Catalunya: entre la negació, la ira i la negociació

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9e/Palau_Parl_Cat.jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric en aquest post sobre el resultat de les eleccions el diumenge al nostre país. Ho faig saltant-me un principi bàsic que he intentat seguir des del principi d’aquest bloc, que és no escriure amb pressa, però crec que les circunstàncies actuals ho requereixen i crec també, que els resultats són tant obvis i evidents, que no cal esperar gaire per fer quatre apunts de la trista realitat que mostren les tendències de vot. 

Cal dir doncs, que tenim mala peça al teler en dos aspectes: el primer i més important és la constatació de que l’electorat a Catalunya és fortament involucionista pel que fa a polítiques climàtiques i de protecció dels ecosistemes. El segon aspecte és que l’opció de regeneració democràtica s’ha aconseguit descativar (de moment) pel moviment involucionista/conservador. Veiem en aquest post el primer aspecte i, en un de futur, parlaré del segon.

L’actual espectre parlamentari mostra que, 125 dels 135 escons al Parlament (85,96% dels vots) són conservadors. Amb això vaig més enllà de les etiquetes sentimentals que ven cada maquinària electoral de partit. És a dir que, pel que fa, per exemple, als tres partits més votats, les seves actuacions a nivell mediambiental són gairebé calcades: tots ells han governat en un moment o altre i cap d’ells ha seguit polítiques decidides per fer front al problema. Deixeu-me dir que de problema només n’hi ha un de gros: la nostra supervivència com espècie i la de moltes altres que arrossegarem en aquesta bogeria. D'aquest en  deriven després tots els altres que tenim actualment. Alerta, això no vol dir que dintre de cada partit no hi hagi sectors molt preocupats pel medi ambient, però aquests sectors tenen molt poc pes en les polítiques que acaba fent i aplicant a curt i mig termini el seu partit i, per tant, a la pràctica, és com si no hi fossin. El que indiquen els resultats és que als habitants de Catalunya (al menys els que han votat en aquesta contesa electoral) o no els importa, o no creuen necessari un canvi de manera d’afrontar el problema mediambiental, ja que els partits que han votat majoritariament o el neguen directament (Vox i PP) o fan veure que els preocupa, però a l’hora d’actuar proposen pedaços que són més un rentat verd que una altra cosa. Els dos partits que proposen de manera directa alguna acció representen només el 9,91% dels vots. 

Fa temps que vaig parlar de les fases del dol en el problema de col·lapse mediambiental i de recursos que estem patint. En el model de Klüber-Ross, a nivell social, els resultats indiquen que estem en les dues/tres primeres fases: negació i/o ira o, com a molt, en la de la negociació. És a dir que l’espectre polític en el Parlament ens mostra que les propostes polítques principals es centren en mantenir l’actual model perquè, o no veuen, o no reconeixen que fent les mateixes polítiques que s’han fet en els darrers 60 anys però posant més renovables no és una opció que solucioni el problema. Cal dir que el que ens passa a Catalunya no és una peculiaritat i que seguim les tendències a nivell europeu, però també cal dir que aquestes tendències aquí es veuen agreujades per la situació particular i les inèrcies històriques (tant autòctones com del país veí, que imposa la seva manera de fer) que configuren la realitat actual. 

Per tant, segons el panorama actual, caldrà actuar des de les plataformes socials i l’activisme fent pressió des de moviments ciutadans per contraposar-se als interessos econòmics (o lobbies) dominants que pretenen (i sembla que aconsegueixen) utilitzar les institucions com a corretja de transmissió i plataforma d’implementació dels seus interessos particulars. Aquests interessos són curt-terministes i volen un retorn immediat de les seves accions o ‘inversions’ amb diner públic que ‘ajudi’ a implementar els seus negocis (la majoria dels quals són, en el millor dels casos, rentat verd). En tenim uns quants exemples, però citaré els tres més característics: el projecte de macro complex turístic a Tarragona, el macro parc eòlic a l’Empordà i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Tots tres són una aposta per un model suicida que no només trinxa el territori i beneficiarà a uns pocs, empobrint-ne a molts, sinó que, en el cas de l’aeroport és llençar els diners quan el transport aeri es reduirà en les properes dècades. En el cas del parc eòlic pot causar un dany majúscul i irreparable als ecosistemes marins i en el cas del complex turístic al camp de Tarragona degradarà socialment i incrementarà la necessitat de recursos en un àrea que ja està al límit pel que fa a la seva vertebració social, contaminació i en necessitats materials. 

Tot plegat doncs apunta a que sigui qui sigui dels grans partits que gestioni l’autonomia els propers 4 anys, decisius en adaptació i mitigació del Canvi Climàtic, no han entès (o no volen entendre) els reptes que hem d’afrontar i el canvi de model que implica. 

Fins aquí el diagnòstic, ara cal veure com actuar davant aquesta situació. En primer lloc la situació que vivim és un signe clar de les primeres fases del col·lapse. Vull recordar aquí que el col·lapse es dona perquè la societat que el pateix s’entesta en seguir aplicant velles polítiques i maneres de fer a problemes nous. Això passa perquè tal com vaig comentar en el darrer post el sistema actual pretén vendre que un problema irresoluble té solució, per això parlava de la quadratura del cercle (matemàticament és un oxímoron). Les eines que tenim de representació democràtica clarament no són útils per la situació de col·lapse que estem visquent, bàsicament perquè es necessita una gestió democràtica més descentralitzada, més representativa i més participativa i adaptada a cada territori, cosa que va contra la tendència de cooptar i controlar les decisions i el govern pels grans interessos econòmics. 

Aquesta acció des de fora de les institucions, cada cop més dominades per aquesta visió curt-terminista i de cerca del benefici immediat i allunyat de l’interès públic, cal que estigui basada en un canvi de perspectiva. Aquesta perspectiva implica unes actuacions que entenguin que l’objectiu es ajudar a un canvi de model que es produirà d’una manera o una altra, però que l’important és treballar pel com i no tant pel què. Es a dir, està clar que el model creixentista, neo-liberal i injust actual està a les acaballes, l’important aquí és que quan la majoria de la població se n’adoni (i ja se n’adona: què és sinó l’augment del populisme i el feixisme?) no caigui en la desesperació o l’apatia. Per això cal treballar en els canvis de mentalitat, en l’establir xarxes de suport social i en no esperar resultats immediats. D'aquesta part pràctica en parlaré en el següent post. 

Finalment deixeu-me fer un apunt final pels que sempre deslliguen l'eix nacional de l'eix social o l'ambiental: sense el nostre patrimoni natural (i això és la protecció del medi ambient i ecosistemes) no hi ha país, no hi ha cultura i no hi ha, al capdavall, política vàlida. Fins que els moviments polítics del país, actualment els que s'anomenen independentistes, no posin com a prioritat vertebradora del moviment la protecció del medi ambient i els ecosistemes enfront de l'actual model suïcida i assassí, no tenim opció. En parlaré més en detall en un post proper. 

Salutacions,

SZD

La COP 28 i la quadratura del cercle: el paper de l'activisme

(https://www.cop28.com/)

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post amb una certa tristesa, però he de dir que sense gaire sorpresa. Després d'un temps, es pot tenir una mica més de perspectiva sobre el que va passar a la COP28. Tot i la propaganda que s'ha fet, aquesta reunió internacional no ha arribat a donar acords prou sòlids per evitar els pitjors escenaris climàtics. Vist el que hi ha, i tenint en compte les darreres notícies preocupants pel que fa al canvi en el comportament dels corrents oceànics que són els que mantenen el clima estable ens enfrontem a situacions molt complicades en el futur proper. Per tant, sembla que la tendència, tal com apuntava en un altre article, és anar cap un escenari anomenat de ‘Rivalitat Regional’: el que s’anomena SSP3-7.0 a l’IPCC. Aquesta rivalitat es comença a veure fins i tot en la COP28 mateix, on han quedat clarament definits dos grans blocs amb interessos contraposats: EUA i Europa amb estats més o menys afins i la Xina, Russia i la resta de productors de petroli i altres recursos necessaris per a tothom. Els dos blocs difereixen en dues opcions aparents: emprendre accions inmediates o bé confiar en la tecnologia de captura de carboni i postposar les accions per a més endavant tot i seguint explotant els combustibles fóssils. Dic aparent perquè en cap cas es planteja públicament el veritable problema: cal refer el sistema de dalt abaix i, mentre no es plantegi això, continuarem en l’atzucac actual. Així la pregunta que cal fer-se per entendre el que passarà en les següents COPs és: és possible gestionar i evitar els pitjors escenaris climàtics mantenint l’actual ordre mundial, el conjunt d’interessos geopolítics i equilibris de poder? No crec que valgui la pena respondre-la hores d’ara.

