Col·lapse, dol i construcció d'una nova ètica

Benvolgudes lectores,

En aquest post m'ocuparé d'alguns aspectes dels quals ja he escrit algunes vegades, però que, degut a la seva importància, crec que val la pena abordar des de diferents perspectives.  És essencial debatre sobre els aspectes psicològics del Peak Oil i la importància de l'actitud respecte la possibilitat de col·lapse societari degut al Peak Oil (Oil Crash), el Peak Everything i el canvi irreversible dels ecosistemes de la Terra.

En primera instància, l'actitud que prenem respecte aquestes realitats, dependrà de l'estadi en el que estem del procés de dol i, en aquest sentit ja he fet algun post. Però posem-nos en la situació de qui ja ha passat aquest camí i ha arribat a l'acceptació plena de les conseqüències a nivell emocional que comportarà l'esfondrament (o la profunda transformació) de l'actual sistema socio-econòmic. Suposem doncs que tenim la capacitat adquirida mitjançant el procés de dol d'allunyar-nos una mica de la turbulència emocional i el patiment que comporta la comprensió de pèrdua, no només d'allò material que considerem bàsic, sinó (i que per mi és més important) de les nostres creences, la nostra fe en un futur millor (materialment parlant) del que ara tenim.

Si tenim aquesta capacitat, ens adonarem que l'actitud amb la que afrontem el present i el futur és clau. Hem de deixar enrere les antigues creences: competitivitat, èxit, cerca del benestar material a ultrança, egoïsme i auto-centrament, individualisme. Creences que són molt útils per forjar una actitud depredadora: buscar l'explotació (aconseguir, utilitzar i llençar) del màxim de recursos en el mínim temps possible. Entenem aquests 'recursos' com qualsevol entitat física (minerals, vegetals, animals o persones). Per canviar aquestes creences i construir-ne de noves un mètode molt útil, des del meu punt de vista, és fer-ne paleses les seves contradiccions. I, en aquest sentit, les contradiccions són moltes però les podríem classificar en dos tipus, contradiccions pràctiques i contradiccions lògiques.

Les pràctiques són les que tenen més literatura al darrere i es basen en veure que, bàsicament, la predació a ultrança ens porta a topar amb els límits del planeta i, per tant, a la destrucció de la societat actual en forma d'una caiguda de la complexitat estructural (d'això ja fa 40 anys que en tenim evidència). A més, aquesta línia argumental està ben adobada d'exemples històrics (només cal donar un cop d'ull als llibres de'n Tainter, Diamon o Turchin, per citar-ne alguns). El que es proposa a aquest nivell és, per una banda, redissenyar la nostra complexitat social tenint en compte aquestes limitacions (amb més o menys tecno-optimisme) o deixar que el sistema mateix es re-estructuri tot sol (col·lapse) i veure de suavitzar els possibles efectes destructors que pot tenir mitjançant mesures paliatives (aquesta aproximació seria l'adoptada pels col·lapsistes moderats o convençuts). Des del meu punt de vista, aquesta argumentació, tot i que fonamental, té una mancança bàsica: es queda en la percepció purament material i materialista del problema sense poder, en aquest sentit solucionar l'altre costat, lògic i psicològic.

