Nuclear de nou: una energia que no és verda sinó més aviat grisa amb tons fosforescents

(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Central_Nuclear_d'Asc%C3%B3_(Tarragona,_Catalunya).jpg?lang=ca)

Benvolgudes lectores,

Degut a que darrerament es parla molt i els lobbies nuclears estan pressionant a nivell polític, em cal tornar sobre el tema de la suposada energia nuclear. Ja vaig fer un parell de posts l’any passat sobre algunes anàlisis quantitatives i també d’interessos creats sobre l’energia nuclear. En aquests posts acabava veient que si consideràvem tot el cicle de vida de la nuclear no era ni neta ni una font d’energia, a més vam veure que la nuclear té lligams molt sospitosos amb la indústria armamentística. Ara anem a aterrar-ho a un territori en concret, perquè els nostres polítics, tant poc susceptibles a les pressions dels lobbies econòmics, es veu que ara es plantegen l’extensió de la vida de les centrals nuclears europees i catalanes, un fet que ens hauria de preocupar molt. Però més enllà d’això, anem a aportar dades i fets, ho faré en 6 punts per desmuntar el relat interessat d’una industria que, hores d’ara hauria d’anar desballestant-se per desapareixer en els propers 40 o 50 anys, perquè les generacions que venen, tot i així, hauran de patir-ne el seu llegat i no crec que n’estiguin gaire satisfetes. 

1. El problema: un retorn nuclear més polític que tècnic

En els darrers anys, la Unió Europea ha reviscut un debat intens sobre el rol de l’energia nuclear en el context de l’emergència climàtica i la crisi energètica desencadenada per la guerra d’Ucraïna. El Tribunal General de la UE ha avalat la inclusió de la nuclear (i el gas) dins la Taxonomia Verda, considerant-los “activitats transicionals” que poden contribuir a la mitigació climàtica “si compleixen condicions estrictes”. Alhora, el PINC 2025 (Illustrative Nuclear Programme) de la Comissió Europea proposa ampliar la capacitat nuclear fins a 109 GW el 2050, complementats amb 53 GW d’SMRs i AMRs 2. 

Aquesta nova embranzida coincideix amb una pressió explícita de la indústria nuclear europea i organismes com nucleareurope per consolidar la nuclear com a “actiu estratègic” en el mix energètic del continent. 

Tanmateix, aquest gir polític no sempre reflecteix els límits materials, operatius i geoenergètics que, més enllà del discurs institucional, condicionen profundament la viabilitat de la nuclear com a opció realista de futur.

2. La gran trampa: la narrativa de la “baixa intensitat de carboni”

Les institucions europees argumenten que la nuclear és una font de baixa intensitat de CO₂, amb “emissions gairebé zero” segons la sentència del Tribunal General (2025). Aquests arguments provenen d’estudis d’Anàlisi de Cicle de Vida (LCA) que ofereixen valors molt baixos:

• 6,36 g CO₂/kWh (mediana) segons la meta-anàlisi de 2024 que revisa 114 estudis recents. 

• 3 g CO₂/kWh en estimacions modernes d’Argonne National Laboratory per reactors d’aigua lleugera amb enriquiment electrificat i mineral d’alt grau. 

Però aquí hi ha la trampa metodològica: aquests valors correspondrien a reactors nous o conceptuals (Gen III/III+), urani d’alt grau i enriquiment amb energia baixa en carboni.

En canvi, la realitat del parc operatiu europeu és molt diferent, com mostra Climate Scorecard el 2025: més de 100 reactors, majoritàriament Gen II dels anys 70–90, amb un parc envellit i dependència forta de manteniments costosos i prolongacions de vida útil. 

3. La qüestió que els models ignoren: el cicle global de l’urani

Europa és 100 % dependent d’urani importat, i gairebé la meitat prové de Rússia i Kazakhstan, tant en producció com en serveis d’enriquiment i fabricació de combustible. Segons la Euratom Supply Agency (2023), el subministrament europeu depèn en gran mesura de: Rússia: 23,5 %, Kazakhstan: 21 %, Níger: 14,3 % (amb inestabilitat política). A més, la UE admet que el control rus sobre el procés d’enriquiment afecta fins i tot l’urani que no prové de Rússia. El risc geopolític és, doncs, estructural.

La literatura científica identifica clarament que la qualitat del mineral d’urani és el factor més determinant de les emissions: jaciments pobres necessiten molta més energia per tona d’urani, i això pot multiplicar les emissions del cicle nuclear fins a valors propers a tecnologies fòssils modernes. Això ho confirma la meta-anàlisi de 2024: el grau del mineral i la intensitat carboni de l’enriquiment són les variables crítiques que expliquen la dispersió dels resultats (3 a >60 g CO₂/kWh). 

4. Nuclear vs gas: realment la nuclear emet un quart d’una CCGT (Combined Cycle Gas Turbine)?

El gas en cicle combinat emet aproximadament 400–500 g CO₂/kWh segons les estimacions harmonitzades del IPCC i múltiples estudis recents. En canvi, el cicle nuclear real pot situar-se fàcilment entre 30 i 70 g CO₂/kWh quan s’inclou: urani d’origen fòssil, jaciments de concentració mitjana-baixa, enriquiment d’alta intensitat energètica, reactors antics de baixa eficiència operativa. És a dir: en condicions realistes, una central nuclear europea antiga podria emetre un 15–20 % del CO₂ del que emet una central de cicle combinat de gas, una ràtio propera a les estimacions clàssiques de Storm (que situaven la nuclear al voltant del 25 % del gas).

Les LCAs optimistes només són certes en un món idealitzat, no en el món material actual.

