Els tres darrers anys envien senyals preocupants

 

(Font: Copernicus Climate Change Service (C3S) / ECMWF, sota llicència CC BY 4.0.

https://climate.copernicus.eu/global-climate-highlights-2025)

Benvolgudes lectores,

Des de que va sortir l'informe de Copernicus a principis d'any (el 14 de gener) volia fer-ne un post de comentari, perquè ens posa en situació sobre l’evolució de l’estat climàtic al Sistema Terra, segons l’informe, es confirma que el 2025 ha estat el tercer any més càlid mai registrat, amb una temperatura mitjana global de 14,97 °C, és a dir, 1,47 °C per sobre del nivell preindustrial (1850–1900). Tot i que lleugerament més fresc que 2024 i 2023, aquest resultat forma part d’una tendència persistent: els últims 11 anys han estat els més càlids des que hi ha registres. 

Una de les conclusions més impactants és que, per primera vegada, el planeta ha superat el llindar d’1,5 °C durant un període de tres anys consecutius (2023–2025), segons l’anàlisi ERA5. Aquesta fita no implica que l’Acord de París s’hagi superat formalment, però sí que marca una tendència accelerada d’escalfament global. 

Els factors principals que expliquen aquesta increment són: 

• L’augment sostingut d'emissions de gasos d’efecte hivernacle i una menor capacitat d’absorció de CO₂ dels ecosistemes i, sobre tot, de l'oceà (d’això en parlaré en un post proper). 

• Temperatures oceàniques excepcionalment altes, amplificades per l’episodi d’El Niño i altres formes de variabilitat marina i atmosfèrica. 

Europa també va registrar el seu tercer any més càlid, amb una temperatura mitjana de 10,41 °C, que representa 1,17 °C per sobre de la mitjana 1991–2020. Tant l’Àrtic com l’Antàrtida van mostrar anomalies de temperatura molt elevades. 

Aquest conjunt de dades reforça l’avís científic que l’escalfament global està accelerant-se, i que la finestra per limitar l’augment de temperatura es redueix ràpidament. Com subratlla Copernicus, “cada any i cada dècima de grau compten” a l’hora de prevenir impactes climàtics sistèmics. 

Si seguim aquesta tendència anem a escenaris moderats o alts de temperatura mitjana. Fa uns anys, en un post vaig fer aquest esquema per entendre l’estructura dels escenaris de l’IPCC, això ens dóna ja una idea sobre quin rumb estem prenent. Així doncs, d’entre aquests escenaris que el darrer informe de l’IPCC senyala, en tenim 3 que ens poden donar algunes claus sobre com es projecta el nostre futur: SSP2-4.5, SSP4-6.0 i SSP3-7.0 (l’SSP5-8.5 és totalment irreal perquè assumeix recursos fòssils amb una taxa de retorn energètic constant, cosa que les lectores i lectors d’aquest bloc ja saben que és impossible). 

Alerta! El que expliqui això aquí no vol dir que no hàgim de continuar lluitant i treballant per fer possible els Acords de Paris, tot el contrari, l’anàlisi és necessari per començar a posar fil a l’agulla a estratègies d’adaptació, però sense deixar de banda les estratègies de mitigació. En el següent post aprofundiré una mica més sobre els escenaris més probables seguint la lògica actual. 

Salutacions,

SZD

Catalunya: constitució i república

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Estelada_humana_a_Manresa.JPG (Josep Renalias Lohen11, CC BY-SA 3.0 <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0>, via Wikimedia Commons)

Benvolgudes lectores,

Avui és un dia especial al nostre país, tot i que no tothom ho sàpiga reconèixer. Tal dia com avui a Catalunya va començar una revolució democràtica que va quedar temporalment estroncada. Passats els anys encara no hem pres prou perspectiva del que va passar i per això m'agradaria dir alguna cosa sobre el moviment social que va portar al país a una efervescència política que, hores d'ara sembla que tothom ha oblidat enmig de les circunstancies actuals. Deixeu-me constatar abans que res un fet: degut a la globalització aquí, com també a d’altres llocs, socialment, políticament i ambiental hi ha una tensió molt important. Això ve de que tenim una situació en la qual ambientalment i a nivell de recursos estem al límit. Per fer front a aquesta situació calen canvis molt profunds que vinguin d’una visió diferent del món. I aquests canvis han de reflexar-se en tres nivells: polític, socio-cultural i de gestió ambiental.

A nivell polític cal un canvi radical de fer les coses. Una oportunitat d’aquest canvi radical va ser, i és, tot el moviment per la independencia de Catalunya. Això és així per la part que té de canvi de regles del joc i d’oposició a l’stablishment o l’statu quo.

Així, el moviment per la independència de Catalunya ofereix unes possibilitats interessants pel que fa a la transició cap una gestió més propera a la societat, més descentralitzada i més lligada als interessos de la població i a la protecció del medi ambient que no pas els actuals estats-nació (construïts, o a mig fer com l’Espanyol). De fet, l’aspiració de crear un estat independent i diferent de l’actual neix com un descontentament general envers com es va gestionar la crisi del 2008-2010, i les seves seqüeles per una banda i per la frustració de gran part de la societat catalana cap a un model polític (l’autonomista, resultat del règim del 78) que mostrava (i mostra) signes evidents d’esgotament. D’aquí sorgeix l’empenta per reformar aquest model, confiant en que l’anomenada ‘transició’ no s’havia acabat i, per tant, es podia impulsar un model encara més descentralitzat per regenerar tot l’estat. Això ve d’una llarga tradició dels darrers dos segles (XIX i XX) en els quals Catalunya ha estat un motor no només econòmic sinó polític pel que fa a la modernització de l’estat Espanyol. D’aquí que primer es proposés una reforma de l’estatut, que no només va fallar, sinó que va ser motiu de befa per la nació dominant a l’estat, la que assimila la idea d’Espanya per la de Castella. Aquest menyspreu neixia d’una prepotència característica de qui sap que, no només té el poder, sinó que controla els mitjans que difonen el discurs que serà consumit per les masses. La resta ja ho coneixem: alternativa si no ens escolten i ens ridiculitzen? Marxar. El problema ara és com ho fem per marxar si la nació dominant (Espanya-Castella) és la que controla no només la força sinó el discurs i la propaganda. Però anem a pams. En el moment que estem vivint podem constatar:

• la inoperància majoritària (amb excepcions) de la classe política degut a la contaminació del règim del 78 i a una estructura política que neix ja viciada i presenta greus mancances democràtiques, tal com vaig apuntar en un post de fa ja temps.
• clarificació de la situació respecte de l’1O del 2017. La independència és un moviment revolucionari que no pot confiar en les institucions existents per a la seva culminació. Això ha quedat palès tant l’Octubre del 2017, com en els anys següents, en els quals, a partir d’aquell punt només hi ha hagut renúncies a nivell polític (i social) devant de la repressió de tot el moviment independentista. 
• com a moviment revolucionari que és, no pot ser mai reformista i, per tant, cal que sigui rupturista en els tres eixos principals: nacional, social i ambiental.

A partir d’aquí cal tenir clar en què s’ha equivocat i, al meu entendre, es continua equivocant, el moviment independentista. Segons els discursos que he sentit a la manifestació de la diada, per exemple:

• l’ideari del moviment, per tal com ha anat evolucionant s’ha bastit a ‘la contra’, és a dir, la independència com la solució als mals que venen d’Espanya. 
• el punt antenior ha portat a un discurs basat en el futur: el que hagim de discutir sobre com solucionar els problemes actuals, ho farem un cop el procés s’hagi culminat amb la independència, amb tot el que això comporta d’indefinició i, per tant, de feblesa i de sobre-estimació del procés.
• l’unionisme ha reaccionat, ho han fet imposant ‘la (seva) realitat’ com a solvència enfront del ‘fer volar coloms’: l’estat tindrà mancances, però funciona i ho fa per garantir l’ordre, si cal amb accions violentes i èticament, moralment i democraticament reprovables. Tot i que sabem que, citant a Asimov: ‘la violència és l’últim recurs dels incompetents’. A més, aquesta reacció, en l’aparell de propaganda espanyol ha capgirat la situació i ha transformat l’agressor en víctima (la política, la cultura i la imposició de la llengua Espanyola) i la víctima en agressor (els independentistes imposen la seva voluntat i la seva llengua al conjunt de la societat catalana que, majoritariament, es vol espanyola). I tot això ha agafat totalment desprevingut a l’independentisme, perquè confiava en la ‘solidesa’ dels fets.
• la propaganda nacionalista i colonial espanyola i els seus mitjans afavoreixen els grans interessos internacionals que fan, al seu torn, de mecanisme sostenidor del mateix estat. Per tant, internacionalment, els grans lobbies, són conservadors en els canvis polítics, sobre tot en el cas d’un moviment que té aspectes revolucionaris: més democràcia, més participació ciutadana, més empoderament de la col·lectivitat i de les decisions polítiques per part de la ciutadania, etc. 
• fruit d’aquesta propaganda (que fa segles que funciona), els catalans mentalment, directament o indirecta, acceptem la superioritat de la llengua i la cultura hispànica. Cosa que és rotundament falsa perquè no hi ha, objectivament parlant, cap llengua ni cultura superior a les altres. Això és típic de societats colonitzades i en parlaré en un altre post. 
• hi ha un darrer punt que tot sovint es menciona i és l’absència de lideratges aglutinadors. Aquest aspecte neix d’un problema estructural més gran, que és el fet de que hi hagi, en general, una classe política que ha perdut la vocació de servei a la societat. 

