Catalunya: entre la negació, la ira i la negociació

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9e/Palau_Parl_Cat.jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric en aquest post sobre el resultat de les eleccions el diumenge al nostre país. Ho faig saltant-me un principi bàsic que he intentat seguir des del principi d’aquest bloc, que és no escriure amb pressa, però crec que les circunstàncies actuals ho requereixen i crec també, que els resultats són tant obvis i evidents, que no cal esperar gaire per fer quatre apunts de la trista realitat que mostren les tendències de vot. 

Cal dir doncs, que tenim mala peça al teler en dos aspectes: el primer i més important és la constatació de que l’electorat a Catalunya és fortament involucionista pel que fa a polítiques climàtiques i de protecció dels ecosistemes. El segon aspecte és que l’opció de regeneració democràtica s’ha aconseguit descativar (de moment) pel moviment involucionista/conservador. Veiem en aquest post el primer aspecte i, en un de futur, parlaré del segon.

L’actual espectre parlamentari mostra que, 125 dels 135 escons al Parlament (85,96% dels vots) són conservadors. Amb això vaig més enllà de les etiquetes sentimentals que ven cada maquinària electoral de partit. És a dir que, pel que fa, per exemple, als tres partits més votats, les seves actuacions a nivell mediambiental són gairebé calcades: tots ells han governat en un moment o altre i cap d’ells ha seguit polítiques decidides per fer front al problema. Deixeu-me dir que de problema només n’hi ha un de gros: la nostra supervivència com espècie i la de moltes altres que arrossegarem en aquesta bogeria. D'aquest en  deriven després tots els altres que tenim actualment. Alerta, això no vol dir que dintre de cada partit no hi hagi sectors molt preocupats pel medi ambient, però aquests sectors tenen molt poc pes en les polítiques que acaba fent i aplicant a curt i mig termini el seu partit i, per tant, a la pràctica, és com si no hi fossin. El que indiquen els resultats és que als habitants de Catalunya (al menys els que han votat en aquesta contesa electoral) o no els importa, o no creuen necessari un canvi de manera d’afrontar el problema mediambiental, ja que els partits que han votat majoritariament o el neguen directament (Vox i PP) o fan veure que els preocupa, però a l’hora d’actuar proposen pedaços que són més un rentat verd que una altra cosa. Els dos partits que proposen de manera directa alguna acció representen només el 9,91% dels vots. 

Fa temps que vaig parlar de les fases del dol en el problema de col·lapse mediambiental i de recursos que estem patint. En el model de Klüber-Ross, a nivell social, els resultats indiquen que estem en les dues/tres primeres fases: negació i/o ira o, com a molt, en la de la negociació. És a dir que l’espectre polític en el Parlament ens mostra que les propostes polítques principals es centren en mantenir l’actual model perquè, o no veuen, o no reconeixen que fent les mateixes polítiques que s’han fet en els darrers 60 anys però posant més renovables no és una opció que solucioni el problema. Cal dir que el que ens passa a Catalunya no és una peculiaritat i que seguim les tendències a nivell europeu, però també cal dir que aquestes tendències aquí es veuen agreujades per la situació particular i les inèrcies històriques (tant autòctones com del país veí, que imposa la seva manera de fer) que configuren la realitat actual. 

Per tant, segons el panorama actual, caldrà actuar des de les plataformes socials i l’activisme fent pressió des de moviments ciutadans per contraposar-se als interessos econòmics (o lobbies) dominants que pretenen (i sembla que aconsegueixen) utilitzar les institucions com a corretja de transmissió i plataforma d’implementació dels seus interessos particulars. Aquests interessos són curt-terministes i volen un retorn immediat de les seves accions o ‘inversions’ amb diner públic que ‘ajudi’ a implementar els seus negocis (la majoria dels quals són, en el millor dels casos, rentat verd). En tenim uns quants exemples, però citaré els tres més característics: el projecte de macro complex turístic a Tarragona, el macro parc eòlic a l’Empordà i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Tots tres són una aposta per un model suicida que no només trinxa el territori i beneficiarà a uns pocs, empobrint-ne a molts, sinó que, en el cas de l’aeroport és llençar els diners quan el transport aeri es reduirà en les properes dècades. En el cas del parc eòlic pot causar un dany majúscul i irreparable als ecosistemes marins i en el cas del complex turístic al camp de Tarragona degradarà socialment i incrementarà la necessitat de recursos en un àrea que ja està al límit pel que fa a la seva vertebració social, contaminació i en necessitats materials. 

Tot plegat doncs apunta a que sigui qui sigui dels grans partits que gestioni l’autonomia els propers 4 anys, decisius en adaptació i mitigació del Canvi Climàtic, no han entès (o no volen entendre) els reptes que hem d’afrontar i el canvi de model que implica. 

Fins aquí el diagnòstic, ara cal veure com actuar davant aquesta situació. En primer lloc la situació que vivim és un signe clar de les primeres fases del col·lapse. Vull recordar aquí que el col·lapse es dona perquè la societat que el pateix s’entesta en seguir aplicant velles polítiques i maneres de fer a problemes nous. Això passa perquè tal com vaig comentar en el darrer post el sistema actual pretén vendre que un problema irresoluble té solució, per això parlava de la quadratura del cercle (matemàticament és un oxímoron). Les eines que tenim de representació democràtica clarament no són útils per la situació de col·lapse que estem visquent, bàsicament perquè es necessita una gestió democràtica més descentralitzada, més representativa i més participativa i adaptada a cada territori, cosa que va contra la tendència de cooptar i controlar les decisions i el govern pels grans interessos econòmics. 

Aquesta acció des de fora de les institucions, cada cop més dominades per aquesta visió curt-terminista i de cerca del benefici immediat i allunyat de l’interès públic, cal que estigui basada en un canvi de perspectiva. Aquesta perspectiva implica unes actuacions que entenguin que l’objectiu es ajudar a un canvi de model que es produirà d’una manera o una altra, però que l’important és treballar pel com i no tant pel què. Es a dir, està clar que el model creixentista, neo-liberal i injust actual està a les acaballes, l’important aquí és que quan la majoria de la població se n’adoni (i ja se n’adona: què és sinó l’augment del populisme i el feixisme?) no caigui en la desesperació o l’apatia. Per això cal treballar en els canvis de mentalitat, en l’establir xarxes de suport social i en no esperar resultats immediats. D'aquesta part pràctica en parlaré en el següent post. 

Finalment deixeu-me fer un apunt final pels que sempre deslliguen l'eix nacional de l'eix social o l'ambiental: sense el nostre patrimoni natural (i això és la protecció del medi ambient i ecosistemes) no hi ha país, no hi ha cultura i no hi ha, al capdavall, política vàlida. Fins que els moviments polítics del país, actualment els que s'anomenen independentistes, no posin com a prioritat vertebradora del moviment la protecció del medi ambient i els ecosistemes enfront de l'actual model suïcida i assassí, no tenim opció. En parlaré més en detall en un post proper. 

Salutacions,

SZD

Un món feliç?

(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Oppenheimer_(cropped).jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post després d’haver vist la pel·lícula ‘Oppenheimer’ i m’ha semblat oportú, en base a la pel·lícula, il·lustrar el que vinc explicant en els darrers posts: l’efecte de la propaganda en la percepció del món en el que vivim i com aquesta ens condiciona. Això és fonamental per poder entomar els reptes que ens cal gestionar a nivell personal i col·lectiu. Amb aquest post intentaré doncs començar a donar resposta a la pregunta que vaig deixar indicada en el darrer post: com re-dissenyem el nostre dia a dia per tal que ens ajudi a veure el món d’una manera diferent a com la propaganda i els missatges majoritaris ens condicionen a veure’l? Primer doncs com identificar aquest missatges condicionants. 

Quins mètodes utilitza el sistema per influir-nos, més enllà del que és més evident? en cada bit d’informació que circula en qualsevol dels formats que tenim accessibles per comunicar-nos entre nosaltres, hi ha un missatge subliminar que condiciona la nostra visió del món per tal d’influir en el nostre comportament. El que explico aquí no és res nou, un dels anàlisis nostrats que han intentat posar llum a aspectes concrets del condicionament informatiu-cultural que patim són els darrers llibres de’n Jordi Pigem (Pandèmia i postveritat  i Tècnica i totalitarisme) dels que en prenc manllevada l’analogia huxleynana que dóna títol a aquest post. 

