El diner i el deute: dues cares de la mateixa moneda (II)

(http://collapse.com/jean-paul/2013/09/26/id270.htm)

Benvolguts/des lectors/es,

Havia deixat el post anterior amb una pregunta per respondre i ho intentaré en aquest post. Com es pot produir el col·lapse financer? Ja vaig avisar que tot i que es pugui dir alguna cosa de com es pot produir, és molt difícil dir alguna cosa sobre el quan, exactament.

Algunes de les conclusions que aquí escriuré estan inspirades en dos llibres: 'The five stages of collapse' de'n D. Orlov i, sobre tot, 'The collapse of complex societies' de'n J. Tainter.

Els lectors que han llegit la meva carta als reis mags poden pensar que l'escenari optimista serà una conseqüència d'aquell post; res més lluny del que pretenc. Com ja he vingut desgranant en d'altres posts, per a mi, no hi pot haver una certa actuació generalitzada fins que no hi hagi una part important de la població que estigui en condicions realment extremes i això, benvolguts lectors, és haver transitat les dues primeres fases del col·lapse. En aquest sentit doncs, deixeu-me dir que el col·lapse financer és quelcom que és molt possible que es doni i que cal que sigui així perquè hi hagiun canvi d'actitud, com ja he comentat altres vegades. Per concretar em centraré en dos escenaris extrems, que anomenaré l'optimista i el pessimista. Però abans deixeu-me explicar quins són els mecanismes habituals quan una super-estructura col·lapsa. Primer, veiem en què es basa el nostre sistema econòmic i productiu global i, després, quins són els escenaris possibles.




Com ja vaig dir, el diner és una necessitat de la societat actual per, bàsicament, mantenir una economia deslocalitzada i impersonal per un costat i, per l'altre, és un avaluador universal de bens. Hi ha un altre aspecte que, per veure el problema del col·lapse amb una visió general, cal tenir en compte: que el diner és la base constitutiva d'un estat a gran escala i de les estructures supra-estatals. Per tant, les fluctuacions o manca de confiança en el diner-deute actual acabaran afectant, negativament, a l'estat i al seu funcionament. Així doncs, com més gran sigui aquest estat més es veurà afectat per la crisi de confiança associada al col·lapse financer. L'estat, com una estructura emergent en un sistema complex, tractarà de mantenir-se a ultrança i, per tant, les persones identificades amb aquesta estructura prendran les mesures (dràstiques o radicals) que convinguin per la seva supervivència (de l'estat i personal). Si tenim clar això, podrem entendre el perquè del que ha passat històricament amb el col·lapse dels grans estats que, de fet, feien el que havien de fer per mantenir-se. Veiem, segons Tainter, com es va comportar l'imperi Romà d'occident abans de col·lapsar. Cal tenir clar que l'Imperi no només va mantenir la seva estructura en les etapes de decadència, sinó que va augmentar el seu nombre d'efectius: les legions romanes passaren de tenir 250000 homes a l'època d'August als 440000 homes a l'època de Constantí. En aquest sentit veiem doncs que en l'època de crisi i decadència de l'Imperi, la despesa militar no feu més que augmentar. Per altra banda l'estructura administrativa també va créixer, augmentant doncs també la càrrega que l'estat havia de suportar per mantenir-se. És a dir, segons Tainter, un sistema basat en el creixement incrementa la seva complexitat al mateix temps que creix, i això, precisament, és el que fa que acabi col·lapsant, perquè aquesta complexitat genera una necessitat energètica més gran i té uns retorns marginals decreixents en el temps. Però entrar en aquests mecanismes del col·lapse és tema d'un altre post.

Bàsicament, per mantenir l'estructura administrativa i militar de l'Imperi, calia tenir més recursos i aquests eren bàsicament les collites en zones rurals i les manufactures produïdes pels artesans. Quines mesures van emprendre els emperadors romans? Doncs mesures en dos sentits: incrementar els impostos sobre les classes productores, per una banda i, per l'altra, devaluar la moneda. Aquesta devaluació es feia disminuint la proporció d'or o plata que portava la moneda del cicle imperial anterior, comparada amb la de nova emissió. És a dir, l'estat imperial, devaluava la moneda i, per tant, provocava inflació per una banda, per l'altra incrementava la pressió sobre les classes productores de la societat. No se a vostès lectors/es, però a mi em sonen molt aquestes mesures, no creuen? I aquí arribem a un punt interessant, sembla ser que els nostres governants a nivell mundial estant portant a terme polítiques econòmiques de base molt semblant a les que es van practicar fa dos mil anys… no hem après res? Sembla, decididament que no o, potser, és que tot sistema basat en el creixement porta, necessàriament, a això quan arriba precisament al punt de no poder seguir amb la dinàmica expansiva. Bé, deia que l'Imperi Romà va fer el que es fa ara a nivell mundial: imprimir més paper moneda (devaluar la moneda) i incrementar els impostos. Les dues mesures van encaminades al mateix: obtenir més recursos de la part de la població que, de forma integrada, en té més; és a dir, l'actual classe mitjana.




