Reducció i optimització (II): on volem arribar?

(http://www.oficinajove.cat/ca/noticies/10-hashtags-imprescindibles-per-a-la-cerca-activa-de-feina)

Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post vull posar sobre la taula una qüestió complexa però necessària. Això és, com gestionar òptimament i col·lectiva un futur amb recursos materials decreixents en un context de triple crisi? (ambiental, econòmica i energètica-material). Quan, els que portem anys donant voltes al problema dels recursos i el medi ambient, ens plantegem estratègies de gestió, sempre arribem al mateix punt: el problema és social, de model, no és un problema de recursos materials estrictament. Caldria doncs avançar en ampliar el coneixement sobre com gestionar socialment el col·lapse. La gestió social del canvi de paradigma, cal que tingui en compte l'aspecte psicològic a més del social. És en aquest sentit que, si visiteu d'altres posts, quan parlo del problema social, sempre poso de manifest les mancances dels moviments socials de canvi perquè hi trobo a faltar aquesta integració psicològica individual tant necessària. Una part de l'angoixa que produeix la possibilitat de canvi sobtat o col·lapse ve de la incertesa cap al futur. Així, una de les qüestions que poden aportar un cert alleujament a la tensió provocada per la incertesa del col·lapse és tenir un objectiu on arribar, una fita post-col·lapse. Com hauria de ser o com voldríem que fos aquesta societat post-carboni, post-fòssil? Potser si tenim una mica més clar l'objectiu serà més fàcil d'enfilar el camí cap a una transició. 

En aquest post doncs em centraré en configurar un possible escenari final: com hauria de ser una societat futura resilient i sostenible? Les idees que apuntaré aquí estan basades en pensadors i economistes que, de ben segur, molts lectors/es ja deuen conèixer, algun d'ells referències del que actualment es coneix com economia ecològica: E.F. Schumacher, J.A. Schumpeter, N. Georgescu-Roegen, H. Daly o R. Solow, entre d'altres. 

(http://www.ocio.net/estilo-de-vida/ecologismo/economia-ecologica-sus-objetivos/)

L'humà és un ésser social, per tant, la individualitat humana es veu configurada juntament amb la societat en la qual l'individu es desenvolupa. Aquesta societat, al mateix temps, es veu condicionada/determinada per l'entorn mediambiental. Per tant, en primer lloc caldria plantejar-nos quina activitat humana podem prendre com eix vertebrador i coordinador de la interacció individu-societat? Des del meu punt de vista, aquella o aquelles accions individuals que portin a un benefici col·lectiu dins d'un equilibri amb l'entorn. En aquest punt el lector pot pensar: clar, això és el que actualment s'entén per treballar. Doncs no, en el model social actual, treballem per obtenir diners i si, a més, ens agrada el que fem per guanyar-los, molt millor, i aquí es on sol acabar el concepte 'treball'. En una societat ideal post-combustibles fòssils, el treball caldria que fos un servei cap a la societat, no un mitjà per instrumentalitzar als altres i l'entorn, és a dir, el treball caldria que deixés de ser només un mitjà per obtenir recursos. El treball, entès com un servei, cal que tingui una doble funció: exterior (individu-societat) i interior (individu-individu, és a dir, permetre desenvolupar les potencialitats individuals per una major plenitud personal). 