Aquí però, em vull ocupar de dos aspectes més concrets: un, els nivells cognitius que s’empaqueten en un determinat context (pel·lícula, notícia, cançó, etc.) i l’altre, que se’n deriva directament, com aquesta informació ens condiciona al punt de mantenir la inèrcia existent actualment que, al seu torn no ens permet veure alternatives. És a dir, aquest concionament ens allunya de la nostra part creativa, que és allò que necessitem en una situació d’incertesa creixent (incertesa que ja vaig comentar en un altre post), la qual requereix sortir-se del marc mental existent per explorar noves possibilitats. 

Els tres nivells de contingut

Aquest nivells són una possible estructura o metodologia per identificar l’estratègia de concidionament que tot producte de comunicació té, és a dir, més enllà del missatge explicit o excusa per la qual la nostra atenció és captada (primer nivell), hi ha dos nivells més subjacents (inadvertits). Anem a veure aquests nivells, prenent com a referència la pel·lícula:

1) Nivell explícit. Aquí és on tenim el missatge, el qual té protagonistes i una trama de contigut, amb (o sense) presentació, nus i desenllaç. El relat en sí mateix pot tenir diferents formats, per exemple en la pel·lícula Oppenheimer, el relat bàsic és la vida del científic amb una presentació no-lineal en el temps. La importància de que aquest nivell sigui atractiu és clau per permetre que els altres dos nivells de contingut facin la seva funció. Un dels aspectes claus de qualsevol relat és que, com individus, ens hi poguem identificar. En el cas de la pel·lícula, tot i que el personatge és un científic brillant, les seves febleses, dubtes, la seva vessant més volàtil per un costat i el fet de que triomfi en el seu projecte, ens permet prendre’l com una versió polièdrica que fa que un public divers trobi algun aspecte que li atragui o amb el que s’hi identifiqui. La història presenta un grau mitjà de complexitat, amb el qual el director aconsegueix sortir de topics tronats i missatges simplificadors que li treurien credibilitat i, per tant, farien perdre l’interès al públic al qual va dirigida. En aquest sentit doncs, el relat està ben treballat, cosa que fa que l’atenció durant i després de la pel·lícula es quedi aquí, en el relat que ens expliquen i, precisament, això és el que fa que aquesta pel·lícula sigui especialemnt perillosa i perjudicial.

2) Nivell implícit simbòlic. Aquí hi tenim les icones, els seus valors i els missatges associats a aquests. Aquesta part és la que treballa les imatges mentals o símbols que prenem com referències per orientar-nos devant de decisions importants, bifurcacions en el camí, o com objectius a mitjà o llarg termini. En la pel·lícula es treballen símbols bàsics com la dicotomia bé-mal, democràcia-dictadura, o més elaborats com progrés = guany = ciència-tècnica. Tot aquest relat està bastit en el mite de la revolució de la física a principis i meitats del segle passat, quan la teoria quàntica es va establir. Aquesta branca de la física, per la seva vessant anti-intuïtiva encara ara atrau l’atenció, i la pel·lícula se’n serveix abastament d’això. Cal reconeixer que la trama sap mantenir l’atenció de l’espectador en temes complexos com la física quàntica sense explicar-ne un borrall, més enllà de quatre conceptes divulgatius, però el director en sap treure prou partit com per entabanar l’espectador donant-li a aquesta teoria una aura de misteri. Així aquest contex facilita, dins d’aquest nivell simbòlic, el típic mite del geni: hi apareix Einstein, a més d’altres científics de primer ordre en la física quàntica del segle passat com Niels Bohr o Werner Heisemberg. I curiosament, de manera fugaç, també hi surt Richard Feynman, qui hagi llegit els seus llibres i vegi la pel·lícula, podrà detectar-ne l’aparició. També hi ha un símbol, el del del polític a diversos nivells, tots ells tintats d’una mena de cinisme per tal de connectar amb la visió actual de que la pol·lítica és una disciplina que requereix d’un cert grau d’egolatria i psicopatia.

3) Nivell implicit subliminar. En aquest nivell hi tenim el marc de referència implícit o el sistema cultural induït. Es va aquí més enllà del símbol i, per tant, és un nivell més abstracte, però no per això menys important. Per exemple, si parléssim d’un esport, el primer nivell són les equips i el transcurs de la competició, el segon nivell seria la part simbòlica del que representa el nostre equip per nosaltres i les seves figures més importants (els jugadors més habilidosos, la ciutat o el país que representa i tot el que això porta associat a nivell emocional), el tercer nivell seria el camp i les regles de joc. Aquest tercer nivell, quan veiem el partit, ningú no el té en compte la major part del temps, se’l dona per fet. En el cas de la pel·lícula aquest tercer nivell és l’assumpció del funcionament del sistema i, el que és més important, que aquest funcionament és el millor dels que es podien donar en el context que s’exposa. Anem a veure-ho en detall. Primer de tot es dedica a posar per sobre de tot el supremacisme cultural occidental, abanderat i defensat pels EUA. Tota la pel·lícula és una oda a aquest sistema de pensament per comparació al nazisme o al comunisme Soviètic. Això sí, tot degudament envernissat amb una pseudo-crítica dels aspectes més vergonyosos d’aquest sistema. Segon, queda clar que és una pel·lícula que, amb un cert to anti-bel·licista justifica la guerra i tot el que suposa. I això és així perquè, entre d'altres coses, no qüestiona d’entrada el projecte Manhattan, hi apareix un argument sobre si continuar-lo després de la capitulació alemanya, però res més i, el que és mes trist de tot és que no hi apareix cap imatge, cap ni una, de la devastació de la bomba, només escenes (per a mi) molt tristes de la reacció de la gent que treballava en el projecte un cop la bomba esclata. Per tot plegat diria que ens emboteixen pel nivell subliminar un crim atroç com si fos l’opció menys dolenta que tenia el govern dels EUA en aquell moment... i és que el problema era (i és) la guerra mateixa, perquè aquesta justifica l’assassinat indiscriminat i els ‘danys col·laterals’. Cal tenir clar que la guerra és un dels mecanismes que té el sistema econòmic actual per auto-sostenir-se, així es justifica el manteniment de la injustícia, la probresa i la fam per un present d’opulència d’uns pocs i de la promesa d'un futur de benestar global per a tothom (que mai no arriba). La tercera qüestió que ens entaforen en aquest tercer nivell és la resignació. L’acceptació de que el sistema és una màquina cega i inexorable que tot ho pot i que si ens permetem el luxe de discrepar ens aixafa com un insecte devant d’una piconadora. El nivell subliminar ens ho emboteix pel broc gros com a conseqüència del que li passa al protagonista. I això no és cert, ja que la piconadora funcionarà mentre tots creiem que és inexorable i ho continuarà fent mentre ens seguim empassant de manera acrítica pel·lícules com aquestes que, cal reconéixer-ho, saben fer bé la feina de manipulació, però que hem de qüestionar i criticar per no deixar-nos endur pel missatge de fons que ens envia. Per posar un exemple, si Gandhi o Martin Luther King haguessin acceptat aquesta idea de la piconadora i s'hi aguessin resignat, senzillament, no haguessin fet mai el que van fer.

(Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Caterpillar_CS-533E.jpg)

En definitiva, cal estar molt atents a les diferents notícies que van apareixent i a les pel·lícules bel·licistes que, curiosament, van cada cop fent-se més sofisticades i amb un missatge que, com veiem, cada cop és més ocult i subliminar. A hores d’ara, em pregunto: perquè aquesta deriva bel·licista actual? Potser té alguna cosa a veure amb la justificació de l’utilització del mercat armamentístic i del seu increment en els darrers anys? Penso que val la pena fer l’exercici de preguntar-nos sobre aquestes qüestions per d’anar desmuntant les diverses manipulacions i missatges implícits que la majoria de mitjans de comunicació de masses ens estant intentant fer passar de manera constant. Venen temps en que cal estar entrenats a ser molt crítics i, sobre tot, molt constructius, per buscar respostes més enllà del que se’ns dona per descomptat. Venen temps difícils, però en certa manera, molt interessants perquè requeriran de nosaltres el millor que tenim per poder sortir-nos-en i ajudar als que ens envolten. 

Salutacions,

SZD

El col·lapse dels estats: Espanya. Una revisió.

