Adéu Europa? Un exercici d'anàlisi en temps d'incertesa

Benvolgudes lectores,

En temps estival i esperant la sotragada important que tindrem previsiblement a la tardor he escrit aquest post per posar sobre la taula l'evolució futura europea, tenint en compte els límits biofísics i les opcions polítiques actuals majoritàries en el nostre continent. 

Durant dècades, la construcció europea s'ha fonamentat sobre una premissa implícita: que el creixement econòmic, els avenços tecnològics i l'estabilitat institucional permetrien resoldre progressivament qualsevol crisi significativa. La integració europea, la globalització dels mercats i la disponibilitat d'energia abundant han proporcionat un marc de prosperitat sense precedents en la història del continent.

Tanmateix, les últimes dues dècades han posat de manifest una realitat més complexa. La crisi financera de 2008, la pandèmia, les tensions geopolítiques, la crisi energètica, l'encariment dels recursos materials i la creixent polarització política suggereixen que Europa ha entrat en una fase històrica diferent, caracteritzada per una acumulació simultània de vulnerabilitats econòmiques, ecològiques i institucionals.

L'objectiu d'aquest post no és predir el futur ni anunciar l'inevitable col·lapse de la Unió Europea. Més modestament, proposa un exercici d'exploració prospectiva: què podria passar si Europa continués gestionant aquestes tensions mitjançant les mateixes eines i els mateixos marcs mentals que han dominat fins ara?

En llenguatge de modelització, es tracta d'un escenari Bussiness As Usual (BAU). Un escenari en què els responsables polítics continuen prioritzant el creixement econòmic, evitant reformes estructurals potencialment impopulars i confiant que la innovació tecnològica, el finançament públic i l'endeutament permetran guanyar temps davant dels límits emergents.

La hipòtesi central d'aquest escenari és que els principals riscos per al futur d'Europa no provenen necessàriament d'un únic esdeveniment catastròfic, sinó de la interacció entre límits biofísics, estancament econòmic i inèrcia institucional. Quan els governs ajornen els costos però no en resolen les causes, les crisis tendeixen a acumular-se sota la superfície fins que es transformen en problemes polítics i socials de gran magnitud.

Des d'aquesta perspectiva, la qüestió fonamental no és si Europa disposa dels recursos tecnològics per afrontar els reptes de les properes dècades. La qüestió és si les seves institucions seran capaces d'adaptar-se a un context en què l'energia, els materials, el capital natural i la cohesió social deixin de ser abundants. O, dit d'una altra manera: fins a quin punt la política de la fugida cap endavant pot continuar funcionant abans que els seus costos es facin visibles. 

Així doncs aquí no pretenc fer cap vaticini ni donar etapes exactes de com evolucionarà un sistema complex en temps d'incertesa. Per tant, aquest exercici només és matèrial per a la  discussió.  El que dic tampoc no surt del no res, ja hi ha bibliografia (veure al final de l'article, per a qui li interessi) que estudia com hi ha certs riscos per a Europa que si no es gestionen convenientment poden portar a problemes estructurals molt importants. 

En aquest anàlisi seguirem bàsicament els tres eixos que tant Peter Turchin com Luke Kemp apunten com a claus per poder entendre l'evolució sociopolítica: els recursos i la seva relació amb l'economia, la gestió institucional i el paper de les elits. 

Característiques de l'escenari

La hipòtesi bàsica que emmarca l'escenari és la política actual de dilació: no voler afrontar i gestionar la realitat, és a dir, com la fugida cap endavant alimenta el populisme. Quan les institucions oficials no aborden la realitat física de l'escassetat i intenten anestesiar la crisi amb mesures temporals, es crea el caldo de cultiu ideal per a les forces polítiques populistes o d'extrema dreta. Això es pot analitzar des de tres vessants: 

1. La pèrdua de legitimitat de les "Elits Tècniques": Quan la UE o els governs estatals prometen que "la inflació és temporal" o que "les reserves i la tecnologia ho resoldran tot", i mesos després la població es troba amb un dièsel inassequible, una cistella de la compra pels núvols i restriccions, la confiança en la tecnocràcia i la ciència econòmica oficial es col·lapsa. Llavors, el discurs populista aprofita aquest buit: "Us estan mentint, les elits de Brussel·les són incapaces de protegir-vos".
2. El xoc de "Poder Adquisitiu" vs. Narrativa Clima/Transició. L'estagflació afecta de manera desproporcionada les classes mitjanes-baixes i les zones rurals/periurbanes (dependència absoluta del cotxe dièsel per anar a treballar, calefacció cara, menor marge de negociació salarial). Si l'única resposta institucional és mantenir discursos abstractes sobre la transició o demanar "sacrificis individuals" mentre no es garanteix el subministrament bàsic, el populisme canalitza aquest ressentiment. Es canalitza com un enfrontament entre la "burgesia urbana" que es pot permetre un vehicle elèctric i la "majoria treballadora" penalitzada pels costos de l'energia.
3. La simplificació de problemes complexos. En lloc d'explicar la complexitat de la pèrdua de cru per al dièsel i kerosè, la física de la producció energètica o el límit dels recursos, els moviments populistes ofereixen solucions màgiques i culpables clars: "La culpa és de les sancions o la diplomàcia europea", "La culpa són les polítiques verdes i ecologistes", "Si tanquem les fronteres o tornem a les sobiranies nacionals, tindrem energia barata de nou".

Un precedent històric: De la crisi dels 70 a la polarització moderna

L'última vegada que el món occidental va patir un xoc estagflacionari pur per escassetat d'oferta de petroli (les crisis de 1973 i 1979), el mapa polític global va canviar radicalment. Va suposar el col·lapse del consens socialdemòcrata de postguerra i l'arribada de la revolució neoliberal de Thatcher i Reagan, basada en el desmantellament de la regulació estatal. Avui, en un entorn molt més digitalitzat i polaritzat, un xoc estagflacionari de segona onada corre el risc de no desembocar en un nou model econòmic racional, sinó en un nacionalisme energètic agressiu i en la fragmentació interna de la mateixa Unió Europea ("cada país per a ell mateix" a l'hora d'assegurar el dièsel o el gas).

 

La trampa democràtica de la UE

Actualment les classes dirigents (elits) europees tenen un dilema difícil de resoldre:

• Si diuen la veritat ara:  explicar que cal reduir el consum de combustible un 15%, prioritzar camions en comptes de cotxes privats i acceptar un decreixement material, pot provocar protestes immediates (estil Gilets Jaunes) i la pèrdua de les properes eleccions.
• Si continuen amb la fugida cap endavant: Quan l'anestèsia de les reserves s'acabi a la tardor/hivern i el xoc d'estagflació arribi de cop, la frustració popular serà molt més violenta, lliurant el govern directament a opcions extremistes o obertament anti-europeistes.

En definitiva, la manca de valor per abordar la realitat biofísica de l'economia converteix el problema d'enginyeria i logística energètica en un problema d'estabilitat democràtica.

 

Possible evolució temporal de l'escenari BAU a Europa

Desglossaré aquesta evolució en quatre grans fases segons el nivell de degradació socio-econòmica i paràlisi institucional amb un resultat final de descomposició de la UE de facto. Les quatre fases temporals que proposo només són orientatives i, més que les dates concretes, cal parar atenció a què implica a nivell social cadascuna: 

Fase 1. 2026 - 2029: L'anestèsia i l'acumulació de deute

Inèrcia de resistència (2027 - 2029): Com va passar entre 2007 i 2009, l'economia real aguanta el cop a base d'estalvis previs, crèdit i deute públic. Es percep inflació i pèrdua de poder adquisitiu, però el sistema no "col·lapsa" immediatament.

Fase 2. 2029 - 2034: La materialització en l'economia real (El "2010" del nostre cicle)

Xoc fiscal (2029 - 2031): Els governs no poden mantenir els subsidis indefinidament amb tipus d'interès alts i un PIB estancat. Comencen les retallades estructurals i el tancament d'empreses dependents de l'energia cara.