Així doncs cal també tenir presents les contradiccions lògiques d'aquest esquema de creences, i aquestes són les inherents al fet de que, de manera general i global es postula un creixement il·limitat (absència de límits) però per aconseguir-lo de manera ràpida i eficient hem d'imposar límits a diferents escales: individual, social i política. És a dir, per poder predar amb eficiència cal veure als altres humans no com éssers amb necessitats, sentiments, emocions i patiments semblants als nostres, sinó com essencials competidors que, si no guanyem/destruïm/eliminem s'emportaran els recursos que nosaltres necessitem com individus, col·lectius, països o continents. En poques paraules, l'absència de límits ens imposa límits/limitacions internes: socials, col·lectives i personals. Limitacions a diferents escales humanes i geogràfiques. Aquestes creences estan molt arrelades en tots nosaltres. Per exemple en expressions com 'Pensa en global, actua en local' (global: no límits, personal: límits). Aquesta frase, tot i tenir una motivació transformadora, encara es basa en el concepte de veure el món i el que en ell succeeix com un conjunt d'entitats separades a diferents escales: global, col·lectiva, personal. Cal doncs, mitjançant aquesta contradicció lògica construir un nou marc conceptual i de creences. Els principis fundacionals d'aquest nou marc de creences no cal buscar-los molt lluny: si  la predació de recursos amb màxima eficiència es basa en l'establiment de limitacions (personals, col·lectives i geogràfiques) el que caldrà és, precisament, treballar per esborrar aquestes limitacions: personals, col·lectives i geogràfiques. És a dir, la contradicció es desfà quan comencem a treballar per veure que globalment tenim límits, però dins el planeta (en la seva estructura, funcionament i evolució) no existeixen aquests límits.  Només si tots tenim clar els límits a nivell planetari i ens veiem a nivell personal i col·lectiu com una mateixa entitat podem actuar en conseqüència i de manera efectiva.

A part de tot l'apuntat més amunt, Hi ha un altre aspecte que sovint se'ns escapa quan parlem dels límits del sistema: el temps. El temps és la tercera dimensió en aquest esquema tri-conceptual: contradiccions materials, lògiques i el factor temporal.

El temps doncs, és el factor que uniformitza i dilueix les diferències creades, artificialment, pels humans. Per un costat el temps globalitza les 'externalitats' que no hem volgut considerar històricament, retornant-nos, en forma d'efectes propers allò que havíem centrifugat fora del primer món: immigració, refugiats, contaminació, canvis globals en els ecosistemes per l'agricultura industrial, canvi climàtic, etc. Per l'altra, elimina la contradicció lògica que he comentat abans: l'explotació dels recursos que semblaven infinits ens aboca, mitjançant la presa de consciència de que les limitacions internes són impossibles en un planeta petit, a que l'única sortida és l'acció conjunta global, coordinada, i aquesta només serà possible quan prenem consciència de que el que fem als altres ens ho fem a nosaltres mateixos.

Deixeu-me posar, benvolgudes lectores, un exemple per mirar de sintetitzar el que he escrit fins ara. Pensem en que a casa tenim un rebost gran, ple de menjar inicialment i que, degut a que és tant gran mai no ens hem preocupat d'anar posant-hi més menjar, senzillament hem anat agafant el que ens ha semblat, sense criteri i, al mateix temps, abocant les deixalles en el mateix rebost. Ja podem pensar que a mesura que passa el temps, seguint amb aquesta manera de fer ens trobarem amb dos efectes. El primer del que ens adonarem a mesura que el menjar disminueixi és que se'ns fa més difícil trobar-lo (perquè les deixalles que hi hem anat deixant i el desordre en la tria del passat fan que hàgim de buscar més i tardem més en trobar el que volem). El segon fet serà que com més temps tardem en canviar d'actitud, més difícil se'ns farà planificar el que mengem, fins que s'arribi a un punt sense aquest necessari canvi, en que la gana ens farà menjar qualsevol cosa pel temps/cost de trobar-ho en mig de tota l'escombraria que hem anat acumulant.

Com veiem amb aquest exemple, cal primer ser conscients del perill en el qual es troba la humanitat, i només a partir d'aquí es poden plantejar canvis. Un cop ens fem conscients d'aquest perill cal proposar nous paradigmes culturals. Aquesta és una tasca immensa, però totes les persones que ja hem passat el procés de dol i d'acceptació, i som conscients dels límits del planeta, hem d'ajudar a portar a terme. Seguint el que he comentat més amunt, totes som necessàries, precisament, perquè totes estem navegant en aquest vaixell planetari.

