Benvolguts/des lectors/es,
Amb aquest post tancaré aquesta primera sèrie de posts que vaig anomenar sobre la resiliència. No descarto, més endavant, anar complementant i ampliant informació que he apuntat en aquests darrers posts: aigua, aliments, diners i ara algún apunt pel que fa a salut. Quedaria un darrer aspecte, que de moment deixo per més endavant que seria el de la seguretat. Bé doncs comencem amb les quatre idees bàsiques sobre resiliència i salut.
Primer pas i mes important, tenir a casa un kit de primers auxilis, acompanyant a aquesta farmaciola de primers auxilis cal que tinguem informació sobre dosis, posssibles contraindicacions i dates de caducitat. No cal dir que és de sentit comú, si depenem d'algun medicament, incrementar-ne la reserva i anar-la renovant, tal com vaig dir de fer en el rebost de menjar. Per altra banda també és útil proveir-nos d'extres, tals com els necessaris per la higiene dental i tenir-ne també en reserva. En relació amb aquest darrer punt si tenim algun problema i esperem d'anar al dentista més val que ho fem en un espai curt de temps per tenir, en aquest aspecte, el màxim d'independència possible. No cal dir tampoc, que en la salud dental, la prevenció i la higiene són les millors actuacions que podem tenir. Cal tenir una reserva d'antiseptics, extremadament útils en situacions de carència. Com a extra útil també caldria considerar tenir reserves de complements vitamínics, que en èpoques de desabastiment i/o poca varietat alimentícia poden arribar a ser crucials.
Segon pas i no per això menys important. Fer algun curs de primers auxilis. No només cal tenir la farmaciola, cal saber-la utilitzar amb facilitat i treure'n el màxim partit.
Finalment, seguir aprenent sobre diferents remeis alternatius, en cas de no tenir el que necessitem, per exemple, si no tenim una substància antisèptica, quines poden ser algunes substàncies alternatives, tot i que menys efectives, però millor aquestes que res. Bé, sobre aquest darrer punt existeixen alguns llibres com Where There is no Doctor o forums en la web.
En fi, un altre front per anar investigant i documentant-nos per preparar-nos per aquesta transició que cada cop és més a prop.
Salutacions,
SZD
Bloc de divulgació sobre diferents aspectes socials, polítics, econòmics i físics del Canvi Climàtic, el pic del petroli i la crisi ecològica
dijous, 30 de desembre del 2010
dimarts, 14 de desembre del 2010
L'arca de...
Benvolguts/des lectors/es,
Torno a fer una petita digressió, que tampoc no ho és tant, per fer una crida als (pocs) lectors d'aquest bloc. Arribats a aquesta alçada i tot i que hi ha encara molta feina a fer pel que fa a la conscienciació, crec que una qüestió a plantejar-se de cara al futur és, prenent la metàfora bíblica de l'Arca de Noè: què volem emportar-nos cap al futur des de la societat actual?. La pregunta que em formulo i que convido a la reflexió tot i que d'entrada pugui semblar banal, no ho és tant. M'explico. Admetem que anem cap a una societat amb un nivell energètic molt més baix. Si ens plantegem això, veurem que tal com tenim ara mateix muntada la nostra societat globalitzada ens hem convertit en addictes a l'excés d'energia. Aquesta addicció no només és manifesta en el lleure o les necessitats bàsiques, si no en tot el 'saber' de la humanitat: hi ha un gran volum de dades a disposició de tothom en grans servidors que costa molta energia mantenir i que, amb l'Oil Crash, deixaran de funcionar. Bé, arribats a aquest punt crec que val la pena plantejar-se pels qui ja estem consciènciats quina part del saber actual cal conservar a tota costa i quina part cal deixar que es perdi. Plantejo aquesta qüestió perquè si podem arribar a intuïr com podrien ser els escenaris futurs potser valdria la pena pensar en que els podria arribar a ser veritablement útil a les futures generacions. Penso que arribats al moment de veritables necessitats, els dirigents o qui estigui en el poder en aquest moment, si ara on en un futur proper hi ha un debat sobre allò que és realment intocable culturalment parlant, potser aquesta part de cultura té alguna possibilitat més de salvar-se en un escenari molt dolent. Posaré un exemple sobre com la consciència del patrimoni cultural pot ajudar a salvar bens culturals en situacions extremes. Durant la revolució cultural xinesa, la guàrdia roja va cremar i destruir tot allò que tingués una herència clara del passat, així es van destruir monuments i obres d'art i es van cremar llibres i biblioteques, alguns monuments i biblioteques es van poder salvar dels 'excessos' de la guàrdia roja de Mao gràcies a la mínima consciència d'alguns dirigents comunistes que van protegir-les expressament amb l'exèrcit.
Com a apunt final m'agradaria dir que aquesta arca imaginaria que viatjarà cap al futur no només cal que contingui informació sino el saber en tant que actituts i visió del món (els encerts, però sobre tot dels errors) que hem anat construint sobretot en aquest darrer segle de bonança energètica. Bé, doncs ja tenim un tema de debat/reflexió per quan hi hagi una massa crítica (o no) de peakoilers...
Salutacions,
SZD
Torno a fer una petita digressió, que tampoc no ho és tant, per fer una crida als (pocs) lectors d'aquest bloc. Arribats a aquesta alçada i tot i que hi ha encara molta feina a fer pel que fa a la conscienciació, crec que una qüestió a plantejar-se de cara al futur és, prenent la metàfora bíblica de l'Arca de Noè: què volem emportar-nos cap al futur des de la societat actual?. La pregunta que em formulo i que convido a la reflexió tot i que d'entrada pugui semblar banal, no ho és tant. M'explico. Admetem que anem cap a una societat amb un nivell energètic molt més baix. Si ens plantegem això, veurem que tal com tenim ara mateix muntada la nostra societat globalitzada ens hem convertit en addictes a l'excés d'energia. Aquesta addicció no només és manifesta en el lleure o les necessitats bàsiques, si no en tot el 'saber' de la humanitat: hi ha un gran volum de dades a disposició de tothom en grans servidors que costa molta energia mantenir i que, amb l'Oil Crash, deixaran de funcionar. Bé, arribats a aquest punt crec que val la pena plantejar-se pels qui ja estem consciènciats quina part del saber actual cal conservar a tota costa i quina part cal deixar que es perdi. Plantejo aquesta qüestió perquè si podem arribar a intuïr com podrien ser els escenaris futurs potser valdria la pena pensar en que els podria arribar a ser veritablement útil a les futures generacions. Penso que arribats al moment de veritables necessitats, els dirigents o qui estigui en el poder en aquest moment, si ara on en un futur proper hi ha un debat sobre allò que és realment intocable culturalment parlant, potser aquesta part de cultura té alguna possibilitat més de salvar-se en un escenari molt dolent. Posaré un exemple sobre com la consciència del patrimoni cultural pot ajudar a salvar bens culturals en situacions extremes. Durant la revolució cultural xinesa, la guàrdia roja va cremar i destruir tot allò que tingués una herència clara del passat, així es van destruir monuments i obres d'art i es van cremar llibres i biblioteques, alguns monuments i biblioteques es van poder salvar dels 'excessos' de la guàrdia roja de Mao gràcies a la mínima consciència d'alguns dirigents comunistes que van protegir-les expressament amb l'exèrcit.
Com a apunt final m'agradaria dir que aquesta arca imaginaria que viatjarà cap al futur no només cal que contingui informació sino el saber en tant que actituts i visió del món (els encerts, però sobre tot dels errors) que hem anat construint sobretot en aquest darrer segle de bonança energètica. Bé, doncs ja tenim un tema de debat/reflexió per quan hi hagi una massa crítica (o no) de peakoilers...
Salutacions,
SZD
divendres, 10 de desembre del 2010
Símptomes... i reflexions sobre la Xina
Benvolgut/des tots/es,
Torno a fer una petita digressió en els temes de resiliència que m'he compromès a publicar per donar alguna opinió sobre l'estat dominat per una de les cultures que més m'apassiona: la cultura Han o altrament coneguda com la cultura xinesa. En primer lloc dir que aquest estat (el Xinès) és això, un estat que engloba diverses (moltes) nacions, que a més és força heterogeni pel que fa també a ètnies i dir que també, cada provincia xinesa té una llengua diferent, que ells anomenen dialecte però que sent lingüísticament estrictes no és un dialecte de la mateixa llengua, com ho poden ser el català, el balear o el valencià si no que sobre la base de la mateixa escriptura són inintel.ligibles entre ells, bé, no m'estenc més sobre aquest tema perquè no sóc ni lingüista ni sinòleg. Perquè parlo de la diversitat cultural de la Xina? Doncs perquè la cultura o cultures que constitueixen un estat són importants per entendre la política del seu govern. Sembla ser que, actualment, hi ha un cert enlluernament cap a aquesta potència emergent degut, bàsicament al seu creixement econòmic i a la seva política internacional i, sobretot en certs sectors d'opinió marcadament i tossudament anti-americans, degut a ser un contrapoder als EUA. Sembla que aquests sectors pensen que cal una altra potència per compensar els 'excessos' dels Estats Units i, per tant, veuen amb certs bons ulls al 'gegant asiàtic'. Doncs bé, cal anar amb compte amb aquesta admiració perquè, com ja alerta algun periodista pot arribar a ser perillosa per les democràcies occidentals. Aquesta admiració pot portar a pensar que la democràcia no és necessària per a una societat amb un grau acceptable de benestar. Veiem per sobre quines són doncs les característiques de l'estat Xines. Política interior, és un estat autoritari, com tothom ja sap, que a més no té cap tradició ni experiència democràtica i que, per la seva llunyania cultural amb occident tampoc no considera la democràcia com un valor assimilable a la seva cultura. Històricament (abans de la pujada del comunisme a meitats del segle XX) sí que tenim alguns moviments filosòfics i pensadors que es preocupen de com portar la modernització i la democràcia a un país feudal com és la Xina, però amb la pujada del comunisme sembla ser que aquestes idees són deixades de banda. Per altra banda, la pujada al poder del comunisme a la Xina continental és, en part, una reacció al colonialisme que va patir aquest estat des de finals de la darrera dinastia (Qing). Tots aquests ingredients ens donen un govern, el xinès, que té (a trets generals) dos objectius principals, típics, per altra banda, de qualsevol estat amb afanys imperalistes: la cohesió interna a tots els nivells i una política d'influència externa agressiva. La cohesió interna l'aconsegueix mitjançant un control ferri de l'estat a nivell polític de tots els mitjans de comunicació i de la imposició d'un nacionalisme agressiu de la cultura han cap a qualsevol altra cultura diferent (utilitzant el binomi: imposició han més deprestigi de la cultura local per provinciana i no-universal, els sona?). La política externa la basa en el fet de que actualment la Xina és la fàbrica del món, per tant, com a subministrador dels bens de tot el món representa un contrapès comercial al poder financer Nordamericà. Les febleses polítiques d'aquest gegant? Bàsicament una, que és també la que destrueix o acaba tenint un pes important en la caiguda de tots els imperis: la corrupció. Tenim doncs un estat amb molts problemes per aplicar polítiques transparents i controlables pel gruix de la ciutadania, amb uns mitjans de comunicació totalment controlats i amb una consciència de que tant per cultura (la més antiga del món modern) com per pes demogràfic o extensió, mereix ser un país de referència mundial. Conseqüències a nivell global i, més en concret per nosaltres? Doncs que en la confrontació que, ja actualment, tenen els EUA i la Xina el més que possible guanyador serà la segona. Això no seria tant greu si no fos perquè sempre els humans tenim tendència a voler imitar els guanyadors en tot, i per tant això donarà més arguments als defensors de reduïr els drets individuals i col.lectius i, en particular, lesionar la democràcia. No oblidem que un dels punts d'acord entre els dos grans partits estatals ahir mateix ha estat la mesura d'utilitzar l'exèrcit per resoldre un conflicte laboral i que, a més, segons les enquestes la població espanyola té en l'exèrcit com a una de les institucions de més prestigi... venen maldades! Per aquests motius penso que és important fer una clara defensa de perquè un estat com el Xinès no ha arribat a ser una potència pel seu regim anti-democràtic i que precisament, la democràcia és un sistema dels més eficients, però això ja és tema d'un altre post.
SZD
Torno a fer una petita digressió en els temes de resiliència que m'he compromès a publicar per donar alguna opinió sobre l'estat dominat per una de les cultures que més m'apassiona: la cultura Han o altrament coneguda com la cultura xinesa. En primer lloc dir que aquest estat (el Xinès) és això, un estat que engloba diverses (moltes) nacions, que a més és força heterogeni pel que fa també a ètnies i dir que també, cada provincia xinesa té una llengua diferent, que ells anomenen dialecte però que sent lingüísticament estrictes no és un dialecte de la mateixa llengua, com ho poden ser el català, el balear o el valencià si no que sobre la base de la mateixa escriptura són inintel.ligibles entre ells, bé, no m'estenc més sobre aquest tema perquè no sóc ni lingüista ni sinòleg. Perquè parlo de la diversitat cultural de la Xina? Doncs perquè la cultura o cultures que constitueixen un estat són importants per entendre la política del seu govern. Sembla ser que, actualment, hi ha un cert enlluernament cap a aquesta potència emergent degut, bàsicament al seu creixement econòmic i a la seva política internacional i, sobretot en certs sectors d'opinió marcadament i tossudament anti-americans, degut a ser un contrapoder als EUA. Sembla que aquests sectors pensen que cal una altra potència per compensar els 'excessos' dels Estats Units i, per tant, veuen amb certs bons ulls al 'gegant asiàtic'. Doncs bé, cal anar amb compte amb aquesta admiració perquè, com ja alerta algun periodista pot arribar a ser perillosa per les democràcies occidentals. Aquesta admiració pot portar a pensar que la democràcia no és necessària per a una societat amb un grau acceptable de benestar. Veiem per sobre quines són doncs les característiques de l'estat Xines. Política interior, és un estat autoritari, com tothom ja sap, que a més no té cap tradició ni experiència democràtica i que, per la seva llunyania cultural amb occident tampoc no considera la democràcia com un valor assimilable a la seva cultura. Històricament (abans de la pujada del comunisme a meitats del segle XX) sí que tenim alguns moviments filosòfics i pensadors que es preocupen de com portar la modernització i la democràcia a un país feudal com és la Xina, però amb la pujada del comunisme sembla ser que aquestes idees són deixades de banda. Per altra banda, la pujada al poder del comunisme a la Xina continental és, en part, una reacció al colonialisme que va patir aquest estat des de finals de la darrera dinastia (Qing). Tots aquests ingredients ens donen un govern, el xinès, que té (a trets generals) dos objectius principals, típics, per altra banda, de qualsevol estat amb afanys imperalistes: la cohesió interna a tots els nivells i una política d'influència externa agressiva. La cohesió interna l'aconsegueix mitjançant un control ferri de l'estat a nivell polític de tots els mitjans de comunicació i de la imposició d'un nacionalisme agressiu de la cultura han cap a qualsevol altra cultura diferent (utilitzant el binomi: imposició han més deprestigi de la cultura local per provinciana i no-universal, els sona?). La política externa la basa en el fet de que actualment la Xina és la fàbrica del món, per tant, com a subministrador dels bens de tot el món representa un contrapès comercial al poder financer Nordamericà. Les febleses polítiques d'aquest gegant? Bàsicament una, que és també la que destrueix o acaba tenint un pes important en la caiguda de tots els imperis: la corrupció. Tenim doncs un estat amb molts problemes per aplicar polítiques transparents i controlables pel gruix de la ciutadania, amb uns mitjans de comunicació totalment controlats i amb una consciència de que tant per cultura (la més antiga del món modern) com per pes demogràfic o extensió, mereix ser un país de referència mundial. Conseqüències a nivell global i, més en concret per nosaltres? Doncs que en la confrontació que, ja actualment, tenen els EUA i la Xina el més que possible guanyador serà la segona. Això no seria tant greu si no fos perquè sempre els humans tenim tendència a voler imitar els guanyadors en tot, i per tant això donarà més arguments als defensors de reduïr els drets individuals i col.lectius i, en particular, lesionar la democràcia. No oblidem que un dels punts d'acord entre els dos grans partits estatals ahir mateix ha estat la mesura d'utilitzar l'exèrcit per resoldre un conflicte laboral i que, a més, segons les enquestes la població espanyola té en l'exèrcit com a una de les institucions de més prestigi... venen maldades! Per aquests motius penso que és important fer una clara defensa de perquè un estat com el Xinès no ha arribat a ser una potència pel seu regim anti-democràtic i que precisament, la democràcia és un sistema dels més eficients, però això ja és tema d'un altre post.