A. J. Tonybee va estudiar l’evolució de les elits socials, la seva decadència i el paper que comportava això en el col·lapse de la societat que dirigien. Tonybee comenta la desconnexió de les elits de la realitat i els reptes que enfronta la societat que dirigeixen com una de les causes de la decadència de la civilització que guien. Per tant, Catalunya pateix ara mateix aquest problema, juntament amb tot occident. A aquest fet s’hi suma la tendència global a la superficialitat i l’individualisme. Un problema característic de tots el col·lapses és la creixent ‘individualització’ de la societat. Això és, cada cop la noció de pertànyer a un grup cohesionat, relativament gran i amb unes característiques identificatives que moldegen positivament el comportament individual és més feble. En d’altres paraules, la gent va més a la seva i pensa menys en els altres. Això es dóna a tots els nivells però és, precisament, en els nivells de gestió més alts on això es fa més palès. He parlat manta vegades de la teoria d’Orlov de les fases del col·lapse. Aquesta teoria es pot veure des de la perspectiva de la pèrdua de consciència col·lectiva, que passats certs llindars, fa avançar en fases que redueixen l’abast de les interaccions socioeconòmiques per un creixent individualisme. Si prenem aquest punt de vista podrem entendre què passa amb els partits catalans actuals i amb alguns dels seus líders i les decisions que es prenen o les campanyes de des-informació que es fan. Actualment hem arribat a un punt en que molts (no tots) dels nostres representants polítics ja no són cap d’aquestes dues coses: ni ens representen ni fan política. No ens representen perquè no defensen els interessos del col·lectiu que els ha votat i, no només això, en són totalment indiferents, perquè creuen que amb una publicitat ben engreixada i sucosa tothom (o la majoria) s’empassarà qualsevol cosa. Per altra banda, i com a conseqüència d’aquest primer punt, tampoc no fan política, entesa com l’art de governar o gestionar els afers públics, perquè gestionen només els seus afers, això sí, amb recursos públics.

Fins aquí el diagnòstic. La proposta és utilitzar el potencial que tenim com a nació per modificar aquesta tendència. En aquest sentit el document que ha publicat l’ANC per revertir la situació, les Tesis d’Agost  va en aquesta direcció i proposa línies ideològiques molt interessants per reactivar el moviment. La proposta que faig aquí complementa aquest document. 

Cal tenir en compte que, per les seves característiques, Catalunya es un país amb un teixit social molt fort, per tant, això cal reforçar-ho, i aquí cal molta creativitat i confiança en el que som. Això permetrà bastir un moviment que hagi après del passat i que tingui la força de ser auto-crític de forma constructiva. 

Un error cabdal en aquests anys va ser assumir que sense llengua i cultura podíem tenir un estat independent, que podem ser independents com ho és Irlanda, amb la mateixa cultura del país del costat. La hipòtesi que hi havia per sota d’això era creure que hi havia una part important de la societat que, sent hispano-parlant, no acceptaria el moviment si es basava en una reivindicació cultural-nacional. Ja s’ha vist que això no és així i que realment, qui no accepta el moviment i se sent nacionalment espanyol és precisament perquè és impermeable a qualsevol cosa que qüestioni l’statu quo i creu que tant la llengua com la cultura catalana són inútils en el millor dels casos i una nosa que cal eliminar en el pitjor. Per tant, la renúncia a la llengua i la cultura no és una opció. Renunciar a la llengua en el moviment independentista és fer el joc al nacionalisme espanyol, que pretén eliminar totes les altres cultures peninsulars o reduir-les a la seva mínima expressió per tal que acabin desapareixent. 

Per tant, primer pas, prestigiar i donar valor al que som: la nostra cultura i la nostra llengua, i aquí hi ha molt camí per correr mentre encara siguem una pseudo-autonomia de l’estat. 

Per altra banda, cal engrescar a tothom amb el moviment independentista. La lluita per la independència és renovadora i revolucionària en el sentit de canviar l’estructura socio-política. Cal convidar a tothom que defineixi com vol que sigui la nova república. Això sí, aquesta definició cal que parteixi d’unes bases comuns: democràcia, cultura i llengua i drets fonamentals i ambientals. I per això cal bastir consensos grans i posar negre sobre blanc què implicarà la independència. 

Hi ha hagut un intent en aquesta direcció, la proposta de constitució feta pel jutge Santi Vidal. El fet que va quedar esborrada fulminantment dels mitjans i del debat polític, n’indica el perill per a l’estat. Reconeixent aquest primer intent de constitució, crec que es pot prendre com un inici per tal de que la societat i el moviment independentista expressi què vol ser com estat. Això és una oportunitat i una opció guanyadora si s’articula i es desenvolupa correctament, ja que permet bastir i definir objectius concrets. 

Si m’ho permeteu, la constitució ha de ser innovadora en els tres àmbits que he mencionat abans: democràtic (organització territorial, representació política, defensa de les llibertats i definició de deures), socio-cultural (com protegir i potenciar una cultura minoritzada i desprestigiada i la seva llengua, instruments necessaris per aconseguir-ho i mecanismes de gestió democràtica d’aquests instruments) i ambiental. En aquest darrer punt, el més important, ja hi ha alguna aportació interessant, per exemple en aquest article, en la proposta del Manifest per una Transició Ecosocial Justa i Democràtica i en les 52 mesures per a una transició ecosocial. Des del meu punt de vista la independència ha d’implicar necessèriament la defensa de la terra i de la Terra al mateix temps, perquè no té sentit una sense l’altra. La transició a un nou sistema o un nou estat ha de ser justa socialment i ambiental o no és transició, és gestió del col·lapse, amb tot el que això implica. 

Molta de la gent que s’havia il·lusionat amb el moviment independentista ara està decebuda o desesperançada. Però el fet de que hi hagi un nombre molt important de persones que encara cregui en el projecte és indicatiu de que és sòlid i que, malgrat les dificultats, en el futur té moltes opcions de tirar endavant. Cal però entomar reptes i construir, cal bastir unes estructures socio-polítiques que no depenguin de la representació institucional sinó que estiguin orientades a utilitzar-les de forma molt concreta i curta en el temps per construir unes noves estructures més d’acord amb les necessitats presents i futures. Cal un projecte engrescador bastit amb opcions, no amb negacions obertes: tenim una finestra d’oportunitat única per reprendre el camí polític allà on el 2017 no es va saber arribar, però només si aprenem dels errors i proposem un relat transformador de la societat, ja que sense un objectiu clar per després de la independència no podem tenir la força necessària per tirar endavant. I la proposta, repeteixo, és clara: una constitució que defineixi una república ampliament democratica, socialment oberta des d’una defensa de la llèngua i cultura catalana i ambientalment revolucionària en la defensa del patrimoni natural (ecològic i ambiental) per a les generacions futures. 

Salutacions,

SZD

Catalunya: entre la negació, la ira i la negociació

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9e/Palau_Parl_Cat.jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric en aquest post sobre el resultat de les eleccions el diumenge al nostre país. Ho faig saltant-me un principi bàsic que he intentat seguir des del principi d’aquest bloc, que és no escriure amb pressa, però crec que les circunstàncies actuals ho requereixen i crec també, que els resultats són tant obvis i evidents, que no cal esperar gaire per fer quatre apunts de la trista realitat que mostren les tendències de vot. 

Cal dir doncs, que tenim mala peça al teler en dos aspectes: el primer i més important és la constatació de que l’electorat a Catalunya és fortament involucionista pel que fa a polítiques climàtiques i de protecció dels ecosistemes. El segon aspecte és que l’opció de regeneració democràtica s’ha aconseguit descativar (de moment) pel moviment involucionista/conservador. Veiem en aquest post el primer aspecte i, en un de futur, parlaré del segon.