5. Flexibilitat i substitució del gas: un mite persistent

La nuclear no pot substituir el gas en la funció que avui té al sistema elèctric europeu: No és flexible en ramping, requereix operació baseload, no serveix per cobrir pics de demanda ni integrar renovables variables.

El mateix Tribunal General de la UE reconeix que la nuclear només és útil com a tecnologia que garanteix “subministrament continu i fiable” quan no hi ha alternatives suficients a escala.

Això la classifica com a baseload, no com a substituta funcional del gas de cicle combinat. El gas fa xarxa i la nuclear fa volum de fons, per tant donen funcions físiques diferents.

6. El taló d’Aquil·les: els residus de segles i la manca de solucions a escala

Àustria (únic estat membre que va impugnar la Taxonomia Verda) va argumentar que la nuclear no es pot etiquetar de “sostenible” perquè genera residus que duren centenars de milers d’anys i cap país europeu té un repositori geològic profund operatiu (Finlàndia n’està en fase de posada en marxa tècnica, però cap altre membre té solució immediata). El Tribunal ho ha reconegut com a risc, però considera que això no invalida el seu “paper transicional”. Això és fonamental: Europa admet el problema però el desplaça al futur.

Conclusions: una tecnologia amb emissions aparents baixes, però amb límits estructurals

La nuclear pot ser baixa en carboni en el paper, si: s’utilitza urani d’alt grau, l’enriquiment és elèctric i net, i el reactor és Gen III.

Però la nuclear existent a la UE no compleix aquests requisits, i el futur apunta a: jaciments més pobres, dependència geopolítica creixent, emissions que pugen a mesura que l’urani s’esgota, models de cicle vital poc representatius del parc real. 

A mig i llarg termini, la nuclear no és una solució robusta: és una dependència exterior disfressada i un passiu radiològic durador. La reactivació nuclear de la UE és, en gran part, una resposta política temporal a la crisi del gas, no pas una estratègia energètica sostenible basada en la física del recurs.

Bibliografia seleccionada 

Le Boulch, D., et al. (2024). Meta-analysis of the GHG emissions of nuclear electricity. Int. J. Life Cycle Assessment, 29, 857–872. https://doi.org/10.1007/s11367-024-02293-y

Warner, E., & Heath, G. (2012). Life Cycle GHG Emissions of Nuclear Electricity Generation: Systematic Review and Harmonization. J. Industrial Ecology, 16(S1), S73–S92. https://doi.org/10.1111/j.1530-9290.2012.00472.x

Lenzen, M. (2008). Life cycle energy and greenhouse gas emissions of nuclear energy: A review. Energy Conversion and Management, 49(8), 2178–2199. https://doi.org/10.1016/j.enconman.2008.01.033

Sovacool, B. K. (2008). Valuing the greenhouse gas emissions from nuclear power. Energy Policy, 36(8), 2940–2953. https://www.nrc.gov/docs/ML1006/ML100601133.pdf

Ng, C., Vyawahare, P., Benavides, P., et al. (2026). Life Cycle GHG Emissions associated with Nuclear Power Generation in the United States. Argonne National Laboratory (GREET Technical Report).

Ueckerdt, F., et al. (2013). System LCOE: what are the costs of variable renewables? Energy Economics, 40, S74–S89. https://neon.energy/Ueckerdt-Hirth-Luderer-Edenhofer-2013-System-LCOE-Costs-Renewables.pdf

Vehmas, J., Rentto, A., Luukkanen, J., Auffermann, B., & Kaivo‑oja, J. (2023). The Finnish solution to final disposal of spent nuclear fuel. En The Future of Radioactive Waste Governance (pp. 287–317). Springer. https://doi.org/10.1007/978-3-658-40496-3_11

IPCC (AR5/AR6, Annexos LCA). Harmonització d’emissions de cicle de vida per tecnologies elèctriques (taules mediana; nuclear ~12 g; gas ~490 g CO₂/kWh).

Euratom Supply Agency (informes anuals). Estructura i dependència del subministrament d’urani a la UE. https://euratom-supply.ec.europa.eu/publications/esa-annual-reports_en

NEA/OECD. Informes sobre gestió de residus i dipòsit geològic profund. https://www.oecd-nea.org/jcms/pl_13268/progress-towards-geologic-disposal-of-radioactive-waste-where-do-we-stand?details=true

Els tres darrers anys envien senyals preocupants

 

(Font: Copernicus Climate Change Service (C3S) / ECMWF, sota llicència CC BY 4.0.

https://climate.copernicus.eu/global-climate-highlights-2025)

Benvolgudes lectores,

Des de que va sortir l'informe de Copernicus a principis d'any (el 14 de gener) volia fer-ne un post de comentari, perquè ens posa en situació sobre l’evolució de l’estat climàtic al Sistema Terra, segons l’informe, es confirma que el 2025 ha estat el tercer any més càlid mai registrat, amb una temperatura mitjana global de 14,97 °C, és a dir, 1,47 °C per sobre del nivell preindustrial (1850–1900). Tot i que lleugerament més fresc que 2024 i 2023, aquest resultat forma part d’una tendència persistent: els últims 11 anys han estat els més càlids des que hi ha registres. 

Una de les conclusions més impactants és que, per primera vegada, el planeta ha superat el llindar d’1,5 °C durant un període de tres anys consecutius (2023–2025), segons l’anàlisi ERA5. Aquesta fita no implica que l’Acord de París s’hagi superat formalment, però sí que marca una tendència accelerada d’escalfament global. 

