Catalunya: entre la negació, la ira i la negociació

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9e/Palau_Parl_Cat.jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric en aquest post sobre el resultat de les eleccions el diumenge al nostre país. Ho faig saltant-me un principi bàsic que he intentat seguir des del principi d’aquest bloc, que és no escriure amb pressa, però crec que les circunstàncies actuals ho requereixen i crec també, que els resultats són tant obvis i evidents, que no cal esperar gaire per fer quatre apunts de la trista realitat que mostren les tendències de vot. 

Cal dir doncs, que tenim mala peça al teler en dos aspectes: el primer i més important és la constatació de que l’electorat a Catalunya és fortament involucionista pel que fa a polítiques climàtiques i de protecció dels ecosistemes. El segon aspecte és que l’opció de regeneració democràtica s’ha aconseguit descativar (de moment) pel moviment involucionista/conservador. Veiem en aquest post el primer aspecte i, en un de futur, parlaré del segon.

L’actual espectre parlamentari mostra que, 125 dels 135 escons al Parlament (85,96% dels vots) són conservadors. Amb això vaig més enllà de les etiquetes sentimentals que ven cada maquinària electoral de partit. És a dir que, pel que fa, per exemple, als tres partits més votats, les seves actuacions a nivell mediambiental són gairebé calcades: tots ells han governat en un moment o altre i cap d’ells ha seguit polítiques decidides per fer front al problema. Deixeu-me dir que de problema només n’hi ha un de gros: la nostra supervivència com espècie i la de moltes altres que arrossegarem en aquesta bogeria. D'aquest en  deriven després tots els altres que tenim actualment. Alerta, això no vol dir que dintre de cada partit no hi hagi sectors molt preocupats pel medi ambient, però aquests sectors tenen molt poc pes en les polítiques que acaba fent i aplicant a curt i mig termini el seu partit i, per tant, a la pràctica, és com si no hi fossin. El que indiquen els resultats és que als habitants de Catalunya (al menys els que han votat en aquesta contesa electoral) o no els importa, o no creuen necessari un canvi de manera d’afrontar el problema mediambiental, ja que els partits que han votat majoritariament o el neguen directament (Vox i PP) o fan veure que els preocupa, però a l’hora d’actuar proposen pedaços que són més un rentat verd que una altra cosa. Els dos partits que proposen de manera directa alguna acció representen només el 9,91% dels vots. 

Fa temps que vaig parlar de les fases del dol en el problema de col·lapse mediambiental i de recursos que estem patint. En el model de Klüber-Ross, a nivell social, els resultats indiquen que estem en les dues/tres primeres fases: negació i/o ira o, com a molt, en la de la negociació. És a dir que l’espectre polític en el Parlament ens mostra que les propostes polítques principals es centren en mantenir l’actual model perquè, o no veuen, o no reconeixen que fent les mateixes polítiques que s’han fet en els darrers 60 anys però posant més renovables no és una opció que solucioni el problema. Cal dir que el que ens passa a Catalunya no és una peculiaritat i que seguim les tendències a nivell europeu, però també cal dir que aquestes tendències aquí es veuen agreujades per la situació particular i les inèrcies històriques (tant autòctones com del país veí, que imposa la seva manera de fer) que configuren la realitat actual. 

Per tant, segons el panorama actual, caldrà actuar des de les plataformes socials i l’activisme fent pressió des de moviments ciutadans per contraposar-se als interessos econòmics (o lobbies) dominants que pretenen (i sembla que aconsegueixen) utilitzar les institucions com a corretja de transmissió i plataforma d’implementació dels seus interessos particulars. Aquests interessos són curt-terministes i volen un retorn immediat de les seves accions o ‘inversions’ amb diner públic que ‘ajudi’ a implementar els seus negocis (la majoria dels quals són, en el millor dels casos, rentat verd). En tenim uns quants exemples, però citaré els tres més característics: el projecte de macro complex turístic a Tarragona, el macro parc eòlic a l’Empordà i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Tots tres són una aposta per un model suicida que no només trinxa el territori i beneficiarà a uns pocs, empobrint-ne a molts, sinó que, en el cas de l’aeroport és llençar els diners quan el transport aeri es reduirà en les properes dècades. En el cas del parc eòlic pot causar un dany majúscul i irreparable als ecosistemes marins i en el cas del complex turístic al camp de Tarragona degradarà socialment i incrementarà la necessitat de recursos en un àrea que ja està al límit pel que fa a la seva vertebració social, contaminació i en necessitats materials. 