L’actual espectre parlamentari mostra que, 125 dels 135 escons al Parlament (85,96% dels vots) són conservadors. Amb això vaig més enllà de les etiquetes sentimentals que ven cada maquinària electoral de partit. És a dir que, pel que fa, per exemple, als tres partits més votats, les seves actuacions a nivell mediambiental són gairebé calcades: tots ells han governat en un moment o altre i cap d’ells ha seguit polítiques decidides per fer front al problema. Deixeu-me dir que de problema només n’hi ha un de gros: la nostra supervivència com espècie i la de moltes altres que arrossegarem en aquesta bogeria. D'aquest en  deriven després tots els altres que tenim actualment. Alerta, això no vol dir que dintre de cada partit no hi hagi sectors molt preocupats pel medi ambient, però aquests sectors tenen molt poc pes en les polítiques que acaba fent i aplicant a curt i mig termini el seu partit i, per tant, a la pràctica, és com si no hi fossin. El que indiquen els resultats és que als habitants de Catalunya (al menys els que han votat en aquesta contesa electoral) o no els importa, o no creuen necessari un canvi de manera d’afrontar el problema mediambiental, ja que els partits que han votat majoritariament o el neguen directament (Vox i PP) o fan veure que els preocupa, però a l’hora d’actuar proposen pedaços que són més un rentat verd que una altra cosa. Els dos partits que proposen de manera directa alguna acció representen només el 9,91% dels vots. 

Fa temps que vaig parlar de les fases del dol en el problema de col·lapse mediambiental i de recursos que estem patint. En el model de Klüber-Ross, a nivell social, els resultats indiquen que estem en les dues/tres primeres fases: negació i/o ira o, com a molt, en la de la negociació. És a dir que l’espectre polític en el Parlament ens mostra que les propostes polítques principals es centren en mantenir l’actual model perquè, o no veuen, o no reconeixen que fent les mateixes polítiques que s’han fet en els darrers 60 anys però posant més renovables no és una opció que solucioni el problema. Cal dir que el que ens passa a Catalunya no és una peculiaritat i que seguim les tendències a nivell europeu, però també cal dir que aquestes tendències aquí es veuen agreujades per la situació particular i les inèrcies històriques (tant autòctones com del país veí, que imposa la seva manera de fer) que configuren la realitat actual. 

Per tant, segons el panorama actual, caldrà actuar des de les plataformes socials i l’activisme fent pressió des de moviments ciutadans per contraposar-se als interessos econòmics (o lobbies) dominants que pretenen (i sembla que aconsegueixen) utilitzar les institucions com a corretja de transmissió i plataforma d’implementació dels seus interessos particulars. Aquests interessos són curt-terministes i volen un retorn immediat de les seves accions o ‘inversions’ amb diner públic que ‘ajudi’ a implementar els seus negocis (la majoria dels quals són, en el millor dels casos, rentat verd). En tenim uns quants exemples, però citaré els tres més característics: el projecte de macro complex turístic a Tarragona, el macro parc eòlic a l’Empordà i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Tots tres són una aposta per un model suicida que no només trinxa el territori i beneficiarà a uns pocs, empobrint-ne a molts, sinó que, en el cas de l’aeroport és llençar els diners quan el transport aeri es reduirà en les properes dècades. En el cas del parc eòlic pot causar un dany majúscul i irreparable als ecosistemes marins i en el cas del complex turístic al camp de Tarragona degradarà socialment i incrementarà la necessitat de recursos en un àrea que ja està al límit pel que fa a la seva vertebració social, contaminació i en necessitats materials. 

Tot plegat doncs apunta a que sigui qui sigui dels grans partits que gestioni l’autonomia els propers 4 anys, decisius en adaptació i mitigació del Canvi Climàtic, no han entès (o no volen entendre) els reptes que hem d’afrontar i el canvi de model que implica. 

Fins aquí el diagnòstic, ara cal veure com actuar davant aquesta situació. En primer lloc la situació que vivim és un signe clar de les primeres fases del col·lapse. Vull recordar aquí que el col·lapse es dona perquè la societat que el pateix s’entesta en seguir aplicant velles polítiques i maneres de fer a problemes nous. Això passa perquè tal com vaig comentar en el darrer post el sistema actual pretén vendre que un problema irresoluble té solució, per això parlava de la quadratura del cercle (matemàticament és un oxímoron). Les eines que tenim de representació democràtica clarament no són útils per la situació de col·lapse que estem visquent, bàsicament perquè es necessita una gestió democràtica més descentralitzada, més representativa i més participativa i adaptada a cada territori, cosa que va contra la tendència de cooptar i controlar les decisions i el govern pels grans interessos econòmics. 

Aquesta acció des de fora de les institucions, cada cop més dominades per aquesta visió curt-terminista i de cerca del benefici immediat i allunyat de l’interès públic, cal que estigui basada en un canvi de perspectiva. Aquesta perspectiva implica unes actuacions que entenguin que l’objectiu es ajudar a un canvi de model que es produirà d’una manera o una altra, però que l’important és treballar pel com i no tant pel què. Es a dir, està clar que el model creixentista, neo-liberal i injust actual està a les acaballes, l’important aquí és que quan la majoria de la població se n’adoni (i ja se n’adona: què és sinó l’augment del populisme i el feixisme?) no caigui en la desesperació o l’apatia. Per això cal treballar en els canvis de mentalitat, en l’establir xarxes de suport social i en no esperar resultats immediats. D'aquesta part pràctica en parlaré en el següent post. 

Finalment deixeu-me fer un apunt final pels que sempre deslliguen l'eix nacional de l'eix social o l'ambiental: sense el nostre patrimoni natural (i això és la protecció del medi ambient i ecosistemes) no hi ha país, no hi ha cultura i no hi ha, al capdavall, política vàlida. Fins que els moviments polítics del país, actualment els que s'anomenen independentistes, no posin com a prioritat vertebradora del moviment la protecció del medi ambient i els ecosistemes enfront de l'actual model suïcida i assassí, no tenim opció. En parlaré més en detall en un post proper. 

Salutacions,

SZD

La COP 28 i la quadratura del cercle: el paper de l'activisme

(https://www.cop28.com/)

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post amb una certa tristesa, però he de dir que sense gaire sorpresa. Després d'un temps, es pot tenir una mica més de perspectiva sobre el que va passar a la COP28. Tot i la propaganda que s'ha fet, aquesta reunió internacional no ha arribat a donar acords prou sòlids per evitar els pitjors escenaris climàtics. Vist el que hi ha, i tenint en compte les darreres notícies preocupants pel que fa al canvi en el comportament dels corrents oceànics que són els que mantenen el clima estable ens enfrontem a situacions molt complicades en el futur proper. Per tant, sembla que la tendència, tal com apuntava en un altre article, és anar cap un escenari anomenat de ‘Rivalitat Regional’: el que s’anomena SSP3-7.0 a l’IPCC. Aquesta rivalitat es comença a veure fins i tot en la COP28 mateix, on han quedat clarament definits dos grans blocs amb interessos contraposats: EUA i Europa amb estats més o menys afins i la Xina, Russia i la resta de productors de petroli i altres recursos necessaris per a tothom. Els dos blocs difereixen en dues opcions aparents: emprendre accions inmediates o bé confiar en la tecnologia de captura de carboni i postposar les accions per a més endavant tot i seguint explotant els combustibles fóssils. Dic aparent perquè en cap cas es planteja públicament el veritable problema: cal refer el sistema de dalt abaix i, mentre no es plantegi això, continuarem en l’atzucac actual. Així la pregunta que cal fer-se per entendre el que passarà en les següents COPs és: és possible gestionar i evitar els pitjors escenaris climàtics mantenint l’actual ordre mundial, el conjunt d’interessos geopolítics i equilibris de poder? No crec que valgui la pena respondre-la hores d’ara.

En un altre post, més endavant, em centraré en la resolució que es va aprovar i les mesures que, alguns mitjans, ens volen fer passar per un ‘èxit’. Aquí sembla que aplica allò de que si repeteixes moltes vegades una mentida semblarà que és veritat. Però la veritat és molt tossuda, i acaba treient sempre el cap per algun lloc. Entre d’altres coses, el que fa palès l’acord que se’ns ha venut és un posicionament de dos blocs que no estan d’acord en el model de negoci que volen impulsar (un renovable, l’altre fòssil), però de cap manera cap dels dos blocs defensa un canvi de sistema, i aquest és el problema real. 

