La societat de consum, una societat malalta?

(http://politicos-rkd.blogspot.com.es/2011/08/consumerism-is-addiction.html)

Benvolguts/des lectors/es,

El consum de productes s'ha convertit en una necessitat creada. Creada perquè, si simplifiquem molt, les nostres necessitats bàsiques són molt elementals: menjar, abric, aixopluc i, en cas de necessitat, assistència mèdica. Així doncs el mecanisme del consum, també simplificant molt, començaria primer tenint aquestes necessitats bàsiques cobertes per tot seguit, consumir informació que ens acaba condicionant els hàbits quotidians, que faran, al seu torn, que tinguem una dinàmica determinada a l'hora de consumir.

Si prenem l'evolució del consum dins una perspectiva històrica més aviat casolana, veurem que l'estructura socio-econòmica ha creat 'necessitats' allà on fa, posem 20 anys, no existien. Preguntem-nos: si fa vint anys ens haguessin explicat que la majoria de gent a Catalunya portaria el nivell de vida (consum de tot tipus: habitatge, lleure, cultura, medicina, etc.) que portava abans de la crisi pensaríem que portavem una vida de 'rics'. Amb això no vull dir que tothom portés un nivell de vida igual o que no hi hagués gent pobre, estic parlant de la classe mitjana. Doncs bé, tenint en compte això, cal fer-nos dues preguntes: primera, aquesta societat de fa cinc anys, era, en general feliç, més satisfeta, que la de dues dècades abans? Bé, és una pregunta difícil de respondre, però sembla que, de forma general, no. Per altra banda, la segona pregunta seria, érem conscients i per tant volíem assumir la responsabilitat de que aquest nivell de vida implicava un cost (social, mediambiental)? També és difícil generalitzar, però diria que tampoc, que no estàvem i sobre tot no estem disposats com a societat a assumir el que implicava (i implica) la societat del benestar. Deixeu-me ser irònic, però si analitzem aquesta darrera expressió és converteix en un oxímoron. En aquella societat no hi havia benestar, perquè ni estàvem bé ni estàvem en un estat estable. Què produïa aquestes contradiccions? No es pot dir que hi hagi una sola raó però per a mi una de principal és que la nostra societat ens indueix a relacionar-nos fomentant un aspecte purament instrumental dels individus. M'explico, el missatge de fons de la publicitat és utilitzar una necessitat bàsica humana: el reconeixement social, per convertir-nos en consumidors. Sigui aquest consum material: vestir bé o ser més atractiu/va, tenir cotxe, pis, família, o la darrera andròmina electrònica d'última generació, etc. o bé, sigui immaterial: una feina de prestigi social, una formació cultural, tenir capacitat per 'sociabilitzar' en el sentit de caure bé i poder funcionar en un grup, etc.

Pensem-hi bé, aquesta dinàmica de consum és la que, en gran part, mou tot l'engranatge econòmic global. Les vendes de les empreses estan regulades per quant, quan i com venen els seus productes, molts d'ells essencialment superflus i innecessaris. La paranoia arriba a extrems de, per exemple arribar a fer cua tota una nit en un establiment per obtenir la darrera novetat electrònica. Això porta a facilitar i reforçar l'estratègia de la companyia en qüestió de fer el producte difícilment accessible (limitant-ne la sortida a mercat) per crear 'més necessitat'. Quan un pensa fredament en aquests casos, vistos hores d'ara com una conducta 'normal' i hi pensa fredament, la reflexió és: en què ens hem convertit? El problema no és només que siguem consumidors, el problema és que el sistema, per créixer (i per tant mantenir-se) implica un consum creixent i irreflexiu.

Per tant, ja veiem que tenim un problema greu, molt greu, perquè si el que som com individus depèn de que siguem consumidors, i el consum, tal com l'entenem actualment, implica consumir cada vegada més i de forma irreflexiva, el problema no és només econòmic, és psicològic.