Tot plegat doncs apunta a que sigui qui sigui dels grans partits que gestioni l’autonomia els propers 4 anys, decisius en adaptació i mitigació del Canvi Climàtic, no han entès (o no volen entendre) els reptes que hem d’afrontar i el canvi de model que implica. 

Fins aquí el diagnòstic, ara cal veure com actuar davant aquesta situació. En primer lloc la situació que vivim és un signe clar de les primeres fases del col·lapse. Vull recordar aquí que el col·lapse es dona perquè la societat que el pateix s’entesta en seguir aplicant velles polítiques i maneres de fer a problemes nous. Això passa perquè tal com vaig comentar en el darrer post el sistema actual pretén vendre que un problema irresoluble té solució, per això parlava de la quadratura del cercle (matemàticament és un oxímoron). Les eines que tenim de representació democràtica clarament no són útils per la situació de col·lapse que estem visquent, bàsicament perquè es necessita una gestió democràtica més descentralitzada, més representativa i més participativa i adaptada a cada territori, cosa que va contra la tendència de cooptar i controlar les decisions i el govern pels grans interessos econòmics. 

Aquesta acció des de fora de les institucions, cada cop més dominades per aquesta visió curt-terminista i de cerca del benefici immediat i allunyat de l’interès públic, cal que estigui basada en un canvi de perspectiva. Aquesta perspectiva implica unes actuacions que entenguin que l’objectiu es ajudar a un canvi de model que es produirà d’una manera o una altra, però que l’important és treballar pel com i no tant pel què. Es a dir, està clar que el model creixentista, neo-liberal i injust actual està a les acaballes, l’important aquí és que quan la majoria de la població se n’adoni (i ja se n’adona: què és sinó l’augment del populisme i el feixisme?) no caigui en la desesperació o l’apatia. Per això cal treballar en els canvis de mentalitat, en l’establir xarxes de suport social i en no esperar resultats immediats. D'aquesta part pràctica en parlaré en el següent post. 

Finalment deixeu-me fer un apunt final pels que sempre deslliguen l'eix nacional de l'eix social o l'ambiental: sense el nostre patrimoni natural (i això és la protecció del medi ambient i ecosistemes) no hi ha país, no hi ha cultura i no hi ha, al capdavall, política vàlida. Fins que els moviments polítics del país, actualment els que s'anomenen independentistes, no posin com a prioritat vertebradora del moviment la protecció del medi ambient i els ecosistemes enfront de l'actual model suïcida i assassí, no tenim opció. En parlaré més en detall en un post proper. 

Salutacions,

SZD

La COP 28 i la quadratura del cercle: el paper de l'activisme

(https://www.cop28.com/)

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post amb una certa tristesa, però he de dir que sense gaire sorpresa. Després d'un temps, es pot tenir una mica més de perspectiva sobre el que va passar a la COP28. Tot i la propaganda que s'ha fet, aquesta reunió internacional no ha arribat a donar acords prou sòlids per evitar els pitjors escenaris climàtics. Vist el que hi ha, i tenint en compte les darreres notícies preocupants pel que fa al canvi en el comportament dels corrents oceànics que són els que mantenen el clima estable ens enfrontem a situacions molt complicades en el futur proper. Per tant, sembla que la tendència, tal com apuntava en un altre article, és anar cap un escenari anomenat de ‘Rivalitat Regional’: el que s’anomena SSP3-7.0 a l’IPCC. Aquesta rivalitat es comença a veure fins i tot en la COP28 mateix, on han quedat clarament definits dos grans blocs amb interessos contraposats: EUA i Europa amb estats més o menys afins i la Xina, Russia i la resta de productors de petroli i altres recursos necessaris per a tothom. Els dos blocs difereixen en dues opcions aparents: emprendre accions inmediates o bé confiar en la tecnologia de captura de carboni i postposar les accions per a més endavant tot i seguint explotant els combustibles fóssils. Dic aparent perquè en cap cas es planteja públicament el veritable problema: cal refer el sistema de dalt abaix i, mentre no es plantegi això, continuarem en l’atzucac actual. Així la pregunta que cal fer-se per entendre el que passarà en les següents COPs és: és possible gestionar i evitar els pitjors escenaris climàtics mantenint l’actual ordre mundial, el conjunt d’interessos geopolítics i equilibris de poder? No crec que valgui la pena respondre-la hores d’ara.

