Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post pretén ser una mica controvertit, perquè dispara sota la línia de flotació de la majoria d'activismes (que no de tots, cal dir-ho). És, per tant, un post que busca en certa manera una mica la provocació per despertar un sentit crític i una auto-revisió. Bé, doncs sense més dilació, comencem.
Ja he parlat en alguns altres posts dels treballs de'n Tainter i de'n Turchin. Doncs bé, un aspecte que sovint se'ns escapa quan considerem les seves teories és que la versió històrica de les esquerres sobre 'les conquestes dels drets socials' degut a la lluita del proletariat, tal com expressa el marxisme, fan figa. M'explicaré. I, per fer-ho, cal que primer recorri a les matemàtiques, definint quan una condició perquè ocorri quelcom és necessària i quan és suficient, però ho faré amb un exemple perquè quedi més divulgatiu. Una condició necessària per poder tenir el carnet de conduir és ser major d'edat, però el ser-ho no és suficient per poder tenir el carnet. Així és necessari, tot i que no és suficient, tenir divuit anys per poder conduir.
Però anem un pas més enllà, si l'abundància energètica es condició necessària en el sistema actual per un cert repartiment de la riquesa (és a dir, perquè arribin engrunes més grosses): què passa quan no es compleix la condició necessària? Doncs sí, efectivament, s'acaba la festa i, si fem cas a la història, s'acaba malament: guerres, violència, fam i epidèmies. L'apocalipsi? Un altre cop, rotundament no. La via més probable, la violenta, no és una condició necessària, però des del meu punt de vista, acceptar que la revolució (és a dir la violència) històricament ha portat beneficis (aconseguir repartir el pastís) és perillós. I ho és perquè l'opció revolucionària porta associada un cert grau de destrucció que, en un escenari de recursos de tot tipus minvants, acceleraria el col·lapse. Per tant, cal ser valents i trencar certs esquemes que, al cap i a la fi només beneficien a qui té el poder (i reparteix les engrunes) perquè, precisament qui té el poder l'exerceix amb l'ús de la violència (sigui del tipus que sigui: psicològica o física) per tant l'opció violenta, l'esclat social, només l'acaba afavorint. Només cal veure en que han acabat les revoltes que recordem més recents: la mal anomenada primavera àrab, Síria i, ara recentment Ucraïna. Curiosament (o no) moltes d'aquestes revoltes estan relacionades amb el preu de l'aliment, tal com apuntava l'Antonio en un post o tenen una component geoestratègica relacionada fortament amb el subministrament energètic (Ucraïna). Cal tenir clar que existeix un risc alt de dues classes socials molt separades (tal com apuntava l'estudi mencionat anteriorment) però el problema fonamental de la fragmentació social no serà a causa dels 'rics', el problema serà la falta de recursos bàsicament, afegit al fet de tenir unes classes dirigents obsessionades en mantenir el BAU...
Per tant, veure com una opció la
revolta en el sentit convencional, tal com ens han explicat que ha
funcionat en la història, és un error.
La violència sempre acaba afavorint al més poderós. Així doncs,
què cal fer? Des del meu punt de vista, desconnectar del sistema
progressivament. Els que tenim clar que el sistema actual més d'hora
que tard ha de fer fallida, cal que fugim de les opcions polítiques
o fins i tot, de la idea que una opció revolucionària aportaria
quelcom constructiu a un nou paradigma. I així, cal pensar en clau
de nou paradigma, cal fermesa i habilitat en aquests temps
interessants i terribles que ens ha tocat viure. Però sobre tot cal
deixar enrere idees obsoletes sobre el funcionament d'un món el
futur del qual serà molt diferent del que podem arribar a intuir amb
la informació del passat, és a dir, en l'època de recursos
abundants. En aquest sentit, si observem el comportament de la
humanitat al llarg del temps sembla que hàgim viscut atrapats en el temps. Ja que
civilització rere civilització han anat originant-se, creixent,
esgotant els recursos que les sostenien i, finalment, col·lapsant.
Talment seguint la dinàmica de qualsevol plaga o proliferació algal.
El llibre de'n Jared Diamond ens
en dóna uns quants exemples. El problema que patim actualment és
que degut a l'ús intensiu dels recursos fòssils estem canviant el
patró habitual, cíclic, per un que porti conseqüències a moltes
generacions futures. No només estem exhaurint els recursos
materials, sinó que també incrementem els nivells de pol·lució
del medi ambient, en canviem la geografia a gran escala i estem
modificant el clima. Tot això fa que hàgim deixat de comportar-nos
com proliferacions algals o bacteris en una placa de petri, per
canviar a adoptar un comportament suïcida, com el dels virus o les
cèl·lules cancerígenes. No estem contents amb estar atrapats en el
temps com en el dia de la marmota que, en el nostre afany destructiu, ens hem deixat arrossegar per la nostra part més violenta i
depredadora per intentar sortir d'aquest cicle. No
comprenem que sortir d'aquesta manera, és a dir, accelerant i
accentuant el patró que ens ha portat sempre al cul-de-sac del
col·lapse en cada nou cicle, aquest cop pot fer que arribem al punt
de no poder repetir aquest cicle mai més.
Finalment, vindrà un temps en que la gent se n'adonarà de que el sistema s'ha mort, de que el vell paradigma ja no funciona i de que aquesta manera de fer ha deixat un rastre de destrucció que perdurarà molt de temps. El que serà crucial en aquests temps és tenir la claredat de veure perquè el sistema va col·lapsar, precisament per no repetir els mateixos errors que, en els diferents col·lapses de civilitzacions, s'han anat repetint. Tenim una oportunitat, la darrera oportunitat, de no repetir el que hem vingut fent volta rere volta. I és la darrera oportunitat perquè aquest cop ja haurem devastat tot el planeta, potser això ens farà despertar...
Salutacions,
SZD