Decadència i Col·lapse en un clima canviant

Benvolgudes lectores,

Enceto aquest post fent referència a l’informe de l’IPCC publicat el mes d’agost que té frases molt contundents de les que en parla l’amic Ferran Puig en el seu bloc. Cal dir aquí que el que s’ha publicat aquest mes d’agost passat és només la primera part de l’informe total, el que s’anomena grup de treball u (WGI, de les sigles en anglès) i que resten els altres dos grups WGII (impactes) i WGIII (adaptació) els informes dels quals és previst que es publiquin l’any que ve. Les notícies que venen doncs de la comunitat científica i (també) de la part política són molt preocupants. Vull recordar que aquest no és un informe només científic sinó que està suavitzat pels ens administratius dels estats a través dels seus representants a les Nacions Unides. Comparat amb els informes previs, és clar i exhorta a prendre accions decidides ara mateix i en els propers anys: l'opció d’anar fent la viu-viu s’ha acabat. D’aquest informe, més enllà del que ja s’ha dit molt encertadament, en destacaria que, si ha passat el missatge que ha passat és que realment tothom està molt espantat per la situació actual, es comencen a veure les orelles al llop i no s’hi veu una opció vàlida (dins de l’actual paradigma) per implementar a curt termini. 

Situació actual

Arribats a aquest punt sembla que no ens movem, ja que el darrer informe de l’IPCC (l’AR5, de fet, amb el que es van aprovar els acords de Paris) ja avisava dels riscos de no fer res i, en canvi, les emissions no han parat d’augmentar i no sembla que, a curt termini, es puguin aturar. Davant d’aquest escenari, ja hi ha articles que analitzen quines àrees del planeta són més resilients per mantenir un cert nivell de complexitat social en un context de crisi climàtica, d’això en parlarem en un post futur. Ara però, anem a veure perquè les emissions continuen creixent i no es fa res (de moment) per aturar aquest intent de suïcidi col·lectiu. Ras i curt: com és que tot i les advertències no reaccionem col·lectivament? La resposta a aquesta pregunta és complexa però cal senyalar que en la percepció o consciència col·lectiva de què és i què implica el canvi climàtic, hi ha la mare dels ous del problema. Per simplificar estem en una situació en que es perceb un problema greu, però existeix la creença (diria que, fins i tot, religiosa per part d’alguns) de que fora del sistema socio-econòmic actual només hi ha la barbàrie, el caos i la destrucció, per tant, les actituds són de fugida endavant i/o distracció o de resignació i frustració. Això entronca directament en la visió del col·lapse com una època de decadència. Cal tenir en compte que, des del meu punt de vista, la paraula decadència no té cap sentit útil, és més aviat un ús que es presta a teories populistes i conservadores, perquè implica l’existència d’un zènit social, d’una època daurada i feliç: res més lluny de la realitat, el zènit material de la societat és la causa del seu col·lapse. 

Per sortir d’aquesta actitud primer cal desmitificar el col·lapse com un procés que no té precedents o que sigui fonamentalment negatiu. Segons diversos treballs, totes les societats complexes segueixen cicles d’ascens i descens, en podeu trobar referències en el mateix J. Tainter, en J. Diamon, en P. Turchin o el Seneca Cliff de’n Bardi. En particular hi ha una branca d’estudis anomenada col·lapsologia de la que en parlarem en el futur. 

Però a banda d’aquests anàlisis més moderns i acadèmics, en cada època de descens es pretén explicar la situació donant raons des de diferents perspectives: la ineptitud dels polítics, l'obsolescència del sistema socio-econòmic o la degradació moral i de valors que té la nostra societat occidental-globalitzada. Gairebé cap d’aquestes explicacions és nova, ja que la majoria coincideixen amb les que s’han donat històricament per explicar el decliu o col·lapse de societats anteriors. Prenem el cas més conegut de col·lapse d’una civilitació que encara ara es pren com la mare de la nostra: Roma. Tal com ja vaig fer en un post antic parlant del col·lapse de l’imperi Romà, ara rescataré part del que hi deia allí per fer analogies entre aquella situació i l’actual, però des d’una visió diferent. Aquesta visió vol situar el col·lapse com una transició, un canvi i una adaptació a una situació o entorn nou de la societat que el viu. Aquesta idea no és nova, J. Tainter ja la apunta en el seu llibre de referència ‘El col·lapse de les societats complexes’.

De fet, si volem fer una comparació (veieu la taula) és molt interessant que dues societats tant separades en el temps i tant diferents a molts nivells (tecnològic, d’extensió, de comprensió del món, i d’organització social) es dediquin a fer gairebé el mateix per gestionar les maltempsades associades al col·lapse. 

Taula correspondències Roma-Globalització:

	Economia	Societat	Recursos	Política
Roma	-retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans. -devaluació progressiva de la moneda (reducció de la quantitat de metall preciós en cada peça) -falta progressiva d’ingressos per a l’estat. -increment del deute públic.	-corrupció dels alts càrrecs de l'Administració. -passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions. -crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals. -deteriorament de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves viles d'esbarjo. -disminució del reclutament per a les legions entre la pagesia.	-disminució de la producció agrícola. -disminució de la mineria i la producció de metalls. -plagues. -disminució dels excedents.	-increment d’efectius de les legions (despesa militar). -increment de l’administració. -més inseguretat (increment de la pirateria i de la criminalitat). -més inestabilitat social: revoltes. -impossibilitat de mantenir la política expansionista de colonització. -dificultat de gestionar les crisis per una economia basada en l’agricultura (90%).
Globalització	-devaluació de la moneda internacional (dòlar) per impressió de més bitllets. -increment de la pressió fiscal. -increment del deute dels estats.	-crisi de la classe mitjana del primer món. -deteriorament de les ciutats. -passivitat del ciutadà devant els problemes més greus (clima, falta de recursos)	-estancament de la producció de petroli. -estancament de producció d’altres minerals i metalls necessaris. -pandèmia. -riscos per la seguretat alimentaria global.	-increment de la despesa militar. -impossibilitat de mantenir la política colonitzadora per l’arribada als límits planetaris i per la degradació de la perifèria global (3rmón) -dificultat de gestionar les crisis per la necessitat de l’economia d’expandir-se.