En un altre post, més endavant, em centraré en la resolució que es va aprovar i les mesures que, alguns mitjans, ens volen fer passar per un ‘èxit’. Aquí sembla que aplica allò de que si repeteixes moltes vegades una mentida semblarà que és veritat. Però la veritat és molt tossuda, i acaba treient sempre el cap per algun lloc. Entre d’altres coses, el que fa palès l’acord que se’ns ha venut és un posicionament de dos blocs que no estan d’acord en el model de negoci que volen impulsar (un renovable, l’altre fòssil), però de cap manera cap dels dos blocs defensa un canvi de sistema, i aquest és el problema real. 

Així doncs, els que treballem en aquest problema i en fem divulgació, cal que entomem el repte i que acceptem que, ja que tenim un panorama desolador, no podem continuar pensant que el problema es solucionarà per una acció conjunta internacional. Com he dit abans, anem directes a l’escenari SSP3-7.0 i cal acceptar-ho (més endavant dedicaré un post sobre aquest escenari en particular, per veure què ens espera en el futur). Cal acceptar que no hi ha una solució com ens la pretenen vendre i que, fet i fet, la veritat (que treu el cap) és que potser no n’hi ha haguda mai tal com ens la venen. Es a dir, veiem que les accions a gran escala per gestionar el problema de l’emergència climàtica no poden fer un canvi de rumb ràpid. Deixeu-me posar una imatge per entendre-ho: estem a bord d’un Titanic, que és el nostre sistema socio-econòmic i aquest no és ni flexible ni ràpid en l’adaptació (diríem que té molta inèrcia, com un gran vaixell). Així doncs, els canvis que, cada cop més, han de ser ràpids no es poden implementar a temps en aquest gran vaixell que necessita un cop de timó. Per tant, cal canviar de sistema. I això vol dir saltar als bots salvavides. 

Però, davant d’aquest fet, què hi podem fer? Cal deixar-nos portar per l’angoixa i la depressió? O potser val més la pena caure en la fugida? Es adir, centrar-se en el dia a dia per oblidar el desastre, i fer veure que de moment no passa res, amb l’esperança de que ‘a mi no em toqui’ perquè ‘el pitjor passarà quan ja sigui molt gran o ja no hi sigui’. A mi no em sembla pas que cap d’aquestes opcions sigui la bona. 

Quan parlem doncs de les actituds devant el desastres climàtics, hi ha alguns treballs que ens poden ser d’utilitat. L’any passat es va publicat un article (podeu trobar-lo aquí o llegir-ne una síntesi al final d'aquest article a la revista Atzavara) que intenta estudiar aquesta situació de falta d’esperança devant l’acceptació del col·lapse. L’article es pregunta si hi pot haver un activisme sense esperança. És a dir, s’analitza, mitjançant unes enquestes a activistes, el grau d’esperança que tenen en canviar el sistema o evitar el col·lapse, i en què es centra aquesta esperança. Bàsicament, es troben quatre possibles reaccions generals: la de fer difusió i donar a conèixer el problema confrontant el sistema actual però amb l’esperança de canviar-lo (seria l’activisme tradicional), la segona, de perdre l’esperança i tenir una actitud de conformisme amb el sistema (és a dir, renunciar), la tercera es centraria en els moviments de construcció d’un sistema alternatiu i en el fet de que l’esperança es pot mantenir focalitzant-se en aquestes alternatives i, finalment, la darrera seria la de, tot i haver perdut l’esperança en poder evitar el col·lapse canviant el sistema, actuar, però basat en el fet de que s’ha de fer ‘el que és correcte’. 