Si el treball és un servei a la comunitat i un mitjà de desenvolupament personal, passa de ser només un mitjà per aconseguir recursos a convertir-se en el nexe que aglutina tot un entorn social i ajuda, al mateix temps, a desenvolupar les potencialitats individuals. Perquè la feina és una funcionalitat inherent de la societat, en la qual, la persona que la realitza expressa la seva individualitat i la retroba reflectida en el conjunt de la societat a la qual serveix. Aquesta aproximació al treball no és nova, la podem trobar moltes vegades expressada en certa manera en campanyes de motivació als treballadors d'algunes empreses. El problema és que aquesta visió del treball com un servei no funciona i és totalment incompatible en un entorn social que creu cegament en el valor de la competència per depredar a la major velocitat possible els recursos (suposats infinits) entesos aquests com objectes, animals o persones. El sistema actual, com ja sabem, repeteix com un mantra l'eficàcia de la competència i la competitivitat per obtenir el benestar, per a que tot funcioni. Ja veiem on ens ha portat aquest mantra inqüestionable. Així doncs, el treball-servei social/mediambiental cal que quedi definit en una mentalitat de no-competència i d'equilibri en les col·laboracions. Aquests equilibris delicats es mantindran si el desenvolupament personal (psicològic) és també equilibrat i, en aquest sentit, l'empatia juga un paper important.

Però el treball cal que fomenti la creativitat individual en dos sentits també, cap a la societat i el medi i cap a la superació de barreres psicològiques internes, per tal d'entendre les limitacions que ens imposen tant l'entorn com la llibertat de les persones que ens envolten. És a dir, una empatia que no tingui en compte les limitacions a tres nivells: personal, social i mediambiental, no deixarà de ser una caritat disfressada, abocada a un bonisme que no ajudarà a cohesionar la societat diversa i a contribuir al desenvolupament personal. Per tant caldria que en la societat futura canviés el concepte de treball entès ara com una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta (DIEC); a que fós, més aviat, una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats, sempre en equilibri amb la natura que l'envolta i sense depassar els seus límits ecològics. 

El pas d'una societat competitiva, basada en la insatisfacció personal a una societat col·laborativa, basada en el manteniment i l'eficiència incloent-hi el medi ambient, cal que tingui unes motivacions clares basades sòlidament en la consciència de que els humans només som una part al mateix nivell que les altres d'un tot que no necessita per res la nostra presència preeminent i dominadora.

Cal, en definitiva, actuar amb la motivació de que la satisfacció individual és impossible sense un entorn social també satisfet (amb les necessitats bàsiques, materials i immaterials, cobertes), i aquest no es pot aconseguir imposant limitacions o separacions de qui és més digne o mereixedor de benestar. Com tampoc, des d'un punt de vista supremacista de l'home vers l'entorn. Precisament, la consciència de la limitació de recursos ens ha de portar a la motivació del repartiment equitatiu no només entre els humans sinó també amb la natura que ens envolta.

Salutacions,

SZD

El diner i el deute: dues cares de la mateixa moneda (II)

(http://collapse.com/jean-paul/2013/09/26/id270.htm)

Benvolguts/des lectors/es,

Havia deixat el post anterior amb una pregunta per respondre i ho intentaré en aquest post. Com es pot produir el col·lapse financer? Ja vaig avisar que tot i que es pugui dir alguna cosa de com es pot produir, és molt difícil dir alguna cosa sobre el quan, exactament.

Algunes de les conclusions que aquí escriuré estan inspirades en dos llibres: 'The five stages of collapse' de'n D. Orlov i, sobre tot, 'The collapse of complex societies' de'n J. Tainter.

Els lectors que han llegit la meva carta als reis mags poden pensar que l'escenari optimista serà una conseqüència d'aquell post; res més lluny del que pretenc. Com ja he vingut desgranant en d'altres posts, per a mi, no hi pot haver una certa actuació generalitzada fins que no hi hagi una part important de la població que estigui en condicions realment extremes i això, benvolguts lectors, és haver transitat les dues primeres fases del col·lapse. En aquest sentit doncs, deixeu-me dir que el col·lapse financer és quelcom que és molt possible que es doni i que cal que sigui així perquè hi hagiun canvi d'actitud, com ja he comentat altres vegades. Per concretar em centraré en dos escenaris extrems, que anomenaré l'optimista i el pessimista. Però abans deixeu-me explicar quins són els mecanismes habituals quan una super-estructura col·lapsa. Primer, veiem en què es basa el nostre sistema econòmic i productiu global i, després, quins són els escenaris possibles.




