Catalunya: constitució i república

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Estelada_humana_a_Manresa.JPG (Josep Renalias Lohen11, CC BY-SA 3.0 <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0>, via Wikimedia Commons)

Benvolgudes lectores,

Avui és un dia especial al nostre país, tot i que no tothom ho sàpiga reconèixer. Tal dia com avui a Catalunya va començar una revolució democràtica que va quedar temporalment estroncada. Passats els anys encara no hem pres prou perspectiva del que va passar i per això m'agradaria dir alguna cosa sobre el moviment social que va portar al país a una efervescència política que, hores d'ara sembla que tothom ha oblidat enmig de les circunstancies actuals. Deixeu-me constatar abans que res un fet: degut a la globalització aquí, com també a d’altres llocs, socialment, políticament i ambiental hi ha una tensió molt important. Això ve de que tenim una situació en la qual ambientalment i a nivell de recursos estem al límit. Per fer front a aquesta situació calen canvis molt profunds que vinguin d’una visió diferent del món. I aquests canvis han de reflexar-se en tres nivells: polític, socio-cultural i de gestió ambiental.

A nivell polític cal un canvi radical de fer les coses. Una oportunitat d’aquest canvi radical va ser, i és, tot el moviment per la independencia de Catalunya. Això és així per la part que té de canvi de regles del joc i d’oposició a l’stablishment o l’statu quo.

Així, el moviment per la independència de Catalunya ofereix unes possibilitats interessants pel que fa a la transició cap una gestió més propera a la societat, més descentralitzada i més lligada als interessos de la població i a la protecció del medi ambient que no pas els actuals estats-nació (construïts, o a mig fer com l’Espanyol). De fet, l’aspiració de crear un estat independent i diferent de l’actual neix com un descontentament general envers com es va gestionar la crisi del 2008-2010, i les seves seqüeles per una banda i per la frustració de gran part de la societat catalana cap a un model polític (l’autonomista, resultat del règim del 78) que mostrava (i mostra) signes evidents d’esgotament. D’aquí sorgeix l’empenta per reformar aquest model, confiant en que l’anomenada ‘transició’ no s’havia acabat i, per tant, es podia impulsar un model encara més descentralitzat per regenerar tot l’estat. Això ve d’una llarga tradició dels darrers dos segles (XIX i XX) en els quals Catalunya ha estat un motor no només econòmic sinó polític pel que fa a la modernització de l’estat Espanyol. D’aquí que primer es proposés una reforma de l’estatut, que no només va fallar, sinó que va ser motiu de befa per la nació dominant a l’estat, la que assimila la idea d’Espanya per la de Castella. Aquest menyspreu neixia d’una prepotència característica de qui sap que, no només té el poder, sinó que controla els mitjans que difonen el discurs que serà consumit per les masses. La resta ja ho coneixem: alternativa si no ens escolten i ens ridiculitzen? Marxar. El problema ara és com ho fem per marxar si la nació dominant (Espanya-Castella) és la que controla no només la força sinó el discurs i la propaganda. Però anem a pams. En el moment que estem vivint podem constatar:

• la inoperància majoritària (amb excepcions) de la classe política degut a la contaminació del règim del 78 i a una estructura política que neix ja viciada i presenta greus mancances democràtiques, tal com vaig apuntar en un post de fa ja temps.
• clarificació de la situació respecte de l’1O del 2017. La independència és un moviment revolucionari que no pot confiar en les institucions existents per a la seva culminació. Això ha quedat palès tant l’Octubre del 2017, com en els anys següents, en els quals, a partir d’aquell punt només hi ha hagut renúncies a nivell polític (i social) devant de la repressió de tot el moviment independentista. 
• com a moviment revolucionari que és, no pot ser mai reformista i, per tant, cal que sigui rupturista en els tres eixos principals: nacional, social i ambiental.

A partir d’aquí cal tenir clar en què s’ha equivocat i, al meu entendre, es continua equivocant, el moviment independentista. Segons els discursos que he sentit a la manifestació de la diada, per exemple:

• l’ideari del moviment, per tal com ha anat evolucionant s’ha bastit a ‘la contra’, és a dir, la independència com la solució als mals que venen d’Espanya. 
• el punt antenior ha portat a un discurs basat en el futur: el que hagim de discutir sobre com solucionar els problemes actuals, ho farem un cop el procés s’hagi culminat amb la independència, amb tot el que això comporta d’indefinició i, per tant, de feblesa i de sobre-estimació del procés.
• l’unionisme ha reaccionat, ho han fet imposant ‘la (seva) realitat’ com a solvència enfront del ‘fer volar coloms’: l’estat tindrà mancances, però funciona i ho fa per garantir l’ordre, si cal amb accions violentes i èticament, moralment i democraticament reprovables. Tot i que sabem que, citant a Asimov: ‘la violència és l’últim recurs dels incompetents’. A més, aquesta reacció, en l’aparell de propaganda espanyol ha capgirat la situació i ha transformat l’agressor en víctima (la política, la cultura i la imposició de la llengua Espanyola) i la víctima en agressor (els independentistes imposen la seva voluntat i la seva llengua al conjunt de la societat catalana que, majoritariament, es vol espanyola). I tot això ha agafat totalment desprevingut a l’independentisme, perquè confiava en la ‘solidesa’ dels fets.
• la propaganda nacionalista i colonial espanyola i els seus mitjans afavoreixen els grans interessos internacionals que fan, al seu torn, de mecanisme sostenidor del mateix estat. Per tant, internacionalment, els grans lobbies, són conservadors en els canvis polítics, sobre tot en el cas d’un moviment que té aspectes revolucionaris: més democràcia, més participació ciutadana, més empoderament de la col·lectivitat i de les decisions polítiques per part de la ciutadania, etc. 
• fruit d’aquesta propaganda (que fa segles que funciona), els catalans mentalment, directament o indirecta, acceptem la superioritat de la llengua i la cultura hispànica. Cosa que és rotundament falsa perquè no hi ha, objectivament parlant, cap llengua ni cultura superior a les altres. Això és típic de societats colonitzades i en parlaré en un altre post. 
• hi ha un darrer punt que tot sovint es menciona i és l’absència de lideratges aglutinadors. Aquest aspecte neix d’un problema estructural més gran, que és el fet de que hi hagi, en general, una classe política que ha perdut la vocació de servei a la societat. 