Solucions? Com sempre, cal dir que davant de problemes complexos, no m'agrada parlar de solucions, perquè aquesta idea, fortament arrelada en la nostra societat, implica 'receptes' fàcils. Així doncs, m'agrada més parlar d'estratègies pal·liatives. Una estratègia passaria doncs per començar a canviar la nostra manera de veure'ns i relacionar-nos socialment, amb tot el que això implica. I, per tant, des d'un bon començament, deixar de fer cas i desconnectar-nos progressivament de la creixent publicitat que crea aquestes 'necessitats' que, en realitat, no ho són. Potser una possible estratègia seria veure quines són les claus dels tractament de desintoxicació, com en els casos d'addicció per poder aplicar-nos-les com a societat? No ho tinc clar. El que és clar, és que cal fer front comú dels més conscienciats per estirar la societat cap a un nou paradigma que estigui fonamentalment allunyat del concepte de consum amb totes les seves implicacions.

Per no allargar molt el post només dir que m'estendré més en els detalls del que acabo d'exposar en altres posts futurs. I el que hi intentaré tractar serà, bàsicament, la resposta a preguntes claus referents al consum: Què? Com? Quan? On? Però deixeu-me dir que, tot el que aniré exposant es basa, senzillament, en la següent idea: si el consum s'ha convertit ne un acte irreflexiu, en alguns casos compulsiu, i en la majoria amb fort grau d'inconsciència, per canviar de paradigma, caldrà doncs passar a ser individus conscients i reflexius en tant que consumidors. Evidentment, aquesta no és una fita fàcil ni ràpida, però sí totalment necessària per poder tenir alguna possibilitat en el negre futur que ens espera.

Salutacions,

SZD

Contaminació, Crisi Energètica i la quimera del tecno-optimisme

(http://www.olocau.org/noticies/reportatges/abocadors_d_Olocau/Abocador_legal/)

Benvolguts/des lectors/es,

Com ja he comentat en un post anterior, la termodinàmica ens imposa límits estrictes pel que fa al rendiment i l'eficiència. Així, continuo amb els posts corol·lari del que va publicar l'Antonio en el seu bloc. M'agradaria comentar una altra conseqüència, que sovint es considera superficialment, i és que si tenim un sistema cada cop menys eficient, perquè, ho recordo, el forcem a incrementar la potència consumida, llavors aquest sistema cada cop generarà més residus. Aquí el terme residu el vull utilitzar d'una forma genèrica: hi incloc no només les pèrdues en energia útil del sistema (per tant el descens en exergia) sinó també tot allò material i immaterial (en el sentit de transformació o destrucció del medi) per obtenir aquesta energia que, finalment, utilitzarem. Per tant, quan parlo de residus estic pensant en pol·luents, emissions de gasos d'efecte hivernacle, ocupació del medi i degradació dels ecosistemes, contaminació dels aqüífers, etc. és a dir, allò que els economistes anomenen 'externalitats' de la industrialització i l'economia de consum. 

Per posar un exemple del que dic, prenem un cotxe. Si volem emprar menys temps per recórrer una mateixa distància consumirem més benzina, però és que a sobre emetrem més CO₂ i si anem al límit de velocitats altes el motor generarà més contaminants, però és que també es desgastaran més les peces de tot el motor escurçant-ne la vida útil i per tant caldrà fer més reparacions de les que hauríem de tenir amb una conducció menys agressiva. Per tant, ja veiem que les implicacions no són que 'només' consumim més benzina sinó que incrementem, al ser menys eficient per l'increment de potència, les externalitats i la pol·lució: els residus. 