(https://www.publico.es/politica/casa-real-ofrece-matices-discursos-franquistas-rey-juan-carlos.html)

Benvolgudes lectores,

Aquest post, tal com indica el títol, pretén ser una revisió i profundització del post del 15 de setembre del 2017. Per tant, deprés de més de dos anys del post en que analitzava la situació de l’estat espanyol pel que fa a Catalunya just abans del referendum de l’u d’octubre. La meva intenció és fer auto-crítica veient si les projeccions que vaig fer en aquell moment eren encertades o no i profunditzar (o modificar en algun cas) en les tesis que proposava llavors sobre la crisi del model polític i socio-econòmic espanyol.

Els fets. Des del que s’ha anomenat «octubre republicà», l’estat espanyol ha desplegat una estratègia de repressió i confusió en dos fronts principals: el mediàtic i el judicial-policial. Aquests dos fronts han aconseguit un replegament i una desorientació del moviment polític independentista (que no del social, que resta latent), atiant l’enfrontament i el partidisme aparent en la classe política (independentista). Tantmateix, des del meu punt de vista, això no és el més important. El més important és que hi ha hagut víctimes a la presó (hostatges polítics, estic en contra d’anomenar-los presos només, són hostatges d’un règim que, quan es tracta de la unitat de l’estat ho és tot menys garantista) i a l’exili. Però per sobre d’això, el més greu de tot és que la situació ha anat empitjorant a mesura que les protestes s’han intensificat i ara ja tenim ferits amb lesions permanents per part de la policia per utilitzar pilotes de goma (a més de pressumptos casos de tortures, maltractaments i amenaces), l’ús de les quals és prohibit legalment, perdó, pseudo-legal, perquè es veu que el que legisla el parlament regional català és legislació que no han de complir les forces de seguretat de l’estat perquè és una legislació només per als colonitzats. Paralel·lament a aquesta ofensiva jurídico-legal s’ha endegat una campanya de propaganda per remoure la part emocional de la població escampant un discurs amb bons i dolents, mitjançant mentides i manipulacions. Així doncs, amb aquesta pinça s’ha aconseguit una desorientació conceptual (ja no es parla d’independència ni del referendum organitzat tenint en contra tot l’aparell d’un estat, sinó d’autodeterminació) i sembrar la llavor de la por (al menys a l’administració) per la via de les accions judicials i l’amenaça d’engreixar la llista d’hostatges privats de llibertat i sota vigilància. Un dels detalls més interessants apareguts recentment són les memòries de l’expresident Rajoy, que posen de manifest com el moviment independentista ha estat fomentat per la via de la provocació, des del mateix estat, per una voluntat recentralitzadora, per tirar enrere les competències de les regions i tornar a un estat centralitzat que, fet i fet, es l’únic que la cultura nacional espanyola entén. Val a dir que la recentralització s’entén des d’una visió, com la del pensament franquista, que promou una corrupció sistèmica. Si tenim en compte diversos estudis, veurem que la descentralització (democràtica) fiscal i política està associada a una menor corrupció. Per tant, és lògic que els estats, i més els de base ideològica jacobina i amb dèficid democràtic, busquin una major centralització perquè això accentua la corrupció, necessària en el model neo-liberal actual. D’això en parlarem en un altre post. 

Diagnosi. Permeteu-me que aquí faci una esmena al marc conceptual que he anat introduint en aquest bloc, basat en la teoria de les 5 fases del col·lapse segons Dimitri Orlov. Després de referenciar-la com un marc conceptual per fer determinades anàlisis, penso que aquesta teoria només és útil per anàlisis de sistemes prou grans (com l’antiga URSS) o, sent petits, prou aïllats. A la pràctica, i per estats fortament interconnectats, és a dir, immersos en la globalització, crec que cal revisar-la i, si em permeteu, ho faré en un post futur. El que sí que continua sent vàlid és el concepte de col·lapse de civilització (en termes generals) i com aquest és desenvolupa a la regió mediterrània en general, i a Catalunya en particular. Per altra banda, la meva hipòtesi de que l’estat, amb la via repressiva, s’enfrontava a una escalada de desletigimació, crec que infravalorava el poder persuassiu de la propaganda i distorsió de la realitat que han fet (i cada cop fan més) els mitjans de comunicació de masses. El paper del periodisme al servei del règim tardo-franquista és clau per donar veu i legitimar una acció injustificable des d’un punt de vista dels drets humans. Així doncs, error en la diagnosi que ha portat a que les conseqüències o projeccions no hagin estat del tot encertades. Prova de tot això és que, per una banda, al país vehí s’ha destapat el franquisme-feixisme abans disfressat dins el PP, i això ha fet bascular tot l’espectre polític espanyol cap a tesis molt més conservadores (i anti-democràtiques) i converteix l’estat espanyol (encara més) en una anomalia a Europa. Actualment els partits polítics monàrquics van des de la socialdemocràcia moderada amb Podemos fins al feixisme recalcitrant dels neo-franquistes recentment en expansió. Quan a Europa es preocupen realment per l’emergència del feixisme (ara anomenat ultra-dreta) ho fan des d’un llegat històric encara molt present per l’impacte que significà la Gran Guerra. A l’estat espanyol, el feixisme no només no es qüestiona, sinó que se’l normalitza en programes de televisió, monuments, noms de carrers i funerals d’estat. Perquè es dona aquest fet? Doncs perquè, cal reconèixer-ho, la societat espanyola té unes mancances de cultura democràtica molt importants, i en això, hi té molt a veure la classe política que es crea a partir de l’engany (ara parcialment destapat) del règim del 78. Quin és l’estat de la qüestió a Catalunya? Des del meu punt de vista hi ha diferències culturals Catalunya-Espanya importants que eren claríssimes i ben paleses fa 40 anys i que, gràcies a la classe política d’aquí, s’han anat diluint. Això fa que, actualment, existeixin dues forces oposades (simplificant molt, amb el risc que això comporta) que no són ni molt menys conjunts disjunts, sinó que presenten solapaments importants: el pol unionista-constitucionalista-estatalista espanyol i el pol independentista-reformista-estatalista català. Simplificant encara més podríem dir que hi ha dues tendències: la conservadora que pretèn mantenir l’status quo i la innovadora que pretèn explorar altres vies diferents a la que considera exhaurida. La diferència (encara existent) entre la classe política (i per tant indicadora de la societat que, teòricament, representa) espanyola i catalana és, precisament el biaix en l’espectre: a Catalunya tenim un espectre polític més àmpli que va des del pol unionista (un calc en petit de l’espanyol) fins al pol independentista, que representa des de sectors liberals fins a tesis anti-capitalistes. Aquesta riquesa d’opcions es una singularitat molt interessant que, crec, és molt positiva per a fer front a situacions molt complexes: una crisi de civilització com l’actual. Precisament, els grans poders econòmics de l’estat (íntimament relacionats amb els grans poders econòmics internacionals), representats pels grups mediàtics de comunicació de masses, intenten disminuir aquesta diversitat, per tal de tenir un control més efectiu sobre l’aparell polític i l’estat, en aquest cas a Catalunya, representat pel govern regional de la Generalitat. 

