Catalunya: entre la negació, la ira i la negociació

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9e/Palau_Parl_Cat.jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric en aquest post sobre el resultat de les eleccions el diumenge al nostre país. Ho faig saltant-me un principi bàsic que he intentat seguir des del principi d’aquest bloc, que és no escriure amb pressa, però crec que les circunstàncies actuals ho requereixen i crec també, que els resultats són tant obvis i evidents, que no cal esperar gaire per fer quatre apunts de la trista realitat que mostren les tendències de vot. 

Cal dir doncs, que tenim mala peça al teler en dos aspectes: el primer i més important és la constatació de que l’electorat a Catalunya és fortament involucionista pel que fa a polítiques climàtiques i de protecció dels ecosistemes. El segon aspecte és que l’opció de regeneració democràtica s’ha aconseguit descativar (de moment) pel moviment involucionista/conservador. Veiem en aquest post el primer aspecte i, en un de futur, parlaré del segon.

L’actual espectre parlamentari mostra que, 125 dels 135 escons al Parlament (85,96% dels vots) són conservadors. Amb això vaig més enllà de les etiquetes sentimentals que ven cada maquinària electoral de partit. És a dir que, pel que fa, per exemple, als tres partits més votats, les seves actuacions a nivell mediambiental són gairebé calcades: tots ells han governat en un moment o altre i cap d’ells ha seguit polítiques decidides per fer front al problema. Deixeu-me dir que de problema només n’hi ha un de gros: la nostra supervivència com espècie i la de moltes altres que arrossegarem en aquesta bogeria. D'aquest en  deriven després tots els altres que tenim actualment. Alerta, això no vol dir que dintre de cada partit no hi hagi sectors molt preocupats pel medi ambient, però aquests sectors tenen molt poc pes en les polítiques que acaba fent i aplicant a curt i mig termini el seu partit i, per tant, a la pràctica, és com si no hi fossin. El que indiquen els resultats és que als habitants de Catalunya (al menys els que han votat en aquesta contesa electoral) o no els importa, o no creuen necessari un canvi de manera d’afrontar el problema mediambiental, ja que els partits que han votat majoritariament o el neguen directament (Vox i PP) o fan veure que els preocupa, però a l’hora d’actuar proposen pedaços que són més un rentat verd que una altra cosa. Els dos partits que proposen de manera directa alguna acció representen només el 9,91% dels vots. 

Fa temps que vaig parlar de les fases del dol en el problema de col·lapse mediambiental i de recursos que estem patint. En el model de Klüber-Ross, a nivell social, els resultats indiquen que estem en les dues/tres primeres fases: negació i/o ira o, com a molt, en la de la negociació. És a dir que l’espectre polític en el Parlament ens mostra que les propostes polítques principals es centren en mantenir l’actual model perquè, o no veuen, o no reconeixen que fent les mateixes polítiques que s’han fet en els darrers 60 anys però posant més renovables no és una opció que solucioni el problema. Cal dir que el que ens passa a Catalunya no és una peculiaritat i que seguim les tendències a nivell europeu, però també cal dir que aquestes tendències aquí es veuen agreujades per la situació particular i les inèrcies històriques (tant autòctones com del país veí, que imposa la seva manera de fer) que configuren la realitat actual. 

Per tant, segons el panorama actual, caldrà actuar des de les plataformes socials i l’activisme fent pressió des de moviments ciutadans per contraposar-se als interessos econòmics (o lobbies) dominants que pretenen (i sembla que aconsegueixen) utilitzar les institucions com a corretja de transmissió i plataforma d’implementació dels seus interessos particulars. Aquests interessos són curt-terministes i volen un retorn immediat de les seves accions o ‘inversions’ amb diner públic que ‘ajudi’ a implementar els seus negocis (la majoria dels quals són, en el millor dels casos, rentat verd). En tenim uns quants exemples, però citaré els tres més característics: el projecte de macro complex turístic a Tarragona, el macro parc eòlic a l’Empordà i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Tots tres són una aposta per un model suicida que no només trinxa el territori i beneficiarà a uns pocs, empobrint-ne a molts, sinó que, en el cas de l’aeroport és llençar els diners quan el transport aeri es reduirà en les properes dècades. En el cas del parc eòlic pot causar un dany majúscul i irreparable als ecosistemes marins i en el cas del complex turístic al camp de Tarragona degradarà socialment i incrementarà la necessitat de recursos en un àrea que ja està al límit pel que fa a la seva vertebració social, contaminació i en necessitats materials. 