SZD
dissabte, 4 de desembre del 2010
Símptomes...
Benvolguts/des lectores/rs,
Aquesta setmana mateix, al final d'una xerrada-sopar, em preguntaven com anirien les coses a casa nostra, quines podrien ser les conseqüències a nivell polític de l'Oil Crash; jo deia que no ho tenia clar, com ningú, però que tenim un estat amb poca tradició democràtica i sí molta tradició absolutista i dictatorial i que això era preocupant. En aquesta xerrada hi va haver qui em va dir que em considerava optimista pel que fa a la meva visió de com seria el món que ens espera després de la transició d'aquesta societat i model actual al següent. Doncs bé, veient el que ha passat en les darreres hores em sembla que hi ha dos punts en els que he d'incidir: primer, no pensava que les coses anessin, a nivell polític, tant de pressa. Segon, em pensava que el govern de torn seria més subtil. A que em refereixo? Doncs que en aquestes darreres hores l'exèrcit ha sortit al carrer i em sembla que això no passava des de... el 23-F? Per qui sigui massa jove i no recordi la història recent em refereixo a l'intent de cop d'estat. Doncs bé, es veu que el govern ha posat sota estat d'alarma tot el territori i per aquesta raó ha obligat a civils, a punta de pistola (declaracions a tv3) a anar a treballar amb amenaça de judici per sedició (aplicació de la llei militar). No vull dir que el que han fet els controladors aeris estigui bé ni molt menys, no hi estic d'acord i crec que és una bajanada. Però calia treure l'exèrcit al carrer? Calia amenaçar civils i coaccionar-los? On és l'estat de dret aquí? El que em sorpren de tot plegat és que no hi hagi cap veu crítica en els mitjans de masses cap a la manera de fer les coses, només alguns mitjans alerten de la gravetat de la situació. Repeteixo, el cas greu aquí és que el govern no assumeix cap responsabilitat per la seva incompetència i recorre de manera maldestre a la coacció directa utilitzant la força. El preocupant de tot això és que això només és el començament, a partir d'ara ja podem assistir a qualsevol linxament mediàtic de qui sigui per després aplicar-li la llei militar que, recordem-ho, encara accepta la pena de mort. Digueu-me malpensat, però devant de tota aquesta successió de despropòsits de les darreres hores només em queden dues maneres d'entendre les coses. La primera és que hi ha molta incompetència a tots els nivells. La segona és que això ha estat un cop d'efecte buscat per avançar cap a una pèrdua de llibertats individuals i col.lectives: que ningú es desvïi del camí marcat des del govern perquè, com ja va dir un ministre no fa molt de temps, les decisions, tot i que democràtiques, si no són de grat del govern de torn poden donar lloc a respostes violentes. Doncs bé, ara queda veure quina rapidesa portarà tot el procés cap a una situació de pèrdua de llibertats individuals o col.lectives, però el que és cert és que, amb el que ha passat en les darrers hores, el procés no només ha començat si no que veient el comportament acrític generalitzat, anirà més ràpid del que els optimistes ens resistim a creure... nosaltres mateixos.
SZD
Aquesta setmana mateix, al final d'una xerrada-sopar, em preguntaven com anirien les coses a casa nostra, quines podrien ser les conseqüències a nivell polític de l'Oil Crash; jo deia que no ho tenia clar, com ningú, però que tenim un estat amb poca tradició democràtica i sí molta tradició absolutista i dictatorial i que això era preocupant. En aquesta xerrada hi va haver qui em va dir que em considerava optimista pel que fa a la meva visió de com seria el món que ens espera després de la transició d'aquesta societat i model actual al següent. Doncs bé, veient el que ha passat en les darreres hores em sembla que hi ha dos punts en els que he d'incidir: primer, no pensava que les coses anessin, a nivell polític, tant de pressa. Segon, em pensava que el govern de torn seria més subtil. A que em refereixo? Doncs que en aquestes darreres hores l'exèrcit ha sortit al carrer i em sembla que això no passava des de... el 23-F? Per qui sigui massa jove i no recordi la història recent em refereixo a l'intent de cop d'estat. Doncs bé, es veu que el govern ha posat sota estat d'alarma tot el territori i per aquesta raó ha obligat a civils, a punta de pistola (declaracions a tv3) a anar a treballar amb amenaça de judici per sedició (aplicació de la llei militar). No vull dir que el que han fet els controladors aeris estigui bé ni molt menys, no hi estic d'acord i crec que és una bajanada. Però calia treure l'exèrcit al carrer? Calia amenaçar civils i coaccionar-los? On és l'estat de dret aquí? El que em sorpren de tot plegat és que no hi hagi cap veu crítica en els mitjans de masses cap a la manera de fer les coses, només alguns mitjans alerten de la gravetat de la situació. Repeteixo, el cas greu aquí és que el govern no assumeix cap responsabilitat per la seva incompetència i recorre de manera maldestre a la coacció directa utilitzant la força. El preocupant de tot això és que això només és el començament, a partir d'ara ja podem assistir a qualsevol linxament mediàtic de qui sigui per després aplicar-li la llei militar que, recordem-ho, encara accepta la pena de mort. Digueu-me malpensat, però devant de tota aquesta successió de despropòsits de les darreres hores només em queden dues maneres d'entendre les coses. La primera és que hi ha molta incompetència a tots els nivells. La segona és que això ha estat un cop d'efecte buscat per avançar cap a una pèrdua de llibertats individuals i col.lectives: que ningú es desvïi del camí marcat des del govern perquè, com ja va dir un ministre no fa molt de temps, les decisions, tot i que democràtiques, si no són de grat del govern de torn poden donar lloc a respostes violentes. Doncs bé, ara queda veure quina rapidesa portarà tot el procés cap a una situació de pèrdua de llibertats individuals o col.lectives, però el que és cert és que, amb el que ha passat en les darrers hores, el procés no només ha començat si no que veient el comportament acrític generalitzat, anirà més ràpid del que els optimistes ens resistim a creure... nosaltres mateixos.
SZD
dissabte, 27 de novembre del 2010
Protegint els nostres estalvis
Avui escriuré quatre coses sobre com protegir les nostres finances en els temps a venir, tenint en compte les previsions no gaire optimistes que darrerament ens arriben. Com sempre aclareixo que no sóc especialista i, per tant, el que faig és dir la meva en base a la informació que he anat recollint i llegint en diversos llibres i per internet. Em basaré essencialment, som sempre, en la web de'n Chris Martenson i el bloc del Club Orlov. La idea central de la protecció dels estalvis i la 'riquesa' personal té dos aspectes: exposició mínima al risc financer i protegir els nostres estalvis de les eventualitats del mercat. El primer aspecte es centraria en reduir al màxim possible els nostres deutes (bàsicament el que tothom té: hipoteques) però també fugir de les inversions en borsa. Pensem que en una 'hipotètica' situació d'hiperinflació (quan la inflació puja per sobre del que es considera normal) i la creació de pànic següent, els valors de les inversions en borsa poden caure de forma fulminant en poc temps i, com hom pot suposar, les conseqüències d'això les acaben pagant els petits inversors. Per tant, ja sabem, en aquests temps que corren la recepta bàsica seria: anar reduïnt hipoteques en la mesura del possible i retirar de forma progressiva les inversions en borsa. Això ens porta al segon aspecte, protegir el capital de les eventualitats del mercat. En aquest punt cal dir que hom ha de considerar dues accions. La primera seria tenir facilitat per moure els diners d'una entitat a una altra amb una relativa rapidesa. És a dir, tenir comptes en més d'una entitat financera (banc o caixa) independents i poder moure els diners ràpidament d'una a l'altra en el supòsit que alguna d'elles comenci a tenir numeros vermells (ja ens entenem). Evidentement el que cal per portar a la pràctica aquesta recepta és estar informat del que va passant a nivell financer amb les nostres entitats (en les quals tenim els nostres diners), la qual cosa és actualment relativament fàcil veient quina és la seva valoració en borsa respecte a d'altres entitats o respecte a la mitjana internacional. L'altra recepta que es dóna usualment és invertir els diners en allò que es coneix com 'valors refugi', aquests són, per exemple comprar metalls preciosos: or, plata i platí. En Chris Martenson aconsella tenir unes 2/3 parts del capital a invertir en metalls preciosos en or i 1/3 part en plata. Aquí s'aconsella comprar el metall i tenir-lo físicament, no comprar 'inversió en'. També s'aconsella que aquesta compra sigui anònima, és a dir que el nom del comprador no hagi de figurar enlloc (més que res perquè si al govern se li acut de fer el que va fer en Roosevelt als USA, doncs ens quedarem sense els nostres diners). Bé, això doncs és una breu pinzellada en forma de resum sobre el que cal començar a fer per protegir-nos del futur diem que no gaire optimista, que ens espera en els propers anys...
SZD
Ps. avis per a navegants, ja que es veu que tornarem a la pesseta en un mitja termini tenir en compte totes aquestes suggerències i cercar més informació a la xarxa (ara que podem) no és del tot forasenyat.
SZD
Ps. avis per a navegants, ja que es veu que tornarem a la pesseta en un mitja termini tenir en compte totes aquestes suggerències i cercar més informació a la xarxa (ara que podem) no és del tot forasenyat.
dissabte, 30 d’octubre del 2010
Aliments
Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca parlar del menjar. Abans de res però m'agradaria cridar l'atenció de què el que diré no és res més del que podem saber si anem a preguntar als avis i la gent gran que coneixem sobre el que feien quan eren joves. De fet, encara jo recordo com abans la meva àvia feia les conserves amb les fruites i verdures de temporada, i tenia tomàquet i préssec en conserva, entre d'altres, durant tot l'hivern. Evidentment ara aquesta pràctica poca gent la continua fent, però penso que és una mesura excel.lent per guanyar resiliència. Pensem que si, en un moment donat, els preus del mejar comencen a pujar, tenir menjar de reserva ens pot ajudar a tenir un temps que pot ser preciós a l'hora de 'buscar-nos les garrofes' en el sentit figurat i potser en el literal. Una estratègia útil per anar tenint una reserva de mejar és comprar una mica més en la cistella de la setmana i, a partir d'aquí, anar fent rotació dels aliments que anem comprant i que tinguem acumulats al rebost durant més temps. Pensem que gent experta en temes de resiliència ens diu que podem arribar a tenir reserves de menjar per anys comprant els productes addients. Evidentment tenir menjar emmagatzemat no és tant senzill com comprar i oblidar-nos-en, tot requereix una certa cura i, per tant, això també. Fins i tot per aquells que no creguin que les coses aniran molt malament, tenir una reserva de menjar al rebost els pot ser útil per poder estalviar-se diners en el cas de que hi hagi algun periode de desabastiment degut, per exemple, a vagues de transportistes que facin que el subministrament dels supermercats no sigui possible durant un cert temps. Per tant, jo diria que tenir una certa 'previsió' d'aquests, més que possibles, problemes donat els temps que corren no és des de cap punt de vista forasenyat.
Per acabar m'agradaria fer èmfasi en que a la xarxa es poden trobar productes de llarga vida en conservació i que al dir llarga durada, òbviament no penso en productes congelats ni que requereixin condicions especials de conservació. Un cop tenim una bona reserva, una estragègia pràctica per aquesta rotació potser deixar una zona al nostre rebost pels productes destinats a la llarga durada i, d'aquesta zona de llarga durada anar consumint (per anar fent aquesta rotació que us comentava) sempre sense deixar que les reserves baixin d'un mínim. Finalment per evaluar les reserves que tenim, caldria que fessim un test a partir del que consumim en un periode d'una setmana per persona, a partir d'aquí tindrem una mesura de la quantitat d'aliments que anem acumulant i del temps que ens poden durar.
Salutacions,
SZD
Avui toca parlar del menjar. Abans de res però m'agradaria cridar l'atenció de què el que diré no és res més del que podem saber si anem a preguntar als avis i la gent gran que coneixem sobre el que feien quan eren joves. De fet, encara jo recordo com abans la meva àvia feia les conserves amb les fruites i verdures de temporada, i tenia tomàquet i préssec en conserva, entre d'altres, durant tot l'hivern. Evidentment ara aquesta pràctica poca gent la continua fent, però penso que és una mesura excel.lent per guanyar resiliència. Pensem que si, en un moment donat, els preus del mejar comencen a pujar, tenir menjar de reserva ens pot ajudar a tenir un temps que pot ser preciós a l'hora de 'buscar-nos les garrofes' en el sentit figurat i potser en el literal. Una estratègia útil per anar tenint una reserva de mejar és comprar una mica més en la cistella de la setmana i, a partir d'aquí, anar fent rotació dels aliments que anem comprant i que tinguem acumulats al rebost durant més temps. Pensem que gent experta en temes de resiliència ens diu que podem arribar a tenir reserves de menjar per anys comprant els productes addients. Evidentment tenir menjar emmagatzemat no és tant senzill com comprar i oblidar-nos-en, tot requereix una certa cura i, per tant, això també. Fins i tot per aquells que no creguin que les coses aniran molt malament, tenir una reserva de menjar al rebost els pot ser útil per poder estalviar-se diners en el cas de que hi hagi algun periode de desabastiment degut, per exemple, a vagues de transportistes que facin que el subministrament dels supermercats no sigui possible durant un cert temps. Per tant, jo diria que tenir una certa 'previsió' d'aquests, més que possibles, problemes donat els temps que corren no és des de cap punt de vista forasenyat.
Per acabar m'agradaria fer èmfasi en que a la xarxa es poden trobar productes de llarga vida en conservació i que al dir llarga durada, òbviament no penso en productes congelats ni que requereixin condicions especials de conservació. Un cop tenim una bona reserva, una estragègia pràctica per aquesta rotació potser deixar una zona al nostre rebost pels productes destinats a la llarga durada i, d'aquesta zona de llarga durada anar consumint (per anar fent aquesta rotació que us comentava) sempre sense deixar que les reserves baixin d'un mínim. Finalment per evaluar les reserves que tenim, caldria que fessim un test a partir del que consumim en un periode d'una setmana per persona, a partir d'aquí tindrem una mesura de la quantitat d'aliments que anem acumulant i del temps que ens poden durar.