Com ja vaig dir, el diner és una necessitat de la societat actual per, bàsicament, mantenir una economia deslocalitzada i impersonal per un costat i, per l'altre, és un avaluador universal de bens. Hi ha un altre aspecte que, per veure el problema del col·lapse amb una visió general, cal tenir en compte: que el diner és la base constitutiva d'un estat a gran escala i de les estructures supra-estatals. Per tant, les fluctuacions o manca de confiança en el diner-deute actual acabaran afectant, negativament, a l'estat i al seu funcionament. Així doncs, com més gran sigui aquest estat més es veurà afectat per la crisi de confiança associada al col·lapse financer. L'estat, com una estructura emergent en un sistema complex, tractarà de mantenir-se a ultrança i, per tant, les persones identificades amb aquesta estructura prendran les mesures (dràstiques o radicals) que convinguin per la seva supervivència (de l'estat i personal). Si tenim clar això, podrem entendre el perquè del que ha passat històricament amb el col·lapse dels grans estats que, de fet, feien el que havien de fer per mantenir-se. Veiem, segons Tainter, com es va comportar l'imperi Romà d'occident abans de col·lapsar. Cal tenir clar que l'Imperi no només va mantenir la seva estructura en les etapes de decadència, sinó que va augmentar el seu nombre d'efectius: les legions romanes passaren de tenir 250000 homes a l'època d'August als 440000 homes a l'època de Constantí. En aquest sentit veiem doncs que en l'època de crisi i decadència de l'Imperi, la despesa militar no feu més que augmentar. Per altra banda l'estructura administrativa també va créixer, augmentant doncs també la càrrega que l'estat havia de suportar per mantenir-se. És a dir, segons Tainter, un sistema basat en el creixement incrementa la seva complexitat al mateix temps que creix, i això, precisament, és el que fa que acabi col·lapsant, perquè aquesta complexitat genera una necessitat energètica més gran i té uns retorns marginals decreixents en el temps. Però entrar en aquests mecanismes del col·lapse és tema d'un altre post.

Bàsicament, per mantenir l'estructura administrativa i militar de l'Imperi, calia tenir més recursos i aquests eren bàsicament les collites en zones rurals i les manufactures produïdes pels artesans. Quines mesures van emprendre els emperadors romans? Doncs mesures en dos sentits: incrementar els impostos sobre les classes productores, per una banda i, per l'altra, devaluar la moneda. Aquesta devaluació es feia disminuint la proporció d'or o plata que portava la moneda del cicle imperial anterior, comparada amb la de nova emissió. És a dir, l'estat imperial, devaluava la moneda i, per tant, provocava inflació per una banda, per l'altra incrementava la pressió sobre les classes productores de la societat. No se a vostès lectors/es, però a mi em sonen molt aquestes mesures, no creuen? I aquí arribem a un punt interessant, sembla ser que els nostres governants a nivell mundial estant portant a terme polítiques econòmiques de base molt semblant a les que es van practicar fa dos mil anys… no hem après res? Sembla, decididament que no o, potser, és que tot sistema basat en el creixement porta, necessàriament, a això quan arriba precisament al punt de no poder seguir amb la dinàmica expansiva. Bé, deia que l'Imperi Romà va fer el que es fa ara a nivell mundial: imprimir més paper moneda (devaluar la moneda) i incrementar els impostos. Les dues mesures van encaminades al mateix: obtenir més recursos de la part de la població que, de forma integrada, en té més; és a dir, l'actual classe mitjana.