Conseqüències. Malhauradament, una de les idees que vaig transmetre en les meves projections ha estat del tot vàlida: la reducció de llibertats, la recentralització anti-democràtica amb finalitats inconfessables de fer un estat menys transparent (i per tant, més corrupte) i la repressió, s’agreuja en cada senyal (tebi) de protesta. És a dir, amb l’excusa de la seguretat i de mantenir l’ordre (constitucional?) s’emprenen accions politico-judicials per restringir les (poques) llibertats (expressió, associació i conseqüentment de protesta) que existeixen a l’estat. Així doncs, la qüestió real i fonamental que apuntava ja fa dos anys sobre com volem col·lapsar té més vigència ara que mai. I aquí és on anem a parar després de dos anys: el col·lapse en el que estem immersos ens anirà donant crisis econòmiques recurrents, la següent ja s’albira, tal com apunten alguns analistes. A grans trets, la situació actual front el col·lapse es pot entendre des de dos punts d’acció política que, a efectes pràctics, es poden plasmar seguint l’espectre que he mencionat abans. Dels dos pols unionista-independentista la part coincident és l’estatalisme tradicional, és a dir la part més conservadora de l’independentisme coincideix amb la part més ‘refomadora’ de l’unionisme. Ambdós pivoten respecte el concepte d’estat actual (que a efectes pràctics és un estat creat al segle XIX). Ras i curt, hi ha un sector important de l’independentisme que pretén extrapolar l’estat espanyol, creant-ne una còpia diferenciada/millorada en petit, per entrar a formar part del club d’estats europeus. Aquesta és doncs la zona de sol·lapament perquè des de la part unionista-conservadora aquesta zona actua de darrer recurs devant d’una (possible) desfeta de l’estat en les seves actuals condicions, és l’opció de mal menor en cas de derrota de l'unionisme, i un complet desastre (ideològic i polític) per la part del moviment independentista que pretén una reforma a fons del sistema. Però anem a la part més interessant formulant la pregunta clau: què aporta el moviment independentista de nou, d’original, devant de la situació de col·lapse de civilització (emergència climàtica, crisi ecològica i crisi energètica)? Crec que, l’èxit del moviment independentista (i, quan dic èxit, no em refereixo a aconseguir un estat independent, cosa més que probable a mitjà termini) depèn de quines propostes fa per fer front al col·lapse. El moviment independentista es farà resilient i transformador en la mesura que articuli un missatge plausible, honest i d'alta volada a les crisis que estem patint. En aquest sentit, l’independentisme ha de fer seva la lluita contra el canvi climàtic i les crisis energètica i ecològica, fent propostes polítiques concretes basades en una administració molt més democràtica i descentralitzada, en incentivar la participació ciutadana, en eliminar la pobresa i lluitar a nivell nacional (principat i tota la nació) i internacional per erradicar la desigualtat social. L’independentisme de base té un actiu molt valuós: no està condicionat pels cicles electorals i pels lobbies econòmics, per tant, pot lligar grans acords i consensos que van més enllà dels interessos econòmics i del control del gran capital que es fa en la política de despatxos. Així doncs, ara i els anys que venen ens presenten una oportunitat de prendre una direcció que pot servir de punta de llança a d’altres moviments en d’altres àrees geogràfiques o, per contra, podem quedarnos amb l’anar fent i fer un petit salt a un estat que, per poca visió, no sigui capaç d’aportar estratègies útils en una situació futura que serà cada cop més complexa.

Salutacions,

SZD

D’Hybris a Nèmesi (I)

Photo by Marshall Astor on Flickr, 2007-01-04, see https://www.flickr.com/photo_zoom.gne?id=341698903&size=o, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2300661

Benvolgudes lectores,

Quedava una pregunta pendent en el darrer post: com encarar el temps de col·lapse en el que estem ja immersos des de fa uns anys?

Per respondre a aquesta pregunta cal veure quines són les tendències actuals, i a partir d’aquí, proposar estratègies per navegar els temps convulsos, presents i futurs.

Des del meu punt de vista, i simplificant molt, podem considerar dues grans àrees o esferes: la sociopolítica/cultural i l’ambiental. Si ho volem veure des d’una perspectiva més analítica, tenim l’entorn (clima, ecosistema i recursos) que condiciona l’esfera sociopolítica, econòmica i psicològica i, al seu torn, la reacció sociopolítica d’adaptació a les condicions ambientals també influeix en aquesta esfera. Un clar exemple és la tendència històrica actual, l’accés a grans recursos (energètics i materials) ha condicionat una socio-economia que acaba influint (degradant) el medi ambient i aquest, al seu torn, torna a afectar a la societat. Doncs bé, tenint aquest model al cap, podem veure quina és l’evolució d’aquest binomi. Prenem doncs els factors un per un i veiem com poden ser els escenaris d’evolució segons el que ha anat passant els darrers anys. En aquest post em centraré només en l’esfera socioeconòmica.

-Societat: estem inmersos en una creixent pèrdua de llibertats (tal com ja he apuntat en el post anterior). Aquesta pèrdua de llibertats té origen en les tendències polítiques actuals que retornen a visions ‘conservadores’ com a conseqüència de la crisi que estem patint, la incertesa que genera i, per tant, el sentiment d’aingoxa associat a la inseguretat que produeix. Això fa que el ciutadà derivi ideològicament cap a opcions que, per una banda, li asseguren que posaran ‘ordre’ i, per l’altra que, diuen ser (cínicament) els que són fora del sistema i per tant poden reconduir-lo, així la persona que vota aquestes opcions té una oportunitat de ‘castigar’ el sistema polític actual que ens ha portat al desgavell que patim. Aquesta situació es dona als EUA, Brasil i, en certa manera en l’ascens de l’extrema dreta a Europa. Això porta als estats les societats dels quals tenen una feble tradició i cultura de representació de baix a dalt i de control dels excessos del poder, a utilitzar de manera, més o menys intensa, el poder judicial per col·laborar en la restricció de llibertats en favor de més seguretat (seguretat per a mantenir el poder en qui el té, és clar). En aquesta línia, s’utilitzen les institucions polítiques i administratives per restringir la diversitat de pensament, la crítica i la possible modificació o reforma de l’statu quo. Un cas interessant és el que s’anomena lawfare que s’ha aplicat amb èxit al Brasil, Turquia i a Espanya, entre d’altres llocs, amb més o menys intensitat. Aquest retorçament i deformació de la justícia no només s’utilitza en casos de moviments polítics o per exonerar o rebaixar la pena per crims efectuats per elements afins a les ideologies de l’estat com el cas, per exemple, de l’assassinat de’n Guillem Agulló, sinó que s’utilitza també amb finalitats dissuassòries per a determinats col·lectius, com els periodistes, així tenim el cas de José Couso, per exemple, on es fa palès com actua la ‘justícia’ a tots els nivells de l’estat quan hi ha interessos inconfessables i supeditacions político-econòmiques a directrius de la potència que, ara mateix, dirigeix el món.

Aquestes tendències socials es tradueixen políticament, a banda de en una deriva cap a postulats conservadors, tal com ja he dit, en una re-centralització de l’estat, un enfortiment dels seus mecanismes, perquè precisament els estats actuals (i en més mesura com més grans siguin) actuen de corretja de transmissió del poder econòmic i, aquest, es mou amb facilitat rere els focus de l’opinió pública i de la transparència. Per tant, s’estableix en aquest sentit un matrimoni diabòlic entre més estat i més concentració de poder econòmic, que es retroalimenta mútuament. Per això l’estat que actualment patim (no només els catalans, qualsevol persona del planeta en pateix algun, malhauradament) és especialment procliu a aquest matrimoni que, dit de passada, en les dictadures es quan funciona més bé, perquè el control públic és molt baix. L’estat espanyol actual, com a bon hereu del franquisme, està molt ben situat per exercir aquesta reducció de llibertats i drets de manera eficient i ràpida. Però entrar en això requereix un altre post, més endavant. Tota aquesta deriva va, precisament, en contra d’una gestió col·lectivament poc traumàtica del col·lapse ja que un poder centralitzat i poc democràtic incorpora alts nivells de corrupció que accentua la inoperància i falta de flexibilitat. Amb grups dirigents poc flexibles i insensibles al patiment generalitzat, el desastre està garantit.

-Economia: el paradigma actual sembla no tenir aturador, es segueix amb les visions neoclàssiques d’explotació a ultrança dels recursos a tots els nivells, entesos aquests com els ‘serveis ecosistèmics’, minerals/energètics o humans. Sí, humans, perquè en monetaritzar certs àmbits com l’efecte de la contaminació sobre la salut, els accidents de trànsit, o l’impacte de la immigració (ilegal) no només deshumanitzem a les persones i per tant, obviem el seu patiment, sinó que n’establim clarament diferencies dalt-baix, o ric-pobre. Això és obvi en el tractament informatiu, per exemple en inundacions, terratrèmols o huracans: no és el mateix (ni se n’informa igual) si és produeixen a Europa o USA que si és al tercer món. Evidentment el tractament informatiu no es pot dir que sigui només condicionat al factor econòmic, però és clar que a nivell informatiu (i legal) ‘val’ més una vida al primer món d’un ciutadà nascut al primer món que els migrants que perden la vida al Mediterrani. La rel del problema no és només certs biaixos culturals i la superficialització rampant actual, és, com ja he apuntat d’altres vegades, la cosificació, que converteix qualsevol ésser en un mer objecte, del qual l’economia neoclàssica ajuda a posar en una gradació d’importància quantitativa amb un preu o cost determinat. Immersos en aquest paradigma econòmic, l’enorme maquinària de marketing o creadora de ‘necessitats’ funciona a la perfecció en qualsevol situació, repeteixo, en qualsevol situació: sigui favorable o desfavorable. Però per crear ‘necessitats’ afegides cal que vivim en un món imaginari, fora de l’esfera biofísica, per això, al final, ‘les lleis del mercat’ negligeixen les de la física en l’economia actual, per això vivim la il·lusió de ser deus que tot ho poden (Homo Deus en deia aquell) i que si no ho podem ara, ho podrem en el futur. Quin desgavell! Això ens aboca a continuar en l’economia del creixement a ultrança, perquè no se’ns esfondri el món imaginari en el que vivim.