Això ens ajuda a veure que el que estem vivint actualment no és nou, tampoc no és nova la gestió d’aquets fets, tot i que, tal com ens agrada pensar a tots, som la civilització més potent i sofisticada que ha sorgit en la història. Un cop d’ull al passat ens posa al nostre lloc. 

Així doncs cal pensar en el col·lapse com un procés natural, biofísic i no com un problema per si mateix, el col·lapse es dona perquè hi ha un zènit i aquest hi és perquè hi ha una visió expansionista i colonitzadora en les seves diferents formes. Repeteixo, cal desmitificar el col·lapse per poder-lo gestionar. El problema és que associem necessàriament el col·lapse amb patiment i destrucció, quan en realitat aquesta destrucció i patiment, ja hi era, però a la perifèria de l’imperi globalitzat actual. 

Això sí, tenim un avantatge respecte èpoques anteriors: més coneixement respecte el que tenien els romans. Però tenim un inconvenient, els romans havien de gestionar ‘només’ la crisi de recursos, nosaltres hem d’adaptar-nos a banda d’un futur amb recursos minvants, amb un medi ambient i un clima que ens serà cada cop més hostil. 

Opcions/estratègies

Per dissenyar estratègies i crear opcions en l’emergència climàtica, ecològica i de recursos actual, cal tenir una visió de què ha ocasionat el problema i perquè. Per fer-ne una primera anàlisi, seguiré els conceptes de’n Tainter. Segons ell, el col·lapse es dona perquè el triangle expansiu format pel nivell d’energia accessible, l’organització social i el flux energètic deixa de ser funcional i comença a deteriorar-se. Si prenem el sistema socio-economic i biofísic com un metabolisme, podríem dir que en les fases primerenques del col·lapse (les que estem patint ja actualment) es van perdent funcionalitats, al mateix temps que es perd abast geogràfic. En aquest sentit, el sistema que és centralitzat no només geogràficament sinó també en la seva distribució dels recursos (elits vs. població) va deixant caure parts perifèriques que no afectin el funcionament dels nodes centrals de la xarxa: elits i zones geogràfiques riques. Aquest deteriorament geogràfic no l’hem d’entendre únicament com un deixar enrere els estats més pobres del planeta sinó també que això es produeix dins els mateixos estats, per això el concepte estat o regió geogràfica com un tot, quan parlem de col·lapse cal prendre’l amb molta cura. Així doncs, les estratègies passen per una reorganització social que es pugui adaptar a les noves emergències. Sabem com adaptar-nos a emergències puntuals (temporals, catastrofes, situacions de guerra), el problema ara és que tindrem, cada cop més, situacions extremes més freqüents i més sostingudes en el temps, afegides a més inestabilitat social degut a un empobriment generalitzat. L’estratègia ha de passar pel lema que ara s’ha fet popular de la ‘transició justa’ i ‘no deixar ningú enrere’ però sense suposar que els recursos que tenim ara els tindrem en el futur (que és el que fa Europa). 

La reorganització social que necessitem cal que es basi en dos eixos: descentralització (administrativa, econòmica i informativa) i democràcia (social, de coneixement i d’educació). Cal replantejar-nos totes les eines que tenim actualment a nivell social, polític i econòmic, per veure què ens servirà i què no, i cal ser molt flexibles mentalment per poder fer front als imprevistos. Està clar que el sistema actual no ens serveix per navegar el col·lapse, però cal fer molta pedagogia per que s’acabi entenent que això no va de refugis en illes llunyanes per elits que s’ho pugiun pagar: per una vegada en la història de la humanitat o ens salvem tots o no es salvarà ningú. Ningú que ho pugui explicar, perquè la biosfera continuarà, malgrat els humans que es pensaven que eren deus. 

Per això us proposo un decàleg de mesures per fer front als problemes principals d’aquest col·lapse que estem vivint. De fet de mesures proposades tenint en compte les crisis en les que estem en podem trobar a diversos mitjans un bon exemple recent el tenim en l'article de'n Vicent Cucarella (pàgina 8). En el decàleg que proposo aquí hi incloc objectius i mesures per fer la transició. Ens hi juguem molt: la vida de la nostra generació i la de les futures generacions. 

1.- Legislació penal: El canvi climàtic i la crisi ecològica cal emmarcar-la en un problema que afecta a tota la humanitat, en aquest sentit cal ser molt rigorosos en el que fem i com ho fem. Cal proveir un marc legal internacional penal que inclogui els crims ambientals al mateix nivell que els crims contra la humanitat. En aquest sentit doncs qui en els anys anteriors hagi fet campanyes de desinformació per interessos econòmics cal que n’assumeixi les responsabilitats. Si no ho fem nosaltres, ho farà la generació que en patirà els efectes més durs i ens acusaran a nosaltres de no haver fet justícia (i potser l’aplicaran tard i malament). 

2.- Política: La responsabilitat política en aquesta qüestió és majúscula, els partits polítics, tots, l’han de tenir com prioritat número u a la seva agenda, qui no ho tingui vol dir que: o no enten el problema o l’enten i no els importa (en aquest cas cal aplicar el punt 1). Donades les evidències que tenim i el temps que fa que hi són, em sembla que la primera opció (falta d’informació o de comprensió de l’abast del problema) és cada cop menys justificable.