Els factors principals que expliquen aquesta increment són: 

• L’augment sostingut d'emissions de gasos d’efecte hivernacle i una menor capacitat d’absorció de CO₂ dels ecosistemes i, sobre tot, de l'oceà (d’això en parlaré en un post proper). 

• Temperatures oceàniques excepcionalment altes, amplificades per l’episodi d’El Niño i altres formes de variabilitat marina i atmosfèrica. 

Europa també va registrar el seu tercer any més càlid, amb una temperatura mitjana de 10,41 °C, que representa 1,17 °C per sobre de la mitjana 1991–2020. Tant l’Àrtic com l’Antàrtida van mostrar anomalies de temperatura molt elevades. 

Aquest conjunt de dades reforça l’avís científic que l’escalfament global està accelerant-se, i que la finestra per limitar l’augment de temperatura es redueix ràpidament. Com subratlla Copernicus, “cada any i cada dècima de grau compten” a l’hora de prevenir impactes climàtics sistèmics. 

Si seguim aquesta tendència anem a escenaris moderats o alts de temperatura mitjana. Fa uns anys, en un post vaig fer aquest esquema per entendre l’estructura dels escenaris de l’IPCC, això ens dóna ja una idea sobre quin rumb estem prenent. Així doncs, d’entre aquests escenaris que el darrer informe de l’IPCC senyala, en tenim 3 que ens poden donar algunes claus sobre com es projecta el nostre futur: SSP2-4.5, SSP4-6.0 i SSP3-7.0 (l’SSP5-8.5 és totalment irreal perquè assumeix recursos fòssils amb una taxa de retorn energètic constant, cosa que les lectores i lectors d’aquest bloc ja saben que és impossible). 

Alerta! El que expliqui això aquí no vol dir que no hàgim de continuar lluitant i treballant per fer possible els Acords de Paris, tot el contrari, l’anàlisi és necessari per començar a posar fil a l’agulla a estratègies d’adaptació, però sense deixar de banda les estratègies de mitigació. En el següent post aprofundiré una mica més sobre els escenaris més probables seguint la lògica actual. 

Salutacions,

SZD

Els punts cecs de la transició energètica

(By Source file: Le Grand PortageDerivative work: Rehman - File:Three_Gorges_Dam,_Yangtze_River,_China.jpg, CC BY 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=11425004)

Benvolgudes lectores,

Darrerament he estat en algunes activitats divulgatives sobre el Canvi Climàtic i la transició energètica i, tot i que en algunes d’aquestes reunions hi havia gent que treballa en el món de l’energia i la transició energètica, parlant i debatent amb ells penso que passen per alt algunes, de fet dues, qüestions que són importants. Aquí no sé què hi ha darrere si, desconeixement, ‘ara no toca’ o interès en no parlar-ne perquè se’ls pot ensorrar la construcció conceptual i/o d’altres aspectes més físics o materials. 

El problema no és nostre, a nivell Català, estatal o europeu, és global. És, crec, un dels punts febles del raonament cartesià, que descomposa el tot en les seves parts i després preten resoldre els problemes de més ‘fàcil’ a més difícil, deixant, per tant, el més calent a l’aigüera de forma permanent (o sine die). Amb això vull dir que quan es parla de transició renovable usualment només pensem en la producció, a voltes, en la distribució però molt rarament es pren una visió global de què representa introduir més energia renovable al mix energètic i si això serveix per a aconseguir el que es diu que és preten, que és reduir les emissions per fer front al Canvi Climàtic. Bé, anem als dos punts que anomeno cecs perquè ningú els vol veure degut a les implicacions que comporten: l’estratificació energètica i la millora en la intensitat energètica. 

1) Estratificació energètica

La transició energètica tal com es proposa actualment ha de superar el que Vaclav Smil anomena energy layering que podríem traduir com estratificació energètica. Això es veu clarament en aquest gràfic:

Aquí podem veure com el comsum energètic a nivell mundial ha crescut des de 1900, però cada font no ha substituït les anteriors sinó que s’hi ha afegit, entendre això és clau per veure que només posant més renovables no adrecem el problema de la reducció d’emissions. De fet, les renovables han crescut en les darreres dècades però no han substituït les fóssils, d’aquí a que les emissions continuin creixent a nivell mundial.

Per tant pretendre que, per fer front al canvi climàtic, només cal posar més renovable és una mala recepta, perquè si aquesta renovable a més, és industrial (tal com l’anomena l’Antonio Turiel) reforça el model actual i no ajuda a transformar-lo, veiem-ho en números. 

Segons IRENA actualment tenim, hidroelèctrica a banda (que en general és de gran escala, tot i que hi ha excepcions): solar ~65% gran escala (utility-scale) ~35% distribuïda, mentre que l’eòlica ~95% de gran escala. 

És a dir el model actual d’implementació renovable fomenta la centralització i les grans inversions i deixa en desavantatge la més ‘democràtica’ distribuïda. Alerta! Aquí no discuteixo que la renovable no sigui necessaria, i fins a cert punt la renovable industrial, però començar a donar milions d’euros a grans empreses energètiques que fan l’agost amb macro-projectes energètics pensant que el diner és infinit i que ja arribarà a tots per cascada de connexions és, si més no, d’una ignorància gran o d’una intencionalitat sospitosa. I això obre el meló de la qüestió de si cal energia renovable distribuïda versus centralitzada que, al meu entendre, és inútil si no es va a l’arrel del problema que és: sota quin sistema econòmic fem la discussió? Si es en l’actual no cal perdre gaire temps, l’economia d’escala regeix (i fagocita) qualsevol novetat que entri al ‘mercat’, per tant, desactivant ràpidament la redistribució del que sigui, energia o riquesa. Però això no vol dir que no hàgim de tenir els números clars: les dades el que ens diuen és que l’actual model de renovable industrial no ha servit per fer baixar les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle i, per tant, no està servint per lluitar contra el Canvi Climàtic.

