals. Veiem-ho: el missatge és ‘pessimista’ i fa por perquè diu que anirem a ‘pitjor’: menys accés a energia i recursos, més event climàtics extrems, més problemes de seguretat alimentària global, més contaminació i, per tant, com un dels impactes més preocupants, menys salut i, sobre tot, final del sistema com el coneixem. I això és un problema quan ens hem estat convencent des de fa dècades que tot anava i aniria a millor. Així, devant d’una situació, d’un missatge d’aquest tipus, la reacció és: hi ha solució immediata per poder continuar com sempre? Si la resposta és no, llavors: panic! I evitem el tema, fugim, focalitzant-nos en d’altres assumptes. Per altra banda, el context socio-cultural d’hedonisme, distracció i comoditat com a ideals de triomf social no estimula que hi haig individus que triïn endinsar-se en la complexitat d’un tema que té multiples factors a considerar i no presenta una solució simple a curt termini. Finalment, la narrativa, el relat que cal bastir, no existeix o està molt poc desevolupada i això també és un punt feble que la inèrcia del sistema fa servir per ‘canviar-ho tot, per a que no canviï res’. Els missatges que ens entaforen els mitjans de comunicació de masses, el que es coneix com notícies, no solen ser i no poden ser informació: són apreciacions en forma de missatges banals superficials i bipolaritzats que intenten ser un reflex llunyà de situacions o problemes complexos.

Per altra banda, tenim un problema més important per tal de que el missatge s’escampi, el problema estructural. A nivell de sistema complex, la propaganda (transmissió de la informació de dalt abaix) no permet la massificació de missatges que vagin en contra de la pròpia dinàmica del sistema. El sistema que tenim té propietats emergents que creen dinàmiques pròpies, llavors la informació i els missatges que es propaguen pel sistema i que tenen més impacte no poden ser missatges que vagin en contra d’aquesta dinàmica, és a dir, de la seva propia inèrcia. Per exemple, hi ha certa tendència en escampar missatges que busquin culpables de la situació que vivim o d'algun event pertorbador o negatiu (polítics, gent en general, algun col·lectiu que es queixi o que tingui demandes que ‘pertorben la convivència’, etc.) però mai el qüestionament del sistema o el seu funcionament. La informació que circula es basa en l’assumpció tàcita i acrítica de que, més enllà de l’organització socio-econòmico-cultural actual, no hi ha res, o més ben dit, hi ha el caos. Pero el fet és que, en sistemes complexos, un sistema s’auto-organitza fins i tot prop del caos, per tant, aquesta assumpció és  falsa. Aquí arribem al rovell de l’ou de la qüestió: el problema de base és que tenim un sistema que es fonamenta en la cobdícia, l’individualisme i l’egoisme malaltís, pretenent que això és la millor estratègia per sobreviure i progressar per uns animals socials, com som els humans. Aquestes idees, basades en certes teories econòmiques totalment errònies (però que beneficien a uns determinats interessos, és a dir a la dinàmica sistèmica dominant) fan la feina de mantenir les estructures socials actuals i són les que, al cap i a la fi, ens estan conduint al col·lapse. Hi ha una trista troballa rere aquest panorama, i és que els més col·lapsistes són els que, teòricament, defensen la continuïtat del sistema, perquè ells són els que ens condueixen al desastre. Veiem doncs que tenim mala peça al teler. 


Hi ha però, opcions, sobre tot quan el sistema està col·lapsant, ja que es trenca aquesta tendència anterior i poden aparèixer altres missatges que s’oposin al missatge uniformitzador general. Tot i, no ens engayem, mantenir-se una certa tendència a adsorvir-los i reconduir-los per utilitzar-los en favor de la dinàmica dominant. Un exemple clar d’aquesta tendència cooptadora és la narrativa que comunica l’eco-feixisme com una forma vàlida de fer front a la situació d'emergència actual.

Per tant, en aquests temps que estem vivint, el missatge i els crits en favor de mantenir aquest paradigma de cobdícia, individualisme i egoísme malaltís seran més forts, però el que hem d’entendre (i acceptar) és la responsabilitat d’actuació individual, la importància cabdal que tenen la nostra cosmovisió i les accions que se’n deriven: com veiem la natura, la resta d’humans i les altres espècies? Les veiem com ‘entitats’ al nostre servei o les comencem a percebre com part nostra?. Perquè segons com ho veiem, interaccionarem amb les altres persones i amb el nostre entorn de forma diferent, i això, en la dinàmica del sistema complex en el que vivim, crearà noves estructures socio-econòmiques emergents que reforçaran aquestes noves maneres d’interactuar. El canvi és possible, però no des de la perspectiva actual: des de la violència, des de l’agressivitat i des de la competència. El canvi es possible trencant aquesta creença que hem anat bastint entre tots: el progrés és dóna de manera natural sempre que permetem que el més adaptat, el més competitiu, lideri el camí, sigui referent i sigui el que tingui més recursos com a premi. No només la Natura no funciona seguint aquesta visió perversa, sinó que creure en aquesta manera de veure el món ens ha conduït a l’emergència actual. 

Per tant, la feina que hem de fer no és només col·lectiva, també és individual. El primer pas: com  re-dissenyem el nostre dia a dia per tal que ens ajudi a veure el món d’una manera diferent a com la propaganda i els missatges majoritaris ens condicionen a veure’l? 

Salutacions,

SZD