dimarts, 22 de gener del 2019

Hybris


(https://en.wikipedia.org/wiki/Nemesis#/media/File:Alfred_Rethel_002.jpg)

Benvolgudes lectores,
Aquest post és una auto-crítica que vol ser constructiva i extensiva a tot el moviment ‘peakoiler’. El que diré ve de l’experiència directa del meu dia a dia amb la comunitat científica que tracta la transició renovable, les reaccions del públic quan faig divulgació, la interacció amb amics i familiars i amb els alumnes de la universitat.

La majoria de gent que es conscient del problema de l’esgotament dels recursos entén i accepta que tenim devant un problema descomunal, les tres crisis, de les quals he parlat en aquest bloc, ens posen devant d’una situació d’emergència com no ha tingut mai la humanitat, aquest problema i la seva dimensió, complexitat i implicacions fa que la majoria de gent honesta reconegui que el canvi climàtic, la crisi energètica i el col·lapse de la biosfera tal com la coneixem fan que hàgim de canviar el paradigma actualCal acceptar això com un malalt cal que accepti la seva malaltia per poder guarir-se. Cal acceptar que les receptes fàcils no tenen cabuda en una societat complexa com ho és l’actual i cal acceptar que les implicacions de la no acceptació d’aquesta situació comportaran a mitjà i llarg termini més patiment que si ho acceptem. Però realment ho acceptem o, en lloc d’acceptar, estem negociant?

La reacció ‘peakoiler’. Fa temps vaig fer una taxonomia del ‘peakoiler’ que ens il·lustra en un to divertit, quines són les diferents posicions que prenem devant d’aquest problema sense solució. Però cap d’elles planteja una acció concreta més enllà de mesures individuals i actituds personals: consumir menys i de proximitat, intentar reduir el transport, reciclar, votar opcions (gairebé inexistents) que promogin canvis polítics i socials a nivell més profund, etc. En particular, a nivell local també hi ha inciatives molt lloables com els pobles en transició o la permacultura, de les quals ja n’hem parlat en aquest bloc. Tantmateix, aquestes opcions locals són difícilment escalables. D’altra banda, aquestes ‘opcions’, ens treuen de la inèrcia a la que ens porta el dia a dia? O només ens tranquil·litzen superficialment? Perquè, en realitat, som conscients de que no podem canviar el rumb d’aquest vaixell, com tampoc es va poder canviar el rumb del Titànic?
Formularé la qüestió d’una altra manera, seguint la idea que introdueix l’Antonio Turiel en el seu bloc aquí i aquí. Suposem que tenim una entrevista amb un polític important, que realment té el poder de prendre decisions que seran implementades. Què li diríem? Quines mesures concretes li proposaríem per fer front a la situació i que, a més, fossin possibles sense que es jugui la seva posició? Realment serviria de res? Ja veiem que estem en un atzucac. El problema bàsic que tenim és que sabem el punt de partida B (la situació actual de BAU) i el punt d’arribada R (una hipotètica societat resilient i amb menys requeriments materials i energètics) però no hi ha una proposta estandard, clara i consensuada en les vessants tècniques, socials, econòmiques, filosòfiques (ètiques i conceptuals) que ens permeti delimitar un camí clar del punt B (BAU) al punt R (Resiliència). Fins fa poc pensava, com molts dels meus companys, que calia un canvi cultural, per tal d’evitar les tendències que apunten alguns articles recents (per exemple, sobre feixisme o sobre els cicles històrics i decadència d’occident). Pensava que calia arribar a una societat formada per uns individus que basin la seva cosmovisió en un esquema conceptual diferent i, sobre aquesta cosmovisió (conceptual-filosòfica-ètica) construir una cultura diferent a l’actual, en la línia del que ofereix l’ecosocialisme o l’ecofeminisme. I en aquest sentit tenim doncs diagnosis més profundes, sobre tot de les errades de la visió actual, i una d’elles és reconèixer, honestament, fins a quin punt n’estem d'impregnats d’aquesta visió sistèmica extractivista-materialista.  De treballs que van en aquesta línia tenim els de Saral Sakar i, a nivell estatal els de'n Jorge Riechmann  amb el seu ecosocialisme descalç o  l'ecofeminisme de Maria MiesVandana Shiva o Yayo Herrero, entre d'altres. Però, des del profund respecte i admiració que m'inspiren aquestes visions i treballs, penso que cal anar un pas més enllà, ja que la visió actual (capitalista-materialista) i, tristament, les seves alternatives (ecosociolisme i ecofeminisme) no han aconseguit canviar estructuralment la situació respecte a les etapes anteriors de la història, on el pensament màgico-religiós dominava. L’actual religió materialista, en les seves dues vessants (capitalisme i marxisme) no émés que l’evolució del punt de vista religiós dels segles anteriors, actualitzats als segles XX i XXI. Així doncs, de manera genèrica, podríem dir que aquesta visió religiosa materialista i individualista actual fa pensar (erròniament) que la Natura es competitiva i que la civilització i cultura actual és, no només lícita, sinó desitjable per l’interès general, perquè està d’acord amb l’entorn natural. Això és en la base dels nostres patrons de comportament individual i, per interacció d’individus, dels col·lectius.

