divendres, 25 de març del 2011

Projeccions de futur i altres foteses...



 Prenent el darrer post com a imatge il·lustradora vull fer una
reflexió sobre l'estat actual i la possible evolució del món. Si bé és molt
complicat fer estimacions sobre què passarà i com passarà, sembla ser
que les pitjors previsions s'estan complint d'una manera
inexorable. L'economia mundial no es pot permetre perdre recursos
energètics i, amb l'excusa d'una missió humanitària de defensa dels
civils, es munta una campanya militar per defensar els pous petroliers
posats en perill pel conflicte Libi. Per altra banda, els anomenats
PIGS estan caient de més petit a més gran: Grècia i Irlanda han estat
'rescatats' i Portugal ho serà en els propers mesos. Per tant, només
cal esperar que l'estat espanyol sigui rescatat per veure quin efecte
tindrà això sobre l'euro i/o sobre l'economia domèstica. Mentrestant
anem tirant, sense fer absolutament res (tal com deia la lletra de la
cançó dels Pets). De tot això cal deduïr-ne que si no es fa res ara per
aconseguir un decreixement suau, com més temps passi menys
possibilitats hi haurà de que s'encari el problema frontalment i
s'adoptin solucions realistes per adaptar-nos al decreixement. Com més
temps passi, repeteixo, sense adoptar mesures proactives (és a dir mesures per
evitar el mal abans de que es manifesti) més augmenta el risc de
col·lapse, que, recordem-ho, és una transició desordenada cap a un
estat de molt menor consum energètic. Per tant, encara que sembli un
contrasentit, ara mateix caldria començar a incentivar el decreixement i
desactivar activitats malbaratadores d'energia, però clar, això aniria
en contra d'interessos de multinacionals (i lobbies de poder). Pensem
què passaria si es deixessin d'invertir o incentivar des dels governs
activitats com el turisme globalitzat, la industria automobilística o
la de begudes refrescants, per posar alguns exemples...
El fet és que les mesures que es prenen des dels governs són 'per anar
tirant' sense fer res, i això ens indica cap a on anem: cap a
l'abisme econòmic. És així de clar, admetem-ho.
I què és aquest abisme econòmic? Doncs penso que es traduirà
fonamentalment en, primer, una pèrdua progressiva de poder adquisitiu de
la població, que és el que ja estem experimentant, per acabar agreujant-se just abans del col·lapse en una hiperinflació (pujada dels preus sobtada, molt per sobre del que és
habitual) que esfondrarà els ja malmesos mercats financers i portarà al
col·lapse comercial. És a dir, és produirà una transició de fase
'explossiva' amb la conseqüent fragmentació social i descens cap a
fases del col·lapse més profundes (ràpidament del financer al
comercial fins arribar al col·lapse de l'estat). Quan es produirà
això? Evidentment no ho se, però esta clar que la previsió no és ni
molt menys que aquesta fase de pèrdua de poder adquisitiu suau abans
de l'arribada de la hiperinflació duri més de 6 o 7 anys i molt menys
no crec que s'allargui fins als propers 10 anys. Ja se que donar
números és mullar-se i per tant corro el risc que després algú m'ho
retregui, però francament quan algú em pugui retreure alguna cosa
estarem tant fotuts que dubto que ningú en tingui ganes. Bé, després
d'aquest post 'pesimista' el següent va sobre els comentaris que havia promés del
llibre que estic acabant de llegir de'n Dimitri Orlov.
Salutacions  