3.- Gestió: Si ens prenem seriosament els dos primers punts cal doncs que els plans d’acció de les administracions i societat civil passen per fer d’aquest tema, de la seva informació i de les seves implicacions una prioritat informativa. La informació ha de començar a centrar-se principalment en mesuradors físics: emissions i energia, posant referències (i arribant a un consens) de quin és el nivell de consum bàsic necessari en termes d’aquestes quantitats per poder adaptar-nos i gestionar la crisi climàtica i ambiental. Prenc com exemple la pandèmia Covid-19: de sobte, tots els mitjans de masses parlaven d’això a totes hores per tal de conscienciar, ho justificava l’emergència i la urgència sanitària. Ningú va posar el crit al cel per no crear pànic o alarmar de la situació. El pànic apareix quan no hi ha opcions, quan no s’explica a la gent com podem transitar el perill de forma ordenada i col·lectiva. Si es postposa el problema i no s’explica amb tota la seva gravetat no només es crearà pànic quan la sitació s’agreugi sinó que les possibilitats de gestió ordenada es reduiran per falta de confiança en els ens que havien de guiar i coordinar en les necessàries accions col·lectives. En aquest sentit doncs, cal evitar i penalitzar totes les estratègies de desinformació i de blanquejament d’iniciatives (econòmiques) en direccions divergents o contràries a l’adaptació i lluita contra el canvi climàtic i la crisi ecològica i de recursos. 

4.- Consumisme: Plans de lluita contra el sobre-consum i el malbaratament, conscienciació de la població de la necessitat de reduir i reaprofitar. Cal deixar clar que el consum i les seves derivades (increment de producció de bens i despesa) enmarcades en un model expansionista/creixentista, són el que ens ha portat a l’atzucac actual. Per tant, tota acció que sigui efectiva passa per repensar aquesta necessitat d’incrementar (o mantenir) el sistema consumista que, per altra banda no aporta cap benestar a llarg termini. 

5.- Propaganda: Reducció progressiva d’estratègies de publicitat i màrqueting de productes, estils de vida o actuacions altament contaminants o que impliquin atacs a la biodiversitat i/o salut dels ecosistemes. En aquest sentit estic pensant en moratòries que, quan expirin, en el cas de no haver-se adaptat, s’apliqui el punt 1. En aquesta primera fase un exemple clar és el que es coneix com rentat verd (greeewashing) que fan moltes empreses fent veure que són i fan el que no fan i que no són.

6.- Adaptació d’internet: informació del cost energètic i d’emissions (a banda del preu) de mantenir un volum d’informació purament d’oci accessible a la xarxa. La societat ha de començar a decidir què es manté i què es deixa caure en la xarxa. És a dir, quina és la quantitat màxima d’informació mantinguda al núvol i el seu cost energètic i en emissions.

7.- (In)justícia climàtica: els plans de transició que deixin (implícitament o explícita) població enrere cal que siguin penalitzats seguint el punt 1. Ara mateix no hi ha acord internacional sobre què fer i com fer-ho (més enllà dels Acords de Paris que ja han quedat obsolets i no han servit per reduir les emissions). El principal escull és qui paga, un argument sense sentit, perquè el mal anomenat tercer món ha pagat des de sempre (deute històric) per tal que al primer món, poguem nedar en l’abundància material i en la misèria moral de tolerar fam al món amb l’excusa d’hipotètics futurs millors. Paga qui pugui pagar (qui més té més paga) i, en aquest cas, els països del primer món, principals beneficiaris de les darreres dècades de destrucció ambiental, són els que han de pagar. Cal explicar que els que puguin pagar paguin ara, sense fer l’orni, sinó, en vint anys (com a molt), ja no quedarà res per a què pagar ni a qui pagar-ho (esfondrament del sistema). Cal imposar que les grans corporacions i multinacionals comencin a tributar pel volum de destrucció creada (deute històric) i recondueixin els beneficis cap a plans d’adaptació i lluita contra el canvi climàtic. Els impostos han de ser progressius cap a les estructures que més d’hora que tard desapareixeran en una societat des-globalitzada com la que ens espera. Amb això no vull dir que no hi hagi d’haver intercanvis comercials o de persones a nivell internacional, però el seu volum serà diferent.

8.- Transport: Reducció del transport aeri i marítim i del transport en general. Això implicarà repensar l’oci i el turisme: cal redissenyar el sistema d’oci actual, més pensat per crear persones acrítiques, distretes i insatisfetes constantment, i transitar a un sistema diferent que serveixi per estimular els valors socials i humans, l’empatia i la cohesió social. En els càlculs (molt conservadors) que hem fet en el projecte MEDEAS referents al transport (podeu veure les publicacions aquí i aquí) per a tenir flotes de transport totalment renovables cal que aquests modes de transport (aeri i marítim) es redueixin a la meitat. Cal doncs dissenyar plans d’adaptació del comerç i l’economia d’acord amb aquesta reducció de volum de mercaderies i passatgers. (Nota: on anem amb ampliació de l’aeroport del Prat?)