Les conclusions a les que arriba l’autor és que l’acceptació de que la catàstrofe mediambiental és inevitable no desmobilitza, més aviat el que fa és reformular l’esperança o la motivació dels activistes en una altra direcció. En general es canvia l’esperança de canvi del sistema a l’engròs per altres motivacions més locals i centrades en aspectes diferents de voler mantenir el sistema o transformar-lo. Així mantenir la lluita per una causa perduda com ‘evitar el col·lapse’, és possible si la lluita val la pena, si ajuda a mantenir un valor important, com pot ser la lleialtat, la dignitat, el ‘fer el correcte’ o ser capaç de mirar als nens a la cara. L’activisme, en aquest cas, rau en l’esperança de que els valors es poden mantenir tot i que les alternatives al col·lapse no acabin funcionant. 

Però, per a mi l’important d’aquest estudi és que deixa veure que cal canviar l’objectiu actual materialista a un d’ètic i inmaterial. Si el canviem, canviarà al seu torn el camí a recòrrer i la motivació que tenim. Des del meu punt de vista, només així podrem ser exitosos i només així podem treballar en la confiança més que en les expectatives. Per tant, l’activisme o la ciència mateixa cal que treballi per transmetre valors, juntament amb l’acció. Anirem profunditzant-hi en successius posts.

Saluacions,

SZD

El Canvi Climàtic i la vida al planeta: més enllà de l'ecologia

(http://www.sci-news.com/astronomy/science-earth-like-exoplanets-universe-03361.html)

Benvolgudes lectores,

En aquest post us vull fer un resum d'un article de revisió que ha estat publicat recentment a la revista Science. L'article revisa l'enorme empremta que està tenint el Canvi Climàtic en la biosfera. En aquest bloc ja he comentat en d'altres ocasions que els temps que estem vivint estan marcats fortament per tres crisis: climàtica, ecològica i energètica. 

En aquest nou treball de recopilació que us comento, es documenta el que ja alguns fa temps que anem veient pel que es va publicant sobre el canvi climàtic i el seu impacte sobre els ecosistemes: que la crisi ecològica deixa de ser-ho per convertir-se en quelcom més genèric i profund: una crisi biològica. Fins a la data, han anat apareixent diferents treballs científics que alertaven dels canvis en els ecosistemes deguts a l'activitat humana. Un d'aquests, ja de l'any 2012, era també de revisió (compendi de treballs científics sobre la temàtica tractada) i parlava dels canvis abruptes en els ecosistemes degut a l'efecte de l'activitat humana. En aquest article es deia que sobre el 2045, de seguir la tendència actual, tots els ecosistemes de la terra experimentarien un canvi cap a un estat incert. Recordo, en aquest punt, que la nostra alimentació depèn, precisament, de saber com, quan in en quina quantitat podrem tenir collites per alimentar-nos i alimentar al bestiar.

Doncs bé, si les previsions a l'any 2012 alertaven sobre el problema en els ecosistemes, ara en aquest nou article, es diu que els impactes del canvi climàtic són ja evidents a nivell fins i tot genètic. Us en faig doncs un breu resum.

