(https://w-dog.net/wallpaper/william-turner-fishing-boats-entering-the-harbor-of-calais-pattern-seascape-sea-waves-storm-people-ship-sail/id/328895/)
Benvolgudes lectores,
Aquest mes que acaba ha estat especialment intens i desagrable degut als atemptats patits a Barcelona i Cambrils. Aquests fets van ocasionar un estat de xoc pel fet de veure un entorn com les Rambles de Barcelona, molt familiar i estimat, tacat de sang, amb morts i ferits en unes escenes que semblava que estaven tretes d’una pel·lícula més que formar part d’una realitat colpidora. Aquests fets abominables han provocat un gran impacte social. El primer que cal remarcar és que encara és aviat per arribar a escatir els detalls, motivacions i trames d’interessos que han mogut a uns joves a l’odi i la violència indiscriminada cap a persones innocents. Però més enllà dels anàlisis detallats el que m’interessa aquí és veure de donar un punt de vista del que ha passat des de la perspectiva de la crisi de la civilització industrial i del col·lapse que anem vivint, la major part del temps, sense adonar-nos-en fins que realitats com la del 17 d’agost ens colpegen fortament. Els fets d’aquest tipus que hem anat visquent aquests anys a diferents ciutats europees esquitxen ‘la normalitat’ de la nostra opulenta societat per fer-nos adonar d’una ‘altra realitat’.
Més enllà de la violència que traspua la nostra societat de forma constant i que, com més avança el col·lapse més s’exagera, el que fan aquests fets a més d’arrabassar vides innocents horriblement és qüestionar els pilars conceptuals sobre els quals es recolza la nostra quotidianitat. Em va cridar l’atenció precisament el lema amb el que es va convocar la manifestació de rebuig dels atemptats i de recolzament de les víctimes: ‘No tinc por, no tenim por’.
Quan vaig veure això el que vaig pensar és que el que en realitat es volia dir era: ‘No vull/volem tenir por’. Perquè al cap i a la fi el que volem és (tot i tenir por) no tenir-ne. Per mirar de bregar amb aquest sentiment d’indefensió i inseguretat acudim ràpidament al relat, a l’explicació que ens tranquil·litzi racionalment, que ens consoli i ens digui que, d’alguna manera, això que ha passat no pot tornar a passar o si més no, no ens passarà a nosaltres o algun ésser estimat. Llavors es pot fer una anàlisi superficial per fugir d’estudi (buscant bocs expiatoris) i amagar el cap sota l’ala (com la majoria de mitjans han fet), fer una anàlisi més profunda com fan alguns mitjans o fer una anàlisi que té en compte, precisament, el context de col·lapse en el qual ens estem endinsant. Aquestes anàlisis, ens porten a pensar que si no hi fem res, la tendència serà a augmentar la violència en aquesta lluita pels recursos. I és en aquest sentit que podem arribar a pensar que, al cap i a la fi, això que estem vivint és una guerra, una guerra pels recursos, entre estats (que són una part del problema) o entre classes socials: pobres contra rics.
Però crec que, malgrat les anàlisis racionals, ens cal algun relat que ens allunyi de la por i ens reconforti i això, benvolgudes lectores, encara no ho he trobat, precisament perquè des del món dels peakoilers encara no hem aconseguit d’anar més enllà de la crítica i de directrius generals de què cal fer. No estic aquí parlant de donar un corpus teòric i pràctic a la transició i a un nou sistema en equilibri amb el medi ambient, no vull que em malinterpreteu, hi ha intents molt seriosos des de l’economia ecològica, els moviments decreixentistes, ciutats en transició, etc. tal com he comentat moltes vegades. Precisament aquests moviments treballen la vessant racional i la social, però no l’emocional, la personal, només algun llibre com el de la Carolyn Baker segueix aquesta direcció. Crec que paral·lelament a això cal bastir també una aproximació filosòfica que doni una opció al consumisme desmesurat, al materialisme i a la falsa promesa de que en acumular possessions està la clau de la felicitat. En aquesta direcció en tenim ja mostres molt reeixides com les aportacions de Jordi Pigem o Jorge Riechman. Però cal, encara, trenar aquestes tres vessants: conceptual/tècnico-científica, psicològica i filosòfica per donar un relat alternatiu i prou atractiu que, al mateix temps, ens aporti el mapa personal per a navegar aquests temps convulsos de col·lapse civilitzatori.