Així doncs, els que treballem en aquest problema i en fem divulgació, cal que entomem el repte i que acceptem que, ja que tenim un panorama desolador, no podem continuar pensant que el problema es solucionarà per una acció conjunta internacional. Com he dit abans, anem directes a l’escenari SSP3-7.0 i cal acceptar-ho (més endavant dedicaré un post sobre aquest escenari en particular, per veure què ens espera en el futur). Cal acceptar que no hi ha una solució com ens la pretenen vendre i que, fet i fet, la veritat (que treu el cap) és que potser no n’hi ha haguda mai tal com ens la venen. Es a dir, veiem que les accions a gran escala per gestionar el problema de l’emergència climàtica no poden fer un canvi de rumb ràpid. Deixeu-me posar una imatge per entendre-ho: estem a bord d’un Titanic, que és el nostre sistema socio-econòmic i aquest no és ni flexible ni ràpid en l’adaptació (diríem que té molta inèrcia, com un gran vaixell). Així doncs, els canvis que, cada cop més, han de ser ràpids no es poden implementar a temps en aquest gran vaixell que necessita un cop de timó. Per tant, cal canviar de sistema. I això vol dir saltar als bots salvavides. 

Però, davant d’aquest fet, què hi podem fer? Cal deixar-nos portar per l’angoixa i la depressió? O potser val més la pena caure en la fugida? Es adir, centrar-se en el dia a dia per oblidar el desastre, i fer veure que de moment no passa res, amb l’esperança de que ‘a mi no em toqui’ perquè ‘el pitjor passarà quan ja sigui molt gran o ja no hi sigui’. A mi no em sembla pas que cap d’aquestes opcions sigui la bona. 

Quan parlem doncs de les actituds devant el desastres climàtics, hi ha alguns treballs que ens poden ser d’utilitat. L’any passat es va publicat un article (podeu trobar-lo aquí o llegir-ne una síntesi al final d'aquest article a la revista Atzavara) que intenta estudiar aquesta situació de falta d’esperança devant l’acceptació del col·lapse. L’article es pregunta si hi pot haver un activisme sense esperança. És a dir, s’analitza, mitjançant unes enquestes a activistes, el grau d’esperança que tenen en canviar el sistema o evitar el col·lapse, i en què es centra aquesta esperança. Bàsicament, es troben quatre possibles reaccions generals: la de fer difusió i donar a conèixer el problema confrontant el sistema actual però amb l’esperança de canviar-lo (seria l’activisme tradicional), la segona, de perdre l’esperança i tenir una actitud de conformisme amb el sistema (és a dir, renunciar), la tercera es centraria en els moviments de construcció d’un sistema alternatiu i en el fet de que l’esperança es pot mantenir focalitzant-se en aquestes alternatives i, finalment, la darrera seria la de, tot i haver perdut l’esperança en poder evitar el col·lapse canviant el sistema, actuar, però basat en el fet de que s’ha de fer ‘el que és correcte’. 

Les conclusions a les que arriba l’autor és que l’acceptació de que la catàstrofe mediambiental és inevitable no desmobilitza, més aviat el que fa és reformular l’esperança o la motivació dels activistes en una altra direcció. En general es canvia l’esperança de canvi del sistema a l’engròs per altres motivacions més locals i centrades en aspectes diferents de voler mantenir el sistema o transformar-lo. Així mantenir la lluita per una causa perduda com ‘evitar el col·lapse’, és possible si la lluita val la pena, si ajuda a mantenir un valor important, com pot ser la lleialtat, la dignitat, el ‘fer el correcte’ o ser capaç de mirar als nens a la cara. L’activisme, en aquest cas, rau en l’esperança de que els valors es poden mantenir tot i que les alternatives al col·lapse no acabin funcionant. 

Però, per a mi l’important d’aquest estudi és que deixa veure que cal canviar l’objectiu actual materialista a un d’ètic i inmaterial. Si el canviem, canviarà al seu torn el camí a recòrrer i la motivació que tenim. Des del meu punt de vista, només així podrem ser exitosos i només així podem treballar en la confiança més que en les expectatives. Per tant, l’activisme o la ciència mateixa cal que treballi per transmetre valors, juntament amb l’acció. Anirem profunditzant-hi en successius posts.

Saluacions,

SZD

Un món feliç?

(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Oppenheimer_(cropped).jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post després d’haver vist la pel·lícula ‘Oppenheimer’ i m’ha semblat oportú, en base a la pel·lícula, il·lustrar el que vinc explicant en els darrers posts: l’efecte de la propaganda en la percepció del món en el que vivim i com aquesta ens condiciona. Això és fonamental per poder entomar els reptes que ens cal gestionar a nivell personal i col·lectiu. Amb aquest post intentaré doncs començar a donar resposta a la pregunta que vaig deixar indicada en el darrer post: com re-dissenyem el nostre dia a dia per tal que ens ajudi a veure el món d’una manera diferent a com la propaganda i els missatges majoritaris ens condicionen a veure’l? Primer doncs com identificar aquest missatges condicionants. 

Quins mètodes utilitza el sistema per influir-nos, més enllà del que és més evident? en cada bit d’informació que circula en qualsevol dels formats que tenim accessibles per comunicar-nos entre nosaltres, hi ha un missatge subliminar que condiciona la nostra visió del món per tal d’influir en el nostre comportament. El que explico aquí no és res nou, un dels anàlisis nostrats que han intentat posar llum a aspectes concrets del condicionament informatiu-cultural que patim són els darrers llibres de’n Jordi Pigem (Pandèmia i postveritat  i Tècnica i totalitarisme) dels que en prenc manllevada l’analogia huxleynana que dóna títol a aquest post. 

Aquí però, em vull ocupar de dos aspectes més concrets: un, els nivells cognitius que s’empaqueten en un determinat context (pel·lícula, notícia, cançó, etc.) i l’altre, que se’n deriva directament, com aquesta informació ens condiciona al punt de mantenir la inèrcia existent actualment que, al seu torn no ens permet veure alternatives. És a dir, aquest concionament ens allunya de la nostra part creativa, que és allò que necessitem en una situació d’incertesa creixent (incertesa que ja vaig comentar en un altre post), la qual requereix sortir-se del marc mental existent per explorar noves possibilitats. 

Els tres nivells de contingut

Aquest nivells són una possible estructura o metodologia per identificar l’estratègia de concidionament que tot producte de comunicació té, és a dir, més enllà del missatge explicit o excusa per la qual la nostra atenció és captada (primer nivell), hi ha dos nivells més subjacents (inadvertits). Anem a veure aquests nivells, prenent com a referència la pel·lícula:

1) Nivell explícit. Aquí és on tenim el missatge, el qual té protagonistes i una trama de contigut, amb (o sense) presentació, nus i desenllaç. El relat en sí mateix pot tenir diferents formats, per exemple en la pel·lícula Oppenheimer, el relat bàsic és la vida del científic amb una presentació no-lineal en el temps. La importància de que aquest nivell sigui atractiu és clau per permetre que els altres dos nivells de contingut facin la seva funció. Un dels aspectes claus de qualsevol relat és que, com individus, ens hi poguem identificar. En el cas de la pel·lícula, tot i que el personatge és un científic brillant, les seves febleses, dubtes, la seva vessant més volàtil per un costat i el fet de que triomfi en el seu projecte, ens permet prendre’l com una versió polièdrica que fa que un public divers trobi algun aspecte que li atragui o amb el que s’hi identifiqui. La història presenta un grau mitjà de complexitat, amb el qual el director aconsegueix sortir de topics tronats i missatges simplificadors que li treurien credibilitat i, per tant, farien perdre l’interès al públic al qual va dirigida. En aquest sentit doncs, el relat està ben treballat, cosa que fa que l’atenció durant i després de la pel·lícula es quedi aquí, en el relat que ens expliquen i, precisament, això és el que fa que aquesta pel·lícula sigui especialemnt perillosa i perjudicial.