Un problema de viure en un sistema finit és que, per les escales de temps que considerem, els residus generats per aquest motor gegant que és el nostre sistema socio-econòmic s'acumulen, i això fa que quan aquesta quantitat sigui gran (com ja és actualment i estic pensant en residus com els he definit abans) entri en conflicte amb els intents d'introduir eficiència en el mateix sistema, proposant  'racionalitzar-lo' o, en argot d'altres fòrums fer-lo 'més intel·ligent'. És a dir, per als tecno-optimistes, no només la paradoxa de Jevons (que, com ja vam veure no és res més que una conseqüència del segon principi) juga en contra de la incorporació de l'eficiència del sistema, sinó que al no tenir en compte l'efecte de la generació de residus, tota estratègia fracassarà. És a dir, pretendre optimitzar un sistema que necessàriament creixi en potència, sense tenir en compte els residus, ens porta a topar amb la realitat de trobar-nos submergits en les nostres pròpies escombraries. Perquè clar, aquestes també creixeran de manera exponencial (s'acumulen, recorden?). Per acabar posant un exemple il·lustratiu, val la pena veure el que diu l'AIE (Agència Internacional de l'Energia) en el seu informe d'aquest any, pel que fa als problemes en el futur sobre l'accés a aigua dolça, tal com comenta l'Antonio en el seu post. Això, vist des del punt de vista d'aquest post, no és res més que la conseqüència d'un paradigma, l'actual, que genera cada cop més 'externalitats' i de forma cada cop més intensiva. Doncs bé, em sap greu, però aquí tenim una raó més per deixar de costat les solucions optimistes i posar-nos a treballar per veure com podem passar d'un model obsolet i suïcida a un altre basat en el decreixement.

Salutacions,

SZD

BAU, independència i col·lapse

(http://lacebolla.es/?p=4345)

Benvolguts/des lectors/es,
Si realment poguéssim canviar el BAU, què faríem? És a dir, com caldria que ens organitzéssim políticament? Si seguint les fases del col·lapse, el que ha de venir és un col·lapse de l'estat i, si aquest no es pot revertir, potser el més lògic és seguir aquesta direcció i adaptar-s'hi. És a dir, si el trencament de l'estat és inevitable en aquesta crisi energètica que vivim, podríem intentar dissenyar una via política que fós més susceptible de seguir les línies generals del que ja vaig exposar superficialment en algun altre post. 

Si, un 'aterratge suau' cap a un estat de menys consum energètic passa per la localització, doncs potser aprofitar i pilotar un trencament de l'estat en repúbliques més petites és un camí possible per anar cap a la localització que suggeria en la meva carta als reis mags. Així doncs, com hauria de ser una república Catalana que tingués en compte la possibilitat de col·lapse i la crisi energètica? D'entrada, l'opció de crear un estat propi ens donaria avantatges intrínsecs, com ara un estat més petit, per tant, més proximitat entre administració estatal i individu. S'eliminaria el que, en molts aspectes, ha estat un fracàs a nivell administratiu: duplicitat administrativa entre govern autònom i estatal, bàsicament perquè no hi ha hagut una transferència decidida de tasques i una divisió d'aquestes. L'estat espanyol, des de la guerra de successió ha adoptat el model d'estat centralista com vàlid i irrenunciable, per tant, els seus dirigents i ideòlegs mai han acceptat una descentralització com a opció, només com un mal menor transitori. Dins d'aquesta òptica només resta pensar en que un trencament polític amb l'estat és un trencament amb un BAU insostenible, una part del BAU si voleu, però BAU al cap i a la fi.

Dit això, deixeu-me dubtar de que els partits majoritaris autonomistes actuals, que o tenen, o ja han tocat poder, estiguin per la construcció de res nou encara que diguin ara, en època electoral, el que una majoria de votants vol sentir. Ja vaig explicar en un altre post, que el polític, realment, és un gestor i una balança entre els lobbies de poder per un costat i la necessitat de passar l'examen de les urnes cada cert temps, per un altre. En què s'ha traduït això? en aprofitar les febleses del sistema electoral: no dónar mai cap programa clar d'acció i no assumir responsabilitats respecte als votants. Això afavoreix clarament el fet de que ara mateix es prometi un referèndum que (i que quedi clar que m'agradaria equivocar-me) els mateixos dirigents dels partits voldran frenar d'una manera o una altra un cop hagin passat les eleccions. Clar, tampoc no compten aquest polítics realment amb que, com va passar l'11 de setembre, el poble i la societat reaccionin i recondueixin el que realment volen els grans lobbies de poder.