A. J. Tonybee va estudiar l’evolució de les elits socials, la seva decadència i el paper que comportava això en el col·lapse de la societat que dirigien. Tonybee comenta la desconnexió de les elits de la realitat i els reptes que enfronta la societat que dirigeixen com una de les causes de la decadència de la civilització que guien. Per tant, Catalunya pateix ara mateix aquest problema, juntament amb tot occident. A aquest fet s’hi suma la tendència global a la superficialitat i l’individualisme. Un problema característic de tots el col·lapses és la creixent ‘individualització’ de la societat. Això és, cada cop la noció de pertànyer a un grup cohesionat, relativament gran i amb unes característiques identificatives que moldegen positivament el comportament individual és més feble. En d’altres paraules, la gent va més a la seva i pensa menys en els altres. Això es dóna a tots els nivells però és, precisament, en els nivells de gestió més alts on això es fa més palès. He parlat manta vegades de la teoria d’Orlov de les fases del col·lapse. Aquesta teoria es pot veure des de la perspectiva de la pèrdua de consciència col·lectiva, que passats certs llindars, fa avançar en fases que redueixen l’abast de les interaccions socioeconòmiques per un creixent individualisme. Si prenem aquest punt de vista podrem entendre què passa amb els partits catalans actuals i amb alguns dels seus líders i les decisions que es prenen o les campanyes de des-informació que es fan. Actualment hem arribat a un punt en que molts (no tots) dels nostres representants polítics ja no són cap d’aquestes dues coses: ni ens representen ni fan política. No ens representen perquè no defensen els interessos del col·lectiu que els ha votat i, no només això, en són totalment indiferents, perquè creuen que amb una publicitat ben engreixada i sucosa tothom (o la majoria) s’empassarà qualsevol cosa. Per altra banda, i com a conseqüència d’aquest primer punt, tampoc no fan política, entesa com l’art de governar o gestionar els afers públics, perquè gestionen només els seus afers, això sí, amb recursos públics.

Fins aquí el diagnòstic. La proposta és utilitzar el potencial que tenim com a nació per modificar aquesta tendència. En aquest sentit el document que ha publicat l’ANC per revertir la situació, les Tesis d’Agost  va en aquesta direcció i proposa línies ideològiques molt interessants per reactivar el moviment. La proposta que faig aquí complementa aquest document. 

Cal tenir en compte que, per les seves característiques, Catalunya es un país amb un teixit social molt fort, per tant, això cal reforçar-ho, i aquí cal molta creativitat i confiança en el que som. Això permetrà bastir un moviment que hagi après del passat i que tingui la força de ser auto-crític de forma constructiva. 

Un error cabdal en aquests anys va ser assumir que sense llengua i cultura podíem tenir un estat independent, que podem ser independents com ho és Irlanda, amb la mateixa cultura del país del costat. La hipòtesi que hi havia per sota d’això era creure que hi havia una part important de la societat que, sent hispano-parlant, no acceptaria el moviment si es basava en una reivindicació cultural-nacional. Ja s’ha vist que això no és així i que realment, qui no accepta el moviment i se sent nacionalment espanyol és precisament perquè és impermeable a qualsevol cosa que qüestioni l’statu quo i creu que tant la llengua com la cultura catalana són inútils en el millor dels casos i una nosa que cal eliminar en el pitjor. Per tant, la renúncia a la llengua i la cultura no és una opció. Renunciar a la llengua en el moviment independentista és fer el joc al nacionalisme espanyol, que pretén eliminar totes les altres cultures peninsulars o reduir-les a la seva mínima expressió per tal que acabin desapareixent. 

Per tant, primer pas, prestigiar i donar valor al que som: la nostra cultura i la nostra llengua, i aquí hi ha molt camí per correr mentre encara siguem una pseudo-autonomia de l’estat. 

Per altra banda, cal engrescar a tothom amb el moviment independentista. La lluita per la independència és renovadora i revolucionària en el sentit de canviar l’estructura socio-política. Cal convidar a tothom que defineixi com vol que sigui la nova república. Això sí, aquesta definició cal que parteixi d’unes bases comuns: democràcia, cultura i llengua i drets fonamentals i ambientals. I per això cal bastir consensos grans i posar negre sobre blanc què implicarà la independència. 

