Benvolguts/des lectors/es,
Amb aquest post tancaré aquesta primera sèrie de posts que vaig anomenar sobre la resiliència. No descarto, més endavant, anar complementant i ampliant informació que he apuntat en aquests darrers posts: aigua, aliments, diners i ara algún apunt pel que fa a salut. Quedaria un darrer aspecte, que de moment deixo per més endavant que seria el de la seguretat. Bé doncs comencem amb les quatre idees bàsiques sobre resiliència i salut.
Primer pas i mes important, tenir a casa un kit de primers auxilis, acompanyant a aquesta farmaciola de primers auxilis cal que tinguem informació sobre dosis, posssibles contraindicacions i dates de caducitat. No cal dir que és de sentit comú, si depenem d'algun medicament, incrementar-ne la reserva i anar-la renovant, tal com vaig dir de fer en el rebost de menjar. Per altra banda també és útil proveir-nos d'extres, tals com els necessaris per la higiene dental i tenir-ne també en reserva. En relació amb aquest darrer punt si tenim algun problema i esperem d'anar al dentista més val que ho fem en un espai curt de temps per tenir, en aquest aspecte, el màxim d'independència possible. No cal dir tampoc, que en la salud dental, la prevenció i la higiene són les millors actuacions que podem tenir. Cal tenir una reserva d'antiseptics, extremadament útils en situacions de carència. Com a extra útil també caldria considerar tenir reserves de complements vitamínics, que en èpoques de desabastiment i/o poca varietat alimentícia poden arribar a ser crucials.
Segon pas i no per això menys important. Fer algun curs de primers auxilis. No només cal tenir la farmaciola, cal saber-la utilitzar amb facilitat i treure'n el màxim partit.
Finalment, seguir aprenent sobre diferents remeis alternatius, en cas de no tenir el que necessitem, per exemple, si no tenim una substància antisèptica, quines poden ser algunes substàncies alternatives, tot i que menys efectives, però millor aquestes que res. Bé, sobre aquest darrer punt existeixen alguns llibres com Where There is no Doctor o forums en la web.
En fi, un altre front per anar investigant i documentant-nos per preparar-nos per aquesta transició que cada cop és més a prop.
Salutacions,
SZD
Bloc de divulgació sobre diferents aspectes socials, polítics, econòmics i físics del Canvi Climàtic, el pic del petroli i la crisi ecològica
dijous, 30 de desembre del 2010
dimarts, 14 de desembre del 2010
L'arca de...
Benvolguts/des lectors/es,
Torno a fer una petita digressió, que tampoc no ho és tant, per fer una crida als (pocs) lectors d'aquest bloc. Arribats a aquesta alçada i tot i que hi ha encara molta feina a fer pel que fa a la conscienciació, crec que una qüestió a plantejar-se de cara al futur és, prenent la metàfora bíblica de l'Arca de Noè: què volem emportar-nos cap al futur des de la societat actual?. La pregunta que em formulo i que convido a la reflexió tot i que d'entrada pugui semblar banal, no ho és tant. M'explico. Admetem que anem cap a una societat amb un nivell energètic molt més baix. Si ens plantegem això, veurem que tal com tenim ara mateix muntada la nostra societat globalitzada ens hem convertit en addictes a l'excés d'energia. Aquesta addicció no només és manifesta en el lleure o les necessitats bàsiques, si no en tot el 'saber' de la humanitat: hi ha un gran volum de dades a disposició de tothom en grans servidors que costa molta energia mantenir i que, amb l'Oil Crash, deixaran de funcionar. Bé, arribats a aquest punt crec que val la pena plantejar-se pels qui ja estem consciènciats quina part del saber actual cal conservar a tota costa i quina part cal deixar que es perdi. Plantejo aquesta qüestió perquè si podem arribar a intuïr com podrien ser els escenaris futurs potser valdria la pena pensar en que els podria arribar a ser veritablement útil a les futures generacions. Penso que arribats al moment de veritables necessitats, els dirigents o qui estigui en el poder en aquest moment, si ara on en un futur proper hi ha un debat sobre allò que és realment intocable culturalment parlant, potser aquesta part de cultura té alguna possibilitat més de salvar-se en un escenari molt dolent. Posaré un exemple sobre com la consciència del patrimoni cultural pot ajudar a salvar bens culturals en situacions extremes. Durant la revolució cultural xinesa, la guàrdia roja va cremar i destruir tot allò que tingués una herència clara del passat, així es van destruir monuments i obres d'art i es van cremar llibres i biblioteques, alguns monuments i biblioteques es van poder salvar dels 'excessos' de la guàrdia roja de Mao gràcies a la mínima consciència d'alguns dirigents comunistes que van protegir-les expressament amb l'exèrcit.