En el treball s'entén impacte com: canvis (positius o negatius des del punt de vista humà) d'un procés ecològic degut al canvi climàtic. A partir d'aquí es considera la rellevància d'aquest efecte en els ecosistemes i en els sistemes humans. És a dir, com afecta el canvi climàtic al menjar i d'altres recursos (pesqueries, agricultura, boscos i producció ramadera) i a la salud dels humans. Les evidencies apunten cap a un increment de la impredictibilitat (tal com ja es deia a l'estudi del 2012) però en aquest article es constata que la impredictibilitat vindrà accentuada per una reducció de la diversitat genètica en els cultius que, a més, tindran uns rendiments inconsistents amb el que s'ha vingut observant en el passat, un decreixement de la producció pesquera degut a la reducció de la mida del peix i una disminució de la producció de vegetals degut a menys períodes de fred a l'hivern que, en conjunt, posaran en escac la seguretat alimentaria global. A més, es preveuen canvis en la distribució de vectors de malalties, juntament amb l'aparició de nous patògens i plagues que posaran en perill seriós la salud dels humans a més de les de les collites, la producció de fusta i la producció ramadera.

Els principals impactes es poden dividir en:

-Impactes ecològics del canvi climàtic. 

1. Organismes. Diferents organismes estan canviant per adaptar-se a situacions de major amplitud tèrmica, o primaveres més càlides en zones temperades. S'avancen els períodes migratoris o es modifiquen mitjançant selecció per les condicions ambientals, i apareixen respostes genètiques per adaptar-se a les noves condicions climàtiques.
2. Població. En la majoria d'espècies les migracions i els processos vitals (embrionaris, floració, posta o hivernació) estan condicionats pels canvis estacionals i interestacionals. Els canvis en la temperatura i la concentració de CO2 han estès els períodes de creixement de moltes espècies de plantes. En el mar es veuen avançats els temps típics de les proliferacions algals (base de les xarxes tròfiques marines) deguts a canvis en la temperatura de l'aigua i la reducció de la capa de gel. L'acumulació de l'estrés degut a canvis en la temperatura afecta també a l'abundància d'individus, l'estructura d'edats i la proporció mascles-femelles. S'estima que un 80% de les espècies en ecosistemes marins, d'aigua dolça i terrestres tenen una resposta en abundància degut als efectes del canvi climàtic.   
3. Distribució d'espècies. S'ha constatat que la resposta més ràpida de les especies és un desplaçament en la seva distribució per trobar condicions dels hàbitats més òptimes. Les espècies aquàtiques han expandit el seu habitat en la part freda (latitud) a un ritme de 19 km per dècada, les marines 72 km per dècada i les terrestres 6 km per dècada. S'ha observat una tendència a l'expansió de les especies tropicals a entorns i hàbitats considerats abans com a temperats.   
4. Comunitats. Com a resposta a la redistribució d'espècies en resposta al canvi climàtic, les interaccions entre les especies s'han alterat i han emergit noves interaccions. Aquestes noves interaccions poden afectar, al seu torn als impactes abiòtics del canvi climàtic. A més les noves interaccions introdueixen noves relacions tròfiques que poden alterar o generar disrupcions en la xarxa tròfica, com la sobre-predació. En conjunt aquests canvis poden afectar de forma crítica en la productivitat dels ecosistemes. Per exemple s'estima que hi ha hagut una disminució del fitoplàncton marí des del 1899 (1% per any) que està relacionada amb l'increment de la temperatura de la superfície del mar.

-Impactes en els ecosistemes: canvis d'estat en els ecosistemes. 

Dels 94 processos ecològics estudiats en aquest treball, un 82% presenten evidencies de l'impacte del canvi climàtic (i això amb un canvi global de només 1ºC). Tal com s'ha vist els impactes van des de genètics i fisiològics fins a respostes en l'abundància i distribució de les poblacions. Així doncs si els ecosistemes continuen acumulant estrés, es poden donar canvis abruptes que donin lloc a estats totalment diferents de l'actual i altament impredictibles.