2) Intensitat energètica

La intensitat energètica és una mesura de la ineficiència energètica d’una economia, però no és directament eficiència energètica, que és una mesura purament termodinàmica. Per calcular-la s’utilitza la unitat energètica respecte la monetària: Joules o tones equivalents de petroli dividit per dòlar o euro (aquí es pren l’energia primària). A nivell pràctic s’utilitza el PIB en dòlars i ExaJoules o kilotones equivalents de petroli (ktp). Així doncs amb aquesta quantitat podem relacionar el consum energètic amb l’activitat econòmica, i això és una manera estandard que permet fer projeccions i que, de fet, és la que utilitza el model pymedeas. Un aspecte interessant és veure què passa amb la relació entre PIB i eficiència energètica en aquest gràfic:

(font, viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Intensitat_energètica#/media/Fitxer:Gdp-energy-efficiency.jpg)

Veiem que no hi ha cap estat al món, cap! en el requadre superior dret, és a dir, que sigui altament productiu i al mateix temps altament eficient energèticament, curiosament els més eficients energèticament són els més pobres. Com a físic això em recorda la termodinàmica i una conversa que vam tenir amb l’Antonio fa uns quants anys, a partir de la qual en va fer un post al seu bloc. Però el que volia explicar aquí va més enllà d’això. Quan les agències d’energia fan les seves planificacions amb escenaris de transició energètica suposen que, per tal que aquesta es doni, la eficiencia anirà incrementant. Això està recolzat amb les dades històriques: a nivell mundial la tendència històrica des de l’any 2000 és que la intensitat energètica ha millorat en un 30% en 22 anys, això és un ritme mitjà anual de 1,8% fins el 2010 i del 1,9% del 2010 al 2019. Pel que fa a Catalunya hi ha hagut una millora de l’11,6% en 22 anys (0,5% anual). Fins aquí tot lògic i res a dir. 

El sorprenent són les projeccions de millora de l’eficiència energètica per al futur renovable i descarbonitzat. Segons l’AIE cal una millora a nivell mundial d’aquí al 2050 d’un 3,4% anual (el doble que ara) i per a Catalunya de l’1,7% anual (tres vegades el d’ara, dades de la PROENCAT). Per a que ho tinguem present visualment:

Aquí torno a avisar, la PROENCAT o planificació energètica de la Generalitat és excel·lent, però no fa res més que reproduir una hipòtesi que assumeix qualsevol planificació energètica mundial: la millora en la intensitat energètica a ritmes que no s’han donat mai, mantenint el sistema creixentista actual, electrificant usos i substituint les fonts de producció energètica suposant una substitució que tampoc no s’ha donat mai. Perquè s’assumeix això? Doncs perquè en essència la hipòtesi que hi ha per sota d’aquesta millora en eficiencia energètico-monetària és aquell mite del desacoblament entre activitat econòmica i necessitats materials que si no fes plorar (perquè hi ha gent amb molt pes polític i social que s’ho creu o fa veure que s’ho creu) faria riure. Així doncs ens van les coses, deixant-nos aconsellar per gent que viu en el món platònic de les idees i que no toca de peus a terra.

Veiem doncs la impossibilitat actual d’una transició energètica estil Pacte Verd, això ja fa temps que ho venim avisant, el problema és que creure en mites i convèncer als ciutadans de quimeres sense base científica té un cost, la pregunta és qui es farà responsable d’aquest cost quan les coses es desgavellin del tot? No seria millor tocar de peus a terra i planificar escenaris més raonables en els quals la intensitat energètica seguís la tendència històrica i que impliquessin polítiques actives i explícites de substitució energètica per realment fer front al canvi climàtic? Podríem estudiar, ni que fos només a nivell teòric (no sigui cas que prenguésssim mal!) escenaris alternatius al creixement? No cal inventar res ja hi ha projectes europeus que ho estan començant a fer...

Salutacions,

SZD

Canvi Climàtic i impacte en els ecosistemes marins

 

Benvolgudes lectores,

Avui us parlaré d'un article escrit per la Júlia Crespin (del qual en sóc coautor) i publicat recentement, que estudia l'impacte del canvi climàtic en els ecosistemes marins, en particular els d'aquesta part del Mediterrani en la qual vivim. L'article estudia els canvis que han tingut lloc en les dues darreres dècades en els patrons de circulació atmosfèrica i com això impacta en el creixement del plàncton marí. 

El corrent en doll i el declivi de la productivitat marina al Mediterrani nord-occidental

El nou estudi publicat a Progress in Oceanography revela que el desplaçament cap al nord del corrent en doll subtropical —una conseqüència directa del canvi climàtic— està provocant una reducció persistent en la producció primària marina al Mediterrani nord-occidental. Durant les darreres dues dècades, aquesta regió ha experimentat una davallada del 40% en la concentració de clorofil·la, un indicador clau de la productivitat fitoplanctònica.

Els corrents en doll, vents molt potents situats a les capes altes de la troposfera, juguen un paper fonamental en la dinàmica atmosfèrica global. L'estudi, mostra que la migració del corrent en doll —que s’ha desplaçat uns 75 km cap al nord des de l’any 2000— està debilitant els patrons de vent que afavoreixen els processos d’aflorament a la regió del Golf de Lleó. Aquests processos són essencials per portar nutrients des de les profunditats cap a la superfície, on són aprofitats pel fitoplàncton, base de tota la xarxa tròfica marina.