Com a apunt final m'agradaria dir que aquesta arca imaginaria que viatjarà cap al futur no només cal que contingui informació sino el saber en tant que actituts i visió del món (els encerts, però sobre tot dels errors) que hem anat construint sobretot en aquest darrer segle de bonança energètica. Bé, doncs ja tenim un tema de debat/reflexió per quan hi hagi una massa crítica (o no) de peakoilers...
Salutacions,
SZD
Torno a fer una petita digressió, que tampoc no ho és tant, per fer una crida als (pocs) lectors d'aquest bloc. Arribats a aquesta alçada i tot i que hi ha encara molta feina a fer pel que fa a la conscienciació, crec que una qüestió a plantejar-se de cara al futur és, prenent la metàfora bíblica de l'Arca de Noè: què volem emportar-nos cap al futur des de la societat actual?. La pregunta que em formulo i que convido a la reflexió tot i que d'entrada pugui semblar banal, no ho és tant. M'explico. Admetem que anem cap a una societat amb un nivell energètic molt més baix. Si ens plantegem això, veurem que tal com tenim ara mateix muntada la nostra societat globalitzada ens hem convertit en addictes a l'excés d'energia. Aquesta addicció no només és manifesta en el lleure o les necessitats bàsiques, si no en tot el 'saber' de la humanitat: hi ha un gran volum de dades a disposició de tothom en grans servidors que costa molta energia mantenir i que, amb l'Oil Crash, deixaran de funcionar. Bé, arribats a aquest punt crec que val la pena plantejar-se pels qui ja estem consciènciats quina part del saber actual cal conservar a tota costa i quina part cal deixar que es perdi. Plantejo aquesta qüestió perquè si podem arribar a intuïr com podrien ser els escenaris futurs potser valdria la pena pensar en que els podria arribar a ser veritablement útil a les futures generacions. Penso que arribats al moment de veritables necessitats, els dirigents o qui estigui en el poder en aquest moment, si ara on en un futur proper hi ha un debat sobre allò que és realment intocable culturalment parlant, potser aquesta part de cultura té alguna possibilitat més de salvar-se en un escenari molt dolent. Posaré un exemple sobre com la consciència del patrimoni cultural pot ajudar a salvar bens culturals en situacions extremes. Durant la revolució cultural xinesa, la guàrdia roja va cremar i destruir tot allò que tingués una herència clara del passat, així es van destruir monuments i obres d'art i es van cremar llibres i biblioteques, alguns monuments i biblioteques es van poder salvar dels 'excessos' de la guàrdia roja de Mao gràcies a la mínima consciència d'alguns dirigents comunistes que van protegir-les expressament amb l'exèrcit.
Com a apunt final m'agradaria dir que aquesta arca imaginaria que viatjarà cap al futur no només cal que contingui informació sino el saber en tant que actituts i visió del món (els encerts, però sobre tot dels errors) que hem anat construint sobretot en aquest darrer segle de bonança energètica. Bé, doncs ja tenim un tema de debat/reflexió per quan hi hagi una massa crítica (o no) de peakoilers...