En un altre post, més endavant, em centraré en la resolució que es va aprovar i les mesures que, alguns mitjans, ens volen fer passar per un ‘èxit’. Aquí sembla que aplica allò de que si repeteixes moltes vegades una mentida semblarà que és veritat. Però la veritat és molt tossuda, i acaba treient sempre el cap per algun lloc. Entre d’altres coses, el que fa palès l’acord que se’ns ha venut és un posicionament de dos blocs que no estan d’acord en el model de negoci que volen impulsar (un renovable, l’altre fòssil), però de cap manera cap dels dos blocs defensa un canvi de sistema, i aquest és el problema real. 

Així doncs, els que treballem en aquest problema i en fem divulgació, cal que entomem el repte i que acceptem que, ja que tenim un panorama desolador, no podem continuar pensant que el problema es solucionarà per una acció conjunta internacional. Com he dit abans, anem directes a l’escenari SSP3-7.0 i cal acceptar-ho (més endavant dedicaré un post sobre aquest escenari en particular, per veure què ens espera en el futur). Cal acceptar que no hi ha una solució com ens la pretenen vendre i que, fet i fet, la veritat (que treu el cap) és que potser no n’hi ha haguda mai tal com ens la venen. Es a dir, veiem que les accions a gran escala per gestionar el problema de l’emergència climàtica no poden fer un canvi de rumb ràpid. Deixeu-me posar una imatge per entendre-ho: estem a bord d’un Titanic, que és el nostre sistema socio-econòmic i aquest no és ni flexible ni ràpid en l’adaptació (diríem que té molta inèrcia, com un gran vaixell). Així doncs, els canvis que, cada cop més, han de ser ràpids no es poden implementar a temps en aquest gran vaixell que necessita un cop de timó. Per tant, cal canviar de sistema. I això vol dir saltar als bots salvavides. 

Però, davant d’aquest fet, què hi podem fer? Cal deixar-nos portar per l’angoixa i la depressió? O potser val més la pena caure en la fugida? Es adir, centrar-se en el dia a dia per oblidar el desastre, i fer veure que de moment no passa res, amb l’esperança de que ‘a mi no em toqui’ perquè ‘el pitjor passarà quan ja sigui molt gran o ja no hi sigui’. A mi no em sembla pas que cap d’aquestes opcions sigui la bona. 

Quan parlem doncs de les actituds devant el desastres climàtics, hi ha alguns treballs que ens poden ser d’utilitat. L’any passat es va publicat un article (podeu trobar-lo aquí o llegir-ne una síntesi al final d'aquest article a la revista Atzavara) que intenta estudiar aquesta situació de falta d’esperança devant l’acceptació del col·lapse. L’article es pregunta si hi pot haver un activisme sense esperança. És a dir, s’analitza, mitjançant unes enquestes a activistes, el grau d’esperança que tenen en canviar el sistema o evitar el col·lapse, i en què es centra aquesta esperança. Bàsicament, es troben quatre possibles reaccions generals: la de fer difusió i donar a conèixer el problema confrontant el sistema actual però amb l’esperança de canviar-lo (seria l’activisme tradicional), la segona, de perdre l’esperança i tenir una actitud de conformisme amb el sistema (és a dir, renunciar), la tercera es centraria en els moviments de construcció d’un sistema alternatiu i en el fet de que l’esperança es pot mantenir focalitzant-se en aquestes alternatives i, finalment, la darrera seria la de, tot i haver perdut l’esperança en poder evitar el col·lapse canviant el sistema, actuar, però basat en el fet de que s’ha de fer ‘el que és correcte’. 

Les conclusions a les que arriba l’autor és que l’acceptació de que la catàstrofe mediambiental és inevitable no desmobilitza, més aviat el que fa és reformular l’esperança o la motivació dels activistes en una altra direcció. En general es canvia l’esperança de canvi del sistema a l’engròs per altres motivacions més locals i centrades en aspectes diferents de voler mantenir el sistema o transformar-lo. Així mantenir la lluita per una causa perduda com ‘evitar el col·lapse’, és possible si la lluita val la pena, si ajuda a mantenir un valor important, com pot ser la lleialtat, la dignitat, el ‘fer el correcte’ o ser capaç de mirar als nens a la cara. L’activisme, en aquest cas, rau en l’esperança de que els valors es poden mantenir tot i que les alternatives al col·lapse no acabin funcionant. 

Però, per a mi l’important d’aquest estudi és que deixa veure que cal canviar l’objectiu actual materialista a un d’ètic i inmaterial. Si el canviem, canviarà al seu torn el camí a recòrrer i la motivació que tenim. Des del meu punt de vista, només així podrem ser exitosos i només així podem treballar en la confiança més que en les expectatives. Per tant, l’activisme o la ciència mateixa cal que treballi per transmetre valors, juntament amb l’acció. Anirem profunditzant-hi en successius posts.

Saluacions,

SZD

Informació, propaganda, censura i auto-censura

(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Propaganda#/media/Fitxer:PropagandaNaziJapaneseMonster.gif)

Benvolgudes lectores,

Aquest post vol reflexionar sobre una qüestió central en la temàtica que ocupa el bloc des de fa anys: la divulgació i, per tant, la comunicació a tota la ciutadania, dels greus problemes socio-ambientals i de recursos que venim arrossegant des de fa dècades i que no fan res més que agreujar-se amb el temps. El problema, tot i que pot semblar de solució ràpida i senzilla, no ho és. Es podria pensar que només cal explicar el que passa de manera directa a tothom per tal que la societat reaccioni i que, si no es fa, és perquè realment el problema no és tant important. Per posar un exemple molt gràfic de la complexitat de transmetre una emergència com l’ambiental i de recursos a la societat i de com aquesta pot arribar a reaccionar, tenim la tragi-comèdia ‘No miris amunt’ (Don’t look up). Per qui no l’hagi vist, la recomano, perquè posa de manifest com una societat narcotitzada pot arribar a desapareixer, senzillament, per pura estupidesa social. Ja he apuntat diverses vegades que la nostra societat (occidental-globalitzada) està malalta i que, en conseqüència, no en podem esperar la reacció col·lectiva que tindria una societat sana. Les malalties socials no són la meva especialitat i, per tant, no entraré en aquest terreny. Deixeu-me doncs, benvolgudes lectores, suposar un cas hipotètic d’una societat que no viu estressada i que no és addicta al consum i a la distracció banal i què, en la seva majoria, no és prepotent i no menysprea tot allò que no coneix, en particular, la vàlua del coneixement i la cultura. Deixant de banda tot això, em centraré només en la part de la dificultat de transmetre el missatge sobre les tres crisis i perquè hi ha censura i auto-censura d’aquesta informació, i propaganda, precisament, insistint en la direcció que ens porta al desastre col·lectiu. 

Si em permeteu, agafaré d’entrada com a referència l’estrategia informativa que es va donar (o seguir) durant la Covid-19. Simplificant molt (i ja em perdonaran les lectores que siguin especialistes en comunicació/periodisme) podem assumir dues fases que anomenaré: 1) economia primer, salut després i 2) salut primer, economia després. Estic prenent aquestes dues fases a nivell global. La primera és la que està operativa constantment, és el ‘modus operandi’ normal de la nostra societat. De fet el mode normal de funcionament és més curt: economia primer i també després. Només en comptades ocasions passem a una fase o mode de funcionament diferent, com va succeir amb la Covid-19. En aquella ocasió vam deixar de posar l’economia en primer lloc per posar-hi la salut. Però alerta! Això només va passar quan es va veure que el col·lapse social era tant evident que portaria conseqüències greus per l’economia a curt termini. Per tant, la lliçó que en vull extreure d’això és que, tot i les advertències de la ciència sobre la propagació d’epidèmies, no es va fer res fins que el problema es va fer tant gros que es van haver de prendre mesures extremes. Precisament, això és el que està passant amb el Canvi Climàtic, la crisi de la biosfera i de recursos: s’intenten posar pedaços cosmètics (Green Deal) perquè es vol creure (en contra de tota evidència cièntífica) que el problema és només parcial. El missatge de fons és: el sistema no és el problema perquè ens ha anat bé fins ara, per tant, si el problema són les emissions doncs posem renovable allà on hi ha fòssil i seguim com abans. No es vol reconèixer (per miopia intel·lectual o per cinisme psicopàtic) que el problema és el paradigma socio-cultural en el que ens movem i que, sense canviar aquest paradigma, qualsevol ‘solució’ parcial només allargarà l’agonia i agreujarà les coseqüències a mitjà i llarg termini. 