Actualment crec, cada cop més, que estava equivocat. Pensava que es podia construir una nova visió basant-nos en més coneixement, en fonamentar-nos en la realitat biofísica i aplicar, racionalment, les conseqüències del que sabem que funciona (a petita escala). Però estava equivocat. I penso que l’equivocació, en part, ve de creure que només profunditzant en l’analisi dels problemes (en tots els àmbits del coneixement) es pot contribuir a gestionar millor el col·lapse, a navegar la transició. Al cap i a la fi, aquesta creença en la potència de l’anàlisi racional és un tipus de prepotència social, i de la cultura occidental en particular. Aquesta hybris, alimentada per la ciència i la tecnologia és en l’arrel dels populismes i, al capdavall, dels cicles de civilització. Fem anàlisis acurades d’una part del problema, però donant-ne per vàlida sense discussió una altra de fonamental: l’assumpció implicita de la nostra capacitat (com a civilització) d’anar més enllà de l’atzucac en el que ens hem posat. El feixisme, i el populisme, no han vingut per a quedar-se (que també) sinó que sempre han estat aquí, en forma d'aquesta prepotència, només cal analitzar com el sistema actual ha utilitzat la desigualtat i la injustícia sempre per a creixer i mantenir-se. I això es fa palès quan els que critiquem aquest sistema, som incapaços de proposar una transició suau, no traumàtica, des del punt B al R. Més enllà d’aquesta transició, intentem veure el període actual com un dels nobrosos cicles de la història, tal com es suggereix en l'espiral de la energia o en els treballs de Spengler, però aquests ‘cicles’ ho són en un context de desigualtat permanent, d’injustícia, des de fa segles.

Penso que hem estat i som, massa prepotents, emborratxats pel record i la sensació de poder que dóna la tecnologia i els ‘assoliments’ passats, pensem (en major o menor mesura) que serem capaços de redreçar la situació actual, en la seva versió més tecno-optimista (sigui fòssil o renovable) o, al menys, de preservar-ne si més no el millor, alguns trets que ens ajudin en un futur que es planteja,  cada cop, més negre. En aquesta embriaguesa social, no podem reconèixer que no hem estat ni som capaços de proporcionar condicions dignes ni tant sols a tots els humans (no parlem dels animals i de la Natura en el seu conjunt) precisament en el període de la humanitat on hem tingut més recursos al nostre abast. Cal que reconeixem clarament el fracàs que estem tenint a tots els nivells.

Tal com he dit, i hi inisteixo, aquesta no-acceptació ve de l’orgull de la nostra civilització que, veient-se com igualitària, fraternal i amb llibertat individual, en realitat és violenta, corrupta i injusta. Degut a això, no reconeixem el fat al qual ens enfrontem, i, tal com succeeix als mites clàssics, en el zènit de la nostra civilització, embriagats d’hybris, s’abraona sobre nosaltres la nostra pròpia nèmesi.


Però devant de la situació actual, què cal fer? Hi ha alguna actitud que no ens porti a la depressió i/o al nihilisme? Des del meu punt de vista, el primer que cal és obrir la perspectiva més enllà d’una actitud pessimista. Com habitants acomodats en una societat insensible i malaltissa, amb tendències psicopàtiques, cal que pensem que, degut a aquest col·lapse, el malson s’està acabant. La civilització que ha deslegitimat els valors humans i ens ha alienat com éssers vius pensant-nos com entitats artificials sense cap sentit més que el plaer immediat, que ha entronitzat la mentida (post-veritat en diuen), la violència, el robatori i el patiment de tot tipus i arreu (al tercer i al primer món) és a punt d’acabar. Aquest malson és a les acaballes i, com a la majoria dels malsons, el despertar ve de la auto-consciència que el que estem vivint no és la realitat o, si ho voleu veure des d’un altre punt de vista, que la història que ens han explicat era falsa, hem viscut en una il·lusió, en una pel·lícula de Hollywood. Tot això ara s’està esfondrant i apareixerà un paisatge diferent, una nova narrativa, una sortida al final d’aquest recorregut. Allò que s’albira al final del tunel és diferent, anem a un món més clar, més humà i, sobretot, molt menys prepotent. Però, com encarar aquest final del malson? Això ja és tota una altra història que deixo per a un post posterior...
Salutacions,
SZD