S'han utilitzat més de 20 anys de dades de reanàlisi atmosfèrica i oceanogràfica per correlacionar el posicionament del corrent en doll amb el comportament de variables com l’estrès del vent, l’aflorament 
d’Ekman i la concentració de clorofil·la. L’anàlisi estadística mostra una forta correlació negativa entre la posició del corrent i la concentració de clorofil·la, especialment en les components estacionals.

Els resultats indiquen que, a diferència d'altres regions del món on el canvi climàtic podria intensificar els vents afavoridors de l’aflorament, al Mediterrani nord-occidental l’efecte és el contrari. Aquesta tendència representa una amenaça per als ecosistemes marins i les pesqueries de la zona, ja que la reducció en la productivitat primària podria desencadenar efectes en cascada al llarg de tota la cadena tròfica.

Els autors també adverteixen que aquest patró podria estar repetint-se en altres regions marines de latitud mitjana, fet que subratlla la necessitat de monitoritzar l’evolució dels corrents en doll com a indicador crític dels impactes climàtics sobre els oceans. Finalment, destaquen que caldrà més recerca per comprendre els mecanismes exactes —com ara l’efecte dels corrents oceànics, la composició del fitoplàncton o la variabilitat interanual— que modulen la resposta del sistema marí a aquestes pertorbacions atmosfèriques. 

A banda de l'impacte en els ecosistemes, un resultat important d'aquest estudi és que els patrons de vents estan canviant (fet ja detectat en d'altres treballs) per tant, això caldria que es tingués molt en compte quan fem prospectiva d'energia renovable marina, en particular l'eòlica marina industrial. Un dels llocs on es vol explotar aquest tipus d'energia és al Golf de Roses. Per tant, ara sorgeixen unes qüestions: s'ha plantejat la projecció de canvis en els patrons de vents tenint en compte el que ja es veu en aquest estudi per fer estimacions del cost-benefici de la implantació de l'eòlica al Golf de Roses? Es tenen en compte els impactes ecològics  d'implantació de la renovable industrial tenint en compte la pressió afegida als ecosistemes (baixada de la producció primària actual i futura)? Són preguntes que els favorables a ultrança del negoci de la renovable industrial caldria que es plantegessin. 

Què són els corrents en doll i com estan canviant?

Els corrents en doll (o jet streams) són fluxos d'aire molt ràpids que circulen a grans altituds a la troposfera, entre 8 i 15 km sobre la superfície terrestre. Es formen per la combinació entre la rotació de la Terra i les diferències de temperatura entre les masses d’aire tropical i polar. Aquestes estructures allargades i sinuoses tenen una influència decisiva sobre el clima i les condicions meteorològiques, ja que actuen com a guies per a sistemes de baixa i alta pressió.
Amb el canvi climàtic, especialment per l'escalfament desproporcionat de l'Àrtic (amplificació àrtica), els corrents en doll han experimentat canvis significatius: s’han desplaçat cap al nord, s’han tornat més ondulats i, en alguns casos, més lents. Aquests canvis alteren els patrons de precipitació, les sequeres, les onades de calor i també les dinàmiques oceàniques, com es mostra en l'article de Crespin et al. (2025) per al cas del Mediterrani nord-occidental.

Referències:

Crespin, J., Solé, J., & Canals, M. (2025). Jet stream poleward migration leads to marine primary production decrease. Progress in Oceanography, 235, 103494.

La gran mentida nuclear (II)

 

By Photo courtesy of National Nuclear Security Administration / Nevada Site Office. Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=190949

Benvolgudes lectores,

Tenia pendent la continuació del post anterior per aclarir per què existeix una indústria que, com ja vam veure, no és ni neta ni gaire eficient energèticament, si se’n fan els comptes de manera honesta. El sistema actual, però, permet ignorar costos futurs tot classificant-los com a “externalitats”, sovint mitjançant la desinformació, i cada vegada més amb cinisme, perquè a hores d’ara ja no es pot al·legar ignorància. A banda d’aquesta tergiversació, hi ha una connexió profunda, encara que rarament exposada de manera oberta, entre la indústria nuclear i la indústria armamentística. És una relació estructural, històrica i tecnològica que cal fer explícita.

L’energia nuclear té un origen essencialment militar. Els primers desenvolupaments tecnològics no estaven destinats a produir electricitat, sinó a fabricar bombes. El Projecte Manhattan, entre 1942 i 1945, és el paradigma d’aquesta voluntat: mobilitzà recursos científics, tècnics i econòmics a gran escala amb l’objectiu de desenvolupar les primeres armes nuclears. Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, part d’aquest coneixement i de les infraestructures es van adaptar a usos civils, però el control militar es va mantenir en molts estats. Cal tenir en compte que les mateixes tecnologies que fan funcionar un reactor poden servir per obtenir materials fissils per a armament: és el que s’anomena “doble ús”.

Els materials que es fan servir per a la generació d’energia i per a la fabricació d’armes són pràcticament els mateixos. L’urani-235 s’empra com a combustible quan està enriquit al 3-5%, però pot ser utilitzat per fabricar bombes si s’enriqueix fins al 90%. El plutoni-239, que es genera com a subproducte en reactors, també és clau per a armament nuclear. Altres elements com el deuteri o el triti tenen aplicacions tant en reactors de fusió experimentals com en bombes termonuclears. Això vol dir que, de facto, qualsevol país amb una infraestructura nuclear pot arribar a disposar dels mitjans tècnics per produir armament.