Salutacions,
SZD
divendres, 22 d’octubre del 2010
L'aigua
Benvolguts lectors/es,
Avui toca parlar una mica de l'aigua. En la primera part d'aquest post proposaré alguns problemes amb els que ens podem anar trobant i, en la segona part, algunes solucions que es proposen en general en forums i blogs existents. M'agradaria aclarir aquí, com sempre, que les solucions que proposo no són solucions al problema que plantejo de manera general, sino possibles mètodes paliatius per situacions d'emergència.
Comencem doncs dient que, bàsicament, ens podem trobar amb dos problemes: la falta d'aigua i la seva salubritat. Pel que fa a la falta d'aigua, en la ciutat els problemes poden venir per la falta de subministrament deguda a tallades del corrent elèctric. Per una part, això comportarà que les autoritats municipals puguin posar a disposició de la població accés a fonts públiques que no es vegin sotmeses a restriccions de subministrament elèctric, la qual cosa planteja el problema de l'emmagatzemament d'aigua. Si som en una àrea rural amb accés a aigua llavors podem preparar-nos per acumular aigua en dipòsits dissenyats per recollir l'aigua de pluja o utilitzar pous propis. Per altra banda, un dels interrogants més grans que em plantejo un cop hi hagi mancança energètica i/o econòmica és la potabilització de l'aigua. Tot i tenir certa quantitat d'aquest líquid preciós de manera regular, tenir una font pròpia potabilitzadora d'aigua ens pot ser molt útil per prevenir possibles problemes de salut derivats d'aigua amb poques garanties sanitàries.
Solucions: primer, comprar recipients per emagatzemar aigua potable. Una de les característiques d'aquests recipients és que cal que estiguin lliures de BPA, a més cal que siguin resitents. En webs com la de'n Chris Martenson fan publicitat de garrafes d'aquest tipus, que crec que poden ser útils ara i que, amb el temps, objectes d'aquests es faran cada cop més cars d'obtenir. Pel que fa a la potabilitat de l'aigua, diria que cal tenir a mà i utilitzar algun potabilitzador eficient, en la web que he citat abans també n'aconsellen alguns, però per internet en trobareu molta oferta, cal anar amb compte de triar-ne els que tinguin mes durada i que reuneixin màximes garanties, a ser possible que tinguin filtres que, a més d'eliminar particules sòlides i substàncies químiques en suspensió, eliminin bacteris.
Bé, doncs això és un primer apunt sobre l'aigua i com intentar paliar problemes que ens poden anar sorgint en el futur en aquest sentit. Més endavant, quan hagi acabat tots els punts que he promés fer, tornaré sobre l'aigua amb més informació.
Avui toca parlar una mica de l'aigua. En la primera part d'aquest post proposaré alguns problemes amb els que ens podem anar trobant i, en la segona part, algunes solucions que es proposen en general en forums i blogs existents. M'agradaria aclarir aquí, com sempre, que les solucions que proposo no són solucions al problema que plantejo de manera general, sino possibles mètodes paliatius per situacions d'emergència.
Comencem doncs dient que, bàsicament, ens podem trobar amb dos problemes: la falta d'aigua i la seva salubritat. Pel que fa a la falta d'aigua, en la ciutat els problemes poden venir per la falta de subministrament deguda a tallades del corrent elèctric. Per una part, això comportarà que les autoritats municipals puguin posar a disposició de la població accés a fonts públiques que no es vegin sotmeses a restriccions de subministrament elèctric, la qual cosa planteja el problema de l'emmagatzemament d'aigua. Si som en una àrea rural amb accés a aigua llavors podem preparar-nos per acumular aigua en dipòsits dissenyats per recollir l'aigua de pluja o utilitzar pous propis. Per altra banda, un dels interrogants més grans que em plantejo un cop hi hagi mancança energètica i/o econòmica és la potabilització de l'aigua. Tot i tenir certa quantitat d'aquest líquid preciós de manera regular, tenir una font pròpia potabilitzadora d'aigua ens pot ser molt útil per prevenir possibles problemes de salut derivats d'aigua amb poques garanties sanitàries.
Solucions: primer, comprar recipients per emagatzemar aigua potable. Una de les característiques d'aquests recipients és que cal que estiguin lliures de BPA, a més cal que siguin resitents. En webs com la de'n Chris Martenson fan publicitat de garrafes d'aquest tipus, que crec que poden ser útils ara i que, amb el temps, objectes d'aquests es faran cada cop més cars d'obtenir. Pel que fa a la potabilitat de l'aigua, diria que cal tenir a mà i utilitzar algun potabilitzador eficient, en la web que he citat abans també n'aconsellen alguns, però per internet en trobareu molta oferta, cal anar amb compte de triar-ne els que tinguin mes durada i que reuneixin màximes garanties, a ser possible que tinguin filtres que, a més d'eliminar particules sòlides i substàncies químiques en suspensió, eliminin bacteris.
Bé, doncs això és un primer apunt sobre l'aigua i com intentar paliar problemes que ens poden anar sorgint en el futur en aquest sentit. Més endavant, quan hagi acabat tots els punts que he promés fer, tornaré sobre l'aigua amb més informació.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
El primer pas
Benvolguts lectors,
El post d'avui preten ser el primer d'una sèrie que preten recollir informació que hi ha a la xarxa (bàsicament en anglès) i fer-la accessible als lectors una mica resumida. Per qui vulgui més
informació sobre les idees que aniré tractant pot anar directament als blocs i webs que ja he citat i dels quals n'extrec informació: Orlov, Chris Martenson) o llibres: The Post Carbon Reader: Managing the 21st Century's Sustainability Crises (Richard Heinberg and Daniel Lerch,
eds.) o Reinventing Collapse (D. Orlov). Bé, doncs per anar per feina, intentaré donar informació sobre 7 punts bàsics:
fòssils, però sempre serà millor un petit canvi en aquesta direcció que cap canvi. Crec que aquí, si em permeteu la llicència, val aquella frase del Capità Enciam: 'Els petits canvis són poderosos'. Ara potser pensareu, vaja quina cosa ens ve a dir. És important fer petits canvis al principi i sobretot tenir objectius realistes. Per exemple, si vivim a la ciutat i ja d'entrada pretenem deixar la feina que tenim i anar-nos-en a viure al camp a cultivar un hort per tenir menjar, pot ser un
objectiu molt ambiciós (massa) si no tenim cap experiencia ni coneixement de com viure i fer de pagès. Pensem que, d'entrada, mai hem d'actuar moguts pel pànic ni per les presses. Un ojectiu més realista, seguint amb l'exemple, seria mantenir la nostra feina i casa actuals i començar a fer cursos o trobar algú que ens ensenyi com cultivar la terra i, un cop tinguem certs coneixements, començar a plantar a la terrassa o balcó de casa, per acabar tenint, amb alguns veïns, potser un hort urbà. Això ens porta al segon punt, no podem fer les coses sols, cal que ens posem en contacte amb la gent que ja està consciènciada i que comença a fer passes en la mateixa direcció, en el nostre entorn més pròxim (barri o ciutat, pels que viviu a Barcelona un link util és Barcelona en transició). Per tant, cal que construim una xarxa amb la gent que ja veu clarament el problema al qual ens enfrontem, aquesta xarxa ens serà molt útil quan les coses vagin maldades. En aquest sentit, quan adquirim certa experiència cal que tinguem també l'actitut
d'ensenyar i ajudar als que vinguin nous en el futur, moguts per l'evidència de que les coses no van a millor si no que tendiran a empitjorar. Així doncs, i per acabar el post: ens hem de preparar i hem de capgirar la tendència de la societat de consum a l'individualisme, tots serem
necessaris en un futur i per tant per sobreviure de la millor manera cal actuar en conjunt i coordinats amb la gent que ja té clar com aniran les coses. La comunitat és essencial.
El post d'avui preten ser el primer d'una sèrie que preten recollir informació que hi ha a la xarxa (bàsicament en anglès) i fer-la accessible als lectors una mica resumida. Per qui vulgui més
informació sobre les idees que aniré tractant pot anar directament als blocs i webs que ja he citat i dels quals n'extrec informació: Orlov, Chris Martenson) o llibres: The Post Carbon Reader: Managing the 21st Century's Sustainability Crises (Richard Heinberg and Daniel Lerch,
eds.) o Reinventing Collapse (D. Orlov). Bé, doncs per anar per feina, intentaré donar informació sobre 7 punts bàsics:
- Aigua
- Emmagatzemar menjar
- Cultivar i preservar el menjar
- Salut i primers auxilis
- Calefacció, energia i comunicacions
- Protecció dels bens
- Comunitat
fòssils, però sempre serà millor un petit canvi en aquesta direcció que cap canvi. Crec que aquí, si em permeteu la llicència, val aquella frase del Capità Enciam: 'Els petits canvis són poderosos'. Ara potser pensareu, vaja quina cosa ens ve a dir. És important fer petits canvis al principi i sobretot tenir objectius realistes. Per exemple, si vivim a la ciutat i ja d'entrada pretenem deixar la feina que tenim i anar-nos-en a viure al camp a cultivar un hort per tenir menjar, pot ser un
objectiu molt ambiciós (massa) si no tenim cap experiencia ni coneixement de com viure i fer de pagès. Pensem que, d'entrada, mai hem d'actuar moguts pel pànic ni per les presses. Un ojectiu més realista, seguint amb l'exemple, seria mantenir la nostra feina i casa actuals i començar a fer cursos o trobar algú que ens ensenyi com cultivar la terra i, un cop tinguem certs coneixements, començar a plantar a la terrassa o balcó de casa, per acabar tenint, amb alguns veïns, potser un hort urbà. Això ens porta al segon punt, no podem fer les coses sols, cal que ens posem en contacte amb la gent que ja està consciènciada i que comença a fer passes en la mateixa direcció, en el nostre entorn més pròxim (barri o ciutat, pels que viviu a Barcelona un link util és Barcelona en transició). Per tant, cal que construim una xarxa amb la gent que ja veu clarament el problema al qual ens enfrontem, aquesta xarxa ens serà molt útil quan les coses vagin maldades. En aquest sentit, quan adquirim certa experiència cal que tinguem també l'actitut
d'ensenyar i ajudar als que vinguin nous en el futur, moguts per l'evidència de que les coses no van a millor si no que tendiran a empitjorar. Així doncs, i per acabar el post: ens hem de preparar i hem de capgirar la tendència de la societat de consum a l'individualisme, tots serem
necessaris en un futur i per tant per sobreviure de la millor manera cal actuar en conjunt i coordinats amb la gent que ja té clar com aniran les coses. La comunitat és essencial.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
Indiferència, paciència, resistència? No! Resiliència!
Benvolguts lectors/res,
Avui dedicaré aquest post a un concepte que explicaré una mica en detall com introducció a una sèrie de posts que passin a donar alguna guia per a qui estigui conscienciat mínimament. El material que utilitzaré en aquesta sèrie de posts està basat en gran mesura en la web de Chris Martenson i, en particular en l'apartat Què podria fer? tot i que comentaré i adaptaré la informació com em convingui i hi aportaré visions personals. Bé doncs, què vol dir resiliència? Si consultem el DIEC trobem: 1 f. [EI] Resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc.
2 f. [EG] Capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències. Així doncs, veiem que és un concepte què, aplicat a una actitut social o personal, és manllevat de les ciències. Em centraré en el concepte ecològic per ser més proper (a mi: treballo en temes relacionats, i als humans: formem part d'un ecosistema, tot i que la mojor part del temps ens n'oblidem). El concepte implica el manteniment d'un estat sota circunstàncies adverses, és a dir que li van en contra per perdurar. Això, traslladat al que ens interessa es traduiria essencialment en la següent frase-pregunta: Com puc mantenir un nivell de vida relativament comfortable independentment de la creixent mancança d'energia i el que això pugui comportar? Si responem a aquesta qüestió ràpidament potser que el primer concepte que ens ve al cap sigui: resistència, és a dir intentar mantenir l'estat actual a qualsevol cost. Posem un exemple: si en el futur ens trobem amb talls de llum freqüents i un cost més elevat de la factura de la llum, una conducta resilitent no serà precisament intentar agafar el corrent elèctric de l'enllumenat públic o intentar concentrar l'activitat elèctrica (fer rentadores, posar el rentavaixella, acumular aigua a la banyera, etc.) en les franges horàries en que tinguem llum, sino cercar estratègies per adaptar-nos a aquesta situació, consumint menys electricitat, reduïnt-ne les activitats depenents supèrflues (rentavaixella) i substituïnt la dependència de les necessàries de l'energia elèctrica (rentem a mà, fabriquem sabó amb l'oli de cuina usat, etc.). Ja se que el que he dit fins ara és molt evident, però crec que cal emfatitzar que ser resilient implica flexibilitat (mental i d'actituts: facilitat a acceptar el canvi per adaptar-s'hi) i creativitat. Ja veiem doncs que qualsevol conducta ancorada en mantenir un estandard de vida previ sense tenir en compte el futur a mitjà termini no és una actitut resilient. En aquest sentit doncs, resiliència no implica resistència en la seva accepció superficial, implica, això sí, resistència en el sentit d'oposar-se a actituts i accions que, tot i mantenir en el present i futur inmediatíssim un conjunt d'hàbits, portin en un futur no tant inmediat a una extremada carència i patiment. Bé, doncs comencem el cicle de receptes per a qui vulgui començar a seguir-les...
Avui dedicaré aquest post a un concepte que explicaré una mica en detall com introducció a una sèrie de posts que passin a donar alguna guia per a qui estigui conscienciat mínimament. El material que utilitzaré en aquesta sèrie de posts està basat en gran mesura en la web de Chris Martenson i, en particular en l'apartat Què podria fer? tot i que comentaré i adaptaré la informació com em convingui i hi aportaré visions personals. Bé doncs, què vol dir resiliència? Si consultem el DIEC trobem: 1 f. [EI] Resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc.