La proposta que llenço des d’aquí és començar per plantejar uns valors diferents als que actualment predominen: individualisme, materialisme i ‘passotisme’ o inhibició devant del patiment aliè. I és en aquest sentit que proposava un marc conceptual inicial per a una nova ètica.
Però més enllà de la teoria potser cal començar per canviar els valors, per valor entenc (DIEC): Allò en què és estimada o apreuada una cosa (o una persona). I des d’aquest punt de vista parteixo precisament de l’ecologia: allò que cal valorar més és allò que potencia el nostre aspecte social, perquè els humans per sobre de tot som animals socials i a més els humans necessitem dels altres éssers vius (biosfera) per sobreviure. Per tant, els ‘valors’ actuals ens porten a la destrucció de la societat perquè ‘cosifiquen’ els altres humans (i éssers vius) i els despersonalitzen. L’altre és diferent de mi mateix i com més diferent és de mi mateix menys ‘persona’ serà. Ja veiem que això obre la porta a la cosificació i per tant a utilitzar qualsevol mitja per aconseguir que l’’altre’ faci el que em plau. Aquest és el problema de l’altrització’ que ja apuntava fa un temps.
Així doncs cal ‘valorar’ aquelles qualitats que ens humanitzen a nivell individual, perquè (un altre cop) des de l’ecologia teòrica i la dinàmica de sistemes complexos les interaccions entre individus creen el sistema i no a l’inrevés. Una primera proposta seria emfatitzar/practicar i actualitzar constantment tres qualitats que ajuden a reforçar/construir/potenciar els nostres aspectes relacionals/socials. Amb aquesta pràctica podem aconseguir navegar el col·lapse, perquè en aquest trajecte necessitem companys de viatge que remin en la bona direcció (humana) i que ens recolzin en l’adversitat: dolor compartit és dolor dividid, joia compartida és joia multiplicada. Veiem doncs quines poden ser aquestes tres qualitats sobre les que podem començar a practicar.
Però crec que, malgrat les anàlisis racionals, ens cal algun relat que ens allunyi de la por i ens reconforti i això, benvolgudes lectores, encara no ho he trobat, precisament perquè des del món dels peakoilers encara no hem aconseguit d’anar més enllà de la crítica i de directrius generals de què cal fer. No estic aquí parlant de donar un corpus teòric i pràctic a la transició i a un nou sistema en equilibri amb el medi ambient, no vull que em malinterpreteu, hi ha intents molt seriosos des de l’economia ecològica, els moviments decreixentistes, ciutats en transició, etc. tal com he comentat moltes vegades. Precisament aquests moviments treballen la vessant racional i la social, però no l’emocional, la personal, només algun llibre com el de la Carolyn Baker segueix aquesta direcció. Crec que paral·lelament a això cal bastir també una aproximació filosòfica que doni una opció al consumisme desmesurat, al materialisme i a la falsa promesa de que en acumular possessions està la clau de la felicitat. En aquesta direcció en tenim ja mostres molt reeixides com les aportacions de Jordi Pigem o Jorge Riechman. Però cal, encara, trenar aquestes tres vessants: conceptual/tècnico-científica, psicològica i filosòfica per donar un relat alternatiu i prou atractiu que, al mateix temps, ens aporti el mapa personal per a navegar aquests temps convulsos de col·lapse civilitzatori.