2) Nivell implícit simbòlic. Aquí hi tenim les icones, els seus valors i els missatges associats a aquests. Aquesta part és la que treballa les imatges mentals o símbols que prenem com referències per orientar-nos devant de decisions importants, bifurcacions en el camí, o com objectius a mitjà o llarg termini. En la pel·lícula es treballen símbols bàsics com la dicotomia bé-mal, democràcia-dictadura, o més elaborats com progrés = guany = ciència-tècnica. Tot aquest relat està bastit en el mite de la revolució de la física a principis i meitats del segle passat, quan la teoria quàntica es va establir. Aquesta branca de la física, per la seva vessant anti-intuïtiva encara ara atrau l’atenció, i la pel·lícula se’n serveix abastament d’això. Cal reconeixer que la trama sap mantenir l’atenció de l’espectador en temes complexos com la física quàntica sense explicar-ne un borrall, més enllà de quatre conceptes divulgatius, però el director en sap treure prou partit com per entabanar l’espectador donant-li a aquesta teoria una aura de misteri. Així aquest contex facilita, dins d’aquest nivell simbòlic, el típic mite del geni: hi apareix Einstein, a més d’altres científics de primer ordre en la física quàntica del segle passat com Niels Bohr o Werner Heisemberg. I curiosament, de manera fugaç, també hi surt Richard Feynman, qui hagi llegit els seus llibres i vegi la pel·lícula, podrà detectar-ne l’aparició. També hi ha un símbol, el del del polític a diversos nivells, tots ells tintats d’una mena de cinisme per tal de connectar amb la visió actual de que la pol·lítica és una disciplina que requereix d’un cert grau d’egolatria i psicopatia.

3) Nivell implicit subliminar. En aquest nivell hi tenim el marc de referència implícit o el sistema cultural induït. Es va aquí més enllà del símbol i, per tant, és un nivell més abstracte, però no per això menys important. Per exemple, si parléssim d’un esport, el primer nivell són les equips i el transcurs de la competició, el segon nivell seria la part simbòlica del que representa el nostre equip per nosaltres i les seves figures més importants (els jugadors més habilidosos, la ciutat o el país que representa i tot el que això porta associat a nivell emocional), el tercer nivell seria el camp i les regles de joc. Aquest tercer nivell, quan veiem el partit, ningú no el té en compte la major part del temps, se’l dona per fet. En el cas de la pel·lícula aquest tercer nivell és l’assumpció del funcionament del sistema i, el que és més important, que aquest funcionament és el millor dels que es podien donar en el context que s’exposa. Anem a veure-ho en detall. Primer de tot es dedica a posar per sobre de tot el supremacisme cultural occidental, abanderat i defensat pels EUA. Tota la pel·lícula és una oda a aquest sistema de pensament per comparació al nazisme o al comunisme Soviètic. Això sí, tot degudament envernissat amb una pseudo-crítica dels aspectes més vergonyosos d’aquest sistema. Segon, queda clar que és una pel·lícula que, amb un cert to anti-bel·licista justifica la guerra i tot el que suposa. I això és així perquè, entre d'altres coses, no qüestiona d’entrada el projecte Manhattan, hi apareix un argument sobre si continuar-lo després de la capitulació alemanya, però res més i, el que és mes trist de tot és que no hi apareix cap imatge, cap ni una, de la devastació de la bomba, només escenes (per a mi) molt tristes de la reacció de la gent que treballava en el projecte un cop la bomba esclata. Per tot plegat diria que ens emboteixen pel nivell subliminar un crim atroç com si fos l’opció menys dolenta que tenia el govern dels EUA en aquell moment... i és que el problema era (i és) la guerra mateixa, perquè aquesta justifica l’assassinat indiscriminat i els ‘danys col·laterals’. Cal tenir clar que la guerra és un dels mecanismes que té el sistema econòmic actual per auto-sostenir-se, així es justifica el manteniment de la injustícia, la probresa i la fam per un present d’opulència d’uns pocs i de la promesa d'un futur de benestar global per a tothom (que mai no arriba). La tercera qüestió que ens entaforen en aquest tercer nivell és la resignació. L’acceptació de que el sistema és una màquina cega i inexorable que tot ho pot i que si ens permetem el luxe de discrepar ens aixafa com un insecte devant d’una piconadora. El nivell subliminar ens ho emboteix pel broc gros com a conseqüència del que li passa al protagonista. I això no és cert, ja que la piconadora funcionarà mentre tots creiem que és inexorable i ho continuarà fent mentre ens seguim empassant de manera acrítica pel·lícules com aquestes que, cal reconéixer-ho, saben fer bé la feina de manipulació, però que hem de qüestionar i criticar per no deixar-nos endur pel missatge de fons que ens envia. Per posar un exemple, si Gandhi o Martin Luther King haguessin acceptat aquesta idea de la piconadora i s'hi aguessin resignat, senzillament, no haguessin fet mai el que van fer.

(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Caterpillar_CS-533E.jpg)

En definitiva, cal estar molt atents a les diferents notícies que van apareixent i a les pel·lícules bel·licistes que, curiosament, van cada cop fent-se més sofisticades i amb un missatge que, com veiem, cada cop és més ocult i subliminar. A hores d’ara, em pregunto: perquè aquesta deriva bel·licista actual? Potser té alguna cosa a veure amb la justificació de l’utilització del mercat armamentístic i del seu increment en els darrers anys? Penso que val la pena fer l’exercici de preguntar-nos sobre aquestes qüestions per d’anar desmuntant les diverses manipulacions i missatges implícits que la majoria de mitjans de comunicació de masses ens estant intentant fer passar de manera constant. Venen temps en que cal estar entrenats a ser molt crítics i, sobre tot, molt constructius, per buscar respostes més enllà del que se’ns dona per descomptat. Venen temps difícils, però en certa manera, molt interessants perquè requeriran de nosaltres el millor que tenim per poder sortir-nos-en i ajudar als que ens envolten. 

Salutacions,

SZD

Informació, propaganda, censura i auto-censura

(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Propaganda#/media/Fitxer:PropagandaNaziJapaneseMonster.gif)

Benvolgudes lectores,

Aquest post vol reflexionar sobre una qüestió central en la temàtica que ocupa el bloc des de fa anys: la divulgació i, per tant, la comunicació a tota la ciutadania, dels greus problemes socio-ambientals i de recursos que venim arrossegant des de fa dècades i que no fan res més que agreujar-se amb el temps. El problema, tot i que pot semblar de solució ràpida i senzilla, no ho és. Es podria pensar que només cal explicar el que passa de manera directa a tothom per tal que la societat reaccioni i que, si no es fa, és perquè realment el problema no és tant important. Per posar un exemple molt gràfic de la complexitat de transmetre una emergència com l’ambiental i de recursos a la societat i de com aquesta pot arribar a reaccionar, tenim la tragi-comèdia ‘No miris amunt’ (Don’t look up). Per qui no l’hagi vist, la recomano, perquè posa de manifest com una societat narcotitzada pot arribar a desapareixer, senzillament, per pura estupidesa social. Ja he apuntat diverses vegades que la nostra societat (occidental-globalitzada) està malalta i que, en conseqüència, no en podem esperar la reacció col·lectiva que tindria una societat sana. Les malalties socials no són la meva especialitat i, per tant, no entraré en aquest terreny. Deixeu-me doncs, benvolgudes lectores, suposar un cas hipotètic d’una societat que no viu estressada i que no és addicta al consum i a la distracció banal i què, en la seva majoria, no és prepotent i no menysprea tot allò que no coneix, en particular, la vàlua del coneixement i la cultura. Deixant de banda tot això, em centraré només en la part de la dificultat de transmetre el missatge sobre les tres crisis i perquè hi ha censura i auto-censura d’aquesta informació, i propaganda, precisament, insistint en la direcció que ens porta al desastre col·lectiu. 

Si em permeteu, agafaré d’entrada com a referència l’estrategia informativa que es va donar (o seguir) durant la Covid-19. Simplificant molt (i ja em perdonaran les lectores que siguin especialistes en comunicació/periodisme) podem assumir dues fases que anomenaré: 1) economia primer, salut després i 2) salut primer, economia després. Estic prenent aquestes dues fases a nivell global. La primera és la que està operativa constantment, és el ‘modus operandi’ normal de la nostra societat. De fet el mode normal de funcionament és més curt: economia primer i també després. Només en comptades ocasions passem a una fase o mode de funcionament diferent, com va succeir amb la Covid-19. En aquella ocasió vam deixar de posar l’economia en primer lloc per posar-hi la salut. Però alerta! Això només va passar quan es va veure que el col·lapse social era tant evident que portaria conseqüències greus per l’economia a curt termini. Per tant, la lliçó que en vull extreure d’això és que, tot i les advertències de la ciència sobre la propagació d’epidèmies, no es va fer res fins que el problema es va fer tant gros que es van haver de prendre mesures extremes. Precisament, això és el que està passant amb el Canvi Climàtic, la crisi de la biosfera i de recursos: s’intenten posar pedaços cosmètics (Green Deal) perquè es vol creure (en contra de tota evidència cièntífica) que el problema és només parcial. El missatge de fons és: el sistema no és el problema perquè ens ha anat bé fins ara, per tant, si el problema són les emissions doncs posem renovable allà on hi ha fòssil i seguim com abans. No es vol reconèixer (per miopia intel·lectual o per cinisme psicopàtic) que el problema és el paradigma socio-cultural en el que ens movem i que, sense canviar aquest paradigma, qualsevol ‘solució’ parcial només allargarà l’agonia i agreujarà les coseqüències a mitjà i llarg termini. 

