Adéu Europa? Un exercici d'anàlisi en temps d'incertesa

Benvolgudes lectores,

En temps estival i esperant la sotragada important que tindrem previsiblement a la tardor he escrit aquest post per posar sobre la taula l'evolució futura europea, tenint en compte els límits biofísics i les opcions polítiques actuals majoritàries en el nostre continent. 

Durant dècades, la construcció europea s'ha fonamentat sobre una premissa implícita: que el creixement econòmic, els avenços tecnològics i l'estabilitat institucional permetrien resoldre progressivament qualsevol crisi significativa. La integració europea, la globalització dels mercats i la disponibilitat d'energia abundant han proporcionat un marc de prosperitat sense precedents en la història del continent.

Tanmateix, les últimes dues dècades han posat de manifest una realitat més complexa. La crisi financera de 2008, la pandèmia, les tensions geopolítiques, la crisi energètica, l'encariment dels recursos materials i la creixent polarització política suggereixen que Europa ha entrat en una fase històrica diferent, caracteritzada per una acumulació simultània de vulnerabilitats econòmiques, ecològiques i institucionals.

L'objectiu d'aquest post no és predir el futur ni anunciar l'inevitable col·lapse de la Unió Europea. Més modestament, proposa un exercici d'exploració prospectiva: què podria passar si Europa continués gestionant aquestes tensions mitjançant les mateixes eines i els mateixos marcs mentals que han dominat fins ara?

En llenguatge de modelització, es tracta d'un escenari Bussiness As Usual (BAU). Un escenari en què els responsables polítics continuen prioritzant el creixement econòmic, evitant reformes estructurals potencialment impopulars i confiant que la innovació tecnològica, el finançament públic i l'endeutament permetran guanyar temps davant dels límits emergents.

La hipòtesi central d'aquest escenari és que els principals riscos per al futur d'Europa no provenen necessàriament d'un únic esdeveniment catastròfic, sinó de la interacció entre límits biofísics, estancament econòmic i inèrcia institucional. Quan els governs ajornen els costos però no en resolen les causes, les crisis tendeixen a acumular-se sota la superfície fins que es transformen en problemes polítics i socials de gran magnitud.

Des d'aquesta perspectiva, la qüestió fonamental no és si Europa disposa dels recursos tecnològics per afrontar els reptes de les properes dècades. La qüestió és si les seves institucions seran capaces d'adaptar-se a un context en què l'energia, els materials, el capital natural i la cohesió social deixin de ser abundants. O, dit d'una altra manera: fins a quin punt la política de la fugida cap endavant pot continuar funcionant abans que els seus costos es facin visibles. 

Així doncs aquí no pretenc fer cap vaticini ni donar etapes exactes de com evolucionarà un sistema complex en temps d'incertesa. Per tant, aquest exercici només és matèrial per a la  discussió.  El que dic tampoc no surt del no res, ja hi ha bibliografia (veure al final de l'article, per a qui li interessi) que estudia com hi ha certs riscos per a Europa que si no es gestionen convenientment poden portar a problemes estructurals molt importants. 

En aquest anàlisi seguirem bàsicament els tres eixos que tant Peter Turchin com Luke Kemp apunten com a claus per poder entendre l'evolució sociopolítica: els recursos i la seva relació amb l'economia, la gestió institucional i el paper de les elits. 

Característiques de l'escenari

La hipòtesi bàsica que emmarca l'escenari és la política actual de dilació: no voler afrontar i gestionar la realitat, és a dir, com la fugida cap endavant alimenta el populisme. Quan les institucions oficials no aborden la realitat física de l'escassetat i intenten anestesiar la crisi amb mesures temporals, es crea el caldo de cultiu ideal per a les forces polítiques populistes o d'extrema dreta. Això es pot analitzar des de tres vessants: 

1. La pèrdua de legitimitat de les "Elits Tècniques": Quan la UE o els governs estatals prometen que "la inflació és temporal" o que "les reserves i la tecnologia ho resoldran tot", i mesos després la població es troba amb un dièsel inassequible, una cistella de la compra pels núvols i restriccions, la confiança en la tecnocràcia i la ciència econòmica oficial es col·lapsa. Llavors, el discurs populista aprofita aquest buit: "Us estan mentint, les elits de Brussel·les són incapaces de protegir-vos".
2. El xoc de "Poder Adquisitiu" vs. Narrativa Clima/Transició. L'estagflació afecta de manera desproporcionada les classes mitjanes-baixes i les zones rurals/periurbanes (dependència absoluta del cotxe dièsel per anar a treballar, calefacció cara, menor marge de negociació salarial). Si l'única resposta institucional és mantenir discursos abstractes sobre la transició o demanar "sacrificis individuals" mentre no es garanteix el subministrament bàsic, el populisme canalitza aquest ressentiment. Es canalitza com un enfrontament entre la "burgesia urbana" que es pot permetre un vehicle elèctric i la "majoria treballadora" penalitzada pels costos de l'energia.
3. La simplificació de problemes complexos. En lloc d'explicar la complexitat de la pèrdua de cru per al dièsel i kerosè, la física de la producció energètica o el límit dels recursos, els moviments populistes ofereixen solucions màgiques i culpables clars: "La culpa és de les sancions o la diplomàcia europea", "La culpa són les polítiques verdes i ecologistes", "Si tanquem les fronteres o tornem a les sobiranies nacionals, tindrem energia barata de nou".

Un precedent històric: De la crisi dels 70 a la polarització moderna

L'última vegada que el món occidental va patir un xoc estagflacionari pur per escassetat d'oferta de petroli (les crisis de 1973 i 1979), el mapa polític global va canviar radicalment. Va suposar el col·lapse del consens socialdemòcrata de postguerra i l'arribada de la revolució neoliberal de Thatcher i Reagan, basada en el desmantellament de la regulació estatal. Avui, en un entorn molt més digitalitzat i polaritzat, un xoc estagflacionari de segona onada corre el risc de no desembocar en un nou model econòmic racional, sinó en un nacionalisme energètic agressiu i en la fragmentació interna de la mateixa Unió Europea ("cada país per a ell mateix" a l'hora d'assegurar el dièsel o el gas).

 

La trampa democràtica de la UE

Actualment les classes dirigents (elits) europees tenen un dilema difícil de resoldre:

• Si diuen la veritat ara:  explicar que cal reduir el consum de combustible un 15%, prioritzar camions en comptes de cotxes privats i acceptar un decreixement material, pot provocar protestes immediates (estil Gilets Jaunes) i la pèrdua de les properes eleccions.
• Si continuen amb la fugida cap endavant: Quan l'anestèsia de les reserves s'acabi a la tardor/hivern i el xoc d'estagflació arribi de cop, la frustració popular serà molt més violenta, lliurant el govern directament a opcions extremistes o obertament anti-europeistes.

En definitiva, la manca de valor per abordar la realitat biofísica de l'economia converteix el problema d'enginyeria i logística energètica en un problema d'estabilitat democràtica.

 

Possible evolució temporal de l'escenari BAU a Europa

Desglossaré aquesta evolució en quatre grans fases segons el nivell de degradació socio-econòmica i paràlisi institucional amb un resultat final de descomposició de la UE de facto. Les quatre fases temporals que proposo només són orientatives i, més que les dates concretes, cal parar atenció a què implica a nivell social cadascuna: 

Fase 1. 2026 - 2029: L'anestèsia i l'acumulació de deute

Inèrcia de resistència (2027 - 2029): Com va passar entre 2007 i 2009, l'economia real aguanta el cop a base d'estalvis previs, crèdit i deute públic. Es percep inflació i pèrdua de poder adquisitiu, però el sistema no "col·lapsa" immediatament.

Fase 2. 2029 - 2034: La materialització en l'economia real (El "2010" del nostre cicle)

Xoc fiscal (2029 - 2031): Els governs no poden mantenir els subsidis indefinidament amb tipus d'interès alts i un PIB estancat. Comencen les retallades estructurals i el tancament d'empreses dependents de l'energia cara.