Salutacions,
SZD
divendres, 10 de desembre del 2010
Símptomes... i reflexions sobre la Xina
Benvolgut/des tots/es,
Torno a fer una petita digressió en els temes de resiliència que m'he compromès a publicar per donar alguna opinió sobre l'estat dominat per una de les cultures que més m'apassiona: la cultura Han o altrament coneguda com la cultura xinesa. En primer lloc dir que aquest estat (el Xinès) és això, un estat que engloba diverses (moltes) nacions, que a més és força heterogeni pel que fa també a ètnies i dir que també, cada provincia xinesa té una llengua diferent, que ells anomenen dialecte però que sent lingüísticament estrictes no és un dialecte de la mateixa llengua, com ho poden ser el català, el balear o el valencià si no que sobre la base de la mateixa escriptura són inintel.ligibles entre ells, bé, no m'estenc més sobre aquest tema perquè no sóc ni lingüista ni sinòleg. Perquè parlo de la diversitat cultural de la Xina? Doncs perquè la cultura o cultures que constitueixen un estat són importants per entendre la política del seu govern. Sembla ser que, actualment, hi ha un cert enlluernament cap a aquesta potència emergent degut, bàsicament al seu creixement econòmic i a la seva política internacional i, sobretot en certs sectors d'opinió marcadament i tossudament anti-americans, degut a ser un contrapoder als EUA. Sembla que aquests sectors pensen que cal una altra potència per compensar els 'excessos' dels Estats Units i, per tant, veuen amb certs bons ulls al 'gegant asiàtic'. Doncs bé, cal anar amb compte amb aquesta admiració perquè, com ja alerta algun periodista pot arribar a ser perillosa per les democràcies occidentals. Aquesta admiració pot portar a pensar que la democràcia no és necessària per a una societat amb un grau acceptable de benestar. Veiem per sobre quines són doncs les característiques de l'estat Xines. Política interior, és un estat autoritari, com tothom ja sap, que a més no té cap tradició ni experiència democràtica i que, per la seva llunyania cultural amb occident tampoc no considera la democràcia com un valor assimilable a la seva cultura. Històricament (abans de la pujada del comunisme a meitats del segle XX) sí que tenim alguns moviments filosòfics i pensadors que es preocupen de com portar la modernització i la democràcia a un país feudal com és la Xina, però amb la pujada del comunisme sembla ser que aquestes idees són deixades de banda. Per altra banda, la pujada al poder del comunisme a la Xina continental és, en part, una reacció al colonialisme que va patir aquest estat des de finals de la darrera dinastia (Qing). Tots aquests ingredients ens donen un govern, el xinès, que té (a trets generals) dos objectius principals, típics, per altra banda, de qualsevol estat amb afanys imperalistes: la cohesió interna a tots els nivells i una política d'influència externa agressiva. La cohesió interna l'aconsegueix mitjançant un control ferri de l'estat a nivell polític de tots els mitjans de comunicació i de la imposició d'un nacionalisme agressiu de la cultura han cap a qualsevol altra cultura diferent (utilitzant el binomi: imposició han més deprestigi de la cultura local per provinciana i no-universal, els sona?). La política externa la basa en el fet de que actualment la Xina és la fàbrica del món, per tant, com a subministrador dels bens de tot el món representa un contrapès comercial al poder financer Nordamericà. Les febleses polítiques d'aquest gegant? Bàsicament una, que és també la que destrueix o acaba tenint un pes important en la caiguda de tots els imperis: la corrupció. Tenim doncs un estat amb molts problemes per aplicar polítiques transparents i controlables pel gruix de la ciutadania, amb uns mitjans de comunicació totalment controlats i amb una consciència de que tant per cultura (la més antiga del món modern) com per pes demogràfic o extensió, mereix ser un país de referència mundial. Conseqüències a nivell global i, més en concret per nosaltres? Doncs que en la confrontació que, ja actualment, tenen els EUA i la Xina el més que possible guanyador serà la segona. Això no seria tant greu si no fos perquè sempre els humans tenim tendència a voler imitar els guanyadors en tot, i per tant això donarà més arguments als defensors de reduïr els drets individuals i col.lectius i, en particular, lesionar la democràcia. No oblidem que un dels punts d'acord entre els dos grans partits estatals ahir mateix ha estat la mesura d'utilitzar l'exèrcit per resoldre un conflicte laboral i que, a més, segons les enquestes la població espanyola té en l'exèrcit com a una de les institucions de més prestigi... venen maldades! Per aquests motius penso que és important fer una clara defensa de perquè un estat com el Xinès no ha arribat a ser una potència pel seu regim anti-democràtic i que precisament, la democràcia és un sistema dels més eficients, però això ja és tema d'un altre post.