-Psicologia: Tal com he dit repetides vegades i he emfatitzat en el post anterior, el problema és més social i psicològic (individual i col·lectiu) que de recursos i ambiental, perquè com ja he apuntat més amunt, vivim en una ‘realitat’ desconnectada del món. Si ho analitzem honestament, el món és precisament limitacions, pors, incertesa, inseguretat, però també és (o pot ser) connexió, pau, llibertat i creativitat.

Des del meu punt de vista, ens hem creat una preso mental en la nostra ignorància bàsica de voler ‘controlar’, ‘dominar’ i ‘aprofitar’. Aquesta creació artificial ve d’un sentit de separació entre allò humà i allò natural, en el moment que ens separem, sorgeix la tricotomia: iguals, superiors o inferiors. Moltes de les diferents tradicions filosòfico-religioses s’han situat en alguna d’aquestes tres opcions, típicament el cristianisme i la moderna religió materialista (sigui aquesta de dretes amb el capitalisme o d’esquerres amb el marxisme o tots els socialismes) que en deriva, en la segona.

Aquesta frontera delimita el terreny mental en el que ens movem: l’humà és allò conegut, segur i comfortable mentre que allò natural és salvatge, insegur, incert i, per tant, incòmode. Així doncs mirem d’eixamplar el terreny humà contra allò natural, mirem d’aconseguir un impossible: humanitzar la natura o, si voleu dir-ho en llenguatge del best seller Homo Deus, crear d’alguna manera ‘una natura humana’ i portar a la nostra experiència quotidiana el Paradís a la Terra. Això genera una tensió no resolta i creixent, perquè en el fons sabem que pretenem un impossible i, front la paradoxa irresolube,  cerquem la distracció. La distracció és la fugida temporal del paradigma mental dominant que ens reclou en aquesta presó mental. Llavors actuem com els ratolins a l’experiment del Rat Park, buscant el nostre ‘soma’ que ens permeti treure el cap per la finestra i respirar, alleujats un moment, un instant, per tornar a capbussar-nos en la il·lusió de la realitat, en la lluita per fingir una felicitat impostada. Tenim, per tant, una addicció al consum con una forma de distracció, de fugida del món. Perquè sabem que alguna cosa no va bé, que el món, per molt que ens obstinem a fer-nos selfies per l’instagram o a penjar fotos de les vacances, per molt que siguem dels privilegiats que ho tenim gairebé tot resolt a nivell material, hi ha insatisfacció, creada pel mateix marqueting que ens impulsa a consumir en excés, per una banda i per l’altra pel fet de que el món no porta un ritme que poguem assumir. Només cal fixar-se en el ritme de vida de la gent a les (grans) ciutats.

Així doncs, vivim en un món trepidant: ràpid, intens i, a voltes, cruel, però irreflexiu la major part del temps. Sovint penso que cada persona, cada individu roman atrapat en un mar de confusió en el qual es mou seguint impulsos, rampells provocats per la imediatesa del medi que l’envolta, però al ser reactius no podem ser res més que partícules que vibren en el conjunt d’una taca d’humans en un univers de vibracions, de moviments, que, al no comprendre, al no resoldre la paradoxa que hem creat, afrontem de manera maldestra, produint encara més confusió.

Observant amb perspectiva, em ve la imatge dels humans com una coral immensa de cantaires desafinats que canten com poden sense cap coherència, cadascú escoltant només als més propers o allò que creu que li arriba de més lluny, que està sempre distorsionat per l’increïble soroll que l’envolta. Així, cadascú intenta cantar, no perquè el tot soni harmònic sinó per fer el só més agut, més fort o més ‘original’ dins de la cacofonia existent, per poder escoltar-se un mateix i identificar-se, pobrement, enmig d’un sense sentit generalitzat i agressiu. Aquest esforç ingent d’escatir allò útil enmig del caos de sons ens ha fet perdre moltes coses, però dues en destaquen: la capacitat d’escoltar lliurement i, com a conseqüència, la capacitat de percebre el silenci. Les conseqüències d’haver perdut això són terribles i molt profundes per al comportament col·lectiu de la nostra espècie. I així vivim la majoria, desorientats en un món ple de sons, de dades, d’informació pobrament interpretada, però cada cop més perduts i més sols.

Però existeix una possibilitat diferent a l’olla de grills actual, a l’estrés, a la cerca malaltissa de distracció, a la fugida constant cap a la superficialitat, la banalitat i l’aïllament egoista. Existeix la possibilitat de reconeixer que el problema no és a fora, no és dels altres, bàsicament tenim un problema de com percebem a nivell individual el món i, a partir d’aquesta visió, com decidim relacionar-nos-hi. Perquè si parem, si deixem de contribuir a la bogeria sonora existent, podrem sentir que hi ha alguns sons que sí son harmoniosos, que, en lloc d’estressar-nos, distreure’ns i esgotar-nos, ens porten una certa tranquil·litat, una mica de pau. Si parem i escoltem podrem veure que, enmig del girigall hi ha veus que ens porten de fora a dins, que ens permeten deixar d’esforçar-nos en semblar, en voler ocupar un lloc en la disbauxa existent i ens permeten descansar. Senzillament, hem de parar, parar i escoltar, però escoltar d’una manera diferent, no des de l’intel·lecte, no des del judici pre-conceptual basat en el que ens sembla ‘bo’ o ‘dolent’. A aquesta manera d’escoltar li podem dir de moltes maneres: rendir-se, deixar-se anar sense deixar-se portar, o senzillament ‘sentir’, simplement ‘sentir’.

I a partir d’aquí, comença un camí nou, perquè en aquest escoltar podrem percebre veus i sons d’instruments que sempre han estat allí, però que no sentíem. Veus de persones que ja han fet aquest camí i que ens poden ajudar a ‘sentir millor’, veus que han quedat gravades en textos, en llibres que ens ajuden a percebre d’una forma més clara, deixar de costat el terrabastall exterior per poder escoltar la música que també ens envolta. Però per això haurem de començar a deixar de portar-nos per les tendències passades, per la necessitat de cridar. Per això haurem de començar a afinar la nostra veu, a aprendre la tècnica per poder, realment, cantar. Haurem d’anar a moltes audicions i concerts on es toqui la música que realment ens aporta pau, on les persones que tenen una percepció i sensibilitat especial ens permetin comprovar, una i altra volta que el canvi és possible, que deixar l’emocionalitat reactiva que ens porta al soroll desagradable no es només desitjable, és necessari en aquest món que ha desconnectat de la música. Però, què podem fer per poder integrar en el nostre quèfer diari aquesta música subtil que es difícil de distingir enmig del desori extern? Com podem percebre quelcom tant tènue d’entrada, tant delicat enmig del brogit? Doncs potser, només potser el primer pas és l’humilitat, potser es reconèixer el que hem après a ser: agressius, compulsius, volubles... potser primer es reconèixer que rere la nostra suposada façana de generositat, bona voluntat i bonhomia tots tenim un individualisme que ens aïlla i ens asseca, que ens fa perdre la sensibilitat. Només llavors podrem veure que allò que ens fa grans no són els sons de fora sinó els que sonen dins nostre quan realment escoltem, quan realment deixem l’individu i sentim el món. Només llavors podrem començar, no només a escoltar la música, potser podrem començar a tocar, a cantar, primer maldestrament, però poc a poc, cada cop més encertadament, la música que ens lliga a tot el que ens envolta i que ens fa vibrar amb la pau, la tranquil·litat i la joia. I potser, després de temps d’escoltar i mirar de tocar afinat, només potser, podrem percebre en el silenci allò que, algú va dir, ens pot portar a arribar a escoltar la música de les esferes...

Salutacions,

SZD

El Canvi Climàtic i la vida al planeta: més enllà de l'ecologia

(http://www.sci-news.com/astronomy/science-earth-like-exoplanets-universe-03361.html)

Benvolgudes lectores,

En aquest post us vull fer un resum d'un article de revisió que ha estat publicat recentment a la revista Science. L'article revisa l'enorme empremta que està tenint el Canvi Climàtic en la biosfera. En aquest bloc ja he comentat en d'altres ocasions que els temps que estem vivint estan marcats fortament per tres crisis: climàtica, ecològica i energètica. 