Impacte social (2031 - 2034): Caiguda del turisme de masses pel cost dels carburants, destrucció d'ocupació logística i trencament de la capacitat de despesa de les famílies.

Fase 3 (2034 - 2038): El xoc polític i la fractura institucional

Consolidació de l'extrema dreta/populisme (2034 - 2037): Després de gairebé una dècada de pèrdua sostinguda de qualitat de vida, el consens europeista es trenca a les urnes. Governs de caràcter autoritari o recentralitzador prenen el control a Madrid i altres capitals europees.

Fase 4 (2038-2045+). Trencament de facto.

Intents de recentralització agressiva a l'Estat Espanyol que generen una fricció crítica amb Catalunya i el País Basc, en paral·lel a una Unió Europea que passa a ser un organisme irrellevant davant el "setge energètic" de cada estat.

En aquesta darrera fase la societat ja serà molt diferent a la que coneixem actualment i, per tant, entrar en més detalls és complicat. Una tendènia en tota aquesta línia temporal és clara: la inestabilitat en totes les vessants socials s'accentua, tot i que cal dir, però, que en aquesta projecció no he tingut en compte l'impacte del Canvi Climàtic, només m'he fixat en la crisi de recursos i la seva gestió (o, més aviat, la falta d'ella) en el nostre continent. Tampoc he fet cap referència a quines implicacions pot tenir aquest escenari a nivell bèlic i militar, però la idea aquí és només fer un esbós molt superficial de tendències i centrar-me en la part socio-política. Finalment, dir-vos que el fet de que la UE acabi desintegrant-se té impactes molt serioses a nivell global i implica, indirectament, un fracàs també a nivell de les institucions globals com les Nacions Unides que, en aquest context, també veurien molt mimbat el seu prestigi i capacitat d'influència.

Cal que us digui benvolgudes lectores que, de tots els posts que he fet, aquest és un dels que sincerament, espero que no es complexi en absolut. Però per això, cal tenir en compte aquest escenari. La idea és que pensar on ens pot portar la inèrcia institucional pot fer que les coses siguin d'una altra manera. 

Salutacions,

SZD

Bibliografia recomanada

Us he fet un quadre resum de la bibliografia i les seves principals característiques, més avall ho desenvolupo en el text.

Teoria / Enfocament	Mecanisme principal	Horitzó temporal estimat
Politologia de la UE (Webber, Schimmelfennig)	Paralització burocràtica, desintegració gradual i pèrdua de funcions comunitàries.	Llarg termini / Processos lents (2040–2060)
Cliodinàmica de Turchin	Sobreproducció d'elits, polarització sociopolítica i fallida de la cohesió interna.	Mitjà termini (2035–2050)
Teoria de Col·lapse de Kemp	Captura d'elits + xocs externs sincrònics en sistemes superinterconnectats.	Curt/Mitjà termini en cas de xoc (2030–2040)

En la ciència política, sociologia i economia de la UE, els investigadors prefereixen habitualment el terme "desintegració europea" (European disintegration) o "polity failure" abans que "col·lapse civilitzatori". Existeix una literatura acadèmica molt sòlida sobre el tema:

• Teoria de la Desintegració Europea: Autors com Douglas Webber (European Disintegration? The Politics of Crisis in the European Union) o Frank Schimmelfennig analitzen com crisis en cascada (crisi de l'euro, migracions, Brexit, guerra a Ucraïna, auge del populisme) podrien portar a un desballestament gradual de la UE.
• Polity Formation & Failures: Estudis acadèmics recents analitzen les crisis de la UE com a fallides de capacitat institucional o de comunitat política. La hipòtesi científica dominant no és una caiguda catastròfica d'un dia per l'altre, sinó una fragmentació o pèrdua de rellevància funcional (re-nacionalització de polítiques).

Aplicació de la teoria de Peter Turchin (Cliodinàmica)

Peter Turchin (Secular Cycles, End Times) utilitza la teoria estructural-demogràfica per analitzar la fragilitat dels sistemes polítics. Els seus indicadors clau són:

1. Empobriment popular (immiseration): Estancament de salaris reals, pèrdua del poder adquisitiu de la classe mitjana i desigualtat.
2. Sobreproducció d'elits: Massa aspirants a posicions de poder/riquesa en comparació amb els llocs disponibles, generant la faccionalització i polarització de les elits.
3. Insolvència fiscal de l'Estat: Incapacitat de l'estat per finançar-se sense deute massiu.

Aplicació de la teoria de Luke Kemp (Història del Col·lapse)

Luke Kemp (investigador del Centre for the Study of Existential Risk a Cambridge i autor de Goliath's Curse) analitza centenars de casos històrics de col·lapse d'imperis i regimes. Kemp argumenta que:

1. Captura oligàrquica: El·lits curtes de vista i obsessionades pel seu propi estatus/benefici extreuen recursos del sistema i impedeixen l'adaptació estructural.
2. Super-interconnexió i velocitat: Els sistemes actuals (com la UE) estan tan interconnectats globalment que els col·lapses moderns no seran lents i aïllats, sinó més ràpids, sincrònics i irreversibles.
3. Overshoot ecològic i fragilitat fiscal: La combinació de dependència energètica/recursos i deutes fa el sistema altament vulnerable a xocs externs (guerres, tall de subministrament, canvi climàtic).

Decadència i Col·lapse en un clima canviant

Benvolgudes lectores,

Enceto aquest post fent referència a l’informe de l’IPCC publicat el mes d’agost que té frases molt contundents de les que en parla l’amic Ferran Puig en el seu bloc. Cal dir aquí que el que s’ha publicat aquest mes d’agost passat és només la primera part de l’informe total, el que s’anomena grup de treball u (WGI, de les sigles en anglès) i que resten els altres dos grups WGII (impactes) i WGIII (adaptació) els informes dels quals és previst que es publiquin l’any que ve. Les notícies que venen doncs de la comunitat científica i (també) de la part política són molt preocupants. Vull recordar que aquest no és un informe només científic sinó que està suavitzat pels ens administratius dels estats a través dels seus representants a les Nacions Unides. Comparat amb els informes previs, és clar i exhorta a prendre accions decidides ara mateix i en els propers anys: l'opció d’anar fent la viu-viu s’ha acabat. D’aquest informe, més enllà del que ja s’ha dit molt encertadament, en destacaria que, si ha passat el missatge que ha passat és que realment tothom està molt espantat per la situació actual, es comencen a veure les orelles al llop i no s’hi veu una opció vàlida (dins de l’actual paradigma) per implementar a curt termini. 

Situació actual

Arribats a aquest punt sembla que no ens movem, ja que el darrer informe de l’IPCC (l’AR5, de fet, amb el que es van aprovar els acords de Paris) ja avisava dels riscos de no fer res i, en canvi, les emissions no han parat d’augmentar i no sembla que, a curt termini, es puguin aturar. Davant d’aquest escenari, ja hi ha articles que analitzen quines àrees del planeta són més resilients per mantenir un cert nivell de complexitat social en un context de crisi climàtica, d’això en parlarem en un post futur. Ara però, anem a veure perquè les emissions continuen creixent i no es fa res (de moment) per aturar aquest intent de suïcidi col·lectiu. Ras i curt: com és que tot i les advertències no reaccionem col·lectivament? La resposta a aquesta pregunta és complexa però cal senyalar que en la percepció o consciència col·lectiva de què és i què implica el canvi climàtic, hi ha la mare dels ous del problema. Per simplificar estem en una situació en que es perceb un problema greu, però existeix la creença (diria que, fins i tot, religiosa per part d’alguns) de que fora del sistema socio-econòmic actual només hi ha la barbàrie, el caos i la destrucció, per tant, les actituds són de fugida endavant i/o distracció o de resignació i frustració. Això entronca directament en la visió del col·lapse com una època de decadència. Cal tenir en compte que, des del meu punt de vista, la paraula decadència no té cap sentit útil, és més aviat un ús que es presta a teories populistes i conservadores, perquè implica l’existència d’un zènit social, d’una època daurada i feliç: res més lluny de la realitat, el zènit material de la societat és la causa del seu col·lapse. 