9.- Espais naturals: Preservació i ampliació de les reserves naturals i espais protegits. Els espais naturals no industrialitzats o feblement antropitzats actuen de protecció i faciliten l’adaptació al canvi climàtic i disminueixen l’impacte en el deteriorament dels ecosistemes. També cal aquí molta pedagogia quan a l’ús i invasió massiva d’espais protegits i àrees rurals. El mantra ‘jo pago impostos per tant tinc el dret d’ús de qualsevol lloc públic’ és d’una visió curt-terminista que fa molta por, ja que implica no comprendre que el fet de pagar impostos no és suficient per deslliurar-se de les responsabilitats socials i cíviques. Els espais naturals protegits estan pensats per preservar la biodiversitat i compensar la forta antropització de l’entorn natural que tenim al nostre país, en aquest sentit la visió ‘urbanita’ dominant sol considerar el ‘camp’ el món rural i els espais protegits com simples parcs temàtics fets per a la  diversió de la població. Aquest fet està fonamentat en la visió utilitarista/mercantilista de la nostra societat que ho veu tot com objectes (coses) monetaritzables susceptibles de ser comprades/venudes o llogades. 

10.- Agricultura i aigua: Els usos i productes agrícoles cal que canviïn de forma radical transitant des de l’agricultura i ramaderia industrial a una sense l’ús intensiu de fertilitzants i pesticides derivats dels combustibles fòssils i més adaptada a les necessitats locals. El sector agrícola i ramader s’ha de reconvertir per proveir al territori dels productes bàsics i reduir l’exportació a llargues distàncies. En aquest sentit caldria també repensar la dieta actual (massa centrada en la proteïna d’origen animal) i els requeriments de productes de luxe agrícola (fruita i verdura fora de temporada, importacions de carn i peix de zones llunyanes, etc.). Cal també tenir en compte i avaluar els impactes del canvi climàtic en la producció agrícola i ramadera que faran que la seva gestió sigui més difícil. En aquest sentit doncs, cal plans d’acció a mig-llarg termini, coordinats amb la planificació d’usos del sòl. Connectat amb l’agricultura tenim l’accés us i aprofitament dels recursos hídrics, que en el futur patiran una disminució creixent afegida a l’increment de la seva necessitat per l’expansió de l’energia renovable. 

Finalment, cal tenir en compte uns indicadors de progrés en la implementació d’aquest decàleg o, si voleu, alguna senyal que doni idea de que alguna cosa es mou. Des del meu punt de vista, i per posar un exemple, veurem que, al nostre país, es comença a prendre seriosament la crisi ambiental i de recursos quan la conselleria de medi ambient depengui directament de Presidència. També quan la gestió del govern comenci per criteris ambientals, de recursos i climàtics i no es basi en els criteris actuals d’economia de curta volada, basats en indicadors de creixement que hores d’ara encara ens resistim a acceptar que són totalment inútils per afrontar el problema més greu que la humanitat ha afrontat mai. 

Salutacions,

SZD

Dieta, creixement econòmic i vegetarianisme

(http://gelohealthcare.com/wp-content/uploads/2014/11/vegetarian-balanced-dietvegetarian-and-vegan-diet--health-and-disease-prevention---what-ior5uthe.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,

Aquest post el vull dedicar a parlar del treball del darrer premi Ramon Margalef, en David Tilman, els treballs d'aquest científic tot i que no estan relacionats directament amb el Peak Oil, si que ho estan amb com la societat industrial actual està deteriorant el medi ambient i quines són les projeccions de futur si seguim amb l'actual tendència. Partint de les conclusions d'aquest treball en faré alguna extensió pensada, com sempre, per fomentar la discussió i a la reflexió, cal dir per endavant que exposo una deducció personal i que no pretenc que ningú s'ho prengui malament, el que expresso és, senzillament, una percepció personal totalment discutible.

El professor Tilman, en el seu darrer treball, relaciona la dieta de diferents països amb l'impacte ambiental i la salut. En particular es fixa en la diabetis tipus II, certs tipus de càncer, malalties cardíaques i d'altres malalties d'alta taxa de mortalitat natural. Considera quatre tipus de dieta: vegetariana (no total: consum de proteïna animal un cop al mes), mediterrània, amb consum de peix i omnívora, escrites aquí en ordre creixent de consum en quantitat de proteïna d'origen animal. Segons els seus estudis, la dieta Mediterrànea és la que té una estadística més baixa global de patir aquestes malalties, mentre que dietes amb alt consum de proteïna animal n'incrementen el risc. Un punt interessant és que relaciona els ingressos per càpita amb el tipus de dieta així, a més ingressos, més consum de proteïna d'origen animal i, per tant, més risc de patir les malalties abans mencionades. Per exemple, s'observa que en països (com la Xina) en els quals hi ha hagut un increment del poder adquisitiu, la dieta ha anat canviant a mesura que els ingressos han pujat, tendint a un consum més gran de carn i, per tant, a pujar el percentatge de malalties com el càncer, la diabetis o les malalties cardíaques. El que s'observa també és que en països amb rendes mitjanes més altes incrementa el consum de productes processats que aporten calories anomenades  'buides' és a dir amb un contingut nutricional menys equilibrat: greixos, sucres, olis i farines refinades i alcohol. Finalment, amb el nivell econòmic incrementa la demanda calòrica, cosa que porta a un increment de l'índex de massa corporal que en casos extrems contribueix a l'obesitat.

Un altre punt interessant és la relació entre la dieta i les emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle, bàsicament CO2: les emissions per gram de proteïna d'origen animal (carn de rumiant) respecte a les d'origen vegetal (llegums) són 250 vegades més grans, o vist d'una altra manera, vint racions de vegetals impliquen menys emissions de CO2 que una ració de vedella.

Fins aquí el que reporta ens dóna la quantificació d'un concepte que la població amb una certa informació té assumit: la dieta condiciona la salut. El que no es té tant clar és que la dieta condiciona i afecta fortament el medi ambient i que, a més, el nivell econòmic condiciona la dieta i, per tant, també la salut i el medi ambient. Però és que tot i que l'article no ho comenta, les emissions de CO2 equivalents es poden utilitzar com una mesura molt grollera de l'energia utilitzada per produir aquest aliment. Així doncs podríem dir que (sense comptar el transport) la carn i productes d'origen animal són més intensius en l'ús d'energia que els d'origen vegetal.