Aquesta interconnexió no és només tecnològica, sinó també econòmica. Moltes de les empreses que operen en el sector nuclear civil participen també en projectes militars. És el cas de gegants com Westinghouse als EUA, que a banda de reactors comercials subministra tecnologia per a submarins nuclears, o Rosatom a Rússia, que combina exportació de reactors amb desenvolupament d’armes. França, a través d’Orano (antic Areva), i la Xina amb la CNEIC, també integren activitats civils i militars dins la mateixa estructura industrial.

De fet, molts països han desenvolupat el seu programa armamentístic aprofitant instal·lacions civils. Els EUA van començar la seva xarxa de centrals comercials durant els anys 50, però ja disposaven del major arsenal nuclear mundial. Rússia i França han mantingut aquest doble ús de manera sistemàtica, mentre que altres estats com el Regne Unit, Índia, Israel o Corea del Nord han utilitzat reactors de recerca o potència com a base per al desenvolupament de capacitat armamentística. El cas de Corea del Nord és especialment clar: el seu programa civil va derivar directament en la producció de plutoni per a armes.

Aquesta realitat ha dut a la creació de tractats internacionals com el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), que diferencia entre països amb armes nuclears i països sense, però permet als segons tenir reactors civils. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) actua com a supervisor, però els mecanismes de control han estat sovint insuficients. Estats com Israel, Índia i Pakistan no han signat mai el TNP i disposen d’arsenals. Altres, com l’Iran, han estat acusats d’emprar programes civils com a tapadora per al desenvolupament militar.

Pel que fa a l’estat Espanyol, no disposa oficialment d’armes nuclears, però forma part del TNP i opera centrals comercials amb tecnologia importada, majoritàriament de França i dels EUA. Empreses com Tecnatom i Ensa tenen participació civil, però també col·laboren amb programes vinculats a l’OTAN. A més, històricament l’estat Espanyol ha allotjat armes nuclears nord-americanes en bases com Rota i Torrejón, tot i que no n’ha reconegut mai la presència.

És possible separar l’energia nuclear de la indústria armamentística? Històricament no ha estat així, i tècnicament continua essent molt difícil. Encara que existeixen regulacions, la mateixa naturalesa de la tecnologia nuclear fa que els límits entre ús civil i militar siguin porosos. Per tant, cal tenir molt present què implica el suggerir que, la mal anomenada, energia nuclear pot ser una opció actual o futura per a la transició a una societat descarbonitzada. 

Salutacions,

SZD

La gran mentida nuclear

(By Garcellor - Treball propi, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=6816222)

Benvolgudes lectores,

Aquest post i el següent seran, a diferència del que acostuma a ser la norma en aquest bloc, més quantitatius. I ho seran degut a una necessitat que ve de la campanya que ja fa uns anys s’ha engegat a Europa i que, penso, a Catalunya cada cop anirà agafant més força, sobre tot quan calgui tancar i desmantellar les tres centrals nuclears que hi tenim operatives. Cal un post en aquest sentit per mostrar amb números i càlculs clars del que s’anomena energia nuclear. Veurà la lectora que, la mal anomenada, energia nuclear no és ni font energètica ni és neta. Des de fa uns anys, els lobbies nuclears han intentat fer passar bou per bèstia grossa i han afegit a la primera mentida (és una font d’energia) una segona: és una energia neta en el sentit de que representa molt poques emissions comparades amb l’energia fóssil. En aquest post doncs us presentaré unes estimacions molt aproximades que posen en evidència l’engany majúscul del qual hem estat víctimes. En el post següent entendrem el perquè de l’engany i qui hi ha realment al darrera. 

No és una font d’energia 

Per a que ho sigui cal considerar tot el cicle de vida i veure que l’energia produïda en tot el cicle de vida supera la que es consumeix per construcció, manteniment i desmantellament. Per tant, cal comptar la construcció de les centrals nuclears, la mineria, el manteniment de la central, el seu desballestament i, el més important, el manteniment dels residus durant tot el temps que siguin actius i, per tant, perillosos per a la vida. 

L'energia real generada per 1 kg d'urani en un reactor nuclear comercial (amb un enriquiment del 4% de l'U-235 disponible) és aproximadament (tenint en compte una eficiència de calor generat a electricitat del 33%) 27 terajoules (TJ) o 2,7 × 10¹³ J.

L'energia necessària per gestionar de manera segura els residus nuclears generats per 1 kg d'urani durant 100.000 anys (el temps en que els residus deixen de ser perillosos) és aproximadament 100 petajoules (PJ) o 1 × 10¹⁷ J en una estimació conservadora, en la qual es tenen en compte els costos del manteniment de la infrastructura d’emmagatzematge dels residus. Si fem una estimació menys conservadora podríem dir que el valor seria 45 TJ o  4,5 × 10¹³ J.

L'energia necessària per construir una central nuclear, distribuïda per 1 kg d'urani utilitzat en tota la seva vida útil (40 anys), del seu desmantellament i tractament posterior de les parts contaminades és,  aproximadament, 57 gigajoules (GJ) o 5,7 × 10¹⁰J.

Aquí no he comptat la possibilitat d’accident i el cost energètic que ha implicat això. Però ja veiem que si estimem tot el cicle de vida (i això és necessari fer-ho si volem deixar un planeta habitable a les generacions futures) l’energia nuclear és un embornal d’energia: 27TJ de generació front 45 TJ per kilogram d’urani de consum al llarg de tot el cicle de vida del combustible utilitzat.