diumenge, 13 de març del 2011

Col·lapse i transicions de fase

 Avui toquen algunes analogies per comprendre què significa un col.lapse (DIEC: Paralització provisional de les activitats econòmiques, polítiques, etc.) i anar més enllà del sentit d' una 'catastrofe' (DIEC: Daltabaix, esdeveniment calamitós, desastrós) quan hom compren el significat i el perill real de l'Oil Crash. Prefereixo considerar el col·lapse des del punt de vista d'un canvi sobtat i ràpid (comparat amb l'escala de temps humana, clar) i per tant el pas d'un estat a un altre (socio-econòmicament parlant) de forma brusca. Aquest, per tant, és un post teòric,  que intentaré que sigui al més divulgatiu possible.
Parlant des del punt de vista del que es coneix en matemàtiques com teoria dels sistemes dinàmics, podem considerar un col.lapse com una forma de transició de fase. Què és una transició de fase i quins avantatges té considerar el col·lapse com una transició de fase? Doncs que de transicions de fase en tenim pertot i, per tant, són més fàcils d'entendre que quan parlem de col·lapse. Un exemple clar de transició de fase és el canvi de l'aigua a gel o a vapor d'aigua, tots hi estem familiaritzats. Aquí us poso una figura de com es representa matemàticament el canvi de fase en un 'diagrama de fases':

En el cas de la transició de fase de l'aigua a gel o vapor d'aigua sabem que a determinada pressió i temperatura és produeix el canvi de fase líquida a sòlida i a l'inrevés (o líquid a gas), durant aquesta transició coexisteixen les dues fases i és maté la temperatura constant. Però existeix un fenòmen interessant en les transicions de fase del qual n'hem sentit a parlar algun cop. Suposo que els sona quan algú ens ha avisat que escalfar aigua en el microones un temps excessiu pot ser perillós perquè existeix la possibilitat de que 'esclati'. Aquest fenòmen és pot donar i és tracta simplement de sobre-escalfar l'aigua a temperatures per sobre del seu punt d'ebullició però sense que aquesta ebullició es produeixi, de manera que, quan a l'agafar la tassa provoquem una petita vibració, el sistema entra de manera brusca en la fase de vaporització i, en lloc de crear cel·les convectives, forma bombolles de vapor d'aigua per tot el volum de fluid, amb el conseqüent efecte d'expansió i, per tant, d''explossió' que diriem en llenguatge col·loquial. Bé, doncs prenent aquesta analogia, si posem el sistema socio-economic en un punt de sobre-escalfament, el que pot passar és que 'esclati' i per tant que és produeixin les 'bombolles' per tot el sistema (tot el planeta) de forma brusca, fent que les estructures econòmiques i comercials a nivell global es vegin afectades gairebé simultàniament i homogeniament. Des del meu punt de vista, l'escenari  de col·lapse, tant de Guardià de la terra com el de Bots salvavides implica una transició de fase d'aquest tipus. El problema de patir una transició com la que he comentat més amunt és que el sistema es fortament inestable i presenta un alt grau d'aleatorietat. El preveure mesures paliatives pel procés de canvi de fase un cop hem entrat en la fase de sobre-escalfament és gairebé impossible. L'única mesura possible seria tornar a refredar el sistema, però això implicaria que el mateix sistema s'autoregularia per decreixer... la paradoxa està servida, només cal preguntar-se quin camí seguirem, la transició més ordenada de fer bullir aigua a l'olla, o la brusca, d'aigua sobre-escalfada al microones?
Continuarà.

divendres, 11 de març del 2011

Col·lapse: escenaris possibles.

Benvolguts/des lectors/es,
Seguint amb el fil del darrer post (on introduïa el col·lapse), parlaré una mica del llibre que he llegit darrerament de'n D. Holmgren ('Future Scenarios', també té una pàgina en anglès on, bàsicament, hi ha un resum del que diu al llibre) en aquest llibre s'aborda el problema de considerar, a més del Peak Oil, l'efecte del canvi climàtic en la humanitat. Parlo d'aquest llibre per introduir el que, en un altre post futur pretenem desenvolupar juntament amb l'Antonio i el Quim.  Per mi, el realment interessant del llibre és el plantejament i l'esquema que dóna, tant per centrar idees per un debat, com per la
informació rellevant per lectors poc informats sobre el tema. El llibre comença introduint esquematicament les quatre opcions futures pel que fa a la producció energètica que tenim enfront el problema del Peak Oil:

                                                                  (imatge de: www.theoildrum.com)


1- Tecno-explossió: la tecnologia ens permetrà seguir amb el creixemnt il.limitat en el futur, per tant no cal preocupar-se per l'Oil Crash.