Per sortir d’aquesta actitud primer cal desmitificar el col·lapse com un procés que no té precedents o que sigui fonamentalment negatiu. Segons diversos treballs, totes les societats complexes segueixen cicles d’ascens i descens, en podeu trobar referències en el mateix J. Tainter, en J. Diamon, en P. Turchin o el Seneca Cliff de’n Bardi. En particular hi ha una branca d’estudis anomenada col·lapsologia de la que en parlarem en el futur. 

Però a banda d’aquests anàlisis més moderns i acadèmics, en cada època de descens es pretén explicar la situació donant raons des de diferents perspectives: la ineptitud dels polítics, l'obsolescència del sistema socio-econòmic o la degradació moral i de valors que té la nostra societat occidental-globalitzada. Gairebé cap d’aquestes explicacions és nova, ja que la majoria coincideixen amb les que s’han donat històricament per explicar el decliu o col·lapse de societats anteriors. Prenem el cas més conegut de col·lapse d’una civilitació que encara ara es pren com la mare de la nostra: Roma. Tal com ja vaig fer en un post antic parlant del col·lapse de l’imperi Romà, ara rescataré part del que hi deia allí per fer analogies entre aquella situació i l’actual, però des d’una visió diferent. Aquesta visió vol situar el col·lapse com una transició, un canvi i una adaptació a una situació o entorn nou de la societat que el viu. Aquesta idea no és nova, J. Tainter ja la apunta en el seu llibre de referència ‘El col·lapse de les societats complexes’.

De fet, si volem fer una comparació (veieu la taula) és molt interessant que dues societats tant separades en el temps i tant diferents a molts nivells (tecnològic, d’extensió, de comprensió del món, i d’organització social) es dediquin a fer gairebé el mateix per gestionar les maltempsades associades al col·lapse. 

Taula correspondències Roma-Globalització:

	Economia	Societat	Recursos	Política
Roma	-retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans. -devaluació progressiva de la moneda (reducció de la quantitat de metall preciós en cada peça) -falta progressiva d’ingressos per a l’estat. -increment del deute públic.	-corrupció dels alts càrrecs de l'Administració. -passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions. -crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals. -deteriorament de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves viles d'esbarjo. -disminució del reclutament per a les legions entre la pagesia.	-disminució de la producció agrícola. -disminució de la mineria i la producció de metalls. -plagues. -disminució dels excedents.	-increment d’efectius de les legions (despesa militar). -increment de l’administració. -més inseguretat (increment de la pirateria i de la criminalitat). -més inestabilitat social: revoltes. -impossibilitat de mantenir la política expansionista de colonització. -dificultat de gestionar les crisis per una economia basada en l’agricultura (90%).
Globalització	-devaluació de la moneda internacional (dòlar) per impressió de més bitllets. -increment de la pressió fiscal. -increment del deute dels estats.	-crisi de la classe mitjana del primer món. -deteriorament de les ciutats. -passivitat del ciutadà devant els problemes més greus (clima, falta de recursos)	-estancament de la producció de petroli. -estancament de producció d’altres minerals i metalls necessaris. -pandèmia. -riscos per la seguretat alimentaria global.	-increment de la despesa militar. -impossibilitat de mantenir la política colonitzadora per l’arribada als límits planetaris i per la degradació de la perifèria global (3rmón) -dificultat de gestionar les crisis per la necessitat de l’economia d’expandir-se.

Això ens ajuda a veure que el que estem vivint actualment no és nou, tampoc no és nova la gestió d’aquets fets, tot i que, tal com ens agrada pensar a tots, som la civilització més potent i sofisticada que ha sorgit en la història. Un cop d’ull al passat ens posa al nostre lloc. 

Així doncs cal pensar en el col·lapse com un procés natural, biofísic i no com un problema per si mateix, el col·lapse es dona perquè hi ha un zènit i aquest hi és perquè hi ha una visió expansionista i colonitzadora en les seves diferents formes. Repeteixo, cal desmitificar el col·lapse per poder-lo gestionar. El problema és que associem necessàriament el col·lapse amb patiment i destrucció, quan en realitat aquesta destrucció i patiment, ja hi era, però a la perifèria de l’imperi globalitzat actual. 

Això sí, tenim un avantatge respecte èpoques anteriors: més coneixement respecte el que tenien els romans. Però tenim un inconvenient, els romans havien de gestionar ‘només’ la crisi de recursos, nosaltres hem d’adaptar-nos a banda d’un futur amb recursos minvants, amb un medi ambient i un clima que ens serà cada cop més hostil. 

Opcions/estratègies

Per dissenyar estratègies i crear opcions en l’emergència climàtica, ecològica i de recursos actual, cal tenir una visió de què ha ocasionat el problema i perquè. Per fer-ne una primera anàlisi, seguiré els conceptes de’n Tainter. Segons ell, el col·lapse es dona perquè el triangle expansiu format pel nivell d’energia accessible, l’organització social i el flux energètic deixa de ser funcional i comença a deteriorar-se. Si prenem el sistema socio-economic i biofísic com un metabolisme, podríem dir que en les fases primerenques del col·lapse (les que estem patint ja actualment) es van perdent funcionalitats, al mateix temps que es perd abast geogràfic. En aquest sentit, el sistema que és centralitzat no només geogràficament sinó també en la seva distribució dels recursos (elits vs. població) va deixant caure parts perifèriques que no afectin el funcionament dels nodes centrals de la xarxa: elits i zones geogràfiques riques. Aquest deteriorament geogràfic no l’hem d’entendre únicament com un deixar enrere els estats més pobres del planeta sinó també que això es produeix dins els mateixos estats, per això el concepte estat o regió geogràfica com un tot, quan parlem de col·lapse cal prendre’l amb molta cura. Així doncs, les estratègies passen per una reorganització social que es pugui adaptar a les noves emergències. Sabem com adaptar-nos a emergències puntuals (temporals, catastrofes, situacions de guerra), el problema ara és que tindrem, cada cop més, situacions extremes més freqüents i més sostingudes en el temps, afegides a més inestabilitat social degut a un empobriment generalitzat. L’estratègia ha de passar pel lema que ara s’ha fet popular de la ‘transició justa’ i ‘no deixar ningú enrere’ però sense suposar que els recursos que tenim ara els tindrem en el futur (que és el que fa Europa). 

La reorganització social que necessitem cal que es basi en dos eixos: descentralització (administrativa, econòmica i informativa) i democràcia (social, de coneixement i d’educació). Cal replantejar-nos totes les eines que tenim actualment a nivell social, polític i econòmic, per veure què ens servirà i què no, i cal ser molt flexibles mentalment per poder fer front als imprevistos. Està clar que el sistema actual no ens serveix per navegar el col·lapse, però cal fer molta pedagogia per que s’acabi entenent que això no va de refugis en illes llunyanes per elits que s’ho pugiun pagar: per una vegada en la història de la humanitat o ens salvem tots o no es salvarà ningú. Ningú que ho pugui explicar, perquè la biosfera continuarà, malgrat els humans que es pensaven que eren deus. 

Per això us proposo un decàleg de mesures per fer front als problemes principals d’aquest col·lapse que estem vivint. De fet de mesures proposades tenint en compte les crisis en les que estem en podem trobar a diversos mitjans un bon exemple recent el tenim en l'article de'n Vicent Cucarella (pàgina 8). En el decàleg que proposo aquí hi incloc objectius i mesures per fer la transició. Ens hi juguem molt: la vida de la nostra generació i la de les futures generacions. 