Hi ha hagut un intent en aquesta direcció, la proposta de constitució feta pel jutge Santi Vidal. El fet que va quedar esborrada fulminantment dels mitjans i del debat polític, n’indica el perill per a l’estat. Reconeixent aquest primer intent de constitució, crec que es pot prendre com un inici per tal de que la societat i el moviment independentista expressi què vol ser com estat. Això és una oportunitat i una opció guanyadora si s’articula i es desenvolupa correctament, ja que permet bastir i definir objectius concrets. 

Si m’ho permeteu, la constitució ha de ser innovadora en els tres àmbits que he mencionat abans: democràtic (organització territorial, representació política, defensa de les llibertats i definició de deures), socio-cultural (com protegir i potenciar una cultura minoritzada i desprestigiada i la seva llengua, instruments necessaris per aconseguir-ho i mecanismes de gestió democràtica d’aquests instruments) i ambiental. En aquest darrer punt, el més important, ja hi ha alguna aportació interessant, per exemple en aquest article, en la proposta del Manifest per una Transició Ecosocial Justa i Democràtica i en les 52 mesures per a una transició ecosocial. Des del meu punt de vista la independència ha d’implicar necessèriament la defensa de la terra i de la Terra al mateix temps, perquè no té sentit una sense l’altra. La transició a un nou sistema o un nou estat ha de ser justa socialment i ambiental o no és transició, és gestió del col·lapse, amb tot el que això implica. 

Molta de la gent que s’havia il·lusionat amb el moviment independentista ara està decebuda o desesperançada. Però el fet de que hi hagi un nombre molt important de persones que encara cregui en el projecte és indicatiu de que és sòlid i que, malgrat les dificultats, en el futur té moltes opcions de tirar endavant. Cal però entomar reptes i construir, cal bastir unes estructures socio-polítiques que no depenguin de la representació institucional sinó que estiguin orientades a utilitzar-les de forma molt concreta i curta en el temps per construir unes noves estructures més d’acord amb les necessitats presents i futures. Cal un projecte engrescador bastit amb opcions, no amb negacions obertes: tenim una finestra d’oportunitat única per reprendre el camí polític allà on el 2017 no es va saber arribar, però només si aprenem dels errors i proposem un relat transformador de la societat, ja que sense un objectiu clar per després de la independència no podem tenir la força necessària per tirar endavant. I la proposta, repeteixo, és clara: una constitució que defineixi una república ampliament democratica, socialment oberta des d’una defensa de la llèngua i cultura catalana i ambientalment revolucionària en la defensa del patrimoni natural (ecològic i ambiental) per a les generacions futures. 

Salutacions,

SZD

D’Hybris a Nèmesi (I)

Photo by Marshall Astor on Flickr, 2007-01-04, see https://www.flickr.com/photo_zoom.gne?id=341698903&size=o, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2300661

Benvolgudes lectores,

Quedava una pregunta pendent en el darrer post: com encarar el temps de col·lapse en el que estem ja immersos des de fa uns anys?

Per respondre a aquesta pregunta cal veure quines són les tendències actuals, i a partir d’aquí, proposar estratègies per navegar els temps convulsos, presents i futurs.

Des del meu punt de vista, i simplificant molt, podem considerar dues grans àrees o esferes: la sociopolítica/cultural i l’ambiental. Si ho volem veure des d’una perspectiva més analítica, tenim l’entorn (clima, ecosistema i recursos) que condiciona l’esfera sociopolítica, econòmica i psicològica i, al seu torn, la reacció sociopolítica d’adaptació a les condicions ambientals també influeix en aquesta esfera. Un clar exemple és la tendència històrica actual, l’accés a grans recursos (energètics i materials) ha condicionat una socio-economia que acaba influint (degradant) el medi ambient i aquest, al seu torn, torna a afectar a la societat. Doncs bé, tenint aquest model al cap, podem veure quina és l’evolució d’aquest binomi. Prenem doncs els factors un per un i veiem com poden ser els escenaris d’evolució segons el que ha anat passant els darrers anys. En aquest post em centraré només en l’esfera socioeconòmica.

-Societat: estem inmersos en una creixent pèrdua de llibertats (tal com ja he apuntat en el post anterior). Aquesta pèrdua de llibertats té origen en les tendències polítiques actuals que retornen a visions ‘conservadores’ com a conseqüència de la crisi que estem patint, la incertesa que genera i, per tant, el sentiment d’aingoxa associat a la inseguretat que produeix. Això fa que el ciutadà derivi ideològicament cap a opcions que, per una banda, li asseguren que posaran ‘ordre’ i, per l’altra que, diuen ser (cínicament) els que són fora del sistema i per tant poden reconduir-lo, així la persona que vota aquestes opcions té una oportunitat de ‘castigar’ el sistema polític actual que ens ha portat al desgavell que patim. Aquesta situació es dona als EUA, Brasil i, en certa manera en l’ascens de l’extrema dreta a Europa. Això porta als estats les societats dels quals tenen una feble tradició i cultura de representació de baix a dalt i de control dels excessos del poder, a utilitzar de manera, més o menys intensa, el poder judicial per col·laborar en la restricció de llibertats en favor de més seguretat (seguretat per a mantenir el poder en qui el té, és clar). En aquesta línia, s’utilitzen les institucions polítiques i administratives per restringir la diversitat de pensament, la crítica i la possible modificació o reforma de l’statu quo. Un cas interessant és el que s’anomena lawfare que s’ha aplicat amb èxit al Brasil, Turquia i a Espanya, entre d’altres llocs, amb més o menys intensitat. Aquest retorçament i deformació de la justícia no només s’utilitza en casos de moviments polítics o per exonerar o rebaixar la pena per crims efectuats per elements afins a les ideologies de l’estat com el cas, per exemple, de l’assassinat de’n Guillem Agulló, sinó que s’utilitza també amb finalitats dissuassòries per a determinats col·lectius, com els periodistes, així tenim el cas de José Couso, per exemple, on es fa palès com actua la ‘justícia’ a tots els nivells de l’estat quan hi ha interessos inconfessables i supeditacions político-econòmiques a directrius de la potència que, ara mateix, dirigeix el món.