2 f. [EG] Capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències. Així doncs, veiem que és un concepte què, aplicat a una actitut social o personal, és manllevat de les ciències. Em centraré en el concepte ecològic per ser més proper (a mi: treballo en temes relacionats, i als humans: formem part d'un ecosistema, tot i que la mojor part del temps ens n'oblidem). El concepte implica el manteniment d'un estat sota circunstàncies adverses, és a dir que li van en contra per perdurar. Això, traslladat al que ens interessa es traduiria essencialment en la següent frase-pregunta: Com puc mantenir un nivell de vida relativament comfortable independentment de la creixent mancança d'energia i el que això pugui comportar? Si responem a aquesta qüestió ràpidament potser que el primer concepte que ens ve al cap sigui: resistència, és a dir intentar mantenir l'estat actual a qualsevol cost. Posem un exemple: si en el futur ens trobem amb talls de llum freqüents i un cost més elevat de la factura de la llum, una conducta resilitent no serà precisament intentar agafar el corrent elèctric de l'enllumenat públic o intentar concentrar l'activitat elèctrica (fer rentadores, posar el rentavaixella, acumular aigua a la banyera, etc.) en les franges horàries en que tinguem llum, sino cercar estratègies per adaptar-nos a aquesta situació, consumint menys electricitat, reduïnt-ne les activitats depenents supèrflues (rentavaixella) i substituïnt la dependència de les necessàries de l'energia elèctrica (rentem a mà, fabriquem sabó amb l'oli de cuina usat, etc.). Ja se que el que he dit fins ara és molt evident, però crec que cal emfatitzar que ser resilient implica flexibilitat (mental i d'actituts: facilitat a acceptar el canvi per adaptar-s'hi) i creativitat. Ja veiem doncs que qualsevol conducta ancorada en mantenir un estandard de vida previ sense tenir en compte el futur a mitjà termini no és una actitut resilient. En aquest sentit doncs, resiliència no implica resistència en la seva accepció superficial, implica, això sí, resistència en el sentit d'oposar-se a actituts i accions que, tot i mantenir en el present i futur inmediatíssim un conjunt d'hàbits, portin en un futur no tant inmediat a una extremada carència i patiment. Bé, doncs comencem el cicle de receptes per a qui vulgui començar a seguir-les...
dimecres, 15 de setembre del 2010
Mad Max o Waterwold
Benvolguts lectors i lectores,
Aquest post va de, com no podia ser d'altra manera, escenaris post peak oil. Un cop hom ha acceptat l'autenticitat del missatge que aquest i altres blogs pretenen transmetre, la pregunta que sorgeix és: on anirem a parar? Per respondre a aquesta pregunta hi ha en aquest mateix blog un parell de posts (carta als reis mags i el camí del mig) i en el post de n'Antonio un de, considero, més realista ('el peor escenario posible'). Tenint en compte tot això i buscant informació sobre el tema, he trobat un article de'n Dimitri Orlov (el qual té un blog i un llibre que estic llegint) a Energy Bulletin que per la seva utilitat crec que val la pena comentar aquí (per qui vulgui llegir-se'l sencer aquí va el link). Crec que l'article és útil en dos sentits. Primer, perquè ajuda a afrontar el to negatiu i depressiu que ens envaeix quan prenem consciència del futur que ens espera i deixem anar la imaginació en tot el que pot arribar a passar. Segon, perquè precisament, cal una projecció, tot i que realista, amb un to constructiu per sortir de l'atzucac en el que, recordem-ho, com a col.lectiu, ens hem posat. De fet aquest aspecte, el de les responsabilitats en una societat com l'actual, que delega, i com això cal canviar-ho per tirar endavant, el tractaré en un altre post. Bé, doncs anem al que diu n'Orlov. Comença l'article dient que gairebé tots els lectors que l'escriuen fan referència a dues pel.lícules de Hollywood ben conegudes com a escenaris finals de l'Oil Crash: Mad Max i Waterwold. Ell diu que, tristament, molt poca gent es planteja tres pel.lícules que, segons ell, s'ajustarien més a un escenari final (pel que fa a actituts i forma de vida): Blade Runner, Alphaville , THX 1138, pel.lícules d'anomenada sèrie B. La qüestió que posa Orlov aquí per a mi és clau perquè, com deia, toca dos aspectes que he mencionat abans. El primer és l'escenari, no planteja una situació de caos total amb petites comunitats barallant-se pels recursos limitats, si no que planteja més aviat una societat en la qual hi ha una situació despòtica i dictatorial, en unes condicions duríssimes, però això sí, sense arribar a les condicions extremes que plantegen pel.lícules com Mad Max. Per altra banda dóna una recepta que crec que és bastant encertada, diu que 'la realitat' tal com ens la presenten actualment els mitjans de comunicació està totalment deformada, és més, el que passa al món i al nostre entorn no només està manipulat sino que molt sovint no reflexa allò què passa objectivament. Bé, tenint en compte doncs que el present 'real' ja no és tal realitat, ell proposa que el futur que ens projecten aquests mitjans de comunicació encara ho és menys, de real i factible, per tant diu que creem aquest futur adaptat a la nostra realitat, al nostre entorn inmediat, tenint en compte el que sabem, això sí, però també posant-hi de la nostra banda, és a dir com voldriem que fos aquest futur tenint en compte les limitacions que tindrem. Copio literalment el paràgraf final de l'article que tradueixo més avall:
'This, as I see it, is the best way forward in a depressed and increasingly demented and accident-prone country that is heading straight for collapse, where the present (reality, what people think is going on, common notions of the state of things) is degenerating into useless noise—the clamor of clueless but self-important people desperately begging you to continue giving them your attention, so that they can stuff your head with more “B”-rated trash. But if you ignore them long enough, they will go away. Don't hope, don't wish, don't dream, but do write your own fiction and use it to create a present that works for you. Invent places for yourself and for those you care about in your stories about the future, and then go ahead and live in them. You don't have to settle for anyone else's “B”-rated nonsense. And don't let anyone tell you that you are crazy or that you are living in a dream. It's not a dream, dammit, it's a work of fiction!'
Traducció (d'estar per casa, però és el que hi ha...):
'Això, com jo ho veig, és el millor camí a seguir en un país cada vegada més dement, depressiu i propens als accidents, que es dirigeix directament cap al col.lapse, on el present (la realitat, el que la gent pensa que està passant, les nocions comuns de l'estat de les coses ) està degenerant en un soroll inútil (un clam de gent insignificant però presumida que està desesperadament demanant de seguir donant-los la teva atenció, de manera que puguin omplir el teu cap amb més "escombraries B" per a adults). Però si els ignorem el temps suficient, desapareixeran. No esperis, no desitgis, no somniïs, escriu la teva pròpia ficció i utilitza-la per crear un present que funcioni per a tu. Inventa llocs per a tu i per als teus éssers estimats en les teves històries sobre el futur, i després, segueix endavant i viu-hi. No has de conformar-te amb qualsevol altra persona "sense sentit B" per a adults. I no deixis que ningú et digui que estàs boig o que estàs vivint en un somni. No és un somni, maleïda sigui, és una obra de ficció!'
Bé, em sembla que per avui ja n'hi ha prou, i tenint en compte que, qui ha llegit alguna cosa d'aquest home (l'Orlov), sap que és un dels més realistes que ronden per la web, doncs ja tenim una bona 'terapia'. Nosaltres mateixos...
'This, as I see it, is the best way forward in a depressed and increasingly demented and accident-prone country that is heading straight for collapse, where the present (reality, what people think is going on, common notions of the state of things) is degenerating into useless noise—the clamor of clueless but self-important people desperately begging you to continue giving them your attention, so that they can stuff your head with more “B”-rated trash. But if you ignore them long enough, they will go away. Don't hope, don't wish, don't dream, but do write your own fiction and use it to create a present that works for you. Invent places for yourself and for those you care about in your stories about the future, and then go ahead and live in them. You don't have to settle for anyone else's “B”-rated nonsense. And don't let anyone tell you that you are crazy or that you are living in a dream. It's not a dream, dammit, it's a work of fiction!'
Traducció (d'estar per casa, però és el que hi ha...):
'Això, com jo ho veig, és el millor camí a seguir en un país cada vegada més dement, depressiu i propens als accidents, que es dirigeix directament cap al col.lapse, on el present (la realitat, el que la gent pensa que està passant, les nocions comuns de l'estat de les coses ) està degenerant en un soroll inútil (un clam de gent insignificant però presumida que està desesperadament demanant de seguir donant-los la teva atenció, de manera que puguin omplir el teu cap amb més "escombraries B" per a adults). Però si els ignorem el temps suficient, desapareixeran. No esperis, no desitgis, no somniïs, escriu la teva pròpia ficció i utilitza-la per crear un present que funcioni per a tu. Inventa llocs per a tu i per als teus éssers estimats en les teves històries sobre el futur, i després, segueix endavant i viu-hi. No has de conformar-te amb qualsevol altra persona "sense sentit B" per a adults. I no deixis que ningú et digui que estàs boig o que estàs vivint en un somni. No és un somni, maleïda sigui, és una obra de ficció!'
Bé, em sembla que per avui ja n'hi ha prou, i tenint en compte que, qui ha llegit alguna cosa d'aquest home (l'Orlov), sap que és un dels més realistes que ronden per la web, doncs ja tenim una bona 'terapia'. Nosaltres mateixos...
dimecres, 25 d’agost del 2010
La potència és el que compta (II)
Benvolguts/des lectors/res,
Degut a algun comentari dels lectors del bloc (gràcies Jacobo i Antonio) a la darrera entrada posaré un exemple per il.lustrar el que hi vaig explicar. L'exemple és el cas d'una màquina tèrmica coneguda per qualsevol habitant d'aquest planeta: el cotxe. El cotxe utilitza energia que ve de la benzina per produir moviment, i tots sabem com consumeix més energia (benzina) el cotxe: anant a més velocitat o també en el cas de no anar molt de pressa si variem la velocitat tot sovint (conducció urbana). Bé anem el primer cas (velocitat alta) si correm molt, tot i anar a velocitat constant, consumeix més benzina perquè li demanem més potència al cotxe (més energia per unitat de temps). A aquesta velocitat més alta el cotxe consumeix més perquè el motor és més ineficient i al ser més ineficient, contamina més (de retruc) però també escurcem la vida del motor (produeix més fatiga en les peces del motor). Així quan ens diuen que un cotxe consumeix X litres als 100 km, ens ho diuen per una velocitat mitjana que no és ni de lluny la velocitat màxima a la que pot anar. Bé tot això suposo que és conegut per tots, el segon cas, el de la conducció urbana té a veure també amb que la potencia incrementa molt quan hem d'accelerar, si aquestes acceleracions són a més, més brusques, encara consumim més: allò de 0 a 100 km/h en 10 segons és el paroxisme de la ineficiència (el que no diu el fabricant és la quantitat de combustible necessària per produir aquesta acceleració i el que representa pel motor una acceleració d'aquesta magnitut). Doncs bé, ara suposem que algú ens demanés que, amb la mateixa quantitat de benzina anessim més de pressa amb el cotxe, adduint que hi ha alguna manera de fer més eficient el cotxe perquè tot i correr més, consumeixi menys, i que això sempre és possible. Doncs bé, per sentit comú ja es veu que això té un límit, tot i que els cotxes ara consumeixen menys que fa uns anys per velocitats 'de creuer'. No es pot aconseguir un cotxe que corri més cada vegada gastant cada cop menys benzina, la termodinàmica assenyala aquest límit i no ens el podem saltar (no és negociable). Doncs això és el que ens diu l'economia: sí, és negociable, sempre podrem fabricar un cotxe que sigui més eficient. I bé, doncs el que està passant ara és que ens adonem que aquest cotxe que pot correr més (que és més potent) ja ha arribat al màxim de la seva eficiència. Clar, si l'economia no s'ajusta a la física, el que ha d'acabar passant és que s'hi acabi ajustant o que s'esfondri (catàstrofe o decreixement). És com negar la llei de la gravetat, ja sabem que pot acabar passant, no? Així que ja tenim el paradigma... nosaltres mateixos.
Degut a algun comentari dels lectors del bloc (gràcies Jacobo i Antonio) a la darrera entrada posaré un exemple per il.lustrar el que hi vaig explicar. L'exemple és el cas d'una màquina tèrmica coneguda per qualsevol habitant d'aquest planeta: el cotxe. El cotxe utilitza energia que ve de la benzina per produir moviment, i tots sabem com consumeix més energia (benzina) el cotxe: anant a més velocitat o també en el cas de no anar molt de pressa si variem la velocitat tot sovint (conducció urbana). Bé anem el primer cas (velocitat alta) si correm molt, tot i anar a velocitat constant, consumeix més benzina perquè li demanem més potència al cotxe (més energia per unitat de temps). A aquesta velocitat més alta el cotxe consumeix més perquè el motor és més ineficient i al ser més ineficient, contamina més (de retruc) però també escurcem la vida del motor (produeix més fatiga en les peces del motor). Així quan ens diuen que un cotxe consumeix X litres als 100 km, ens ho diuen per una velocitat mitjana que no és ni de lluny la velocitat màxima a la que pot anar. Bé tot això suposo que és conegut per tots, el segon cas, el de la conducció urbana té a veure també amb que la potencia incrementa molt quan hem d'accelerar, si aquestes acceleracions són a més, més brusques, encara consumim més: allò de 0 a 100 km/h en 10 segons és el paroxisme de la ineficiència (el que no diu el fabricant és la quantitat de combustible necessària per produir aquesta acceleració i el que representa pel motor una acceleració d'aquesta magnitut). Doncs bé, ara suposem que algú ens demanés que, amb la mateixa quantitat de benzina anessim més de pressa amb el cotxe, adduint que hi ha alguna manera de fer més eficient el cotxe perquè tot i correr més, consumeixi menys, i que això sempre és possible. Doncs bé, per sentit comú ja es veu que això té un límit, tot i que els cotxes ara consumeixen menys que fa uns anys per velocitats 'de creuer'. No es pot aconseguir un cotxe que corri més cada vegada gastant cada cop menys benzina, la termodinàmica assenyala aquest límit i no ens el podem saltar (no és negociable). Doncs això és el que ens diu l'economia: sí, és negociable, sempre podrem fabricar un cotxe que sigui més eficient. I bé, doncs el que està passant ara és que ens adonem que aquest cotxe que pot correr més (que és més potent) ja ha arribat al màxim de la seva eficiència. Clar, si l'economia no s'ajusta a la física, el que ha d'acabar passant és que s'hi acabi ajustant o que s'esfondri (catàstrofe o decreixement). És com negar la llei de la gravetat, ja sabem que pot acabar passant, no? Així que ja tenim el paradigma... nosaltres mateixos.
dimarts, 24 d’agost del 2010
La potència és el que compta
Benvolguts lectors/res,
Avui m'ocupare de complementar un tema aparegut recentment al bloc de l'Antonio en el que parla de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) o EROEI (Energy Return On Energy Investment, en anglès, que vindria a traduir-se com retorn energetic envers inversió energètica) aquest coeficient ens dóna idea de l'energia neta que obtenim després de descomptar a la total el que hem necessitat per obtenir aquest total. Bé una taxa com l'actual de 20:1 vol dir que de cada vint barrils de petroli que obtenim n'hem d'invertir un per obrtenir aquests vint. Tot això està molt ben explicat al seu bloc. Jo aquí faré un comentari sobre un aspecte que sovint s'oblida i que crec que és de cabdal importància: la potència. Sí, per això el títol.