A partir d’aquest context, podem analitzar més en detall el perquè del que hauria de ser un pilar fonamental de la democràcia a occident (el periodisme), no fa els deures i no informa de l’emergència actual, com no ho va fer abans de la pandèmia, mesos abans de que tot arribés al punt que va arribar. I amb això no només em refereixo al periodisme, em refereixo a tot l’aparell mediàtic i tots els canals d’informació que permeten que els humans ens comuniquem. 

Podem explicar-ho des de dues perspectives, (1) la de la informació que es propaga (el tipus de missatge, la seva comunicació i com encaixa en el context socio-cultural existent) i (2) la de l’estructura del sistema que permet la propagació d’aquesta informació. 

Pel primer aspecte cal tenir en compte que tant el context socio-cultural, com el tipus de missatge i la narrariva que implica no són pas favorables a que es pugui comunicar i escampar socialment de manera ràpida i que tingui influència en canvis estructurals. Veiem-ho: el missatge és ‘pessimista’ i fa por perquè diu que anirem a ‘pitjor’: menys accés a energia i recursos, més event climàtics extrems, més problemes de seguretat alimentària global, més contaminació i, per tant, com un dels impactes més preocupants, menys salut i, sobre tot, final del sistema com el coneixem. I això és un problema quan ens hem estat convencent des de fa dècades que tot anava i aniria a millor. Així, devant d’una situació, d’un missatge d’aquest tipus, la reacció és: hi ha solució immediata per poder continuar com sempre? Si la resposta és no, llavors: panic! I evitem el tema, fugim, focalitzant-nos en d’altres assumptes. Per altra banda, el context socio-cultural d’hedonisme, distracció i comoditat com a ideals de triomf social no estimula que hi haig individus que triïn endinsar-se en la complexitat d’un tema que té multiples factors a considerar i no presenta una solució simple a curt termini. Finalment, la narrativa, el relat que cal bastir, no existeix o està molt poc desevolupada i això també és un punt feble que la inèrcia del sistema fa servir per ‘canviar-ho tot, per a que no canviï res’. Els missatges que ens entaforen els mitjans de comunicació de masses, el que es coneix com notícies, no solen ser i no poden ser informació: són apreciacions en forma de missatges banals superficials i bipolaritzats que intenten ser un reflex llunyà de situacions o problemes complexos.

Per altra banda, tenim un problema més important per tal de que el missatge s’escampi, el problema estructural. A nivell de sistema complex, la propaganda (transmissió de la informació de dalt abaix) no permet la massificació de missatges que vagin en contra de la pròpia dinàmica del sistema. El sistema que tenim té propietats emergents que creen dinàmiques pròpies, llavors la informació i els missatges que es propaguen pel sistema i que tenen més impacte no poden ser missatges que vagin en contra d’aquesta dinàmica, és a dir, de la seva propia inèrcia. Per exemple, hi ha certa tendència en escampar missatges que busquin culpables de la situació que vivim o d'algun event pertorbador o negatiu (polítics, gent en general, algun col·lectiu que es queixi o que tingui demandes que ‘pertorben la convivència’, etc.) però mai el qüestionament del sistema o el seu funcionament. La informació que circula es basa en l’assumpció tàcita i acrítica de que, més enllà de l’organització socio-econòmico-cultural actual, no hi ha res, o més ben dit, hi ha el caos. Pero el fet és que, en sistemes complexos, un sistema s’auto-organitza fins i tot prop del caos, per tant, aquesta assumpció és  falsa. Aquí arribem al rovell de l’ou de la qüestió: el problema de base és que tenim un sistema que es fonamenta en la cobdícia, l’individualisme i l’egoisme malaltís, pretenent que això és la millor estratègia per sobreviure i progressar per uns animals socials, com som els humans. Aquestes idees, basades en certes teories econòmiques totalment errònies (però que beneficien a uns determinats interessos, és a dir a la dinàmica sistèmica dominant) fan la feina de mantenir les estructures socials actuals i són les que, al cap i a la fi, ens estan conduint al col·lapse. Hi ha una trista troballa rere aquest panorama, i és que els més col·lapsistes són els que, teòricament, defensen la continuïtat del sistema, perquè ells són els que ens condueixen al desastre. Veiem doncs que tenim mala peça al teler. 

Hi ha però, opcions, sobre tot quan el sistema està col·lapsant, ja que es trenca aquesta tendència anterior i poden aparèixer altres missatges que s’oposin al missatge uniformitzador general. Tot i, no ens engayem, mantenir-se una certa tendència a adsorvir-los i reconduir-los per utilitzar-los en favor de la dinàmica dominant. Un exemple clar d’aquesta tendència cooptadora és la narrativa que comunica l’eco-feixisme com una forma vàlida de fer front a la situació d'emergència actual.

Per tant, en aquests temps que estem vivint, el missatge i els crits en favor de mantenir aquest paradigma de cobdícia, individualisme i egoísme malaltís seran més forts, però el que hem d’entendre (i acceptar) és la responsabilitat d’actuació individual, la importància cabdal que tenen la nostra cosmovisió i les accions que se’n deriven: com veiem la natura, la resta d’humans i les altres espècies? Les veiem com ‘entitats’ al nostre servei o les comencem a percebre com part nostra?. Perquè segons com ho veiem, interaccionarem amb les altres persones i amb el nostre entorn de forma diferent, i això, en la dinàmica del sistema complex en el que vivim, crearà noves estructures socio-econòmiques emergents que reforçaran aquestes noves maneres d’interactuar. El canvi és possible, però no des de la perspectiva actual: des de la violència, des de l’agressivitat i des de la competència. El canvi es possible trencant aquesta creença que hem anat bastint entre tots: el progrés és dóna de manera natural sempre que permetem que el més adaptat, el més competitiu, lideri el camí, sigui referent i sigui el que tingui més recursos com a premi. No només la Natura no funciona seguint aquesta visió perversa, sinó que creure en aquesta manera de veure el món ens ha conduït a l’emergència actual. 

Per tant, la feina que hem de fer no és només col·lectiva, també és individual. El primer pas: com  re-dissenyem el nostre dia a dia per tal que ens ajudi a veure el món d’una manera diferent a com la propaganda i els missatges majoritaris ens condicionen a veure’l? 

Salutacions,

SZD

Decadència i Col·lapse en un clima canviant

Benvolgudes lectores,

Enceto aquest post fent referència a l’informe de l’IPCC publicat el mes d’agost que té frases molt contundents de les que en parla l’amic Ferran Puig en el seu bloc. Cal dir aquí que el que s’ha publicat aquest mes d’agost passat és només la primera part de l’informe total, el que s’anomena grup de treball u (WGI, de les sigles en anglès) i que resten els altres dos grups WGII (impactes) i WGIII (adaptació) els informes dels quals és previst que es publiquin l’any que ve. Les notícies que venen doncs de la comunitat científica i (també) de la part política són molt preocupants. Vull recordar que aquest no és un informe només científic sinó que està suavitzat pels ens administratius dels estats a través dels seus representants a les Nacions Unides. Comparat amb els informes previs, és clar i exhorta a prendre accions decidides ara mateix i en els propers anys: l'opció d’anar fent la viu-viu s’ha acabat. D’aquest informe, més enllà del que ja s’ha dit molt encertadament, en destacaria que, si ha passat el missatge que ha passat és que realment tothom està molt espantat per la situació actual, es comencen a veure les orelles al llop i no s’hi veu una opció vàlida (dins de l’actual paradigma) per implementar a curt termini. 

Situació actual

Arribats a aquest punt sembla que no ens movem, ja que el darrer informe de l’IPCC (l’AR5, de fet, amb el que es van aprovar els acords de Paris) ja avisava dels riscos de no fer res i, en canvi, les emissions no han parat d’augmentar i no sembla que, a curt termini, es puguin aturar. Davant d’aquest escenari, ja hi ha articles que analitzen quines àrees del planeta són més resilients per mantenir un cert nivell de complexitat social en un context de crisi climàtica, d’això en parlarem en un post futur. Ara però, anem a veure perquè les emissions continuen creixent i no es fa res (de moment) per aturar aquest intent de suïcidi col·lectiu. Ras i curt: com és que tot i les advertències no reaccionem col·lectivament? La resposta a aquesta pregunta és complexa però cal senyalar que en la percepció o consciència col·lectiva de què és i què implica el canvi climàtic, hi ha la mare dels ous del problema. Per simplificar estem en una situació en que es perceb un problema greu, però existeix la creença (diria que, fins i tot, religiosa per part d’alguns) de que fora del sistema socio-econòmic actual només hi ha la barbàrie, el caos i la destrucció, per tant, les actituds són de fugida endavant i/o distracció o de resignació i frustració. Això entronca directament en la visió del col·lapse com una època de decadència. Cal tenir en compte que, des del meu punt de vista, la paraula decadència no té cap sentit útil, és més aviat un ús que es presta a teories populistes i conservadores, perquè implica l’existència d’un zènit social, d’una època daurada i feliç: res més lluny de la realitat, el zènit material de la societat és la causa del seu col·lapse. 