Impacte social (2031 - 2034): Caiguda del turisme de masses pel cost dels carburants, destrucció d'ocupació logística i trencament de la capacitat de despesa de les famílies.

Fase 3 (2034 - 2038): El xoc polític i la fractura institucional

Consolidació de l'extrema dreta/populisme (2034 - 2037): Després de gairebé una dècada de pèrdua sostinguda de qualitat de vida, el consens europeista es trenca a les urnes. Governs de caràcter autoritari o recentralitzador prenen el control a Madrid i altres capitals europees.

Fase 4 (2038-2045+). Trencament de facto.

Intents de recentralització agressiva a l'Estat Espanyol que generen una fricció crítica amb Catalunya i el País Basc, en paral·lel a una Unió Europea que passa a ser un organisme irrellevant davant el "setge energètic" de cada estat.

En aquesta darrera fase la societat ja serà molt diferent a la que coneixem actualment i, per tant, entrar en més detalls és complicat. Una tendènia en tota aquesta línia temporal és clara: la inestabilitat en totes les vessants socials s'accentua, tot i que cal dir, però, que en aquesta projecció no he tingut en compte l'impacte del Canvi Climàtic, només m'he fixat en la crisi de recursos i la seva gestió (o, més aviat, la falta d'ella) en el nostre continent. Tampoc he fet cap referència a quines implicacions pot tenir aquest escenari a nivell bèlic i militar, però la idea aquí és només fer un esbós molt superficial de tendències i centrar-me en la part socio-política. Finalment, dir-vos que el fet de que la UE acabi desintegrant-se té impactes molt serioses a nivell global i implica, indirectament, un fracàs també a nivell de les institucions globals com les Nacions Unides que, en aquest context, també veurien molt mimbat el seu prestigi i capacitat d'influència.

Cal que us digui benvolgudes lectores que, de tots els posts que he fet, aquest és un dels que sincerament, espero que no es complexi en absolut. Però per això, cal tenir en compte aquest escenari. La idea és que pensar on ens pot portar la inèrcia institucional pot fer que les coses siguin d'una altra manera. 

Salutacions,

SZD

Bibliografia recomanada

Us he fet un quadre resum de la bibliografia i les seves principals característiques, més avall ho desenvolupo en el text.

Teoria / Enfocament	Mecanisme principal	Horitzó temporal estimat
Politologia de la UE (Webber, Schimmelfennig)	Paralització burocràtica, desintegració gradual i pèrdua de funcions comunitàries.	Llarg termini / Processos lents (2040–2060)
Cliodinàmica de Turchin	Sobreproducció d'elits, polarització sociopolítica i fallida de la cohesió interna.	Mitjà termini (2035–2050)
Teoria de Col·lapse de Kemp	Captura d'elits + xocs externs sincrònics en sistemes superinterconnectats.	Curt/Mitjà termini en cas de xoc (2030–2040)

En la ciència política, sociologia i economia de la UE, els investigadors prefereixen habitualment el terme "desintegració europea" (European disintegration) o "polity failure" abans que "col·lapse civilitzatori". Existeix una literatura acadèmica molt sòlida sobre el tema:

• Teoria de la Desintegració Europea: Autors com Douglas Webber (European Disintegration? The Politics of Crisis in the European Union) o Frank Schimmelfennig analitzen com crisis en cascada (crisi de l'euro, migracions, Brexit, guerra a Ucraïna, auge del populisme) podrien portar a un desballestament gradual de la UE.
• Polity Formation & Failures: Estudis acadèmics recents analitzen les crisis de la UE com a fallides de capacitat institucional o de comunitat política. La hipòtesi científica dominant no és una caiguda catastròfica d'un dia per l'altre, sinó una fragmentació o pèrdua de rellevància funcional (re-nacionalització de polítiques).

Aplicació de la teoria de Peter Turchin (Cliodinàmica)

Peter Turchin (Secular Cycles, End Times) utilitza la teoria estructural-demogràfica per analitzar la fragilitat dels sistemes polítics. Els seus indicadors clau són:

1. Empobriment popular (immiseration): Estancament de salaris reals, pèrdua del poder adquisitiu de la classe mitjana i desigualtat.
2. Sobreproducció d'elits: Massa aspirants a posicions de poder/riquesa en comparació amb els llocs disponibles, generant la faccionalització i polarització de les elits.
3. Insolvència fiscal de l'Estat: Incapacitat de l'estat per finançar-se sense deute massiu.

Aplicació de la teoria de Luke Kemp (Història del Col·lapse)

Luke Kemp (investigador del Centre for the Study of Existential Risk a Cambridge i autor de Goliath's Curse) analitza centenars de casos històrics de col·lapse d'imperis i regimes. Kemp argumenta que:

1. Captura oligàrquica: El·lits curtes de vista i obsessionades pel seu propi estatus/benefici extreuen recursos del sistema i impedeixen l'adaptació estructural.
2. Super-interconnexió i velocitat: Els sistemes actuals (com la UE) estan tan interconnectats globalment que els col·lapses moderns no seran lents i aïllats, sinó més ràpids, sincrònics i irreversibles.
3. Overshoot ecològic i fragilitat fiscal: La combinació de dependència energètica/recursos i deutes fa el sistema altament vulnerable a xocs externs (guerres, tall de subministrament, canvi climàtic).

La gran mentida nuclear (II)

 

By Photo courtesy of National Nuclear Security Administration / Nevada Site Office. Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=190949

Benvolgudes lectores,

Tenia pendent la continuació del post anterior per aclarir per què existeix una indústria que, com ja vam veure, no és ni neta ni gaire eficient energèticament, si se’n fan els comptes de manera honesta. El sistema actual, però, permet ignorar costos futurs tot classificant-los com a “externalitats”, sovint mitjançant la desinformació, i cada vegada més amb cinisme, perquè a hores d’ara ja no es pot al·legar ignorància. A banda d’aquesta tergiversació, hi ha una connexió profunda, encara que rarament exposada de manera oberta, entre la indústria nuclear i la indústria armamentística. És una relació estructural, històrica i tecnològica que cal fer explícita.

L’energia nuclear té un origen essencialment militar. Els primers desenvolupaments tecnològics no estaven destinats a produir electricitat, sinó a fabricar bombes. El Projecte Manhattan, entre 1942 i 1945, és el paradigma d’aquesta voluntat: mobilitzà recursos científics, tècnics i econòmics a gran escala amb l’objectiu de desenvolupar les primeres armes nuclears. Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, part d’aquest coneixement i de les infraestructures es van adaptar a usos civils, però el control militar es va mantenir en molts estats. Cal tenir en compte que les mateixes tecnologies que fan funcionar un reactor poden servir per obtenir materials fissils per a armament: és el que s’anomena “doble ús”.

Els materials que es fan servir per a la generació d’energia i per a la fabricació d’armes són pràcticament els mateixos. L’urani-235 s’empra com a combustible quan està enriquit al 3-5%, però pot ser utilitzat per fabricar bombes si s’enriqueix fins al 90%. El plutoni-239, que es genera com a subproducte en reactors, també és clau per a armament nuclear. Altres elements com el deuteri o el triti tenen aplicacions tant en reactors de fusió experimentals com en bombes termonuclears. Això vol dir que, de facto, qualsevol país amb una infraestructura nuclear pot arribar a disposar dels mitjans tècnics per produir armament.

Aquesta interconnexió no és només tecnològica, sinó també econòmica. Moltes de les empreses que operen en el sector nuclear civil participen també en projectes militars. És el cas de gegants com Westinghouse als EUA, que a banda de reactors comercials subministra tecnologia per a submarins nuclears, o Rosatom a Rússia, que combina exportació de reactors amb desenvolupament d’armes. França, a través d’Orano (antic Areva), i la Xina amb la CNEIC, també integren activitats civils i militars dins la mateixa estructura industrial.