Així doncs veiem que els estats i els grans poders econòmics i financers es veuen abocats a la dinàmica que sempre s'ha seguit en la història, mantenir-se manllevant recursos de les classes productives (actualment la classe mitjana dels països desenvolupats). L'evolució temporal d'aquest comportament es tradueix en una simplificació de la societat: de tenir una estratificació social relativament gradual, amb un estrat benestant majoritari, es passarà a tenir dues classes socials totalment desequilibrades, una minoria de super-rics i una gran majoria de pobres. Això serà així mentre no hi hagi un canvi de mentalitat en el camí cap aquesta simplificació. Tot i així, fins arribar a aquest estat, quins poden ser els estats intermedis? Això és el que proposo discutir amb els dos escenaris en les fases del col·lapse financer i comercial. Per tant, proposo una hipòtesi de base i, a partir d'aquesta, dos línies d'evolució que s'exemplificaran en els dos escenaris que he mencionat al principi.
Aquí introduiré una possibilitat, no una predicció, és com sempre, una possible evolució del sistema socio-econòmic mundial davant d'aquesta possibilitat, d'aquesta hipòtesi. La hipòtesi bàsica és que el col·lapse financer vingui donat per un ensorrament del dòlar com a divisa internacional degut a, per exemple, una espiral d'hiperinflació. Un cop es perdi la confiança en el dòlar, aquesta espiral d'hiperinflació afectarà a les altres monedes del món en més o menys mesura, en funció de la seva dependència de les importacions de petroli. Cal no oblidar que el dòlar USA és la moneda amb la que es compra i es ven el petroli a tot el món, un col·lapse del dòlar portaria a un problema de valoració del preu del cru en funció de les monedes locals diferents del dòlar. Per altra banda, l'efecte de la hiperinflació sempre es tradueix en unes conseqüències per a la població en general devastadores, però sobre tot, per aquelles capes socials especialment dependents dels serveis dels estats, per una banda i, per l'altra, dels estalvis dipositats en els bancs. Per tant, podem intuir que l'escenari de partida al qual hem refereixo, ens planteja una situació en la qual la classe mitjana del planeta estarà greument afectada i al llindar de la pobresa extrema. A partir d'aquí, podem tenir dues línies d'evolució.

Escenari optimista:
Davant de la situació d'incertesa generada per la hiperinflació, l'estat, dins el poc marge operatiu que tindria, portaria a terme mesures de contingència d'acord amb la societat civil. Després del possible desordre inicial, les autoritats administratives coordinarien i incentivarien la auto-organització ciutadana i, en previsió de l'empitjorament de la situació, elaborarien plans de futur per estabilitzar aquesta activitat de la societat, mantenint-ne un funcionament dels serveis bàsics per a la població. Aquest escenari, per anar contra-corrent, té una sèrie de complicacions: implica coordinació local i una forta descentralització, és a dir, la tendència oposada a la globalització actual: mateixes receptes per a qualsevol lloc. La condició, per tant, necessària per implementar de manera efectiva aquest escenari, seria que en les zones en que pugui passar això ja hi existeixi aquesta tendència organitzativa. Un punt que considero bàsic doncs és que hi hagi per una banda una fortalesa de la societat civil i, per l'altra, una consciència social de que no es tornarà als vells paradigmes.

Escenari pessimista:
Les autoritats resten reactives a la situació i s'entra en una espiral de desordre en primer moment, un cop passats uns dies o setmanes, la situació s'estabilitza. En les zones urbanes, on el govern concentra els seus alts càrrecs, les forces repressives mantenen una certa sensació de seguretat. Mentrestant, als subúrbis o les zones rurals més aïllades, la situació és molt diferent, amb llocs on la cooperació és la norma i la ingerència del forà és repel·lida amb vehemència o d'altres on el pillatge primerenc ha deixat pas a una situació on les màfies fan l'agost amb el seu negoci de 'protecció'. La violència i la inseguretat ciutadana incrementa de forma palesa, i és que en situacions de desordre o caos, en les quals la llei i el poder oficial cauen, aquest buit l'acaben ocupant aquells col·lectius que tenen experiència en la gestió de la violència i pocs escrúpols per exercir-la en el seu propi benefici. Això és així en aquest escenari de tal manera que es pot donar un manteniment de l'ordre per forces que agrupin en un mateix costat persones que abans de la situació crítica estaven enfrontades per estar als dos costats oposats de la legalitat.