Per aportar un granet de sorra a aquest debat conceptual, permeteu-me per acabar, benvolgudes lectores, proposar algunes suggerències de principis/conceptes en els quals podríem basar aquest nou paradigma cultural:

1. Socio-economia d'emergència. La humanitat ha entrat en un estat d'emergència i, com quan hem de fer front a una catàstrofe natural, l'única possibilitat d'acció és la col·laborativa. Cal dissenyar unes polítiques i una socio-economia que tinguin en compte aquest estat d'emergència.
2. Visió crítica. Cal canviar l'actitud d'acceptació acrítica i paralitzant o de crítica reactiva (per efecte d'un ressentiment degut a que sentim que ens han pres o ens prenen allò que consideràvem nostre) cap a una crítica interior (individual) i col·lectiva serena, que neixi d'una actitud constructiva i empàtica.
3. Temps únics. El fet de que hàgim arribat als límits del planeta ens col·loca en una situació privilegiada: la nostra generació és la que ha de gestionar aquesta situació, per tant tenim un temps únic i preciós del que les generacions futures depenen.
4. Accions i efectes. Tenint en compte aquesta situació cal valorar i tenir en compte que totes les accions, totes, tenen conseqüències, cal deixar de ser una societat que no es conscient de les conseqüències dels seus actes i que pot actuar sense tenir en compte les 'externalitats'.
5. Canvis. Psicològicament busquem el confort, la comoditat, la continuïtat i constància i, per tant, una certa absència de canvi, i si aquest existeix, volem que sigui suau i controlat. Però això ens ancora a una percepció del món que és irreal, més enllà de l'acció-reacció lineal i immediata: en intervals de temps més enllà de l'any no podem predir amb exactitud el futur, i menys en un sistema al límit dels seus recursos.
6. Ampliar la visió. Per dissenyar cada actuació, a més de tenir en compte els impactes i/o efectes possibles cal ser conscients de la fragilitat de la nostra societat, cultura i persona. Quan prenem com referència el planeta ens adonem de la futilitat de la nostra existència com espècie, per una banda. Per l'altra, quan ampliem el focus i posem en el seu lloc la nostra cultura en el context d'evolució planetari veiem que, com deia Tainter, aquest període històric que vivim, és una raresa en el decurs de tota la història dels humans. Si tenim en compte això deixarem la característica prepotència humana i baixarem a la humilitat del que en realitat som: un mamífer més dins de tot l'ecosistema planetari que, això sí, té una capacitat destructiva singular.
7. Produir el mínim dany possible. A l'hora de planificar i d'emprendre accions que seran complexes i difícils, cal triar les que menys perjudiquin al conjunt planeta-ecosistemes-humanitat. Això vol dir tenir clar que, a mesura que el col·lapse es faci més evident i profund no hi haurà 'solucions', només estratègies pal·liatives i mitigadores. Caldrà triar, de totes les que es presentin, la que tingui menys efectes destructius a mitjà i llarg termini.

Aquestes set suggerències poden ajudar a plantejar-nos quin sistema conceptual/ètic cal bastir per a la nova societat que sorgirà després del col·lapse (en el pitjor escenari) o de la transició (en el millor). Cal però que tinguem clar que la tasca actual, a més de treballar en el dia a dia individualment i col·lectiva per un canvi de paradigma, es aportar opcions realistes i efectives al sistema actual. I per això, una qüestió fonamental és proposar com ha de ser el nou marc conceptual/ètic/polític en un món post-industrial/capitalista.

Salutacions,

SZD

O reduir i optimitzar o col·lapsar, aquesta és la qüestió

Benvolguts/des lectors/es,

Actualment està de moda l'eficiència. No només des d'un punt de vista energètic, també des d'un punt de vista econòmic i comercial: cal aprofitar al màxim l'energia, el temps i els diners. I, com no podia ser d'altra manera, la maquinària propagandística del sistema actual ens convenç de que l'economia afavoreix aquelles persones, entitats o empreses més eficients. Però això és realment així? Veiem primer què vol dir eficiència.