1.- Legislació penal: El canvi climàtic i la crisi ecològica cal emmarcar-la en un problema que afecta a tota la humanitat, en aquest sentit cal ser molt rigorosos en el que fem i com ho fem. Cal proveir un marc legal internacional penal que inclogui els crims ambientals al mateix nivell que els crims contra la humanitat. En aquest sentit doncs qui en els anys anteriors hagi fet campanyes de desinformació per interessos econòmics cal que n’assumeixi les responsabilitats. Si no ho fem nosaltres, ho farà la generació que en patirà els efectes més durs i ens acusaran a nosaltres de no haver fet justícia (i potser l’aplicaran tard i malament). 

2.- Política: La responsabilitat política en aquesta qüestió és majúscula, els partits polítics, tots, l’han de tenir com prioritat número u a la seva agenda, qui no ho tingui vol dir que: o no enten el problema o l’enten i no els importa (en aquest cas cal aplicar el punt 1). Donades les evidències que tenim i el temps que fa que hi són, em sembla que la primera opció (falta d’informació o de comprensió de l’abast del problema) és cada cop menys justificable.

3.- Gestió: Si ens prenem seriosament els dos primers punts cal doncs que els plans d’acció de les administracions i societat civil passen per fer d’aquest tema, de la seva informació i de les seves implicacions una prioritat informativa. La informació ha de començar a centrar-se principalment en mesuradors físics: emissions i energia, posant referències (i arribant a un consens) de quin és el nivell de consum bàsic necessari en termes d’aquestes quantitats per poder adaptar-nos i gestionar la crisi climàtica i ambiental. Prenc com exemple la pandèmia Covid-19: de sobte, tots els mitjans de masses parlaven d’això a totes hores per tal de conscienciar, ho justificava l’emergència i la urgència sanitària. Ningú va posar el crit al cel per no crear pànic o alarmar de la situació. El pànic apareix quan no hi ha opcions, quan no s’explica a la gent com podem transitar el perill de forma ordenada i col·lectiva. Si es postposa el problema i no s’explica amb tota la seva gravetat no només es crearà pànic quan la sitació s’agreugi sinó que les possibilitats de gestió ordenada es reduiran per falta de confiança en els ens que havien de guiar i coordinar en les necessàries accions col·lectives. En aquest sentit doncs, cal evitar i penalitzar totes les estratègies de desinformació i de blanquejament d’iniciatives (econòmiques) en direccions divergents o contràries a l’adaptació i lluita contra el canvi climàtic i la crisi ecològica i de recursos. 

4.- Consumisme: Plans de lluita contra el sobre-consum i el malbaratament, conscienciació de la població de la necessitat de reduir i reaprofitar. Cal deixar clar que el consum i les seves derivades (increment de producció de bens i despesa) enmarcades en un model expansionista/creixentista, són el que ens ha portat a l’atzucac actual. Per tant, tota acció que sigui efectiva passa per repensar aquesta necessitat d’incrementar (o mantenir) el sistema consumista que, per altra banda no aporta cap benestar a llarg termini. 

5.- Propaganda: Reducció progressiva d’estratègies de publicitat i màrqueting de productes, estils de vida o actuacions altament contaminants o que impliquin atacs a la biodiversitat i/o salut dels ecosistemes. En aquest sentit estic pensant en moratòries que, quan expirin, en el cas de no haver-se adaptat, s’apliqui el punt 1. En aquesta primera fase un exemple clar és el que es coneix com rentat verd (greeewashing) que fan moltes empreses fent veure que són i fan el que no fan i que no són.

6.- Adaptació d’internet: informació del cost energètic i d’emissions (a banda del preu) de mantenir un volum d’informació purament d’oci accessible a la xarxa. La societat ha de començar a decidir què es manté i què es deixa caure en la xarxa. És a dir, quina és la quantitat màxima d’informació mantinguda al núvol i el seu cost energètic i en emissions.

7.- (In)justícia climàtica: els plans de transició que deixin (implícitament o explícita) població enrere cal que siguin penalitzats seguint el punt 1. Ara mateix no hi ha acord internacional sobre què fer i com fer-ho (més enllà dels Acords de Paris que ja han quedat obsolets i no han servit per reduir les emissions). El principal escull és qui paga, un argument sense sentit, perquè el mal anomenat tercer món ha pagat des de sempre (deute històric) per tal que al primer món, poguem nedar en l’abundància material i en la misèria moral de tolerar fam al món amb l’excusa d’hipotètics futurs millors. Paga qui pugui pagar (qui més té més paga) i, en aquest cas, els països del primer món, principals beneficiaris de les darreres dècades de destrucció ambiental, són els que han de pagar. Cal explicar que els que puguin pagar paguin ara, sense fer l’orni, sinó, en vint anys (com a molt), ja no quedarà res per a què pagar ni a qui pagar-ho (esfondrament del sistema). Cal imposar que les grans corporacions i multinacionals comencin a tributar pel volum de destrucció creada (deute històric) i recondueixin els beneficis cap a plans d’adaptació i lluita contra el canvi climàtic. Els impostos han de ser progressius cap a les estructures que més d’hora que tard desapareixeran en una societat des-globalitzada com la que ens espera. Amb això no vull dir que no hi hagi d’haver intercanvis comercials o de persones a nivell internacional, però el seu volum serà diferent.

8.- Transport: Reducció del transport aeri i marítim i del transport en general. Això implicarà repensar l’oci i el turisme: cal redissenyar el sistema d’oci actual, més pensat per crear persones acrítiques, distretes i insatisfetes constantment, i transitar a un sistema diferent que serveixi per estimular els valors socials i humans, l’empatia i la cohesió social. En els càlculs (molt conservadors) que hem fet en el projecte MEDEAS referents al transport (podeu veure les publicacions aquí i aquí) per a tenir flotes de transport totalment renovables cal que aquests modes de transport (aeri i marítim) es redueixin a la meitat. Cal doncs dissenyar plans d’adaptació del comerç i l’economia d’acord amb aquesta reducció de volum de mercaderies i passatgers. (Nota: on anem amb ampliació de l’aeroport del Prat?)

9.- Espais naturals: Preservació i ampliació de les reserves naturals i espais protegits. Els espais naturals no industrialitzats o feblement antropitzats actuen de protecció i faciliten l’adaptació al canvi climàtic i disminueixen l’impacte en el deteriorament dels ecosistemes. També cal aquí molta pedagogia quan a l’ús i invasió massiva d’espais protegits i àrees rurals. El mantra ‘jo pago impostos per tant tinc el dret d’ús de qualsevol lloc públic’ és d’una visió curt-terminista que fa molta por, ja que implica no comprendre que el fet de pagar impostos no és suficient per deslliurar-se de les responsabilitats socials i cíviques. Els espais naturals protegits estan pensats per preservar la biodiversitat i compensar la forta antropització de l’entorn natural que tenim al nostre país, en aquest sentit la visió ‘urbanita’ dominant sol considerar el ‘camp’ el món rural i els espais protegits com simples parcs temàtics fets per a la  diversió de la població. Aquest fet està fonamentat en la visió utilitarista/mercantilista de la nostra societat que ho veu tot com objectes (coses) monetaritzables susceptibles de ser comprades/venudes o llogades. 

10.- Agricultura i aigua: Els usos i productes agrícoles cal que canviïn de forma radical transitant des de l’agricultura i ramaderia industrial a una sense l’ús intensiu de fertilitzants i pesticides derivats dels combustibles fòssils i més adaptada a les necessitats locals. El sector agrícola i ramader s’ha de reconvertir per proveir al territori dels productes bàsics i reduir l’exportació a llargues distàncies. En aquest sentit caldria també repensar la dieta actual (massa centrada en la proteïna d’origen animal) i els requeriments de productes de luxe agrícola (fruita i verdura fora de temporada, importacions de carn i peix de zones llunyanes, etc.). Cal també tenir en compte i avaluar els impactes del canvi climàtic en la producció agrícola i ramadera que faran que la seva gestió sigui més difícil. En aquest sentit doncs, cal plans d’acció a mig-llarg termini, coordinats amb la planificació d’usos del sòl. Connectat amb l’agricultura tenim l’accés us i aprofitament dels recursos hídrics, que en el futur patiran una disminució creixent afegida a l’increment de la seva necessitat per l’expansió de l’energia renovable. 

