dimarts, 19 de febrer del 2013

...i final: Un nou paradigma.


     Poble de Davos als Alps Suïssos 
     (http://en.wikipedia.org/wiki/File:Luftbild_Davos.jpg)


Benvolguts/des lectors/es,
Així com el post anterior (i bessó d'aquest) començava amb una referència a una pel·lícula, en aquest, m'agradaria començar fent referència a un llibre: La Muntanya Màgica, de Thomas Mann, considerada una de les millors obres de la literatura alemanya. Per qui no l'hagi llegida, aquesta novel·la ens explica les vivències d'un jove en un sanatori als Alps. La història, tant per l'època en la qual transcorren els fets (el tombant del segle XIX al XX: un temps de canvi i incertesa per l'esgotament d'un model de societat i la transició cap a un altre) com per l'evolució vivencial del personatge a nivell individual, té una actualitat esfereïdora. És clar que, com tota obra artística, presenta múltiples aspectes i dóna lloc a moltes interpretacions. Un dels aspectes per a mi interessants és com Hans Castorp (el protagonista) afronta la incertesa que té a nivell individual: un jove que té tota una vida per davant amb una carrera prometedora i, just al punt de començar-la, es retira a un sanatori per 'curar-se' de la patologia que l'afecta, buscant, en aquest retir, el coneixement (aportat per dos mentors: un maçó i un jesuïta). La història vivencial del protagonista vol ser un microcosmos que reflecteixi la incertesa de la societat burgesa de l'època, i com aquesta societat es debat entre la visió aportada per l'humanisme i la reafirmació de l'antic règim com a sistema vàlid fins al moment. L'evolució d'aquest conflicte donarà lloc a la primera gran guerra mundial, la qual marca, precisament, el final de la història. Estem actualment, en un estat semblant, al tombant d'un segle i en un canvi de paradigma: com a petit-burgesos de l'època, tots tenim alguna cosa d'aquest Hans Castorp de'n Thomas Mann. La Muntanya Màgica ens endinsa en els clarobscurs de la natura humana, com tota obra d'art genial, i ens aporta una excursió necessària a d'altres temps convulsos, però, el més important: ens il·lumina en un camí i una actitud molt actual. Ens dóna, potser, algunes actituds per contraposar a les idees comunament acceptades que mantenen el paradigma actual, ja esgotat. Inspirant-me doncs en el llibre, us proposo quatre costats, podríem anomenar-los quatre punts cardinals, per orientar-nos en aquest viatge cap al futur i contraposar-los a les quatre idees o conceptes en els que es fonamenta el paradigma actual. Aquests quatre punts només pretenen servir de brúixola opcional en el cas d'haver de navegar en mars desconeguts i especialment inhòspits.



Acceptar el col·lapse. És cert que la situació cada cop ens la plantegen més negra, més pèssima i sense sortida. Però pels que, precisament, sabem quin és el missatge que dóna l'antic paradigma i quina serà l'evolució d'aquest missatge, hem d'entendre que sempre que un model s'ha esgotat hi ha hagut un cert col·lapse i que aquest és necessari per impulsar els canvis. Repeteixo, un cert grau de col·lapse és necessari i inevitable, els éssers humans només ens movem davant de l'abisme, és llavors quan començarà el canvi. El col·lapse es dóna quan el paradigma conceptual que fèiem servir ja no ens és útil, però aquí hi ha un punt important a tenir en compte, els models de col·lapse (com el de l'Orlov) estan bàsicament conduïts per crisis de confiança en certes estructures, i aquesta confiança es va perdent, progressivament, d'escala gran (l'estat) a la més propera a l'individu (la família). Acceptar el col·lapse sense dramatismes vol dir entendre que la màquina de la propaganda ens envia el missatge de que el canvi de paradigma és un viatge cap al caos: 'fora del sistema no hi ha res'. I tots sabem que això no és així. Precisament el model de l'Orlov indica que hi ha múltiples estadis abans d'arribar al 'caos' que ens proposa el sistema com alternativa al paradigma actual. Per tant, hem de tenir clar que, tot i que incert, el camí existeix i depèn precisament de nosaltres com el fem, la incertesa ens pot aportar molt, perquè a part de la falta de seguretat que pot arribar a bloquejar-nos, també és cert que la incertesa ens dóna més possibilitats. El canvi i, per tant, el col·lapse, serà sobre tot un camí de pèrdua progressiva de confiança en tot allò que representava l'antic model. Però aquesta pèrdua de confiança que sorgirà com a reacció a un model obsolet no s'ha de traslladar a refusar tot el que vingui del passat. 