Eficiència és el concepte que ens dona informació sobre com és de ben utilitzat el temps, l'esforç o un recurs material en un determinat procés. El rendiment (el concepte d'eficiència aplicat a les màquines tèrmiques), en termodinàmica, ens dona idea de la proporció entre l'efecte buscat (en general, el treball produït) i l'energia invertida. Tant l'eficiència com el rendiment ens mesuren com de 'bo' és el procés que hem utilitzat per produir un efecte, és a dir, de la quantitat de recurs que desaprofitarem. La física ens dóna un límit a l'eficiència i al rendiment, i ens n'indica una tendència. El límit l'imposa la conservació de la energia i ens diu que res no podrà ser mai més eficient que un 100%, la qual cosa voldria dir que quelcom es produeix sense fer res, per exemple: tinc molts diners al banc i, sense fer res, se'm multipliquen... hem fet il·lusionisme, del no-res en traiem quelcom! (la diferència entre els diners que tenia i els que tindré en el futur és positiva, quan seguint la física hauria de ser negativa). De fet, la cosa no és exactament així, aquest truc es basa en obtenir alguna cosa 'sense fer res', restant-ho del treball, diners o patrimoni d'algú altre. És un joc de suma total zero en un món, com el nostre, finit. L'altra qüestió que la física ens indica és la tendència dels processos: l'eficiència anirà disminuint amb el pas temps i/o amb la velocitat del procés que utilitzem. És a dir, per un mateix resultat, com més de pressa el volem tenir, menys eficient serà el procés. El cas clàssic, ja explicat en d'altres posts és el del cotxe, per un mateix cotxe i un mateix recorregut, si volem arribar més ràpid, gastarem més energia (benzina). Però seguint amb el mateix exemple, l'eficiència del motor anirà baixant a mesura que passi el temps, senzillament pel desgast de la pròpia mecànica interna. Doncs bé, veiem que els conceptes d'eficiència i rendiment ens relacionen causa-efecte amb el camí que porta de la causa a l'efecte i, ho fan, matemàticament, fent el quocient entre el que hem invertit i allò que n'hem obtingut.

Però, com el lector ja deu intuir, aquesta idea de buscar l'eficiència en tot el que fem, inserida en el nostre inconscient consumista és, no només una quimera d'un sistema absurd i injust, sinó que resta totalment allunyada de la realitat físico-ecològica del món del qual formem part. En aquests temps de canvi, un sistema hiper-eficient no és molt aconsellable. M'explicaré amb una analogia. Prenem l'exemple d'un bosc mediterrani ben conservat, un ecosistema madur presenta una varietat gran d'espècies i nínxols ecològics, amb processos i xarxes tròfiques que es caracteritzen per una especialització gran i una gran capacitat en l'explotació de cada recurs necessari per a la seva supervivència. És a dir, qualsevol especie en un bosc madur està adaptada per ser molt eficient en l'aprofitament dels recursos necessaris. Això és el que pretén el nostre sistema econòmic: que, talment com en un bosc madur, creem processos que estiguin al màxim adaptats a l'activitat i objectiu productiu fixat, seguint això sí, la lògica financera imperant en el moment.

Però què passa quan el bosc mediterrani és afectat per agents externs que n'alteren l'equilibri? Per exemple, es sobre-explota amb tales intensives o es crema freqüentment o, senzillament, degut a canvis en la pluviometria, s'allarguen molt els períodes de sequera? Doncs que la diversitat d'espècies i la seva proporció en el cens total i en els patrons dominants, els nínxols ecològics i els recorreguts i cicles de nutrients, canvien. De sobte, es passa d'un sistema d'espècies hiper-especialitzades en processos concrets (per tant molt eficients) a especies amb menys eficiència en l'ús dels recursos però molt més versàtils i amb més plasticitat per adaptar-se als canvis (més resilients, al cap i a la fi).

