dijous, 21 de març del 2013

Col·lapse i acceptació, individu i societat




Benvolguts/des lectors/es,
Escric aquest post després d'uns comentaris sobre el post anterior i també, com sempre, per clarificar aspectes que en les xerrades sobre crisi energètica no queden, potser, prou explicats. Per tant, aquest, més que un post de divulgació sobre Oil Crash és, podríem dir, una petita incursió avançada, que va al detall d'algun dels processos i experiències pels que anem passant els que fa temps que donem voltes al canvi de paradigma i a la crisi de model societari que patim.

Un punt important a emfatitzar és que, des del meu punt de vista, cal separar entre la comprensió racional d'un problema i la seva acceptació emocional, la primera, més superficial, ens hauria de preparar per la segona. Però els camins de l'inconscient són sempre tortuosos, llavors necessitem models (esquemes, idees, imatges) que ens tranquil·litzin davant de la incertesa i la inseguretat que ens provoca el canvi, mentre va avançant l'acceptació emocional. S'ha citat sovint com a referent el model de la doctora Klüber-Ross, el qual ens aporta una certa tranquil·litat racional, però fins i tot arribats a la fase d'acceptació racional és difícil manejar la contrapartida emocional.

            (http://www.shinepeople.co.nz/assets/Images/_resampled/resizedimage600315-kubler-ross-grief-cycle.JPG)

El model de Klüber-Ross és només una primera aproximació, que, siguem honestos, esdevé força poc operativa davant de la gestió emocional del problema que se'ns presenta: l'Oil Crash. Aquest model és, bàsicament, la descripció d'un procés individual davant d'un problema individual (la pròpia finitud). Per explicar millor la idea anterior, us proposo un exemple: pensem en algú a qui el metge diagnostica una malaltia greu (però molt rara), aquesta persona tret d'alguns símptomes menors, pot dur una vida normal. En principi, aquesta persona, seguiria les fases descrites pel model Klüber-Ross (sintetizades en el gràfic de més amunt), però ara suposem a més que, de manera constant i continuada, les persones que l'envolten; familiars, amics, fins i tot algun metge no especialista, li diuen que no té res, que els símptomes que té són purament psicològics i que són passatgers, i fins i tot aquests metges no especialistes, neguen aquesta malaltia, dient que no està prou documentada més enllà de símptomes deguts a l'estrès. Com reaccionaria aquesta persona? Tindria dues opcions: obviar el problema i fer com si res o, per contra, acceptar racionalment l'evidència de la seva malaltia i lluitar en dos fronts: el procés d'acceptació emocional de la malaltia i el procés social de negació de la seva realitat. Ja veiem que aquesta situació és duríssima i que, per tant, les fases del model Klüber-Ross no ens poden guiar en la percepció racional de la magnitud del problema. El lector conscienciat ja intuirà tot seguit que el problema no s'acaba aquí: què passa si aquesta persona, patint aquesta malaltia, se n'acaba adonant de que no només ell té aquesta malaltia terminal, sinó que la gran majoria de la societat la pateix i que la possibilitat de superar-la passa necessàriament perquè la majoria de la societat accepti que pateix aquesta malaltia? L'impacte a nivell individual encara és més brutal i la seva gestió a nivell emocional individual, encara ho serà més, en conseqüència. De l'exemple anterior podem deduir doncs que els peakoilers tenim un problema doble: per un costat el treball d'acceptació emocional del col·lapse del model socioeconòmic actual i, a més a més, l'entorn desfavorable (per dir-ho en uns termes eufemístics) que posarà encara més pals a les rodes a aquest proces d'acceptació.

Davant doncs d'aquesta situació, una estratègia possible és adoptar un procés en dues àrees (la pràctica de les quals no té perquè ser seqüencial en el temps): integració emocional individual i gestió de la influència ambiental.