Per sortir d’aquesta actitud primer cal desmitificar el col·lapse com un procés que no té precedents o que sigui fonamentalment negatiu. Segons diversos treballs, totes les societats complexes segueixen cicles d’ascens i descens, en podeu trobar referències en el mateix J. Tainter, en J. Diamon, en P. Turchin o el Seneca Cliff de’n Bardi. En particular hi ha una branca d’estudis anomenada col·lapsologia de la que en parlarem en el futur. 

Però a banda d’aquests anàlisis més moderns i acadèmics, en cada època de descens es pretén explicar la situació donant raons des de diferents perspectives: la ineptitud dels polítics, l'obsolescència del sistema socio-econòmic o la degradació moral i de valors que té la nostra societat occidental-globalitzada. Gairebé cap d’aquestes explicacions és nova, ja que la majoria coincideixen amb les que s’han donat històricament per explicar el decliu o col·lapse de societats anteriors. Prenem el cas més conegut de col·lapse d’una civilitació que encara ara es pren com la mare de la nostra: Roma. Tal com ja vaig fer en un post antic parlant del col·lapse de l’imperi Romà, ara rescataré part del que hi deia allí per fer analogies entre aquella situació i l’actual, però des d’una visió diferent. Aquesta visió vol situar el col·lapse com una transició, un canvi i una adaptació a una situació o entorn nou de la societat que el viu. Aquesta idea no és nova, J. Tainter ja la apunta en el seu llibre de referència ‘El col·lapse de les societats complexes’.

De fet, si volem fer una comparació (veieu la taula) és molt interessant que dues societats tant separades en el temps i tant diferents a molts nivells (tecnològic, d’extensió, de comprensió del món, i d’organització social) es dediquin a fer gairebé el mateix per gestionar les maltempsades associades al col·lapse. 

Taula correspondències Roma-Globalització:

	Economia	Societat	Recursos	Política
Roma	-retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans. -devaluació progressiva de la moneda (reducció de la quantitat de metall preciós en cada peça) -falta progressiva d’ingressos per a l’estat. -increment del deute públic.	-corrupció dels alts càrrecs de l'Administració. -passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions. -crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals. -deteriorament de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves viles d'esbarjo. -disminució del reclutament per a les legions entre la pagesia.	-disminució de la producció agrícola. -disminució de la mineria i la producció de metalls. -plagues. -disminució dels excedents.	-increment d’efectius de les legions (despesa militar). -increment de l’administració. -més inseguretat (increment de la pirateria i de la criminalitat). -més inestabilitat social: revoltes. -impossibilitat de mantenir la política expansionista de colonització. -dificultat de gestionar les crisis per una economia basada en l’agricultura (90%).
Globalització	-devaluació de la moneda internacional (dòlar) per impressió de més bitllets. -increment de la pressió fiscal. -increment del deute dels estats.	-crisi de la classe mitjana del primer món. -deteriorament de les ciutats. -passivitat del ciutadà devant els problemes més greus (clima, falta de recursos)	-estancament de la producció de petroli. -estancament de producció d’altres minerals i metalls necessaris. -pandèmia. -riscos per la seguretat alimentaria global.	-increment de la despesa militar. -impossibilitat de mantenir la política colonitzadora per l’arribada als límits planetaris i per la degradació de la perifèria global (3rmón) -dificultat de gestionar les crisis per la necessitat de l’economia d’expandir-se.

Això ens ajuda a veure que el que estem vivint actualment no és nou, tampoc no és nova la gestió d’aquets fets, tot i que, tal com ens agrada pensar a tots, som la civilització més potent i sofisticada que ha sorgit en la història. Un cop d’ull al passat ens posa al nostre lloc. 

Així doncs cal pensar en el col·lapse com un procés natural, biofísic i no com un problema per si mateix, el col·lapse es dona perquè hi ha un zènit i aquest hi és perquè hi ha una visió expansionista i colonitzadora en les seves diferents formes. Repeteixo, cal desmitificar el col·lapse per poder-lo gestionar. El problema és que associem necessàriament el col·lapse amb patiment i destrucció, quan en realitat aquesta destrucció i patiment, ja hi era, però a la perifèria de l’imperi globalitzat actual. 

Això sí, tenim un avantatge respecte èpoques anteriors: més coneixement respecte el que tenien els romans. Però tenim un inconvenient, els romans havien de gestionar ‘només’ la crisi de recursos, nosaltres hem d’adaptar-nos a banda d’un futur amb recursos minvants, amb un medi ambient i un clima que ens serà cada cop més hostil. 

Opcions/estratègies

Per dissenyar estratègies i crear opcions en l’emergència climàtica, ecològica i de recursos actual, cal tenir una visió de què ha ocasionat el problema i perquè. Per fer-ne una primera anàlisi, seguiré els conceptes de’n Tainter. Segons ell, el col·lapse es dona perquè el triangle expansiu format pel nivell d’energia accessible, l’organització social i el flux energètic deixa de ser funcional i comença a deteriorar-se. Si prenem el sistema socio-economic i biofísic com un metabolisme, podríem dir que en les fases primerenques del col·lapse (les que estem patint ja actualment) es van perdent funcionalitats, al mateix temps que es perd abast geogràfic. En aquest sentit, el sistema que és centralitzat no només geogràficament sinó també en la seva distribució dels recursos (elits vs. població) va deixant caure parts perifèriques que no afectin el funcionament dels nodes centrals de la xarxa: elits i zones geogràfiques riques. Aquest deteriorament geogràfic no l’hem d’entendre únicament com un deixar enrere els estats més pobres del planeta sinó també que això es produeix dins els mateixos estats, per això el concepte estat o regió geogràfica com un tot, quan parlem de col·lapse cal prendre’l amb molta cura. Així doncs, les estratègies passen per una reorganització social que es pugui adaptar a les noves emergències. Sabem com adaptar-nos a emergències puntuals (temporals, catastrofes, situacions de guerra), el problema ara és que tindrem, cada cop més, situacions extremes més freqüents i més sostingudes en el temps, afegides a més inestabilitat social degut a un empobriment generalitzat. L’estratègia ha de passar pel lema que ara s’ha fet popular de la ‘transició justa’ i ‘no deixar ningú enrere’ però sense suposar que els recursos que tenim ara els tindrem en el futur (que és el que fa Europa). 

La reorganització social que necessitem cal que es basi en dos eixos: descentralització (administrativa, econòmica i informativa) i democràcia (social, de coneixement i d’educació). Cal replantejar-nos totes les eines que tenim actualment a nivell social, polític i econòmic, per veure què ens servirà i què no, i cal ser molt flexibles mentalment per poder fer front als imprevistos. Està clar que el sistema actual no ens serveix per navegar el col·lapse, però cal fer molta pedagogia per que s’acabi entenent que això no va de refugis en illes llunyanes per elits que s’ho pugiun pagar: per una vegada en la història de la humanitat o ens salvem tots o no es salvarà ningú. Ningú que ho pugui explicar, perquè la biosfera continuarà, malgrat els humans que es pensaven que eren deus. 

Per això us proposo un decàleg de mesures per fer front als problemes principals d’aquest col·lapse que estem vivint. De fet de mesures proposades tenint en compte les crisis en les que estem en podem trobar a diversos mitjans un bon exemple recent el tenim en l'article de'n Vicent Cucarella (pàgina 8). En el decàleg que proposo aquí hi incloc objectius i mesures per fer la transició. Ens hi juguem molt: la vida de la nostra generació i la de les futures generacions. 

1.- Legislació penal: El canvi climàtic i la crisi ecològica cal emmarcar-la en un problema que afecta a tota la humanitat, en aquest sentit cal ser molt rigorosos en el que fem i com ho fem. Cal proveir un marc legal internacional penal que inclogui els crims ambientals al mateix nivell que els crims contra la humanitat. En aquest sentit doncs qui en els anys anteriors hagi fet campanyes de desinformació per interessos econòmics cal que n’assumeixi les responsabilitats. Si no ho fem nosaltres, ho farà la generació que en patirà els efectes més durs i ens acusaran a nosaltres de no haver fet justícia (i potser l’aplicaran tard i malament). 