Finalment, cal tenir en compte uns indicadors de progrés en la implementació d’aquest decàleg o, si voleu, alguna senyal que doni idea de que alguna cosa es mou. Des del meu punt de vista, i per posar un exemple, veurem que, al nostre país, es comença a prendre seriosament la crisi ambiental i de recursos quan la conselleria de medi ambient depengui directament de Presidència. També quan la gestió del govern comenci per criteris ambientals, de recursos i climàtics i no es basi en els criteris actuals d’economia de curta volada, basats en indicadors de creixement que hores d’ara encara ens resistim a acceptar que són totalment inútils per afrontar el problema més greu que la humanitat ha afrontat mai. 

Salutacions,

SZD

Una nova eina de simulació per a la transició energètica: el model pymedeas

Benvolgudes lectores,

En aquest post us presento el darrer article que ha sortit del projecte MEDEAS. L’objectiu del projecte era proporcionar una eina de simulació de codi obert i transparent per ajudar a analitzar la transició energètica a una economia baixa en carboni. Doncs bé, el model pymedeas és el resultat de l’esforç de tot l’equip del projecte durant quatre anys i aquest article publicat la seva part més important i visible. El model, que es pot córrer a tres nivells geogràfics (món, Europa i Austria), el podeu descarregar de forma gratuïta a la web del projecte (aquí).

En l’article fem una revisió dels diferents enfocaments per modelar la transició energètica cap a una economia descarbonitzada. Identifiquem una sèrie de limitacions en els models actuals, com ara la manca de consideració de situacions fora d’equilibri (com una transició energètica) i les retroalimentacions no lineals. Tampoc es consideren en molts casos (com els escenaris SSP) les limitacions biofísiques. Per abordar aquestes qüestions, s’ha creat el model pymedeas (un model d’avaluació integrada IAM, de les sigles en angès) que permet a qualsevol que hi estigui interessat, sense cap cost en llicències de programari (està programat en Pyhon, llenguatge de codi obert), explorar el disseny i la planificació d’estratègies i polítiques adequades per descarbonitzar el sector energètic a nivell mundial, de la UE i a nivell d’estat. La principal novetat del nou model de codi obert és que aborda la transició energètica tenint en compte els límits biofísics, la disponibilitat de matèries primeres i els impactes del canvi climàtic. Aquest article mostra les capacitats del model mitjançant diversos experiments de simulació per explorar rutes alternatives per a la transició renovable. Per simplificar els anàlisis ens hem centrat en dos escenaris bàsics (tots dos prenent com a referència l’escenari de l’IPCC SSP2): BAU i OLT (Optimal Level Transition). 

Algunes variables del model en la simulació de referència pels escenaris BAU i OLT, en dos nivells geogràfics: Món (columna de l'esquerra) i UE (columna de la dreta). 

En els dos escenaris es veu el paper que juga el requeriment a ultrança de creixement i l’impacte en l’economia a mitjà termini. La diferència entre els dos escenaris és la taxa d’implementació renovable que, en el cas de l’OLT és més alta que en el BAU (el qual extrapola les tendències actuals). En tots dos escenaris s’activen i desactiven quatre opcions (hipòtesis): Eficiència, TRE, Canvi climàtic i Escassetat. Per veure com actuen de manera aïllada o en conjunt s’activen o desactiven una cada cop o de forma conjunta. En els escenaris seleccionats d’aquest treball, es constata que l’escassetat futura de combustibles fòssils és el factor més influent de l’evolució del sistema. Els canvis d'eficiència i els danys pel canvi climàtic són també determinants importants que influeixen en els resultats del model. Aquest treball es el resultat d’un taller fet al novembre del 2018 on hi va participar tot el consorci i es van fer les proves i tests del model pymedeas que ara han sortit publicades en aquest article. 

Amb aquest treball doncs, es posa a disposició de la societat una eina de codi obert, transparent i que tothom pot utilitzar al seu ordinador, per dissenyar o analitzar polítiques energètiques i de sostenibilitat en aquest temps futurs que s’albiren tant complexos i que requereixen de la màxima implicació i esforç de tots els que ens dediquem a la recerca.

Salutacions,

SZD

El col·lapse dels estats: Espanya. Una revisió.

(https://www.publico.es/politica/casa-real-ofrece-matices-discursos-franquistas-rey-juan-carlos.html)

Benvolgudes lectores,

Aquest post, tal com indica el títol, pretén ser una revisió i profundització del post del 15 de setembre del 2017. Per tant, deprés de més de dos anys del post en que analitzava la situació de l’estat espanyol pel que fa a Catalunya just abans del referendum de l’u d’octubre. La meva intenció és fer auto-crítica veient si les projeccions que vaig fer en aquell moment eren encertades o no i profunditzar (o modificar en algun cas) en les tesis que proposava llavors sobre la crisi del model polític i socio-econòmic espanyol.

Els fets. Des del que s’ha anomenat «octubre republicà», l’estat espanyol ha desplegat una estratègia de repressió i confusió en dos fronts principals: el mediàtic i el judicial-policial. Aquests dos fronts han aconseguit un replegament i una desorientació del moviment polític independentista (que no del social, que resta latent), atiant l’enfrontament i el partidisme aparent en la classe política (independentista). Tantmateix, des del meu punt de vista, això no és el més important. El més important és que hi ha hagut víctimes a la presó (hostatges polítics, estic en contra d’anomenar-los presos només, són hostatges d’un règim que, quan es tracta de la unitat de l’estat ho és tot menys garantista) i a l’exili. Però per sobre d’això, el més greu de tot és que la situació ha anat empitjorant a mesura que les protestes s’han intensificat i ara ja tenim ferits amb lesions permanents per part de la policia per utilitzar pilotes de goma (a més de pressumptos casos de tortures, maltractaments i amenaces), l’ús de les quals és prohibit legalment, perdó, pseudo-legal, perquè es veu que el que legisla el parlament regional català és legislació que no han de complir les forces de seguretat de l’estat perquè és una legislació només per als colonitzats. Paralel·lament a aquesta ofensiva jurídico-legal s’ha endegat una campanya de propaganda per remoure la part emocional de la població escampant un discurs amb bons i dolents, mitjançant mentides i manipulacions. Així doncs, amb aquesta pinça s’ha aconseguit una desorientació conceptual (ja no es parla d’independència ni del referendum organitzat tenint en contra tot l’aparell d’un estat, sinó d’autodeterminació) i sembrar la llavor de la por (al menys a l’administració) per la via de les accions judicials i l’amenaça d’engreixar la llista d’hostatges privats de llibertat i sota vigilància. Un dels detalls més interessants apareguts recentment són les memòries de l’expresident Rajoy, que posen de manifest com el moviment independentista ha estat fomentat per la via de la provocació, des del mateix estat, per una voluntat recentralitzadora, per tirar enrere les competències de les regions i tornar a un estat centralitzat que, fet i fet, es l’únic que la cultura nacional espanyola entén. Val a dir que la recentralització s’entén des d’una visió, com la del pensament franquista, que promou una corrupció sistèmica. Si tenim en compte diversos estudis, veurem que la descentralització (democràtica) fiscal i política està associada a una menor corrupció. Per tant, és lògic que els estats, i més els de base ideològica jacobina i amb dèficid democràtic, busquin una major centralització perquè això accentua la corrupció, necessària en el model neo-liberal actual. D’això en parlarem en un altre post. 