Per anar transitant el camí cap al nou paradigma, cal aprofitar tot el que puguem de l'antic paradigma. I amb això cal anar al següent punt.



Tenir confiança. Justament el paradigma actual ha sembrat la llavor de la desconfiança en nosaltres mateixos, o en l'acció social i els moviments ciutadans, intentant, d'aquesta manera desactivar-los. Quan dic tenir confiança no parlo de repetir la típica frase: 'durant la història, la humanitat ha passat per molts tràngols i se n'ha acabat sortint, per tant ara també ho farà'. Aquest reduccionisme no té en compte l'individu ni la col·lectivitat de petita escala, esborra el patiment individual en benefici d'una imatge de progrés i superació, al meu entendre, totalment falsa. La idea de la confiança, en l'antic paradigma, estava basada en la idea de progrés que, com ja vam veure, era falsa: la societat ha 'progressat' incrementant les desigualtats i obviant-les sobre tot en el primer món, això és progrés? No, des del meu punt de vista. Però és que ara que els recursos minven aquestes desigualtats que havíem foragitat del nostre entorn immediat ens tornen com una immensa bufetada. No, tenir confiança implica confiar en les nostres possibilitats individuals i col·lectives, implica reconèixer que tenim un coneixement del món que utilitzarem quan la necessitat arribi, per adaptar-nos a la incertesa i al desànim. Confiar implicarà necessàriament confiar en els altres, però no fer-ho d'una manera indiscriminada, sinó amb criteri, i segons unes noves regles del joc que aniran posant-se de manifest com més es degradi la situació actual.



Pensar en local. Això significa localitat en l'espai (el nostre entorn immediat) i en el temps. Pel que fa a la localitat espacial el paradigma actual ha proposat un món on, amb la globalització, ha primat l'homogeneïtzació a tots els nivells, transformant la riquesa social, cultural i ecològica, en un món que els físics anomenaríem invariant d'escala. És a dir el que servia en un lloc volia aplicar-se en un altre. Això ha aconseguit escampar certs valors, però també ha creat moltes mancances, senzillament perquè la natura, amb tota la seva complexitat no sol ser invariant d'escala (o almenys, no per tot). Tot i saber-ho (o sense ser-ne del tot conscients) hem convertit la peculiaritat en anècdota, transformant la Terra en un immens parc temàtic. I ara que ens n'adonem que la cosa no anava per aquí, justament ara, tenim l'oportunitat d'utilitzar la informació i el coneixement adquirit amb aquesta explosió uniformitzadora, aquesta màquina globalitzadora necessitava conèixer el món 'per transformar-lo'. Ara sabem que necessitem conèixer el món, però per adaptar-nos-hi millor. I aquí és on entra el concepte d'escalabilitat: si la realitat té múltiples escales, patrons i dimensions, decididament és molt agosarat (sinó una quimera) pretendre mantenir el paradigma homogeneïtzador des de baix: el que funciona per una comunitat petita, un veïnat o un poble, no funcionarà a escala estatal o continental. Pensar en local implica acceptar que la diferència ens marca els límits i que no tot és exportable a qualsevol lloc de la mateixa manera. Pensar en local implicarà trobar solucions a problemes concrets en llocs concrets i això voldrà dir dosis altes de creativitat i saber fer, acceptant realment les dificultats com a reptes.
Pel que fa a la localitat en el temps, ja ho he comentat en d'altres ocasions, hem d'evitar, de moment, projectar-nos en el futur. A mesura que la incertesa creixi amb el col·lapse, la boira en l'horitzó s'anirà fent cada cop més espessa i més propera. Per tant, què ens queda? Ancorar-nos en el present, tenir algunes mesures de contingència per situacions d'emergència, però intentar cada cop més viatjar al més lleugers possible. Ho repeteixo, no ens serveix aprendre Permacultura sinó ens agrada el camp, no podem forçar-nos a fer allò que en aquest mateix present no ens aporti alguna cosa. La resposta al paradigma actual és aportar la nostra creativitat per adaptar-nos a la transició però sense projectar-nos excessivament cap al futur, gaudir del camí, podríem dir.