De fet, molts països han desenvolupat el seu programa armamentístic aprofitant instal·lacions civils. Els EUA van començar la seva xarxa de centrals comercials durant els anys 50, però ja disposaven del major arsenal nuclear mundial. Rússia i França han mantingut aquest doble ús de manera sistemàtica, mentre que altres estats com el Regne Unit, Índia, Israel o Corea del Nord han utilitzat reactors de recerca o potència com a base per al desenvolupament de capacitat armamentística. El cas de Corea del Nord és especialment clar: el seu programa civil va derivar directament en la producció de plutoni per a armes.

Aquesta realitat ha dut a la creació de tractats internacionals com el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), que diferencia entre països amb armes nuclears i països sense, però permet als segons tenir reactors civils. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) actua com a supervisor, però els mecanismes de control han estat sovint insuficients. Estats com Israel, Índia i Pakistan no han signat mai el TNP i disposen d’arsenals. Altres, com l’Iran, han estat acusats d’emprar programes civils com a tapadora per al desenvolupament militar.

Pel que fa a l’estat Espanyol, no disposa oficialment d’armes nuclears, però forma part del TNP i opera centrals comercials amb tecnologia importada, majoritàriament de França i dels EUA. Empreses com Tecnatom i Ensa tenen participació civil, però també col·laboren amb programes vinculats a l’OTAN. A més, històricament l’estat Espanyol ha allotjat armes nuclears nord-americanes en bases com Rota i Torrejón, tot i que no n’ha reconegut mai la presència.

És possible separar l’energia nuclear de la indústria armamentística? Històricament no ha estat així, i tècnicament continua essent molt difícil. Encara que existeixen regulacions, la mateixa naturalesa de la tecnologia nuclear fa que els límits entre ús civil i militar siguin porosos. Per tant, cal tenir molt present què implica el suggerir que, la mal anomenada, energia nuclear pot ser una opció actual o futura per a la transició a una societat descarbonitzada. 

Salutacions,

SZD

Un món feliç?

(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Oppenheimer_(cropped).jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post després d’haver vist la pel·lícula ‘Oppenheimer’ i m’ha semblat oportú, en base a la pel·lícula, il·lustrar el que vinc explicant en els darrers posts: l’efecte de la propaganda en la percepció del món en el que vivim i com aquesta ens condiciona. Això és fonamental per poder entomar els reptes que ens cal gestionar a nivell personal i col·lectiu. Amb aquest post intentaré doncs començar a donar resposta a la pregunta que vaig deixar indicada en el darrer post: com re-dissenyem el nostre dia a dia per tal que ens ajudi a veure el món d’una manera diferent a com la propaganda i els missatges majoritaris ens condicionen a veure’l? Primer doncs com identificar aquest missatges condicionants. 

Quins mètodes utilitza el sistema per influir-nos, més enllà del que és més evident? en cada bit d’informació que circula en qualsevol dels formats que tenim accessibles per comunicar-nos entre nosaltres, hi ha un missatge subliminar que condiciona la nostra visió del món per tal d’influir en el nostre comportament. El que explico aquí no és res nou, un dels anàlisis nostrats que han intentat posar llum a aspectes concrets del condicionament informatiu-cultural que patim són els darrers llibres de’n Jordi Pigem (Pandèmia i postveritat  i Tècnica i totalitarisme) dels que en prenc manllevada l’analogia huxleynana que dóna títol a aquest post. 

Aquí però, em vull ocupar de dos aspectes més concrets: un, els nivells cognitius que s’empaqueten en un determinat context (pel·lícula, notícia, cançó, etc.) i l’altre, que se’n deriva directament, com aquesta informació ens condiciona al punt de mantenir la inèrcia existent actualment que, al seu torn no ens permet veure alternatives. És a dir, aquest concionament ens allunya de la nostra part creativa, que és allò que necessitem en una situació d’incertesa creixent (incertesa que ja vaig comentar en un altre post), la qual requereix sortir-se del marc mental existent per explorar noves possibilitats. 

Els tres nivells de contingut

Aquest nivells són una possible estructura o metodologia per identificar l’estratègia de concidionament que tot producte de comunicació té, és a dir, més enllà del missatge explicit o excusa per la qual la nostra atenció és captada (primer nivell), hi ha dos nivells més subjacents (inadvertits). Anem a veure aquests nivells, prenent com a referència la pel·lícula:

1) Nivell explícit. Aquí és on tenim el missatge, el qual té protagonistes i una trama de contigut, amb (o sense) presentació, nus i desenllaç. El relat en sí mateix pot tenir diferents formats, per exemple en la pel·lícula Oppenheimer, el relat bàsic és la vida del científic amb una presentació no-lineal en el temps. La importància de que aquest nivell sigui atractiu és clau per permetre que els altres dos nivells de contingut facin la seva funció. Un dels aspectes claus de qualsevol relat és que, com individus, ens hi poguem identificar. En el cas de la pel·lícula, tot i que el personatge és un científic brillant, les seves febleses, dubtes, la seva vessant més volàtil per un costat i el fet de que triomfi en el seu projecte, ens permet prendre’l com una versió polièdrica que fa que un public divers trobi algun aspecte que li atragui o amb el que s’hi identifiqui. La història presenta un grau mitjà de complexitat, amb el qual el director aconsegueix sortir de topics tronats i missatges simplificadors que li treurien credibilitat i, per tant, farien perdre l’interès al públic al qual va dirigida. En aquest sentit doncs, el relat està ben treballat, cosa que fa que l’atenció durant i després de la pel·lícula es quedi aquí, en el relat que ens expliquen i, precisament, això és el que fa que aquesta pel·lícula sigui especialemnt perillosa i perjudicial.

2) Nivell implícit simbòlic. Aquí hi tenim les icones, els seus valors i els missatges associats a aquests. Aquesta part és la que treballa les imatges mentals o símbols que prenem com referències per orientar-nos devant de decisions importants, bifurcacions en el camí, o com objectius a mitjà o llarg termini. En la pel·lícula es treballen símbols bàsics com la dicotomia bé-mal, democràcia-dictadura, o més elaborats com progrés = guany = ciència-tècnica. Tot aquest relat està bastit en el mite de la revolució de la física a principis i meitats del segle passat, quan la teoria quàntica es va establir. Aquesta branca de la física, per la seva vessant anti-intuïtiva encara ara atrau l’atenció, i la pel·lícula se’n serveix abastament d’això. Cal reconeixer que la trama sap mantenir l’atenció de l’espectador en temes complexos com la física quàntica sense explicar-ne un borrall, més enllà de quatre conceptes divulgatius, però el director en sap treure prou partit com per entabanar l’espectador donant-li a aquesta teoria una aura de misteri. Així aquest contex facilita, dins d’aquest nivell simbòlic, el típic mite del geni: hi apareix Einstein, a més d’altres científics de primer ordre en la física quàntica del segle passat com Niels Bohr o Werner Heisemberg. I curiosament, de manera fugaç, també hi surt Richard Feynman, qui hagi llegit els seus llibres i vegi la pel·lícula, podrà detectar-ne l’aparició. També hi ha un símbol, el del del polític a diversos nivells, tots ells tintats d’una mena de cinisme per tal de connectar amb la visió actual de que la pol·lítica és una disciplina que requereix d’un cert grau d’egolatria i psicopatia.