Diagnosi. Permeteu-me que aquí faci una esmena al marc conceptual que he anat introduint en aquest bloc, basat en la teoria de les 5 fases del col·lapse segons Dimitri Orlov. Després de referenciar-la com un marc conceptual per fer determinades anàlisis, penso que aquesta teoria només és útil per anàlisis de sistemes prou grans (com l’antiga URSS) o, sent petits, prou aïllats. A la pràctica, i per estats fortament interconnectats, és a dir, immersos en la globalització, crec que cal revisar-la i, si em permeteu, ho faré en un post futur. El que sí que continua sent vàlid és el concepte de col·lapse de civilització (en termes generals) i com aquest és desenvolupa a la regió mediterrània en general, i a Catalunya en particular. Per altra banda, la meva hipòtesi de que l’estat, amb la via repressiva, s’enfrontava a una escalada de desletigimació, crec que infravalorava el poder persuassiu de la propaganda i distorsió de la realitat que han fet (i cada cop fan més) els mitjans de comunicació de masses. El paper del periodisme al servei del règim tardo-franquista és clau per donar veu i legitimar una acció injustificable des d’un punt de vista dels drets humans. Així doncs, error en la diagnosi que ha portat a que les conseqüències o projeccions no hagin estat del tot encertades. Prova de tot això és que, per una banda, al país vehí s’ha destapat el franquisme-feixisme abans disfressat dins el PP, i això ha fet bascular tot l’espectre polític espanyol cap a tesis molt més conservadores (i anti-democràtiques) i converteix l’estat espanyol (encara més) en una anomalia a Europa. Actualment els partits polítics monàrquics van des de la socialdemocràcia moderada amb Podemos fins al feixisme recalcitrant dels neo-franquistes recentment en expansió. Quan a Europa es preocupen realment per l’emergència del feixisme (ara anomenat ultra-dreta) ho fan des d’un llegat històric encara molt present per l’impacte que significà la Gran Guerra. A l’estat espanyol, el feixisme no només no es qüestiona, sinó que se’l normalitza en programes de televisió, monuments, noms de carrers i funerals d’estat. Perquè es dona aquest fet? Doncs perquè, cal reconèixer-ho, la societat espanyola té unes mancances de cultura democràtica molt importants, i en això, hi té molt a veure la classe política que es crea a partir de l’engany (ara parcialment destapat) del règim del 78. Quin és l’estat de la qüestió a Catalunya? Des del meu punt de vista hi ha diferències culturals Catalunya-Espanya importants que eren claríssimes i ben paleses fa 40 anys i que, gràcies a la classe política d’aquí, s’han anat diluint. Això fa que, actualment, existeixin dues forces oposades (simplificant molt, amb el risc que això comporta) que no són ni molt menys conjunts disjunts, sinó que presenten solapaments importants: el pol unionista-constitucionalista-estatalista espanyol i el pol independentista-reformista-estatalista català. Simplificant encara més podríem dir que hi ha dues tendències: la conservadora que pretèn mantenir l’status quo i la innovadora que pretèn explorar altres vies diferents a la que considera exhaurida. La diferència (encara existent) entre la classe política (i per tant indicadora de la societat que, teòricament, representa) espanyola i catalana és, precisament el biaix en l’espectre: a Catalunya tenim un espectre polític més àmpli que va des del pol unionista (un calc en petit de l’espanyol) fins al pol independentista, que representa des de sectors liberals fins a tesis anti-capitalistes. Aquesta riquesa d’opcions es una singularitat molt interessant que, crec, és molt positiva per a fer front a situacions molt complexes: una crisi de civilització com l’actual. Precisament, els grans poders econòmics de l’estat (íntimament relacionats amb els grans poders econòmics internacionals), representats pels grups mediàtics de comunicació de masses, intenten disminuir aquesta diversitat, per tal de tenir un control més efectiu sobre l’aparell polític i l’estat, en aquest cas a Catalunya, representat pel govern regional de la Generalitat. 

Conseqüències. Malhauradament, una de les idees que vaig transmetre en les meves projections ha estat del tot vàlida: la reducció de llibertats, la recentralització anti-democràtica amb finalitats inconfessables de fer un estat menys transparent (i per tant, més corrupte) i la repressió, s’agreuja en cada senyal (tebi) de protesta. És a dir, amb l’excusa de la seguretat i de mantenir l’ordre (constitucional?) s’emprenen accions politico-judicials per restringir les (poques) llibertats (expressió, associació i conseqüentment de protesta) que existeixen a l’estat. Així doncs, la qüestió real i fonamental que apuntava ja fa dos anys sobre com volem col·lapsar té més vigència ara que mai. I aquí és on anem a parar després de dos anys: el col·lapse en el que estem immersos ens anirà donant crisis econòmiques recurrents, la següent ja s’albira, tal com apunten alguns analistes. A grans trets, la situació actual front el col·lapse es pot entendre des de dos punts d’acció política que, a efectes pràctics, es poden plasmar seguint l’espectre que he mencionat abans. Dels dos pols unionista-independentista la part coincident és l’estatalisme tradicional, és a dir la part més conservadora de l’independentisme coincideix amb la part més ‘refomadora’ de l’unionisme. Ambdós pivoten respecte el concepte d’estat actual (que a efectes pràctics és un estat creat al segle XIX). Ras i curt, hi ha un sector important de l’independentisme que pretén extrapolar l’estat espanyol, creant-ne una còpia diferenciada/millorada en petit, per entrar a formar part del club d’estats europeus. Aquesta és doncs la zona de sol·lapament perquè des de la part unionista-conservadora aquesta zona actua de darrer recurs devant d’una (possible) desfeta de l’estat en les seves actuals condicions, és l’opció de mal menor en cas de derrota de l'unionisme, i un complet desastre (ideològic i polític) per la part del moviment independentista que pretén una reforma a fons del sistema. Però anem a la part més interessant formulant la pregunta clau: què aporta el moviment independentista de nou, d’original, devant de la situació de col·lapse de civilització (emergència climàtica, crisi ecològica i crisi energètica)? Crec que, l’èxit del moviment independentista (i, quan dic èxit, no em refereixo a aconseguir un estat independent, cosa més que probable a mitjà termini) depèn de quines propostes fa per fer front al col·lapse. El moviment independentista es farà resilient i transformador en la mesura que articuli un missatge plausible, honest i d'alta volada a les crisis que estem patint. En aquest sentit, l’independentisme ha de fer seva la lluita contra el canvi climàtic i les crisis energètica i ecològica, fent propostes polítiques concretes basades en una administració molt més democràtica i descentralitzada, en incentivar la participació ciutadana, en eliminar la pobresa i lluitar a nivell nacional (principat i tota la nació) i internacional per erradicar la desigualtat social. L’independentisme de base té un actiu molt valuós: no està condicionat pels cicles electorals i pels lobbies econòmics, per tant, pot lligar grans acords i consensos que van més enllà dels interessos econòmics i del control del gran capital que es fa en la política de despatxos. Així doncs, ara i els anys que venen ens presenten una oportunitat de prendre una direcció que pot servir de punta de llança a d’altres moviments en d’altres àrees geogràfiques o, per contra, podem quedarnos amb l’anar fent i fer un petit salt a un estat que, per poca visió, no sigui capaç d’aportar estratègies útils en una situació futura que serà cada cop més complexa.

Salutacions,

SZD

El transport en un sistema 100% renovable: costos i implicacions.

Benvolgudes lectores,
En aquest post faig un petit resum d’un article que hem publicat una part del grup MEDEAS de l’ICM (l’Antonio García-Olivares, l’Oleg Osychenko i jo mateix), que ha sortit publicat recentment sobre el transport en un sistema 100% renovable. Aquest article és un resultat del projecte MEDEAS, en particular, dels treballs que vam fer per analitzar un dels colls d’ampolla en la transició a un sistema socio-econòmic no fòssil. Els resultats preliminars amb models com el predecessor del model MEDEAS, el WoLim, ja apuntaven a que el transport en la nostra societat globalitzada serà una de les qüestions més importants a resoldre per fer front al pic i disminució progressiva de la producció d’energia fòssil. Cal aclarir que els problemes més grans que genera la dependència fòssil del transport (bàsicament petroli) no es centren només en els viatges que podem fer per desplaçar-nos per anar a treballar o de vacances, pensem, sobre tot, en el transport de totes les matèries primeres industrials, alimentació, materials per infrastructures, etc. que caldrà adaptar per mantenir una hipotètica economia global funcionant. L’exercici de l’article és doncs, assumint el BAU (Bussiness as Usual, negocis com sempre o fer com sempre hem fet) veure quins costos (energètics) i quines implicacions tindria fer el canvi de fòssil a renovable sense tocar res més. Aquest canvi bàsicament es basa en substituir allò que funciona amb motors de combustió per motors elèctircs. Veiem-ne un breu resum (pels detalls us recomano llegir tot l’article).

