De complexitats, col·lapses i conspiracions

Benvolguts/des lectors/es,
Degut al que vaig detectant per comentaris, preguntes i al·lusions, crec que val la pena insistir en algunes idees ja comentades en aquest bloc i fer-ho des d'una altra perspectiva. El post va doncs a aclarir alguns 'mecanismes de fugida' que degut a l'acció dels mitjans d'informació i l'educació que hem rebut tenim fortament imbuïts. Aquests mecanismes de fugida venen reforçats per una actitud que, com ja he comentat alguna vegada, és molt comú i pròpia d'una societat que és fortament immadura. L'actitud bàsica a la qual em refereixo és la de la delegació de la responsabilitat individual. Aquesta actitud és camuflada sovint de 'confiança': confiança en que em resoldran els problemes, confiança en que no m'enganyaran, confiança en que si actuo d'una determinada manera socialment acceptada seré automàticament acceptat/da, confiança en que els dolents sempre són els altres i són molt dolents, etc. També es pot camuflar de derrotisme: de fet no delego, però no tinc control sobre el que em faran els que tenen el poder que, a més, el que sigui que facin ho faran per perjudicar-me, per tant, no faig res. O, per acabar una llista que podria ser molt llarga, amb actituds fortament individualistes que miren d'aprofitar-se dels més incauts: si no m'aprofito jo segur que ho farà qualsevol altre. I és en aquest sentit doncs, que sorgeix la qüestió d'allò que sovint es vol explicar en aquest i d'altres blocs: que el sistema que ara comença a agonitzar és basa i es sustenta en un fort individualisme i irresponsabilitat individuals.
És, al meu entendre, sobre la base d'aquest paradigma mental que sorgeixen, en part, les teories de la conspiració, el reduccionisme ideològic i la demagògia més agressiva. Busquem causes simples a problemes que ja no es poden tractar com es feia abans, per anar tirant i tapar forats, seguint la màxima de que: 'el que ha funcionat fins ara ho hem de seguir aplicant, perquè és el que funcionarà'. Doncs no, rotundament no! si tant bé ha funcionat el paradigma anterior perquè hem arribat a aquest atzucac? Així doncs, es culpa a la corrupció dels polítics o als bancs, sense pensar en que a baix nivell hi ha corrupció (amb factura o sense? Amb IVA o sense?) o que tots tenim els nostres estalvis (pocs, molts o cap) en bancs que a més, gestionen lloguers, transferències, targes de crèdit, etc. Que faríem doncs sense aquests polítics o aquests bancs? Qui critica cal que tingui opcions i aquestes opcions cal que siguin realistes, que es responsabilitzin dels riscos i conseqüències. Però abans de criticar els criticadors veiem perquè aquesta actitud.
El món com enteníem fins ara que funcionava, és a dir, la imatge mental, paradigma, arquetipus o subjectivitat col·lectiva que ens donava la representació de la realitat, ha deixat de ser vàlida. Aquest món, es mor, o dit més precisament, aquesta idea de com és el món, està començant a qüestionar-se. Ja vaig fer algun post referint-me a les idees força o clau en les que es basava aquest paradigma obsolet. Però aquella era una visió estàtica. Veiem-ho des d'un altre punt de vista: com construíem (i continuem fent-ho actualment) la nostra visió de futur? Potser al lector/a li semblarà que aquesta pregunta és intranscendent, però així com veiem el món, així actuarem per adaptar-nos al futur. Bé, quin és l'error al qual ens ha portat l'antic model? El creure en la causa-efecte i en la linealitat a ultrança per resoldre problemes que van més enllà de l'acció-reacció. És per això que és tant difícil que gent amb segons quina formació i interessos vulguin entendre el canvi climàtic o els límits del creixement. Pensem-hi: fins ara per solucionar un problema es cercava i s'identificava una causa i, un cop trobada, s'intentava eliminar aquesta causa, esperant que això fes desaparèixer l'efecte indesitjat. Cal dir que, en certs casos i a curt termini això funcionava, però quan ens enfrontem a problemes més complexes intentem aplicar la mateixa manera de fer i l'errem, fent més gran el problema. Ens hem pensat que la causa-efecte servia per mesurar-ho tot amb comportaments proporcionals (la causa i l'efecte estaven relacionats per una constant). Per exemple, si hi ha crisi és perquè hi ha corrupció: més corrupció més crisi, eliminem la corrupció i s'acabarà la crisi. Què vol dir eliminar la corrupció? Fins a quin nivell? Ah, quan comencem a anar al detall de com portar a la pràctica el que pensem és on comencem a adonar-nos de la immensitat de la tasca, i llavors? Ui, llavors... llavors, canviem de tema no sigui que hagi de canviar de paradigma mental, que això cansa molt! El greu del cas és que apliquem aquesta manera de fer arreu fins a l'absurd, sense adonar-nos que l'únic que fèiem fins ara, quan intentàvem projectar-nos en el futur era extrapolar una corba amb segments de recta.

Si no anem gaire lluny en el temps la visió lineal, de causa-efecte serveix aproximadament. A la que volem extrapolar (anar molt lluny en el temps) la causa-efecte no ens serveix, d'aquí que les teories de la conspiració no serveixin perquè, qui és capaç de, mitjançant una causa i un comportament lineal predir amb precisió un fet o conjunt de fets? Clar, que parlar un cop els fets ja s'han produït i donar explicacions elaborades és tota una altra cosa... però predir amb fiabilitat, això, benvolguts/des lectors/es, va molt més enllà i és el que ara necessitem: menys demagògia, menys elucubracions sobre qui són els culpables i més idees de com sortir de l'atzucac i tirar endavant. Repeteixo, les crítiques són necessàries i benvingudes però la crítica per la crítica sense aportar visions constructives de què fer a la pràctica i que estigui al nostre abast, això és el que té, per mi, un valor real. Perquè sinó el que estem fent és fugint, evitant enfrontar-nos amb la realitat (o un aspecte d'aquesta que no ens agrada) i, vulguem o no, la realitat acaba imposant-se, com estem comprovant en aquest món fortament no lineal, misteriós i limitat del qual en som parts actuants i afectades. Entenguem que en cap moment estic negant que hi hagi corrupció i que aquesta és important, però els fets (fets, no opinions) i les dades ens mostren que la corrupció no és el problema, és un problema, la manipulació de les masses i les guerres pels recursos no són el problema, és un problema i l'ús abusiu del poder sobre el poble dels lobbies i grans agens econòmics no és el problema, és un problema. Bé, en tenim identificats uns quants de problemes: què fem? Què fa vostè lector/a a nivell pràctic, individual, en el seu dia a dia per adaptar-se a aquesta nova realitat, a aquesta nova visió del món?
I per començar a adaptar-nos, potser, no cal que faci el que sigui que faci per canviar el món, o perquè les generacions futures o els fills o néts ho necessitaran, o perquè em sentiré millor i/o menys culpable, o perquè això em donarà un avantatge sobre els altres si començo a adaptar-me més aviat. Estaria bé, potser, pensar en que cal fer alguna cosa per tot el que he dit abans o, també perquè, senzillament, és el que cal fer, sense esperar res a canvi.
Salutacions,
SZD