-Impactes en el benestar humà:

1. Amenaces a la producció. Com exemple, pel que fa les pesqueries, no hi ha un consens respecte quins son els costos o beneficis de la redistribució d'espècies ja que les tendències tenen molta variabilitat. Es constata que en zones Àrtiques la biomassa de les espècies comercials ha crescut degut al increment en la productivitat del plàncton per la reducció de la capa de gel, mentre que els canvis en productivitat als oceans del sud són menys clars. Tot i això, les anàlisis mostren que la tendència a llarg termini, degut a l'escalfament de l'oceà porta a la reducció de la mida corporal dels individus que al seu torn condueix a un decreixement de la productivitat d'un 23% en la massa total produïda de les espècies comercials.
2. Plagues i malalties. Un dels efectes més importants de l'escalfament global és en els boscos, degut a la propagació de plagues que provoquen un augment de la mortalitat dels arbres amb el conseqüent impacte en la producció de fusta i de la captura de CO2 atmosfèric. Les masses forestals afecten també a la qualitat de l'aigua i al volum d'aigua en les conques dels rius. Al mateix temps el canvi climàtic presenta impactes en les malalties transmeses per vectors biològics (per exemple insectes) ja que, al canviar els rangs dels hàbitats i la seva distribució es poden presentar malalties endèmiques d'unes àrees en d'altres que originalment no ho eren. Aquests canvis es constaten per exemple en les poblacions de mosquits estenent-se a àrees originàriament més fredes que els seus hàbitats naturals.
3. Pèrdua d'ecosistemes intactes i les seves funcions. Tots els canvis reportats impliquen que es posi en risc la funcionalitat dels ecosistemes i que, per tant, perdin la seva capacitat per ser embornals de CO2, de regular les condicions climàtiques locals i reduir altres riscos abiòtics com inundacions, sequeres o l'impacte de les marees en ecosistemes costaners.

Finalment, l'article fa propostes sobre el paper de la ciència i les accions que cal portar a terme en un món amb una temperatura mitjana més alta. Partint de la base que l'actual temperatura de la Terra ja ha incrementat 1ºC respecte a l'era preindustrial, els darrers acords de la COP21 de les Nacions Unides es basen en mantenir l'increment futur no més enllà dels 2ºC. Per tant, es tracta en primer lloc d'adaptar-nos a aquesta nova situació (1ºC) i de no empitjorar-la excessivament (2ºC).

Tenint en compte els canvis que ja que reporta l'article, calen polítiques decidides per fer front als problemes que es preveuen gravíssims. Així doncs, és necessari el compromís de tots els estats, lobbies, empreses i ciutadanes en aquest repte. En aquest sentit, l'article demana que es segueixi donant suport a la ciència bàsica per analitzar i entendre com els processos ecològics interactuen amb el canvi climàtic i per proveir mesures adaptatives basades en els ecosistemes que puguin afavorir les defenses naturals contra els perills climàtics. Juntament amb aquestes mesures cal reconèixer el paper dels ecosistemes intactes (sobre tot els que són més extensos) en ajudar a superar els reptes climàtics. Això és així perquè els ecosistemes intactes no només són un embornal de carboni i una font de biodiversitat (amb el conseqüent impacte en el flux genètic) si no que són també reguladors dels règims climàtics locals i poden ajudar a les poblacions humanes a adaptar-se millor al canvi climàtic. Així doncs les prioritats de les organitzacions internacionals no han d'anar només enfocades a la reducció d'emissions de GEH sinó que també aquests esforços cal que vagin acompanyats de la comprensió dels processos ecològics clau que formen la biosfera a més de emprendre accions decidides per conservar els hàbitats naturals on aquests processos operen.

Ja veiem doncs benvolgudes lectores, que se'ns ha girat feina, molta feina. Precisament per això cal començar ara a prendre iniciatives urgents individuals i col·lectives. Cal ser molt actives i informar-nos perquè el que hi ha en joc no és només el que ara passi sinó el futur de les generacions que vindran. Els nens que ara comencen el seu viatge per la vida seran els que patiran tots aquests canvis que ja comencem a veure. Encara som a temps de fer-hi alguna cosa. I hi podem fer molt, començant per demanar a empreses i polítics que posin a les seves agendes les actuacions urgents per afrontar aquesta situació. Cal deixar enrere la comòditat i la por paralitzant, ens hem de moure per evitar el pitjor. La finestra d'oportunitat encara és oberta, però no ho estarà molt de temps. Més enllà de les disputes fútils i el curt-terminisme estèril, després de tot, sempre roman una pregunta: com volem que les generacions futures ens recordin a nosaltres i a la nostra era?
Salutacions,
Jordi