Aquestes tendències socials es tradueixen políticament, a banda de en una deriva cap a postulats conservadors, tal com ja he dit, en una re-centralització de l’estat, un enfortiment dels seus mecanismes, perquè precisament els estats actuals (i en més mesura com més grans siguin) actuen de corretja de transmissió del poder econòmic i, aquest, es mou amb facilitat rere els focus de l’opinió pública i de la transparència. Per tant, s’estableix en aquest sentit un matrimoni diabòlic entre més estat i més concentració de poder econòmic, que es retroalimenta mútuament. Per això l’estat que actualment patim (no només els catalans, qualsevol persona del planeta en pateix algun, malhauradament) és especialment procliu a aquest matrimoni que, dit de passada, en les dictadures es quan funciona més bé, perquè el control públic és molt baix. L’estat espanyol actual, com a bon hereu del franquisme, està molt ben situat per exercir aquesta reducció de llibertats i drets de manera eficient i ràpida. Però entrar en això requereix un altre post, més endavant. Tota aquesta deriva va, precisament, en contra d’una gestió col·lectivament poc traumàtica del col·lapse ja que un poder centralitzat i poc democràtic incorpora alts nivells de corrupció que accentua la inoperància i falta de flexibilitat. Amb grups dirigents poc flexibles i insensibles al patiment generalitzat, el desastre està garantit.

-Economia: el paradigma actual sembla no tenir aturador, es segueix amb les visions neoclàssiques d’explotació a ultrança dels recursos a tots els nivells, entesos aquests com els ‘serveis ecosistèmics’, minerals/energètics o humans. Sí, humans, perquè en monetaritzar certs àmbits com l’efecte de la contaminació sobre la salut, els accidents de trànsit, o l’impacte de la immigració (ilegal) no només deshumanitzem a les persones i per tant, obviem el seu patiment, sinó que n’establim clarament diferencies dalt-baix, o ric-pobre. Això és obvi en el tractament informatiu, per exemple en inundacions, terratrèmols o huracans: no és el mateix (ni se n’informa igual) si és produeixen a Europa o USA que si és al tercer món. Evidentment el tractament informatiu no es pot dir que sigui només condicionat al factor econòmic, però és clar que a nivell informatiu (i legal) ‘val’ més una vida al primer món d’un ciutadà nascut al primer món que els migrants que perden la vida al Mediterrani. La rel del problema no és només certs biaixos culturals i la superficialització rampant actual, és, com ja he apuntat d’altres vegades, la cosificació, que converteix qualsevol ésser en un mer objecte, del qual l’economia neoclàssica ajuda a posar en una gradació d’importància quantitativa amb un preu o cost determinat. Immersos en aquest paradigma econòmic, l’enorme maquinària de marketing o creadora de ‘necessitats’ funciona a la perfecció en qualsevol situació, repeteixo, en qualsevol situació: sigui favorable o desfavorable. Però per crear ‘necessitats’ afegides cal que vivim en un món imaginari, fora de l’esfera biofísica, per això, al final, ‘les lleis del mercat’ negligeixen les de la física en l’economia actual, per això vivim la il·lusió de ser deus que tot ho poden (Homo Deus en deia aquell) i que si no ho podem ara, ho podrem en el futur. Quin desgavell! Això ens aboca a continuar en l’economia del creixement a ultrança, perquè no se’ns esfondri el món imaginari en el que vivim.

-Psicologia: Tal com he dit repetides vegades i he emfatitzat en el post anterior, el problema és més social i psicològic (individual i col·lectiu) que de recursos i ambiental, perquè com ja he apuntat més amunt, vivim en una ‘realitat’ desconnectada del món. Si ho analitzem honestament, el món és precisament limitacions, pors, incertesa, inseguretat, però també és (o pot ser) connexió, pau, llibertat i creativitat.

Des del meu punt de vista, ens hem creat una preso mental en la nostra ignorància bàsica de voler ‘controlar’, ‘dominar’ i ‘aprofitar’. Aquesta creació artificial ve d’un sentit de separació entre allò humà i allò natural, en el moment que ens separem, sorgeix la tricotomia: iguals, superiors o inferiors. Moltes de les diferents tradicions filosòfico-religioses s’han situat en alguna d’aquestes tres opcions, típicament el cristianisme i la moderna religió materialista (sigui aquesta de dretes amb el capitalisme o d’esquerres amb el marxisme o tots els socialismes) que en deriva, en la segona.