En aquest nou treball de recopilació que us comento, es documenta el que ja alguns fa temps que anem veient pel que es va publicant sobre el canvi climàtic i el seu impacte sobre els ecosistemes: que la crisi ecològica deixa de ser-ho per convertir-se en quelcom més genèric i profund: una crisi biològica. Fins a la data, han anat apareixent diferents treballs científics que alertaven dels canvis en els ecosistemes deguts a l'activitat humana. Un d'aquests, ja de l'any 2012, era també de revisió (compendi de treballs científics sobre la temàtica tractada) i parlava dels canvis abruptes en els ecosistemes degut a l'efecte de l'activitat humana. En aquest article es deia que sobre el 2045, de seguir la tendència actual, tots els ecosistemes de la terra experimentarien un canvi cap a un estat incert. Recordo, en aquest punt, que la nostra alimentació depèn, precisament, de saber com, quan in en quina quantitat podrem tenir collites per alimentar-nos i alimentar al bestiar.

Doncs bé, si les previsions a l'any 2012 alertaven sobre el problema en els ecosistemes, ara en aquest nou article, es diu que els impactes del canvi climàtic són ja evidents a nivell fins i tot genètic. Us en faig doncs un breu resum.

En el treball s'entén impacte com: canvis (positius o negatius des del punt de vista humà) d'un procés ecològic degut al canvi climàtic. A partir d'aquí es considera la rellevància d'aquest efecte en els ecosistemes i en els sistemes humans. És a dir, com afecta el canvi climàtic al menjar i d'altres recursos (pesqueries, agricultura, boscos i producció ramadera) i a la salud dels humans. Les evidencies apunten cap a un increment de la impredictibilitat (tal com ja es deia a l'estudi del 2012) però en aquest article es constata que la impredictibilitat vindrà accentuada per una reducció de la diversitat genètica en els cultius que, a més, tindran uns rendiments inconsistents amb el que s'ha vingut observant en el passat, un decreixement de la producció pesquera degut a la reducció de la mida del peix i una disminució de la producció de vegetals degut a menys períodes de fred a l'hivern que, en conjunt, posaran en escac la seguretat alimentaria global. A més, es preveuen canvis en la distribució de vectors de malalties, juntament amb l'aparició de nous patògens i plagues que posaran en perill seriós la salud dels humans a més de les de les collites, la producció de fusta i la producció ramadera.

Els principals impactes es poden dividir en:

-Impactes ecològics del canvi climàtic. 

1. Organismes. Diferents organismes estan canviant per adaptar-se a situacions de major amplitud tèrmica, o primaveres més càlides en zones temperades. S'avancen els períodes migratoris o es modifiquen mitjançant selecció per les condicions ambientals, i apareixen respostes genètiques per adaptar-se a les noves condicions climàtiques.
2. Població. En la majoria d'espècies les migracions i els processos vitals (embrionaris, floració, posta o hivernació) estan condicionats pels canvis estacionals i interestacionals. Els canvis en la temperatura i la concentració de CO2 han estès els períodes de creixement de moltes espècies de plantes. En el mar es veuen avançats els temps típics de les proliferacions algals (base de les xarxes tròfiques marines) deguts a canvis en la temperatura de l'aigua i la reducció de la capa de gel. L'acumulació de l'estrés degut a canvis en la temperatura afecta també a l'abundància d'individus, l'estructura d'edats i la proporció mascles-femelles. S'estima que un 80% de les espècies en ecosistemes marins, d'aigua dolça i terrestres tenen una resposta en abundància degut als efectes del canvi climàtic.   
3. Distribució d'espècies. S'ha constatat que la resposta més ràpida de les especies és un desplaçament en la seva distribució per trobar condicions dels hàbitats més òptimes. Les espècies aquàtiques han expandit el seu habitat en la part freda (latitud) a un ritme de 19 km per dècada, les marines 72 km per dècada i les terrestres 6 km per dècada. S'ha observat una tendència a l'expansió de les especies tropicals a entorns i hàbitats considerats abans com a temperats.   
4. Comunitats. Com a resposta a la redistribució d'espècies en resposta al canvi climàtic, les interaccions entre les especies s'han alterat i han emergit noves interaccions. Aquestes noves interaccions poden afectar, al seu torn als impactes abiòtics del canvi climàtic. A més les noves interaccions introdueixen noves relacions tròfiques que poden alterar o generar disrupcions en la xarxa tròfica, com la sobre-predació. En conjunt aquests canvis poden afectar de forma crítica en la productivitat dels ecosistemes. Per exemple s'estima que hi ha hagut una disminució del fitoplàncton marí des del 1899 (1% per any) que està relacionada amb l'increment de la temperatura de la superfície del mar.

-Impactes en els ecosistemes: canvis d'estat en els ecosistemes. 

Dels 94 processos ecològics estudiats en aquest treball, un 82% presenten evidencies de l'impacte del canvi climàtic (i això amb un canvi global de només 1ºC). Tal com s'ha vist els impactes van des de genètics i fisiològics fins a respostes en l'abundància i distribució de les poblacions. Així doncs si els ecosistemes continuen acumulant estrés, es poden donar canvis abruptes que donin lloc a estats totalment diferents de l'actual i altament impredictibles.

-Impactes en el benestar humà:

1. Amenaces a la producció. Com exemple, pel que fa les pesqueries, no hi ha un consens respecte quins son els costos o beneficis de la redistribució d'espècies ja que les tendències tenen molta variabilitat. Es constata que en zones Àrtiques la biomassa de les espècies comercials ha crescut degut al increment en la productivitat del plàncton per la reducció de la capa de gel, mentre que els canvis en productivitat als oceans del sud són menys clars. Tot i això, les anàlisis mostren que la tendència a llarg termini, degut a l'escalfament de l'oceà porta a la reducció de la mida corporal dels individus que al seu torn condueix a un decreixement de la productivitat d'un 23% en la massa total produïda de les espècies comercials.
2. Plagues i malalties. Un dels efectes més importants de l'escalfament global és en els boscos, degut a la propagació de plagues que provoquen un augment de la mortalitat dels arbres amb el conseqüent impacte en la producció de fusta i de la captura de CO2 atmosfèric. Les masses forestals afecten també a la qualitat de l'aigua i al volum d'aigua en les conques dels rius. Al mateix temps el canvi climàtic presenta impactes en les malalties transmeses per vectors biològics (per exemple insectes) ja que, al canviar els rangs dels hàbitats i la seva distribució es poden presentar malalties endèmiques d'unes àrees en d'altres que originalment no ho eren. Aquests canvis es constaten per exemple en les poblacions de mosquits estenent-se a àrees originàriament més fredes que els seus hàbitats naturals.
3. Pèrdua d'ecosistemes intactes i les seves funcions. Tots els canvis reportats impliquen que es posi en risc la funcionalitat dels ecosistemes i que, per tant, perdin la seva capacitat per ser embornals de CO2, de regular les condicions climàtiques locals i reduir altres riscos abiòtics com inundacions, sequeres o l'impacte de les marees en ecosistemes costaners.

Finalment, l'article fa propostes sobre el paper de la ciència i les accions que cal portar a terme en un món amb una temperatura mitjana més alta. Partint de la base que l'actual temperatura de la Terra ja ha incrementat 1ºC respecte a l'era preindustrial, els darrers acords de la COP21 de les Nacions Unides es basen en mantenir l'increment futur no més enllà dels 2ºC. Per tant, es tracta en primer lloc d'adaptar-nos a aquesta nova situació (1ºC) i de no empitjorar-la excessivament (2ºC).

Tenint en compte els canvis que ja que reporta l'article, calen polítiques decidides per fer front als problemes que es preveuen gravíssims. Així doncs, és necessari el compromís de tots els estats, lobbies, empreses i ciutadanes en aquest repte. En aquest sentit, l'article demana que es segueixi donant suport a la ciència bàsica per analitzar i entendre com els processos ecològics interactuen amb el canvi climàtic i per proveir mesures adaptatives basades en els ecosistemes que puguin afavorir les defenses naturals contra els perills climàtics. Juntament amb aquestes mesures cal reconèixer el paper dels ecosistemes intactes (sobre tot els que són més extensos) en ajudar a superar els reptes climàtics. Això és així perquè els ecosistemes intactes no només són un embornal de carboni i una font de biodiversitat (amb el conseqüent impacte en el flux genètic) si no que són també reguladors dels règims climàtics locals i poden ajudar a les poblacions humanes a adaptar-se millor al canvi climàtic. Així doncs les prioritats de les organitzacions internacionals no han d'anar només enfocades a la reducció d'emissions de GEH sinó que també aquests esforços cal que vagin acompanyats de la comprensió dels processos ecològics clau que formen la biosfera a més de emprendre accions decidides per conservar els hàbitats naturals on aquests processos operen.