I aquí és on l'analogia ens pot ser útil, ja que comparant la nostra societat amb un ecosistema, veiem què, precisament, la maquinària econòmico-financera està dissenyada per, en una situació d'excés d'energia disponible, diversificar, fomentar la hiper-especialització i derivar els recursos cap aquests nous processos diferents, creant al final, com en el bosc, una diversitat de sectors econòmics i industrials creixent. Fent al mateix temps, que el procés nou sigui més intensiu en la producció d'allò pel que ha estat creat (en llenguatge econòmic: produeixi més). Però tot això només val per a un sistema que té la capacitat d'obtenir recursos de forma abundant i a baix cost.

Quan les condicions ambientals del bosc canvien, el seu equilibri biològic també ho ha de fer, donant lloc a un ecosistema que serà molt diferent si els canvis són grans. De la mateixa manera, els canvis en l'accés als recursos del nostre sistema productiu i econòmic són (i seran) molt grans, això ens aboca a grans canvis socio-polítics i en la mateixa economia. Seguint l'analogia ecològica, s'ha acabat l'època de les espècies hiper-especialitzades, molt adaptades a sectors econòmics molt definits o d'activitats molt específiques i ha començat l'era de les especies molt flexibles i no tant eficients en un procés determinat, però sí amb una capacitat gran d'adaptació a situacions noves i imprevistes.

Ha començat l'era del decreixement, i aquest no és una opció, és el que ens espera ens agradi o no. L'elecció que tenim és si escollim fer-ho optimitzant els recursos o decidim malbaratar-los amb l'obsessió per mantenir un sistema que va contra natura, més enllà de tota lògica o, fent com les especies en un sistema canviant, comencem a assumir-ho com un fet ineludible. Si de veritat ho acceptem, apostarem per la reducció en les nostres necessitats (tant individuals com col·lectives) i treballarem per optimitzar aquesta reducció de la manera menys traumàtica possible. Com? Doncs això, benvolguts/des lectors/es, és ja matèria per un altre post.

Salutacions,

SZD

Mites i realitats (I): Renovables i oligopolis

(https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEga2ucFsNq8NgtMWvWvFvgrHJAcq8gfbY974x2QBFuSAbxP3n28STSOQIvKlR6hQtTLNE7OtRNe74MkpIL6KdyQ5la5F9yH3w2qbBXNjPdfyvQUr7tscgUWAdv55POPUgYe7dU_M1pL9S22/s1600/abandoned+wind+turbines.jpg)


Benvolgut/des lectors/es,
Enceto una sèrie de posts per discutir alguns punts que, pel que veig darrerament en els mitjans de comunicació de masses, cal anar clarificant. Més que res per la influència i la hipnotització que exerceixen i, sobretot, perquè sent aquest un bloc dedicat bàsicament a gent conscienciada és important aportar contra-arguments a algunes imbecilitats que de vegades surten als telenotícies. Els mitjans de comunicació, en general i amb comptades excepcions, estan 'desvirtuant' l'opinió pública en una direcció que, sota el meu punt de vista, és molt preocupant. Per tant, la meva intenció en aquest i els següents posts és tractar d'aportar una visió un pèl més crítica que la que darrerament es va difonent i la majoria de la societat creu  com a veritable (sí, sí, creu, perquè tot el que surt a la televisió es creu amb més força del que ens expliquen i/o podem raonar).