La gestió de la influència ambiental, dependrà fortament de com fem aquesta integració emocional. Pel que fa a la integració emocional doncs, hem de comprendre que existeix un conflicte entre la percepció racional de la realitat i la seva integració emocional. Aquest no és un fet evident i ens explica perquè gent preparada i molt intel·ligent no accepta el Peak Oil o, si ho fa, no en resulta d'això una acció coherent amb aquesta realitat. També ens explica el problema que tenim els peakoilers en integrar la nostra percepció racional: un cert grau de col·lapse del sistema és inevitable, en canvi, és molt difícil reaccionar davant d'aquesta realitat racional amb una resposta emocional coherent i serena (no depressiva). I fruit d'això darrer és el que he vingut escrivint en diversos posts en aquest bloc, o s'ha escrit en altres webs o sense anar més lluny, el post més recent al bloc de l'Antonio Turiel. És tot això un sense-sentit? Penso que no, els treballs del professor Antonio Damasio sobre la part emocional en el nostre funcionament i en la nostra presa de decisions, són claus per entendre aquest darrer punt.



En aquest sentit, el procés de racionalització que seguim per afrontar aquesta crisi és també extremadament important, és a dir, les eines a nivell intel·lectual i de coneixement que tinguem a l'abast, ens ajudaran a avançar en aquest camí d'acceptació del canvi i la incertesa. Una primera aproximació a la gestió racional d'aquest 'conflicte' conceptual-emocional, ja la vaig donar en els dos posts anteriors. Aquesta aproximació neix del fet de contextualitzar la nostra situació actual, i per això em sembla molt adient citar a Tainter:

'Els ciutadans de les societats modernes no se n'adonen que som una anomalia de la història. Al llarg dels diversos milions d'anys que sabem de la vida d'éssers humans, la unitat política comuna ha estat la petita comunitat, autònoma, que actua de forma independent, i en gran manera autosuficient ...
D'això sorgeix un dilema: avui estem majorment familiaritzats amb les formes polítiques que són una raresa de la història, les pensem com a normals i, en canvi, veiem com una cosa aliena a la majoria de l'experiència humana. És poc sorprenent doncs que el col · lapse es vegi tan terriblement.' (Joseph. A. Tainter: 'The collapse of complex societies')

És a dir, la història ens ensenya que la situació actual és una anomalia, l'excepció, i que, per tant, el que estem fent en l'actualitat és tornar a la situació normal, entenent per normal el que ha succeït durant més temps. Una estratègia (d'entre les moltes que hem d'anar cercant) és prendre una perspectiva historica per 'objectivitzar' i relativitzar el problema.
Per altra banda, precisament perquè la situació psicològica que 'patim' és més complexa que el procés psicològic d'acceptació del model Klüber-Ross, les etapes o fases del seu model presentaran una plasticitat (les fases per les que passem no tenen perquè ser estables i molt menys seqüencials) que farà que ens desorientem. En aquest sentit no ens hem d'estranyar de trobar-nos en dinàmiques mentals en que apareixin dubtes o desànim. L'exemple il·lustratiu i divertit de l'estat al qual em refereixo el podem trobar en la pel·lícula Matrix, quan un dels personatges és pregunta: 'perquè dimonis no vaig triar la píndola blava?'o dit d'una altra manera, perquè no puc deixar de ser un catastrofista i simplement seguir en la ignorància?

La resposta és clara: actituds derrotistes o d'evasió no són acceptables per a una persona madura. La diferència entre un catastrofista i un peakoiler conscienciat és que el peakoiler afronta la dificultat amb la serenor que li aporta l'objectivització de la realitat i, aquesta, al seu torn, es fonamenta en la relativització dels aconteixements per situar-los en la seva justa perspectiva històrica i social.