Consciència holística. Som part d'un tot i com a part no som propietaris de res. Per tant, ens hem d'integrar en un sistema més gran amb una actitud que, si volem posar-li un nom, podríem anomenar d'humilitat, que no vol dir sentir-nos insignificants. El paradigma actual juga al tot o res: 'o som els amos del món, o som totalment prescindibles', com a part de la biosfera juguem un paper i hem de jugar-lo de la millor manera per mantenir-ne l'equilibri. Aquest equilibri cal que sigui el que s'anomena un equilibri dinàmic, és a dir, adaptant-se als canvis de l'entorn, un equilibri que no alteri (transformi, utilitzi, manipuli) significativament la resta de la biosfera o del planeta per la nostra acció directa. Tornem, a partir d'aquí, a anar a un punt anterior, per actuar amb equilibri cal conèixer, però si coneixem amb la voluntat d'adaptar-nos al sistema aquest coneixement adquirirà una altra dimensió i direcció. Per a mi aquesta consciència ens fa sortir de la immaduresa social en la que estem instal·lats: pensem que estem per sobre de la natura, que la dominem, que el planeta és nostre i que, per tant, és una joguina que podrem adaptar al nostre gust, tant, que al final creem un món artificial per viure-hi i treballar-hi fins al punt de voler fugir a la natura per descansar o per anar de vacances (quina ironia).

Dins d'aquesta consciència holística cal que tinguem ben present que vivim en un univers en constant degradació, segons el segon principi de la termodinàmica, el nostre món i el temps en que vivim és un oasi dins la tendència universal al desordre (increment d'entropia). Fixem-nos que aquest concepte, tant clar en l'intel·lecte dels físics, va contra el paradigma del progrés, que ja vam comentar, però és que aparentment, va contra l'evolució mateixa, només aparentment, és clar. La vida a la Terra és un oasi i una peculiaritat extraordinària en l'univers, una anomalia en la tendència general a la degradació, i els humans en formem part. És a dir, que tot i que la tendència de l'univers és la degradació, la vida, la biosfera en el seu conjunt, com a oasi reverteix en part (i amb un cert cost) aquesta tendència i el nostre paper, com a part de la biosfera és, precisament seguir la tendència de la biosfera en creació de diversitat biològica, no en la seva destrucció. L'opció fàcil és seguir la tendència termodinàmica, però això no ens duu a l'equilibri. Voler assolir l'equilibri ens porta a deixar de comportar-nos com un cultiu de bacteris en una proveta, per començar a retornar als nostres origens, centúries abans, quan en certa manera, l'home era més conscient dels seus límits.