No és una energia neta

Per això cal calcular les emissions associades a l’ús d’urani, veiem-ho. L'energia consumida i les emissions associades a l’energia nuclear provenen de diverses etapes: Extracció i refinament de l'urani: 563 tCO₂e, enriquiment i fabricació del combustible nuclear: 375,83 tCO₂e per kg d'urani, construcció, manteniment i desmantellament de la central nuclear: 601,33 tCO₂e/kg d'urani. A partir d’aquí ve el problema de comptar les emissions dels residus, ja que depen de com ho fem (suposant que es posen en magatzems geològics que «només» cal vigilar durant 500 anys), ens dona unes emissions de 31,57 tCO₂e/kg. Si som conservadors, suposant que caldrà vigilar els residus mentre estiguin actius (ja que tots no es poden emmagatzemar en aquest tipus de llocs), llavors dóna: 6.313 tCO₂e/kg (cent mil anys de gestió activa). Així, cada kg d’urani utilitzat en una central nuclear genera aproximadament 1.572 tones de CO₂ equivalent al llarg del seu cicle de vida (en la hipòtesi de que només cal mantenir-lo durant 500 anys). Si ho fem amb el que s’anomena dipòsit actiu: 7.854 tones CO₂e/kg d'urani. 

Si ho expressem d’una altra manera, això són uns 200 gCO₂e/kWh front els 390 gCO₂e/kWh que genera una central de cicle combinat. Si fem estimacions més optimistes podríem dir que son 100 gCO₂e/kWh. És a dir una central nuclear emet un quart del que emet una central de gas de cicle combinat. Per tant, d’energia «neta» res de res. 

Factor de risc associat

L’anàlisi del cicle de vida de l’energia nuclear ha de considerar els costos energètics i les emissions associades als accidents nuclears. Això és especialment rellevant perquè els accidents poden generar impactes a molt llarg termini, tant ambientals com econòmics.

Els models probabilístics de seguretat nuclear assumeixen que els dissenys de reactors moderns han reduït significativament la probabilitat d’accidents. No obstant això, la dada empírica suggereix una probabilitat molt més alta (1 cada 6.000 anys-reactor) això dóna unes emissions associades als accidents de 0.75 tones CO₂e/kg d'urani. Ja veiem que si ens centrem només en emissions l’impacte és baix, ara, això seguint la lògica del sistema consumista que tenim, si ho fem en termes de risc i morts, llavors el cost avaluat cal reconsiderar-lo d’una altra manera, diria que més humana (i aquí ho deixo). 

Conclusió

Hem vist segons aquests càlculs molt aproximats, perquè la nuclear no és una font d’energia ni és neta. Llavors perquè ens venen això? Si considerem només el curt termini (per tant, incorrectament), sí que és una font d’energia (sense comptar els costos de tractament i manteniment dels residus i el desmantellament de les centrals). Dit d'una manera col·loquial: si ens fem trampes al solitari llavors podem dir que els reactors nuclears generen energia. Però clar, com totes les trampes, amb el temps es veuen, i ara que els reactors es fan vells, exposen les vergonyes del sistema trampós que ens han venut. Ja podem veure on tindrem els problemes en el futur proper: primer en el tancament de les centrals que, econòmicament, és inviable sense subvenció pública (quin benefici en treu l’empresa del desmantellament?). Per tant, existirà la temptació des de l’esfera pública d’allargar al màxim la vida de les centrals, amb el risc que això comporta i amb l’increment de la generació de residus corresponent. Per altra banda, hi ha els residus dels quals ningú se’n vol responsabilitzar perquè, una altra vegada, és una inversió a fons perdut, de fet això ho hauria de pagar qui n’ha tret el benefici, correcte? Ah! però espera, que l’economia «de mercat» no anava així...

Hi ha una raó de fons més important de les que he exposat per justificar aquesta obsessió i rentat verd que s'està fent amb la nuclear. Però això, benvolguda lectora, requereix un altre post. 

Salutacions,

SZD

PS. Alguns enllaços d'interès: 

https://www.cbo.gov/sites/default/files/110th-congress-2007-2008/reports/11-14-nuclearfuel.pdf

https://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/etudes/join/2001/303110/DG-4-JOIN_ET%282001%29303110_EN.pdf

https://aei.pitt.edu/82924/1/1993.pdf

https://www-pub.iaea.org/MTCD/Publications/PDF/P1905_web.pdf

https://inis.iaea.org/records/gq124-vcs15/files/42024293.pdf?download=1

https://aei.pitt.edu/6656/1/6656.pdf

https://www.oecd-nea.org/upload/docs/application/pdf/2020-11/5300-strategy-selection.pdf

Societat de consum, societat de la mort

(By Jaime Ardiles-Arce (photographer). Krater by Euphronios (painter) and Euxitheos (potter). - Wikipedia:Contact us/Photo submission, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=4944469)

Benvolgudes lectores,

Començo l’any amb un post que vol fer un balanç i ajudar a prendre consciència del que ha significat l’any passat i de les tendències que apunten per aquest any que acaba de començar. Així per cadascuna de les tres crisis que estem patint en destacaré un aspecte concret que m'ha semblat més rellevant. 

La crisi climàtica ens ha tocat d’aprop amb una DANA al País Valencià, un fenòmen extrem, i que els escenaris futurs apunten que seran més freqüents i intensos. Aquests events extrems es donen degut a un canvi de la dinàmica de circulació atmosfèrica (canvis en el corrent en doll atmosfèric) i l’increment de la temperatura superficial del mar, que aquest any ha batut rècords. 

En segon lloc la situació geopolítica mundial, presenta més inestabilitat i menys acords globals per fer front a les amenaces ambientals. Es de destacar els fracassos vestits d’acords importants de les COP, la darrera ha estat per enmarcar com una referència a estratègies de desorientació i auto-engany. En particular la COP29 a Baku ha estat un fracàs estrepitòs pel que fa compromisos dels estats rics per posar els recursos i els mitjans per fer front a la catastrofe climàtica. 