M'agradaria emfatitzar que si el/la lector/a s'hi fixa, hi ha un factor clau que empeny el sistema a un d'aquests dos estats extrems: l'actuació de les autoritats delegant el poder cap a baix. Si l'estratègia es centra en mantenir a tota costa l'estat anterior, és més probable que s'acabi en l'escenari pessimista, si les autoritats delegen i es coordinen per acompanyar una situació que, de fet, serà irreversible, és més probable que les conseqüències siguin més semblants a l'escenari optimista. Només dos aclariments finals. Primer, cal acabar acceptant, a part de que el col·lapse és no només inevitable, sinó fins a cert punt, necessari, que l'important no és tant com aquest col·lapse es produeixi sinó el fet de quina serà la perspectiva que en tregui la humanitat un cop s'hagi produït. És a dir, si la humanitat en general no arriba a qüestionar-se el model creixentista com a font de tots els mals que han assolat el món en els dos-cents anys anteriors, seguirem tenint problemes en el futur. Segon, que el model creixentista és precisament a la base de la desigualtat social, és un model que necessita d'estructures estratificades, i per tant, piramidals en essència. En aquest sentit potser caldria, com he dit ja algunes vegades plantejar-se si els humans com a societat caldria que aprenguéssim potser dels insectes socials per organitzar-nos d'una forma que no acabés generant tant de dolor i patiment.

Salutacions,

SZD

El diner i el deute: dues cares de la mateixa moneda (I)

(1028_retire-early-kids-baby-money_380x278.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,
Tot i que no sóc economista, el tema del post d'avui em sembla prou important per parlar-ne, encara que sigui des de la perspectiva d'un llec en la matèria. Així doncs, aquest post no pretén ser una introducció rigorosa d'allò que podria explicar millor un economista. Pretén, més aviat, ser un apunt divulgatiu a un concepte que vivim (o potser, més aviat, patim) en el nostre quefer diari. Més enllà d'això m'interessa, com sempre, escatir algunes idees, més que sobre aspectes tècnics sobre aspectes filosofico-epistemològics.

Abans d'entrar en matèria doncs, m'agradaria emfatitzar, no tant la importància del diner en sí, cosa evident, sinó més aviat que hi ha aspectes del seu ús que se'ns escapen o no ens plantegem normalment. Primer doncs anem a veure què és i què implica el diner.
El diner actual no és el mateix que el diner de la societat preindustrial, el diner actual és deute i sent com és deute depèn, totalment, de les entitats que es beneficien de crear deutes deixant diners: els bancs. Per tant, al cap i a la fi, encara que el diner l'imprimeix l'estat, sense bancs no hi ha diner. Si tenim això en compte, podrem entendre per què els estats estan obsessionats en pagar el deute dels bancs i no deixar-los caure: si cauen els bancs cau la confiança en que el deute serà retornat i si passa això, tot el sistema, que es basa en el diner-deute es desploma com un castell de cartes. Això, és clar, és només una part de la història. Però anem a pams, i veiem una mica per sobre com ha estat que els humans ens hem fet tant dependents d'aquest concepte: el diner.
Històricament el diner, la moneda, té els seus primers vestigis al voltant del 3000 abans de Crist a Mesopotàmia i són els xinesos els que cap al segle X de la nostra era van inventar el paper moneda, el qual va entrar en desús, precisament, per una qüestió que, encara actualment, no s'ha aconseguit resoldre: la inflació resultant d'imprimir excessiu paper moneda per superar situacions de escassetat. Si fem un salt en el temps, l'economia actual es deslliga de qualsevol valor material objectiu a l'any 1971, quan els EUA abandonen el patró or i el diner passa a ser doncs, un paper, el valor del qual està sotmès a la confiança que hi doni la conjuntura sociopolítica. El fet de que el valor del diner actual es basi en la conjuntura sociopolítica fa que, en realitat, tinguem dues economies: una que podríem dir-ne nominal (la que els mercats financers manegen) i l'altra de material (que és la que es basa en tot allò que constitueixen les necessitats materials per a què tot funcioni). Un exemple d'economia material és la que utilitza el diner com el mitjà pel qual transformem les nostres hores de feina o el resultat de la nostra feina (temps útil de treball) en bens de consum. Un d'economia nominal és el preu de certs valors de les accions en borsa, que no depenen del valor material de les mercaderies sinó que adquireixen una dinàmica pròpia que depen dels inversors. Així doncs la cosa d'entrada sembla bastant complexa, però a risc de passar-me anem a simplificar-la una mica fixant-nos només en la funcionalitat del diner. És a dir, per a què serveix el diner.