Finalment, m'agradaria comentar que si hi para atenció, benvolgut/da lector/a, aquests idees base que podem utilitzar com a guia, no són res més que una recepta, com qualsevol altra, contra un estat mental altament emocional. No estic dient aquí que hàgim de reprimir les emocions. La part emocional juga un paper essencial en el comportament i en la presa de decisions (per a qui l'interessi el tema que llegeixi an Damasio) i precisament per això, hem de mirar de tenir, pels temps que venen, un estat emocional-sentimental-intel·lectual al més equilibrat possible i això suposa, per descomptat, impedir que la part emocional ho controli tot i anul·li la part racional. Pensem que la tasca dels mitjans de comunicació de masses és precisament produir un estat anímic desequilibrat, perquè això ens converteix en individus més manipulables. I és en els estats d'ànim amb forta component emocional i baixa racionalitat on podem detectar que la influència de l'entorn ens ha començat a afectar de manera important. El desànim i la depressió són comprensibles fins a cert punt, però en cap cas són un estat que pugui perllongar-se excessivament, precisament pel fet de que com a integrants de la societat que estem més alerta del problema que ens afecta, no ens podem permetre aquest luxe. Hem de canviar, com va fer en Hans Castorp a la Muntanya Màgica, utilitzant tot el coneixement i la saviesa que hem arribat a acumular i que tenim al nostre abast fàcilment; i, sobretot, hem de retornar al punt d'esperança i confinança en les nostres possibilitats per tirar endavant. Ras i curt, hem de madurar molt més com a societat i com a individus.
Salutacions,
SZD

dimecres, 6 de febrer del 2013

Inici (Inception)...


  (http://ubuntulife.wordpress.com/2010/08/06/inception-origen-wallpaper)

Benvolguts/des lectors/es,
Avui m'agradaria començar aquest post parlant d'una pel·lícula: 'Inception' (Origen, en la versió doblada a l'espanyol). La història que ens explica aquesta pel·lícula es basa en la possibilitat d'implantar una idea (en principi, externa a l'individu) en la ment d'algú, aquesta idea en la ment d'un personatge important, arribarà a produir tot un seguit de decisions que el portin a unes conseqüències que d'altra manera no s'haguessin produït. En el cas de la pel·lícula es vol implantar una idea al propietari d'una multinacional perquè acabi dividint la seva empresa; l'acció de la pel·lícula transcorre en part en el misteriós món oníric què és on es vol implantar la idea en qüestió; el fil argumental s'arrodoneix presentant certes paradoxes sobre la consciència de l'estat de vigília i el somni, les implicacions de les quals, donarien per tot un altre post. Bé, això és l'argument d'una pel·lícula, és clar i, per tant, queda molt lluny de la realitat però, quant lluny està aquesta història de la realitat? Pensem-hi, trencar el paradigma actual és trencar també, i sobretot, amb el que considerem com a veritats indiscutibles, aquelles idees en les que tenim fe, que ens han acompanyat durant molt de temps (de fet, tota la vida). Sabem que així com siguin les nostres creences (i amb això vull dir les nostres idees inqüestionables) així actuarem en conseqüència. Atenció, no estic dient ara que estem tots posats en una immensa secta que ens renta el cervell per creure en el que acabem creient... o si? bé, potser abans de fer segons quines afirmacions valdria la pena que veiéssim quines idees tenim implantades i que acceptem de manera inqüestionable per, després de fer una revisió crítica, només després, benvolguts lectors, intentar respondre a aquesta pregunta.