SZD
Torno a fer una petita digressió en els temes de resiliència que m'he compromès a publicar per donar alguna opinió sobre l'estat dominat per una de les cultures que més m'apassiona: la cultura Han o altrament coneguda com la cultura xinesa. En primer lloc dir que aquest estat (el Xinès) és això, un estat que engloba diverses (moltes) nacions, que a més és força heterogeni pel que fa també a ètnies i dir que també, cada provincia xinesa té una llengua diferent, que ells anomenen dialecte però que sent lingüísticament estrictes no és un dialecte de la mateixa llengua, com ho poden ser el català, el balear o el valencià si no que sobre la base de la mateixa escriptura són inintel.ligibles entre ells, bé, no m'estenc més sobre aquest tema perquè no sóc ni lingüista ni sinòleg. Perquè parlo de la diversitat cultural de la Xina? Doncs perquè la cultura o cultures que constitueixen un estat són importants per entendre la política del seu govern. Sembla ser que, actualment, hi ha un cert enlluernament cap a aquesta potència emergent degut, bàsicament al seu creixement econòmic i a la seva política internacional i, sobretot en certs sectors d'opinió marcadament i tossudament anti-americans, degut a ser un contrapoder als EUA. Sembla que aquests sectors pensen que cal una altra potència per compensar els 'excessos' dels Estats Units i, per tant, veuen amb certs bons ulls al 'gegant asiàtic'. Doncs bé, cal anar amb compte amb aquesta admiració perquè, com ja alerta algun periodista pot arribar a ser perillosa per les democràcies occidentals. Aquesta admiració pot portar a pensar que la democràcia no és necessària per a una societat amb un grau acceptable de benestar. Veiem per sobre quines són doncs les característiques de l'estat Xines. Política interior, és un estat autoritari, com tothom ja sap, que a més no té cap tradició ni experiència democràtica i que, per la seva llunyania cultural amb occident tampoc no considera la democràcia com un valor assimilable a la seva cultura. Històricament (abans de la pujada del comunisme a meitats del segle XX) sí que tenim alguns moviments filosòfics i pensadors que es preocupen de com portar la modernització i la democràcia a un país feudal com és la Xina, però amb la pujada del comunisme sembla ser que aquestes idees són deixades de banda. Per altra banda, la pujada al poder del comunisme a la Xina continental és, en part, una reacció al colonialisme que va patir aquest estat des de finals de la darrera dinastia (Qing). Tots aquests ingredients ens donen un govern, el xinès, que té (a trets generals) dos objectius principals, típics, per altra banda, de qualsevol estat amb afanys imperalistes: la cohesió interna a tots els nivells i una política d'influència externa agressiva. La cohesió interna l'aconsegueix mitjançant un control ferri de l'estat a nivell polític de tots els mitjans de comunicació i de la imposició d'un nacionalisme agressiu de la cultura han cap a qualsevol altra cultura diferent (utilitzant el binomi: imposició han més deprestigi de la cultura local per provinciana i no-universal, els sona?). La política externa la basa en el fet de que actualment la Xina és la fàbrica del món, per tant, com a subministrador dels bens de tot el món representa un contrapès comercial al poder financer Nordamericà. Les febleses polítiques d'aquest gegant? Bàsicament una, que és també la que destrueix o acaba tenint un pes important en la caiguda de tots els imperis: la corrupció. Tenim doncs un estat amb molts problemes per aplicar polítiques transparents i controlables pel gruix de la ciutadania, amb uns mitjans de comunicació totalment controlats i amb una consciència de que tant per cultura (la més antiga del món modern) com per pes demogràfic o extensió, mereix ser un país de referència mundial. Conseqüències a nivell global i, més en concret per nosaltres? Doncs que en la confrontació que, ja actualment, tenen els EUA i la Xina el més que