2- Tecno-estabilitat: existeix un problema, és evident que el creixement il·limitat és impossible en un món finit, però precisament la tecnologia ens permetra mantenir la producció energètica actual per
altres mitjans que estan propers a venir o fins i tot els actuals, com poden dir els defensors de l'energia nuclear.

3- Descens energètic. El descens de producció energètica es produeix de forma suau, de tal manera que ens permet d'anar-nos-hi adaptant. En aquest cas s'accepta que hi haurà un descens però al ser suau ens
permetra començar a fer els canvis necessaris per adaptar-nos a un futur on cada cop disposarem de menys producció d'energia.

4- Col·lapse. Descens ràpid de la producció d'energia, no és possible l'adaptació i, per tant hi ha una transició brusca de la societat industrial globalitzada a un altre model de societat. De les fases del col·lapse i el que impliquen en parlava en el post anterior.

Aquestes opcions bàsiques són molt útils per dues raons, fonamentalment. La primera, per identificar ràpidament el posicionament de les dues diferents actituts devant del problema de l'Oil Crash. La segona i més important per a mi, que la identificació de la majoria social en alguna d'aquestes posicions ens marcarà clarament un escenari final. Pel que fa a la qüestió de les actituts donaria dues
opcions bàsiques: negació i acceptació i, dins de l'acceptació, optimista i pesimista.

Tant 1 com 2 representen la negació del problema. En el cas d'1, negació rotunda, i en el 2, potser, entrar a la fase de negociació psicològica (com sabem, totalment inútil). El cas 3 representa l'acceptació optimista de l'Oil Crash. Finalment, el cas 4 l'acceptació pesimista.


Veiem doncs, quin són els escenaris finals que proposa en Holmgren tenint en compte el fet d'afegir el canvi climàtic:

a- Tecnologia gris: davallada de la producció energètica suau + canvi climàtic ràpid.

b- Tecnologia verda: davallada de la producció energètica suau + canvi climàtic lent.

c- Guardià de la Terra: davallada de la producció energètica ràpida + canvi climàtic lent.

d- Bots salvavides: davallada de la producció energètica ràpida + canvi climàtic ràpid.

A partir d'aquests quatre escenaris ja podem establir una relació directa entre cada actitut i cap a quin escenari ens condueix. Queda clar que les actituts negacionistes, argumentades des del punt de vista del tecno-optimisme ens porten directament, amb una alta probabilitat, a l'escenari d o el c. Les actituts d'acceptació ens obren la possibilitat de l'opció realment desitjable, la b.

Però, més enllà del que pugui arribar a passar en el futur, crec que a hores d'ara cal tenir, a nivell individual, una actitut proactiva. Això ja ho apunta l'Antonio en el seu post, en el qual, menciona la qüestió de la importància de la consciènciació per fer front a l'Oil Crash. Però a banda de reconèixer el problema i acceptar-ne la gravetat, què implica la consciènciació? Doncs implica responsabilitat individual i col·lectiva, i això es tradueix fonamentalment en acceptar que la situació actual no es només un problema que hagin creat els polítics, els bancs o els especuladors, l'hem creat entre tots, fins i tot els més conscienciats. Això ens evitarà caure en els paranys que, ja ara, comencen a apareixer i que ja he indicat en algun post anterior. La reacció emocional contra bocs expiatoris indica negació inconscient del problema. I quin és, segons el meu parer, el problema bàsic que hem de començar a encarar? Aquell problema que només s'apunta tímidament en els fòrums que alerten sobre l'Oil Crash? El problema que haurem d'afrontar volguem o no en qualsevol dels escenaris apuntats anteriorment? Doncs la reducció de la població mundial. I devant d'aquest problema només hi ha dues opcions: o control de la natalitat planificada i dirigida des dels governs o acceptar que els altres mètodes, diem-ne tradicionals (guerra, fam, epidèmies) seran els que s'imposaran. Al cap i a la fi, el poder transitar pel camí b implica necessariament una reducció de la població mundial.  Qui li posa el cascavell al gat?