Quina és l'estratègia actual dels grans partits polítics? Com també ja vaig dir en un altre post: guanyar temps. Mantenir el BAU, és a dir, la unió amb Espanya, el deteriorament de la (ja prou feble) democràcia, el veto a exercir-la i preguntar al poble, per rebaixar les pressions sobiranistes. No se n'adonen (o sí, deixeu-me ser mal pensat) que això, al cap i a la fi, projecta més inestabilitat cap al futur. Ho vaig dir en un post anterior, des d'Espanya i des de l'unionisme més descarat es va en contra del referèndum (com per exemple l'expresident Montilla) perquè, a banda de sentimentalismes, permetre un referèndum d'autodeterminació obriria una via de millora democràtica a tot l'estat: referendar decisions difícils del govern per conèixer la voluntat de la majoria. Aquesta opció, des dels poders franquistes més arrelats en les elits dirigents espanyoles, és una deriva aterradora que, històricament, atempta contra els principis més intocables des de fa segles del pensament conservador espanyol. 

Però el més preocupant de tot, és que, des d'Espanya mateix, més enllà de sentimentalismes i reaccions emocionals (i sovint violentes i amenaçants) no hi ha un contrapès democràtic, no es valora el fet de que si es vol millorar la democràcia espanyola, admetre les consultes referendaries és una via molt sòlida de control del govern i indirectament de la corrupció, entre d'altres coses, de les quals en parlaré en un altre post.

Finalment, deixeu-me explicar perquè crec que el fre a la democràcia actual, projecta més inestabilitat en el futur. La independència, entesa com un sistema polític i administratiu a escala nacional deslligat de l'estat arribarà tard o d'hora, com ja he dit perquè és un dels passos del col·lapse de l'estat. Les esquerdes del sistema són els seus punts fràgils i l'estat espanyol en té els principals en dos fronts: a) Corrupció i falta de responsabilitat política 
i b) Intent d'anorreament dels fets culturals i polítics diferencials minoritaris.

Si en una situació de manca de recursos, no es fa res per compensar aquestes deficiències, la consciència col·lectiva evolucionarà cap a posicions més radicals (en quant als mètodes) i potser menys coherents i sobretot més individualistes que, al cap i a la fi, són camp adobat per la justificació de polítiques totalitàries i repressives de resposta que no faran més que contribuir a una possible espiral de radicalització i d'enfrontament. Per tant, per més que el sentimentalisme espanyol i els privilegis mantinguts durant decennis hi estiguin en contra, el moviment sociopolític català va en una direcció que ofereix possibilitats de transició més suau i de trencament del BAU, el futur? Com deia el poeta, el futur és incert, però tot està per fer i tot és possible (menys el creixement, és clar).

Salutacions,

SZD

El segon principi i fi la del tecno-optimisme

(http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c3/Compact-Fluorescent-Bulb.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,

Reprenent les idees introduïdes en un post recent de l'Antonio sobre la potència, m'agradaria deduïr-ne algunes conseqüències.

Recuperant la idea essencial d'aquell post, segons la termodinàmica, no només no podem incrementar el rendiment d'un procés energètic indefinidament sinó que el segon principi ens ensenya que: a més potència menys rendiment. Doncs bé, un dels corol·laris d'aquest principi és que si el tenim en compte, el tecno-optimisme se'n va en orris, s'esfuma totalment. M'explico, si el sistema econòmic necessita el creixement exponencial i això implica el creixement exponencial de la potència (energia consumida per unitat de temps) consumida i necessàriament a més potència menys rendiment (eficiència) del sistema llavors una millora tècnica, sigui la que sigui, no pot mai tenir cap efecte global sobre aquest, mentre no es redueixi la potència consumida. Des d'aquest punt de vista es pot entendre fàcilment la paradoxa de Jevons, que dit sigui de pas, no cal veure ja com una paradoxa. Per tant, quan algú diu, com en certs informes sobre renovables, que una millora de l'eficiència implicaria menys consum d'energia pretenent mantenir o incrementar el PIB, a més de ser un tecno-optimista contumaç, no ha entès el segon principi ni les seves conseqüències. 

Per tant, ja sabem, benvolguts/des lectors/es, que la solució tecnològica no existeix dins d'una dinàmica BAU. Així doncs, com a conseqüència, els canvis de paradigma (ni que sigui energètic) en un sistema complexe com en el que estem immersos són a més de poc probables, molt lents com per a evitar un cert col·lapse. Però això no sóc l'únic que ho diu, hi ha opinions de professionals sobre la matèria que ja fa temps que ho estan estudiant.

Salutacions,

SZD