Ja veiem doncs benvolgudes lectores, que se'ns ha girat feina, molta feina. Precisament per això cal començar ara a prendre iniciatives urgents individuals i col·lectives. Cal ser molt actives i informar-nos perquè el que hi ha en joc no és només el que ara passi sinó el futur de les generacions que vindran. Els nens que ara comencen el seu viatge per la vida seran els que patiran tots aquests canvis que ja comencem a veure. Encara som a temps de fer-hi alguna cosa. I hi podem fer molt, començant per demanar a empreses i polítics que posin a les seves agendes les actuacions urgents per afrontar aquesta situació. Cal deixar enrere la comòditat i la por paralitzant, ens hem de moure per evitar el pitjor. La finestra d'oportunitat encara és oberta, però no ho estarà molt de temps. Més enllà de les disputes fútils i el curt-terminisme estèril, després de tot, sempre roman una pregunta: com volem que les generacions futures ens recordin a nosaltres i a la nostra era?
Salutacions,
Jordi

El projecte de Llei de Canvi Climàtic de Catalunya: avantatges i aspectes a millorar

Benvolgudes lectores,
Tal com vaig dir en el post anterior, degut a la importància d'aquesta proposta legislativa i a la meva intervenció en ponència com a representant de l'Oil Crash Observatory (OCO) us faré un esbós de quines són, al meu entendre, les principals aportacions de la llei i, per altra banda, quins són els aspectes a millorar que, si es tenen en compte, es podrien incorporar en el text d'aprovació definitiu. Així doncs, primer explicaré quines són les aportacions i avantatges del redactat actual, tot seguit em centraré en quins són els aspectes principals a millorar i finalment acabaré amb unes conclusions breus fruit del que pot significar aquesta llei i, el que és més important, què ens indica sobre el nivell de conscienciació polític i social sobre temes mediambientals.

Introducció

En primer lloc saludar la proposta de llei, ja que és un pas endavant que ajudarà molt a la conscienciació sobre el greu problema que estem patint i que patirem nosaltres i les generacions futures. En aquest sentit m'agradaria emfatitzar que la gestió d'aquest problema (i el del risc de col·lapse) cal adreçar-lo des de moltes vessants, però una de les més importants és la política.

Actualment el discurs polític (i el periodisme i propaganda que se'n fa) a Catalunya es centra en dos eixos: el nacional i el social.

Però afegit a aquests eixos n'hi ha un tercer, l'eix ambiental.

Aquest tercer eix es negligeix constantment. Aquesta llei doncs és un intent d'emfatitzar-ne la importància i, per tant, d'incloure'l en la política actual. Cal tenir en compte que l'eix ambiental és el que controla els altres dos eixos: sense eix ambiental (sense un medi ambient habitable i favorable a la vida humana) no tenim ni nació ni societat, per tant, les polítiques tant socials com nacionals cal que es basin en afavorir un medi ambient (clima, ecosistemes i energia) no degradat. Sense política ambiental ambiciosa no hi pot haver ni política social ni nacional. Això es veu en la figura: a més degradació menys capacitat i recursos per als altres dos tipus de polítiques.

Avantatges/aspectes positius

-És un primer pas necessari i imprescindible. Curiosament aquesta llei que, per les seves implicacions, caldria que es proposes a nivell estatal, es proposa per part d'una autonomia, en un intent de marcar una direcció a seguir que és del tot necessària i urgent. El fet d'estar limitada al marc autonòmic doncs la limita en molts aspectes, perquè són els estats al cap i a la fi els que tenen major marge de maniobra per decidir polítiques de reducció d'emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle (GEH) i per actuar de manera més efectiva des d'una perspectiva inter-sectorial. Per altra banda una llei d'aquestes característiques cal ser aplaudida perquè deixa de costat d'una vegada les estratègies negacionistes del canvi climàtic d'origen antropogènic.

-S'alinea parcialment amb alguns dels objectius de les directives europees (SET-Plan, Energy Roadmap 2050) pel que fa a les reduccions d'emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle. Tal com vaig mencionar en el post anterior el projecte de llei proposa clarament l'objectiu de reducció d'emissions un 20% per l'any 2020, seguint les recomanacions que ja existeixen en els diferents plans d'actuació de governs anteriors (com el PECAC 2012-2020). També es comenten les expectatives de reducció al 2050 d'un 80% d'emissions. Cal comentar que l'any de referència pel càlcul, tot i dir que l'IPCC pren el 1990, és el 2005.

-Planteja la integració de les diferents àrees político-econòmiques en un esforç de transversalitat. En aquest sentit. L'esperit de la llei és que serveixi de paraigües per qualsevol iniciativa legislativa en àmbits que afectin directament o indirecta el medi ambient (emissions, pol·lució, política agrària i ramadera, etc.) i per tant és un aspecte positiu i certament ambiciós comparat amb altres legislacions en països industrialitzats.

-Estableix un intent de fiscalització en el marc competencial autonòmic i la necessitat d'exemplificació en l'actuació de l'administració pública catalana. En aquest sentit, ajustant-se al marc competencial actual, planteja només l'actuació sobre el que es coneix com emissions difuses, que és sobre la part que tenen competències les autonomies. Les emissions difuses representen sobre un 70% del total d'emissions de GEH a Catalunya (dades de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic) i fan referència a aquelles emissions de fonts mòbils o no puntuals.

Aspectes a millorar

-Tot i ser un primer pas, cal preveure modificacions més ambicioses segons els futurs tractats internacionals de l'ONU i la UE. En el text es comenta que es poden fer aquestes modificacions però el que cal que quedi clar és que aquestes modificacions seran més restrictives pel que fa a les emissions de GEH, en cap cas més permissives.

-No planteja ni es compromet amb els acords recents de la COP21, ni en les normes europees de reducció d'emissions per al 2030 i 2050. Això s'entén si pensem que la llei va estar redactada abans d'aquests acords de la COP21, per tant seria molt interessant poder-los incorporar.

-La llei, talment com els acords de la COP21 és voluntarista, però més indefinida que els acords internacionals. Cal delimitar clarament uns mínims compromisos en matèria energètica (suport legislatiu, fiscal o d'assessorament) per portar a terme una transició massiva a fonts renovables. A més caldria que, en ser una llei que depèn de només una administració, no fos voluntarista sinó que contingues també un règim de sancions, com qualsevol altre llei important que impliqui cert grau d'urgència social. Si es volen trencar inèrcies de degradació del medi i d'emissions, els incentius són importants però les sancions també, sobre tot en un sistema econòmic que tot ho tradueix a un valor monetari. Així, les sancions per grans empreses que podrien plantejar-se pagar per contaminar (si els surt a compte) caldria que es dimensionessin d'acord amb això, fent impossible aquesta perversió de la sanció, per tal de dissuadir-les.

-Tot i l'esforç de transversalitat cal delimitar objectius clars, sobretot en tres sectors clau: Energia (transició renovable), Agricultura, Ramaderia (foment de la producció ecològica i local) i Pesca (totalment absent en la llei, com si les flotes pesqueres catalanes no depenguessin totalment del dièsel) i transport (reducció del transport privat, racionalització i foment del transport públic).

-Seguint aquesta línia de poca definició hi ha un tímid intent de fiscalitat, excessivament restringida al marc competencial actual, amb un impost als vehicles de motor lleugers. L'aportació econòmica per fer polítiques de mitigació i adaptació prové només d'aquest impost i de l'aportació del comerç d'emissions de GEH, que recapta l'estat Espanyol. En aquest sentit, per exemple, el Fons Climàtic de què parla la llei, depèn en una part molt important de l'estat. Una possible proposta seria: adaptar i coordinar tributs propis del Govern per tenir en compte una fiscalitat climàtica per a una nova estratègia político-econòmica

Conclusions

Tenint aquests avantatges i inconvenients presents, una possible estratègia per una més gran concreció en els objectius a assolir i els mètodes per arribar-hi, es podria basar en tres grans pilars que escric tot seguit:

Suport a les actuacions i iniciatives existents en la reducció d'emissions de GEH i d'implantació d'energies renovables.

Incentivació de: la recerca, la conscienciació social dels reptes a assolir en el futur proper i l'impuls de noves iniciatives en la reducció d'emissions (socials i tecnològiques).

Responsabilització respecte a emissions i dany als ecosistemes. Això vol dir: Sancions + eliminació de subsidis indirectes (o ocults) a fonts d'energia no renovable.