A partir d’aquest context, podem analitzar més en detall el perquè del que hauria de ser un pilar fonamental de la democràcia a occident (el periodisme), no fa els deures i no informa de l’emergència actual, com no ho va fer abans de la pandèmia, mesos abans de que tot arribés al punt que va arribar. I amb això no només em refereixo al periodisme, em refereixo a tot l’aparell mediàtic i tots els canals d’informació que permeten que els humans ens comuniquem. 

Podem explicar-ho des de dues perspectives, (1) la de la informació que es propaga (el tipus de missatge, la seva comunicació i com encaixa en el context socio-cultural existent) i (2) la de l’estructura del sistema que permet la propagació d’aquesta informació. 

Pel primer aspecte cal tenir en compte que tant el context socio-cultural, com el tipus de missatge i la narrariva que implica no són pas favorables a que es pugui comunicar i escampar socialment de manera ràpida i que tingui influència en canvis estructurals. Veiem-ho: el missatge és ‘pessimista’ i fa por perquè diu que anirem a ‘pitjor’: menys accés a energia i recursos, més event climàtics extrems, més problemes de seguretat alimentària global, més contaminació i, per tant, com un dels impactes més preocupants, menys salut i, sobre tot, final del sistema com el coneixem. I això és un problema quan ens hem estat convencent des de fa dècades que tot anava i aniria a millor. Així, devant d’una situació, d’un missatge d’aquest tipus, la reacció és: hi ha solució immediata per poder continuar com sempre? Si la resposta és no, llavors: panic! I evitem el tema, fugim, focalitzant-nos en d’altres assumptes. Per altra banda, el context socio-cultural d’hedonisme, distracció i comoditat com a ideals de triomf social no estimula que hi haig individus que triïn endinsar-se en la complexitat d’un tema que té multiples factors a considerar i no presenta una solució simple a curt termini. Finalment, la narrativa, el relat que cal bastir, no existeix o està molt poc desevolupada i això també és un punt feble que la inèrcia del sistema fa servir per ‘canviar-ho tot, per a que no canviï res’. Els missatges que ens entaforen els mitjans de comunicació de masses, el que es coneix com notícies, no solen ser i no poden ser informació: són apreciacions en forma de missatges banals superficials i bipolaritzats que intenten ser un reflex llunyà de situacions o problemes complexos.

Per altra banda, tenim un problema més important per tal de que el missatge s’escampi, el problema estructural. A nivell de sistema complex, la propaganda (transmissió de la informació de dalt abaix) no permet la massificació de missatges que vagin en contra de la pròpia dinàmica del sistema. El sistema que tenim té propietats emergents que creen dinàmiques pròpies, llavors la informació i els missatges que es propaguen pel sistema i que tenen més impacte no poden ser missatges que vagin en contra d’aquesta dinàmica, és a dir, de la seva propia inèrcia. Per exemple, hi ha certa tendència en escampar missatges que busquin culpables de la situació que vivim o d'algun event pertorbador o negatiu (polítics, gent en general, algun col·lectiu que es queixi o que tingui demandes que ‘pertorben la convivència’, etc.) però mai el qüestionament del sistema o el seu funcionament. La informació que circula es basa en l’assumpció tàcita i acrítica de que, més enllà de l’organització socio-econòmico-cultural actual, no hi ha res, o més ben dit, hi ha el caos. Pero el fet és que, en sistemes complexos, un sistema s’auto-organitza fins i tot prop del caos, per tant, aquesta assumpció és  falsa. Aquí arribem al rovell de l’ou de la qüestió: el problema de base és que tenim un sistema que es fonamenta en la cobdícia, l’individualisme i l’egoisme malaltís, pretenent que això és la millor estratègia per sobreviure i progressar per uns animals socials, com som els humans. Aquestes idees, basades en certes teories econòmiques totalment errònies (però que beneficien a uns determinats interessos, és a dir a la dinàmica sistèmica dominant) fan la feina de mantenir les estructures socials actuals i són les que, al cap i a la fi, ens estan conduint al col·lapse. Hi ha una trista troballa rere aquest panorama, i és que els més col·lapsistes són els que, teòricament, defensen la continuïtat del sistema, perquè ells són els que ens condueixen al desastre. Veiem doncs que tenim mala peça al teler. 

Hi ha però, opcions, sobre tot quan el sistema està col·lapsant, ja que es trenca aquesta tendència anterior i poden aparèixer altres missatges que s’oposin al missatge uniformitzador general. Tot i, no ens engayem, mantenir-se una certa tendència a adsorvir-los i reconduir-los per utilitzar-los en favor de la dinàmica dominant. Un exemple clar d’aquesta tendència cooptadora és la narrativa que comunica l’eco-feixisme com una forma vàlida de fer front a la situació d'emergència actual.

Per tant, en aquests temps que estem vivint, el missatge i els crits en favor de mantenir aquest paradigma de cobdícia, individualisme i egoísme malaltís seran més forts, però el que hem d’entendre (i acceptar) és la responsabilitat d’actuació individual, la importància cabdal que tenen la nostra cosmovisió i les accions que se’n deriven: com veiem la natura, la resta d’humans i les altres espècies? Les veiem com ‘entitats’ al nostre servei o les comencem a percebre com part nostra?. Perquè segons com ho veiem, interaccionarem amb les altres persones i amb el nostre entorn de forma diferent, i això, en la dinàmica del sistema complex en el que vivim, crearà noves estructures socio-econòmiques emergents que reforçaran aquestes noves maneres d’interactuar. El canvi és possible, però no des de la perspectiva actual: des de la violència, des de l’agressivitat i des de la competència. El canvi es possible trencant aquesta creença que hem anat bastint entre tots: el progrés és dóna de manera natural sempre que permetem que el més adaptat, el més competitiu, lideri el camí, sigui referent i sigui el que tingui més recursos com a premi. No només la Natura no funciona seguint aquesta visió perversa, sinó que creure en aquesta manera de veure el món ens ha conduït a l’emergència actual. 

Per tant, la feina que hem de fer no és només col·lectiva, també és individual. El primer pas: com  re-dissenyem el nostre dia a dia per tal que ens ajudi a veure el món d’una manera diferent a com la propaganda i els missatges majoritaris ens condicionen a veure’l? 

Salutacions,

SZD

Decadència i Col·lapse en un clima canviant

Benvolgudes lectores,

Enceto aquest post fent referència a l’informe de l’IPCC publicat el mes d’agost que té frases molt contundents de les que en parla l’amic Ferran Puig en el seu bloc. Cal dir aquí que el que s’ha publicat aquest mes d’agost passat és només la primera part de l’informe total, el que s’anomena grup de treball u (WGI, de les sigles en anglès) i que resten els altres dos grups WGII (impactes) i WGIII (adaptació) els informes dels quals és previst que es publiquin l’any que ve. Les notícies que venen doncs de la comunitat científica i (també) de la part política són molt preocupants. Vull recordar que aquest no és un informe només científic sinó que està suavitzat pels ens administratius dels estats a través dels seus representants a les Nacions Unides. Comparat amb els informes previs, és clar i exhorta a prendre accions decidides ara mateix i en els propers anys: l'opció d’anar fent la viu-viu s’ha acabat. D’aquest informe, més enllà del que ja s’ha dit molt encertadament, en destacaria que, si ha passat el missatge que ha passat és que realment tothom està molt espantat per la situació actual, es comencen a veure les orelles al llop i no s’hi veu una opció vàlida (dins de l’actual paradigma) per implementar a curt termini. 

Situació actual

Arribats a aquest punt sembla que no ens movem, ja que el darrer informe de l’IPCC (l’AR5, de fet, amb el que es van aprovar els acords de Paris) ja avisava dels riscos de no fer res i, en canvi, les emissions no han parat d’augmentar i no sembla que, a curt termini, es puguin aturar. Davant d’aquest escenari, ja hi ha articles que analitzen quines àrees del planeta són més resilients per mantenir un cert nivell de complexitat social en un context de crisi climàtica, d’això en parlarem en un post futur. Ara però, anem a veure perquè les emissions continuen creixent i no es fa res (de moment) per aturar aquest intent de suïcidi col·lectiu. Ras i curt: com és que tot i les advertències no reaccionem col·lectivament? La resposta a aquesta pregunta és complexa però cal senyalar que en la percepció o consciència col·lectiva de què és i què implica el canvi climàtic, hi ha la mare dels ous del problema. Per simplificar estem en una situació en que es perceb un problema greu, però existeix la creença (diria que, fins i tot, religiosa per part d’alguns) de que fora del sistema socio-econòmic actual només hi ha la barbàrie, el caos i la destrucció, per tant, les actituds són de fugida endavant i/o distracció o de resignació i frustració. Això entronca directament en la visió del col·lapse com una època de decadència. Cal tenir en compte que, des del meu punt de vista, la paraula decadència no té cap sentit útil, és més aviat un ús que es presta a teories populistes i conservadores, perquè implica l’existència d’un zènit social, d’una època daurada i feliç: res més lluny de la realitat, el zènit material de la societat és la causa del seu col·lapse. 

