Benvolgudes lectores,
Abans de fer un
esbós de la futura economia post-carboni caldria, potser, veure què funciona i
què no en el nostre model socio-econòmic i delimitar clarament quines contradiccions concretes té l'actual sistema, més
enllà de la idea que tots compartim de que el que ens ha portat a
l'aztucac actual és el creixement a ultrança. En
aquest sentit les contradiccions més generals les vaig tractar el post anterior,
fent una classificació grollera: pràctiques i lògiques. Les
contradiccions lògiques ens porten a veure quins són els
paradigmes culturals que més mal han fet als humans i més
destrucció han creat en el planeta.
Com també deia en l'anterior post, la
manera de trencar la contradicció lògica és invertint els termes
que la componen. En aquest sentit, en la societat actual, el nostre
sistema de creences es basa fortament en la identificació amb les
estructures (divisories) emergents que els humans hem anat creant. Aquestes estructures es creen per les interaccions individuals, talment com un formiguer emergeix a
partir de les interaccions de les formigues però el mapa del formiguer no existeix en cap de les formigues. Per aquest mateix procés de
creació col·lectiva, els humans construïm les nostres estructures
emergents: grups socials, associacions cíviques, culturals o
esportives, empreses, conglomerats d'empreses, administracions locals
(ajuntaments), regionals o estatals i, en el cim de la piràmide, entitats supra-estatals (organitzacions internacionals i grans
empreses transnacionals). Doncs bé, d'una manera o altra, la inèrcia
cultural ens porta a identificar-nos amb algunes d'aquestes
estructures emergents (sóc seguidor d'un equip de futbol, m'agrada
una opció política, pertanyo a un col·lectiu que s'identifica
com a nació o m'identifico com habitant d'un estat determinat). És
precisament en aquest joc d'identificacions que el nostre
comportament es configura en gran part. Un problema bàsic d'aquestes identificacions és que compartimentaritza i esbiaixa la nostra
visió del món, filtra la nostra percepció. I la filtra d'una
manera perversa perquè ens fa perdre el sentit d'unitat, de formar
part d'un tot amb els altres humans i els altres éssers vius que habitem
el planeta. I aquest biaix es fa palès en la manera que tenim de gestionar i organitzar-nos políticament, socialment i econòmica. Ja des de l'antiga grècia la política és aquella disciplina o branca del coneixement que ens ajuda organitzar-nos i per tant, la política és la clau de volta i la corretja de transmissió de les identificacions col·lectives. La
política és segons el DIEC: 'Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors'. En aquest sentit, l'estructura política que
actua de mitjancera entre les estructures de petita escala (de desenes
centenars o milers d'individus) a gran escala (desenes de milers o
milions) és l'estat. Històricament, la política ha creat estructures (emergents) anomenades estats que, idealment, representen la població d'un
territori, mitjançant un sistema administratiu lleugerament
diferent en cada àrea geogràfica. Idealment, repeteixo, els estats actuals gestionen els interessos de la majoria de la població i, per tant, li proveeixen els serveis necessaris: sanitat, educació, seguretat en front de la
violència i protecció per a les persones
més desvalgudes. L'estat s'erigeix en el garant del benestar dels
seus habitants, en eina de resolució de conflictes i en aplicador de
la voluntat popular (poders executiu, legislatiu i judicial). Així doncs, l'estat és la realitat política última per al ciutadà i la
màxima garantia d'equitat. Per extrapolació, s'espera que qualsevol
estructura administrativa supra-estatal exerceixi i s'erigeixi com
protectora dels ciutadans, els seus drets i les seves llibertats.