Socio-economia d'emergència: el paper dels estats

Benvolgudes lectores,

Abans de fer un esbós de la futura economia post-carboni caldria, potser, veure què funciona i què no en el nostre model socio-econòmic i delimitar clarament quines contradiccions concretes té l'actual sistema, més enllà de la idea que tots compartim de que el que ens ha portat a l'aztucac actual és el creixement a ultrança. En aquest sentit les contradiccions més generals les vaig tractar el post anterior, fent una classificació grollera: pràctiques i lògiques. Les contradiccions lògiques ens porten a veure quins són els paradigmes culturals que més mal han fet als humans i més destrucció han creat en el planeta.

Com també deia en l'anterior post, la manera de trencar la contradicció lògica és invertint els termes que la componen. En aquest sentit, en la societat actual, el nostre sistema de creences es basa fortament en la identificació amb les estructures (divisories) emergents que els humans hem anat creant. Aquestes estructures es creen per les interaccions individuals, talment com un formiguer emergeix a partir de les interaccions de les formigues però el mapa del formiguer no existeix en cap de les formigues. Per aquest mateix procés de creació col·lectiva, els humans construïm les nostres estructures emergents: grups socials, associacions cíviques, culturals o esportives, empreses, conglomerats d'empreses, administracions locals (ajuntaments), regionals o estatals i, en el cim de la piràmide, entitats supra-estatals (organitzacions internacionals i grans empreses transnacionals). Doncs bé, d'una manera o altra, la inèrcia cultural ens porta a identificar-nos amb algunes d'aquestes estructures emergents (sóc seguidor d'un equip de futbol, m'agrada una opció política, pertanyo a un col·lectiu que s'identifica com a nació o m'identifico com habitant d'un estat determinat). És precisament en aquest joc d'identificacions que el nostre comportament es configura en gran part. Un problema bàsic d'aquestes identificacions és que compartimentaritza i esbiaixa la nostra visió del món, filtra la nostra percepció. I la filtra d'una manera perversa perquè ens fa perdre el sentit d'unitat, de formar part d'un tot amb els altres humans i els altres éssers vius que habitem el planeta. I aquest biaix es fa palès en la manera que tenim de gestionar i organitzar-nos políticament, socialment i econòmica. Ja des de l'antiga grècia la política és aquella disciplina o branca del coneixement que ens ajuda organitzar-nos i per tant, la política és la clau de volta i la corretja de transmissió de les identificacions col·lectives. La política és segons el DIEC: 'Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors'. En aquest sentit, l'estructura política que actua de mitjancera entre les estructures de petita escala (de desenes centenars o milers d'individus) a gran escala (desenes de milers o milions) és l'estat. Històricament, la política ha creat estructures (emergents) anomenades estats que, idealment, representen la població d'un territori, mitjançant un sistema administratiu lleugerament diferent en cada àrea geogràfica. Idealment, repeteixo, els estats actuals gestionen els interessos de la majoria de la població i, per tant, li proveeixen els serveis necessaris: sanitat, educació, seguretat en front de la violència i protecció per a les persones més desvalgudes. L'estat s'erigeix en el garant del benestar dels seus habitants, en eina de resolució de conflictes i en aplicador de la voluntat popular (poders executiu, legislatiu i judicial). Així doncs, l'estat és la realitat política última per al ciutadà i la màxima garantia d'equitat. Per extrapolació, s'espera que qualsevol estructura administrativa supra-estatal exerceixi i s'erigeixi com protectora dels ciutadans, els seus drets i les seves llibertats.