El diner, actualment, juga tres funcions, dues de les quals són les que utilitzem en el nostre dia a dia de consumidors, la tercera és més indirecta, i ha vingut creixent en la societat industrialitzada. La primera, el diner, com quan es va inventar, serveix com a eina d'intercanvi de bens: com he dit més amunt, utilitzem dòlars o euros per canviar part del nostre treball en bens de consum. Cada mes cobrem un sou en euros i aquest l'utilitzem progressivament per anar comprant allò que necessitem/volem. És a dir, el diner, s'utilitza en les operacions de compra venda, el diner estableix una base comuna de valoració de qualsevol bé (sigui aquest material, com una poma, o social, com el preu/hora d'una classe de ioga). La segona funció és fer d'acumulador de treball o de riquesa, i degut a això, hi ha el que anomenem estalvis, que no són res més que el que no hem gastat de les hores de feina que hem anat fent (i cobrant). Ja veiem doncs que els dos papers principals que té el diner són ben clars: intercanviador de bens i acumulador de riquesa. Bé, doncs precisament el segon aspecte és el que genera la tercera funció del diner actualment, i és el de generar deute il·limitat en el temps (i en la quantitat). És a dir, i aquí ve la perversió de l'invent, si puc acumular diners en positiu, també podré acumular diners en negatiu, que ja pagaré, perquè se suposa que del meu treball sempre en tindré una part que no gastaré/necessitaré. Però i, aquesta és la part realment diabòlica (com deien a l'edat mitjana) el deute que tinc anirà creixent a mesura que tardi més temps en tornar-lo. El problema d'aquesta darrera funció ve perquè aquests diners en negatiu (el deute) s'ha deixat, i es deixa, créixer sense límit. Perquè ha passat això? Doncs perquè hi ha una sèrie de gent que viuen (i viuen molt bé) de deixar diners, és a dir, de generar deute, i per tant, necessiten que la quantitat de diners que se'ls torni després d'haver-nos-els deixat sigui superior al que ells havien deixat d'entrada. És a dir, ens cobren un afegit (interès) per deixar-nos els diners, no per treballar. A partir d'aquí tot funciona bé mentre el que ens deixa els diners en rebi el que ha deixat amb l'interès, i això ho podrem fer sempre que el deutor, és a dir el ciutadà del carrer, pugui seguir 'estalviant'. Així doncs el deute amb interès no té sentit si no confiem en que es podrà tornar el que ens han deixat, més l'interès. Aquest procés de confiança en rebre el que s'ha prestat, és a dir, en satisfer el deute, s'ha globalitzat mitjançant l'establiment d'una moneda mundial que és el dòlar USA. No entrarem ara en qüestions tècniques, però això és així fonamentalment perquè els Estats Units juguen el paper de superpotència mundial regulant el sistema capitalista global. Una de les pedres angulars d'aquesta regulació és el fet de que el petroli es compra i es ven en dòlars. I, recordem-ho, sense petroli no hi ha societat industrial. Per tant, el que passi als EUA i, en particular, el que passi amb el dòlar és el que ens acabarà portant al col·lapse financer primer i comercial després. És probable que en un futur hi hagi una crisi de confiança en el dòlar i que això porti a una fallida dels mercats internacionals, portant directament a un col·lapse financer generalitzat o, en diverses fases, amb el sorgiment de 'mercats' locals basats en monedes diferents del dòlar. Actualment, amb la impressió de paper moneda (mesures