Per acabar, tal com dèia al principi la llei és un primer pas que cal aplaudir, tot i així, aquest primer pas cal que apunti a un desenvolupament ràpid de polítiques urgents decidides (amb mesures més concretes d'incentius i penalitzacions/sancions) en un ambit inter-sectorial integrat. Cal veure amb perspectiva aquesta iniciativa, del redactat final de la llei que s'acabi aprovant acabarem veient fins a quin punt la societat catalana actual està conscienciada de la gravetat del canvi climàtic i, per tant, quina importància dóna la nostra classe política a la gestió d'un dels reptes més importants que té la nostra societat actualment. 

Salutacions,

SZD

Socio-economia d'emergència: el paper dels estats

Benvolgudes lectores,

Abans de fer un esbós de la futura economia post-carboni caldria, potser, veure què funciona i què no en el nostre model socio-econòmic i delimitar clarament quines contradiccions concretes té l'actual sistema, més enllà de la idea que tots compartim de que el que ens ha portat a l'aztucac actual és el creixement a ultrança. En aquest sentit les contradiccions més generals les vaig tractar el post anterior, fent una classificació grollera: pràctiques i lògiques. Les contradiccions lògiques ens porten a veure quins són els paradigmes culturals que més mal han fet als humans i més destrucció han creat en el planeta.

Com també deia en l'anterior post, la manera de trencar la contradicció lògica és invertint els termes que la componen. En aquest sentit, en la societat actual, el nostre sistema de creences es basa fortament en la identificació amb les estructures (divisories) emergents que els humans hem anat creant. Aquestes estructures es creen per les interaccions individuals, talment com un formiguer emergeix a partir de les interaccions de les formigues però el mapa del formiguer no existeix en cap de les formigues. Per aquest mateix procés de creació col·lectiva, els humans construïm les nostres estructures emergents: grups socials, associacions cíviques, culturals o esportives, empreses, conglomerats d'empreses, administracions locals (ajuntaments), regionals o estatals i, en el cim de la piràmide, entitats supra-estatals (organitzacions internacionals i grans empreses transnacionals). Doncs bé, d'una manera o altra, la inèrcia cultural ens porta a identificar-nos amb algunes d'aquestes estructures emergents (sóc seguidor d'un equip de futbol, m'agrada una opció política, pertanyo a un col·lectiu que s'identifica com a nació o m'identifico com habitant d'un estat determinat). És precisament en aquest joc d'identificacions que el nostre comportament es configura en gran part. Un problema bàsic d'aquestes identificacions és que compartimentaritza i esbiaixa la nostra visió del món, filtra la nostra percepció. I la filtra d'una manera perversa perquè ens fa perdre el sentit d'unitat, de formar part d'un tot amb els altres humans i els altres éssers vius que habitem el planeta. I aquest biaix es fa palès en la manera que tenim de gestionar i organitzar-nos políticament, socialment i econòmica. Ja des de l'antiga grècia la política és aquella disciplina o branca del coneixement que ens ajuda organitzar-nos i per tant, la política és la clau de volta i la corretja de transmissió de les identificacions col·lectives. La política és segons el DIEC: 'Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors'. En aquest sentit, l'estructura política que actua de mitjancera entre les estructures de petita escala (de desenes centenars o milers d'individus) a gran escala (desenes de milers o milions) és l'estat. Històricament, la política ha creat estructures (emergents) anomenades estats que, idealment, representen la població d'un territori, mitjançant un sistema administratiu lleugerament diferent en cada àrea geogràfica. Idealment, repeteixo, els estats actuals gestionen els interessos de la majoria de la població i, per tant, li proveeixen els serveis necessaris: sanitat, educació, seguretat en front de la violència i protecció per a les persones més desvalgudes. L'estat s'erigeix en el garant del benestar dels seus habitants, en eina de resolució de conflictes i en aplicador de la voluntat popular (poders executiu, legislatiu i judicial). Així doncs, l'estat és la realitat política última per al ciutadà i la màxima garantia d'equitat. Per extrapolació, s'espera que qualsevol estructura administrativa supra-estatal exerceixi i s'erigeixi com protectora dels ciutadans, els seus drets i les seves llibertats.

Però existeix un altre factor que es contraposa a aquesta realitat política última: l'economia extractiva i el seu paradigma de creixement il·limitat. Així estructures que haurien de complementar-se en benefici dels ciutadans, actuen en sentits oposats en molts casos. Actualment l'economia extractiva es contraposa al principi (teòricament) fundacional de l'estat occidental democràtic: la protecció i representació de les necessitats bàsiques i les llibertats dels ciutadans. Amb el pas del temps però aquesta tensió no resolta ha anat derivant cap al costat de l'economia extractiva (que de fet només 'veu' recursos il·limitats per tot arreu). Tots els estats actuals (i per tant, també les estructures supra-estatals) s'han convertit en agents executors dels interessos, no dels ciutadans, sinó de les grans empreses trans-nacionals que, al seu torn es basen en l'economia extractiva. En principi, els estats democràtics occidentals semblaven tenir uns mecanismes de 'control' de l'administració i de fiscalització del sistema polític, no només a través d'eleccions periòdiques i representants pròxims al ciutadà, sinó a través també del paper de la premsa com agent de denúncia. Com tots sabem, actualment els estats actuen cada com més com representants del poder econòmic globalitzat (grans interessos de corporacions internacionals). Des de corrupció per interessos econòmics ocults fins a les portes giratòries, els estats actuals es veuen deslegitimats, ja que el ciutadà es troba desemparat en front dels abusos de l'economia extractiva. Segons Tainter (a 'El col·lapse de les societats complexes'):

'Tot i tenir una estructura d'autoritat institucionalitzada, una base ideològica i el monopoli de la força, els governants dels estats comparteixen al menys una cosa amb els caps de les tribus de societats caçadores-recol·lectores: la necessitat de reforçar constantment la seva legitimitat.' És a dir, actualment els estats contemporanis estant perdent legitimitat entesa com (segons Tainter):

'la creença del poble i les elits que les normes són correctes i vàlides, que el món polític és tal com ha de ser...' i segueix: 'El suport que els membres (d'un estat) estiguin disposats a donar a un sistema polític és essencial per a la seva supervivència'. Així doncs, la situació actual global és l'inici de l'erosió de la legitimitat dels estats com estructures vàlides per gestionar i defensar els interessos dels seus ciutadans. Sabem com hem arribat aquí: per la creença de que l'economia extractiva actual és la pedra filosofal que, conjugada amb la màgia de la millora tecnològica, és capaç de resoldre tots els problemes.

El punt que cal entendre és que l'economia actual i passada (extractiva) no ha funcionat mai i per tant el seu contra-poder o administrador (l'estat) ha estat una eina pobra i maldestre que de cara als ciutadans s'ha projectat com eficient, però que l'únic que ha fet (i fa) és servir de crossa a un sistema econòmic inútil i cruel. Mentre el planeta presentava una situació que permetia tenir zones llunyanes que funcionessin com abocadors o com a mines de recursos (minerals, vegetals, animals o humans) els habitants dels estats 'desenvolupats' no ens preocupàvem de si el sistema funcionava o no, però quan els límits s'estan fent visibles ens qüestionem els gestors, però curiosament no el sistema socio-econòmic.

La recepta és simple en aquest punt, cal canviar tant l'economia com el gestor (l'estructura estatal): cal dissoldre els estats actuals. Per això cal anar a l'essència de com estan construïts, un altre cop segons Tainter:

'les societats complexes estan focalitzades en un centre, que no cal que sigui necessàriament geogràfic, però que és la font simbòlica de referència de la societat'. Ja veiem doncs que les estructures de gestió que hagi de tenir la socio-economia d'emergència no poden basar-se en els estats actuals i, per tant, cal que estiguin fortament descentralitzades. Aquesta descentralització cal que sigui a més, acompanyada d'una reducció de la complexitat administrativa i social, per tant, és necessària una administració més local amb vincles més febles i poder més reduït com més gran sigui l'àmbit geogràfic que gestiona l'estructura administrativa. Finalment, les grans estructures supra-estatals actuals em temo que en una economia d'emergència han de perdre gran part de les seves funcions coercitives i legislatives per convertir-se en òrgans assessors d'actuació a mitjà i llarg termini, no d'ingerència en política local i a curt termini. Però aquest esquema de com podria ser una economia post-carboni, ja és cosa del següent post.

Salutacions,

SZD