3) Nivell implicit subliminar. En aquest nivell hi tenim el marc de referència implícit o el sistema cultural induït. Es va aquí més enllà del símbol i, per tant, és un nivell més abstracte, però no per això menys important. Per exemple, si parléssim d’un esport, el primer nivell són les equips i el transcurs de la competició, el segon nivell seria la part simbòlica del que representa el nostre equip per nosaltres i les seves figures més importants (els jugadors més habilidosos, la ciutat o el país que representa i tot el que això porta associat a nivell emocional), el tercer nivell seria el camp i les regles de joc. Aquest tercer nivell, quan veiem el partit, ningú no el té en compte la major part del temps, se’l dona per fet. En el cas de la pel·lícula aquest tercer nivell és l’assumpció del funcionament del sistema i, el que és més important, que aquest funcionament és el millor dels que es podien donar en el context que s’exposa. Anem a veure-ho en detall. Primer de tot es dedica a posar per sobre de tot el supremacisme cultural occidental, abanderat i defensat pels EUA. Tota la pel·lícula és una oda a aquest sistema de pensament per comparació al nazisme o al comunisme Soviètic. Això sí, tot degudament envernissat amb una pseudo-crítica dels aspectes més vergonyosos d’aquest sistema. Segon, queda clar que és una pel·lícula que, amb un cert to anti-bel·licista justifica la guerra i tot el que suposa. I això és així perquè, entre d'altres coses, no qüestiona d’entrada el projecte Manhattan, hi apareix un argument sobre si continuar-lo després de la capitulació alemanya, però res més i, el que és mes trist de tot és que no hi apareix cap imatge, cap ni una, de la devastació de la bomba, només escenes (per a mi) molt tristes de la reacció de la gent que treballava en el projecte un cop la bomba esclata. Per tot plegat diria que ens emboteixen pel nivell subliminar un crim atroç com si fos l’opció menys dolenta que tenia el govern dels EUA en aquell moment... i és que el problema era (i és) la guerra mateixa, perquè aquesta justifica l’assassinat indiscriminat i els ‘danys col·laterals’. Cal tenir clar que la guerra és un dels mecanismes que té el sistema econòmic actual per auto-sostenir-se, així es justifica el manteniment de la injustícia, la probresa i la fam per un present d’opulència d’uns pocs i de la promesa d'un futur de benestar global per a tothom (que mai no arriba). La tercera qüestió que ens entaforen en aquest tercer nivell és la resignació. L’acceptació de que el sistema és una màquina cega i inexorable que tot ho pot i que si ens permetem el luxe de discrepar ens aixafa com un insecte devant d’una piconadora. El nivell subliminar ens ho emboteix pel broc gros com a conseqüència del que li passa al protagonista. I això no és cert, ja que la piconadora funcionarà mentre tots creiem que és inexorable i ho continuarà fent mentre ens seguim empassant de manera acrítica pel·lícules com aquestes que, cal reconéixer-ho, saben fer bé la feina de manipulació, però que hem de qüestionar i criticar per no deixar-nos endur pel missatge de fons que ens envia. Per posar un exemple, si Gandhi o Martin Luther King haguessin acceptat aquesta idea de la piconadora i s'hi aguessin resignat, senzillament, no haguessin fet mai el que van fer.

(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Caterpillar_CS-533E.jpg)

En definitiva, cal estar molt atents a les diferents notícies que van apareixent i a les pel·lícules bel·licistes que, curiosament, van cada cop fent-se més sofisticades i amb un missatge que, com veiem, cada cop és més ocult i subliminar. A hores d’ara, em pregunto: perquè aquesta deriva bel·licista actual? Potser té alguna cosa a veure amb la justificació de l’utilització del mercat armamentístic i del seu increment en els darrers anys? Penso que val la pena fer l’exercici de preguntar-nos sobre aquestes qüestions per d’anar desmuntant les diverses manipulacions i missatges implícits que la majoria de mitjans de comunicació de masses ens estant intentant fer passar de manera constant. Venen temps en que cal estar entrenats a ser molt crítics i, sobre tot, molt constructius, per buscar respostes més enllà del que se’ns dona per descomptat. Venen temps difícils, però en certa manera, molt interessants perquè requeriran de nosaltres el millor que tenim per poder sortir-nos-en i ajudar als que ens envolten. 

Salutacions,

SZD

Decadència i Col·lapse en un clima canviant

Benvolgudes lectores,

Enceto aquest post fent referència a l’informe de l’IPCC publicat el mes d’agost que té frases molt contundents de les que en parla l’amic Ferran Puig en el seu bloc. Cal dir aquí que el que s’ha publicat aquest mes d’agost passat és només la primera part de l’informe total, el que s’anomena grup de treball u (WGI, de les sigles en anglès) i que resten els altres dos grups WGII (impactes) i WGIII (adaptació) els informes dels quals és previst que es publiquin l’any que ve. Les notícies que venen doncs de la comunitat científica i (també) de la part política són molt preocupants. Vull recordar que aquest no és un informe només científic sinó que està suavitzat pels ens administratius dels estats a través dels seus representants a les Nacions Unides. Comparat amb els informes previs, és clar i exhorta a prendre accions decidides ara mateix i en els propers anys: l'opció d’anar fent la viu-viu s’ha acabat. D’aquest informe, més enllà del que ja s’ha dit molt encertadament, en destacaria que, si ha passat el missatge que ha passat és que realment tothom està molt espantat per la situació actual, es comencen a veure les orelles al llop i no s’hi veu una opció vàlida (dins de l’actual paradigma) per implementar a curt termini. 

Situació actual

Arribats a aquest punt sembla que no ens movem, ja que el darrer informe de l’IPCC (l’AR5, de fet, amb el que es van aprovar els acords de Paris) ja avisava dels riscos de no fer res i, en canvi, les emissions no han parat d’augmentar i no sembla que, a curt termini, es puguin aturar. Davant d’aquest escenari, ja hi ha articles que analitzen quines àrees del planeta són més resilients per mantenir un cert nivell de complexitat social en un context de crisi climàtica, d’això en parlarem en un post futur. Ara però, anem a veure perquè les emissions continuen creixent i no es fa res (de moment) per aturar aquest intent de suïcidi col·lectiu. Ras i curt: com és que tot i les advertències no reaccionem col·lectivament? La resposta a aquesta pregunta és complexa però cal senyalar que en la percepció o consciència col·lectiva de què és i què implica el canvi climàtic, hi ha la mare dels ous del problema. Per simplificar estem en una situació en que es perceb un problema greu, però existeix la creença (diria que, fins i tot, religiosa per part d’alguns) de que fora del sistema socio-econòmic actual només hi ha la barbàrie, el caos i la destrucció, per tant, les actituds són de fugida endavant i/o distracció o de resignació i frustració. Això entronca directament en la visió del col·lapse com una època de decadència. Cal tenir en compte que, des del meu punt de vista, la paraula decadència no té cap sentit útil, és més aviat un ús que es presta a teories populistes i conservadores, perquè implica l’existència d’un zènit social, d’una època daurada i feliç: res més lluny de la realitat, el zènit material de la societat és la causa del seu col·lapse. 

Per sortir d’aquesta actitud primer cal desmitificar el col·lapse com un procés que no té precedents o que sigui fonamentalment negatiu. Segons diversos treballs, totes les societats complexes segueixen cicles d’ascens i descens, en podeu trobar referències en el mateix J. Tainter, en J. Diamon, en P. Turchin o el Seneca Cliff de’n Bardi. En particular hi ha una branca d’estudis anomenada col·lapsologia de la que en parlarem en el futur. 

Però a banda d’aquests anàlisis més moderns i acadèmics, en cada època de descens es pretén explicar la situació donant raons des de diferents perspectives: la ineptitud dels polítics, l'obsolescència del sistema socio-econòmic o la degradació moral i de valors que té la nostra societat occidental-globalitzada. Gairebé cap d’aquestes explicacions és nova, ja que la majoria coincideixen amb les que s’han donat històricament per explicar el decliu o col·lapse de societats anteriors. Prenem el cas més conegut de col·lapse d’una civilitació que encara ara es pren com la mare de la nostra: Roma. Tal com ja vaig fer en un post antic parlant del col·lapse de l’imperi Romà, ara rescataré part del que hi deia allí per fer analogies entre aquella situació i l’actual, però des d’una visió diferent. Aquesta visió vol situar el col·lapse com una transició, un canvi i una adaptació a una situació o entorn nou de la societat que el viu. Aquesta idea no és nova, J. Tainter ja la apunta en el seu llibre de referència ‘El col·lapse de les societats complexes’.