Un altre aspecte que crec positiu en l'evolució d'aquest conflicte intern raó-emoció és la connexió que existeix entre el món intern emocional i la reacció col·lectiva que és, bàsicament, també emocional, intuïtiva i que té uns mecanismes, per tant, molt allunyats d'una freda racionalitat. Així doncs les situacions quotidianes que anem vivint per adaptar-nos i integrar el col·lapse que viurem, no són res més que un 'entrenament' a petita escala del que després succeirà a nivell general. Per tant, si és així, la gestió emocional que en fem ara i l'estabilitat que anem guanyant, ens ajudaran en un entorn que, recordem-ho, té moltes possibilitats de ser socialment inestable (d'això ja en vaig parlar en aquest i aquest post).

Flexibilitat mental i gestió emocional són l'eina més potent davant de la incertesa i el col·lapse, tenim l'oportunitat, per sort o per circumstàncies, de saber que aquesta crisi no acabarà mai, que el nostre nivell de vida material serà cada cop més i més baix i que anem cap a uns temps molt difícils. La gran diferència respecte a algú que es negui a acceptar-ho és que, sabent-ho, no ens deixarem portar per cants de sirena ni ens deixarem arrossegar, si fos el cas, per les explosions furibundes de les masses enrabiades.
Salutacions,
SZD

14 comentaris:

AMT ha dit...

Impressionant aquest post. Havia passat dies volguent-ho llegir, i m'ha impactat. La dimensió social de les fases de Kübler-Ross és tota una troballa

Necessitem la serenor, necessitem aquesta alçada de mires per saber que no passa res, que debem acceptar i comprendre cap a on cal transitar, que podem i ens hem d'adaptar.

Moltes gràcies, Jordi.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@AMT. Moltes gràcies pel comentari Antonio. I gràcies a tu també per la immensa feina que fas i que ens va ajudant a tots, penso que d'entre els peakoilers, els que tenim la sort de poder compartir i intercanviar punts de vista amb gent propera ens facilita molt més tot aquest procés que comento en el post.
Una abraçada.

David Pi ha dit...

De tant en tant, acostumo a passar-me per les conferències de l’Oil crash. És una bona manera per testar com varia el grau de conscienciació popular sobre el tema. És cert que el nombre de gent ha anat augmentant, però sospito que el ritme en que augmenta no és suficient (no recordo si heu fet un blog al respecte).

L’esquerra en aquest país té un problema amb l’Oil crash. El discurs imperant ha portat les consciències de la gent a un cul de sac des d’on li es impossible d’acceptar. El discurs actual, basat únicament en la corrupció i l’avarícia, és fàcil d’entendre i sona a racional (malgrat va directe a les emocions), i més encara, és molt útil des d’un punt de vista electoral. Per acabar-ho d’arrodonir va de conya per vendre diaris.

Realment Zhongdi, és molt convincent aquest metge que ens diu que només és un virus estacional i que amb antitèrmics sens passarà. Als malalts els va molt bé i a la nòmina del metge també. Així que tranquils; això no es una crisi, és una estafa. Ho volem (i ho podem) tot.

Amon_Ra ha dit...

Molt Bo Zhngdi un bon treball ,enhorabona , no mes que le veix una coseta , esta escrit en catala , per lo que es una mica restringit als catalano parlants , y aqets temes no expecificament energetics , sino mes be humans deguen al meu pareixer ser compresos per tos aquells picolers que i son per tot arreu .
Per lo que te demane o be que dones permis per a traduirlo y pugeulo incloure al castella a CE jr.http://www.crisisenergetica.org/forum/viewtopic.php?showtopic=76912&mode=&show=10&page=5
En espera de resposta , un picoler que creu ya esta entre la 4 y 5 fase . Un afectuosa abracada.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@David Pi. Tens raó en que el grau i ritme de consciènciació no és, precisament, engrescador i això en dificulta, per un costat, arribar a un consens polític per emprendre accions decidides i, per l'altre, aquesta acceptació emocional individual que comentava al post. Però també és cert que, com nosaltres, la societat haurà de passar per certs estadis abans d'acceptar que cal adaptar-se i deixar de buscar culpables per estomacar-los, ja sigui ara, figuradament, o més endavant no tant figuradament. Malauradament la societat en la que vivim té molt poc bagatge democràtic i penso que el populisme encara ha de fer molt de forat (i de mal) abans no hi hagi una certa reacció, un cas ben clar el tenim en el que està passant a Grècia o Itàlia...
Per tant, cal estar preparats per la possibilitat d'escenaris molt durs, fins que aquesta mateixa duresa faci que, més per necessitat que per convenciment, tot és vagi encarrilant per gestionar l'inevitable decreixement.
Moltes gràcies per la teva aportació,
SZD