Idea de progrés. Aquesta idea podríem dir que és al moll de l'os de la nostra societat, bombardejada contínuament des de mitjans publicitaris i periodístics, afecta a tots els àmbits: polític, social, econòmic, esportiu... Posaré un exemple d'actualitat, en el qual la crítica al 'sistema' s'efectua en superfície, però no en el fons perquè, atacar el fons, és atacar la idea de progrés i això, benvolguts lectors, és un mantra sagrat. Hores d'ara tothom critica la corrupció a nivell polític, xacra execrable de la nostra societat, davant d'això, s'ha posat de moda dir que clar, a la cosa pública es cobra poc i que això dóna lloc a la corrupció. I no, senyors no, el problema està en com comparem. Pregunto: és honest, ètic, lògic, que una persona cobri 10000 (deu mil!) vegades més que el salari mínim interprofessional? Doncs senyors facin una llista, i comencin per futbolistes, corredors de curses de cotxes, etc., que ningú qüestiona, ningú, a la majoria que critica la corrupció en la política i en la banca li sembla perfecte que es paguin uns salaris desproporcionadament grans al seu futbolista o equip preferit. Incloguin en aquesta llista també directius i banquers i critiquin senyors, critiquin, però si-us-plau, no oblidin que la corrupció en gran part ve de la injustícia social que genera el fet d'acceptar aquestes desigualtats, pensant, en el més profund del nostre inconscient, que a nosaltres també ens agradaria arribar a progressar com aquests que estan a dalt i cobren el que cobren. Però clar, això és virtualment impossible. A més, és immoral: que algú m'expliqui quin valor afegit a la societat aporta un sol individu, fent el que sigui (en particular, donar coces a una pilota) per tenir un nivell de vida deu mil vegades superior al de la mitjana. Aquí no pretenc dir que hi hagi d'haver una societat igualitària cent per cent, diferencies n'hi poden haver, però la qüestió és cal que siguin tant grans? Aporta alguna cosa que ho siguin, a part del malbaratament de recursos? Penso que no té cap mena de sentit, és un altre impossible. I clar, hem de ser conscients que l'absurditat de sous per dalt crea empobriment per baix, senzillament perquè el món és finit i, recordo, ja hem topat contra aquesta finitud. Potser això en l'època del creixement no és feia palès, però ara, senyores i senyors ara, estem topant contra els límits.


Idea del materialisme. Hem arribat a transformar la societat en un zombi que només s'alimenta dels diners. Tot es valora segons la contrapart monetària. En gran part, el prestigi social que es ven als mass-media, és tal que, com deia la cançoneta: 'tanto tienes, tanto vales'. Bé, potser ho podríem amanir, poc, amb que també es valora un cert coneixement (saber guanyar diners d'alguna manera, sigui la que sigui, encara que sigui no fent res, ja m'entenen, això val, per exemple, per sortir en programes de televisió a fer el gandul tancat en una casa amb d'altres dropos i per aquest simple fet tenir la vida solucionada a partir de llavors). I clar, el problema ve quan un es queda sense feina (i sense diners) i la capacitat que té aquesta persona per guanyar diners amb el que sap fer i ha fet tota la vida, tendeix a zero, què passa? Com que hem basat la nostra societat en el valor material, doncs en una societat en crisi (falta de diners i falta de feina) aquesta persona socialment deix de ser persona, per convertir-se en quelcom indefinit que, evidentment, no entra dins els esquemes de la societat materialista, en el millor dels casos, i en el pitjor doncs per a molts (dels que estan a la franja superior econòmicament i, per això mateix, es creuen superiors) són una càrrega social (i si no preguntin-li a determinada diputada espanyola amb el seu famós 'que se jodan' quan van aprovar mesures restrictives pel que fa a la gent més desafavorida, aquesta senyora segueix en el seu lloc, tot i que ha insultat al poble que, teoricament, representa).


Idea de la seguretat, de la certesa. Societat del benestar implica societat de la seguretat. Seguretat que demà menjaré, tindré una casa, una feina que a ser possible m'aporti molts diners, seguretat de que si tinc qualsevol problema de salut el podré resoldre satisfactòriament, seguretat de que tindré seguretat física i que puc anar pel carrer sense que vingui algú i em robi o em pegui o em mati, és a dir, seguretat de tenir seguretat, seguretat de que demà farà sol quan m'han dit que faria sol, seguretat de que si faig el que m'han dit que havia de fer per tenir una vida tranquil·la doncs llavors la tindré, seguretat de que el món és el que és: totalment predictible i fàcilment manejable. Doncs no, el món no és així, és incert i té un alt grau d'impredictibilitat, però clar si acceptem això llavors, llavors... què passa amb les dues idees anteriors? Efectivament! Se'n van en orris. Per tant hem de negar que hi ha molta incertesa en aquest món. Com ho fem? Això ja és una altra història, però resulta que a mesura que arribem als límits del sistema la incertesa creix: no se si tindré feina en el futur, per tant no se si tindré diners per viure, i per tant la vida que m'havia cregut que era inqüestionablement segura i certa, deixa de ser-ho. Què passa llavors: pànic! I el pànic genera ràbia i la ràbia no exterioritzada pot arribar a portar a la frustració. I per aquí no van les coses, per molt que d'entrada trobem justificat enfadar-nos amb la injustícia. Perquè, benvolguts lectors, tant la por com la ràbia no serveixen per construir i, per tant, no ens portaran a un futur que ens ajudi a adaptar-nos a aquesta incertesa, sense negar-la.