De fet, si volem fer una comparació (veieu la taula) és molt interessant que dues societats tant separades en el temps i tant diferents a molts nivells (tecnològic, d’extensió, de comprensió del món, i d’organització social) es dediquin a fer gairebé el mateix per gestionar les maltempsades associades al col·lapse. 

Taula correspondències Roma-Globalització:

	Economia	Societat	Recursos	Política
Roma	-retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans. -devaluació progressiva de la moneda (reducció de la quantitat de metall preciós en cada peça) -falta progressiva d’ingressos per a l’estat. -increment del deute públic.	-corrupció dels alts càrrecs de l'Administració. -passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions. -crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals. -deteriorament de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves viles d'esbarjo. -disminució del reclutament per a les legions entre la pagesia.	-disminució de la producció agrícola. -disminució de la mineria i la producció de metalls. -plagues. -disminució dels excedents.	-increment d’efectius de les legions (despesa militar). -increment de l’administració. -més inseguretat (increment de la pirateria i de la criminalitat). -més inestabilitat social: revoltes. -impossibilitat de mantenir la política expansionista de colonització. -dificultat de gestionar les crisis per una economia basada en l’agricultura (90%).
Globalització	-devaluació de la moneda internacional (dòlar) per impressió de més bitllets. -increment de la pressió fiscal. -increment del deute dels estats.	-crisi de la classe mitjana del primer món. -deteriorament de les ciutats. -passivitat del ciutadà devant els problemes més greus (clima, falta de recursos)	-estancament de la producció de petroli. -estancament de producció d’altres minerals i metalls necessaris. -pandèmia. -riscos per la seguretat alimentaria global.	-increment de la despesa militar. -impossibilitat de mantenir la política colonitzadora per l’arribada als límits planetaris i per la degradació de la perifèria global (3rmón) -dificultat de gestionar les crisis per la necessitat de l’economia d’expandir-se.

Això ens ajuda a veure que el que estem vivint actualment no és nou, tampoc no és nova la gestió d’aquets fets, tot i que, tal com ens agrada pensar a tots, som la civilització més potent i sofisticada que ha sorgit en la història. Un cop d’ull al passat ens posa al nostre lloc. 

Així doncs cal pensar en el col·lapse com un procés natural, biofísic i no com un problema per si mateix, el col·lapse es dona perquè hi ha un zènit i aquest hi és perquè hi ha una visió expansionista i colonitzadora en les seves diferents formes. Repeteixo, cal desmitificar el col·lapse per poder-lo gestionar. El problema és que associem necessàriament el col·lapse amb patiment i destrucció, quan en realitat aquesta destrucció i patiment, ja hi era, però a la perifèria de l’imperi globalitzat actual. 

Això sí, tenim un avantatge respecte èpoques anteriors: més coneixement respecte el que tenien els romans. Però tenim un inconvenient, els romans havien de gestionar ‘només’ la crisi de recursos, nosaltres hem d’adaptar-nos a banda d’un futur amb recursos minvants, amb un medi ambient i un clima que ens serà cada cop més hostil. 

Opcions/estratègies

Per dissenyar estratègies i crear opcions en l’emergència climàtica, ecològica i de recursos actual, cal tenir una visió de què ha ocasionat el problema i perquè. Per fer-ne una primera anàlisi, seguiré els conceptes de’n Tainter. Segons ell, el col·lapse es dona perquè el triangle expansiu format pel nivell d’energia accessible, l’organització social i el flux energètic deixa de ser funcional i comença a deteriorar-se. Si prenem el sistema socio-economic i biofísic com un metabolisme, podríem dir que en les fases primerenques del col·lapse (les que estem patint ja actualment) es van perdent funcionalitats, al mateix temps que es perd abast geogràfic. En aquest sentit, el sistema que és centralitzat no només geogràficament sinó també en la seva distribució dels recursos (elits vs. població) va deixant caure parts perifèriques que no afectin el funcionament dels nodes centrals de la xarxa: elits i zones geogràfiques riques. Aquest deteriorament geogràfic no l’hem d’entendre únicament com un deixar enrere els estats més pobres del planeta sinó també que això es produeix dins els mateixos estats, per això el concepte estat o regió geogràfica com un tot, quan parlem de col·lapse cal prendre’l amb molta cura. Així doncs, les estratègies passen per una reorganització social que es pugui adaptar a les noves emergències. Sabem com adaptar-nos a emergències puntuals (temporals, catastrofes, situacions de guerra), el problema ara és que tindrem, cada cop més, situacions extremes més freqüents i més sostingudes en el temps, afegides a més inestabilitat social degut a un empobriment generalitzat. L’estratègia ha de passar pel lema que ara s’ha fet popular de la ‘transició justa’ i ‘no deixar ningú enrere’ però sense suposar que els recursos que tenim ara els tindrem en el futur (que és el que fa Europa). 

La reorganització social que necessitem cal que es basi en dos eixos: descentralització (administrativa, econòmica i informativa) i democràcia (social, de coneixement i d’educació). Cal replantejar-nos totes les eines que tenim actualment a nivell social, polític i econòmic, per veure què ens servirà i què no, i cal ser molt flexibles mentalment per poder fer front als imprevistos. Està clar que el sistema actual no ens serveix per navegar el col·lapse, però cal fer molta pedagogia per que s’acabi entenent que això no va de refugis en illes llunyanes per elits que s’ho pugiun pagar: per una vegada en la història de la humanitat o ens salvem tots o no es salvarà ningú. Ningú que ho pugui explicar, perquè la biosfera continuarà, malgrat els humans que es pensaven que eren deus. 

Per això us proposo un decàleg de mesures per fer front als problemes principals d’aquest col·lapse que estem vivint. De fet de mesures proposades tenint en compte les crisis en les que estem en podem trobar a diversos mitjans un bon exemple recent el tenim en l'article de'n Vicent Cucarella (pàgina 8). En el decàleg que proposo aquí hi incloc objectius i mesures per fer la transició. Ens hi juguem molt: la vida de la nostra generació i la de les futures generacions. 

1.- Legislació penal: El canvi climàtic i la crisi ecològica cal emmarcar-la en un problema que afecta a tota la humanitat, en aquest sentit cal ser molt rigorosos en el que fem i com ho fem. Cal proveir un marc legal internacional penal que inclogui els crims ambientals al mateix nivell que els crims contra la humanitat. En aquest sentit doncs qui en els anys anteriors hagi fet campanyes de desinformació per interessos econòmics cal que n’assumeixi les responsabilitats. Si no ho fem nosaltres, ho farà la generació que en patirà els efectes més durs i ens acusaran a nosaltres de no haver fet justícia (i potser l’aplicaran tard i malament). 

2.- Política: La responsabilitat política en aquesta qüestió és majúscula, els partits polítics, tots, l’han de tenir com prioritat número u a la seva agenda, qui no ho tingui vol dir que: o no enten el problema o l’enten i no els importa (en aquest cas cal aplicar el punt 1). Donades les evidències que tenim i el temps que fa que hi són, em sembla que la primera opció (falta d’informació o de comprensió de l’abast del problema) és cada cop menys justificable.

3.- Gestió: Si ens prenem seriosament els dos primers punts cal doncs que els plans d’acció de les administracions i societat civil passen per fer d’aquest tema, de la seva informació i de les seves implicacions una prioritat informativa. La informació ha de començar a centrar-se principalment en mesuradors físics: emissions i energia, posant referències (i arribant a un consens) de quin és el nivell de consum bàsic necessari en termes d’aquestes quantitats per poder adaptar-nos i gestionar la crisi climàtica i ambiental. Prenc com exemple la pandèmia Covid-19: de sobte, tots els mitjans de masses parlaven d’això a totes hores per tal de conscienciar, ho justificava l’emergència i la urgència sanitària. Ningú va posar el crit al cel per no crear pànic o alarmar de la situació. El pànic apareix quan no hi ha opcions, quan no s’explica a la gent com podem transitar el perill de forma ordenada i col·lectiva. Si es postposa el problema i no s’explica amb tota la seva gravetat no només es crearà pànic quan la sitació s’agreugi sinó que les possibilitats de gestió ordenada es reduiran per falta de confiança en els ens que havien de guiar i coordinar en les necessàries accions col·lectives. En aquest sentit doncs, cal evitar i penalitzar totes les estratègies de desinformació i de blanquejament d’iniciatives (econòmiques) en direccions divergents o contràries a l’adaptació i lluita contra el canvi climàtic i la crisi ecològica i de recursos. 