Però existeix un altre factor que es contraposa a aquesta realitat política última: l'economia extractiva i el seu paradigma de creixement il·limitat. Així estructures que haurien de complementar-se en benefici dels ciutadans, actuen en sentits oposats en molts casos. Actualment l'economia extractiva es contraposa al principi (teòricament) fundacional de l'estat occidental democràtic: la protecció i representació de les necessitats bàsiques i les llibertats dels ciutadans. Amb el pas del temps però aquesta tensió no resolta ha anat derivant cap al costat de l'economia extractiva (que de fet només 'veu' recursos il·limitats per tot arreu). Tots els estats actuals (i per tant, també les estructures supra-estatals) s'han convertit en agents executors dels interessos, no dels ciutadans, sinó de les grans empreses trans-nacionals que, al seu torn es basen en l'economia extractiva. En principi, els estats democràtics occidentals semblaven tenir uns mecanismes de 'control' de l'administració i de fiscalització del sistema polític, no només a través d'eleccions periòdiques i representants pròxims al ciutadà, sinó a través també del paper de la premsa com agent de denúncia. Com tots sabem, actualment els estats actuen cada com més com representants del poder econòmic globalitzat (grans interessos de corporacions internacionals). Des de corrupció per interessos econòmics ocults fins a les portes giratòries, els estats actuals es veuen deslegitimats, ja que el ciutadà es troba desemparat en front dels abusos de l'economia extractiva. Segons Tainter (a 'El col·lapse de les societats complexes'):

'Tot i tenir una estructura d'autoritat institucionalitzada, una base ideològica i el monopoli de la força, els governants dels estats comparteixen al menys una cosa amb els caps de les tribus de societats caçadores-recol·lectores: la necessitat de reforçar constantment la seva legitimitat.' És a dir, actualment els estats contemporanis estant perdent legitimitat entesa com (segons Tainter):

'la creença del poble i les elits que les normes són correctes i vàlides, que el món polític és tal com ha de ser...' i segueix: 'El suport que els membres (d'un estat) estiguin disposats a donar a un sistema polític és essencial per a la seva supervivència'. Així doncs, la situació actual global és l'inici de l'erosió de la legitimitat dels estats com estructures vàlides per gestionar i defensar els interessos dels seus ciutadans. Sabem com hem arribat aquí: per la creença de que l'economia extractiva actual és la pedra filosofal que, conjugada amb la màgia de la millora tecnològica, és capaç de resoldre tots els problemes.

El punt que cal entendre és que l'economia actual i passada (extractiva) no ha funcionat mai i per tant el seu contra-poder o administrador (l'estat) ha estat una eina pobra i maldestre que de cara als ciutadans s'ha projectat com eficient, però que l'únic que ha fet (i fa) és servir de crossa a un sistema econòmic inútil i cruel. Mentre el planeta presentava una situació que permetia tenir zones llunyanes que funcionessin com abocadors o com a mines de recursos (minerals, vegetals, animals o humans) els habitants dels estats 'desenvolupats' no ens preocupàvem de si el sistema funcionava o no, però quan els límits s'estan fent visibles ens qüestionem els gestors, però curiosament no el sistema socio-econòmic.

La recepta és simple en aquest punt, cal canviar tant l'economia com el gestor (l'estructura estatal): cal dissoldre els estats actuals. Per això cal anar a l'essència de com estan construïts, un altre cop segons Tainter:

'les societats complexes estan focalitzades en un centre, que no cal que sigui necessàriament geogràfic, però que és la font simbòlica de referència de la societat'. Ja veiem doncs que les estructures de gestió que hagi de tenir la socio-economia d'emergència no poden basar-se en els estats actuals i, per tant, cal que estiguin fortament descentralitzades. Aquesta descentralització cal que sigui a més, acompanyada d'una reducció de la complexitat administrativa i social, per tant, és necessària una administració més local amb vincles més febles i poder més reduït com més gran sigui l'àmbit geogràfic que gestiona l'estructura administrativa. Finalment, les grans estructures supra-estatals actuals em temo que en una economia d'emergència han de perdre gran part de les seves funcions coercitives i legislatives per convertir-se en òrgans assessors d'actuació a mitjà i llarg termini, no d'ingerència en política local i a curt termini. Però aquest esquema de com podria ser una economia post-carboni, ja és cosa del següent post.

Salutacions,

SZD