En aquest treball es fa una revisió des del punt de vista energètic i tecnològic dels sistemes de transport que s’han proposat com alternatives provades als mitjans de transport que utilitzen els combustibles fòssils i a les previsions per entrar en una era post-carboni. Prenem com hipòtesi un sistema de transport igual que el que teníem a nivell global l’any 2014.

En un càlcul conservador, si aquest sistema fòssil el substituïm per un de renovable, s’estalvia un 18% de l’energia consumida (aquí parlem del cost del consum per ‘moure’ persones i mercaderies, no del cost de l’adaptació de totes les infrastructures associades al transport i subministrament d’energia per a aquest transport). Aquesta reducció vindria d’una reducció del 68% en el consum d’energia en transport terrestre, però que es compensaria en part per un increment en el consum d’energia del transport marítim (163%) i aeri (149%). Aquests increments en el transport marítim i aeri venen de la impossibilitat, amb les tecnologies actuals, d’electrificar-los, és a dir, caldria mantenir aquest transport en sistemes de combustió però, en aquest cas, passant al gas natural, que es produïria a partir d’electricitat generada per fonts renovables. A aquesta hipòtesi cal afegir que assumim una reducció del transport aeri del 50%. Això es deriva de la necessitat de produir gas natural a partir de l'electricitat per alimentar els motors d'avions i vaixells, la qual cosa suposa forts augments de preus d'ambdós tipus de serveis i la disminució del transport intercontinental, cosa que pot produir una reubicació de l'activitat econòmica. L'ús d'hidrogen per a l'avió en comptes de metà estalviarà energia, tot i que a costa de ltenir un combnustible menys segur. D'altra banda, l'ús del combustible per avions augmentaria el consum del sector aeri un 317% en relació amb el seu consum actual i faria que aquest sector consumís un 47% de la demanda energètica del transport total. Això tindria un efecte dramàtic i probablement insuportable sobre els preus i la mobilitat aèria. Per mantenir els preus dels vols a un nivell similar al d'avui, la ràtio d'energia consumida pel sector aeri en relació amb l'energia total disponible hauria de ser similar a la de l'economia actual, al voltant del 3% (IEA 2014). Una futura economia 100% renovable, capaç d'oferir el mateix servei que l’economia fòssil contemporània exigirà al voltant del 87% de l'energia d'aquest últim; això suposaria 342110 PJ (Peta Joules) de consum final per produir serveis similars als de l'economia del 2014. Si el 3% d'aquesta energia (10019 PJ) ha de ser consumit pel sector aeri, això significa que el sector aeri renovable hauria de tenir un 35% de la mida del sector aeri del 2014 i consumiria un 35% l'energia per al sector 100% renovable. Una fracció més gran implicaria un augment dels preus. Tantmateix, projectar la mida exacta i els augments de preus que un futur sector aeri toleraria és un tema complex que requeriria una anàlisi socioeconòmica més enllà de l'abast d'aquest estudi, així doncs hem assumit un escenari amb un 50% del nombre d'aeronaus del 2014 com a plausible.

Atesa la manca actual d'infraestructures aeroportuàries per emmagatzemar metà o hidrogen, en les pròximes dècades, pot ser necessari un ús més gran dels biocombustibles a reacció per mitigar la petjada de carboni d'acord amb les recomanacions de l'IPCC . No obstant això, en una economia 100% renovable, la construcció d'aquestes infraestructures i l'ús de metà o hidrogen seria una opció més econòmica i estalviarien una quantitat important d'energia.
La transició cap a un transport aeri i marítim 100% renovable no suposaria cap estalvi energètic o monetari en comparació amb el sistema actual. Per tant, des d'una perspectiva de racionalitat econòmica, la substitució dels combustibles fòssils en el transport ha de començar amb el transport terrestre, on estalviaria una major quantitat d'energia i CO₂ a un cost menor i deixaria la conversió renovable completa d’aquests dos sectors fins a més tard.



Pel que fa al transport terrestre, hem suposat dues alternatives: (i) vehicles amb bateries, (ii) vehicles per vies o amb catenària. Una alternativa als punts de recàrrega per a vehicles elèctrics seria l'anomenat sistema de Vehicles Elèctrics per Vies (TEV de les sigles en anglès: Tracked Electric Vehicles). Es basa en una idea de l'inventor Will Jones, que busca construir autopistes especials en les quals els automòbils no només es recarreguen mentre es mouen, sinó que també es condueixen de manera autònoma (amb un sistema de navegació incorporat al vehicle). Aquestes carreteres evitarien la congestió del trànsit, ja que els cotxes podrien viatjar en una mena de trens de vehicles. Els cotxes es recarreguen durant el recorregut utilitzant un sistema elèctric tipus Scalextric, o "bimotor", instal·lat al centre del carril. Gran part de l'electricitat podria venir de panells solars situats a sobre o a la mateixa carretera. El desplegament global d'aquest sistema seria car, però permetria una reducció significativa de la mida de les bateries amb el corresponent estalvi de metalls escassos.
Si es tria un sistema TEV, la seva inversió de capital seria de 5,3 x 10¹³ USD (dòlars EUA), superior a la inversió en renovació de flotes de transport. En aquest cas, la inversió total seria de 9,8 x 10¹³ USD i la taxa d'inversió hauria de ser del 2,2% del producte mundial brut per any.
Les inversions en infraestructures de transport global entre 2014 i 2025 s’han calculat en 14 x 10¹² USD, equivalent a 1.4 x 10¹² USD l'any com a mitjana dels pròxims anys. D'altra banda, la producció mundial de fabricació de vehicles va ser de 66 milions de vehicles i gairebé 2 x 10¹² euros de facturació global el 2005. El 2016, la producció mundial de vehicles va ser 95 milions de dòlars. Per tant, si la taxa de renovació per vehicle s'ha mantingut constant aproximadament, la facturació global hauria de ser actualment de 2,9 x 10¹² euros o 3,5 x 10¹² USD l'any. Aquesta xifra es pot considerar igual a la despesa anual de vehicles nous. Si la transició té lloc en un termini de 30 anys, el cost anual de renovació de la flota de vehicles seria del 34% de les despeses anuals actuals de vehicles nous. Per tant, aquesta substitució és factible i es pot considerar part de la renovació habitual de la flota de transport. D'altra banda, les inversions en infraestructures anuals en punts d'emmagatzematge i recàrrega de gas representarien el 0,4% i el d’un sistema TEV, el 126% de la inversió en infraestructura de transport actual. Així, una electrificació global de la xarxa viària exigirà un esforç d'inversió addicional del 40% respecte als nivells actuals.
A curt termini, l'escenari (i) (vehicles amb bateries) té l'atractiu d'un cost reduït, però pot mantenir o fins i tot augmentar la massificació d'automòbils a les nostres ciutats i, a llarg termini, pot provocar un fort increment dels preus del níquel i el liti utilitzats en les bateries de cotxe. L'escenari (ii) vehicles elèctrics per vies (TEV), evitarà aquests problemes fent les bateries de cotxe més petites i que no siguin necessaris punts de recàrrega a les ciutats, tot i que a un cost molt elevat. Una tercera alternativa que eviti els problemes de congestió a les ciutats i les elevades inversions de capital és compartir cotxes (carsharing). Es tracta d'un sistema de lloguer d'automòbils per períodes curts de temps (tan curt com una hora) que evita la necessitat de propietat dels automòbils i que podria reduir la flota d'automòbils de passatgers en un ordre del 69%, augmentant el temps mitjà d'ús per a cada cotxe. A més, maximitzaria l'ús dels cicles de bateria. Aquest tipus de sistema sembla adequat a la disminució del poder adquisitiu de les classes mitjanes que s'ha observat als països desenvolupats des del 2008 i als preus relativament alts dels cotxes elèctrics actuals.
En l'escenari (i), l'energia embeguda necessària per a la transició del transport és 16415 PJ, el 91% per a vehicles, el 2.4% per als avions, el 2,9% per a vaixells, l'1,2% per a l'electrificació de ferrocarrils, l'1,8% per a l'emmagatzematge de gas i el 0,2% per punts de recarrega. Això equival al 4,2% de l'energia secundària (en els punts de consum) produïda el 2014 i al 16% de l'energia secundària consumida pel sector del transport el 2014. Si la transició es produís en un termini de 30 anys, la inversió seria d'aproximadament el 0,1% de l'energia secundària total anual (0,5% de l'energia consumida per transport per any). En l'escenari (ii), aquestes xifres serien del 9,7% de l'energia secundària de 2014 i una inversió del 0,3% de l'energia secundària de 2014 per any.
La nostra estimació no considera nous requisits d'infraestructura per a l'alimentació del sistema d’electricitat a gas. La transició també hauria d'anar acompanyada d'una nova infraestructura per a la producció d'energia renovable, la redundància dels sistemes energètics (renovables) i les xarxes intel·ligents per interconnectar els llocs de producció, emmagatzematge i consum elèctric. Les inversions de capital i energia necessàries per a la nova infraestructura necessària per a una economia 100% renovable, no s’estudien en aquest treball. No obstant això, el fet que l'energia incorporada al capital fix de les infraestructures de transport sigui només una petita fracció de l'energia secundària utilitzada anualment per l'economia, suggereix que la nova infraestructura no serà la part principal del problema en una transició 100% renovable.