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Amon_Ra. Moltes gràcies pel comentari. Un honor que ho publiqueu a CE, tota una web de referència.
Moltes gràcies per la gentilesa i oferiment de traduïr-lo. Per qualsevol dubte en la traducció o d'altres qüestions em pots contactar a songzhongdi@gmail.com.
Una abraçada,
SZD

marc ha dit...

"Per desgracia" la realitat ens dona la raó cada dia que passa i veiem que la gent que ens envolta va acceptant cada vegada amb més feblesa (argumental) les evidencies. La feina, els coneguts... tots ells hsn deixat de veure en nosaltres una figura extranya, ja no som catastrofistes, demà, ja no serem pesimistes la acceptació racional va superant les emicions. La realitat és implacable i jo cada dia més concient i més fort en les meves accions.

Salu i gracies

Unknown ha dit...

Com comentava en el blog de l'Antonio, quan els "peakoilers" plantegem de forma oberta el problema al qual ens enfrontem tots plegats, crec, que el que fem és afegim un problema més als problemes quotidians als que qualsevol individu s'enfronta en la seva vida diària.

La estratègia de difondre el problema amb cruesa a nivell global dona els fruits que estem obtenint. Minsa, però no podem esperar una altre cosa.

És com si estiguéssim tirant llavors al camp a grapats però no ens estiguéssim preocupant per preparar el camp, seleccionar que volem plantar i el moment més adequat per fer-ho. Germinaran les llavors que hagin caigut allà on el terreny es trobava preparat per casualitat, i les altres es perdran.

Així dons, si el que volem es fer una bona collita cal canviar d'estratègia.

Primer haurem de veure quin camp tenim, que volem plantar, preparar-lo i finalment plantar la llavor quan sigui més favorable el seu creixement. I un cop germini, ajudar-la a que creixi.

És una feina més complexa, però si volem que les llavors germinin en cada persona que coneixem haurem de escoltar a cada persona o grup social, analitzar els seus problemes, ajudar-la, plantejar-li solucions, es dir, preparar-la, i finalment plantar la llavor.

Sens dubte per fer-ho necessitem serenor i tenir clar que la feina que ens queda és llarga i dura, i més que local, és en molts casos individual.

Però és que la solució a aquest canvi no serà en cap cas global, si no local i dins del localisme, cada individu haurà de cerca que pot aporta al seu entorn més proper per prepar el canvi.

Però els fruits bé s'ho valen.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Marc. Moltes gràcies pel teu comentari. És ben cert que les circunstàncies ens van ajudant a trobar una actitud més receptiva, però penso que ara també existeix un perill greu de que sorgeixin iniciatives demagògiques (que apuntaran a simptomes més que a causes) per resoldre 'el problema' i és afrontant aquestes actituds on ens caldrà ser especialment curosos.
Salutacions,
SZD

