(http://cfl.nmmu.ac.za/Charity-Tournament)
Benvolguts/des
lectors/es,
Aprofito
les dates en les que ens trobem per fer una reflexió sobre el
concepte de caritat, tant de moda pels volts de Nadal i que, crida
l'atenció que, sent com és un concepte d'origen religiós, no hagi
desaparegut, sinó ben al contrari, en una societat que li plau
d'auto-anomenar-se 'laica'. Perquè encara actualment es fomenta
aquesta actitud paternalista de la societat envers els més
desafavorits, els exclosos socialment o, senzillament els malalts?
Perquè té tant d'èxit i, el que, per a mi és més greu, ens
felicitem sense recança d'accions com la Marató o la recollida
d'aliments per Nadal? Alerta! No estic aquí dient que no siguin
iniciatives lloables fins a cert punt, el que dic és que, amb el
costum, les estem començant a acceptar com grans actuacions socials
oblidant que, al cap i a la fi, són un mecanisme expiatori per un
costat i, per l'altre, fan paleses les incapacitats de la nostra
societat per solucionar problemes d'exclusió social o de gestió de
recursos que, amb el temps no fan més que augmentar. Per a mi,
aquestes actituds, posen de manifest quelcom que ja he anat dient des
de fa temps: vivim en una societat malalta, formada per individus
alienats, la major part d'aquests (sobre tot en el món
industrialitzat) vivim en una realitat sintètica que és molt lluny
de la realitat material, física, i de l'instant present. La nostra
societat i cada individu que en forma part, es mostra incapaç de fer
front a situacions que el desborden socialment i, veient-nos doncs
sobrepassats ens deixem portar per la inèrcia del dia a dia que,
malauradament ens converteix en BAUtòmates. Així
doncs permeteu-me ser una mica impertinent i proposar una petita
reflexió sobre els mecanismes psicològics que, cada any per
aquestes dates, salten en la nostra societat opulenta, talment com cada
dia sona el despertador per portar-nos de l'estat de somni en posició
horitzontal a l'estat de somni en posició vertical. Un d'aquests
mecanismes és la caritat Nadalenca.
Anem
primer a veure perquè l'època de Nadal és particularment favorable
a la caritat generalitzada, després entrarem en perquè aquest
mecanisme és particularment nociu i és un signe més d'una societat
com l'occidental, en clara decadència.
El
Nadal, tradicionalment, és una època que, sota la influència del
cristianisme, s'ha identificat amb els valors més positius de
l'espècie: solidaritat, amor, família, pau, etc. És a dir, en un
moment del cicle solar particularment fosc (en l'hemisferi nord, és
clar) el cristianisme antic, va saber recollir celebracions paganes
lligades al canvi de solstici i a l'arribada del nou cicle solar (amb
l'allargament del dia) a valors morals a traves d'una simbologia
universal: el nucli familiar. A partir d'aquí, aquesta imatge es
propaga en tot l'àmbit cultural europeu i, després, amb la
imposició de l'imaginari col·lectiu europeu a tot el món, es
globalitza.
Per
tant, aquesta època de l'any és terreny adobat per a que la gran
maquinària de la publicitat es posi un vestit que mimetitzi aquests
valors i arrossegui en el seu objectiu de fomentar la voràgine
consumista, a tothom. Això ho fa per a qualsevol que obri els seus
sentits als cants de sirenes de la televisió, ràdio, internet o,
senzillament, passegi pel carrer: recordem, l'ambientació nadalenca
als carrers té l'objectiu final de fomentar el consum. I,
precisament, és en aquesta època que els que encara tenen diners
per gastar senten una barreja de, per una banda, tendresa de
deixar-se portar pels valors universals i, per l'altra, la mala
consciència de sentir-se uns privilegiats... resultat: donar alguna
cosa per descarregar-nos la consciència i sentir-nos millor en uns
moments en que s'intenta, precisament, tenir menjar, regals i
benestar material en abundància.
Què
tenim doncs com a resultat? Activem un mecanisme expiatori, com quan
(en d'altres èpoques) n'hi havia que s'anaven a confessar els
diumenges per, un cop rebuda l'absolució continuar portant el mateix
tipus de vida. És a dir, la caritat té un efecte en aquell qui
l'exerceix d'alliberament de tensió, però al mateix temps també
proporciona un sentit de reconeixement en els valors humans
universals per part de la societat. Per exemple, hi ha un magnat del
món informàtic que, després d'anys d'acumular diners i de ser una
de les fortunes més grans del món, es dedica a fer obres de caritat
a través de la seva fundació. Què li representa el que dóna,
després de tot el que ha obtingut amb pràctiques que, per dir-ho
d'una forma suau, l'han arribat a portar als tribunals per anar
contra la legalitat del seu país? Doncs pràcticament res! Què
aconsegueix amb aquesta 'filantropia'? rentar-se la cara socialment i
'humanitzar' indirectament el seu negoci i els seus productes. Però
si ara anem a les accions que comentava anteriorment de caritat
social, potser no es basen en els mateixos mecanismes psicològics
que els activats per aquest magnat amb la seva 'filantropia'? Caldria
que ens ho preguntéssim.
Poques
vegades es profunditza en l'impacte psicològic que té la caritat en
qui la rep. Cal tenir en compte que la caritat, sense res més, crea
dependència d'allò que es dóna i, a més, genera un sentit
d'humiliació, per tal com la societat, basada en el quid pro quo percep una donació. És
a dir, al rebre gratis, sense treballar, es fa més palès el
sentiment de no pertànyer a la classe social 'normal' cosa que acaba
creant un ressentiment per, al cap i a la fi, rebre per la porta del
darrere allò que és un dret de tot ésser humà. Per un altre costat, la
caritat, com ja he dit, no soluciona el problema al qual va adreçada,
més enllà d'això ajuda a mantenir-lo i eternitzar-lo, perquè la
caritat en si mateixa no és proposa l'acció més enllà de la
donació, és una actuació superficial. Per un canvi, cal que
l'acció vagi més enllà de la donació puntual material nadalenca,
cal un canvi d'actitud social i, això, benvolguts/des lectors/es ja
toca parts dels nostres edificis emocionals que són més profundes i
que, per tant, són menys proclius a accions transformadores.
Només
des d'un punt de vista constantment autocrític podem transformar una
societat sense passar per les etapes més doloroses del col·lapse
que, tant necessari com preocupant, ja està avançant en aquest món
obsedit per una manera de fer infantil i deshumanitzada.
Salutacions,
SZD