M'agradaria abans fer alguns aclariments que, com a físic, crec que cal que precisi. El EROEI o TRE, és un índex de rendiment energètic en el sentit termodinàmic del terme. Perquè dic això i perquè vull expressar-me fent referència a la termodinàmica? doncs perquè les lleis de la termodinàmica són universals. No m'extendré ara en explicar-les, només en faré ús per precisar algun concepte que he vist en les discussions sobre el TRE. Bé, doncs si calculem la potència que ha anat consumint el món veiem que ha anat augmentant en les darreres decades, quan parlem de milions de barrils de petroli consumits per dia estem parlant de potència i, si veiem les dades, els barrils diaris de petroli han anat augmentant. El que no ens plantegem amb això és que segons la termodinàmica, augmentar la potencia implica necessariament disminuir el rendiment, si ens fixem en això entendrem perquè necessariament el TRE cal que hagi baixat com ha fet en les darreres decades. En un model de màquina tèrmica al qual em refereixo, incrementar el rendiment implica reduir no només el consum energètic sino que cal també disminuir el ritme al qual es consumeix. Que vull dir amb això? doncs que reduir l'energia consumida total sense que baixi el ritme de consum no servirà per incrementar el rendiment i, per tant, el TRE, que és, al cap i a la fi, el que ens interessa. Bé, doncs ara suposem una situació hipotètica que, pensant cínicament, potser algú ja li ha passat pel cap. Suposem que degut a l'escasetat de petroli els països rics acaben sent els que es queden amb el tall més gran del pastís energètic. D'entrada un pensa, ok! això ens dóna més temps per poder adaptar-nos ja que disminuirà el consum i per tant n'hi haurà més per tots... Bé, no és tant clar, el que en realitat compta és el TRE que acaba quedant, si resulta que els països rics segueixen consumint al mateix ritme o més elevat, el TRE continuarà baixant, per tant, tot i que quedi més pastís no servirà per per res perquè l'energia neta total seguirà sent baixa. Doncs ja tenim un altre punt per pensar: com reduir la potència consumida per augmentar el rendiment? I també un altre apunt, el segon principi és inexorable, l'eficiència té un límit, i a més la relació entre potència consumida i rendiment no té perquè ser lineal... nosaltres mateixos.
Avui m'ocupare de complementar un tema aparegut recentment al bloc de l'Antonio en el que parla de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) o EROEI (Energy Return On Energy Investment, en anglès, que vindria a traduir-se com retorn energetic envers inversió energètica) aquest coeficient ens dóna idea de l'energia neta que obtenim després de descomptar a la total el que hem necessitat per obtenir aquest total. Bé una taxa com l'actual de 20:1 vol dir que de cada vint barrils de petroli que obtenim n'hem d'invertir un per obrtenir aquests vint. Tot això està molt ben explicat al seu bloc. Jo aquí faré un comentari sobre un aspecte que sovint s'oblida i que crec que és de cabdal importància: la potència. Sí, per això el títol.
M'agradaria abans fer alguns aclariments que, com a físic, crec que cal que precisi. El EROEI o TRE, és un índex de rendiment energètic en el sentit termodinàmic del terme. Perquè dic això i perquè vull expressar-me fent referència a la termodinàmica? doncs perquè les lleis de la termodinàmica són universals. No m'extendré ara en explicar-les, només en faré ús per precisar algun concepte que he vist en les discussions sobre el TRE. Bé, doncs si calculem la potència que ha anat consumint el món veiem que ha anat augmentant en les darreres decades, quan parlem de milions de barrils de petroli consumits per dia estem parlant de potència i, si veiem les dades, els barrils diaris de petroli han anat augmentant. El que no ens plantegem amb això és que segons la termodinàmica, augmentar la potencia implica necessariament disminuir el rendiment, si ens fixem en això entendrem perquè necessariament el TRE cal que hagi baixat com ha fet en les darreres decades. En un model de màquina tèrmica al qual em refereixo, incrementar el rendiment implica reduir no només el consum energètic sino que cal també disminuir el ritme al qual es consumeix. Que vull dir amb això? doncs que reduir l'energia consumida total sense que baixi el ritme de consum no servirà per incrementar el rendiment i, per tant, el TRE, que és, al cap i a la fi, el que ens interessa. Bé, doncs ara suposem una situació hipotètica que, pensant cínicament, potser algú ja li ha passat pel cap. Suposem que degut a l'escasetat de petroli els països rics acaben sent els que es queden amb el tall més gran del pastís energètic. D'entrada un pensa, ok! això ens dóna més temps per poder adaptar-nos ja que disminuirà el consum i per tant n'hi haurà més per tots... Bé, no és tant clar, el que en realitat compta és el TRE que acaba quedant, si resulta que els països rics segueixen consumint al mateix ritme o més elevat, el TRE continuarà baixant, per tant, tot i que quedi més pastís no servirà per per res perquè l'energia neta total seguirà sent baixa. Doncs ja tenim un altre punt per pensar: com reduir la potència consumida per augmentar el rendiment? I també un altre apunt, el segon principi és inexorable, l'eficiència té un límit, i a més la relació entre potència consumida i rendiment no té perquè ser lineal... nosaltres mateixos.
divendres, 20 d’agost del 2010
El camí del mig...
El camí del mig és el que es coneix en el budisme com el camí que no cau tant en l'extrem d'un ascetisme estèril com en l'altre extrem d'una vida entregada als plaers i a la diversió i sotmesa per tant al patiment que acaba generant un abandonament als fenomens exteriors sense cap proposit de millora interior. Perquè aquest rotllo espiritualoide sobre el budisme? Doncs per introduir un altre escenari de l'Oil Crash, anem al camí del mig, entre el que vaig proposar en el darrer post i el que proposava l'Antonio fa uns dies. Quan estava pensant com podria ser aquest escenari 'intermig' em preguntava com tenir una perspectiva més realista del que pugui passar, sense arribar al realisme del pitjor escenari, i seguint amb un bonisme i optimisme desmesurat. I d'aquí han sorgit dues hipòtesis que em permeto posar a disposició dels lectors (com sempre if any) per ser discutides si els ve de gust.
Crec que des dels estaments dirigents s'hauria d'endegar una política de mínims centrada en tres punts:
- La primera és entendre que les administracions (polítics i poders econòmics) no admetran públicament mai que el Peak Oil és al darrere dels problemes econòmics. Des del punt de vista capitalista, basat essencialment en el moviment de diners mitjançant la inversió i, sobretot, en l'especulació dels beneficis que es poden obtenir amb la inversió del capital, admetre un escenari de no-creixement global implica el col.lapse del sistema i, per tant, perd el sentit l'invertir en res, perquè sempre es perdran diners. Per posar un exemple, suposem que algú que té 100 Eu. veu que sigui quina sigui la seva inversió sempre acabarà tenint al cap d'un temps, en el millor dels casos, 100 Eu. A aquest senyor no li surt a compte invertir els seu 100 Eu. en res, millor quedar-se'ls, que així no corre el risc d'acabar-ne tenint menys després d'haver-los invertit. Aquí doncs podem veure perquè els polítics, que no són més que les titelles dels grans poders econòmics, no posaran mai al corrent a la gent del que en realitat està passant i, a més, intentaran vendre i fer veure que sí, que passat un temps tornarem a estar millor econòmicament. Bé, doncs veiem que el primer punt que comentava en el post anterior (conscienciació) no serà mai possible.
- La segona és el temps que cal tenir perquè els canvis necessaris per fer una trancisió suau es puguin portar a terme. És a dir, com més ràpids siguin els canvis (la degeneració del sistema) menys capacitat tindrem d'adaptació i, per tant, més trasbals social causaran (transició menys suau).
Crec que des dels estaments dirigents s'hauria d'endegar una política de mínims centrada en tres punts:
- Estalvi energètic amb mesures de reducció i eliminació de l'ús del vehicle privat. Aquest punt és clau, pensem que el consum d'energia, el transport privat en representa un 25 %. També una política d'estalvi d'energia elèctrica que no passa només per pujar els preus del rebut de l'electricitat, si no per impulsar una racionalització de l'ús d'aquesta energia eliminant subvencions a empreses que no apostin per l'eficiència i la racionalització del consum. Bé, aplicar aquestes mesures donaria més temps i això faria que ens poguessim adaptar com a societat millor als temps de vaques magres.
- Una reestructuració de la política d'ocupació i de formació. Pensada no com ara, per servir de matalàs temporal a l'aturat i donant una formació que no s'adapta però que fa veure que s'adapta a les exigències del mercat. Hauria de ser una política d'atur centrada en els aturats com una força potencial de mà d'obra i de servei a la comunitat. Una política eficient per afrontar un atur creixent i que no disminuirà és una peça fonamental per poder tirar endavant amb un mínim de garanties.
- Seguretat i ordre. Aquest punt va lligat a l'anterior. L'augment de l'atur sense cap esperança de reducció introduirà molta inestabilitat social. La solució fàcil és aplicar polítiques repressives, aquestes però, només serveixen a curt termini, perque no disminueixen la tensió sinó que la incrementen. Pensem que si tenim una gram massa de gent sense feina i amb prou feines per alimentar-se la taxa de criminalitat creixerà, posant més pressió als cossos de seguretat i a l'administració en general. Per altra banda en aquesta situació és genera desconfiança social envers tot el que representi servi d'ordre, amb l'agreujant de que una política repressiva normalment va acompanyada d'un alt grau de corrupció. Per tant, com ja vaig dir, implicació de l'administració amb les entitats cíviques, cercant solucions particulars per a cada comunitat o barri i, cosa clau, per la qüestió del manteniment de l'ordre: donar alguna cosa a fer als aturats que els faci sentir útils i socialment integrats per un costat i creació de patrulles ciutadanes o somatents per poder actuar amb complicitat amb els serveis de seguretat. Per altra costat cal una política decidida d'eliminació de la corrupció a tots els nivells, la corrupció fa que el sistema i l'administració siguin menys eficients i per tant, requereixen més recursos que podrien emprar-se en qüestions fonamentals com la sanitat.
dijous, 19 d’agost del 2010
La meva carta als Reis Mags...
(https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYFM5swep-LClLF9_6HBCSYeQDIGTydhMAvuc3q47B2EWOAuKbTdw5Hs9ern6Okovn9YhyphenhyphenGmGpHfgTQ3habtfyEp4unjsQqOJ2_zQ3NAxDAt5TbKuogUaRLgEuzGcs711NKj8uuG487-Ew/s1600/reis-mags.jpg)
Benvolguts lectors/es,
Com diuen en espanyol 'lo prometido es deuda' i per tant aquí va un primer post sobre els escenaris de l'Oil Crash possibles, cal que digui d'entrada que tot el que exposo aquí és una qüestió de sentit comú i que el que hi ha aquí és fruit no només del propi si no de les idees que han anat sorgint en les converses amb l'Antonio i amb en Quim i d'altres membres de l'OCO (Oil Crash Observatori). El pitjor escenari el podeu consultar al bloc de l'Antonio per tant aquí intentaré donar quatre pinzellades sobre el millor escenari possible de trancisió cap a un món amb recursos energètics molt menors dels que ara tenim. Per treure-li ferro a tot plegat deixeu-me dividir el post en dues parts: en la primera proposaré els punts clau en els que s'hauria de començar a posar atenció des d'ara mateix, i en la segona les mesures que haurien de prendre els estaments dirigents per aconseguir aquests objectius enunciats en la primera part, això ho faré en forma de carta als reis mags.
El primer que cal tenir en compte és que caldria mantenir, a qualsevol preu, quatre elements bàsics en la societat: l'accés a l'aigua potable, l'accés a aliments bàsics, l'accés a sostre i, com a afegit, tenir a l'abast una sanitat bàsica (tot i que d'aquest darrer punt no me n'ocuparé en aquest post). Evidentment qui em llegeixi pensarà que això entra dintre els drets humans (és clar) però la qüestió és que els drets humans estan formulats en un món amb excés d'energia disponible i que aquestes necessitats bàsiques no són considerades tan òbvies en una economia de guerra. Bé, anem a desenvolupar els tres primer punts:
- Accés a l'aigua potable: en una situació de crisi energètica tenir aigua tractada es converteix en un recurs car, bàsicament, per dues raons. La primera l'accés als recursos hídrics sobre tot en situacions de sequera (recordem els problemes d'abastiment d'aigua a Barcelona no fa tant). La segona és el procés de potabilització d'aigua, procés car i que en una de les fases, important per evitar la propagació de bacteris, és clau l'accés al clor (el qual sempre es troba combinat amb d'altres elements i per tant requereix energia per obtenir-lo) per afegir a aquest líquid preciós. Per altra banda cal tenir algun recurs de bombeig (nomalment motors amb energia elèctrica) un cop tenim l'aigua tractada per fer-la arribar als llocs de subministrament.
- Accés a aliments bàsics: això lliga amb el problema de subministrament i transport i amb l'abastiment de població en grans nuclis urbans. En aquest sentit doncs, cal tenir una xarxa eficient de transport de mercaderies i punts d'abastiment d'aliments propers a grans nuclis urbans. Pel que fa al tipus d'aliments caldria pensar en vegetals rics en proteïnes i carbohidrats (cereals), com a luxe es podria disposar de fruites i verdures que es podrien cultivar en horts hurbans. També caldria pensar en aliments poc processats per tenir alguns bancs d'aliments, sempre però, tenint en compte que caldria conservar-los com a màxim periodes d'un any, ja que no es podria pensar en els procediments de conservació que s'utilitzen actualment (són molt costosos a nivell energètic).
- Accés a sostre: garantir un aixopluc a la població més desafavorida pels canvis econòmics que vindran. Això vol dir que tenir accés a habitatges bàsics en condicions mínimes de salubritat (electricitat i accés a aigua corrent) seria l'ideal. En cas de que això no fós possible accés a habitatges comunitaris que garantíssin els mínims mencionats més amunt.
Benvolguts Reis d'Orient,
Tenint en compte el futur que ens espera m'agradaria demanar-vos alguns regals pels propers anys. Disposeu de la meva petició de regals, de més bàsics a més sofisticats per, si amb tanta petició, us agafés un atac de mandra i us aturessiu en la vostra magnífica generositat. En primer lloc m'agradaria que als nostres dirigents els agafes un atac de 'seny' (cosa difícil, ja sabem que no és una virtut típica espanyola) però posem pel cas que poguessiu aconseguir això. Les mesures que prendrien haurien de ser: conscienciació de la població, transferència del poder a ens locals (regionalització i localització) i estalvi energètic. Vaig a desenvolupar cadascuna d'aquestes mesures:
- Conscienciació: donar informació a la població del problema real que estem patint, informant que els 'estandards' a que estem acostumats no tornaran i que hem d'arribar a un estadi amb menys luxes i menys bens materials a l'abast individual. Això desincentivaria el consum de bens que no fossin de primera necessitat (menjar i vestir) però produiria un estalvi energètic necessari i, per tant, més temps per fer els ajustos que calen per una transició suau. Al mateix temps imposar mesures: reducció del transport privat (reducció del parc automobilístic i la imposició de circular menys vehicles privats). Plans de formació per als desocupats pensats per societat basades en el manteniment del que ja existeix i el reaprofitament del que es té i en una progressiva ruralització de la població, en aquest sentit recuperar oficis que s'han perdut (com molt bé suggeria en Quim). I un pla agressiu per reduir la natalitat i per tant fer que la població al Principat es reduís a la meitat en aquest segle.
- Transferència del poder a nivell regional o local. En aquest sentit els municipis haurien d'actuar com a força transformadora i al mateix temps com a ens autònoms per aconseguir uns nuclis urbans autosuficients en els serveis bàsics (al menys pel que fa a nivell d'aigua i aliments bàsics) o si més no que això es fes a nivell comarcal o intercomarcal (regional) en confederacions de municipis que arribessin a col.laboracions simbiòtiques. En aquest sentit la transferència de poder també actuaria com a element legitimador, donat que l'ens superior (govern autònom o estatal) s'erigeix en supervisor i per tant actua només com a arbitre en cas de conflicte (reduint per tant el cost d'una política intervencionista en tot els nivells, com és l'actual). Si això s'estructura de forma eficient cada nivell de govern s'erigeix en supervisor i no interfereix en les decisions locals. En aquest sentit el municipi també cedeix poder als ens més petits com comunitats de veins o barris. En aquest punt també cal comentar la qüestió de la seguretat, l'estat o la Generalitat només actuen com a supervisors i per tant per garantir un ordre a nivell més global. Està clar que amb una taxa d'atur alta, per evitar possibles brots de violència, la polícia actuaria amb la col.laboració dels veins del barri per mantenir la confiança o fins i tot organitzant somatents en casos de necessitat.
