Col·lapse i acceptació, individu i societat

Benvolguts/des lectors/es,
Escric aquest post després d'uns comentaris sobre el post anterior i també, com sempre, per clarificar aspectes que en les xerrades sobre crisi energètica no queden, potser, prou explicats. Per tant, aquest, més que un post de divulgació sobre Oil Crash és, podríem dir, una petita incursió avançada, que va al detall d'algun dels processos i experiències pels que anem passant els que fa temps que donem voltes al canvi de paradigma i a la crisi de model societari que patim.

Un punt important a emfatitzar és que, des del meu punt de vista, cal separar entre la comprensió racional d'un problema i la seva acceptació emocional, la primera, més superficial, ens hauria de preparar per la segona. Però els camins de l'inconscient són sempre tortuosos, llavors necessitem models (esquemes, idees, imatges) que ens tranquil·litzin davant de la incertesa i la inseguretat que ens provoca el canvi, mentre va avançant l'acceptació emocional. S'ha citat sovint com a referent el model de la doctora Klüber-Ross, el qual ens aporta una certa tranquil·litat racional, però fins i tot arribats a la fase d'acceptació racional és difícil manejar la contrapartida emocional.

            (http://www.shinepeople.co.nz/assets/Images/_resampled/resizedimage600315-kubler-ross-grief-cycle.JPG)

El model de Klüber-Ross és només una primera aproximació, que, siguem honestos, esdevé força poc operativa davant de la gestió emocional del problema que se'ns presenta: l'Oil Crash. Aquest model és, bàsicament, la descripció d'un procés individual davant d'un problema individual (la pròpia finitud). Per explicar millor la idea anterior, us proposo un exemple: pensem en algú a qui el metge diagnostica una malaltia greu (però molt rara), aquesta persona tret d'alguns símptomes menors, pot dur una vida normal. En principi, aquesta persona, seguiria les fases descrites pel model Klüber-Ross (sintetizades en el gràfic de més amunt), però ara suposem a més que, de manera constant i continuada, les persones que l'envolten; familiars, amics, fins i tot algun metge no especialista, li diuen que no té res, que els símptomes que té són purament psicològics i que són passatgers, i fins i tot aquests metges no especialistes, neguen aquesta malaltia, dient que no està prou documentada més enllà de símptomes deguts a l'estrès. Com reaccionaria aquesta persona? Tindria dues opcions: obviar el problema i fer com si res o, per contra, acceptar racionalment l'evidència de la seva malaltia i lluitar en dos fronts: el procés d'acceptació emocional de la malaltia i el procés social de negació de la seva realitat. Ja veiem que aquesta situació és duríssima i que, per tant, les fases del model Klüber-Ross no ens poden guiar en la percepció racional de la magnitud del problema. El lector conscienciat ja intuirà tot seguit que el problema no s'acaba aquí: què passa si aquesta persona, patint aquesta malaltia, se n'acaba adonant de que no només ell té aquesta malaltia terminal, sinó que la gran majoria de la societat la pateix i que la possibilitat de superar-la passa necessàriament perquè la majoria de la societat accepti que pateix aquesta malaltia? L'impacte a nivell individual encara és més brutal i la seva gestió a nivell emocional individual, encara ho serà més, en conseqüència. De l'exemple anterior podem deduir doncs que els peakoilers tenim un problema doble: per un costat el treball d'acceptació emocional del col·lapse del model socioeconòmic actual i, a més a més, l'entorn desfavorable (per dir-ho en uns termes eufemístics) que posarà encara més pals a les rodes a aquest proces d'acceptació.

Davant doncs d'aquesta situació, una estratègia possible és adoptar un procés en dues àrees (la pràctica de les quals no té perquè ser seqüencial en el temps): integració emocional individual i gestió de la influència ambiental.

La gestió de la influència ambiental, dependrà fortament de com fem aquesta integració emocional. Pel que fa a la integració emocional doncs, hem de comprendre que existeix un conflicte entre la percepció racional de la realitat i la seva integració emocional. Aquest no és un fet evident i ens explica perquè gent preparada i molt intel·ligent no accepta el Peak Oil o, si ho fa, no en resulta d'això una acció coherent amb aquesta realitat. També ens explica el problema que tenim els peakoilers en integrar la nostra percepció racional: un cert grau de col·lapse del sistema és inevitable, en canvi, és molt difícil reaccionar davant d'aquesta realitat racional amb una resposta emocional coherent i serena (no depressiva). I fruit d'això darrer és el que he vingut escrivint en diversos posts en aquest bloc, o s'ha escrit en altres webs o sense anar més lluny, el post més recent al bloc de l'Antonio Turiel. És tot això un sense-sentit? Penso que no, els treballs del professor Antonio Damasio sobre la part emocional en el nostre funcionament i en la nostra presa de decisions, són claus per entendre aquest darrer punt.