2.- Política: La responsabilitat política en aquesta qüestió és majúscula, els partits polítics, tots, l’han de tenir com prioritat número u a la seva agenda, qui no ho tingui vol dir que: o no enten el problema o l’enten i no els importa (en aquest cas cal aplicar el punt 1). Donades les evidències que tenim i el temps que fa que hi són, em sembla que la primera opció (falta d’informació o de comprensió de l’abast del problema) és cada cop menys justificable.

3.- Gestió: Si ens prenem seriosament els dos primers punts cal doncs que els plans d’acció de les administracions i societat civil passen per fer d’aquest tema, de la seva informació i de les seves implicacions una prioritat informativa. La informació ha de començar a centrar-se principalment en mesuradors físics: emissions i energia, posant referències (i arribant a un consens) de quin és el nivell de consum bàsic necessari en termes d’aquestes quantitats per poder adaptar-nos i gestionar la crisi climàtica i ambiental. Prenc com exemple la pandèmia Covid-19: de sobte, tots els mitjans de masses parlaven d’això a totes hores per tal de conscienciar, ho justificava l’emergència i la urgència sanitària. Ningú va posar el crit al cel per no crear pànic o alarmar de la situació. El pànic apareix quan no hi ha opcions, quan no s’explica a la gent com podem transitar el perill de forma ordenada i col·lectiva. Si es postposa el problema i no s’explica amb tota la seva gravetat no només es crearà pànic quan la sitació s’agreugi sinó que les possibilitats de gestió ordenada es reduiran per falta de confiança en els ens que havien de guiar i coordinar en les necessàries accions col·lectives. En aquest sentit doncs, cal evitar i penalitzar totes les estratègies de desinformació i de blanquejament d’iniciatives (econòmiques) en direccions divergents o contràries a l’adaptació i lluita contra el canvi climàtic i la crisi ecològica i de recursos. 

4.- Consumisme: Plans de lluita contra el sobre-consum i el malbaratament, conscienciació de la població de la necessitat de reduir i reaprofitar. Cal deixar clar que el consum i les seves derivades (increment de producció de bens i despesa) enmarcades en un model expansionista/creixentista, són el que ens ha portat a l’atzucac actual. Per tant, tota acció que sigui efectiva passa per repensar aquesta necessitat d’incrementar (o mantenir) el sistema consumista que, per altra banda no aporta cap benestar a llarg termini. 

5.- Propaganda: Reducció progressiva d’estratègies de publicitat i màrqueting de productes, estils de vida o actuacions altament contaminants o que impliquin atacs a la biodiversitat i/o salut dels ecosistemes. En aquest sentit estic pensant en moratòries que, quan expirin, en el cas de no haver-se adaptat, s’apliqui el punt 1. En aquesta primera fase un exemple clar és el que es coneix com rentat verd (greeewashing) que fan moltes empreses fent veure que són i fan el que no fan i que no són.

6.- Adaptació d’internet: informació del cost energètic i d’emissions (a banda del preu) de mantenir un volum d’informació purament d’oci accessible a la xarxa. La societat ha de començar a decidir què es manté i què es deixa caure en la xarxa. És a dir, quina és la quantitat màxima d’informació mantinguda al núvol i el seu cost energètic i en emissions.

7.- (In)justícia climàtica: els plans de transició que deixin (implícitament o explícita) població enrere cal que siguin penalitzats seguint el punt 1. Ara mateix no hi ha acord internacional sobre què fer i com fer-ho (més enllà dels Acords de Paris que ja han quedat obsolets i no han servit per reduir les emissions). El principal escull és qui paga, un argument sense sentit, perquè el mal anomenat tercer món ha pagat des de sempre (deute històric) per tal que al primer món, poguem nedar en l’abundància material i en la misèria moral de tolerar fam al món amb l’excusa d’hipotètics futurs millors. Paga qui pugui pagar (qui més té més paga) i, en aquest cas, els països del primer món, principals beneficiaris de les darreres dècades de destrucció ambiental, són els que han de pagar. Cal explicar que els que puguin pagar paguin ara, sense fer l’orni, sinó, en vint anys (com a molt), ja no quedarà res per a què pagar ni a qui pagar-ho (esfondrament del sistema). Cal imposar que les grans corporacions i multinacionals comencin a tributar pel volum de destrucció creada (deute històric) i recondueixin els beneficis cap a plans d’adaptació i lluita contra el canvi climàtic. Els impostos han de ser progressius cap a les estructures que més d’hora que tard desapareixeran en una societat des-globalitzada com la que ens espera. Amb això no vull dir que no hi hagi d’haver intercanvis comercials o de persones a nivell internacional, però el seu volum serà diferent.

8.- Transport: Reducció del transport aeri i marítim i del transport en general. Això implicarà repensar l’oci i el turisme: cal redissenyar el sistema d’oci actual, més pensat per crear persones acrítiques, distretes i insatisfetes constantment, i transitar a un sistema diferent que serveixi per estimular els valors socials i humans, l’empatia i la cohesió social. En els càlculs (molt conservadors) que hem fet en el projecte MEDEAS referents al transport (podeu veure les publicacions aquí i aquí) per a tenir flotes de transport totalment renovables cal que aquests modes de transport (aeri i marítim) es redueixin a la meitat. Cal doncs dissenyar plans d’adaptació del comerç i l’economia d’acord amb aquesta reducció de volum de mercaderies i passatgers. (Nota: on anem amb ampliació de l’aeroport del Prat?)

9.- Espais naturals: Preservació i ampliació de les reserves naturals i espais protegits. Els espais naturals no industrialitzats o feblement antropitzats actuen de protecció i faciliten l’adaptació al canvi climàtic i disminueixen l’impacte en el deteriorament dels ecosistemes. També cal aquí molta pedagogia quan a l’ús i invasió massiva d’espais protegits i àrees rurals. El mantra ‘jo pago impostos per tant tinc el dret d’ús de qualsevol lloc públic’ és d’una visió curt-terminista que fa molta por, ja que implica no comprendre que el fet de pagar impostos no és suficient per deslliurar-se de les responsabilitats socials i cíviques. Els espais naturals protegits estan pensats per preservar la biodiversitat i compensar la forta antropització de l’entorn natural que tenim al nostre país, en aquest sentit la visió ‘urbanita’ dominant sol considerar el ‘camp’ el món rural i els espais protegits com simples parcs temàtics fets per a la  diversió de la població. Aquest fet està fonamentat en la visió utilitarista/mercantilista de la nostra societat que ho veu tot com objectes (coses) monetaritzables susceptibles de ser comprades/venudes o llogades. 

10.- Agricultura i aigua: Els usos i productes agrícoles cal que canviïn de forma radical transitant des de l’agricultura i ramaderia industrial a una sense l’ús intensiu de fertilitzants i pesticides derivats dels combustibles fòssils i més adaptada a les necessitats locals. El sector agrícola i ramader s’ha de reconvertir per proveir al territori dels productes bàsics i reduir l’exportació a llargues distàncies. En aquest sentit caldria també repensar la dieta actual (massa centrada en la proteïna d’origen animal) i els requeriments de productes de luxe agrícola (fruita i verdura fora de temporada, importacions de carn i peix de zones llunyanes, etc.). Cal també tenir en compte i avaluar els impactes del canvi climàtic en la producció agrícola i ramadera que faran que la seva gestió sigui més difícil. En aquest sentit doncs, cal plans d’acció a mig-llarg termini, coordinats amb la planificació d’usos del sòl. Connectat amb l’agricultura tenim l’accés us i aprofitament dels recursos hídrics, que en el futur patiran una disminució creixent afegida a l’increment de la seva necessitat per l’expansió de l’energia renovable. 

Finalment, cal tenir en compte uns indicadors de progrés en la implementació d’aquest decàleg o, si voleu, alguna senyal que doni idea de que alguna cosa es mou. Des del meu punt de vista, i per posar un exemple, veurem que, al nostre país, es comença a prendre seriosament la crisi ambiental i de recursos quan la conselleria de medi ambient depengui directament de Presidència. També quan la gestió del govern comenci per criteris ambientals, de recursos i climàtics i no es basi en els criteris actuals d’economia de curta volada, basats en indicadors de creixement que hores d’ara encara ens resistim a acceptar que són totalment inútils per afrontar el problema més greu que la humanitat ha afrontat mai. 

Salutacions,

SZD

Reducció i optimització (II): on volem arribar?