Aquesta frontera delimita el terreny mental en el que ens movem: l’humà és allò conegut, segur i comfortable mentre que allò natural és salvatge, insegur, incert i, per tant, incòmode. Així doncs mirem d’eixamplar el terreny humà contra allò natural, mirem d’aconseguir un impossible: humanitzar la natura o, si voleu dir-ho en llenguatge del best seller Homo Deus, crear d’alguna manera ‘una natura humana’ i portar a la nostra experiència quotidiana el Paradís a la Terra. Això genera una tensió no resolta i creixent, perquè en el fons sabem que pretenem un impossible i, front la paradoxa irresolube,  cerquem la distracció. La distracció és la fugida temporal del paradigma mental dominant que ens reclou en aquesta presó mental. Llavors actuem com els ratolins a l’experiment del Rat Park, buscant el nostre ‘soma’ que ens permeti treure el cap per la finestra i respirar, alleujats un moment, un instant, per tornar a capbussar-nos en la il·lusió de la realitat, en la lluita per fingir una felicitat impostada. Tenim, per tant, una addicció al consum con una forma de distracció, de fugida del món. Perquè sabem que alguna cosa no va bé, que el món, per molt que ens obstinem a fer-nos selfies per l’instagram o a penjar fotos de les vacances, per molt que siguem dels privilegiats que ho tenim gairebé tot resolt a nivell material, hi ha insatisfacció, creada pel mateix marqueting que ens impulsa a consumir en excés, per una banda i per l’altra pel fet de que el món no porta un ritme que poguem assumir. Només cal fixar-se en el ritme de vida de la gent a les (grans) ciutats.

Així doncs, vivim en un món trepidant: ràpid, intens i, a voltes, cruel, però irreflexiu la major part del temps. Sovint penso que cada persona, cada individu roman atrapat en un mar de confusió en el qual es mou seguint impulsos, rampells provocats per la imediatesa del medi que l’envolta, però al ser reactius no podem ser res més que partícules que vibren en el conjunt d’una taca d’humans en un univers de vibracions, de moviments, que, al no comprendre, al no resoldre la paradoxa que hem creat, afrontem de manera maldestra, produint encara més confusió.

Observant amb perspectiva, em ve la imatge dels humans com una coral immensa de cantaires desafinats que canten com poden sense cap coherència, cadascú escoltant només als més propers o allò que creu que li arriba de més lluny, que està sempre distorsionat per l’increïble soroll que l’envolta. Així, cadascú intenta cantar, no perquè el tot soni harmònic sinó per fer el só més agut, més fort o més ‘original’ dins de la cacofonia existent, per poder escoltar-se un mateix i identificar-se, pobrement, enmig d’un sense sentit generalitzat i agressiu. Aquest esforç ingent d’escatir allò útil enmig del caos de sons ens ha fet perdre moltes coses, però dues en destaquen: la capacitat d’escoltar lliurement i, com a conseqüència, la capacitat de percebre el silenci. Les conseqüències d’haver perdut això són terribles i molt profundes per al comportament col·lectiu de la nostra espècie. I així vivim la majoria, desorientats en un món ple de sons, de dades, d’informació pobrament interpretada, però cada cop més perduts i més sols.

Però existeix una possibilitat diferent a l’olla de grills actual, a l’estrés, a la cerca malaltissa de distracció, a la fugida constant cap a la superficialitat, la banalitat i l’aïllament egoista. Existeix la possibilitat de reconeixer que el problema no és a fora, no és dels altres, bàsicament tenim un problema de com percebem a nivell individual el món i, a partir d’aquesta visió, com decidim relacionar-nos-hi. Perquè si parem, si deixem de contribuir a la bogeria sonora existent, podrem sentir que hi ha alguns sons que sí son harmoniosos, que, en lloc d’estressar-nos, distreure’ns i esgotar-nos, ens porten una certa tranquil·litat, una mica de pau. Si parem i escoltem podrem veure que, enmig del girigall hi ha veus que ens porten de fora a dins, que ens permeten deixar d’esforçar-nos en semblar, en voler ocupar un lloc en la disbauxa existent i ens permeten descansar. Senzillament, hem de parar, parar i escoltar, però escoltar d’una manera diferent, no des de l’intel·lecte, no des del judici pre-conceptual basat en el que ens sembla ‘bo’ o ‘dolent’. A aquesta manera d’escoltar li podem dir de moltes maneres: rendir-se, deixar-se anar sense deixar-se portar, o senzillament ‘sentir’, simplement ‘sentir’.

I a partir d’aquí, comença un camí nou, perquè en aquest escoltar podrem percebre veus i sons d’instruments que sempre han estat allí, però que no sentíem. Veus de persones que ja han fet aquest camí i que ens poden ajudar a ‘sentir millor’, veus que han quedat gravades en textos, en llibres que ens ajuden a percebre d’una forma més clara, deixar de costat el terrabastall exterior per poder escoltar la música que també ens envolta. Però per això haurem de començar a deixar de portar-nos per les tendències passades, per la necessitat de cridar. Per això haurem de començar a afinar la nostra veu, a aprendre la tècnica per poder, realment, cantar. Haurem d’anar a moltes audicions i concerts on es toqui la música que realment ens aporta pau, on les persones que tenen una percepció i sensibilitat especial ens permetin comprovar, una i altra volta que el canvi és possible, que deixar l’emocionalitat reactiva que ens porta al soroll desagradable no es només desitjable, és necessari en aquest món que ha desconnectat de la música. Però, què podem fer per poder integrar en el nostre quèfer diari aquesta música subtil que es difícil de distingir enmig del desori extern? Com podem percebre quelcom tant tènue d’entrada, tant delicat enmig del brogit? Doncs potser, només potser el primer pas és l’humilitat, potser es reconèixer el que hem après a ser: agressius, compulsius, volubles... potser primer es reconèixer que rere la nostra suposada façana de generositat, bona voluntat i bonhomia tots tenim un individualisme que ens aïlla i ens asseca, que ens fa perdre la sensibilitat. Només llavors podrem veure que allò que ens fa grans no són els sons de fora sinó els que sonen dins nostre quan realment escoltem, quan realment deixem l’individu i sentim el món. Només llavors podrem començar, no només a escoltar la música, potser podrem començar a tocar, a cantar, primer maldestrament, però poc a poc, cada cop més encertadament, la música que ens lliga a tot el que ens envolta i que ens fa vibrar amb la pau, la tranquil·litat i la joia. I potser, després de temps d’escoltar i mirar de tocar afinat, només potser, podrem percebre en el silenci allò que, algú va dir, ens pot portar a arribar a escoltar la música de les esferes...

