Per Nadal, caritat… descomunal!

(http://cfl.nmmu.ac.za/Charity-Tournament)

Benvolguts/des lectors/es,

Aprofito les dates en les que ens trobem per fer una reflexió sobre el concepte de caritat, tant de moda pels volts de Nadal i que, crida l'atenció que, sent com és un concepte d'origen religiós, no hagi desaparegut, sinó ben al contrari, en una societat que li plau d'auto-anomenar-se 'laica'. Perquè encara actualment es fomenta aquesta actitud paternalista de la societat envers els més desafavorits, els exclosos socialment o, senzillament els malalts? Perquè té tant d'èxit i, el que, per a mi és més greu, ens felicitem sense recança d'accions com la Marató o la recollida d'aliments per Nadal? Alerta! No estic aquí dient que no siguin iniciatives lloables fins a cert punt, el que dic és que, amb el costum, les estem començant a acceptar com grans actuacions socials oblidant que, al cap i a la fi, són un mecanisme expiatori per un costat i, per l'altre, fan paleses les incapacitats de la nostra societat per solucionar problemes d'exclusió social o de gestió de recursos que, amb el temps no fan més que augmentar. Per a mi, aquestes actituds, posen de manifest quelcom que ja he anat dient des de fa temps: vivim en una societat malalta, formada per individus alienats, la major part d'aquests (sobre tot en el món industrialitzat) vivim en una realitat sintètica que és molt lluny de la realitat material, física, i de l'instant present. La nostra societat i cada individu que en forma part, es mostra incapaç de fer front a situacions que el desborden socialment i, veient-nos doncs sobrepassats ens deixem portar per la inèrcia del dia a dia que, malauradament ens converteix en BAUtòmates. Així doncs permeteu-me ser una mica impertinent i proposar una petita reflexió sobre els mecanismes psicològics que, cada any per aquestes dates, salten en la nostra societat opulenta, talment com cada dia sona el despertador per portar-nos de l'estat de somni en posició horitzontal a l'estat de somni en posició vertical. Un d'aquests mecanismes és la caritat Nadalenca.

Anem primer a veure perquè l'època de Nadal és particularment favorable a la caritat generalitzada, després entrarem en perquè aquest mecanisme és particularment nociu i és un signe més d'una societat com l'occidental, en clara decadència.

El Nadal, tradicionalment, és una època que, sota la influència del cristianisme, s'ha identificat amb els valors més positius de l'espècie: solidaritat, amor, família, pau, etc. És a dir, en un moment del cicle solar particularment fosc (en l'hemisferi nord, és clar) el cristianisme antic, va saber recollir celebracions paganes lligades al canvi de solstici i a l'arribada del nou cicle solar (amb l'allargament del dia) a valors morals a traves d'una simbologia universal: el nucli familiar. A partir d'aquí, aquesta imatge es propaga en tot l'àmbit cultural europeu i, després, amb la imposició de l'imaginari col·lectiu europeu a tot el món, es globalitza.

Per tant, aquesta època de l'any és terreny adobat per a que la gran maquinària de la publicitat es posi un vestit que mimetitzi aquests valors i arrossegui en el seu objectiu de fomentar la voràgine consumista, a tothom. Això ho fa per a qualsevol que obri els seus sentits als cants de sirenes de la televisió, ràdio, internet o, senzillament, passegi pel carrer: recordem, l'ambientació nadalenca als carrers té l'objectiu final de fomentar el consum. I, precisament, és en aquesta època que els que encara tenen diners per gastar senten una barreja de, per una banda, tendresa de deixar-se portar pels valors universals i, per l'altra, la mala consciència de sentir-se uns privilegiats... resultat: donar alguna cosa per descarregar-nos la consciència i sentir-nos millor en uns moments en que s'intenta, precisament, tenir menjar, regals i benestar material en abundància.

(http://voiceoftruthblog.com/consumerism-the-stumbling-block-of-a-generation)

Què tenim doncs com a resultat? Activem un mecanisme expiatori, com quan (en d'altres èpoques) n'hi havia que s'anaven a confessar els diumenges per, un cop rebuda l'absolució continuar portant el mateix tipus de vida. És a dir, la caritat té un efecte en aquell qui l'exerceix d'alliberament de tensió, però al mateix temps també proporciona un sentit de reconeixement en els valors humans universals per part de la societat. Per exemple, hi ha un magnat del món informàtic que, després d'anys d'acumular diners i de ser una de les fortunes més grans del món, es dedica a fer obres de caritat a través de la seva fundació. Què li representa el que dóna, després de tot el que ha obtingut amb pràctiques que, per dir-ho d'una forma suau, l'han arribat a portar als tribunals per anar contra la legalitat del seu país? Doncs pràcticament res! Què aconsegueix amb aquesta 'filantropia'? rentar-se la cara socialment i 'humanitzar' indirectament el seu negoci i els seus productes. Però si ara anem a les accions que comentava anteriorment de caritat social, potser no es basen en els mateixos mecanismes psicològics que els activats per aquest magnat amb la seva 'filantropia'? Caldria que ens ho preguntéssim.

Poques vegades es profunditza en l'impacte psicològic que té la caritat en qui la rep. Cal tenir en compte que la caritat, sense res més, crea dependència d'allò que es dóna i, a més, genera un sentit d'humiliació, per tal com la societat, basada en el quid pro quo percep una donació. És a dir, al rebre gratis, sense treballar, es fa més palès el sentiment de no pertànyer a la classe social 'normal' cosa que acaba creant un ressentiment per, al cap i a la fi, rebre per la porta del darrere allò que és un dret de tot ésser humà. Per un altre costat, la caritat, com ja he dit, no soluciona el problema al qual va adreçada, més enllà d'això ajuda a mantenir-lo i eternitzar-lo, perquè la caritat en si mateixa no és proposa l'acció més enllà de la donació, és una actuació superficial. Per un canvi, cal que l'acció vagi més enllà de la donació puntual material nadalenca, cal un canvi d'actitud social i, això, benvolguts/des lectors/es ja toca parts dels nostres edificis emocionals que són més profundes i que, per tant, són menys proclius a accions transformadores.

Només des d'un punt de vista constantment autocrític podem transformar una societat sense passar per les etapes més doloroses del col·lapse que, tant necessari com preocupant, ja està avançant en aquest món obsedit per una manera de fer infantil i deshumanitzada.

Salutacions,

SZD