Independència i Col·lapse

 (ferransala.com/?p=22858)

Benvolguts/des lectors/es,

Hi ha darrerament al nostre país un tema recurrent en la política més actual, el qual està, d'alguna manera, sotragant la base del que s'ha vingut anomenant democràcia espanyola. Aquest tema, com ja podeu deduir, és la voluntat de secessió del nostre país respecte la resta de l'estat del qual forma part actualment. L'Antonio va fer un post interessant, després de la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona, comentant que les demandes independentistes catalanes eren un pas més en el col·lapse de l'estat. És evident que l'estat espanyol grinyola i que està acumulant tensió precisament per aquells punts que no s'han resolt mai satisfactòriament i que això, en època de mancança de recursos, és quan es posa més de manifest. Fins aquí l'estat de la qüestió, que hores d'ara no passaré a analitzar en detall a nivell polític i de perspectives de futur, sinó a nivell social. 

Un dels fets que vull apuntar aquí és que en ben pocs mitjans s'ha analitzat amb detall el que implica una manifestació multitudinària com la que hi va haver a Barcelona el proppassat onze de setembre. En primer lloc i des dels mitjans d'afiliació nacional espanyola es va intentar obviar, tal com s'ha vingut fent amb el moviment polític independentista tradicionalment. Però clar, obviar dos milions de persones al carrer és una mica difícil, sobretot perquè hi havia periodistes estrangers. Però, es que en aquest intent de minusculització del que implica una manifestació d'aquestes característiques el que no s'ha dit és que també hi van haver manifestacions a la mateixa tarda de l'onze a Girona, Lleida i Reus i que les participacions no van ser precisament anecdòtiques. Dit això doncs, hi ha una part important de la població que té unes demandes clares. 

Què fa l'estat, que teòricament és de tots? Menystenir-les, d'entrada. No entraré ara mateix en la legitimitat històrica de la nostra nació per decidir el seu futur, que la té, com qualsevol altra nació en el món. El que vull emfatitzar és que la gent, l'onze de setembre, es va manifestar per expressar el seu malestar amb la situació actual: política i econòmica. I més enllà del que es pugui dir, el mateix moviment de descontentament, ofereix una opció-solució clara: una organització territorial diferent de l'actual. Fins aquí s'hi pot estar d'acord o no, però hi ha un fet que ha de cridar l'atenció i que, al meu entendre, és irrenunciable. Aquest moviment el que està demanant ho fa amb una proposta radicalment democràtica i pacífica: Volem un canvi, però aquest canvi ha de ser decidit i recolzat per la majoria del país en una votació. Per tant, més enllà de que pugui molestar, o no agradar sentimentalment, tant la demanda com les formes en que es porta a terme (una gran manifestació pacífica i festiva) està, al meu entendre, per sobre de qualsevol altre camí, i ho està perquè és la garantia de cohesió social i d'absència de violència. I això precisament, des del mes passat, s'ha vingut atacant des del menyspreu i l'amenaça de violència (intervenció militar al més pur estil franquista). Entenc que als poders establerts els faci por la democràcia, de fet és normal, però que entengui aquí el ciutadà espanyol que amb les demandes de llibertat de Catalunya hi ha molt més en joc que la 'unidad sagrada del imperio' hi ha en joc la feble democràcia espanyola i, per tant, el benestar dels mateixos ciutadans dels altres territoris de l'estat. I hi és en joc independentment de que Catalunya acabi tenint un estat propi, el que hi ha en joc i es posa a proba és la maduresa democràtica de la resta de l'estat. Estem en una cruïlla històrica i, com sempre en els darrers segles, però sobretot en el passat, Catalunya ha liderat els processos d'aprofundiment democràtic a l'estat espanyol i, precisament, després ha estat la més represaliada, a nivell col·lectiu, quan aquests han fet fallida. Cal que, des d'Espanya prenguin nota d'aquest fet els demòcrates que allí hi puguin haver, perquè de com la societat espanyola gestioni aquest moviment democràtic que ha sorgit a Catalunya, en pot derivar realment un punt d'inflexió històric en millora de la mateixa democràcia espanyola, i per tant, allunyar-los del fantasma de la dictadura que, siguem honestos, ja comença a apuntar actualment a l'estat. 

Per acabar, la història ens ensenya que la democràcia dóna més garantia de convivència i pau. Justament en situacions com l'actual de col·lapse estatal i perill de col·lapse societari, les iniciatives democràtiques poden donar una resposta per a una transició més suau cap a la societat que, a mitjans d'aquest segle, caldrà tenir a punt. Continuarà.