Salutacions,

SZD

De complexitats, col·lapses i conspiracions

Benvolguts/des lectors/es,
Degut al que vaig detectant per comentaris, preguntes i al·lusions, crec que val la pena insistir en algunes idees ja comentades en aquest bloc i fer-ho des d'una altra perspectiva. El post va doncs a aclarir alguns 'mecanismes de fugida' que degut a l'acció dels mitjans d'informació i l'educació que hem rebut tenim fortament imbuïts. Aquests mecanismes de fugida venen reforçats per una actitud que, com ja he comentat alguna vegada, és molt comú i pròpia d'una societat que és fortament immadura. L'actitud bàsica a la qual em refereixo és la de la delegació de la responsabilitat individual. Aquesta actitud és camuflada sovint de 'confiança': confiança en que em resoldran els problemes, confiança en que no m'enganyaran, confiança en que si actuo d'una determinada manera socialment acceptada seré automàticament acceptat/da, confiança en que els dolents sempre són els altres i són molt dolents, etc. També es pot camuflar de derrotisme: de fet no delego, però no tinc control sobre el que em faran els que tenen el poder que, a més, el que sigui que facin ho faran per perjudicar-me, per tant, no faig res. O, per acabar una llista que podria ser molt llarga, amb actituds fortament individualistes que miren d'aprofitar-se dels més incauts: si no m'aprofito jo segur que ho farà qualsevol altre. I és en aquest sentit doncs, que sorgeix la qüestió d'allò que sovint es vol explicar en aquest i d'altres blocs: que el sistema que ara comença a agonitzar és basa i es sustenta en un fort individualisme i irresponsabilitat individuals.
És, al meu entendre, sobre la base d'aquest paradigma mental que sorgeixen, en part, les teories de la conspiració, el reduccionisme ideològic i la demagògia més agressiva. Busquem causes simples a problemes que ja no es poden tractar com es feia abans, per anar tirant i tapar forats, seguint la màxima de que: 'el que ha funcionat fins ara ho hem de seguir aplicant, perquè és el que funcionarà'. Doncs no, rotundament no! si tant bé ha funcionat el paradigma anterior perquè hem arribat a aquest atzucac? Així doncs, es culpa a la corrupció dels polítics o als bancs, sense pensar en que a baix nivell hi ha corrupció (amb factura o sense? Amb IVA o sense?) o que tots tenim els nostres estalvis (pocs, molts o cap) en bancs que a més, gestionen lloguers, transferències, targes de crèdit, etc. Que faríem doncs sense aquests polítics o aquests bancs? Qui critica cal que tingui opcions i aquestes opcions cal que siguin realistes, que es responsabilitzin dels riscos i conseqüències. Però abans de criticar els criticadors veiem perquè aquesta actitud.
El món com enteníem fins ara que funcionava, és a dir, la imatge mental, paradigma, arquetipus o subjectivitat col·lectiva que ens donava la representació de la realitat, ha deixat de ser vàlida. Aquest món, es mor, o dit més precisament, aquesta idea de com és el món, està començant a qüestionar-se. Ja vaig fer algun post referint-me a les idees força o clau en les que es basava aquest paradigma obsolet. Però aquella era una visió estàtica. Veiem-ho des d'un altre punt de vista: com construíem (i continuem fent-ho actualment) la nostra visió de futur? Potser al lector/a li semblarà que aquesta pregunta és intranscendent, però així com veiem el món, així actuarem per adaptar-nos al futur. Bé, quin és l'error al qual ens ha portat l'antic model? El creure en la causa-efecte i en la linealitat a ultrança per resoldre problemes que van més enllà de l'acció-reacció. És per això que és tant difícil que gent amb segons quina formació i interessos vulguin entendre el canvi climàtic o els límits del creixement. Pensem-hi: fins ara per solucionar un problema es cercava i s'identificava una causa i, un cop trobada, s'intentava eliminar aquesta causa, esperant que això fes desaparèixer l'efecte indesitjat. Cal dir que, en certs casos i a curt termini això funcionava, però quan ens enfrontem a problemes més complexes intentem aplicar la mateixa manera de fer i l'errem, fent més gran el problema. Ens hem pensat que la causa-efecte servia per mesurar-ho tot amb comportaments proporcionals (la causa i l'efecte estaven relacionats per una constant). Per exemple, si hi ha crisi és perquè hi ha corrupció: més corrupció més crisi, eliminem la corrupció i s'acabarà la crisi. Què vol dir eliminar la corrupció? Fins a quin nivell? Ah, quan comencem a anar al detall de com portar a la pràctica el que pensem és on comencem a adonar-nos de la immensitat de la tasca, i llavors? Ui, llavors... llavors, canviem de tema no sigui que hagi de canviar de paradigma mental, que això cansa molt! El greu del cas és que apliquem aquesta manera de fer arreu fins a l'absurd, sense adonar-nos que l'únic que fèiem fins ara, quan intentàvem projectar-nos en el futur era extrapolar una corba amb segments de recta.