(http://www.oficinajove.cat/ca/noticies/10-hashtags-imprescindibles-per-a-la-cerca-activa-de-feina)

Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post vull posar sobre la taula una qüestió complexa però necessària. Això és, com gestionar òptimament i col·lectiva un futur amb recursos materials decreixents en un context de triple crisi? (ambiental, econòmica i energètica-material). Quan, els que portem anys donant voltes al problema dels recursos i el medi ambient, ens plantegem estratègies de gestió, sempre arribem al mateix punt: el problema és social, de model, no és un problema de recursos materials estrictament. Caldria doncs avançar en ampliar el coneixement sobre com gestionar socialment el col·lapse. La gestió social del canvi de paradigma, cal que tingui en compte l'aspecte psicològic a més del social. És en aquest sentit que, si visiteu d'altres posts, quan parlo del problema social, sempre poso de manifest les mancances dels moviments socials de canvi perquè hi trobo a faltar aquesta integració psicològica individual tant necessària. Una part de l'angoixa que produeix la possibilitat de canvi sobtat o col·lapse ve de la incertesa cap al futur. Així, una de les qüestions que poden aportar un cert alleujament a la tensió provocada per la incertesa del col·lapse és tenir un objectiu on arribar, una fita post-col·lapse. Com hauria de ser o com voldríem que fos aquesta societat post-carboni, post-fòssil? Potser si tenim una mica més clar l'objectiu serà més fàcil d'enfilar el camí cap a una transició. 

En aquest post doncs em centraré en configurar un possible escenari final: com hauria de ser una societat futura resilient i sostenible? Les idees que apuntaré aquí estan basades en pensadors i economistes que, de ben segur, molts lectors/es ja deuen conèixer, algun d'ells referències del que actualment es coneix com economia ecològica: E.F. Schumacher, J.A. Schumpeter, N. Georgescu-Roegen, H. Daly o R. Solow, entre d'altres. 

(http://www.ocio.net/estilo-de-vida/ecologismo/economia-ecologica-sus-objetivos/)

L'humà és un ésser social, per tant, la individualitat humana es veu configurada juntament amb la societat en la qual l'individu es desenvolupa. Aquesta societat, al mateix temps, es veu condicionada/determinada per l'entorn mediambiental. Per tant, en primer lloc caldria plantejar-nos quina activitat humana podem prendre com eix vertebrador i coordinador de la interacció individu-societat? Des del meu punt de vista, aquella o aquelles accions individuals que portin a un benefici col·lectiu dins d'un equilibri amb l'entorn. En aquest punt el lector pot pensar: clar, això és el que actualment s'entén per treballar. Doncs no, en el model social actual, treballem per obtenir diners i si, a més, ens agrada el que fem per guanyar-los, molt millor, i aquí es on sol acabar el concepte 'treball'. En una societat ideal post-combustibles fòssils, el treball caldria que fos un servei cap a la societat, no un mitjà per instrumentalitzar als altres i l'entorn, és a dir, el treball caldria que deixés de ser només un mitjà per obtenir recursos. El treball, entès com un servei, cal que tingui una doble funció: exterior (individu-societat) i interior (individu-individu, és a dir, permetre desenvolupar les potencialitats individuals per una major plenitud personal). 

Si el treball és un servei a la comunitat i un mitjà de desenvolupament personal, passa de ser només un mitjà per aconseguir recursos a convertir-se en el nexe que aglutina tot un entorn social i ajuda, al mateix temps, a desenvolupar les potencialitats individuals. Perquè la feina és una funcionalitat inherent de la societat, en la qual, la persona que la realitza expressa la seva individualitat i la retroba reflectida en el conjunt de la societat a la qual serveix. Aquesta aproximació al treball no és nova, la podem trobar moltes vegades expressada en certa manera en campanyes de motivació als treballadors d'algunes empreses. El problema és que aquesta visió del treball com un servei no funciona i és totalment incompatible en un entorn social que creu cegament en el valor de la competència per depredar a la major velocitat possible els recursos (suposats infinits) entesos aquests com objectes, animals o persones. El sistema actual, com ja sabem, repeteix com un mantra l'eficàcia de la competència i la competitivitat per obtenir el benestar, per a que tot funcioni. Ja veiem on ens ha portat aquest mantra inqüestionable. Així doncs, el treball-servei social/mediambiental cal que quedi definit en una mentalitat de no-competència i d'equilibri en les col·laboracions. Aquests equilibris delicats es mantindran si el desenvolupament personal (psicològic) és també equilibrat i, en aquest sentit, l'empatia juga un paper important.

Però el treball cal que fomenti la creativitat individual en dos sentits també, cap a la societat i el medi i cap a la superació de barreres psicològiques internes, per tal d'entendre les limitacions que ens imposen tant l'entorn com la llibertat de les persones que ens envolten. És a dir, una empatia que no tingui en compte les limitacions a tres nivells: personal, social i mediambiental, no deixarà de ser una caritat disfressada, abocada a un bonisme que no ajudarà a cohesionar la societat diversa i a contribuir al desenvolupament personal. Per tant caldria que en la societat futura canviés el concepte de treball entès ara com una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta (DIEC); a que fós, més aviat, una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats, sempre en equilibri amb la natura que l'envolta i sense depassar els seus límits ecològics. 

El pas d'una societat competitiva, basada en la insatisfacció personal a una societat col·laborativa, basada en el manteniment i l'eficiència incloent-hi el medi ambient, cal que tingui unes motivacions clares basades sòlidament en la consciència de que els humans només som una part al mateix nivell que les altres d'un tot que no necessita per res la nostra presència preeminent i dominadora.

Cal, en definitiva, actuar amb la motivació de que la satisfacció individual és impossible sense un entorn social també satisfet (amb les necessitats bàsiques, materials i immaterials, cobertes), i aquest no es pot aconseguir imposant limitacions o separacions de qui és més digne o mereixedor de benestar. Com tampoc, des d'un punt de vista supremacista de l'home vers l'entorn. Precisament, la consciència de la limitació de recursos ens ha de portar a la motivació del repartiment equitatiu no només entre els humans sinó també amb la natura que ens envolta.

Salutacions,

SZD

Verkami pel llibre: Per què la crisi no acabarà mai

Benvolguts/des lectors/es,

Aquest post el dedico a fer difusió d'un projecte que acabem d'encetar a Verkami: la recollida de fons per editar i distribuir un llibre de divulgació sobre el Peak Oil. Aquest és un projecte en el que fa temps que treballem i que recull materials i idees que molts/es de vosaltres ja coneixereu sobre la crisi energètica, ambiental i econòmica que estem patint. El llibre pretén, a més d'exposar les causes de la crisi actual, emfatitzar que la transformació futura del sistema socioeconòmic cal que vagi en una direcció que apunti cap a quelcom que estigui en equilibri amb les noves condicions i limitacions físiques actuals. 

Tot seguit us en faig una breu descripció, que també podreu trobar a l'enllaç de Verkami.

Descripció del projecte

Un llibre d'aquestes característiques (divulgatiu i amb una visió resumida) no es troba en cap de les dues llengües en les quals està escrit (català i castellà) per tant, pensem que és una eina necessària per divulgar el problema de la crisi energètica i que pot tenir una gran difusió.

Els autors, el Jordi Solé i el Francesc Sardà, som científics a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona que, a part de la nostra tasca d'investigació, ens dediquem a difondre i explicar temes, relacionats amb la nostra recerca, d'interès per a la societat.

Vivim temps de canvis profunds sota l'actual crisi econòmica, i creiem que des de la nostra perspectiva hem d'ajudar a donar una visió diferent sobre el plantejament dels actuals reptes de futur al gran públic. És doncs des d'aquest punt de vista que hem escrit aquest treball de divulgació Per què la crisi no acabarà mai, un llibret de 50 pàgines il·lustrat, llest per publicació, per posar en evidència la forta relació entre els problemes econòmics i financers actuals amb la seva base física i ecològica.

El llibre posa de manifest com la societat actual globalitzada ha arribat als límits del creixement econòmic degut, essencialment, a que aquest es manté per l'increment en l'explotació dels recursos naturals i els energètics (combustibles fòssils) en particular. Si el creixement econòmic no és doncs ja possible, caldrà repensar aquest model actual per adaptar-lo a la nova realitat. El nostre llibre pretén ser una petita contribució al necessari debat social sobre aquest canvi ineludible.

Calendari previst

En principi dependrà de Laertes, però segons ells, en un termini de mes o mes i mig tindrien enllestides les còpies i podríem començar la tramesa i distribució de llibres.

Moltes gràcies pel vostre interès i, si podeu, us agraïria la difusió.

Salutacions,

SZD

Matrioixca

Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post us referencio l'article que vaig escriure per a la revista15/15\15 el mes de gener. Espero que el trobeu interessant.
Salutacions,
SZD

La hipertròfia del model econòmic actual ('Eppur si muove').

