Mites i realitats (II): corrupció i col·lapse

(http://seekyt.com/define-corruption/)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui toca el tema estrella, el tema d'actualitat des del començament de la crisi: la corrupció. Anem primer a veure la definició del DIEC:

f. [LC] Acció de corrompre o de corrompre’s; l’efecte. Preservar la carn de la corrupció. La corrupció dels costums. Corrupció de menors. Temptativa de corrupció d’un jutge, d’un testimoni. La corrupció del gust. La corrupció de la llengua.

I per corrompre: 
1 1 v. tr. [LC] Alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana. La calor corromp la carn. Miasmes que corrompen l’aire. 
1 2 v. tr. [LC] per ext. Un text que copistes maldestres van corrompre. 
1 3 intr. pron. [LC] Amb tanta calor, la carn es corromp. 
2 1 tr. [LC] Alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa, (de l’ànima, de la consciència, dels costums).Certes doctrines corrompen els costums. Corrompre el gust del públic. 
2 2 intr. pron. [LC] Costums que s’han corromput. 
2 3 tr. [LC] Desviar (algú) de la rectitud, del deure. Mala gent que corromp els joves. 
2 4 tr. [LC] Induir (algú) a obrar il·legalment, pervertir. Corrompre un jutge amb diners.

Per tant, ja veiem que el concepte de corrupció implica deshonestedat, falta d'ètica o de moral i d'integritat. Si prenem una certa perspectiva històrica de la crisi, la idea de corrupció ha estat present des de la fallida financera als EUA, és a dir és va vendre que tot era culpa d'unes operacions financeres fetes més enllà de l'ètica i que van ser permeses per les autoritats corresponents. Si fem un salt en el temps veiem que, cada cop més, es destapen escàndols de suborns, financiacions il·legals de partits polítics, banquers que abusen de la bona fe o ignorància dels clients, etc. És a dir, davant de l'opinió pública general es ven la idea de que una gran part dels problemes que tenim i del mal funcionament del sistema és a causa de la corrupció de les elits dirigents, tant econòmiques com polítiques.

Davant d'aquest estat de la qüestió m'agradaria fer dues reflexions. La primera és que, evidentment la corrupció no és la causa de la crisi, perquè bàsicament la corrupció és inherent a qualsevol sistema que estigui basat en el creixement. És a dir la corrupció és efecte, no causa. Si en fos la causa abans de la crisi, molt abans, quan 'tot anava bé' llavors no hi havia corrupció? És evident que n'hi havia, si es així, per què la crisi ara i no fa deu o quinze anys?

Per tant la causa de la crisi és l'esgotament de recursos que, amb un sistema corrupte s'aguditza. Però repeteixo, la corrupció ha existit sempre en la història de la humanitat. I aquí ve la meva segona reflexió: la corrupció no és inherent a la natura humana. Sí que és inherent però, als humans tant aviat formen part d'un sistema que és basi en l'acaparament de béns.

(http://en.wikipedia.org/wiki/File:Schurz_Corruption.jpg)


Perquè doncs la corrupció ha pres força en la població com a raó per justificar la crisi? Doncs, des del meu punt de vista, per dos motius. Primer, la corrupció permet assenyalar culpables clars, fixats en persones o col·lectius. Per tant, una causa clara i definida aporta un punt de fixació que, emocionalment, permet canalitzar el patiment i la frustració per un fet (la crisi) sobre el que no en tenim cap control directe. Segon, si hi ha una causa clara, eliminant la causa s'elimina l'efecte: acabada la corrupció acabada la crisi, i retorn al que teníem abans. És el mateix de sempre: canviar-ho tot, perquè no canivïi res. Deixeu-me insistir, aquí la frase seria: és el sistema, estúpid, el sistema! En definitiva, creure en la corrupció com a causa de tots els mals de la societat proporciona la tranquil·litat de tenir una causa solucionable amb facilitat: fer net amb els corruptes. Segons aquest punt de vista, no és pas un problema de recursos, que seria més difús i que plantejaria un canvi més radical. 

Ho podem il·lustrar amb un cas històric. Les diferents dinasties xineses són un exemple del que és un sistema relativament tancat on les crisis periòdiques que porten al canvi de dinastia són degudes a problemes de recursos envers la població existent. Però al mateix temps, els governants xinesos de totes les dinasties no van afrontar mai aquest problema directament (com sí que ho van fer els japonesos) sinó que es van centrar en poder controlar la corrupció, per altra banda incontrolable quan els recursos es fan cada cop menys abundants.