4.- Consumisme: Plans de lluita contra el sobre-consum i el malbaratament, conscienciació de la població de la necessitat de reduir i reaprofitar. Cal deixar clar que el consum i les seves derivades (increment de producció de bens i despesa) enmarcades en un model expansionista/creixentista, són el que ens ha portat a l’atzucac actual. Per tant, tota acció que sigui efectiva passa per repensar aquesta necessitat d’incrementar (o mantenir) el sistema consumista que, per altra banda no aporta cap benestar a llarg termini. 

5.- Propaganda: Reducció progressiva d’estratègies de publicitat i màrqueting de productes, estils de vida o actuacions altament contaminants o que impliquin atacs a la biodiversitat i/o salut dels ecosistemes. En aquest sentit estic pensant en moratòries que, quan expirin, en el cas de no haver-se adaptat, s’apliqui el punt 1. En aquesta primera fase un exemple clar és el que es coneix com rentat verd (greeewashing) que fan moltes empreses fent veure que són i fan el que no fan i que no són.

6.- Adaptació d’internet: informació del cost energètic i d’emissions (a banda del preu) de mantenir un volum d’informació purament d’oci accessible a la xarxa. La societat ha de començar a decidir què es manté i què es deixa caure en la xarxa. És a dir, quina és la quantitat màxima d’informació mantinguda al núvol i el seu cost energètic i en emissions.

7.- (In)justícia climàtica: els plans de transició que deixin (implícitament o explícita) població enrere cal que siguin penalitzats seguint el punt 1. Ara mateix no hi ha acord internacional sobre què fer i com fer-ho (més enllà dels Acords de Paris que ja han quedat obsolets i no han servit per reduir les emissions). El principal escull és qui paga, un argument sense sentit, perquè el mal anomenat tercer món ha pagat des de sempre (deute històric) per tal que al primer món, poguem nedar en l’abundància material i en la misèria moral de tolerar fam al món amb l’excusa d’hipotètics futurs millors. Paga qui pugui pagar (qui més té més paga) i, en aquest cas, els països del primer món, principals beneficiaris de les darreres dècades de destrucció ambiental, són els que han de pagar. Cal explicar que els que puguin pagar paguin ara, sense fer l’orni, sinó, en vint anys (com a molt), ja no quedarà res per a què pagar ni a qui pagar-ho (esfondrament del sistema). Cal imposar que les grans corporacions i multinacionals comencin a tributar pel volum de destrucció creada (deute històric) i recondueixin els beneficis cap a plans d’adaptació i lluita contra el canvi climàtic. Els impostos han de ser progressius cap a les estructures que més d’hora que tard desapareixeran en una societat des-globalitzada com la que ens espera. Amb això no vull dir que no hi hagi d’haver intercanvis comercials o de persones a nivell internacional, però el seu volum serà diferent.

8.- Transport: Reducció del transport aeri i marítim i del transport en general. Això implicarà repensar l’oci i el turisme: cal redissenyar el sistema d’oci actual, més pensat per crear persones acrítiques, distretes i insatisfetes constantment, i transitar a un sistema diferent que serveixi per estimular els valors socials i humans, l’empatia i la cohesió social. En els càlculs (molt conservadors) que hem fet en el projecte MEDEAS referents al transport (podeu veure les publicacions aquí i aquí) per a tenir flotes de transport totalment renovables cal que aquests modes de transport (aeri i marítim) es redueixin a la meitat. Cal doncs dissenyar plans d’adaptació del comerç i l’economia d’acord amb aquesta reducció de volum de mercaderies i passatgers. (Nota: on anem amb ampliació de l’aeroport del Prat?)

9.- Espais naturals: Preservació i ampliació de les reserves naturals i espais protegits. Els espais naturals no industrialitzats o feblement antropitzats actuen de protecció i faciliten l’adaptació al canvi climàtic i disminueixen l’impacte en el deteriorament dels ecosistemes. També cal aquí molta pedagogia quan a l’ús i invasió massiva d’espais protegits i àrees rurals. El mantra ‘jo pago impostos per tant tinc el dret d’ús de qualsevol lloc públic’ és d’una visió curt-terminista que fa molta por, ja que implica no comprendre que el fet de pagar impostos no és suficient per deslliurar-se de les responsabilitats socials i cíviques. Els espais naturals protegits estan pensats per preservar la biodiversitat i compensar la forta antropització de l’entorn natural que tenim al nostre país, en aquest sentit la visió ‘urbanita’ dominant sol considerar el ‘camp’ el món rural i els espais protegits com simples parcs temàtics fets per a la  diversió de la població. Aquest fet està fonamentat en la visió utilitarista/mercantilista de la nostra societat que ho veu tot com objectes (coses) monetaritzables susceptibles de ser comprades/venudes o llogades. 

10.- Agricultura i aigua: Els usos i productes agrícoles cal que canviïn de forma radical transitant des de l’agricultura i ramaderia industrial a una sense l’ús intensiu de fertilitzants i pesticides derivats dels combustibles fòssils i més adaptada a les necessitats locals. El sector agrícola i ramader s’ha de reconvertir per proveir al territori dels productes bàsics i reduir l’exportació a llargues distàncies. En aquest sentit caldria també repensar la dieta actual (massa centrada en la proteïna d’origen animal) i els requeriments de productes de luxe agrícola (fruita i verdura fora de temporada, importacions de carn i peix de zones llunyanes, etc.). Cal també tenir en compte i avaluar els impactes del canvi climàtic en la producció agrícola i ramadera que faran que la seva gestió sigui més difícil. En aquest sentit doncs, cal plans d’acció a mig-llarg termini, coordinats amb la planificació d’usos del sòl. Connectat amb l’agricultura tenim l’accés us i aprofitament dels recursos hídrics, que en el futur patiran una disminució creixent afegida a l’increment de la seva necessitat per l’expansió de l’energia renovable. 

Finalment, cal tenir en compte uns indicadors de progrés en la implementació d’aquest decàleg o, si voleu, alguna senyal que doni idea de que alguna cosa es mou. Des del meu punt de vista, i per posar un exemple, veurem que, al nostre país, es comença a prendre seriosament la crisi ambiental i de recursos quan la conselleria de medi ambient depengui directament de Presidència. També quan la gestió del govern comenci per criteris ambientals, de recursos i climàtics i no es basi en els criteris actuals d’economia de curta volada, basats en indicadors de creixement que hores d’ara encara ens resistim a acceptar que són totalment inútils per afrontar el problema més greu que la humanitat ha afrontat mai. 

Salutacions,

SZD

Els oceans i el clima: darreres descobertes preocupants

Benvolgudes lectores,

Després d’un temps en que l’activitat acadèmica m’ha mantingut allunyat dels posts. Enceto una nova etapa que espero que sigui més continua pel que fa a la publicació. 

Aquest post es fa ressò de notícies publicades recentement en mitjans generalistes com The New York Times o The Guardian. Aquestes notícies expliquen un treball científic sobre el clima i els oceans publicat a la revista Nature Communications aquí. 

Relacionat amb aquest treball, n'hi ha un altre de l’any passat que podeu trobar aquí.

Suposo us deu sonar una pel·lícula de fa anys sobre canvi climàtic sobtat, aquí el títol es va traduir com ‘El dia de demà’ (en anglès ‘The day after tomorrow’ com sempre, som molt afortunats amb les traduccions de títols de pel·lícules). 