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser un apunt a un fet que, segurament, molts dels lectors d'aquest bloc ja coneixen o, si no és el cas, intueixen d'una manera o una altra: la ciència econòmica no està preparada per fer front als problemes que ja han començat a castigar la nostra societat. Quan parlo d'economia estic pensant en l'economia convencional, la que apliquen els governs per prendre les seves decisions i que té la seva base en bona mesura en els postulats d'A.Smith i J.M. Keynes. Pretenc doncs donar una visió molt divulgativa (i per tant, ni profunda ni rigorosa) per entendre com hem arribat a aquesta situació d'incapacitació d'una de les eines més potents que ha tingut la societat industrial per al seu desenvolupament.

Aquest és un bloc divulgatiu, per tant, no m'estendré en conceptes tècnics i subtilitats que, espero, els lectors més documentats en la matèria sabran perdonar-me. Comencem doncs per la definició de la ciència econòmica, segons el DIEC, economia és:

1 1 f. [LC] [ECT] Administració ordenada dels béns d’una comunitat, d’un estat, d’un establiment. Economia domèstica.
1 2 f. [ECT] Estudi de l’administració correcta dels recursos escassos en els seus diversos usos possibles, per satisfer les necessitats humanes.
1 3 f. [ECT] Configuració esquemàtica d’un sistema, d’una estructura o d’una realitat econòmica. El model d’una economia oberta. Economia capitalista. Una economia rural. Una economia planificada, desenvolupada.


M'interessa especialment la segona definició perquè, aquesta precisament, és la que ha perdut actualment el seu sentit. De fet, degut a la influència del pare de l'economia moderna, Adam Smith, l'economia actual encara es basa en les aproximacions que es deriven de considerar que cal administrar els recursos com si aquests fossin il·limitats per un costat i, si no és el cas, infinitament substituïbles. Això és així en el que s'ha pres i continua prenent-se com un axioma: la llei de l'oferta i la demanda.
Què són la llei de l'oferta i la demanda i el criteri de ceteris paribus? L'oferta i demanda (en lliure mercat) diu que si un recurs es fa més escadusser llavors el preu en reflecteix aquest fet, pujant. D'altra banda, si un producte és car, es pot optar per substituir-lo per un altre més abundant i, per tant, més barat. I de fet, això explica certs comportaments econòmics, però no d'altres. A més es suposa que el preu es regula mantenint la resta de factors o condicionants econòmics constants (ceteris paribus). Tot i que la teoria econòmica clàssica ha evolucionat molt des de Keynes, cal dir que no ha estat capaç de predir l'actual crisi ni, com sabem, de gestionar-ne les seves conseqüències a nivell global, en gran part degut a l'acceptació de dogma dels preceptes del 'lliure mercat' i de la llei de l'oferta i la demanda. També cal dir que, entre els economistes hi ha diferents veus que no combreguen amb els postulats actuals que apliquen a ulls clucs els polítics. Hi ha hagut, i hi ha, veus que s'han oposat (per exemple E.F. Schumacher) i que s'oposen als plantejaments heretats des de fa dos segles. Però tot i així (i que em corregeixin els lectors més doctes en la matèria) no hi ha cap corrent actual dels que dominen l'agenda política que es plantegi realment retornar a l'esperit original de l'economia: la gestió dels recursos escassos i l'estudi d'una economia en col·lapse per l'efecte de la limitació d'un recurs insubstituïble: l'energia. I això és així perquè llavors ens enfrontem a un problema extremadament complicat, veiem perquè.

Tant la llei de l'oferta i la demanda que hem comentat com la del lliure mercat (o de la mà invisible dels mercats que tot ho regulen) fallen quan el sistema arriba als seus límits, com ho està fent actualment. En matemàtiques diríem que aquests dos preceptes anteriors són aproximacions que venen de modelitzar (és a dir, idealitzar) l'economia real. En aquesta modelització de processos s'assumeixen dues hipòtesis: linealització (llei de l'oferta i la demanda) i dependència univariant (ceteris paribus). Quan la base de tota economia, és a dir, l'energia, arriba al límit de producció i no pot créixer més, llavors les coses comencen a no funcionar en un sistema pensat per créixer i fer servir aproximacions lineals (és a dir, proporcionalitats entre variables). Així doncs, quan el sistema és no-lineal, la causa i l'efecte no són proporcionals. Però és que, a més, quan el sistema arriba als seus límits, les variables que es relacionaven per parelles per exemple, ja no ho fan, i els efectes passen a dependre de més d'una causa. 

Quan el sistema no es pot predir utilitzant coeficients de proporcionalitat entre variables que, fins a la data, eren fiables per fer certes estimacions o prediccions, per exemple el PIB, la taxa d'atur o la inflació (per donar alguns indicadors macroeconòmics habituals) llavors cal que es comenci a pensar en utilitzar altres eines. És més, com que les relacions entre aquests i d'altres indicadors macroeconòmics són diferents (ja actualment) de les que havien estat en l'època de creixement exponencial de l'economia, no es poden prendre com variables independents, cosa que en pot invalidar alguna d'elles (com és el cas del PIB per relacionar-lo amb indicador de riquesa o de prosperitat).


Ja veiem doncs que, en temps d'escassetat no tenim, precisament, l'eina que ens hauria de servir per gestionar millor els recursos, preparada per fer-ho. Ben al contrari, el que sembla que comença a ser la tendència actual és utilitzar aquesta eina (l'economia) per portar el sistema encara més als seus límits, ignorant-los o empenyent-los cap al futur. És a dir, prenem el model, la idealització o les aproximacions del món, com la veritat, entestant-nos a que el món platònic d'economia neoliberal sigui igual que el món real, físic. En aquest punt, només cal recordar el que la llegenda diu que va dir Galileo quan va abjurar de la visió heliocèntrica.

Com ja he comentat diverses vegades, aquesta actitud porta, no només a incrementar el risc de col·lapse, sinó que n'incrementa, en cas que es doni, la seva rapidesa i profunditat.

Quina direcció cal emprendre doncs? D'una banda la que ja comença a posar en pràctica l'economia ecològica. Per l'altra banda, cal començar a adonar-nos que, segurament, s'invertirà el patró de relació entre la microeconomia i la macroeconomia. Fins ara, hi ha hagut una preeminència del factor macro sobre el micro degut, bàsicament, a que com que l'energia era pràcticament gratis tot era escalable a nivell planetari: el cost del transport de bens i de fabricació a gran escala ha estat negligible en front del cost de fabricació a petita escala, afavorint la fabricació massiva i el transport global. Aquesta tendència ha supeditat totalment l'economia de petita escala (micro) a l'economia i les tendències de gran escala (macro). Això, amb la creixent escassetat de combustible fòssil, canviarà i s'invertirà un altre cop, tornant a pesar més el factor micro que el macro. Aquest fet no vol dir que en el futur l'orientació o estudi macroeconòmic no tingui cap sentit, sinó més aviat que aquest macro serà menys global (o poc global) com ho era abans de l'era dels combustibles fòssils i haurà de ser entès més aviat com una disciplina d'àmbit regional, amb receptes diferents per a cada zona. Però repeteixo, el col·lapse de l'actual model econòmic evidenciarà l'obsolescència d'una de les disciplines econòmiques que més èxits havia donat fins a la data: la macroeconomia.


Així doncs és clar que, quan arribem als límits d'explotació i producció d'un bé que no és una mercaderia més i que no és substituïble, cau pel seu propi pes qui mana: l'economia depèn sempre de la física, i no a l'inrevés. En una època on la troballa dels combustibles fòssils havia portat els límits físics molt lluny de la immediatesa de l'escala humana, l'economia s'havia adaptat a aquest paradigma, perdent el sentit de ciència que gestiona els recursos limitats per passar a ser la ciència que gestiona el creixement i els bens que aquest genera (és a dir eludint l'accepció 2 del DIEC i centrant-se en les dues restants). Això ha estat possible perquè les límits físics i materials s'han expandit moltíssim amb un aport virtualment infinit d'energia (a principis del segle XX). La qual cosa ha generat l'economia globalitzada i la importància cabdal de la macroeconomia. Però la física sempre mana sobre l'economia, sempre, i ara, arribats als límits haurem de retornar a una ciència econòmica que no només gestioni els recursos escassos i tingui en compte els límits físics i ecològics del planeta sinó que, a més, pugui oferir estratègies per gestionar un sistema econòmic i social en col·lapse. I és precisament aquest punt de vista que ens costa assumir quan, tot sovint, després de prendre consciència en les xerrades divulgatives es demana una 'solució', la cara dels oients quan la resposta és: no hi ha solució! ho diu tot. No hi ha solució tal com hem entès fins ara les solucions (de dalt a baix: de macro a micro). La gestió de les crisis que estem vivint serà micro (de baix a dalt) o no serà. Per això és tant important endegar iniciatives locals, de proximitat. Quan ens preguntem: i jo, què hi puc fer? la resposta és clara: comença a pensar en local, és el futur. A partir d'aquí un món nou comença a obrir-se... Se'ns ha girat feina, molta feina, a tots plegats.
Salutacions,
SZD

L'etern retorn o 'el dia de la marmota'.