- Estalvi energètic. Aquí cal incidir en tres sectors: transport, xarxa elèctrica i agricultura. En el tranport, polítiques d'incentivació del transport de mercaderies en tren, per tant, potenciació de la xarxa ferroviària de mercaderies i manteniment i eficiència d'aquesta xarxa en previsió de situacions de escassetat de recursos, progressiva eliminació del transport privat, introducció dels vehicles de tracció animal en certes àrees rurals i el foment d'una cultura de ralentització i proximitat dels bens de consum de primera necessitat. En l'energia, reducció dels pics de consum d'energia elèctrica (pics de potència energètica) en la línia del que ja comença a funcionar als USA. I talls de subministrament programats per reduir-ne l'impacte social. Resumint, en primer lloc fer que la potència consumida (la potència és el que compta, no l'energia, d'això en parlaré en detall en un altre post) pel país fos el més constant possible, per progressivament anar reduint-la. Pel que fa a l'agricultura, caldria tornar al cultiu tradicional i anar deixant progressivament l'agricultura intensiva. També caldria redimensionalitzar aquesta agricultura en el país, des de productes agrícoles de luxe (vinya) a productes agrícoles de primera necessitat (cereals i altres aliments bàsics). També caldria imposar la reducció del consum de carn i de la ramaderia. Pel que fa a la distribució dels productes agrícoles l'administració n'hauria de controlar al màxim la corrupció i arribats a un cert punt, endegar una política de cartilles de racionament repartides segons les necessitats i controlades i supervisades pels ens locals.
Signat:
El somniador fantasma
Benvolguts lectors, ja veieu que he fet un exercici reconfortant. Pels que em coneixen, que no diguin que sóc un pessimista contumaç, aquí en teniu la prova, i si no ja anirem veient què passa en aquest món real (que no reial). Au, nosaltres mateixos.
dimarts, 27 de juliol del 2010
Extorsió
Benvolguts/des,
Avui comentaré un fet que em va succeir ahir i que m'ha fet pensar en una manera de fer, que el nostre estimat ajuntament de Barcelona i, en general, l'administració de tot tipus està generalitzant com a modus operandi. Resulta que ahir a la tarda-nit la guàrdia urbana de Barcelona tenia muntats dispositius de 'control' en determinats barris de la ciutat. Aquests dispositius estan destinats, teòricament, a realitzar operacions de 'disuasió' als infractors. Veient com multaven al personal i a qui multaven i per les raons que ho fèien queda clar què hi havia en tota aquesta operació. El que hi ha darrera d'això és una operació encoberta de recaptació de fons. Si pensem una mica, l'estratègia està clara: l'ajuntament està sense diners, manera d'aconseguir diners ràpidament: pujar la taxa de sancionament a la ciutat. Això només té un problema, que desvirtua l'esperit pel qual es crea la sanció i, per tant, perd la seva efectivitat. Efecte: si la sanció és senzillament un mètode recaptatori, doncs l'opció és fer els tripijocs necessaris per que no t'enxampin (recordeu allò del país dels vius?). Si no ho fas, a part de pagar com un imbècil et prenen per un imbècil i clar, dels imbècils tothom se n'aprofita. Així doncs el que passa és que els ciutadans cada cop creuen menys en l'eficàcia i l'esperit de les normes i regulacions per veure-les, purament, com el que són: un mètode per fotre't els diners. Arribats a aquest punt i acceptada aquesta realitat es compren molt fàcilment perquè l'ajuntament (i l'administració en general) no fa res per erradicar els carteristes, la prostitució i la 'petita' delincuència, etc.: És més fàcil i més lucratiu anar a fotre multes i posar zones verdes, blaves o guals amagats però fer la vista grossa en les zones que hi ha realment perill en les infraccions (que, a més la guàrdia urbana ja coneix) o que anar a paliar els problemes endèmics de la ciutat o defensar els ciutadans devant dels abusos tant dels que estan fora de la llei com dels que la defensen. Bé, quin problema hi ha en aquesta dinàmica? Doncs que en una situació d'agreujament de la crisi econòmica degut, com ja sabeu, a la crisi energètica, les etapes de col.lapse van més ràpides en aquests països on les autoritats actuen 'de facto' diem-ne, amb un fort 'biaix'. Així, en qüestió d'uns pocs anys i, tal com van les coses, ens podem trobar amb un país on el pagar suborns sigui tant habitual com ho són les 'mordidas' en d'altres països. La situació d'ahir em recordava l'anecdota que explicava un amic rus sobre el que et pots trobar per les carreteres al voltant de Moscou on, per exemple un conegut de visita de negocis en aquest país, es va trobar un 'peatge' que era un camió atravessat a la calçada amb dos tipus amb metralletes, en parar, li van dir que el 'peatge' eren 150$, que evidentment va pagar religiosament. Ves per on la multa d'ahir em va costar 100Eu si els pagava abans de 20 dies i 200 Eu. si ho feia més tard. Tant pels mètodes (arbitrarietat i premeditació a més d'abús als més febles) com per la quantitat a abonar, l'anecdota d'ahir em va portar un cert flaire de terres russes. Res, doncs ja sabem, cordem-nos el cinturó perquè venen corbes i tobogans, de fet, no veig un futur tant llunyà en que recordem els temps d'avui com desitjables i dolços... Nosaltres mateixos.
Avui comentaré un fet que em va succeir ahir i que m'ha fet pensar en una manera de fer, que el nostre estimat ajuntament de Barcelona i, en general, l'administració de tot tipus està generalitzant com a modus operandi. Resulta que ahir a la tarda-nit la guàrdia urbana de Barcelona tenia muntats dispositius de 'control' en determinats barris de la ciutat. Aquests dispositius estan destinats, teòricament, a realitzar operacions de 'disuasió' als infractors. Veient com multaven al personal i a qui multaven i per les raons que ho fèien queda clar què hi havia en tota aquesta operació. El que hi ha darrera d'això és una operació encoberta de recaptació de fons. Si pensem una mica, l'estratègia està clara: l'ajuntament està sense diners, manera d'aconseguir diners ràpidament: pujar la taxa de sancionament a la ciutat. Això només té un problema, que desvirtua l'esperit pel qual es crea la sanció i, per tant, perd la seva efectivitat. Efecte: si la sanció és senzillament un mètode recaptatori, doncs l'opció és fer els tripijocs necessaris per que no t'enxampin (recordeu allò del país dels vius?). Si no ho fas, a part de pagar com un imbècil et prenen per un imbècil i clar, dels imbècils tothom se n'aprofita. Així doncs el que passa és que els ciutadans cada cop creuen menys en l'eficàcia i l'esperit de les normes i regulacions per veure-les, purament, com el que són: un mètode per fotre't els diners. Arribats a aquest punt i acceptada aquesta realitat es compren molt fàcilment perquè l'ajuntament (i l'administració en general) no fa res per erradicar els carteristes, la prostitució i la 'petita' delincuència, etc.: És més fàcil i més lucratiu anar a fotre multes i posar zones verdes, blaves o guals amagats però fer la vista grossa en les zones que hi ha realment perill en les infraccions (que, a més la guàrdia urbana ja coneix) o que anar a paliar els problemes endèmics de la ciutat o defensar els ciutadans devant dels abusos tant dels que estan fora de la llei com dels que la defensen. Bé, quin problema hi ha en aquesta dinàmica? Doncs que en una situació d'agreujament de la crisi econòmica degut, com ja sabeu, a la crisi energètica, les etapes de col.lapse van més ràpides en aquests països on les autoritats actuen 'de facto' diem-ne, amb un fort 'biaix'. Així, en qüestió d'uns pocs anys i, tal com van les coses, ens podem trobar amb un país on el pagar suborns sigui tant habitual com ho són les 'mordidas' en d'altres països. La situació d'ahir em recordava l'anecdota que explicava un amic rus sobre el que et pots trobar per les carreteres al voltant de Moscou on, per exemple un conegut de visita de negocis en aquest país, es va trobar un 'peatge' que era un camió atravessat a la calçada amb dos tipus amb metralletes, en parar, li van dir que el 'peatge' eren 150$, que evidentment va pagar religiosament. Ves per on la multa d'ahir em va costar 100Eu si els pagava abans de 20 dies i 200 Eu. si ho feia més tard. Tant pels mètodes (arbitrarietat i premeditació a més d'abús als més febles) com per la quantitat a abonar, l'anecdota d'ahir em va portar un cert flaire de terres russes. Res, doncs ja sabem, cordem-nos el cinturó perquè venen corbes i tobogans, de fet, no veig un futur tant llunyà en que recordem els temps d'avui com desitjables i dolços... Nosaltres mateixos.
dilluns, 19 de juliol del 2010
Les proliferacions d'algues i les proliferacions d'humans
Aquest post vol ser una reflexió del que s'ha comentat en d'altres blogs amics, fent la comparació entre el comportament humà a escala planetària i el comportament dels ecosistemes marins planctònics. Bé, comencem doncs amb el que es coneix com proliferació algal: degut a certs factors favorables, la població de determinades microalgues pot elevar-se molt per sobre de les concentracions habituals, això pot provocar efectes negatius per altres espècies de l'ecosistema, per exemple, esgotar l'oxigen dissolt a l'aigua (produint el que es coneix per anòxia), del qual respiren els peixos i per tant arribar a matar-los. Vist en conjunt, els 'blooms' o proliferacions d'algues són un fenòmen que altera el comportament de l'ecosistema i, de fet, una hipòtesi de treball actual en ecologia de plàncton és trobar una relació entre l'augment de l'ocurrència dels blooms d'algues i el canvi climàtic o l'escalfament global. Fins aquí cal dir que des d'una visió antropogènica esbiaixada i superficial de l'ecologia es consideraria que els blooms són una 'anomalia' del sistema, ja que el 'desvien' del seu comportament usual (pels humans, és clar). Bé, si prenem un punt de vista més científic, cal dir que no, aquesta 'anomalia' seria com els incendis en els boscos mediterranis, mecanismes sobtats i extrems però ni molt menys aliens a l'ecosistema mateix. El bloom al cap i a la fi el que fa es crear una pertorbació de biomassa que anirà passant als nivells tròfics superiors per tal de 'repartir' d'alguna manera un excés de nutrients inorgànics existent en la base de la xarxa tròfica. Anem al cas que ens preocupa a nosaltres com a humans. Som com un bloom? D'entrada no, els blooms són recurrents en la dinàmica de l'ecosistema (l'altra cosa és la seva freqüència o recurrència i què la condiciona) el creixement exponencial (com el dels blooms de plàncton) de la població al planeta només s'ha produït un cop en la història de la humanitat, per tant no és recurrent i també és excepcional si mirem tota la història de la humanitat (la població humana era més o menys estable en època preindustrial). El bloom està integrat en aquesta dinàmica de l'ecosistema com una pertorbació que es propaga a nivells tròfics superiors, els humans no tenim cap nivell trofic per sobre, som els predadors dels predadors i, fins i tot, predem per diversió (pesca i caça 'esportiva'...). Finalment, el boom com a fenòmen integrat a l'ecosistema no el destrueix, els humans sembla ser que ens estem encarregant de destruir els ecosistemes amb que entrem en contacte. Per tant, sembla clar que l'analogia amb els blooms no és molt afortunada. Però aquí m'agradaria donar un apunt important. Tot i que ens sembli que els humans no considerem el planeta com una part nostra i per tant l'utilitzem com un instrument que acabarà per no servir-nos i al mateix temps per destruir-nos, jo diria que som un experiment curiós de l'evolució, que no ha arribat a un equilibri amb el seu entorn (no s'ha adaptat prou bé) i que, per tant, acabarà desapareixent d'aquest planeta. La vida continuarà i potser que dintre d'uns quants milions d'anys hi hagi alguna espècie que torni a poblar la superfície de la terra de forma majoritària, tal com ho van fer els dinosaures abans que nosaltres (que també, coincidències de l'univers, ara ens estem 'menjant' i són els que ens han permès crèixer exponencialment), si serà una espècie que tingui consciència d'ella mateixa o no, això ja són figues d'un altre paner, però tampoc no crec que sigui molt important, total pel que ens ha servit als humans... Nosaltres mateixos.
dijous, 24 de juny del 2010
El país dels 'vius'
Benvolguts lectors i lectores,
Avui també em sento 'positiu' i escriuré com a físic sobre l'Oil Crash i l'època de les 'grans oportunitats'. Parlant amb la família sobre qüestions diverses me n'he adonat de com ens hem convertit en hereus d'una tradició tant arrelada al país del costat: l'anomenada 'picaresca'. Sí, i és que clar, no tot el que ve d'aquell país és meravellós i fantàstic (l'AVE per anar a Madrid o la 'seleción nacional' per posar alguns exemples) si no que la manera de fer negocis també l'estem assumint com a pròpia. No entraré ara mateix a considerar la bondat o moralitat de la 'picaresca' (no sóc ni capellà ni antropòleg, només un humil físic que no coneix res d'aquestes disciplines) si no que em centraré en conceptes com rendiment o eficiència, dels quals en puc parlar amb un mínim de coneixement (bàsicament termodinàmic). Doncs bé, us posaré un exemple triat una mica a l'atzar i sense voluntat d'ofendre a ningú, per veure com d'arrelat es troba aquest hàbit a la nostra societat i de com, al final, ens prenen o ens deixem prendre el pèl. Posem pel cas que contractem a un pintor perquè ens pinti el pis, normalment ens farà un pressupost on hi serà inclòs la mà d'obra més el cost de la pintura i el material. Si mirem el detall, normalment, el preu de la pintura ens el cobra com el preu de venda al public (PVP), i sembla que fins a qui res a dir... doncs si que hi ha a dir, perquè al pintor no li venen la pintura al PVP si no que li fan un descompte per professional de la pintura, descompte que pot arribar a un 40% del PVP, però ell ens cobra el PVP. Ja veiem que aquí 'Houston' tenim un problema, perquè aquest senyor, sense haver mullat un sol pinzell ja ha guanyat un 40% del preu que nosaltres li paguem de la pintura, és a dir, com a intermediari, ha guanyat, d'entrada un 40%. Bé, em direu, què coi t'han fet els pintors? Res, només és un exemple del que passa amb tants d'altres oficis en els que, teòricament, pagués només el servei, però t'acaben cobrant el preu d'intermediari. Tornareu a preguntar, bé aquest senyor bé s'ha de guanyar la vida, no? I tant! Jo no dic que no se l'hagi de guanyar, el que dic és que el que fa amb això, i repeteixo, és norma en tot aquests tipus de negoci, és enganyar al client, no? O no és un engany presentar un pressupost que no reflexa el que en realitat costa cada cosa? Bé, i aquí ve qui diu, les coses han funcionat així i han funcionat bé fins ara... i jo dic, em sembla que seguim tenint un problema, perquè el que no es veu és que aquesta manera de fer acabarà perjudicant a algú, pel ben conegut 'principi de conservació dels emmerdaments' famós a la facultat de física i que prometo comentar més endavant. A qui acabarà perjudicant? Doncs en primer lloc i de manera inmediata al pagador final i, indirectament, i molt més fortament a les feines que realment venguin la seva força de treball únicament i exclusivament, és a dir les feines de valor afegit, les que fan tirar endavant el país vaja, i fer-lo competitiu devant d'altres països que no són tant 'vius' i no es deixen portar per l'engany tolerat per les autoritats i l'estafa i el frau a gran escala. Doncs bé, ara la meva reflexió positiva: en època de vaques grasses els intermediaris fan l'agost, sense fer res de res en treuen un tant i, quan el negoci va malament, senzillament tanquen la paradeta i se'n van, risc zero, capital invertit d'entrada zero, riquesa material aportada al país zero... no sé com qualificarieu aquest tipus de negociant, però en ecologia està tipificat molt clarament. El cas és que els intermediaris no aporten valor afegit ni cap valor, per tant, l'únic que fan és fer menys eficient el sistema, i aquí ve la bona notícia, la situació actual portarà a tot aquest tipus de negoci a fondre's, perquè, senzillament, el sistema amb tendència a col.lapsar i amb recursos minvants no pot permetre's el luxe de suportar negocis que viuen de marejar el producte, que és el que al final compta, encarint el seu preu final. Doncs això, em sembla que ja tenim una altra cosa per parar atenció i ser optimistes respecte a les crisis que estem patint. La bona notícia és que quan el vaixell s'enfonsa les rates són les primeres a saltar, la mala notícia és que el vaixell s'acabarà enfonsant, això sí amb les rates ofegades, sempre és un consol. O pot ser que al ser el sistema més eficient la caiguda no sigui tant forta, qui sap, potser és aquesta falta d'eficència i la seva tolerància generalitzada el somni del que hem de despertar. Nosaltres mateixos...