Començaré doncs per una idea que està prenent cos en els sectors, diem-ne, conscienciats, sobre el problema de la crisi energètica. Que quedi clar per endavant que penso que cal desenvolupar les renovables com una estratègia de transició a una societat poc depenent de combustibles fòssils, però no penso que aquest desenvolupament s'hagi de fer a qualsevol preu (i quan parlo de preu no parlo de diners). Així doncs, quan hom participa en debats sobre renovables sempre, de forma indefugible, surt la idea de que els oligopolis energètics aprofiten la crisi per 'frenar' el desenvolupament de les renovables, pressionant al govern perquè retiri les subvencions a la fotovoltaica i la eòlica. Sembla ser que hi ha una mà negra d'interessos foscos que van en contra de les renovables perquè sinó aquestes triomfarien. Em perdonaran els lectors però aquesta teoria de la mà negra em provoca una gran recança per dos motius. El primer perquè em sona a teoria de la conspiració i, per deformació professional, en sóc al·lèrgic. El segon motiu és que si no és conspiració si que em sona al mateix argument de 'la mà dels mercats' en que creuen els economistes clàssics: el mercat tot ho acaba solucionant. Doncs bé, de la mateixa manera que el mercat no ho acaba solucionant tot (ho estem veient en aquesta crisi) els oligopolis (si és que n'hi ha) no van 'contra' les renovables. Prefereixo benvolguts/des lectors/es, veure-ho d'una altra manera, sense teories de la conspiració i sense pensament màgic d'una mà invisible que ens va a favor o en contra.



No podríem pensar que, potser, és que les renovables no són tant bon negoci com pretenen els que es dediquen al negoci de les renovables? I potser és que no són tant bon negoci, sobre tot, en el sistema capitalista actual, que pretén retorns ràpids i exponencials de les inversions. Les renovables no representen un retorn de la inversió ràpid a menys que no estiguin subvencionades i, hores d'ara, és dubtós que presentin un retorn gran (comparable a les no-renovables) sense un suport dels combustibles fòssils. Per tant, davant d'aquesta perspectiva, pretenen que uns sectors la raó de ser dels quals és obtenir guanys quasi-immediats, inverteixin en el que és, als seu ulls, un mal negoci? (repeteixo, dins el paradigma econòmic actual). És més, fins ara les renovables s'havien desenvolupat degut a la financiació (en part) dels estats. Bé, en un moment en que els estats comencen a col·lapsar i que l'entorn econòmic fuig del risc i de les inversions a llarg termini per por a no obtenir-ne els retorns esperats, qui hi invertirà? Doncs la situació és clara, cada cop l'estat més afeblit i amb menys recursos es preocuparà per uns problemes que considerarà més urgents: la situació de creixent tensió social i convulsió política. Perquè invertir en renovables si en realitat no hi ha problema amb l'energia no-renovable? Recordo que als mitjans de masses la crisi és econòmica i financera, sense base física d'esgotament dels recursos, per tant la inversió en renovables pot acabar-se veient com una excentricitat típica de hippies mentre hi ha gent que passa gana. Perquè gastar en molins de vent quan la societat té problemes 'més importants' que resoldre? Si és tant bon negoci, que hi inverteixi el sector privat. Aquesta serà, desenganyem-nos, l'actitud de l'estat en el futur si no hi ha un canvi de paradigma. Per tant, veient les coses des d'aquest punt de vista, els 'oligopolis energètics' no van contra les renovables, senzillament intenten mantenir el seu BAU que, recordo, és implícit en el sistema en el qual vivim.



Per altra banda, hi ha autors que diuen que les renovables no són més que extensions dels combustibles fòssils i que, per tant, no està clar si són possibles en un món que funcioni sense ells. Evidentment, ningú pot estar segur de que aquests científics tinguin raó o s'equivoquin, però el que està clar és que el problema de desenvolupar les renovables, presenta a més del problema de la dependència actual dels combustibles fòssils per instal·lació i manteniment de les infraestructures, el problema de l'escalabilitat que ja vaig comentar en un altre post. No és gens clar doncs que sigui assenyat apostar-ho tot a una sola carta (renovables), sense abans plantejar-se una estratègia de decreixement en el binomi població-recursos.