Tot plegat doncs apunta a que sigui qui sigui dels grans partits que gestioni l’autonomia els propers 4 anys, decisius en adaptació i mitigació del Canvi Climàtic, no han entès (o no volen entendre) els reptes que hem d’afrontar i el canvi de model que implica. 

Fins aquí el diagnòstic, ara cal veure com actuar davant aquesta situació. En primer lloc la situació que vivim és un signe clar de les primeres fases del col·lapse. Vull recordar aquí que el col·lapse es dona perquè la societat que el pateix s’entesta en seguir aplicant velles polítiques i maneres de fer a problemes nous. Això passa perquè tal com vaig comentar en el darrer post el sistema actual pretén vendre que un problema irresoluble té solució, per això parlava de la quadratura del cercle (matemàticament és un oxímoron). Les eines que tenim de representació democràtica clarament no són útils per la situació de col·lapse que estem visquent, bàsicament perquè es necessita una gestió democràtica més descentralitzada, més representativa i més participativa i adaptada a cada territori, cosa que va contra la tendència de cooptar i controlar les decisions i el govern pels grans interessos econòmics. 

Aquesta acció des de fora de les institucions, cada cop més dominades per aquesta visió curt-terminista i de cerca del benefici immediat i allunyat de l’interès públic, cal que estigui basada en un canvi de perspectiva. Aquesta perspectiva implica unes actuacions que entenguin que l’objectiu es ajudar a un canvi de model que es produirà d’una manera o una altra, però que l’important és treballar pel com i no tant pel què. Es a dir, està clar que el model creixentista, neo-liberal i injust actual està a les acaballes, l’important aquí és que quan la majoria de la població se n’adoni (i ja se n’adona: què és sinó l’augment del populisme i el feixisme?) no caigui en la desesperació o l’apatia. Per això cal treballar en els canvis de mentalitat, en l’establir xarxes de suport social i en no esperar resultats immediats. D'aquesta part pràctica en parlaré en el següent post. 

Finalment deixeu-me fer un apunt final pels que sempre deslliguen l'eix nacional de l'eix social o l'ambiental: sense el nostre patrimoni natural (i això és la protecció del medi ambient i ecosistemes) no hi ha país, no hi ha cultura i no hi ha, al capdavall, política vàlida. Fins que els moviments polítics del país, actualment els que s'anomenen independentistes, no posin com a prioritat vertebradora del moviment la protecció del medi ambient i els ecosistemes enfront de l'actual model suïcida i assassí, no tenim opció. En parlaré més en detall en un post proper. 

Salutacions,

SZD

La COP 28 i la quadratura del cercle: el paper de l'activisme

(https://www.cop28.com/)

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post amb una certa tristesa, però he de dir que sense gaire sorpresa. Després d'un temps, es pot tenir una mica més de perspectiva sobre el que va passar a la COP28. Tot i la propaganda que s'ha fet, aquesta reunió internacional no ha arribat a donar acords prou sòlids per evitar els pitjors escenaris climàtics. Vist el que hi ha, i tenint en compte les darreres notícies preocupants pel que fa al canvi en el comportament dels corrents oceànics que són els que mantenen el clima estable ens enfrontem a situacions molt complicades en el futur proper. Per tant, sembla que la tendència, tal com apuntava en un altre article, és anar cap un escenari anomenat de ‘Rivalitat Regional’: el que s’anomena SSP3-7.0 a l’IPCC. Aquesta rivalitat es comença a veure fins i tot en la COP28 mateix, on han quedat clarament definits dos grans blocs amb interessos contraposats: EUA i Europa amb estats més o menys afins i la Xina, Russia i la resta de productors de petroli i altres recursos necessaris per a tothom. Els dos blocs difereixen en dues opcions aparents: emprendre accions inmediates o bé confiar en la tecnologia de captura de carboni i postposar les accions per a més endavant tot i seguint explotant els combustibles fóssils. Dic aparent perquè en cap cas es planteja públicament el veritable problema: cal refer el sistema de dalt abaix i, mentre no es plantegi això, continuarem en l’atzucac actual. Així la pregunta que cal fer-se per entendre el que passarà en les següents COPs és: és possible gestionar i evitar els pitjors escenaris climàtics mantenint l’actual ordre mundial, el conjunt d’interessos geopolítics i equilibris de poder? No crec que valgui la pena respondre-la hores d’ara.