Si no anem gaire lluny en el temps la visió lineal, de causa-efecte serveix aproximadament. A la que volem extrapolar (anar molt lluny en el temps) la causa-efecte no ens serveix, d'aquí que les teories de la conspiració no serveixin perquè, qui és capaç de, mitjançant una causa i un comportament lineal predir amb precisió un fet o conjunt de fets? Clar, que parlar un cop els fets ja s'han produït i donar explicacions elaborades és tota una altra cosa... però predir amb fiabilitat, això, benvolguts/des lectors/es, va molt més enllà i és el que ara necessitem: menys demagògia, menys elucubracions sobre qui són els culpables i més idees de com sortir de l'atzucac i tirar endavant. Repeteixo, les crítiques són necessàries i benvingudes però la crítica per la crítica sense aportar visions constructives de què fer a la pràctica i que estigui al nostre abast, això és el que té, per mi, un valor real. Perquè sinó el que estem fent és fugint, evitant enfrontar-nos amb la realitat (o un aspecte d'aquesta que no ens agrada) i, vulguem o no, la realitat acaba imposant-se, com estem comprovant en aquest món fortament no lineal, misteriós i limitat del qual en som parts actuants i afectades. Entenguem que en cap moment estic negant que hi hagi corrupció i que aquesta és important, però els fets (fets, no opinions) i les dades ens mostren que la corrupció no és el problema, és un problema, la manipulació de les masses i les guerres pels recursos no són el problema, és un problema i l'ús abusiu del poder sobre el poble dels lobbies i grans agens econòmics no és el problema, és un problema. Bé, en tenim identificats uns quants de problemes: què fem? Què fa vostè lector/a a nivell pràctic, individual, en el seu dia a dia per adaptar-se a aquesta nova realitat, a aquesta nova visió del món?
I per començar a adaptar-nos, potser, no cal que faci el que sigui que faci per canviar el món, o perquè les generacions futures o els fills o néts ho necessitaran, o perquè em sentiré millor i/o menys culpable, o perquè això em donarà un avantatge sobre els altres si començo a adaptar-me més aviat. Estaria bé, potser, pensar en que cal fer alguna cosa per tot el que he dit abans o, també perquè, senzillament, és el que cal fer, sense esperar res a canvi.
Salutacions,
SZD

Mites i realitats (II): corrupció i col·lapse

(http://seekyt.com/define-corruption/)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui toca el tema estrella, el tema d'actualitat des del començament de la crisi: la corrupció. Anem primer a veure la definició del DIEC:

f. [LC] Acció de corrompre o de corrompre’s; l’efecte. Preservar la carn de la corrupció. La corrupció dels costums. Corrupció de menors. Temptativa de corrupció d’un jutge, d’un testimoni. La corrupció del gust. La corrupció de la llengua.

I per corrompre: 
1 1 v. tr. [LC] Alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana. La calor corromp la carn. Miasmes que corrompen l’aire. 
1 2 v. tr. [LC] per ext. Un text que copistes maldestres van corrompre. 
1 3 intr. pron. [LC] Amb tanta calor, la carn es corromp. 
2 1 tr. [LC] Alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa, (de l’ànima, de la consciència, dels costums).Certes doctrines corrompen els costums. Corrompre el gust del públic. 
2 2 intr. pron. [LC] Costums que s’han corromput. 
2 3 tr. [LC] Desviar (algú) de la rectitud, del deure. Mala gent que corromp els joves. 
2 4 tr. [LC] Induir (algú) a obrar il·legalment, pervertir. Corrompre un jutge amb diners.

Per tant, ja veiem que el concepte de corrupció implica deshonestedat, falta d'ètica o de moral i d'integritat. Si prenem una certa perspectiva històrica de la crisi, la idea de corrupció ha estat present des de la fallida financera als EUA, és a dir és va vendre que tot era culpa d'unes operacions financeres fetes més enllà de l'ètica i que van ser permeses per les autoritats corresponents. Si fem un salt en el temps veiem que, cada cop més, es destapen escàndols de suborns, financiacions il·legals de partits polítics, banquers que abusen de la bona fe o ignorància dels clients, etc. És a dir, davant de l'opinió pública general es ven la idea de que una gran part dels problemes que tenim i del mal funcionament del sistema és a causa de la corrupció de les elits dirigents, tant econòmiques com polítiques.

Davant d'aquest estat de la qüestió m'agradaria fer dues reflexions. La primera és que, evidentment la corrupció no és la causa de la crisi, perquè bàsicament la corrupció és inherent a qualsevol sistema que estigui basat en el creixement. És a dir la corrupció és efecte, no causa. Si en fos la causa abans de la crisi, molt abans, quan 'tot anava bé' llavors no hi havia corrupció? És evident que n'hi havia, si es així, per què la crisi ara i no fa deu o quinze anys?

Per tant la causa de la crisi és l'esgotament de recursos que, amb un sistema corrupte s'aguditza. Però repeteixo, la corrupció ha existit sempre en la història de la humanitat. I aquí ve la meva segona reflexió: la corrupció no és inherent a la natura humana. Sí que és inherent però, als humans tant aviat formen part d'un sistema que és basi en l'acaparament de béns.