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Rafel Romero. Gràcies pel teu comentari, m'ha agradat molt la imatge que utilitzes de la sembra de llavors. Estic d'acord amb tu en que cal anar canviant d'estratègia i que això vol dir estudiar l'entorn i anar deixant els missatges clau que puguin fer, a la llarga, el major efecte, però aquest camí també vol dir anar dedicant cada cop més temps a aquest estudi de l'entron i la preparació, temps que cada vegada (tot i que sembli contradictori) serà més i més escadusser en el dia a dia personal. Cal veure com trobar aquest temps dins de la quantitat d'obligacions que tots tenim, sense oblidar a més que, per mantenir aquesta serenor que comentava, requerim de cercar un cert espai privat (psicològic), de desconnexió de la voragine i del pessimisme que van envaint cada cop més la societat i l'entorn... en resum, tot un repte el que tenim tots plegats al davant, un repte que, per altra banda, emprenem amb més força sabent que hi ha d'altres (com tu i els altres lectors d'aquest bloc o del de l'Antonio, per posar alguns exemples) que, en el seu dia a dia, aporten la seva acció i suport a encarrilar el futur que volem construir.
Moltes gràcies i salutacions,
SZD

Unknown ha dit...

SZD,
Gràcies a tu, pel post.
I quedi clar que si no fos per la tasca iniciada per alguns, de sembrar en un camp no preparat, no ens podríem ni plantejar iniciar-ne aquest altre.

Ara, serenor, centrem-nos en el que és fonamental, pas a pas i bona lletra.

David Pi ha dit...

Off topic.

Suposo que quan el jove Bob Dylan va composar allà pels 60's "Talkin' bear mountain picnic massacre blues"no ho feia pensant en l'Oil crash. Vaja, en fi... Suposo que no.
Per si voleu llegir mentre escolteu

David Pi ha dit...

Probablement podem anar mot més enrere en el temps, però no deixa de ser desconcertant constatar el poc cas que s’ha fet a alguns referents intel·lectuals de l’esquerra mundial que fa molts anys ja tenien el problema clar.

“Take…the deep-seated faith that increasing production and productivity are the sovereign panacea for all the ills of capitalism…. It is clear that this myth has been severely shaken as we have become aware of growing shortages of raw materials and energy sources and of the increasingly severe impact of multifarious forms of pollution on the health and well-being of whole populations. Instead of a universal panacea, it turns out that growth is itself a cause of disease. But how is one to stop growth and yet keep capitalist enterprise afloat? In the absence of growth, for example, industries that produce machinery and other means of production would wither, since they would be confined to making only replacement equipment. Declining capital goods industries in turn would result in reduced employment and thus declining consumer demand, which in turn would end up in shutdowns of factories manufacturing consumer goods.
But this is only one side of the picture. Suppose we forget about trying to control growth and instead focus on abating the effects of growth by reducing pollution and arranging for a more rational use of raw materials and energy. Such an approach, it is clear, would entail a high degree of social planning: nothing less than a wholesale redirection of the economy involving, among other things, changes in population distribution, methods of transportation, and plant locations—none of which can be subjected to real social planning without violating the rights of private property in land, factories, stocks and bonds, etc.
From whichever side the problem is approached—controlling growth or restructuring existing production, transportation, and residential patterns—we come up against antagonisms and conflicts of interest that capitalists and those charged with protecting capitalist society cannot, in the very nature of the case, face up to. In the final analysis, what stands in the way of any effective action is the contradiction between the social potential of present-day technology and the antisocial results of private ownership of the means of production.”
Harry Magdoff and Paul M. Sweezy, “Notes on Watergate One Year Later,” Monthly Review 26, no. 1 (May 1974): 8–10.

L’esquerra d’aquest país faria bé en rellegir els seus clàssics a veure si s’inspiren.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@David Pi. Tens tota la raó, el problema és que, com molt bé dius, aquesta part del discurs dels teòrics d'esquerra s'ha obviat (interessadament) suposo perquè, realment, el que es planteja és molt més trencador i difícil: és més fàcil dir que volem repartir millor el pastis que no dir que del pastís no en podem menjar com ho fem, encara que el repartim millor, perquè sinó demà no en tindrem i, a més tindrem mal de panxa. I perdona per l'exemple absurd...
Total que, penso que, en alguns aspectes l'esquerra ja fa molt (massa) tard.
Salutacions i gràcies pel comentari,
SZD