Avui també em sento 'positiu' i escriuré com a físic sobre l'Oil Crash i l'època de les 'grans oportunitats'. Parlant amb la família sobre qüestions diverses me n'he adonat de com ens hem convertit en hereus d'una tradició tant arrelada al país del costat: l'anomenada 'picaresca'. Sí, i és que clar, no tot el que ve d'aquell país és meravellós i fantàstic (l'AVE per anar a Madrid o la 'seleción nacional' per posar alguns exemples) si no que la manera de fer negocis també l'estem assumint com a pròpia. No entraré ara mateix a considerar la bondat o moralitat de la 'picaresca' (no sóc ni capellà ni antropòleg, només un humil físic que no coneix res d'aquestes disciplines) si no que em centraré en conceptes com rendiment o eficiència, dels quals en puc parlar amb un mínim de coneixement (bàsicament termodinàmic). Doncs bé, us posaré un exemple triat una mica a l'atzar i sense voluntat d'ofendre a ningú, per veure com d'arrelat es troba aquest hàbit a la nostra societat i de com, al final, ens prenen o ens deixem prendre el pèl. Posem pel cas que contractem a un pintor perquè ens pinti el pis, normalment ens farà un pressupost on hi serà inclòs la mà d'obra més el cost de la pintura i el material. Si mirem el detall, normalment, el preu de la pintura ens el cobra com el preu de venda al public (PVP), i sembla que fins a qui res a dir... doncs si que hi ha a dir, perquè al pintor no li venen la pintura al PVP si no que li fan un descompte per professional de la pintura, descompte que pot arribar a un 40% del PVP, però ell ens cobra el PVP. Ja veiem que aquí 'Houston' tenim un problema, perquè aquest senyor, sense haver mullat un sol pinzell ja ha guanyat un 40% del preu que nosaltres li paguem de la pintura, és a dir, com a intermediari, ha guanyat, d'entrada un 40%. Bé, em direu, què coi t'han fet els pintors? Res, només és un exemple del que passa amb tants d'altres oficis en els que, teòricament, pagués només el servei, però t'acaben cobrant el preu d'intermediari. Tornareu a preguntar, bé aquest senyor bé s'ha de guanyar la vida, no? I tant! Jo no dic que no se l'hagi de guanyar, el que dic és que el que fa amb això, i repeteixo, és norma en tot aquests tipus de negoci, és enganyar al client, no? O no és un engany presentar un pressupost que no reflexa el que en realitat costa cada cosa? Bé, i aquí ve qui diu, les coses han funcionat així i han funcionat bé fins ara... i jo dic, em sembla que seguim tenint un problema, perquè el que no es veu és que aquesta manera de fer acabarà perjudicant a algú, pel ben conegut 'principi de conservació dels emmerdaments' famós a la facultat de física i que prometo comentar més endavant. A qui acabarà perjudicant? Doncs en primer lloc i de manera inmediata al pagador final i, indirectament, i molt més fortament a les feines que realment venguin la seva força de treball únicament i exclusivament, és a dir les feines de valor afegit, les que fan tirar endavant el país vaja, i fer-lo competitiu devant d'altres països que no són tant 'vius' i no es deixen portar per l'engany tolerat per les autoritats i l'estafa i el frau a gran escala. Doncs bé, ara la meva reflexió positiva: en època de vaques grasses els intermediaris fan l'agost, sense fer res de res en treuen un tant i, quan el negoci va malament, senzillament tanquen la paradeta i se'n van, risc zero, capital invertit d'entrada zero, riquesa material aportada al país zero... no sé com qualificarieu aquest tipus de negociant, però en ecologia està tipificat molt clarament. El cas és que els intermediaris no aporten valor afegit ni cap valor, per tant, l'únic que fan és fer menys eficient el sistema, i aquí ve la bona notícia, la situació actual portarà a tot aquest tipus de negoci a fondre's, perquè, senzillament, el sistema amb tendència a col.lapsar i amb recursos minvants no pot permetre's el luxe de suportar negocis que viuen de marejar el producte, que és el que al final compta, encarint el seu preu final. Doncs això, em sembla que ja tenim una altra cosa per parar atenció i ser optimistes respecte a les crisis que estem patint. La bona notícia és que quan el vaixell s'enfonsa les rates són les primeres a saltar, la mala notícia és que el vaixell s'acabarà enfonsant, això sí amb les rates ofegades, sempre és un consol. O pot ser que al ser el sistema més eficient la caiguda no sigui tant forta, qui sap, potser és aquesta falta d'eficència i la seva tolerància generalitzada el somni del que hem de despertar. Nosaltres mateixos...
dilluns, 21 de juny del 2010
El pic de l'estupidesa
Benvolguts lectors (if any),
Avui em sento 'positiu' després de l'actitud que he constatat aquest vespre a Barcelona i que no és res més que una petita mostra del que fa cosa d'un mes ja vaig observar. Em dedicaré a fer amics, i ara veureu perquè, ja que el que diré no agradaria a més d'un que em llegis, però donat que la quantitat de lectors tendeix a zero i que, francament, se me'n refot l'opinió de segons qui, endavant. Bé, ja coneixeu la meva obsessió pel Peak Oil i el fet que estem a la vora de l'Oil Crash, hi ha qui diu que estem arribant al Peak Everything (el pic de tot: no només el petroli, també el carbó i les altres energies no renovables, els metalls i terres rares, fins i tot els metalls més comuns estan arribant al seu pic) és a dir des del punt de vista material estem arribant al màxim de producció de gairebé tot... doncs bé, això té un costat positiu (tot ho té) també estem arribant al màxim de l'estupidesa i la imbecilitat humana. Cal reconèixer que això és una molt bona notícia: a partir d'ara no podrem ser més estúpids, caldrà que anem a menys, potser no en qualitat, però segur que en quantitat. M'explico, ¿algú s'ha parat a pensar què estem fent quedant-nos bocabadats i celebrant i alegrant-nos amb un negoci inmoral com és el futbol i, per extensió, qualsevol 'esport' d'èlit? I dic inmoral no per les raons obvies que tothom ha sentit alguna vegada (que si xifres milionàries, que si sous desorbitats, que si naps que si cols...) no, inmoral pel fet que la majoria de la gent que blasma els polítics, els banquers, els empresaris, els ... sempre, casualment (o no) s'oblida del negociet dels 'esports'. 'Esports', recordem-ho, que estan subvencionats per l'estat i que, d'una manera o altra, paguem els que ens importa un rave si el Barça, el Madrid o el sumsun corda guanya què punyetes. Bé, suposo que ara com ara, molta gent s'escandalitzaria, però recordin senyors (i senyores) que determinada selecció de futbol 'nacional' està pagada pels contribuents i, en època de crisi i de retallades pressupostàries, aquesta selecció 'nacional' resulta que pagarà una 'prima' si els senyors jugadors guanyen aquesta competició. Ara agafin la calculadora i multipliquin quan ens constarà l'aventureta espanyola als contribuents (prometo fer-ho jo mateix en un altre post). Però no he sentit cap 'opinador' piular en aquest sentit, i com a conseqüència, ningú es queixa, i tothom a tirar petards i a fer festa que són dos dies... doncs a mi em produeix tristesa veure aquest espectacle i aquesta manipulació tan descarada i, veure que, de fet, la gent entra en el joc i es deixa manipular. Si resultarà que no estem tant lluny de l'època dels Romans (panem et circensis) . L'únic problema és que ara es mouen molts més recursos i estem destrossant tot el planeta per mantenir 'luxes' (per dir-ho d'una manera suau) com el futbol o els grans premis de cotxes i motos per posar algun altre exemple. Doncs endavant, seguim així, que el món es infinit i hi cap tota la nostra imbecilitat. Llàstima que la vida és dura i al final ens trobarem de nassos amb els límits, però repeteixo, segurament això farà que ens n'adonem de com d'estúpid, egolatra i prepotent és l'ésser humà (la bona i dissortada notícia que deia abans). Tot i així, sempre queda un bri d'esperança, esperança de que obrim els ulls una mica abans i de que això ens serveixi per parar la caiguda... Com dèia el poeta: Què és l'esperança? Una meuca que, quan ens ha robat el nostre tresor més preuat, la juventud, ens abandona... Nosaltres mateixos.
Avui em sento 'positiu' després de l'actitud que he constatat aquest vespre a Barcelona i que no és res més que una petita mostra del que fa cosa d'un mes ja vaig observar. Em dedicaré a fer amics, i ara veureu perquè, ja que el que diré no agradaria a més d'un que em llegis, però donat que la quantitat de lectors tendeix a zero i que, francament, se me'n refot l'opinió de segons qui, endavant. Bé, ja coneixeu la meva obsessió pel Peak Oil i el fet que estem a la vora de l'Oil Crash, hi ha qui diu que estem arribant al Peak Everything (el pic de tot: no només el petroli, també el carbó i les altres energies no renovables, els metalls i terres rares, fins i tot els metalls més comuns estan arribant al seu pic) és a dir des del punt de vista material estem arribant al màxim de producció de gairebé tot... doncs bé, això té un costat positiu (tot ho té) també estem arribant al màxim de l'estupidesa i la imbecilitat humana. Cal reconèixer que això és una molt bona notícia: a partir d'ara no podrem ser més estúpids, caldrà que anem a menys, potser no en qualitat, però segur que en quantitat. M'explico, ¿algú s'ha parat a pensar què estem fent quedant-nos bocabadats i celebrant i alegrant-nos amb un negoci inmoral com és el futbol i, per extensió, qualsevol 'esport' d'èlit? I dic inmoral no per les raons obvies que tothom ha sentit alguna vegada (que si xifres milionàries, que si sous desorbitats, que si naps que si cols...) no, inmoral pel fet que la majoria de la gent que blasma els polítics, els banquers, els empresaris, els ... sempre, casualment (o no) s'oblida del negociet dels 'esports'. 'Esports', recordem-ho, que estan subvencionats per l'estat i que, d'una manera o altra, paguem els que ens importa un rave si el Barça, el Madrid o el sumsun corda guanya què punyetes. Bé, suposo que ara com ara, molta gent s'escandalitzaria, però recordin senyors (i senyores) que determinada selecció de futbol 'nacional' està pagada pels contribuents i, en època de crisi i de retallades pressupostàries, aquesta selecció 'nacional' resulta que pagarà una 'prima' si els senyors jugadors guanyen aquesta competició. Ara agafin la calculadora i multipliquin quan ens constarà l'aventureta espanyola als contribuents (prometo fer-ho jo mateix en un altre post). Però no he sentit cap 'opinador' piular en aquest sentit, i com a conseqüència, ningú es queixa, i tothom a tirar petards i a fer festa que són dos dies... doncs a mi em produeix tristesa veure aquest espectacle i aquesta manipulació tan descarada i, veure que, de fet, la gent entra en el joc i es deixa manipular. Si resultarà que no estem tant lluny de l'època dels Romans (panem et circensis) . L'únic problema és que ara es mouen molts més recursos i estem destrossant tot el planeta per mantenir 'luxes' (per dir-ho d'una manera suau) com el futbol o els grans premis de cotxes i motos per posar algun altre exemple. Doncs endavant, seguim així, que el món es infinit i hi cap tota la nostra imbecilitat. Llàstima que la vida és dura i al final ens trobarem de nassos amb els límits, però repeteixo, segurament això farà que ens n'adonem de com d'estúpid, egolatra i prepotent és l'ésser humà (la bona i dissortada notícia que deia abans). Tot i així, sempre queda un bri d'esperança, esperança de que obrim els ulls una mica abans i de que això ens serveixi per parar la caiguda... Com dèia el poeta: Què és l'esperança? Una meuca que, quan ens ha robat el nostre tresor més preuat, la juventud, ens abandona... Nosaltres mateixos.
dimecres, 16 de juny del 2010
Encara queda temps... o no...
Bé, m'agradaria començar aquest post amb la inspiració d'un poema de'n Martí i Pol que motiva el títol del meu blog: 'Després de tot'. Us en copio una estrofa tot seguit i m'agradaria anar aprofitant els versos per relacionar-los amb la forma de vida que tenim actualment i com canviarà en un futur no molt llunyà.