7 comentaris:

marc ha dit...

al final sembla que la gent que treballem per un canvi de model per un colapse controlat som també la que volem un mon més just, potser la historia ens mostra que una cosa no serà sense l'altre.

salut

Quim N ha dit...

Hem d'entendre que els resultats de MEDEAS estan resultant encara més funestos que els de The Limits to Growth?

songzhongdi ha dit...

@Marc: certament, no hi pot haver una cosa sense l'altra. El problema bàsic és que, en certa manera, ens hem cregut el mètode maquiavèlic i hem pensat que amb uns mitjans (sistema) absurd i injust arribaríem a un estat final acceptable per a tothom. Això, que, des del meu parer, és a la base de la teoria d'A. Smith és una de les raons per les quals estem on estem ara. L'altra cosa és si podem tenir un col·lapse controlat, però bé això es una qüestió de com definim els conceptes...
@Quim: Sí, hi ha algunes publicacions pendents que ho posen de manifest, a més ho expliquem en un llenguatge divulgatiu en el documental del projecte que està a punt de sortir.

Xavier P. ha dit...

A l'espera de la segona part "com encarar aquest malson", no puc estar més d'acord amb el que aquí exposes. En el meu cas treballant a l'administració, ara que tot es canvi, menys de paradigma i dels elements essencials del sistema. Alguns exemples que penso que estan relacionats amb el que apuntes: Prepotència, confiança i nihilisme BAU per confiar en un futur de control perfecte i decisions "justes i harmonioses" a través dels algoritmes del "big data", "solucionisme social i tècnic" com a forma "d'optimisme" per resoldre problemes estructurals, així amb una mica de voluntat, governança liberal, "participació" i algun sensor, app, invenció ad hoc donarem resposta a tots els reptes (sembla una cursa) del canvi climàtic, la segregació social i territorial, el col·lapse energètic, la mobilitat i l'accés a l'habitatge. En el millor dels casos s'aconsegueix quelcom que a mínima escal no fa massa nosa però difícilment replicable. Per no parlar de la incorporació acrítica dels ODS: el diagnòstic ens indica com està tot (tres crisis més urgències del present de cada ciutat), però les solucions cal buscar-les dintre del nostre paradigma i sense alterar massa el sistema. Així que, ara parlarem de turisme sostenible, mobilitat sostenible, qualsevol cosa... sostenible; coses sostenibles que no ho són i que en alguns casos (injustícia, desigualtat, etc) mai voldríem que ho fossin. Però què n'hem de fer?, depressió, nihilisme... Crec que sobre aquests temes no li guanyem al sistema.

Rcarles ha dit...

Gràcies per l'article Jordi. Desde la Ciència de la Sostenibilidad en la seva fundación (Kates et. al 2001) es parteix ja d'una idea de ciència normativa i s'accepten els presupòsits de la Ciencia Postnormal que porten dècades treballant en Futzowicz i en Ravetz (aquí --> https://en.wikipedia.org/wiki/Post-normal_science).

En aquest sentit hem de, en primer lloc, reconceptualitzar la ciència i entrendre quina cosmovisió i al darrere. La metàfora del dimoni de Laplace, el somni de Leibniz de reduir totes les veritats de la raó un simple càlcul, el somni descartesia de subjugar el cos/emocions a la ment racional (a un concepte reduccionista de causa i efecte més viat, que és molt més simple fins i tot que el model clàssic Aristotèlic que reconeix quatre causes o que un model racional basat en la idea de "supervivència" o sostenibilitat més pragmàtic, i que accepte que la causalitat és multi-escala i multi-nivell i es retroalimenta (com per exemple ha treballat en Mario Giampietro --> https://www.researchgate.net/publication/228861695_Complexity_and_Scales_The_Challenge_for_Integrated_Assessment). Com diu en Mario en una conferència no es tracta de tenir un megamodel on prems un botó i tens la veritat. La idea de voler predir, de voler controlar és problemàtica... Crec que tampoc dona espai per la creativitat i una evolució orgànica. Al cap i a la fi, si vols ser capaç de predir tot... ¿No serà que tens por a que passa si no estàs sota control total? ¿No serà que la manera tecnocràtica de fer ciència, i que el neoliberalisme ha accentuat, que la URSS tenia també com a model, parteix d'uns supòsits psicoculturals molt profunds que cal analitzar?