El cost total de capital de la nova flota de vehicles, vaixells, trens electrificats i avions seria, amb els nostres supòsits, 3.9 x 10¹³ USD,  un 88% per a la construcció de la flota de vehicles, un 8% per a la nova flota d'avions, un 2,8% per a la nova flota de vaixells i 1,2% per a la nova infraestructura elèctrica del ferrocarril (locomotores i catenàries). La incorporació de les estacions de recàrrega i la infraestructura de transport de gasos no canviaria de manera visible aquests resultats.
Si prenen com a referència el producte mundial brut: 74 x 1012$ USD1990 (dòlars de l'any 1990) el 2016,  que equival a 13.6 x 10¹³ $ USD2016 (dòlars de 2016). La nova infraestructura, costaria el 33% del producte brut mundial de 2016. Si això s'aconsegueix en un termini de 30 anys, la taxa d'inversió anual hauria de ser del 1,1% del producte mundial brut per any (amb les hipòtesis que hem proposat en aquest estudi). Atès que la formació del capital mundial és el 25% del producte mundial brut, aquesta inversió sembla factible, tot i que hauria d'anar acompanyada d'una inversió similar en infraestructures de producció d'energia renovable.

Els mercats estan invertint cada vegada més en la producció i el transport renovables, però no amb els increments anuals necessaris per evitar un canvi climàtic irreversible. El necessari canvi tecnològic profund i les inversions en la implementació per a l'electrificació del transport suggereix que cal un esforç decisiu en l'àmbit polític i pràctic dels governs. Això planteja reptes immediats, en part esmentats aquí, que poden requerir polítiques decisives i nous enfocaments per assolir els objectius projectats per donar suport a la descarbonització del sistema de transport.

Les restriccions principals de materials escassos que poden posar en perill el desenvolupament a gran escala de bateries a bord, motors elèctrics, piles de combustible i aeronaus renovables són: les reserves limitades de liti i níquel, les reserves de coure limitades, l'ús de metalls rars com platí i pal·ladi en cel·les de combustible i els alts costos d'energia per sintetitzar combustibles aeronàutics a partir d'electricitat.



Recomanem doncs un conjunt de mesures per part de governs i societat civil per anticipar aquests riscos:

• Substitució de la major part del transport terrestre interurbà actual, que es basa en camions i cotxes particulars, mitjançant trens elèctrics per a mercaderies i passatgers.
• Ús de vehicles elèctrics només per a transport de curta distància entre ciutats sense alternativa de transport públic.
• Ús limitat dels vehicles elèctrics, que es tradueix en una flota relativament petita. La mida actual podria considerar-se un límit superior, però no solucionaria els problemes de congestió a les ciutats, podria augmentar els preus de metalls importants com Ni i Li, i podria posar en perill la seva disponibilitat per a altres usos industrials. S'hauria de donar prioritat al transport públic electrificat.
• Ús de les piles de combustible només quan la demanda d'autonomia i potència del vehicle ho exigeixi.
• Reducció de flotes d'aviació a favor de (i) sistemes ferroviaris i (ii) transport marítim, en aquest ordre.
• La reorganització i la reducció del trànsit marítim, ja que els vaixells de càrrega serien els principals consumidors de combustibles a partir d'ara i les piles de combustible d'hidrogen i biogàs en el futur.
• Optimització de la logística i el treball, per reduir la demanda de viatges.
• Desplaçament de "modes" de transport d'alta a baixa intensitat energètica. Els paràmetres apropiats per quantificar aquests modes d'intensitat i priorització serien de kWh per cada passatger-km i kWh per Tm-km.
• Millora de l'eficiència energètica, no només mitjançant l'ús de les millors tecnologies disponibles, sinó també mitjançant l'actuació en infraestructures de transport urbà i públic. El foment del TaaS (transport com servei) i l'intercanvi d'automòbils tenen un gran potencial per reduir la demanda d'energia i materials per al transport per carretera.

Algunes de les limitacions de la present anàlisi inclouen la incertesa, imprevisibilitat o dificultat de projectar els següents factors:

• Tecnologies disruptives que puguin substituir recursos crítics o alleujar el dèficit energètic.
• Evolució de la distribució demogràfica i migracions forçades pel canvi climàtic i futures guerres.
• Evolució de la desigualtat econòmica, que podria obstaculitzar les inversions renovables en molts països.
• Decisions polítiques i de mercat que fomentin camins específics de transició del transport actual de combustibles fòssils al transport elèctric. Consens sobre la disposició dels estats a tot el món en el desplegament d'una economia descarbonitzada, que pot traduir-se en diferents escenaris de com es finança i fomenta la transició.
• Recursos econòmics disponibles en futurs escenaris de crisis climàtiques i ambientals.

Una altra conclusió d'aquest estudi és que un sistema de transport renovable és factible, però no necessàriament compatible amb el creixement exponencial habitual del consum de recursos. Estem entrant en una època on les inversions requerides en les pròximes dècades suposaran l'ús de grans fraccions de les reserves de metalls importants com Cu, Ni, Li, Pt i Pa. Alguns d'aquests metalls (per exemple, Pt i Pa) tenen propietats físiques específiques que els fan essencials. Per tant, qualsevol política per a la transició renovable necessària ja no es pot basar exclusivament en preus i incentius, sinó que ha de considerar també les reserves geològiques i l’escassetat dels materials. En els propers 50 anys, la manca d'elasticitat de les reserves metàl·liques probablement accelerarà la necessitat de dissenyar una economia post-capitalista que utilitzi noves eines econòmiques. Algunes d'aquestes eines serien l'ús d'indicadors geofísics i de sostenibilitat, l'abandó del PIB com a principal indicador de l'èxit econòmic, la incorporació a l'economia de la planificació a llarg termini i l'avaluació ambiental científica i, sobretot, la introducció de nous mecanismes que puguin crear prosperitat sense augmentar necessàriament el consum de recursos i materials.



Salutacions,
SZD