Després de tot encara queda espai
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l'abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
(MMiP)
Doncs encara queda espai per repensar-nos la vida. Però ara ja no és una qüestió de recerca 'espiritual' o de solidaritat, o per tenir una millor qualtitat de vida. Ara és una qüestió de supervivència. Segons l'evolució actual del món, no sembla que ens quedi molt de temps ni d'espai. L'anomenat Oil Crash ja es comença a manifestar i va fent que cada cop més tot el que ens envolta vagi degradant-se. El que aquí vull emfatitzar és el dilema al qual ens enfrontem: catàstrofe o decreixement. Aquest dilema ens revela dos aspectes en l'arribada a l'estat final . El primer, negatiu, serà que haurem de viure en un món menys segur, menys confortable i segurament amb una esperança de vida més baixa (per qui vulgui que consulti els models del Club de Roma). El segon, positiu, tendim cap a un món més senzill, més sostenible i més lent. Crec, per tant, que les crisis que estem patint (les tres, veure el post anterior on en parlo), no són, d'entrada, quelcom fatal o catastròfic, tot dependrà de com les anem afrontant. I amb això vull apuntar el pas més important i inmediat actualment: la transició a l'estat final. Per afrontar aquesta transició caldrà anar a cercar espais interiors i exteriors que ens donin eines per anar prescindint d'allò que ara hem convertit en imprescindible, però que en realitat no ho és. Si no ho fem, si no ho comencem a fer ara, arribarà un moment en que haurem de prescindir-ne per força i llavors tot el procés serà molt més dolorós. Llavors, la ruptura amb el sistema socio-econòmic i de pensament actual serà molt més dura. Hi ha qui creu que realment serà un trencament més aviat catastròfic i que no es possible una transició suau cap un món més gran, més lent i menys superpoblat, entre ells val la pena consultar el blog de Dimitri Orlov els seus arguments són potens i, cal reconèixer-ho, desesperançadors. Però pensem per un moment què passaria si hi hagués una massa crítica de gent que prengués consciència dels problemes i canviés? Seria possible en aquest cas una transició suau cap a un món sostenible? Quin canvi de consciència i a quin nivell cal aquest canvi per poder portar a terme una transició suau en un món en 'desintegració'? Evidentment no és una pregunta fàcil de respondre, però crec que dir que és possible aquest canvi de consciència i que no és una quimera és tocar de peus a terra, i si no, que els preguntin als ecologistes de fa 40 anys si pensaven que tindrien l'impacte i hi hauria la conscienciació que hi ha actualment sobre el medi ambient. Per tant, un canvi de visió, insisteixo, és possible. La qüestió és a quin nivell cal arribar en aquesta conscienciació i quina quantitat mínima de persones caldria que formessin una massa crítica d'opinió perquè aquesta tingués alguna influència en l'agenda econòmica (i política) dels grans interessos financers mundials. Deixò la resposta d'aquesta pregunta per més endavant. Aquí només vull fer una reflexió sobre el que ens mostra el poema del Martí i Pol: sempre queda espai per repensar la vida i convertir-la en quelcom més profund i menys aritificiós, més sòlid sota els temps canviants i adversos. I, per a mi, aquesta és la clau, hem de començar a ser conscients que hem arribat al límit del que la Terra ens pot oferir, hem gaudit d'aquest món globalitzat i frenètic fins que hem pogut i és la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres, no només dels bancs, dels polítics o de les classes intel.lectuals, el canviar de ritme de vida i de visió. Hem de deixar de pensar i actuar com a paràsits d'aquest món per pensar com a una peça més de tot el conjunt. Hem de deixar de tenir aquesta prepotència basada en la ignorància optimista de que l'home que sap és un deu que, armat amb la seva tecnologia, tot ho soluciona. Hem de deixar enrere els temps de creure en que Harry Potter existeix, per créixer com a espècie i arribar a viure en equilibri amb el que ens envolta. Ens hi juguem molt, o canviem o caurem cap al precipici de les guerres, la fam i la reducció dràstica de la població mundial, com alguns ja preveuen. Nosaltres mateixos...
Per qui estigui interessat aquí hi ha una contribució a la ràdio local de Sants de l'Antonio Turiel i el Jordi Solé parlant de l'Oil Crash
Després de tot encara queda espai
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l'abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
(MMiP)
Doncs encara queda espai per repensar-nos la vida. Però ara ja no és una qüestió de recerca 'espiritual' o de solidaritat, o per tenir una millor qualtitat de vida. Ara és una qüestió de supervivència. Segons l'evolució actual del món, no sembla que ens quedi molt de temps ni d'espai. L'anomenat Oil Crash ja es comença a manifestar i va fent que cada cop més tot el que ens envolta vagi degradant-se. El que aquí vull emfatitzar és el dilema al qual ens enfrontem: catàstrofe o decreixement. Aquest dilema ens revela dos aspectes en l'arribada a l'estat final . El primer, negatiu, serà que haurem de viure en un món menys segur, menys confortable i segurament amb una esperança de vida més baixa (per qui vulgui que consulti els models del Club de Roma). El segon, positiu, tendim cap a un món més senzill, més sostenible i més lent. Crec, per tant, que les crisis que estem patint (les tres, veure el post anterior on en parlo), no són, d'entrada, quelcom fatal o catastròfic, tot dependrà de com les anem afrontant. I amb això vull apuntar el pas més important i inmediat actualment: la transició a l'estat final. Per afrontar aquesta transició caldrà anar a cercar espais interiors i exteriors que ens donin eines per anar prescindint d'allò que ara hem convertit en imprescindible, però que en realitat no ho és. Si no ho fem, si no ho comencem a fer ara, arribarà un moment en que haurem de prescindir-ne per força i llavors tot el procés serà molt més dolorós. Llavors, la ruptura amb el sistema socio-econòmic i de pensament actual serà molt més dura. Hi ha qui creu que realment serà un trencament més aviat catastròfic i que no es possible una transició suau cap un món més gran, més lent i menys superpoblat, entre ells val la pena consultar el blog de Dimitri Orlov els seus arguments són potens i, cal reconèixer-ho, desesperançadors. Però pensem per un moment què passaria si hi hagués una massa crítica de gent que prengués consciència dels problemes i canviés? Seria possible en aquest cas una transició suau cap a un món sostenible? Quin canvi de consciència i a quin nivell cal aquest canvi per poder portar a terme una transició suau en un món en 'desintegració'? Evidentment no és una pregunta fàcil de respondre, però crec que dir que és possible aquest canvi de consciència i que no és una quimera és tocar de peus a terra, i si no, que els preguntin als ecologistes de fa 40 anys si pensaven que tindrien l'impacte i hi hauria la conscienciació que hi ha actualment sobre el medi ambient. Per tant, un canvi de visió, insisteixo, és possible. La qüestió és a quin nivell cal arribar en aquesta conscienciació i quina quantitat mínima de persones caldria que formessin una massa crítica d'opinió perquè aquesta tingués alguna influència en l'agenda econòmica (i política) dels grans interessos financers mundials. Deixò la resposta d'aquesta pregunta per més endavant. Aquí només vull fer una reflexió sobre el que ens mostra el poema del Martí i Pol: sempre queda espai per repensar la vida i convertir-la en quelcom més profund i menys aritificiós, més sòlid sota els temps canviants i adversos. I, per a mi, aquesta és la clau, hem de començar a ser conscients que hem arribat al límit del que la Terra ens pot oferir, hem gaudit d'aquest món globalitzat i frenètic fins que hem pogut i és la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres, no només dels bancs, dels polítics o de les classes intel.lectuals, el canviar de ritme de vida i de visió. Hem de deixar de pensar i actuar com a paràsits d'aquest món per pensar com a una peça més de tot el conjunt. Hem de deixar de tenir aquesta prepotència basada en la ignorància optimista de que l'home que sap és un deu que, armat amb la seva tecnologia, tot ho soluciona. Hem de deixar enrere els temps de creure en que Harry Potter existeix, per créixer com a espècie i arribar a viure en equilibri amb el que ens envolta. Ens hi juguem molt, o canviem o caurem cap al precipici de les guerres, la fam i la reducció dràstica de la població mundial, com alguns ja preveuen. Nosaltres mateixos...
Per qui estigui interessat aquí hi ha una contribució a la ràdio local de Sants de l'Antonio Turiel i el Jordi Solé parlant de l'Oil Crash
Etiquetes de comentaris:
Les dues opcions: catàstrofe o decreixement
dimarts, 15 de juny del 2010
Les tres crisis
Avui us parlaré una mica de les que considero són les tres crisis que patim actualment. De fet però aquestes tres crisis no són res més que l'expressió en tres vessants d'una crisis sistèmica i d'un canvi de paradigma d'un model de societat que ja toca a la seva fi. Les crisis, històricament, han marcat el final d'un periode, l'acabament d'un cicle. Això és el que estem vivint actualment.
La primera crisi: climàtica o mediambiental. Sabem, pel que es llegeix en els mitjans, que la comunitat científica alerta del canvi climàtic. Des d'un vessant totalment egoïsta el canvi climàtic és important per com pugui afectar a les nostres vides i bàsicament com afecta a la nostra supervivència individual.
La segona crisi: econòmica. La majoria l'estem patint d'una manera o altra. L'anomenat estat del benestar s'està desplomant. Segons el 'main stream' això només és un cicle i després de la crisi que estem patint tornarem als 'standards' de fa uns anys (abans del 2007). El cert és, però, que no sortirem d'aquesta crisi i la situació econòmica s'anirà degradant.
Tercera crisi: energètica. Hem arribat al màxim de producció de petroli. I de fet, això afecta directament a l'evolució de l'economia i indirectament a les mesures que es puguin portar a terme per reduïr les emisions de gasos d'efecte hivernacle i a la recerca de tecnologia per també reduïr les emisions.
Aquestes tres crisis són, segons el meu punt de vista, expressions d'un problema de fons bàsic, en parlaré en un altre post.
La primera crisi: climàtica o mediambiental. Sabem, pel que es llegeix en els mitjans, que la comunitat científica alerta del canvi climàtic. Des d'un vessant totalment egoïsta el canvi climàtic és important per com pugui afectar a les nostres vides i bàsicament com afecta a la nostra supervivència individual.
La segona crisi: econòmica. La majoria l'estem patint d'una manera o altra. L'anomenat estat del benestar s'està desplomant. Segons el 'main stream' això només és un cicle i després de la crisi que estem patint tornarem als 'standards' de fa uns anys (abans del 2007). El cert és, però, que no sortirem d'aquesta crisi i la situació econòmica s'anirà degradant.
Tercera crisi: energètica. Hem arribat al màxim de producció de petroli. I de fet, això afecta directament a l'evolució de l'economia i indirectament a les mesures que es puguin portar a terme per reduïr les emisions de gasos d'efecte hivernacle i a la recerca de tecnologia per també reduïr les emisions.
Aquestes tres crisis són, segons el meu punt de vista, expressions d'un problema de fons bàsic, en parlaré en un altre post.
Etiquetes de comentaris:
crisis
dijous, 10 de juny del 2010
Peak Oil i Oil Crash
El 'Peak Oil' és el moment on la producció de petroli arriba al seu màxim, a partir d'aquest moment la producció només pot baixar.
Com ens afecta que la producció de petroli arribi a un màxim?
El sistema econòmic mundial (globalitzat) i la seva evolució positiva es basen en el creixement: del consum, de la producció, de les matèries primeres. Si la producció d'un sector estratègic, com és l'energia, no pot creixer si no que es mante o decreix, es comencen a produir desajustos en tot el sistema. El primer, el que s'anomenen crisis (tothom l'estem patint actualment) el segon, la diferència entre el que podem consumir respecte al que treballem (això és, dit de manera simple, entre els diners que cobrem i el que podem comprar amb aquests diners).
Llavors, l'estancament o decreixement de la producció va més enllà de que la benzina pugi de preu?
Sí. Mirem al nostre voltant. La majoria d'activitats comercials, depenen de l'existència del petroli barat. Perquè per abastir, per exemple, un supermercat, necessitem que els transportistes portin els productes al local, i això es fa amb camions...
Què vol dir petroli barat?
Amb barat vull dir que tingui un gran retorn energètic. És a dir, que per obtenir energia hom n'hagi d'emprar poca. Si cada cop he d'emprar més energia per obtenir-ne, la diferència, és a dir el que guanyo, cada cop serà menor. Això és el que està passant actualment. Aquest fet es fa palès en una caiguda de la inversió en prospecció i explotació de nous camps.
Crisi econòmica o crisi energètica?
La crisi econòmica actual és la conseqüència directa de la crisi energètica. La caiguda de la producció es produeix perque arriba un moment en que l'energia té uns preus que fan que sigui inassumible el creixement, això és el que va passar el 2008. A partir d'aquesta situació de caiguda de producció (o ralentiment en el creixement) es produeix un efecte en cadena que desincentiva la inversió i redueix el consum això acaba per destruir llocs de treball, la resta ja la coneixem.
Com ens afecta que la producció de petroli arribi a un màxim?
El sistema econòmic mundial (globalitzat) i la seva evolució positiva es basen en el creixement: del consum, de la producció, de les matèries primeres. Si la producció d'un sector estratègic, com és l'energia, no pot creixer si no que es mante o decreix, es comencen a produir desajustos en tot el sistema. El primer, el que s'anomenen crisis (tothom l'estem patint actualment) el segon, la diferència entre el que podem consumir respecte al que treballem (això és, dit de manera simple, entre els diners que cobrem i el que podem comprar amb aquests diners).
Llavors, l'estancament o decreixement de la producció va més enllà de que la benzina pugi de preu?
Sí. Mirem al nostre voltant. La majoria d'activitats comercials, depenen de l'existència del petroli barat. Perquè per abastir, per exemple, un supermercat, necessitem que els transportistes portin els productes al local, i això es fa amb camions...
Què vol dir petroli barat?
Amb barat vull dir que tingui un gran retorn energètic. És a dir, que per obtenir energia hom n'hagi d'emprar poca. Si cada cop he d'emprar més energia per obtenir-ne, la diferència, és a dir el que guanyo, cada cop serà menor. Això és el que està passant actualment. Aquest fet es fa palès en una caiguda de la inversió en prospecció i explotació de nous camps.
Crisi econòmica o crisi energètica?
La crisi econòmica actual és la conseqüència directa de la crisi energètica. La caiguda de la producció es produeix perque arriba un moment en que l'energia té uns preus que fan que sigui inassumible el creixement, això és el que va passar el 2008. A partir d'aquesta situació de caiguda de producció (o ralentiment en el creixement) es produeix un efecte en cadena que desincentiva la inversió i redueix el consum això acaba per destruir llocs de treball, la resta ja la coneixem.
Etiquetes de comentaris:
Peak Oil
dimecres, 26 de maig del 2010
Despres de tot, encara queda temps...
Benvolguts lectors (si n'hi ha algún),
He decidit crear aquest blog per anar comentant temes d'actualitat i d'altres que m'interessen, particularment sobre qüestions 'interdisciplinars' però bàsicament en relació a la situació actual socio-econòmica. Com que hi ha blogs amics que tracten temes que m'interessen i ells en saben més que jo, us deixaré les seves adreces i podeu anar llegint i consultant aspectes que deixaré apuntats. Per tant, aquí em centraré en qüestions més filosòfiques o, si voleu, emocionals respecte els temes que tracti i, fins i tot, em permetré algunes llicències com fer una mica de futurologia i aventurar el que podria passar en el futur, sempre, és clar, des d'un vessant d'actituts i de pensament, més que no pas 'predir' fets concrets. Així doncs, clarificat tot això aniré afegint alguns textos curts per anar desenvolupant tot allò que em va voltant pel cap veient el caire dels esdeveniments recents i no tant recents en el món i sobretot en el nostre país.
He decidit crear aquest blog per anar comentant temes d'actualitat i d'altres que m'interessen, particularment sobre qüestions 'interdisciplinars' però bàsicament en relació a la situació actual socio-econòmica. Com que hi ha blogs amics que tracten temes que m'interessen i ells en saben més que jo, us deixaré les seves adreces i podeu anar llegint i consultant aspectes que deixaré apuntats. Per tant, aquí em centraré en qüestions més filosòfiques o, si voleu, emocionals respecte els temes que tracti i, fins i tot, em permetré algunes llicències com fer una mica de futurologia i aventurar el que podria passar en el futur, sempre, és clar, des d'un vessant d'actituts i de pensament, més que no pas 'predir' fets concrets. Així doncs, clarificat tot això aniré afegint alguns textos curts per anar desenvolupant tot allò que em va voltant pel cap veient el caire dels esdeveniments recents i no tant recents en el món i sobretot en el nostre país.
Etiquetes de comentaris:
intro
Subscriure's a:
Missatges (Atom)