Per sortir d’aquesta actitud primer cal desmitificar el col·lapse com un procés que no té precedents o que sigui fonamentalment negatiu. Segons diversos treballs, totes les societats complexes segueixen cicles d’ascens i descens, en podeu trobar referències en el mateix J. Tainter, en J. Diamon, en P. Turchin o el Seneca Cliff de’n Bardi. En particular hi ha una branca d’estudis anomenada col·lapsologia de la que en parlarem en el futur. 

Però a banda d’aquests anàlisis més moderns i acadèmics, en cada època de descens es pretén explicar la situació donant raons des de diferents perspectives: la ineptitud dels polítics, l'obsolescència del sistema socio-econòmic o la degradació moral i de valors que té la nostra societat occidental-globalitzada. Gairebé cap d’aquestes explicacions és nova, ja que la majoria coincideixen amb les que s’han donat històricament per explicar el decliu o col·lapse de societats anteriors. Prenem el cas més conegut de col·lapse d’una civilitació que encara ara es pren com la mare de la nostra: Roma. Tal com ja vaig fer en un post antic parlant del col·lapse de l’imperi Romà, ara rescataré part del que hi deia allí per fer analogies entre aquella situació i l’actual, però des d’una visió diferent. Aquesta visió vol situar el col·lapse com una transició, un canvi i una adaptació a una situació o entorn nou de la societat que el viu. Aquesta idea no és nova, J. Tainter ja la apunta en el seu llibre de referència ‘El col·lapse de les societats complexes’.

De fet, si volem fer una comparació (veieu la taula) és molt interessant que dues societats tant separades en el temps i tant diferents a molts nivells (tecnològic, d’extensió, de comprensió del món, i d’organització social) es dediquin a fer gairebé el mateix per gestionar les maltempsades associades al col·lapse. 

Taula correspondències Roma-Globalització:

	Economia	Societat	Recursos	Política
Roma	-retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans. -devaluació progressiva de la moneda (reducció de la quantitat de metall preciós en cada peça) -falta progressiva d’ingressos per a l’estat. -increment del deute públic.	-corrupció dels alts càrrecs de l'Administració. -passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions. -crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals. -deteriorament de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves viles d'esbarjo. -disminució del reclutament per a les legions entre la pagesia.	-disminució de la producció agrícola. -disminució de la mineria i la producció de metalls. -plagues. -disminució dels excedents.	-increment d’efectius de les legions (despesa militar). -increment de l’administració. -més inseguretat (increment de la pirateria i de la criminalitat). -més inestabilitat social: revoltes. -impossibilitat de mantenir la política expansionista de colonització. -dificultat de gestionar les crisis per una economia basada en l’agricultura (90%).
Globalització	-devaluació de la moneda internacional (dòlar) per impressió de més bitllets. -increment de la pressió fiscal. -increment del deute dels estats.	-crisi de la classe mitjana del primer món. -deteriorament de les ciutats. -passivitat del ciutadà devant els problemes més greus (clima, falta de recursos)	-estancament de la producció de petroli. -estancament de producció d’altres minerals i metalls necessaris. -pandèmia. -riscos per la seguretat alimentaria global.	-increment de la despesa militar. -impossibilitat de mantenir la política colonitzadora per l’arribada als límits planetaris i per la degradació de la perifèria global (3rmón) -dificultat de gestionar les crisis per la necessitat de l’economia d’expandir-se.

Això ens ajuda a veure que el que estem vivint actualment no és nou, tampoc no és nova la gestió d’aquets fets, tot i que, tal com ens agrada pensar a tots, som la civilització més potent i sofisticada que ha sorgit en la història. Un cop d’ull al passat ens posa al nostre lloc. 

Així doncs cal pensar en el col·lapse com un procés natural, biofísic i no com un problema per si mateix, el col·lapse es dona perquè hi ha un zènit i aquest hi és perquè hi ha una visió expansionista i colonitzadora en les seves diferents formes. Repeteixo, cal desmitificar el col·lapse per poder-lo gestionar. El problema és que associem necessàriament el col·lapse amb patiment i destrucció, quan en realitat aquesta destrucció i patiment, ja hi era, però a la perifèria de l’imperi globalitzat actual. 

Això sí, tenim un avantatge respecte èpoques anteriors: més coneixement respecte el que tenien els romans. Però tenim un inconvenient, els romans havien de gestionar ‘només’ la crisi de recursos, nosaltres hem d’adaptar-nos a banda d’un futur amb recursos minvants, amb un medi ambient i un clima que ens serà cada cop més hostil. 

Opcions/estratègies

Per dissenyar estratègies i crear opcions en l’emergència climàtica, ecològica i de recursos actual, cal tenir una visió de què ha ocasionat el problema i perquè. Per fer-ne una primera anàlisi, seguiré els conceptes de’n Tainter. Segons ell, el col·lapse es dona perquè el triangle expansiu format pel nivell d’energia accessible, l’organització social i el flux energètic deixa de ser funcional i comença a deteriorar-se. Si prenem el sistema socio-economic i biofísic com un metabolisme, podríem dir que en les fases primerenques del col·lapse (les que estem patint ja actualment) es van perdent funcionalitats, al mateix temps que es perd abast geogràfic. En aquest sentit, el sistema que és centralitzat no només geogràficament sinó també en la seva distribució dels recursos (elits vs. població) va deixant caure parts perifèriques que no afectin el funcionament dels nodes centrals de la xarxa: elits i zones geogràfiques riques. Aquest deteriorament geogràfic no l’hem d’entendre únicament com un deixar enrere els estats més pobres del planeta sinó també que això es produeix dins els mateixos estats, per això el concepte estat o regió geogràfica com un tot, quan parlem de col·lapse cal prendre’l amb molta cura. Així doncs, les estratègies passen per una reorganització social que es pugui adaptar a les noves emergències. Sabem com adaptar-nos a emergències puntuals (temporals, catastrofes, situacions de guerra), el problema ara és que tindrem, cada cop més, situacions extremes més freqüents i més sostingudes en el temps, afegides a més inestabilitat social degut a un empobriment generalitzat. L’estratègia ha de passar pel lema que ara s’ha fet popular de la ‘transició justa’ i ‘no deixar ningú enrere’ però sense suposar que els recursos que tenim ara els tindrem en el futur (que és el que fa Europa). 

La reorganització social que necessitem cal que es basi en dos eixos: descentralització (administrativa, econòmica i informativa) i democràcia (social, de coneixement i d’educació). Cal replantejar-nos totes les eines que tenim actualment a nivell social, polític i econòmic, per veure què ens servirà i què no, i cal ser molt flexibles mentalment per poder fer front als imprevistos. Està clar que el sistema actual no ens serveix per navegar el col·lapse, però cal fer molta pedagogia per que s’acabi entenent que això no va de refugis en illes llunyanes per elits que s’ho pugiun pagar: per una vegada en la història de la humanitat o ens salvem tots o no es salvarà ningú. Ningú que ho pugui explicar, perquè la biosfera continuarà, malgrat els humans que es pensaven que eren deus. 

Per això us proposo un decàleg de mesures per fer front als problemes principals d’aquest col·lapse que estem vivint. De fet de mesures proposades tenint en compte les crisis en les que estem en podem trobar a diversos mitjans un bon exemple recent el tenim en l'article de'n Vicent Cucarella (pàgina 8). En el decàleg que proposo aquí hi incloc objectius i mesures per fer la transició. Ens hi juguem molt: la vida de la nostra generació i la de les futures generacions. 

1.- Legislació penal: El canvi climàtic i la crisi ecològica cal emmarcar-la en un problema que afecta a tota la humanitat, en aquest sentit cal ser molt rigorosos en el que fem i com ho fem. Cal proveir un marc legal internacional penal que inclogui els crims ambientals al mateix nivell que els crims contra la humanitat. En aquest sentit doncs qui en els anys anteriors hagi fet campanyes de desinformació per interessos econòmics cal que n’assumeixi les responsabilitats. Si no ho fem nosaltres, ho farà la generació que en patirà els efectes més durs i ens acusaran a nosaltres de no haver fet justícia (i potser l’aplicaran tard i malament). 