possible guanyador serà la segona. Això no seria tant greu si no fos perquè sempre els humans tenim tendència a voler imitar els guanyadors en tot, i per tant això donarà més arguments als defensors de reduïr els drets individuals i col.lectius i, en particular, lesionar la democràcia. No oblidem que un dels punts d'acord entre els dos grans partits estatals ahir mateix ha estat la mesura d'utilitzar l'exèrcit per resoldre un conflicte laboral i que, a més, segons les enquestes la població espanyola té en l'exèrcit com a una de les institucions de més prestigi... venen maldades! Per aquests motius penso que és important fer una clara defensa de perquè un estat com el Xinès no ha arribat a ser una potència pel seu regim anti-democràtic i que precisament, la democràcia és un sistema dels més eficients, però això ja és tema d'un altre post.
SZD
dissabte, 4 de desembre del 2010
Símptomes...
Benvolguts/des lectores/rs,
Aquesta setmana mateix, al final d'una xerrada-sopar, em preguntaven com anirien les coses a casa nostra, quines podrien ser les conseqüències a nivell polític de l'Oil Crash; jo deia que no ho tenia clar, com ningú, però que tenim un estat amb poca tradició democràtica i sí molta tradició absolutista i dictatorial i que això era preocupant. En aquesta xerrada hi va haver qui em va dir que em considerava optimista pel que fa a la meva visió de com seria el món que ens espera després de la transició d'aquesta societat i model actual al següent. Doncs bé, veient el que ha passat en les darreres hores em sembla que hi ha dos punts en els que he d'incidir: primer, no pensava que les coses anessin, a nivell polític, tant de pressa. Segon, em pensava que el govern de torn seria més subtil. A que em refereixo? Doncs que en aquestes darreres hores l'exèrcit ha sortit al carrer i em sembla que això no passava des de... el 23-F? Per qui sigui massa jove i no recordi la història recent em refereixo a l'intent de cop d'estat. Doncs bé, es veu que el govern ha posat sota estat d'alarma tot el territori i per aquesta raó ha obligat a civils, a punta de pistola (declaracions a tv3) a anar a treballar amb amenaça de judici per sedició (aplicació de la llei militar). No vull dir que el que han fet els controladors aeris estigui bé ni molt menys, no hi estic d'acord i crec que és una bajanada. Però calia treure l'exèrcit al carrer? Calia amenaçar civils i coaccionar-los? On és l'estat de dret aquí? El que em sorpren de tot plegat és que no hi hagi cap veu crítica en els mitjans de masses cap a la manera de fer les coses, només alguns mitjans alerten de la gravetat de la situació. Repeteixo, el cas greu aquí és que el govern no assumeix cap responsabilitat per la seva incompetència i recorre de manera maldestre a la coacció directa utilitzant la força. El preocupant de tot això és que això només és el començament, a partir d'ara ja podem assistir a qualsevol linxament mediàtic de qui sigui per després aplicar-li la llei militar que, recordem-ho, encara accepta la pena de mort. Digueu-me malpensat, però devant de tota aquesta successió de despropòsits de les darreres hores només em queden dues maneres d'entendre les coses. La primera és que hi ha molta incompetència a tots els nivells. La segona és que això ha estat un cop d'efecte buscat per avançar cap a una pèrdua de llibertats individuals i col.lectives: que ningú es desvïi del camí marcat des del govern perquè, com ja va dir un ministre no fa molt de temps, les decisions, tot i que democràtiques, si no són de grat del govern de torn poden donar lloc a respostes violentes. Doncs bé, ara queda veure quina rapidesa portarà tot el procés cap a una situació de pèrdua de llibertats individuals o col.lectives, però el que és cert és que, amb el que ha passat en les darrers hores, el procés no només ha començat si no que veient el comportament acrític generalitzat, anirà més ràpid del que els optimistes ens resistim a creure... nosaltres mateixos.