Per tant, les renovables no són la solució a la crisi energètica i no ho són bàsicament perquè en el paradigma del creixement res és solució a l'esgotament de recursos, és una equació sense resolució. Per tant, en lloc de pensar en termes de BAU pel que fa a les renovables caldria canviar potser de forma de pensar i ser molt més autocrítics, deixant de banda el 'sinó ets amb mi estàs en contra meu' tant típic del pensament superficial actual, que etiqueta i classifica ràpidament. Cal parar-nos a pensar el com i el quan. Repeteixo, no estic dient que no hàgim d'apostar per les renovables per al futur, estic dient que no ho podem fer amb el paradigma usual fins ara.

Per posar un exemple, pel que fa a les renovables, s'intenta copiar el model de les fòssils pel que fa a l'abastiment de la demanda. Per mi això és un greu error, fonamentalment perquè la demanda actual basada en fòssils presenta pics de potència que són fàcilment assumibles cremant el que sigui (petroli, carbó o gas) més potència? més cremem! però amb les renovables aquesta equació no és tant clara. Per tant un desenvolupament renovable passa necessàriament per un canvi d'hàbits i usos de consum energètic. I això darrer passa per tornar a un estil de vida que al cap i a la fi s'assemblaria més al de fa dos segles que a l'actual, perquè no cal reinventar la roda: fa tres generacions la societat era més resilient en moltes coses, sobretot amb els hàbits.

Així doncs, a part de les diferents raons que he donat, n'hi ha una que em sembla de les més importants, com ja vaig comentar en el post anterior,  si ens entestem a plantejar les renovables com la substitució de les fòssils i ho fem a qualsevol preu (per mantenir el model existent) ens podem trobar amb un problema greu, en un futur proper, de subministrament d'aliments a nivell mundial (no només al tercer món). I llavors potser tindrem subministrament elèctric per fer anar els cotxes elèctrics, però no tindrem menjar, i per tant ningú que acabi portant aquests cotxes. Sé que la situació que plantejo és absurda, però em sembla que hores d'ara per poder posar una mica de seny en les discussions que s'estan duent a terme en segons quins fòrums cal demostrar les coses per reducció a l'absurd.

Compte! el que acabo d'apuntar en el paràgraf anterior no és que subscrigui la teoria de 'hi ha coses més importants' i per tant no desenvolupem renovables, no. Dic que cal plantejar-se el problema d'una forma holística però prioritzant, sobre tot, l'alimentació de la població des d'ara mateix.

Finalment, dir que, vistos els interrogants que planteja aquesta qüestió cal actuar amb molta prudència. Des del meu punt de vista, si cal emprar alguna estratègia no pot ser mai de dalt a baix: energia renovable per arribar a alimentació de la població. L'estratègia cal que sigui sempre de baix a dalt: assegurar alimentació no depenent dels fòssils per després arribar a una societat energèticament renovable. Realment quan plantegem l'estratègia de baix a dalt, veiem la magnitud de la tasca a començar: desmecanitzar el camp, agricultura ecològica, localització, reducció de xarxes de distribució, canvi d'hàbits d'alimentació i dieta de la població... en fi, si tot això és difícil i requereix energia  (fòssil, que és la que ara utilitzem quasi totalment) per a una transició no traumàtica. Pretendre anar de dalt a baix és, al cap i a la fi, començar la casa per la teulada.
Salutacions,
SZD

Encara queda temps... o no...

Bé, m'agradaria començar aquest post amb la inspiració d'un poema de'n Martí i Pol que motiva el títol del meu blog: 'Després de tot'. Us en copio una estrofa tot seguit i m'agradaria anar aprofitant els versos per relacionar-los amb la forma de vida que tenim actualment i com canviarà en un futur no molt llunyà.