Salutacions,

SZD

Oil Crash: cap a una societat més violenta? (part III)

(http://guerrafrances.tradinet.org/web/societat/resistencia.php)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser més aviat una suggestió per al pensament i al debat, ja que, com veureu, dins de les negres perspectives on s'endinsa, pretén aportar una visió constructiva en el sentit àmpli de la paraula. Així doncs intentaré d'animar als lectors a decidir enfrontar-se a la situació i tirar una mica pel dret.

Amb els dos posts anteriors hem vist com el Crash ens planteja un risc molt clar d'increment de la violència, tant a nivell social com a nivell de delinqüència. Com els lectors ja hauran vist, aquests efectes no són res més que la conseqüència sobre una societat excessivament materialista i individualista de la creixent escassetat de recursos en el futur proper. Fins aquí podríem dir que he fet un possible diagnòstic de la situació futura, però ¿quines poden ser les propostes per oposar al deteriorament social, conseqüència del col·lapse de les estructures que, hores d'ara, mantenen l'ordre i eviten que es caigui en un caos derivat dels col·lapses successius?. Hem de tenir en compte que un cert grau de col·lapse és inevitable (de fet ja l'estem vivint), el que és perfectament evitable és arribar a la fase quatre o cinc d'aquest col·lapse. Veiem doncs què pot arribar a passar que se surti del camí catastròfic, és a dir, quines bifurcacions esperançadores aniran apareixent en el camí a mesura que les condicions socioeconòmiques es vagin deteriorant. 
 

Primer de tot doncs, diré que, en front del que ara tenim, el deteriorament del sistema també implicarà un deteriorament de les estructures emergents (estats, multinacionals, partits polítics, grans grups de poder, etc...) que en les primeres fases es veuran forçades a mantenir-se pressionant al màxim a la massa de població que restarà sota la seva influència, principalment en el centre o els barris rics de les ciutats. Per tant, aquesta degradació de les estructures emergents implicarà un més alt grau de llibertat per assolir un funcionament social 'paral·lel' i és en aquest sentit que es donarà un cada cop més gran funcionament 'alternatiu' (mercat negre, economia submergida, etc.) el cas, en aquesta situació és que, en societats prou madures o conscienciades, aquest funcionament alternatiu no té perquè degenerar en una estructura paral·lela opressora (com es dóna i s'ha donat a Sud-Amèrica en certes regions, on s'ha ajuntat un estat corrupte sotmès a interessos aliens amb una oposició armada que acaba caient en els mateixos vicis que volia combatre). I és aquí on una societat amb un teixit cívic important i prou madur, funcionant de forma autònoma, pot fer una transició cap a la resiliència, cristalitzant al voltant de nuclis pre-existents i amb prou perspectiva i coneixement organitzatiu. 

Per tant i primer de tot doncs, cal un canvi radical de consciència per part dels que són conscients del problema real al qual ens enfrontem. He intentat, en diversos posts suggerir cap a on cal, des del meu parer, enfocar els esforços en aquest canvi de consciència i, en aquest sentit, mai em cansaré de repetir com un mantra la paraula clau: decreixement. Però m'agradaria concretar què vol implicar aquesta paraula, en el cas particular del nostre país, complementant potser les idees aportades per gent més sàvia que el que escriu. Avançant alguna idea crec que, pel canvi de consciència que és necessari, la base rau en un concepte: responsabilitat. I aquí deixeu-me emfatitzar que, precisament, quan s'és responsable de les pròpies accions i decisions, no existeix la culpabilització (mètode utilitzat actualment com a concepte distractor i manipulador des de tots els sectors i col·lectius implicats en el col·lapse). Fins ara hem estat vivint en una societat irresponsable, i hi seguim vivint, ja que culpabilitzem als més poderosos, o a nosaltres mateixos, per la situació que patim. També culpabilitzem de la nostra situació la corrupció generalitzada com a causa primera de la crisi. No! fem-nos responsables, perquè el que culpabilitza no accepta, reacciona, però els que accepten sense culpabilitzar a res ni a ningú, aquests, realment tenen el futur a les seves mans, perquè són aquells més preparats per caçar les oportunitats que vagin apareixent davant seu i per adaptar-se a un entorn cada cop més diferent del que coneixien. Només per acabar, recordar que tot i que queda temps cada cop ens en queda menys per preparar-nos.

Salutacions,

SZD