Si som una mica honestos, el problema de la crisi és que ens afecta d'aprop i, precisament ara, quan ens toca d'aprop, la població en general es planteja certs mecanismes que, fins abans de la crisi, ningú qüestionava en veu alta: els vols a un euro a Londres, les vacances al Carib en ressorts de luxe, o la pobresa i misèria que obligava a centenars de milers de persones a fugir dels seus llocs d'orígen per anar a sobreviure (de vegades posant en perill la pròpia vida) a llocs on hi havia una sòcietat del benestar. No estic acusant a ningú, només vull assenyalar, posant-me a mi el primer, el fet de que, si parlem de corrupció i, per tant, de qüestions ètiques caldria que fessim abans una revisió honesta de la societat i dels individus que en formem part, no creieu?


I tot això ens porta, a part del factor psicològic de l'externalització de la responsabilitat en el cas de la corrupció, que ja em sembla prou preocupant, al fet de que, al cedir aquesta responsabilitat també es delega l'acció per suprimir aquesta corrupció a tots els nivells, començant per l'individual. Quin futur se'ns planteja des d'ara mateix? En una societat en col·lapse, és evident que cada cop hi haurà més casos de corrupció i per tant més canalització de la frustració cap a determinats objectius o caps de turc. El col·lapse portarà a fer més evident les ineficiències del sistema i, entre elles la corrupció en serà la principal o una d'elles fins que arribi un punt en que els ciutadans fugin de l'administració i busquin maneres paral·leles o alternatives de gestionar les seves necessitats col·lectives o individuals. 

Aquesta degeneració ètica que porta el col·lapse en si mateix, ens planteja doncs escenaris que, fins ara, no estavem acostumats a viure, però que ben aviat seran el pa de cada dia. Per posar-vos un exemple d'allò al que em refereixo, és el que estic vivint actualment al meu lloc de feina. Davant de la imminència del col·lapse de la institució (una agència de l'Estat Espanyol, la meitat dels treballadors de la qual són funcionaris)  la reacció és de negació del que està passant (eren molt clares les cares de shock de molta gent després de que se'ls expliqués la situació en una reunió de tot el centre). La qüestió clau aquí és que, malgrat la preocupació sincera i la constatació de que la situació no s'havia donat mai, la majoria encara no és capaç d'afrontar la crua realitat: contractats eventuals (primer, i després funcionaris) perdrem tots, de forma directa o indirecta, la feina. L'educació en època de creixement fa que certes situacions no siguin assumibles per la majoria. Per tant, per negar doncs aquesta situació es planteja el problema com una qüestió de 'mala gestió' des del ministeri corresponent. Cert que hi pot haver una mala gestió, no ho nego. Però el que ens farà perdre el lloc de feina i ens arrossegarà a tots cap al col·lapse no és pas un problema de mala gestió en els temps passats. El que ens durà al col·lapse serà precisament, la mala gestió en els temps presents, per no voler afrontar un futur que ens horroritza, però que de forma inexorable ens acabarà atrapant, vulguem o no.

Davant d'aquest panorama, hi podem fer alguna cosa? Rotundament sí, però el primer pas és admetre aquest futur dur que ens espera. No s'hi val a negar el que vindrà, mirant de fugir en les rutines diàries que, encara ara podem fer, perquè quan la situació sigui crítica i ja no puguem dur a terme aquestes rutines, llavors haurem de mirar de cara a la realitat d'un món que no reconeixerem com a nostre i que, per tant, no estarem preparats per afrontar. Què hem de fer? Primer pas, com ja he dit en d'altres posts és mirar d'acceptar el que hi ha, un cop acceptat podem començar a preparar-nos, físicament i mental pel col·lapse de la societat industrial.