SZD
Aquesta setmana mateix, al final d'una xerrada-sopar, em preguntaven com anirien les coses a casa nostra, quines podrien ser les conseqüències a nivell polític de l'Oil Crash; jo deia que no ho tenia clar, com ningú, però que tenim un estat amb poca tradició democràtica i sí molta tradició absolutista i dictatorial i que això era preocupant. En aquesta xerrada hi va haver qui em va dir que em considerava optimista pel que fa a la meva visió de com seria el món que ens espera després de la transició d'aquesta societat i model actual al següent. Doncs bé, veient el que ha passat en les darreres hores em sembla que hi ha dos punts en els que he d'incidir: primer, no pensava que les coses anessin, a nivell polític, tant de pressa. Segon, em pensava que el govern de torn seria més subtil. A que em refereixo? Doncs que en aquestes darreres hores l'exèrcit ha sortit al carrer i em sembla que això no passava des de... el 23-F? Per qui sigui massa jove i no recordi la història recent em refereixo a l'intent de cop d'estat. Doncs bé, es veu que el govern ha posat sota estat d'alarma tot el territori i per aquesta raó ha obligat a civils, a punta de pistola (declaracions a tv3) a anar a treballar amb amenaça de judici per sedició (aplicació de la llei militar). No vull dir que el que han fet els controladors aeris estigui bé ni molt menys, no hi estic d'acord i crec que és una bajanada. Però calia treure l'exèrcit al carrer? Calia amenaçar civils i coaccionar-los? On és l'estat de dret aquí? El que em sorpren de tot plegat és que no hi hagi cap veu crítica en els mitjans de masses cap a la manera de fer les coses, només alguns mitjans alerten de la gravetat de la situació. Repeteixo, el cas greu aquí és que el govern no assumeix cap responsabilitat per la seva incompetència i recorre de manera maldestre a la coacció directa utilitzant la força. El preocupant de tot això és que això només és el començament, a partir d'ara ja podem assistir a qualsevol linxament mediàtic de qui sigui per després aplicar-li la llei militar que, recordem-ho, encara accepta la pena de mort. Digueu-me malpensat, però devant de tota aquesta successió de despropòsits de les darreres hores només em queden dues maneres d'entendre les coses. La primera és que hi ha molta incompetència a tots els nivells. La segona és que això ha estat un cop d'efecte buscat per avançar cap a una pèrdua de llibertats individuals i col.lectives: que ningú es desvïi del camí marcat des del govern perquè, com ja va dir un ministre no fa molt de temps, les decisions, tot i que democràtiques, si no són de grat del govern de torn poden donar lloc a respostes violentes. Doncs bé, ara queda veure quina rapidesa portarà tot el procés cap a una situació de pèrdua de llibertats individuals o col.lectives, però el que és cert és que, amb el que ha passat en les darrers hores, el procés no només ha començat si no que veient el comportament acrític generalitzat, anirà més ràpid del que els optimistes ens resistim a creure... nosaltres mateixos.
SZD
Subscriure's a:
Missatges (Atom)