(http://en.wikipedia.org/wiki/File:Schurz_Corruption.jpg)


Perquè doncs la corrupció ha pres força en la població com a raó per justificar la crisi? Doncs, des del meu punt de vista, per dos motius. Primer, la corrupció permet assenyalar culpables clars, fixats en persones o col·lectius. Per tant, una causa clara i definida aporta un punt de fixació que, emocionalment, permet canalitzar el patiment i la frustració per un fet (la crisi) sobre el que no en tenim cap control directe. Segon, si hi ha una causa clara, eliminant la causa s'elimina l'efecte: acabada la corrupció acabada la crisi, i retorn al que teníem abans. És el mateix de sempre: canviar-ho tot, perquè no canivïi res. Deixeu-me insistir, aquí la frase seria: és el sistema, estúpid, el sistema! En definitiva, creure en la corrupció com a causa de tots els mals de la societat proporciona la tranquil·litat de tenir una causa solucionable amb facilitat: fer net amb els corruptes. Segons aquest punt de vista, no és pas un problema de recursos, que seria més difús i que plantejaria un canvi més radical. 

Ho podem il·lustrar amb un cas històric. Les diferents dinasties xineses són un exemple del que és un sistema relativament tancat on les crisis periòdiques que porten al canvi de dinastia són degudes a problemes de recursos envers la població existent. Però al mateix temps, els governants xinesos de totes les dinasties no van afrontar mai aquest problema directament (com sí que ho van fer els japonesos) sinó que es van centrar en poder controlar la corrupció, per altra banda incontrolable quan els recursos es fan cada cop menys abundants.

Si som una mica honestos, el problema de la crisi és que ens afecta d'aprop i, precisament ara, quan ens toca d'aprop, la població en general es planteja certs mecanismes que, fins abans de la crisi, ningú qüestionava en veu alta: els vols a un euro a Londres, les vacances al Carib en ressorts de luxe, o la pobresa i misèria que obligava a centenars de milers de persones a fugir dels seus llocs d'orígen per anar a sobreviure (de vegades posant en perill la pròpia vida) a llocs on hi havia una sòcietat del benestar. No estic acusant a ningú, només vull assenyalar, posant-me a mi el primer, el fet de que, si parlem de corrupció i, per tant, de qüestions ètiques caldria que fessim abans una revisió honesta de la societat i dels individus que en formem part, no creieu?


I tot això ens porta, a part del factor psicològic de l'externalització de la responsabilitat en el cas de la corrupció, que ja em sembla prou preocupant, al fet de que, al cedir aquesta responsabilitat també es delega l'acció per suprimir aquesta corrupció a tots els nivells, començant per l'individual. Quin futur se'ns planteja des d'ara mateix? En una societat en col·lapse, és evident que cada cop hi haurà més casos de corrupció i per tant més canalització de la frustració cap a determinats objectius o caps de turc. El col·lapse portarà a fer més evident les ineficiències del sistema i, entre elles la corrupció en serà la principal o una d'elles fins que arribi un punt en que els ciutadans fugin de l'administració i busquin maneres paral·leles o alternatives de gestionar les seves necessitats col·lectives o individuals. 

Aquesta degeneració ètica que porta el col·lapse en si mateix, ens planteja doncs escenaris que, fins ara, no estavem acostumats a viure, però que ben aviat seran el pa de cada dia. Per posar-vos un exemple d'allò al que em refereixo, és el que estic vivint actualment al meu lloc de feina. Davant de la imminència del col·lapse de la institució (una agència de l'Estat Espanyol, la meitat dels treballadors de la qual són funcionaris)  la reacció és de negació del que està passant (eren molt clares les cares de shock de molta gent després de que se'ls expliqués la situació en una reunió de tot el centre). La qüestió clau aquí és que, malgrat la preocupació sincera i la constatació de que la situació no s'havia donat mai, la majoria encara no és capaç d'afrontar la crua realitat: contractats eventuals (primer, i després funcionaris) perdrem tots, de forma directa o indirecta, la feina. L'educació en època de creixement fa que certes situacions no siguin assumibles per la majoria. Per tant, per negar doncs aquesta situació es planteja el problema com una qüestió de 'mala gestió' des del ministeri corresponent. Cert que hi pot haver una mala gestió, no ho nego. Però el que ens farà perdre el lloc de feina i ens arrossegarà a tots cap al col·lapse no és pas un problema de mala gestió en els temps passats. El que ens durà al col·lapse serà precisament, la mala gestió en els temps presents, per no voler afrontar un futur que ens horroritza, però que de forma inexorable ens acabarà atrapant, vulguem o no.

Davant d'aquest panorama, hi podem fer alguna cosa? Rotundament sí, però el primer pas és admetre aquest futur dur que ens espera. No s'hi val a negar el que vindrà, mirant de fugir en les rutines diàries que, encara ara podem fer, perquè quan la situació sigui crítica i ja no puguem dur a terme aquestes rutines, llavors haurem de mirar de cara a la realitat d'un món que no reconeixerem com a nostre i que, per tant, no estarem preparats per afrontar. Què hem de fer? Primer pas, com ja he dit en d'altres posts és mirar d'acceptar el que hi ha, un cop acceptat podem començar a preparar-nos, físicament i mental pel col·lapse de la societat industrial.

Salutacions,

SZD