Salutacions,

SZD 

Mites i realitats (I): Renovables i oligopolis

(https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEga2ucFsNq8NgtMWvWvFvgrHJAcq8gfbY974x2QBFuSAbxP3n28STSOQIvKlR6hQtTLNE7OtRNe74MkpIL6KdyQ5la5F9yH3w2qbBXNjPdfyvQUr7tscgUWAdv55POPUgYe7dU_M1pL9S22/s1600/abandoned+wind+turbines.jpg)


Benvolgut/des lectors/es,
Enceto una sèrie de posts per discutir alguns punts que, pel que veig darrerament en els mitjans de comunicació de masses, cal anar clarificant. Més que res per la influència i la hipnotització que exerceixen i, sobretot, perquè sent aquest un bloc dedicat bàsicament a gent conscienciada és important aportar contra-arguments a algunes imbecilitats que de vegades surten als telenotícies. Els mitjans de comunicació, en general i amb comptades excepcions, estan 'desvirtuant' l'opinió pública en una direcció que, sota el meu punt de vista, és molt preocupant. Per tant, la meva intenció en aquest i els següents posts és tractar d'aportar una visió un pèl més crítica que la que darrerament es va difonent i la majoria de la societat creu  com a veritable (sí, sí, creu, perquè tot el que surt a la televisió es creu amb més força del que ens expliquen i/o podem raonar).

Començaré doncs per una idea que està prenent cos en els sectors, diem-ne, conscienciats, sobre el problema de la crisi energètica. Que quedi clar per endavant que penso que cal desenvolupar les renovables com una estratègia de transició a una societat poc depenent de combustibles fòssils, però no penso que aquest desenvolupament s'hagi de fer a qualsevol preu (i quan parlo de preu no parlo de diners). Així doncs, quan hom participa en debats sobre renovables sempre, de forma indefugible, surt la idea de que els oligopolis energètics aprofiten la crisi per 'frenar' el desenvolupament de les renovables, pressionant al govern perquè retiri les subvencions a la fotovoltaica i la eòlica. Sembla ser que hi ha una mà negra d'interessos foscos que van en contra de les renovables perquè sinó aquestes triomfarien. Em perdonaran els lectors però aquesta teoria de la mà negra em provoca una gran recança per dos motius. El primer perquè em sona a teoria de la conspiració i, per deformació professional, en sóc al·lèrgic. El segon motiu és que si no és conspiració si que em sona al mateix argument de 'la mà dels mercats' en que creuen els economistes clàssics: el mercat tot ho acaba solucionant. Doncs bé, de la mateixa manera que el mercat no ho acaba solucionant tot (ho estem veient en aquesta crisi) els oligopolis (si és que n'hi ha) no van 'contra' les renovables. Prefereixo benvolguts/des lectors/es, veure-ho d'una altra manera, sense teories de la conspiració i sense pensament màgic d'una mà invisible que ens va a favor o en contra.



No podríem pensar que, potser, és que les renovables no són tant bon negoci com pretenen els que es dediquen al negoci de les renovables? I potser és que no són tant bon negoci, sobre tot, en el sistema capitalista actual, que pretén retorns ràpids i exponencials de les inversions. Les renovables no representen un retorn de la inversió ràpid a menys que no estiguin subvencionades i, hores d'ara, és dubtós que presentin un retorn gran (comparable a les no-renovables) sense un suport dels combustibles fòssils. Per tant, davant d'aquesta perspectiva, pretenen que uns sectors la raó de ser dels quals és obtenir guanys quasi-immediats, inverteixin en el que és, als seu ulls, un mal negoci? (repeteixo, dins el paradigma econòmic actual). És més, fins ara les renovables s'havien desenvolupat degut a la financiació (en part) dels estats. Bé, en un moment en que els estats comencen a col·lapsar i que l'entorn econòmic fuig del risc i de les inversions a llarg termini per por a no obtenir-ne els retorns esperats, qui hi invertirà? Doncs la situació és clara, cada cop l'estat més afeblit i amb menys recursos es preocuparà per uns problemes que considerarà més urgents: la situació de creixent tensió social i convulsió política. Perquè invertir en renovables si en realitat no hi ha problema amb l'energia no-renovable? Recordo que als mitjans de masses la crisi és econòmica i financera, sense base física d'esgotament dels recursos, per tant la inversió en renovables pot acabar-se veient com una excentricitat típica de hippies mentre hi ha gent que passa gana. Perquè gastar en molins de vent quan la societat té problemes 'més importants' que resoldre? Si és tant bon negoci, que hi inverteixi el sector privat. Aquesta serà, desenganyem-nos, l'actitud de l'estat en el futur si no hi ha un canvi de paradigma. Per tant, veient les coses des d'aquest punt de vista, els 'oligopolis energètics' no van contra les renovables, senzillament intenten mantenir el seu BAU que, recordo, és implícit en el sistema en el qual vivim.