En aquest sentit, el procés de racionalització que seguim per afrontar aquesta crisi és també extremadament important, és a dir, les eines a nivell intel·lectual i de coneixement que tinguem a l'abast, ens ajudaran a avançar en aquest camí d'acceptació del canvi i la incertesa. Una primera aproximació a la gestió racional d'aquest 'conflicte' conceptual-emocional, ja la vaig donar en els dos posts anteriors. Aquesta aproximació neix del fet de contextualitzar la nostra situació actual, i per això em sembla molt adient citar a Tainter:

'Els ciutadans de les societats modernes no se n'adonen que som una anomalia de la història. Al llarg dels diversos milions d'anys que sabem de la vida d'éssers humans, la unitat política comuna ha estat la petita comunitat, autònoma, que actua de forma independent, i en gran manera autosuficient ...

D'això sorgeix un dilema: avui estem majorment familiaritzats amb les formes polítiques que són una raresa de la història, les pensem com a normals i, en canvi, veiem com una cosa aliena a la majoria de l'experiència humana. És poc sorprenent doncs que el col · lapse es vegi tan terriblement.' (Joseph. A. Tainter: 'The collapse of complex societies')

És a dir, la història ens ensenya que la situació actual és una anomalia, l'excepció, i que, per tant, el que estem fent en l'actualitat és tornar a la situació normal, entenent per normal el que ha succeït durant més temps. Una estratègia (d'entre les moltes que hem d'anar cercant) és prendre una perspectiva historica per 'objectivitzar' i relativitzar el problema.
Per altra banda, precisament perquè la situació psicològica que 'patim' és més complexa que el procés psicològic d'acceptació del model Klüber-Ross, les etapes o fases del seu model presentaran una plasticitat (les fases per les que passem no tenen perquè ser estables i molt menys seqüencials) que farà que ens desorientem. En aquest sentit no ens hem d'estranyar de trobar-nos en dinàmiques mentals en que apareixin dubtes o desànim. L'exemple il·lustratiu i divertit de l'estat al qual em refereixo el podem trobar en la pel·lícula Matrix, quan un dels personatges és pregunta: 'perquè dimonis no vaig triar la píndola blava?'o dit d'una altra manera, perquè no puc deixar de ser un catastrofista i simplement seguir en la ignorància?

La resposta és clara: actituds derrotistes o d'evasió no són acceptables per a una persona madura. La diferència entre un catastrofista i un peakoiler conscienciat és que el peakoiler afronta la dificultat amb la serenor que li aporta l'objectivització de la realitat i, aquesta, al seu torn, es fonamenta en la relativització dels aconteixements per situar-los en la seva justa perspectiva històrica i social.

Un altre aspecte que crec positiu en l'evolució d'aquest conflicte intern raó-emoció és la connexió que existeix entre el món intern emocional i la reacció col·lectiva que és, bàsicament, també emocional, intuïtiva i que té uns mecanismes, per tant, molt allunyats d'una freda racionalitat. Així doncs les situacions quotidianes que anem vivint per adaptar-nos i integrar el col·lapse que viurem, no són res més que un 'entrenament' a petita escala del que després succeirà a nivell general. Per tant, si és així, la gestió emocional que en fem ara i l'estabilitat que anem guanyant, ens ajudaran en un entorn que, recordem-ho, té moltes possibilitats de ser socialment inestable (d'això ja en vaig parlar en aquest i aquest post).

Flexibilitat mental i gestió emocional són l'eina més potent davant de la incertesa i el col·lapse, tenim l'oportunitat, per sort o per circumstàncies, de saber que aquesta crisi no acabarà mai, que el nostre nivell de vida material serà cada cop més i més baix i que anem cap a uns temps molt difícils. La gran diferència respecte a algú que es negui a acceptar-ho és que, sabent-ho, no ens deixarem portar per cants de sirena ni ens deixarem arrossegar, si fos el cas, per les explosions furibundes de les masses enrabiades.
Salutacions,
SZD