A partir d'aquí l'autor fa una previsió pel futur (en la qual no suposa l'existència present ni futura del Peak Oil ni de l'Oil Crash). Com sempre, cal emfatitzar que quan un científic fa previsions no té una bola de vidre i, per tant, són suggerències del que pot passar si continuem com fins ara. Una de les més interessants és que si es segueix amb la tendència actual podem tenir problemes de seguretat alimentària a nivell global tan aviat com al 2050, tant pel que fa a la producció d'aliment com a l'ús i necessitat de terra cultivable i desforestació. Aquests problemes es podrien gestionar favorablement, si hi hagués, a nivell global una transició a un tipus diferent de dieta, sobre tot en els països amb nivells de renda elevats. 

La dieta vegetariana és l'opció que suposa una previsió millor: tot i l'increment de població previst, un canvi a dieta vegetariana suposaria una reducció tant de les emissions de CO2 com de l'ús de terra cultivable. I tot això sense tenir en compte el cost del transport en la distribució d'aliments i l'escassetat energètica futura pel que fa a l'ús intensiu de fertilitzants i pesticides necessaris en l'actual agricultura industrial. 

Ja veiem doncs que, des d'aquest punt de vista cal, també, un canvi de paradigma i aquest canvi cal que es produeixi des de baix cap dalt: de la consciència i actitud individual cap a la col·lectiva.  

Tenint en compte aquest estudi, en el qual, en base a uns fets s'esbossen unes prediccions, podem veure cap a on ens aboca un escenari de reducció sobtada de l'energia disponible per càpita: cap a un canvi de dieta. És a dir, si no som capaços de canviar pro-activament aquest impacte de l'alimentació en el medi i la nostra dependència dels combustibles fòssils, la reducció d'energia disponible ens obligarà a fer-ho. Al cap i a la fi, és una altra manera d'enfocar el problema que es planteja al llibre 'Nosaltres els detritívors'. Com ja he comentat algunes vegades, la qüestió no és si decreixerem o no, o si serem o no vegetarians, la qüestió és com arribarem a ser-ho: si ho fem de forma pro-activa, és possible que aquest vegetarianisme tingui components més equilibrades (pel que fa l'accés de nutrients) si ho fem de forma desordenada, reactiva i/o caòtica, potser que tinguem un vegetarianisme com el que actualment pateixen 1000 milions d'humans (amb dietes inadequades i problemes de seguretat alimentària).

Salutacions,

SZD

Amb el menjar, no s'hi juga...

(http://www.tadias.com/wp-content/uploads/2011/07/Famine_-cover2_COVER_BIG.jpg)

...doncs sí, ens hem fet grans i, llastimosament, estem jugant amb el menjar. M'explicaré. Recordo que de petit una frase que solia sortir a taula quan els nens ens engrescàvem i fèiem el ruc a l'hora de menjar era: amb el menjar no s'hi juga o, a l'hora de menjar no es juga. Les dues expressions tenen una base comú importantíssima que, en el present, i amb la societat opulenta en la que encara vivim, ha perdut el valor: el menjar és una qüestió de les més serioses que existeixen, perquè sense menjar no podem viure. 

Doncs bé, la reflexió d'aquest post va en aquest sentit i va, a més, a reforçar el que ja he vingut introduint en aquest o aquest altre post. Cal, penso, una actualització i un recordatori i insistència en aquest tema, perquè quan parlem d'energia en lloc de pensar en aliments, el pensament va ràpidament a identificar electricitat i quan parlem de petroli identifiquem benzina. Bé, tot i que aquesta identificació és la més comú i, quan mirem de profunditzar, veiem que el petroli no és només benzina, és gairebé qualsevol activitat humana, i que energia no és només electricitat sinó que és tota activitat humana (perquè energia en la seva accepció general inclou electricitat i petroli). Però, i amb això retorno al títol del post, en la majoria de casos no es té en compte que el problema més greu en el futur immediat no serà com electrificar la societat, no serà com fer anar els cotxes o camions amb bateries o biodièsel, no, el problema més greu al qual ens enfrontem és com alimentar a la població del planeta. Així de clar, així de terrible. Perquè plantejo això d'aquesta manera? Doncs perquè veig que en els debats i estratègies de futur dels col·lectius més conscienciats sobre el problema energètic va fent forat la idea de que hem arribat al pic del petroli, això, sense cap dubte, és positiu. El discurs està canviant, i fins i tot s'accepta que el decreixement és una qüestió a discutir. Però des del meu punt de vista encara estem molt lluny, pel que fa als col·lectius que pretenen un canvi en el sistema actual, de fer-nos càrrec de la gravetat de la situació.