Per altra banda, hi ha autors que diuen que les renovables no són més que extensions dels combustibles fòssils i que, per tant, no està clar si són possibles en un món que funcioni sense ells. Evidentment, ningú pot estar segur de que aquests científics tinguin raó o s'equivoquin, però el que està clar és que el problema de desenvolupar les renovables, presenta a més del problema de la dependència actual dels combustibles fòssils per instal·lació i manteniment de les infraestructures, el problema de l'escalabilitat que ja vaig comentar en un altre post. No és gens clar doncs que sigui assenyat apostar-ho tot a una sola carta (renovables), sense abans plantejar-se una estratègia de decreixement en el binomi població-recursos.



Per tant, les renovables no són la solució a la crisi energètica i no ho són bàsicament perquè en el paradigma del creixement res és solució a l'esgotament de recursos, és una equació sense resolució. Per tant, en lloc de pensar en termes de BAU pel que fa a les renovables caldria canviar potser de forma de pensar i ser molt més autocrítics, deixant de banda el 'sinó ets amb mi estàs en contra meu' tant típic del pensament superficial actual, que etiqueta i classifica ràpidament. Cal parar-nos a pensar el com i el quan. Repeteixo, no estic dient que no hàgim d'apostar per les renovables per al futur, estic dient que no ho podem fer amb el paradigma usual fins ara.

Per posar un exemple, pel que fa a les renovables, s'intenta copiar el model de les fòssils pel que fa a l'abastiment de la demanda. Per mi això és un greu error, fonamentalment perquè la demanda actual basada en fòssils presenta pics de potència que són fàcilment assumibles cremant el que sigui (petroli, carbó o gas) més potència? més cremem! però amb les renovables aquesta equació no és tant clara. Per tant un desenvolupament renovable passa necessàriament per un canvi d'hàbits i usos de consum energètic. I això darrer passa per tornar a un estil de vida que al cap i a la fi s'assemblaria més al de fa dos segles que a l'actual, perquè no cal reinventar la roda: fa tres generacions la societat era més resilient en moltes coses, sobretot amb els hàbits.

Així doncs, a part de les diferents raons que he donat, n'hi ha una que em sembla de les més importants, com ja vaig comentar en el post anterior,  si ens entestem a plantejar les renovables com la substitució de les fòssils i ho fem a qualsevol preu (per mantenir el model existent) ens podem trobar amb un problema greu, en un futur proper, de subministrament d'aliments a nivell mundial (no només al tercer món). I llavors potser tindrem subministrament elèctric per fer anar els cotxes elèctrics, però no tindrem menjar, i per tant ningú que acabi portant aquests cotxes. Sé que la situació que plantejo és absurda, però em sembla que hores d'ara per poder posar una mica de seny en les discussions que s'estan duent a terme en segons quins fòrums cal demostrar les coses per reducció a l'absurd.

Compte! el que acabo d'apuntar en el paràgraf anterior no és que subscrigui la teoria de 'hi ha coses més importants' i per tant no desenvolupem renovables, no. Dic que cal plantejar-se el problema d'una forma holística però prioritzant, sobre tot, l'alimentació de la població des d'ara mateix.

Finalment, dir que, vistos els interrogants que planteja aquesta qüestió cal actuar amb molta prudència. Des del meu punt de vista, si cal emprar alguna estratègia no pot ser mai de dalt a baix: energia renovable per arribar a alimentació de la població. L'estratègia cal que sigui sempre de baix a dalt: assegurar alimentació no depenent dels fòssils per després arribar a una societat energèticament renovable. Realment quan plantegem l'estratègia de baix a dalt, veiem la magnitud de la tasca a començar: desmecanitzar el camp, agricultura ecològica, localització, reducció de xarxes de distribució, canvi d'hàbits d'alimentació i dieta de la població... en fi, si tot això és difícil i requereix energia  (fòssil, que és la que ara utilitzem quasi totalment) per a una transició no traumàtica. Pretendre anar de dalt a baix és, al cap i a la fi, començar la casa per la teulada.
Salutacions,
SZD