Doncs bé, més enllà de tota la parafernàlia Hollywoodiana, el fonament científic de la pel·lícula es basa en una qüestió d’importància capdal pel que fa a la regulació del clima del planeta: la circulació dels (corrents dels) oceans. En la pel·lícula es diu que el clima canvia sobtadament degut al canvi en els patrons atmosfèrics, induït per un canvi en la circulació dels corrents oceànics. Ens pot sorprendre aquest fet: el canvi climàtic ve del mar o hi està fortament condicionat. Però hem de tenir en compte que el nostre planeta està cobert d’aigua salada en un 71%, tot i que nosaltres, animals terrestres, ho solem negligir, tant en el nostre quefer diari com en les consideracions dels mitjans de comunicació de masses a l’explicar les connexions estretes entre oceà i atmosfera. Doncs bé, en siguem conscients o no, el fet és que els oceans són un actor clau en la regulació del clima. Perquè? Doncs perquè el regulen portant aigua que transporta energia (calor) de latituds tropicals a latituds altes (subpolars) i, per tant, redistribuint l’excés de calor tropical (per la més gran insolació en aquesta zona del planeta). Aquest mecanisme de redistribució, s’afegeix al que es produeix a l’atmosfera (amb el moviment de les masses d’aire). Per tant, si els patrons de moviment d’aigua, els corrents marins, canvien o es veuen modificats, llavors el mecanisme de transferència de calor que tenim actualment, canviarà i, amb això el clima de, primer, àmplies regions del planeta i, després, de tot el planeta en el seu conjunt.

(font: https://en.wikipedia.org/wiki/Thermohaline_circulation#/media/File:Thermohaline_Circulation_2.png)

Aquest mecanisme de transport d’energia a nivell global que he descrit de forma superficial i ràpida, és conegut com cinta transportadora oceànica global o circulació termohalina en podeu trobar més informació aquí.

La cinta transportadora global la podem separar (simplificant molt) en dues parts: circulació superficial i circulació profunda. La connexio entre la part profunda i la superficial es fa en zones molt concretes del planeta: al nord de l’Atlàntic (prop de Groenlàndia) i a l’Antàrtida (al Mar de Weddell). Aquestes es coneixen com zones de formació d’aigua profunda, àrees on les temperatures de l’aire són fredes i la salinitat superficial de l’aigua és relativament alta: la combinació de salinitat alta i temperatura baixa fa que les aigües es tornin denses (respecte les que les envolten) i, per tant, s’enfonsin. Doncs bé aquest treball publicat fa un parell de setmanes constata el fet (mitjançant mesures) que una part d’aquest circuït (la part Atlàntica, clau en la formació d’aigua fonda a l’hemisferi nord) s’ha afeblit en els darres anys, en una mesura que no té precedents. De fet, ja l’any passat es documentava que l’aport d’aigua dolça a l’Atlàntic subpolar no tenia precedents en els darrers 120 anys. En l’article del 25 de febrer d’aquest any, es constata amb registres paleoclimàtics que l’afebliment del l’AMOC (La part Atlàntica de la Cinta transportadora Global, de les sigles en anglès: Atlantic Meridional Overturning Circulation) no té precedents en el darrer miler d’anys. 

Què pot afeblir la circulació termohalina? Bàsicament, dos factors que estan lligats: l’aport d’aigua dolça superficial i el canvi en els patrons de vent. En la majoria de les teories que hi havia fins ara, i de les quals es fa ressò la pel·lícula que he esmentat al principi, és la pèrdua de salinitat superficial a les zones de formació d’aigua profunda el factor desencadenant. Aquesta pèrdua de salinitat ve pel més gran aport d’aigua dolça continental, degut a un major desgel que és degut a l’increment de temperatura global. De fet, aquest increment d’aport d’aigua continental i el seu efecte en la formació d’aigua profunda és conegut en els registres paleoclimatics (en el que s’anomenen events de Heinrich). És a dir, en èpoques remotes i per causes naturals ja s’ha donat aquest efecte, però ara aquesta pèrdua de salinitat per causes derivades de les activitats humanes no té perquè produir les mateixes conseqüències que en els events de Heinrich, ja que ara tenim una superposició de molts factors causants del canvi. Així doncs, actualment, a l’haver-hi més desgel hi ha més aigua dolça superficial que en modifica la salinitat i, per tant, la densitat, impedint doncs que s’enfonsi com ho feia abans. El fet important que remarca l’article de l’any passat és que aquest afebliment del tram Nord Atlàntic de la cinta transportadora global descrit, ja no és degut a només a l’aport d’excés d’aigua dolça, ho és també degut als canvis dels patrons de vent que condicionen, al seu torn, tota la dinàmica de circulació superficial als oceans. 

Per tant, veiem que els canvis que s’estan produint a nivell climàtic són intensos i superposen mecanismes diferents. Passat el temps en que l’oceà actuava de reservori d’energia per apaivagar els efectes atmosfèrics extrems i, per tant, semblava que teníem retroalimentacions que es compensaven, ara sembla ser que ja hem entrat en el període de les retroalimentacions positives que no sols sumen, sinó que multipliquen, els seus efectes. Tot això que ara passa és el que els economistes neoclàssics (els que assessoren els governs actualment) no entenen (o no volen entendre). Això sí, quan parlen de creixement exponencial i del retorn d’interessos a les inversions llavors sembla que sí, que els sistemes no-lineals i complexos sí que es tenen en compte. Doncs bé, a nivell biofísic, ara estem recollint els interessos del que hem invertit en les dècades anteriors. 

Salutacions,

SZD

El col·lapse dels estats: Espanya. Una revisió.

(https://www.publico.es/politica/casa-real-ofrece-matices-discursos-franquistas-rey-juan-carlos.html)

Benvolgudes lectores,

Aquest post, tal com indica el títol, pretén ser una revisió i profundització del post del 15 de setembre del 2017. Per tant, deprés de més de dos anys del post en que analitzava la situació de l’estat espanyol pel que fa a Catalunya just abans del referendum de l’u d’octubre. La meva intenció és fer auto-crítica veient si les projeccions que vaig fer en aquell moment eren encertades o no i profunditzar (o modificar en algun cas) en les tesis que proposava llavors sobre la crisi del model polític i socio-econòmic espanyol.

Els fets. Des del que s’ha anomenat «octubre republicà», l’estat espanyol ha desplegat una estratègia de repressió i confusió en dos fronts principals: el mediàtic i el judicial-policial. Aquests dos fronts han aconseguit un replegament i una desorientació del moviment polític independentista (que no del social, que resta latent), atiant l’enfrontament i el partidisme aparent en la classe política (independentista). Tantmateix, des del meu punt de vista, això no és el més important. El més important és que hi ha hagut víctimes a la presó (hostatges polítics, estic en contra d’anomenar-los presos només, són hostatges d’un règim que, quan es tracta de la unitat de l’estat ho és tot menys garantista) i a l’exili. Però per sobre d’això, el més greu de tot és que la situació ha anat empitjorant a mesura que les protestes s’han intensificat i ara ja tenim ferits amb lesions permanents per part de la policia per utilitzar pilotes de goma (a més de pressumptos casos de tortures, maltractaments i amenaces), l’ús de les quals és prohibit legalment, perdó, pseudo-legal, perquè es veu que el que legisla el parlament regional català és legislació que no han de complir les forces de seguretat de l’estat perquè és una legislació només per als colonitzats. Paralel·lament a aquesta ofensiva jurídico-legal s’ha endegat una campanya de propaganda per remoure la part emocional de la població escampant un discurs amb bons i dolents, mitjançant mentides i manipulacions. Així doncs, amb aquesta pinça s’ha aconseguit una desorientació conceptual (ja no es parla d’independència ni del referendum organitzat tenint en contra tot l’aparell d’un estat, sinó d’autodeterminació) i sembrar la llavor de la por (al menys a l’administració) per la via de les accions judicials i l’amenaça d’engreixar la llista d’hostatges privats de llibertat i sota vigilància. Un dels detalls més interessants apareguts recentment són les memòries de l’expresident Rajoy, que posen de manifest com el moviment independentista ha estat fomentat per la via de la provocació, des del mateix estat, per una voluntat recentralitzadora, per tirar enrere les competències de les regions i tornar a un estat centralitzat que, fet i fet, es l’únic que la cultura nacional espanyola entén. Val a dir que la recentralització s’entén des d’una visió, com la del pensament franquista, que promou una corrupció sistèmica. Si tenim en compte diversos estudis, veurem que la descentralització (democràtica) fiscal i política està associada a una menor corrupció. Per tant, és lògic que els estats, i més els de base ideològica jacobina i amb dèficid democràtic, busquin una major centralització perquè això accentua la corrupció, necessària en el model neo-liberal actual. D’això en parlarem en un altre post. 