d'alleujament quantitatiu en diuen als Estats Units), s'intenta evitar l'efecte de la contracció de l'economia nominal, retardant els efectes del que l'economia real pateix, cap al futur, això tensiona tot el sistema, augmentant doncs les probabilitats d'un col·lapse financer global. I, precisament, aquest col·lapse té molts números de produir-se quan la producció global de cru comenci a davallar per sota del que és tolerable imprimint dòlars. Quin serà l'efecte d'aquest col·lapse financer? Bàsicament, la desaparició de la classe mitjana del planeta, amb totes les conseqüències que això comportarà.
Al cap i la fi, el problema del diner-deute o del diner amb base or, és la confiança. La confiança en que allò que un té, sigui paper moneda, sigui metall preciós o siguin closques de petxina, segueixi sent un mitjà d'intercanvi en el futur. En el moment que desapareix aquesta confiança, el diner-deute, diner metall o diner petxina perd el seu valor. Cadascuna de les etapes del col·lapse del model d'Orlov està basada en una crisi de confiança cap a un determinat puntal de la societat industrial. Si ens fixem bé, les dues primeres etapes del col·lapse (financera i comercial) són els dos costats de la moneda de la crisi en la confiança cap a la funció que fa el diner. En el cas financer, de que el diner-deute (o estalvis) que tenim en les entitats privades que el gestionen seguirà sent útil de la mateixa manera que ho era fins al moment. En el cas comercial, en que el diner físic que tenim mantingui el seu valor per poder comprar i vendre, és a dir, per intercanviar bens.
Arribats a aquest punt benvolgut/da lector/a es preguntarà, si el risc de col·lapse financer és tant gran i pot portar conseqüències imprevisibles com és el cas, perquè no s'hi fa res des dels gran lobbies de poder? Doncs bé, potser caldria més aviat reformular la pregunta: com podem confiar en unes classes dirigents que, al cap i a la fi no van saber preveure la crisi del 2008 i que, de fet, no han fet ni fan res per gestionar actualment la situació? I és que el problema bàsic es que tot i que segur que com ja he dit en algun altre post, les classes dirigents deuen estar ben al corrent de que la situació financera internacional actual presenta un gran risc, ningú és prou valent per dir que el rei va despullat. I això és així perquè en aquest joc del casino mundial que s'anomena 'mercats financers' el primer que aixeca la llebre és el que més possibilitats té de perdre-ho tot. Sent així, aquestes elits doncs tàcitament ens condueixen a tots a la fallida i a un col·lapse sense precedents en la història de la humanitat. Per tant, com ja he apuntat en d'altres posts, no crec que puguem evitar aquestes dues fases del col·lapse, senzillament perquè sense aquestes dues fases l'economia segueix sent de gran escala (global) i la pervivència del sistema econòmic basat en el deute il·limitat necessita d'una escala global per funcionar, és a dir per projectar en un futur incert allò que va manllevant del present.
Com es pot produir aquest col·lapse? Doncs bé, potser caldria anar a exemples històrics perquè, segons diuen, la història es repeteix. Si llegim 'The collapse of complex societies' de'n Tainter, el llibre ens dóna alguns indicis de com va col·lapsar l'imperi Romà i podríem fer algunes analogies amb la situació que estem vivint actualment. Però això benvolguts lectors ja és un tema del següent post.
Salutacions,
SZD