En un altre post, més endavant, em centraré en la resolució que es va aprovar i les mesures que, alguns mitjans, ens volen fer passar per un ‘èxit’. Aquí sembla que aplica allò de que si repeteixes moltes vegades una mentida semblarà que és veritat. Però la veritat és molt tossuda, i acaba treient sempre el cap per algun lloc. Entre d’altres coses, el que fa palès l’acord que se’ns ha venut és un posicionament de dos blocs que no estan d’acord en el model de negoci que volen impulsar (un renovable, l’altre fòssil), però de cap manera cap dels dos blocs defensa un canvi de sistema, i aquest és el problema real. 

Així doncs, els que treballem en aquest problema i en fem divulgació, cal que entomem el repte i que acceptem que, ja que tenim un panorama desolador, no podem continuar pensant que el problema es solucionarà per una acció conjunta internacional. Com he dit abans, anem directes a l’escenari SSP3-7.0 i cal acceptar-ho (més endavant dedicaré un post sobre aquest escenari en particular, per veure què ens espera en el futur). Cal acceptar que no hi ha una solució com ens la pretenen vendre i que, fet i fet, la veritat (que treu el cap) és que potser no n’hi ha haguda mai tal com ens la venen. Es a dir, veiem que les accions a gran escala per gestionar el problema de l’emergència climàtica no poden fer un canvi de rumb ràpid. Deixeu-me posar una imatge per entendre-ho: estem a bord d’un Titanic, que és el nostre sistema socio-econòmic i aquest no és ni flexible ni ràpid en l’adaptació (diríem que té molta inèrcia, com un gran vaixell). Així doncs, els canvis que, cada cop més, han de ser ràpids no es poden implementar a temps en aquest gran vaixell que necessita un cop de timó. Per tant, cal canviar de sistema. I això vol dir saltar als bots salvavides. 

Però, davant d’aquest fet, què hi podem fer? Cal deixar-nos portar per l’angoixa i la depressió? O potser val més la pena caure en la fugida? Es adir, centrar-se en el dia a dia per oblidar el desastre, i fer veure que de moment no passa res, amb l’esperança de que ‘a mi no em toqui’ perquè ‘el pitjor passarà quan ja sigui molt gran o ja no hi sigui’. A mi no em sembla pas que cap d’aquestes opcions sigui la bona. 

Quan parlem doncs de les actituds devant el desastres climàtics, hi ha alguns treballs que ens poden ser d’utilitat. L’any passat es va publicat un article (podeu trobar-lo aquí o llegir-ne una síntesi al final d'aquest article a la revista Atzavara) que intenta estudiar aquesta situació de falta d’esperança devant l’acceptació del col·lapse. L’article es pregunta si hi pot haver un activisme sense esperança. És a dir, s’analitza, mitjançant unes enquestes a activistes, el grau d’esperança que tenen en canviar el sistema o evitar el col·lapse, i en què es centra aquesta esperança. Bàsicament, es troben quatre possibles reaccions generals: la de fer difusió i donar a conèixer el problema confrontant el sistema actual però amb l’esperança de canviar-lo (seria l’activisme tradicional), la segona, de perdre l’esperança i tenir una actitud de conformisme amb el sistema (és a dir, renunciar), la tercera es centraria en els moviments de construcció d’un sistema alternatiu i en el fet de que l’esperança es pot mantenir focalitzant-se en aquestes alternatives i, finalment, la darrera seria la de, tot i haver perdut l’esperança en poder evitar el col·lapse canviant el sistema, actuar, però basat en el fet de que s’ha de fer ‘el que és correcte’. 

Les conclusions a les que arriba l’autor és que l’acceptació de que la catàstrofe mediambiental és inevitable no desmobilitza, més aviat el que fa és reformular l’esperança o la motivació dels activistes en una altra direcció. En general es canvia l’esperança de canvi del sistema a l’engròs per altres motivacions més locals i centrades en aspectes diferents de voler mantenir el sistema o transformar-lo. Així mantenir la lluita per una causa perduda com ‘evitar el col·lapse’, és possible si la lluita val la pena, si ajuda a mantenir un valor important, com pot ser la lleialtat, la dignitat, el ‘fer el correcte’ o ser capaç de mirar als nens a la cara. L’activisme, en aquest cas, rau en l’esperança de que els valors es poden mantenir tot i que les alternatives al col·lapse no acabin funcionant. 

Però, per a mi l’important d’aquest estudi és que deixa veure que cal canviar l’objectiu actual materialista a un d’ètic i inmaterial. Si el canviem, canviarà al seu torn el camí a recòrrer i la motivació que tenim. Des del meu punt de vista, només així podrem ser exitosos i només així podem treballar en la confiança més que en les expectatives. Per tant, l’activisme o la ciència mateixa cal que treballi per transmetre valors, juntament amb l’acció. Anirem profunditzant-hi en successius posts.

Saluacions,

SZD