2.- Política: La responsabilitat política en aquesta qüestió és majúscula, els partits polítics, tots, l’han de tenir com prioritat número u a la seva agenda, qui no ho tingui vol dir que: o no enten el problema o l’enten i no els importa (en aquest cas cal aplicar el punt 1). Donades les evidències que tenim i el temps que fa que hi són, em sembla que la primera opció (falta d’informació o de comprensió de l’abast del problema) és cada cop menys justificable.

3.- Gestió: Si ens prenem seriosament els dos primers punts cal doncs que els plans d’acció de les administracions i societat civil passen per fer d’aquest tema, de la seva informació i de les seves implicacions una prioritat informativa. La informació ha de començar a centrar-se principalment en mesuradors físics: emissions i energia, posant referències (i arribant a un consens) de quin és el nivell de consum bàsic necessari en termes d’aquestes quantitats per poder adaptar-nos i gestionar la crisi climàtica i ambiental. Prenc com exemple la pandèmia Covid-19: de sobte, tots els mitjans de masses parlaven d’això a totes hores per tal de conscienciar, ho justificava l’emergència i la urgència sanitària. Ningú va posar el crit al cel per no crear pànic o alarmar de la situació. El pànic apareix quan no hi ha opcions, quan no s’explica a la gent com podem transitar el perill de forma ordenada i col·lectiva. Si es postposa el problema i no s’explica amb tota la seva gravetat no només es crearà pànic quan la sitació s’agreugi sinó que les possibilitats de gestió ordenada es reduiran per falta de confiança en els ens que havien de guiar i coordinar en les necessàries accions col·lectives. En aquest sentit doncs, cal evitar i penalitzar totes les estratègies de desinformació i de blanquejament d’iniciatives (econòmiques) en direccions divergents o contràries a l’adaptació i lluita contra el canvi climàtic i la crisi ecològica i de recursos. 

4.- Consumisme: Plans de lluita contra el sobre-consum i el malbaratament, conscienciació de la població de la necessitat de reduir i reaprofitar. Cal deixar clar que el consum i les seves derivades (increment de producció de bens i despesa) enmarcades en un model expansionista/creixentista, són el que ens ha portat a l’atzucac actual. Per tant, tota acció que sigui efectiva passa per repensar aquesta necessitat d’incrementar (o mantenir) el sistema consumista que, per altra banda no aporta cap benestar a llarg termini. 

5.- Propaganda: Reducció progressiva d’estratègies de publicitat i màrqueting de productes, estils de vida o actuacions altament contaminants o que impliquin atacs a la biodiversitat i/o salut dels ecosistemes. En aquest sentit estic pensant en moratòries que, quan expirin, en el cas de no haver-se adaptat, s’apliqui el punt 1. En aquesta primera fase un exemple clar és el que es coneix com rentat verd (greeewashing) que fan moltes empreses fent veure que són i fan el que no fan i que no són.

6.- Adaptació d’internet: informació del cost energètic i d’emissions (a banda del preu) de mantenir un volum d’informació purament d’oci accessible a la xarxa. La societat ha de començar a decidir què es manté i què es deixa caure en la xarxa. És a dir, quina és la quantitat màxima d’informació mantinguda al núvol i el seu cost energètic i en emissions.

7.- (In)justícia climàtica: els plans de transició que deixin (implícitament o explícita) població enrere cal que siguin penalitzats seguint el punt 1. Ara mateix no hi ha acord internacional sobre què fer i com fer-ho (més enllà dels Acords de Paris que ja han quedat obsolets i no han servit per reduir les emissions). El principal escull és qui paga, un argument sense sentit, perquè el mal anomenat tercer món ha pagat des de sempre (deute històric) per tal que al primer món, poguem nedar en l’abundància material i en la misèria moral de tolerar fam al món amb l’excusa d’hipotètics futurs millors. Paga qui pugui pagar (qui més té més paga) i, en aquest cas, els països del primer món, principals beneficiaris de les darreres dècades de destrucció ambiental, són els que han de pagar. Cal explicar que els que puguin pagar paguin ara, sense fer l’orni, sinó, en vint anys (com a molt), ja no quedarà res per a què pagar ni a qui pagar-ho (esfondrament del sistema). Cal imposar que les grans corporacions i multinacionals comencin a tributar pel volum de destrucció creada (deute històric) i recondueixin els beneficis cap a plans d’adaptació i lluita contra el canvi climàtic. Els impostos han de ser progressius cap a les estructures que més d’hora que tard desapareixeran en una societat des-globalitzada com la que ens espera. Amb això no vull dir que no hi hagi d’haver intercanvis comercials o de persones a nivell internacional, però el seu volum serà diferent.

8.- Transport: Reducció del transport aeri i marítim i del transport en general. Això implicarà repensar l’oci i el turisme: cal redissenyar el sistema d’oci actual, més pensat per crear persones acrítiques, distretes i insatisfetes constantment, i transitar a un sistema diferent que serveixi per estimular els valors socials i humans, l’empatia i la cohesió social. En els càlculs (molt conservadors) que hem fet en el projecte MEDEAS referents al transport (podeu veure les publicacions aquí i aquí) per a tenir flotes de transport totalment renovables cal que aquests modes de transport (aeri i marítim) es redueixin a la meitat. Cal doncs dissenyar plans d’adaptació del comerç i l’economia d’acord amb aquesta reducció de volum de mercaderies i passatgers. (Nota: on anem amb ampliació de l’aeroport del Prat?)

9.- Espais naturals: Preservació i ampliació de les reserves naturals i espais protegits. Els espais naturals no industrialitzats o feblement antropitzats actuen de protecció i faciliten l’adaptació al canvi climàtic i disminueixen l’impacte en el deteriorament dels ecosistemes. També cal aquí molta pedagogia quan a l’ús i invasió massiva d’espais protegits i àrees rurals. El mantra ‘jo pago impostos per tant tinc el dret d’ús de qualsevol lloc públic’ és d’una visió curt-terminista que fa molta por, ja que implica no comprendre que el fet de pagar impostos no és suficient per deslliurar-se de les responsabilitats socials i cíviques. Els espais naturals protegits estan pensats per preservar la biodiversitat i compensar la forta antropització de l’entorn natural que tenim al nostre país, en aquest sentit la visió ‘urbanita’ dominant sol considerar el ‘camp’ el món rural i els espais protegits com simples parcs temàtics fets per a la  diversió de la població. Aquest fet està fonamentat en la visió utilitarista/mercantilista de la nostra societat que ho veu tot com objectes (coses) monetaritzables susceptibles de ser comprades/venudes o llogades. 

10.- Agricultura i aigua: Els usos i productes agrícoles cal que canviïn de forma radical transitant des de l’agricultura i ramaderia industrial a una sense l’ús intensiu de fertilitzants i pesticides derivats dels combustibles fòssils i més adaptada a les necessitats locals. El sector agrícola i ramader s’ha de reconvertir per proveir al territori dels productes bàsics i reduir l’exportació a llargues distàncies. En aquest sentit caldria també repensar la dieta actual (massa centrada en la proteïna d’origen animal) i els requeriments de productes de luxe agrícola (fruita i verdura fora de temporada, importacions de carn i peix de zones llunyanes, etc.). Cal també tenir en compte i avaluar els impactes del canvi climàtic en la producció agrícola i ramadera que faran que la seva gestió sigui més difícil. En aquest sentit doncs, cal plans d’acció a mig-llarg termini, coordinats amb la planificació d’usos del sòl. Connectat amb l’agricultura tenim l’accés us i aprofitament dels recursos hídrics, que en el futur patiran una disminució creixent afegida a l’increment de la seva necessitat per l’expansió de l’energia renovable. 

Finalment, cal tenir en compte uns indicadors de progrés en la implementació d’aquest decàleg o, si voleu, alguna senyal que doni idea de que alguna cosa es mou. Des del meu punt de vista, i per posar un exemple, veurem que, al nostre país, es comença a prendre seriosament la crisi ambiental i de recursos quan la conselleria de medi ambient depengui directament de Presidència. També quan la gestió del govern comenci per criteris ambientals, de recursos i climàtics i no es basi en els criteris actuals d’economia de curta volada, basats en indicadors de creixement que hores d’ara encara ens resistim a acceptar que són totalment inútils per afrontar el problema més greu que la humanitat ha afrontat mai. 

Salutacions,

SZD