Veiem-ho. Segons Vaclav Smil un terç de la població mundial s'alimenta gràcies a l'agricultura industrial, és a dir, dels fertilitzants que provenen del gas natural. El pic del gas natural s'espera que sigui cap al 2020, però abans, les estratègies de 'transició' a altres energies (fins i tot a les renovables) apunten cap a un major ús d'aquest combustible fòssil. A mi aquesta planificació em fa venir una esgarrifança, perquè benvolguts-des lectors-lectores, què passarà d'aquí a set anys quan, degut a una política de transició d'aquest estil arribem al pic del gas amb unes infraestructures més dependents d'aquest combustible però amb una població que haurà crescut i, per tant, amb una situació encara de més dependència dels fertilitzants? Visualitzen l'escenari? Em recorda a algunes imatges de pel·lícules de zombies. I és que l'estratègia a adoptar, des del meu punt de vista no pot, en cap cas, partir de 'dalt a baix': primer energètica i després alimentació-aigua-població. Per a mi l'estratègia cal que sigui de 'baix a dalt': primer alimentació-aigua-població i després estratègia energètica. Clar, clar, em diran que amb això prenc un caire neo-malthusià, doncs mirin, m'importa molt poc com m'etiquetin, perquè qui és més neo-malthusià? Aquell que juga a fer veure que el problema energètic és 'només' una qüestió de fòssils-renovables i quan li pregunten per l'alimentació d'una població mundial que se sosté pel transport barat i pels fertilitzants industrials, diu que hi hauran guerres pels recursos i es queda tant ample, o aquell que, preocupat pel tema, s'atreveix a dir que el problema l'hem d'enfocar com una qüestió que, necessàriament, es planteja en el sentit de com resoldre el binomi població-recursos d'una manera no traumàtica?

Perquè al final, com éssers vius, hauríem de canviar aquella frase que s'ha fet famosa en pro dels economistes keynesians: 'És l'economia estúpid!', per una altra que és irrefutable: 'És el menjar, irresponsables, el menjar!' I, o ens plantegem el problema des d'un punt de vista global i afrontem que en realitat a la base de la crisi hi ha una qüestió de creixement exponencial de la població, ras i curt, o qualsevol estratègia es veurà abocada a un fracàs, que portarà molt de patiment i molt de caos.

Alerta! Ara no es pensin que perquè digui que el problema és de població estic suggerint estratègies per solucionar-lo. El que estic dient és que la rel del problema és aquesta, vulguem admetre-ho o no, i que cal començar a mentalitzar-se de que hem de proposar estratègies també i sobretot pel que fa a la gestió de la producció agrícola mundial per un costat i, per l'altra a la dieta dels països industrialitzats. Ah, però aquí tornem a trepitjar ulls de poll, no? Perquè quan parlem del menjar a la gent sembla que els estem atacant el més íntim. Quan hom suggereix que la dieta que seguim en els països desenvolupats és insultantment sobrera en proteïnes i en calories i que això acaba generant malalties, aquí hem topat amb quelcom que la majoria de la població no està disposada a sentir-ne parlar, perquè? Perquè seguim aquí una dieta mediterrània! la millor del món! Ja m'agradaria saber aquesta famosa dieta 'mediterrània' que segueix una família tipus si és tant semblant a la que tenien els nostres avis, que (tot sigui dit de passada) segur que era molt més resilient de la que tenim actualment.

En fi, benvolguts/des lectors-lectores, ja veiem que estem perdent un temps preciós pel que fa a centrar-nos en resoldre el veritable problema. Clar, i tot el que he dit, no té, en principi, en compte els efectes de l'escalfament global. Sembla ser que les guerres de la fam s'estan començant a gestar.

Salutacions,

SZD

El pastís energètic: petroli, ecologia i la llei de proporcions

(http://lacuinadecasa.blogspot.com.es/2008/11/pasts-per-xocoaddictes.html)

Benvolguts/des lectors/res,

M'agradaria començar el post d'avui parlant de cuina, sí, sí, de cuina, i és que de vegades el dia a dia quotidià ens serveix per entendre altres coses, en principi, no tant evidents. Us proposo doncs imaginar que volem fer un pastís, com diu un company cuiner: 'la pastisseria és una ciència exacta, no és com fer sopa'. Si tenim en compte això (i tothom que ho hagi intentat ho sap) haurem de pesar els ingredients de la recepta i fer amb cura totes les preparacions i el procés. Una part important d'aquest procés es tenir les proporcions en pes correctes de farina, sucre i llevat, perquè acabi sortint el pastís que hem triat, a més, és clar, de controlar la temperatura i el temps de cocció. Si per error, afegim massa o massa poc d'algun dels ingredients, acabarem alterant la proporció llevat/sucre/farina i, per tant, el resultat és el desastre. Algú que tingui l'afició de fer pastisseria ja haurà experimentat què passa quan ens equivoquem pesant: el pastís, per molt que controlem la temperatura del forn convenientment, no acabarà quedant bé.
Si agafem doncs aquest exemple i anem a l'ecologia marina, existeix una regla bàsica que diu que, per què creixin les micro-algues (fitoplàncton), la relació entre nutrients inorgànics cal que segueixi unes proporcions més o menys constants a l'oceà obert. Així, si els elements químics essencials per a la vida són el fòsfor, el nitrogen i el carboni, no només necessitarem la presència d'aquests elements en la natura per a què les algues creixin (producció primària) i, per tant, formin la base de la xarxa tròfica al mar sinó que si, en aquesta proporció, tenim un element, per exemple el fòsfor, que no està en la quantitat relativa als altres requerida, sinó en menys quantitat, el fòsfor que hi hagi controlarà la quantitat total de fitoplàncton que pugui créixer, encara que tinguem carboni i nitrogen en abundància. Aquesta proporció, en l'oceà a mar obert, es coneix com la proporció de Redfield (o Redfield ratio). Un altre exemple és el que es dóna en agricultura. En els cultius també es veu molt clarament això que he explicat al mar, en aquest cas amb els adobs i fertilitzants (cal afegir nitrogen i fòsfor en la proporció correcta per que les plantes creixin). Doncs bé l'element que estigui en menys quantitat respecte la proporció que necessitem ens controla el sistema, i s'anomena element limitant. És a dir, i tornant a la pastisseria, per molt que tinguem molta farina si hi posem poc llevat (fòsfor) i molta farina, el pastís (el creixement de vegetals) no acabarà donant-se. Pensem doncs que si tenim poc llevat i volem que el pastís surti bé, haurem de reduir la proporció de farina i sucre seguint la quantitat marcada pel llevat. És a dir, el llevat, que és el que està per sota de la seva proporció ens limita la quantitat dels altres i, per tant la quantitat total del pastís (sortirà un pastís proporcionalment petit a la quantitat de llevat).