Així doncs veiem que els estats i els grans poders econòmics i financers es veuen abocats a la dinàmica que sempre s'ha seguit en la història, mantenir-se manllevant recursos de les classes productives (actualment la classe mitjana dels països desenvolupats). L'evolució temporal d'aquest comportament es tradueix en una simplificació de la societat: de tenir una estratificació social relativament gradual, amb un estrat benestant majoritari, es passarà a tenir dues classes socials totalment desequilibrades, una minoria de super-rics i una gran majoria de pobres. Això serà així mentre no hi hagi un canvi de mentalitat en el camí cap aquesta simplificació. Tot i així, fins arribar a aquest estat, quins poden ser els estats intermedis? Això és el que proposo discutir amb els dos escenaris en les fases del col·lapse financer i comercial. Per tant, proposo una hipòtesi de base i, a partir d'aquesta, dos línies d'evolució que s'exemplificaran en els dos escenaris que he mencionat al principi.
Aquí introduiré una possibilitat, no una predicció, és com sempre, una possible evolució del sistema socio-econòmic mundial davant d'aquesta possibilitat, d'aquesta hipòtesi. La hipòtesi bàsica és que el col·lapse financer vingui donat per un ensorrament del dòlar com a divisa internacional degut a, per exemple, una espiral d'hiperinflació. Un cop es perdi la confiança en el dòlar, aquesta espiral d'hiperinflació afectarà a les altres monedes del món en més o menys mesura, en funció de la seva dependència de les importacions de petroli. Cal no oblidar que el dòlar USA és la moneda amb la que es compra i es ven el petroli a tot el món, un col·lapse del dòlar portaria a un problema de valoració del preu del cru en funció de les monedes locals diferents del dòlar. Per altra banda, l'efecte de la hiperinflació sempre es tradueix en unes conseqüències per a la població en general devastadores, però sobre tot, per aquelles capes socials especialment dependents dels serveis dels estats, per una banda i, per l'altra, dels estalvis dipositats en els bancs. Per tant, podem intuir que l'escenari de partida al qual hem refereixo, ens planteja una situació en la qual la classe mitjana del planeta estarà greument afectada i al llindar de la pobresa extrema. A partir d'aquí, podem tenir dues línies d'evolució.

Escenari optimista:
Davant de la situació d'incertesa generada per la hiperinflació, l'estat, dins el poc marge operatiu que tindria, portaria a terme mesures de contingència d'acord amb la societat civil. Després del possible desordre inicial, les autoritats administratives coordinarien i incentivarien la auto-organització ciutadana i, en previsió de l'empitjorament de la situació, elaborarien plans de futur per estabilitzar aquesta activitat de la societat, mantenint-ne un funcionament dels serveis bàsics per a la població. Aquest escenari, per anar contra-corrent, té una sèrie de complicacions: implica coordinació local i una forta descentralització, és a dir, la tendència oposada a la globalització actual: mateixes receptes per a qualsevol lloc. La condició, per tant, necessària per implementar de manera efectiva aquest escenari, seria que en les zones en que pugui passar això ja hi existeixi aquesta tendència organitzativa. Un punt que considero bàsic doncs és que hi hagi per una banda una fortalesa de la societat civil i, per l'altra, una consciència social de que no es tornarà als vells paradigmes.

Escenari pessimista:
Les autoritats resten reactives a la situació i s'entra en una espiral de desordre en primer moment, un cop passats uns dies o setmanes, la situació s'estabilitza. En les zones urbanes, on el govern concentra els seus alts càrrecs, les forces repressives mantenen una certa sensació de seguretat. Mentrestant, als subúrbis o les zones rurals més aïllades, la situació és molt diferent, amb llocs on la cooperació és la norma i la ingerència del forà és repel·lida amb vehemència o d'altres on el pillatge primerenc ha deixat pas a una situació on les màfies fan l'agost amb el seu negoci de 'protecció'. La violència i la inseguretat ciutadana incrementa de forma palesa, i és que en situacions de desordre o caos, en les quals la llei i el poder oficial cauen, aquest buit l'acaben ocupant aquells col·lectius que tenen experiència en la gestió de la violència i pocs escrúpols per exercir-la en el seu propi benefici. Això és així en aquest escenari de tal manera que es pot donar un manteniment de l'ordre per forces que agrupin en un mateix costat persones que abans de la situació crítica estaven enfrontades per estar als dos costats oposats de la legalitat.

M'agradaria emfatitzar que si el/la lector/a s'hi fixa, hi ha un factor clau que empeny el sistema a un d'aquests dos estats extrems: l'actuació de les autoritats delegant el poder cap a baix. Si l'estratègia es centra en mantenir a tota costa l'estat anterior, és més probable que s'acabi en l'escenari pessimista, si les autoritats delegen i es coordinen per acompanyar una situació que, de fet, serà irreversible, és més probable que les conseqüències siguin més semblants a l'escenari optimista. Només dos aclariments finals. Primer, cal acabar acceptant, a part de que el col·lapse és no només inevitable, sinó fins a cert punt, necessari, que l'important no és tant com aquest col·lapse es produeixi sinó el fet de quina serà la perspectiva que en tregui la humanitat un cop s'hagi produït. És a dir, si la humanitat en general no arriba a qüestionar-se el model creixentista com a font de tots els mals que han assolat el món en els dos-cents anys anteriors, seguirem tenint problemes en el futur. Segon, que el model creixentista és precisament a la base de la desigualtat social, és un model que necessita d'estructures estratificades, i per tant, piramidals en essència. En aquest sentit potser caldria, com he dit ja algunes vegades plantejar-se si els humans com a societat caldria que aprenguéssim potser dels insectes socials per organitzar-nos d'una forma que no acabés generant tant de dolor i patiment.

Salutacions,

SZD