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post pretén ser una mica controvertit, perquè dispara sota la línia de flotació de la majoria d'activismes (que no de tots, cal dir-ho). És, per tant, un post que busca en certa manera una mica la provocació per despertar un sentit crític i una auto-revisió. Bé, doncs sense més dilació, comencem.

Ja he parlat en alguns altres posts dels treballs de'n Tainter i de'n Turchin. Doncs bé, un aspecte que sovint se'ns escapa quan considerem les seves teories és que la versió històrica de les esquerres sobre 'les conquestes dels drets socials' degut a la lluita del proletariat, tal com expressa el marxisme, fan figa. M'explicaré. I, per fer-ho, cal que primer recorri a les matemàtiques, definint quan una condició perquè ocorri quelcom és necessària i quan és suficient, però ho faré amb un exemple perquè quedi més divulgatiu. Una condició necessària per poder tenir el carnet de conduir és ser major d'edat, però el ser-ho no és suficient per poder tenir el carnet. Així és necessari, tot i que no és suficient, tenir divuit anys per poder conduir.

Sabem que el benestar que (encara ara) tenim a nivell material (que no psicològic) és degut a que hem viscut 200 anys d'explotació de recursos energètics fòssils, els quals han funcionat com esclaus energètics. L'energia abundant és condició necessària (tot i que no suficient) per tenir un nivell de benestar generalitzat en el sistema capitalista actual. El que sovint s'oblida des de l'activisme (el que la història ens ensenya i el que ens diu en Turchin en els seus treballs) és que per a què la revolució social arribi a un repartiment de la riquesa realment efectiu, cal tenir recursos (energia) en abundància, si no és així, tenim un repartiment molt desigual d'aquests recursos. Això ja ho he comentat en d'altres posts i, recentment també ho ha publicat algun estudi. Fixem-nos-hi, parlem de l'estat del benestar, benestar per a qui? Realment, les lluites socials han portat a una major igualtat en el món en aquest repartiment de recursos? Des del meu punt de vista rotundament, no. Cal dir-ho clarament, hem estat víctimes d'aquest activisme naïf d'esquerres (que no és tot l'activisme d'esquerres, cal dir-ho) que pretenia lluitar pels drets socials en el món ric, mentre mirava cap a un altre lloc quan es tractava dels drets dels estats pobres del planeta. Per tant, des d'aquest punt de vista no és que hi hagi hagut una conquesta dels drets socials amb la lluita obrera, és que hi havia més pastís a repartir i, clar, les engrunes eren més grosses pels pobres desgraciats que estàvem prop de la taula del gran capital, per la resta, el de sempre: misèria i desesperació. Per tant, per a mi, llec en la matèria d'història i economia (no sóc ni una cosa ni l'altra, només un físic amb formació en ecologia) la teoria del pretès esclat revolucionari que porti a un assoliment de drets és falsa en essència. És el que es dedueix de les teories que abans he comentat. I és així fonamentalment perquè la societat en la qual vivim no és, ni ha estat en cap moment, igualitària. Per tant, i si no haguéssim conquerit cap dret? Sinó que, senzillament, les classes dirigents haguessin permès que, en pro del seu major benestar arribéssim a tenir unes engrunes més grosses? És més, valdran les teories i hipòtesis històriques que hem conegut en un món vivint en el costat esquerre de la corba de Hubbert per un món totalment diferent, que comença ja a viure en el costat dret de la corba de Hubbert? (i, sobre tot, en un costat dret amb l'efecte de la reducció dràstica de la TRE).

Però anem un pas més enllà, si l'abundància energètica es condició necessària en el sistema actual per un cert repartiment de la riquesa (és a dir, perquè arribin engrunes més grosses): què passa quan no es compleix la condició necessària? Doncs sí, efectivament, s'acaba la festa i, si fem cas a la història, s'acaba malament: guerres, violència, fam i epidèmies. L'apocalipsi? Un altre cop, rotundament no. La via més probable, la violenta, no és una condició necessària, però des del meu punt de vista, acceptar que la revolució (és a dir la violència) històricament ha portat beneficis (aconseguir repartir el pastís) és perillós. I ho és perquè l'opció revolucionària porta associada un cert grau de destrucció que, en un escenari de recursos de tot tipus minvants, acceleraria el col·lapse. Per tant, cal ser valents i trencar certs esquemes que, al cap i a la fi només beneficien a qui té el poder (i reparteix les engrunes) perquè, precisament qui té el poder l'exerceix amb l'ús de la violència (sigui del tipus que sigui: psicològica o física) per tant l'opció violenta, l'esclat social, només l'acaba afavorint. Només cal veure en que han acabat les revoltes que recordem més recents: la mal anomenada primavera àrab, Síria i, ara recentment Ucraïna. Curiosament (o no) moltes d'aquestes revoltes estan relacionades amb el preu de l'aliment, tal com apuntava l'Antonio en un post o tenen una component geoestratègica relacionada fortament amb el subministrament energètic (Ucraïna). Cal tenir clar que existeix un risc alt de dues classes socials molt separades (tal com apuntava l'estudi mencionat anteriorment) però el problema fonamental de la fragmentació social no serà a causa dels 'rics', el problema serà la falta de recursos bàsicament, afegit al fet de tenir unes classes dirigents obsessionades en mantenir el BAU...

Per tant, veure com una opció la revolta en el sentit convencional, tal com ens han explicat que ha funcionat en la història, és un error. La violència sempre acaba afavorint al més poderós. Així doncs, què cal fer? Des del meu punt de vista, desconnectar del sistema progressivament. Els que tenim clar que el sistema actual més d'hora que tard ha de fer fallida, cal que fugim de les opcions polítiques o fins i tot, de la idea que una opció revolucionària aportaria quelcom constructiu a un nou paradigma. I així, cal pensar en clau de nou paradigma, cal fermesa i habilitat en aquests temps interessants i terribles que ens ha tocat viure. Però sobre tot cal deixar enrere idees obsoletes sobre el funcionament d'un món el futur del qual serà molt diferent del que podem arribar a intuir amb la informació del passat, és a dir, en l'època de recursos abundants. En aquest sentit, si observem el comportament de la humanitat al llarg del temps sembla que hàgim viscut atrapats en el temps. Ja que civilització rere civilització han anat originant-se, creixent, esgotant els recursos que les sostenien i, finalment, col·lapsant. Talment seguint la dinàmica de qualsevol plaga o proliferació algal. El llibre de'n Jared Diamond ens en dóna uns quants exemples. El problema que patim actualment és que degut a l'ús intensiu dels recursos fòssils estem canviant el patró habitual, cíclic, per un que porti conseqüències a moltes generacions futures. No només estem exhaurint els recursos materials, sinó que també incrementem els nivells de pol·lució del medi ambient, en canviem la geografia a gran escala i estem modificant el clima. Tot això fa que hàgim deixat de comportar-nos com proliferacions algals o bacteris en una placa de petri, per canviar a adoptar un comportament suïcida, com el dels virus o les cèl·lules cancerígenes. No estem contents amb estar atrapats en el temps com en el dia de la marmota que, en el nostre afany destructiu, ens hem deixat arrossegar per la nostra part més violenta i depredadora per intentar sortir d'aquest cicle. No comprenem que sortir d'aquesta manera, és a dir, accelerant i accentuant el patró que ens ha portat sempre al cul-de-sac del col·lapse en cada nou cicle, aquest cop pot fer que arribem al punt de no poder repetir aquest cicle mai més.

Finalment, vindrà un temps en que la gent se n'adonarà de que el sistema s'ha mort, de que el vell paradigma ja no funciona i de que aquesta manera de fer ha deixat un rastre de destrucció que perdurarà molt de temps. El que serà crucial en aquests temps és tenir la claredat de veure perquè el sistema va col·lapsar, precisament per no repetir els mateixos errors que, en els diferents col·lapses de civilitzacions, s'han anat repetint. Tenim una oportunitat, la darrera oportunitat, de no repetir el que hem vingut fent volta rere volta. I és la darrera oportunitat perquè aquest cop ja haurem devastat tot el planeta, potser això ens farà despertar...
Salutacions,

SZD