Després de tot encara queda espai
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l'abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
(MMiP)

Doncs encara queda espai per repensar-nos la vida. Però ara ja no és una qüestió de recerca 'espiritual' o de solidaritat, o per tenir una millor qualtitat de vida. Ara és una qüestió de supervivència. Segons l'evolució actual del món, no sembla que ens quedi molt de temps ni d'espai. L'anomenat Oil Crash ja es comença a manifestar i va fent que cada cop més tot el que ens envolta vagi degradant-se. El que aquí vull emfatitzar és el dilema al qual ens enfrontem: catàstrofe o decreixement. Aquest dilema ens revela dos aspectes en l'arribada a l'estat final . El primer, negatiu, serà que haurem de viure en un món menys segur, menys confortable i segurament amb una esperança de vida més baixa (per qui vulgui que consulti els models del Club de Roma). El segon, positiu, tendim cap a un món més senzill, més sostenible i més lent. Crec, per tant, que les crisis que estem patint (les tres, veure el post anterior on en parlo), no són, d'entrada, quelcom fatal o catastròfic, tot dependrà de com les anem afrontant. I amb això vull apuntar el pas més important i inmediat actualment: la transició a l'estat final. Per afrontar aquesta transició caldrà anar a cercar espais interiors i exteriors que ens donin eines per anar prescindint d'allò que ara hem convertit en imprescindible, però que en realitat no ho és. Si no ho fem, si no ho comencem a fer ara, arribarà un moment en que haurem de prescindir-ne per força i llavors tot el procés serà molt més dolorós. Llavors, la ruptura amb el sistema socio-econòmic i de pensament actual serà molt més dura. Hi ha qui creu que realment serà un trencament més aviat catastròfic i que no es possible una transició suau cap un món més gran, més lent i menys superpoblat, entre ells val la pena consultar el blog de Dimitri Orlov els seus arguments són potens i, cal reconèixer-ho, desesperançadors. Però pensem per un moment què passaria si hi hagués una massa crítica de gent que prengués consciència dels problemes i canviés? Seria possible en aquest cas una transició suau cap a un món sostenible? Quin canvi de consciència i a quin nivell cal aquest canvi per poder portar a terme una transició suau en un món en 'desintegració'? Evidentment no és una pregunta fàcil de respondre, però crec que dir que és possible aquest canvi de consciència i que no és una quimera és tocar de peus a terra, i si no, que els preguntin als ecologistes de fa 40 anys si pensaven que tindrien l'impacte i hi hauria la conscienciació que hi ha actualment sobre el medi ambient. Per tant, un canvi de visió, insisteixo, és possible. La qüestió és a quin nivell cal arribar en aquesta conscienciació i quina quantitat mínima de persones caldria que formessin una massa crítica d'opinió perquè aquesta tingués alguna influència en l'agenda econòmica (i política) dels grans interessos financers mundials. Deixò la resposta d'aquesta pregunta per més endavant. Aquí només vull fer una reflexió sobre el que ens mostra el poema del Martí i Pol: sempre queda espai per repensar la vida i convertir-la en quelcom més profund i menys aritificiós, més sòlid sota els temps canviants i adversos. I, per a mi, aquesta és la clau, hem de començar a ser conscients que hem arribat al límit del que la Terra ens pot oferir, hem gaudit d'aquest món globalitzat i frenètic fins que hem pogut i és la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres, no només dels bancs, dels polítics o de les classes intel.lectuals, el canviar de ritme de vida i de visió. Hem de deixar de pensar i actuar com a paràsits d'aquest món per pensar com a una peça més de tot el conjunt. Hem de deixar de tenir aquesta prepotència basada en la ignorància optimista de que l'home que sap és un deu que, armat amb la seva tecnologia, tot ho soluciona. Hem de deixar enrere els temps de creure en que Harry Potter existeix, per créixer com a espècie i arribar a viure en equilibri amb el que ens envolta. Ens hi juguem molt, o canviem o caurem cap al precipici de les guerres, la fam i la reducció dràstica de la població mundial, com alguns ja preveuen. Nosaltres mateixos...

Per qui estigui interessat aquí hi ha una contribució a la ràdio local de Sants de l'Antonio Turiel i el Jordi Solé parlant de l'Oil Crash