Què té a veure això amb l'energia? (aquest és un bloc de temes relacionats amb l'energia). En el sistema socioeconòmic actual tenim una societat que, per funcionar, necessita energia. Aquesta energia té una proporció de combustibles fòssils i una altra de renovables. Com ja sabem la proporció d'ingredients en aquesta energia primària, al voltant d'un 80-90% és d'origen fòssil. Ho veiem en aquest altre 'pastís': 

(http://www.paulchefurka.ca/WEAP2/WEAP2.html)

I, dins d'aquesta part de fòssil, el petroli cru és el que té més pes. Així doncs podríem dir que la nostra societat està basada en el petroli cru, com més temps ha passat més dependents ens n'hem fet i l'economia actual depèn totalment d'aquesta proporció de cru, veiem-ne l'evolució històrica:

(http://ourfiniteworld.com/2012/03/12/world-energy-consumption-since-1820-in-charts)


Veiem que en la producció d'energia, històricament, cada nova font d'energia (fòssil o no) s'ha anat sumant al pastís energètic, però no hi ha hagut, en cap cas, una substitució de cap dels ingredients (tots es van apilant per donar una suma cada cop més gran). Per altra banda, veiem que de tots els ingredients del pastís, el petroli cru és el que ha anat suportant en major mesura aquest creixement. Això ha tingut un efecte sobre l'economia de dependència cada cop més gran del cru.
Tenint en compte el que he dit anteriorment sobre els ingredients del pastís. Tenim una proporció de diferents fonts energètiques (fòssils i renovables) però l'element limitant (el fòsfor de les algues o el llevat del pastís) és el petroli cru. Què passa doncs si disminuïm la quantitat de petroli cru? Doncs que les altres proporcions cal que també disminueixin segons la proporció que tenen respecte el cru. Això és així? És a dir, amb la crisi consumim menys proporció de gas natural o carbó respecte cru (sempre parlant des del punt de vista de tendències globals)? És difícil de respondre a aquesta pregunta, però si suposem que, tant el transport, com les activitats de la indústria pesant són totalment dependents del cru (dièsel) llavors, possiblement se'n poden veure afectades. Sempre que parlem d'energia hem de parlar d'això, i no de producció de fòssils en volum, que és el que de vegades es mostra i que porta de vegades a confusions. Hem de tenir en compte també que, degut al factor conegut de correlació directa entre producció de cru-PIB, el descens de la producció afecta a tot el sistema econòmicament i, per tant, al produir-se un descens de l'activitat econòmica, hauria de baixar el consum total d'energia i, com a conseqüència afectar, a la producció dels altres recursos no renovables.
Si pensem en tot el que he exposat abans, tenim dues conseqüències, una de bona i l'altra de dolenta. La bona: segurament el descens de la producció de cru farà que els altres combustibles fòssils (degut al descens de l'activitat econòmica: crisis) segueixin una corba de decreixement més suau (teòricament, és clar). A més això farà que baixi el consum d'energia elèctrica i, pot donar com a resultat una millor adaptació i entrada de les renovables, sempre que hi hagin polítiques actives del seu foment i potenciació, tal com diu l'article de M. Mediavilla. La dolenta: el patró de decreixement econòmic és controlat pel cru, fent difícil la substitució d'aquest per altres energies fòssils com a mesura de contingència per preparar una transició renovable. En particular, és més que qüestionable una transició a una generació 100% renovable, tenint en compte que 'la llei de les proporcions' el dificulta encara més, no només per qüestions termodinàmiques (és a dir, el problema de la TRE decreixent) sinó pel fet de que el descens en la producció de cru no aportarà l'energia extra necessària per fer una reconversió sense que hi hagi un canvi de model (com també comenta el mateix article que he citat abans). La proba? Si en l'evolució històrica de la producció energètica mai hi ha hagut una substitució d'un recurs per un altre, aquesta substitució en una situació de mancança energètica és molt més improbable que es doni precisament ara, en un context de crisi dins el paradigma actual. Hem dissenyat un sistema que fomenta la immediatesa (en paraules del mateix professor Meadows) per tant, aquest sistema no està preparat per desviar una part dels recursos energètics (i invertir-los en renovables) sense un retorn a curt termini, i més quan el sistema mateix necessita aquest retorn quasi-immediat per continuar funcionant.
Al final sempre arribem a la mateixa conclusió: el decreixement és inevitable, però a més a més, veiem que el paradigma actual no pot, de manera intrínseca, resoldre l'atzucac al que ha arribat amb la seva religió del creixement. La resposta i la gestió d'aquesta crisi sistèmica no vindrà doncs, de cap de les maneres, des de les mateixes estructures que ha generat una manera de viure, un pensament i unes interaccions entre individus que són, hores d'ara, obsoletes. És la gran ironia: finalment hem arribat, cercant la immediatesa i els retorns ràpids de les inversions que fomenten un consum incontrolat, a l'obsolescència programada de tot el sistema.
Salutacions,
SZD

La importància de la Taxa de Retorn Energètic (TRE) i les previsions de futur (IV): la produccció agrícola i la població mundial.