La proposta que llenço des d’aquí és començar per plantejar uns valors diferents als que actualment predominen: individualisme, materialisme i ‘passotisme’ o inhibició devant del patiment aliè. I és en aquest sentit que proposava un marc conceptual inicial per a una nova ètica.
Però més enllà de la teoria potser cal començar per canviar els valors, per valor entenc (DIEC): Allò en què és estimada o apreuada una cosa (o una persona). I des d’aquest punt de vista parteixo precisament de l’ecologia: allò que cal valorar més és allò que potencia el nostre aspecte social, perquè els humans per sobre de tot som animals socials i a més els humans necessitem dels altres éssers vius (biosfera) per sobreviure. Per tant, els ‘valors’ actuals ens porten a la destrucció de la societat perquè ‘cosifiquen’ els altres humans (i éssers vius) i els despersonalitzen. L’altre és diferent de mi mateix i com més diferent és de mi mateix menys ‘persona’ serà. Ja veiem que això obre la porta a la cosificació i per tant a utilitzar qualsevol mitja per aconseguir que l’’altre’ faci el que em plau. Aquest és el problema de l’altrització’ que ja apuntava fa un temps.
Així doncs cal ‘valorar’ aquelles qualitats que ens humanitzen a nivell individual, perquè (un altre cop) des de l’ecologia teòrica i la dinàmica de sistemes complexos les interaccions entre individus creen el sistema i no a l’inrevés. Una primera proposta seria emfatitzar/practicar i actualitzar constantment tres qualitats que ajuden a reforçar/construir/potenciar els nostres aspectes relacionals/socials. Amb aquesta pràctica podem aconseguir navegar el col·lapse, perquè en aquest trajecte necessitem companys de viatge que remin en la bona direcció (humana) i que ens recolzin en l’adversitat: dolor compartit és dolor dividid, joia compartida és joia multiplicada. Veiem doncs quines poden ser aquestes tres qualitats sobre les que podem començar a practicar.
Generositat: aquí no penso en el fet de la generositat naïf o puntual que alguna vegada he comentat, estic parlant de la generositat que neix de la voluntat d’equitat, de justícia. Estic parlant d’absència de mesquinesa en la motivació de donar. Estic parlant d’intentar donar sense rebre res a canvi, del fet de que donar ja no es donar perquè, al cap i a la fi, és compartir allò que és de tots. I en aquets sentit, cal mirar sempre cap avall, cap a qui té menys per veure d’equilibrar la situació. Aquí tampoc estic plantejant donar-ho tot a qui primer passi, això no té cap sentit. La generositat requereix un sentit de desprendiment que està subjecte a una crítica: de vegades donar por fer molt de mal quan fomenta certs hàbits o genera dependències. Per això cal tenir una certa saviesa.
Amabilitat: Basada en voler el millor per als altres, el seu benestar. Però aquest benestar, més enllà de tenir les necessitats bàsiques cobertes és també un benestar social (relacions personals) i psicològic (auto-imatge i auto-estima). I per tant cal un cert grau d'empatia per poder fer-se càrrec de la situació de l'altre. Segons això aquesta amabilitat cal que sorgeixi d’un estat de confiança entre individus que proporciona la necessaria tranquil·litat per bastir unes relacions sòlides no basades en l’interès materialista i per tant, en la pura utilització de l’altre com un recurs. Per bastir aquesta confiança cal una generositat inicial.
Saviesa: que neix de la comprensió intel·lectual, la pràctica i l’aprenentatge dels errors degut a una honestedat interior i que ens donen una gestió emocional equilibrada. La saviesa és la destil·lació del coneixement que deriva, al seu torn, de tractar la informació procedent de dades.
Ja veiem que a partir d’aquest punt podem entrar en un camp extremadament ric en matisos i profund en aspectes pràctics. Convido a les lectores a aportar-hi la seva visió i comentaris, per poder entre totes explorar aquest nou espai que és la construcció d’un relat alternatiu al capitalisme salvatge que ens ha portat a l’atzucac actual.
Salutacions,
SZD