Pel que fa a la crisi energètica i de recursos, el darrer informe de la AIE posa de manifest que, com més va, més desorientació hi ha i més difícil es fa maquillar l’evidència. Es parla de transició renovable a gran escala, però el gran esforç de coordinació, mobilització de recursos financers i de reorganització socio-econòmica que això implica no es menciona o, si es fa, només s’aborda amb frases fetes i brindis al sol que ho fien tot a l’eficiència i a la innovació tecnològica futura. 

Sobre la crisi ecològica les notícies són cada cop més preocupants, només cal dir que hem creuat el límit planetari pel que fa a la integritat de la biosfera i cal afegir-hi aquí el que es coneix com a entitats noves, entre les quals els plàstics. Cal recordar que els micro i nano plàstics ja han arribat al nostre cervell i han entrat dins del nucli cel·lular que és on hi ha el material genètic de la cèl·lula. A partir d'aquí els riscos de continuar consumint plàstics ens porten a territoris desconeguts fins ara...

Així doncs, no es vol qüestionar el que és una evidència: el sistema que ha creat el problema no ens hi pot treure. En un treball de finals de l’any passat a Nature queda ben clar que el problema són/som els rics: el 20% més ric del món són els que produeixen més impacte en els límits planetaris. En particular, aquest treball fa una anàlisi detallada i troba que la responsabilitat d’entre un 31-67% i un 51-91% de creuar els límits planetaris és pot atribuir al 10-20% de la població més rica del món. Independentment del país que es consideri, ja que és una qüestió de poder adquisitiu i de patrons de consum. La suggerencia és clara: canviant el consum d’aquest 20%, que adopti els nivells i patrons de consum dels que tenen menys impacte portaria a una reducció de 25-53% de la pressió sobre el medi ambient. Només amb això, es tornaria a portar els límits planetaris de la integritat de la biosfera i del canvis d’usos del sol a zona segura. Però això implica, benvolguda lectora, canvis estructurals en les principals economies del món i aquí és on arribem a tocar os.

Part del problema és que no estem canviant de rumb perquè encara pensem que en un sistema com l’actual on el déu benefici és inqüestionable i la santa competitivitat és la metodologia que manté aquest déu viu, és difícil produir canvis. Ja que aquest 20% són (som) els que tenen el poder i els mitjans per poder actuar i invertir les tendències. Així, pensem que la dinàmica mental i la visió que tenim els habitants del primer món no ens permet fer canvis profunds de manera ràpida (de moment).

Hi ha qui diu que el problema és el capitalisme i no tant sols el consumisme. Però cal tenir en compte que actualment capitalisme i consumisme són les dues cares d’una mateixa moneda: mentre que el capitalisme és un sistema que gestiona com es produeixen i distribueixen els béns, el consumisme es refereix a una actitud o comportament centrat en com es consumeixen aquests béns. Podríem dir que el capitalisme és el que proveeix l’oferta, mentre que el consumisme empeny la demanda en un llaç que es retroalimenta de manera exponencial per produir-consumir cada cop més i més. Potser el que caldria doncs es veure d’entendre millor què es aquest consumisme, perquè del capitalisme i les seves crítiques hi ha molta bibliografia. 

El consumisme requereix una societat insatisfeta, depressiva, que estigui regida per comportaments compulsius, irreflexius i guiats per l’emotivitat acrítica. Tot això porta a que els inidividus d’aquesta societat, tot i tenir de tot, no puguin estar mai satisfets i per tant, ser feliços. Consumir és fer desapareixer, eliminar, matar o destruir/transformar per satisfer desitjos (reals o creats) en oposició a la vida, que és regeneració. Per tant, una societat que es basa en la idea de consum és una societat que, quan consumeix la biosfera i no en permet la seva regeneració és una societat que està emfatitzant la mort, i per tant la desaparició de la vida en les seves formes actuals. És, per tant, una societat que, amb el culte al déu benefici a través del consum, lloa a Tànatos, el déu de la mort, sense adonar-se’n. Si ens cenyim a les dades, comprovarem que la integritat de la biosfera està sent destruida cada cop més i per tant, estem matant amb el nostre consum esfereidor, la vida a la Terra. D'aquí el títol del post: una societat de consum és una societat que mata la vida a la terra i, per tant, una societat de la mort. 

Com he dit més amunt, el nostre problema és que, tenint les necessitats bàsiques cobertes, no estem satisfets. En el moment que ens adonem d’això, en aquest moment, es produeixen canvis de perspectiva que poden portar a canvis de comportament individual i col·lectiu. 

Per a mi, l’estratègia en les classes mitjanes i altes del primer món i les altes del sud global, passa per cultivar el sentiment de benestar que sorgeix de la gratitud per allò que sí tenim. Aquest sentiment d’agraiment ens treurà de la nostra obsessió per la distracció i el consum, per aprofundir en això cal tenir present que allò que tenim ho devem a moltes altres persones. Cal adonar-se que no només allò que tenim, sinó gran part d’allò que som ho devem a la influència, el contacte i la cura de moltes altres persones. Hem oblidat que la societat funciona (encara) perquè la majoria de gent té cura dels altres,  dels més febles i dels més desafavorits. Un clar exemple d’això ha estat la reacció popular, amb els voluntaris que han anat a ajudar als afectats de la DANA al País Valencià. Seguiré desenvolupant aquest punt en un post futur. 

Salutacions,

SZD