Però existeix un altre factor que
es contraposa a aquesta realitat política última: l'economia extractiva i el seu
paradigma de creixement il·limitat. Així estructures que haurien de complementar-se en benefici dels ciutadans, actuen en sentits oposats en molts casos. Actualment l'economia extractiva es
contraposa al principi (teòricament) fundacional de l'estat
occidental democràtic: la protecció i representació de les
necessitats bàsiques i les llibertats dels ciutadans. Amb el pas del temps però aquesta tensió no resolta ha anat derivant cap al costat de l'economia extractiva (que de fet només 'veu' recursos il·limitats per tot arreu). Tots els estats actuals (i per tant, també les estructures supra-estatals)
s'han convertit en agents executors dels interessos, no dels
ciutadans, sinó de les grans empreses trans-nacionals que, al seu
torn es basen en l'economia extractiva. En principi, els estats
democràtics occidentals semblaven tenir uns mecanismes de 'control' de
l'administració i de fiscalització del sistema polític, no només
a través d'eleccions periòdiques i representants pròxims al
ciutadà, sinó a través també del paper de la premsa com agent de
denúncia. Com tots sabem, actualment els estats actuen cada com més com
representants del poder econòmic globalitzat (grans interessos de
corporacions internacionals).
Des de corrupció per interessos econòmics ocults fins a les portes
giratòries, els estats actuals es veuen deslegitimats, ja que el
ciutadà es troba desemparat en front dels abusos de
l'economia extractiva. Segons Tainter (a 'El col·lapse de les
societats complexes'):
'Tot
i tenir una estructura d'autoritat institucionalitzada, una base ideològica
i el monopoli de la força, els governants dels estats comparteixen
al menys una cosa amb els caps de les tribus de societats caçadores-recol·lectores: la necessitat de
reforçar constantment la seva legitimitat.' És
a dir, actualment els estats contemporanis estant perdent legitimitat
entesa com (segons Tainter):
'la
creença del poble i les elits que les normes són correctes i
vàlides, que el món polític és tal com ha de ser...' i segueix: 'El suport que
els membres (d'un estat) estiguin
disposats a donar a un sistema polític és essencial per a la seva
supervivència'. Així
doncs, la situació actual global és l'inici de l'erosió de la
legitimitat dels estats com estructures vàlides per gestionar i
defensar els interessos dels seus ciutadans. Sabem com hem arribat
aquí: per la creença de que l'economia extractiva actual és la
pedra filosofal que, conjugada amb la màgia de la millora
tecnològica, és capaç de resoldre tots els problemes.
El
punt que cal entendre és que l'economia actual i passada
(extractiva) no ha funcionat mai i per tant el seu contra-poder o
administrador (l'estat) ha estat una eina pobra i maldestre que de
cara als ciutadans s'ha projectat com eficient, però que l'únic que
ha fet (i fa) és servir de crossa a un sistema econòmic inútil i
cruel. Mentre el planeta presentava una situació que permetia tenir
zones llunyanes que funcionessin com abocadors o com a mines de
recursos (minerals, vegetals, animals o humans) els habitants dels
estats 'desenvolupats' no ens preocupàvem de si el sistema
funcionava o no, però quan els límits s'estan fent visibles ens
qüestionem els gestors, però curiosament no el sistema socio-econòmic.
La
recepta és simple en aquest punt, cal canviar tant l'economia com el
gestor (l'estructura estatal): cal dissoldre els estats actuals. Per
això cal anar a l'essència de com estan construïts, un altre cop
segons Tainter:
'les
societats complexes estan focalitzades en un centre, que no cal que
sigui necessàriament geogràfic, però que és la font simbòlica de
referència de la societat'. Ja veiem doncs que les estructures de
gestió que hagi de tenir la socio-economia d'emergència no poden
basar-se en els estats actuals i, per tant, cal que estiguin
fortament descentralitzades. Aquesta descentralització cal que sigui
a més, acompanyada d'una reducció de la complexitat administrativa i social,
per tant, és necessària una administració més local amb vincles
més febles i poder més reduït com més gran sigui l'àmbit
geogràfic que gestiona l'estructura administrativa. Finalment, les
grans estructures supra-estatals actuals em temo que
en una economia d'emergència han de perdre gran part de les seves
funcions coercitives i legislatives per convertir-se en òrgans
assessors d'actuació a mitjà i llarg termini, no d'ingerència en
política local i a curt termini. Però aquest esquema de com
podria ser una economia post-carboni, ja és cosa del següent post.
Salutacions,
SZD