Idea d'infinitud. Sense la percepció de la realitat del món i els seus límits hem creat una societat totalment immadura, com un nen o un adolescent, que tenen una visió del món que no es correspon amb les limitacions reals, tant socials com físiques, i amb una nul·la consciència de la finitud de la vida i de les conseqüències, de vegades totalment inesperades, de certes accions. El paroxisme d'aquesta idea s'expressa en la visió que té del món l'economia tradicional, amb la hipòtesi implícita de creixement infinit. Aquest rebuig al final, té múltiples formes, la més comú és projectar el final prou lluny com per a que quedi fora de la influència del present. Per exemple: 'el Peak Oil és cert, clar, però encara queda molt per arribar-hi, segurament 20 o 30 anys', o bé, 'el tema de la fam al món és preocupant, evidentment, i hem de fer el possible per anar solucionant-lo de manera progressiva'. Tant un cas com l'altre són exemples de projecció en el futur de solucions que no volem afrontar ara, perquè implicarien que hem de posar un final a una manera de fer, i acceptar el final implicaria qüestionar la idea de progrés i la idea del materialisme, que, com ja hem vist, són la base del nostre sistema de creences. Perquè rebutgem un final? Aquest és un bon punt, penso que el rebutgem perquè la idea de final ens obliga a aterrar i mirar-nos el món des d'una perspectiva diferent del que ens han ensenyat (alliçonat, obligat?) a veure'l. Pensem-hi, com afronta la nostra societat la mort? (de fet és un final, el darrer final). Penso que l'afronta des d'una perspectiva totalment immadura, com un nen quan no vol sentir una cosa (es tapa les oïdes i es posa a cantar): evasió. Com afrontem el final de la nostra era, de la nostra societat i del paradigma que la sustenta? Evadint-nos. Ep! És una reacció ben humana, i crec que fins a cert punt necessària, l'evasió, el que ja no veig tant necessari és instal·lar-nos-hi i acceptar-la sense crítica.



Per tant, quan alguna vegada ens agafa 'un atac de realitat' (com deia una amiga) i ens qüestionem el que fem, com ho fem i si fem el que podem, crec que un primer pas pot ser preguntar-nos: Fins a quin punt estem dintre del paradigma mental del BAU? Aquesta és una pregunta que, amablement i honesta ens hem d'anar fent, per veure en quin punt del camí estem, perquè donat l'incessant bombardeig i insistència dels mitjans i de la societat en el BAU, cal que prenguem una certa distància. Aquesta distància ens ajudarà a no rodolar avall en la pendent de l'Oil Crash. El col·lapse bàsicament, comença amb el trencament de la confiança en el que crèiem abans com a segur, preparar-nos-hi, prenent distància de la porqueria amb que, cada cop més, els mass-media ens alimenten mentalment, ens ajudarà a afrontar el futur d'una forma molt més serena, amb més possibilitats de les que tindrem si ens deixem emportar per la deriva actual i futura de pessimisme i depressió.
Ens cal treballar des d'ara mateix per preparar-nos mentalment per al futur immediat.
Salutacions,
SZD