                                                     (http://extension.unh.edu/Agric/AGEOA.htm)

Benvolguts/des lectors/es,
En aquesta sèrie de posts sobre la TRE he trobat parlar al final del que, al cap i a la fi, és el més important per tot ésser viu per continuar sent-ho: el menjar i l'aigua. En aquest post, doncs, veurem com el concepte de la TRE és molt útil per entendre que, tot i que la població mundial no ha parat de créixer, l'agricultura (industrial) que s'ha adoptat globalment (una altra de les conseqüències de la globalització) és cada cop més ineficient. I no només l'agricultura, l'accés i la utilització del recurs més preuat que tenim, l'aigua potable, també s'ha vist afectat pel que jo anomenaria la Patologia de l'Excés d'Energia.
Tenir en compte la TRE en agricultura implica veure que, per una banda aquesta TRE, com ja hem vist, ha anat disminuïnt en el temps, però el problema s'accentua si tenim en compte que aquesta pèrdua d'energia neta ha anat associada també a una falta d'optimització de l'agricultura, amb malbaratament de recursos (erosionant i pol·lucionant el sòl i els aqüifers). A més, el sòl cultivable s'ha anat intentant expandir, amb la conseqüència actual de que ja pràcticament no es pot expandir (Peak Soil?). Tot i així, als països anomenats desenvolupats se segueix llençant menjar, ja sigui perque no surt a compte comercialitzar-lo (com el cas de les comarques lleidatanes, amb la fruita, aquest estiu) o per boicotejar uns productes importats d'una altra àrea de la UE (a França amb els productes del sud de la 'frontera'). Ja veiem, doncs, que tot i l'anomenda crisi no es recupera ni tant sols el sentit comú i és perd encara més el sentit d'una de màximes que tots aprendrem en poc temps a valorar: el mejar és sagrat i, per tant, no es pot llençar mai.
Bé, deixant de banda les qüestions filosòfiques, és interessant aplicar el concepte de TRE a la producció agrícola de forma indirecta, com? Doncs permenteu-me una llicència estirant més el concepte de l'àmbit en que va ser pensat i on usualment s'aplica, per veure de treure un nombre (un proxi, diriem en termes científics) l'evolució temporal del qual ens doni alguna idea de l'eficiència en la producció d'aliments. Com que això seria massa complicat per un post com aquest, proposo utilitzar la població mundial com a quantitat de base. Estimem la quantitat d'energia per mantenir (de la qual una proporció serà per alimentar) la població mundial actual (en funció del temps, només cal multiplicar la població mundial per una constant). Bé, doncs si suposem un consum mitjà mínim veurem que la quantitat és creixent. No cal fer cap gràfic per adonar-se que, si la producció mundial d'energia decau, caldrà derivar l'energia utilitzada en d'altres sectors cap a la producció d'aliments, els lectors/es, suposo que ja veuen on vull anar a parar, no? Doncs bé, si a més afegim a aquest fet, l'evolució de la TRE, veiem que la cosa es complica. En fi, anem a fer quatre càlculs:

1) Primer estimaré l'evolució de la producció neta mundial de petroli tenint en compte l'evolució de la TRE. Aquest càlcul ja està fet per d'altres persones més sàbies, en podeu trobar un de ben interessant al post del professor Bardi, quan parla de l'efecte Sèneca, també podeu consultar els càlculs fets sobre la TRE a Murphy & Hall. A mi no em surt una corba de l'energia neta tant espectacular com la d'ells, però clar, tot depen dels paràmetres que triem per ajustar la TRE (he suposat un decaïment de la TRE hiperbòlic, gràcies Antonio):

2) A partir de la corba de la TRE (com he dit una funció hiperbòlica) amb la que dedueixo la figura anterior, es pot estimar quan la TRE cau per sota de 10 (sobre l'any 2063).

3) A partir d'aquesta corba (la figura anterior, de la corba neta de Hubbert), faré una suposició de màxims (extremadament pessimista) suposant que, efectivament, el sistema socio-econòmic global no desvia recursos per mantenir la producció d'aliments al nivell actual i veuré quina població pot mantenir aquesta evolució temporal de decreixement de producció. Per això primer, suposo que actualment estem mantenint una població mundial de 7000 milions de persones amb aquesta proporció i, a partir d'aquí projecto en el futur.

En aquesta gràfica podem veure que la població mundial decreix a la meitat cap al 2037 i arriba cap al miler de milió d'habitants del planeta cap al 2057. Per fer aquest càlcul he utilitzat senzillament que la porporció d'energia que ara s'utilitza per mantenir a aquesta població és constant en el temps, cosa que seria, en principi, pessimista. Suposem doncs que els líders polítics i econòmics el que fan és intentar mantenir al màxim aquesta població, desviant cada cop més recursos energètics per que això sigui possible. Si suposem que aquesta proporció creix linealment llavors tenim que la corba no canvia substancialment, és a dir, una reducció de la població a la meitat cap al 2037. Això és normal si pensem que per un decaiment tant brusc de l'energia, la derivació lineal cap a l'alimentació de la població produeix uns efectes negligibles. Què vol dir això? Doncs que les mesures cal que siguin molt més dràstiques i ambicioses. Per altra banda també cal dir que, tot i que els resultats siguin preocupants d'entrada, he suposat uns màxims, com per exemple que la raó energia-població es manté, es pot baixar moltíssim, afectant, per exemple, la qualitat de l'alimentació o en la qualitat d'altres aspectes (sanitat?), en aquest cas segurament la caiguda potser no seria tant ràpida.
En fi, ja veiem que podem jugar una mica amb els números per orientar-nos sobre quins són els terminis i els escenaris en les que ens movem amb aquests terminis. El que queda clar en tots aquests posts de la TRE és que el BAU (Business As Usual, o fer com si no passes res) ens porta a una situació de risc de col·lapse molt elevat, no ens queda molt de temps... tot i que encara queda temps.
Salutacions,
SZD