Diagnosi. Permeteu-me que aquí faci una esmena al marc conceptual que he anat introduint en aquest bloc, basat en la teoria de les 5 fases del col·lapse segons Dimitri Orlov. Després de referenciar-la com un marc conceptual per fer determinades anàlisis, penso que aquesta teoria només és útil per anàlisis de sistemes prou grans (com l’antiga URSS) o, sent petits, prou aïllats. A la pràctica, i per estats fortament interconnectats, és a dir, immersos en la globalització, crec que cal revisar-la i, si em permeteu, ho faré en un post futur. El que sí que continua sent vàlid és el concepte de col·lapse de civilització (en termes generals) i com aquest és desenvolupa a la regió mediterrània en general, i a Catalunya en particular. Per altra banda, la meva hipòtesi de que l’estat, amb la via repressiva, s’enfrontava a una escalada de desletigimació, crec que infravalorava el poder persuassiu de la propaganda i distorsió de la realitat que han fet (i cada cop fan més) els mitjans de comunicació de masses. El paper del periodisme al servei del règim tardo-franquista és clau per donar veu i legitimar una acció injustificable des d’un punt de vista dels drets humans. Així doncs, error en la diagnosi que ha portat a que les conseqüències o projeccions no hagin estat del tot encertades. Prova de tot això és que, per una banda, al país vehí s’ha destapat el franquisme-feixisme abans disfressat dins el PP, i això ha fet bascular tot l’espectre polític espanyol cap a tesis molt més conservadores (i anti-democràtiques) i converteix l’estat espanyol (encara més) en una anomalia a Europa. Actualment els partits polítics monàrquics van des de la socialdemocràcia moderada amb Podemos fins al feixisme recalcitrant dels neo-franquistes recentment en expansió. Quan a Europa es preocupen realment per l’emergència del feixisme (ara anomenat ultra-dreta) ho fan des d’un llegat històric encara molt present per l’impacte que significà la Gran Guerra. A l’estat espanyol, el feixisme no només no es qüestiona, sinó que se’l normalitza en programes de televisió, monuments, noms de carrers i funerals d’estat. Perquè es dona aquest fet? Doncs perquè, cal reconèixer-ho, la societat espanyola té unes mancances de cultura democràtica molt importants, i en això, hi té molt a veure la classe política que es crea a partir de l’engany (ara parcialment destapat) del règim del 78. Quin és l’estat de la qüestió a Catalunya? Des del meu punt de vista hi ha diferències culturals Catalunya-Espanya importants que eren claríssimes i ben paleses fa 40 anys i que, gràcies a la classe política d’aquí, s’han anat diluint. Això fa que, actualment, existeixin dues forces oposades (simplificant molt, amb el risc que això comporta) que no són ni molt menys conjunts disjunts, sinó que presenten solapaments importants: el pol unionista-constitucionalista-estatalista espanyol i el pol independentista-reformista-estatalista català. Simplificant encara més podríem dir que hi ha dues tendències: la conservadora que pretèn mantenir l’status quo i la innovadora que pretèn explorar altres vies diferents a la que considera exhaurida. La diferència (encara existent) entre la classe política (i per tant indicadora de la societat que, teòricament, representa) espanyola i catalana és, precisament el biaix en l’espectre: a Catalunya tenim un espectre polític més àmpli que va des del pol unionista (un calc en petit de l’espanyol) fins al pol independentista, que representa des de sectors liberals fins a tesis anti-capitalistes. Aquesta riquesa d’opcions es una singularitat molt interessant que, crec, és molt positiva per a fer front a situacions molt complexes: una crisi de civilització com l’actual. Precisament, els grans poders econòmics de l’estat (íntimament relacionats amb els grans poders econòmics internacionals), representats pels grups mediàtics de comunicació de masses, intenten disminuir aquesta diversitat, per tal de tenir un control més efectiu sobre l’aparell polític i l’estat, en aquest cas a Catalunya, representat pel govern regional de la Generalitat. 

Conseqüències. Malhauradament, una de les idees que vaig transmetre en les meves projections ha estat del tot vàlida: la reducció de llibertats, la recentralització anti-democràtica amb finalitats inconfessables de fer un estat menys transparent (i per tant, més corrupte) i la repressió, s’agreuja en cada senyal (tebi) de protesta. És a dir, amb l’excusa de la seguretat i de mantenir l’ordre (constitucional?) s’emprenen accions politico-judicials per restringir les (poques) llibertats (expressió, associació i conseqüentment de protesta) que existeixen a l’estat. Així doncs, la qüestió real i fonamental que apuntava ja fa dos anys sobre com volem col·lapsar té més vigència ara que mai. I aquí és on anem a parar després de dos anys: el col·lapse en el que estem immersos ens anirà donant crisis econòmiques recurrents, la següent ja s’albira, tal com apunten alguns analistes. A grans trets, la situació actual front el col·lapse es pot entendre des de dos punts d’acció política que, a efectes pràctics, es poden plasmar seguint l’espectre que he mencionat abans. Dels dos pols unionista-independentista la part coincident és l’estatalisme tradicional, és a dir la part més conservadora de l’independentisme coincideix amb la part més ‘refomadora’ de l’unionisme. Ambdós pivoten respecte el concepte d’estat actual (que a efectes pràctics és un estat creat al segle XIX). Ras i curt, hi ha un sector important de l’independentisme que pretén extrapolar l’estat espanyol, creant-ne una còpia diferenciada/millorada en petit, per entrar a formar part del club d’estats europeus. Aquesta és doncs la zona de sol·lapament perquè des de la part unionista-conservadora aquesta zona actua de darrer recurs devant d’una (possible) desfeta de l’estat en les seves actuals condicions, és l’opció de mal menor en cas de derrota de l'unionisme, i un complet desastre (ideològic i polític) per la part del moviment independentista que pretén una reforma a fons del sistema. Però anem a la part més interessant formulant la pregunta clau: què aporta el moviment independentista de nou, d’original, devant de la situació de col·lapse de civilització (emergència climàtica, crisi ecològica i crisi energètica)? Crec que, l’èxit del moviment independentista (i, quan dic èxit, no em refereixo a aconseguir un estat independent, cosa més que probable a mitjà termini) depèn de quines propostes fa per fer front al col·lapse. El moviment independentista es farà resilient i transformador en la mesura que articuli un missatge plausible, honest i d'alta volada a les crisis que estem patint. En aquest sentit, l’independentisme ha de fer seva la lluita contra el canvi climàtic i les crisis energètica i ecològica, fent propostes polítiques concretes basades en una administració molt més democràtica i descentralitzada, en incentivar la participació ciutadana, en eliminar la pobresa i lluitar a nivell nacional (principat i tota la nació) i internacional per erradicar la desigualtat social. L’independentisme de base té un actiu molt valuós: no està condicionat pels cicles electorals i pels lobbies econòmics, per tant, pot lligar grans acords i consensos que van més enllà dels interessos econòmics i del control del gran capital que es fa en la política de despatxos. Així doncs, ara i els anys que venen ens presenten una oportunitat de prendre una direcció que pot servir de punta de llança a d’altres moviments en d’altres àrees geogràfiques o, per contra, podem quedarnos amb l’anar fent i fer un petit salt a un estat que, per poca visió, no sigui capaç d’aportar estratègies útils en una situació futura que serà cada cop més complexa.

Salutacions,

SZD