En aquest sentit desde autonomiaybienvivir, jo he estat força crítica. Tant l'ecosocialisme com l'ecofeminisme segueixen partint d'aquestes arrels il·lustrades. El primer presenta la mateixa visió materialista que ens ha portat fins aquí i pretén fer coses similars amb menys. On queda una cosmovisió que per exemple sacralitza la vida o l'univers? No seria aquesta part d'una filosofia ecopragmàtica que pogués guiar aquest canvi que necessitem? En aquest sentit la postmodernita ha obert el camí a donar a conéixer cosmovisions indígenes que ens poden ajudar a construir una nova cosmovisió globalista que no es carregui les identitats locals. Vaig fer un article parlant de com l'ecopsicologia ens pot ajudar a navegar a nivell individual i col·lectiu aquesta gran transició psicològica i cultural --> http://autonomiaybienvivir.blogspot.com/2019/01/las-raices-psicologicas-de-nuestro.html#comment-form

Jo tinc molta fe en el paper que la psicologia transpersonal amb les seves dinàmiques diferentes i especialment l'ús psicoterapeutic d'enteògens, tal i com han proposat antropòlegs como Josep Maria Fericgla o psicòlegs com Claudio Naranjo. Estic onvençut que no podrem construir res positiu desde la idea reduccionista de "ment racional il·lustrada" i que els processos d'evolució, creativitat humana, possibilitats futures no es limiten per tant únicamente a la visió tecnocràtica habitual.

En segon lloc i pel que fa ja més a la qüestió d'anàlisi més racional dels recursos hem de partir d'aquesta visió postnomal on s'admeten discusions amb axiomes en conflicte, amb valors en conflicte, que es un aspecte que molts pocs models admeten. Vaig explicar fa poc com el model MuSIASEM té ja aquest concepció no autoritària de la ciència integrada on es parteix de processos participatius amb visions equivalents legítimes que adement la complexitat epistemològica i que parteix de la Teoria de la Jerarquia de Allen i altres --> http://autonomiaybienvivir.blogspot.com/2019/03/el-modelo-musiasem-de-metabolismo.html?m=1

Salutacions cordials,

Roger

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Xavier, moltes gràcies pel teu comentari. Doncs sí, cal veure com trobar un camí enmig de la creixent rigidesa i persistència en patrons antics i maneres de fer que només ens porten a agreujar el desastre, això és particularment intens a l’administració que, per les seves característiques és poc flexible i amb moltes inèrcies. En el següent post intentaré analitzar amb més profunditat el problema i aportar alguna idea per tirar endavant.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@Roger, moltes gràcies pel comentari, els links i la informació. Conec els treballs de’n Mario i, de fet, tenim sinèriges i col·laboracions, degut, entre d’altres coses, a que liderem dos projectes molt paral·lels (MEDEAS i MAGIC), tant en visió com en objectius. Respecte a l’aproximació ecopsicològica que proposes em sembla molt interesssant, he llegit el teu post i coincideixo en la diagnosi que fas i també en les crítiques sobre algunes tendències polítiques actuals dins de l’ecologisme, he après punts i visions interessants del teu post. En termes generals coincideixo amb tu en que el camí no és només a fora sinó a dins i que no podrem suavitzar el col·lapse si no fem un treball intern abans, perquè des del meu punt de vista el sistema social-cultural en el que som, al cap i a la fi, és format per individus i a partir de les seves interaccions es formen les convencions socials, la cultura i les institucions que n’emergeixen. Aquest punt de vista el vaig intentar introduir en el post sobre les formigues, però com bé dius en el teu post, aquests conceptes (complexitat, incertesa, propietats emergents) estan lluny de ser assumits per certes intel·lectualitats i, molt menys per la ciutadania en general i les classes dirigents en particular. En el proper post penso anar una mica més enlla en la diagnosi dels problemes actuals i donar alguna idea sobre com afrontar-los. Moltes gràcies de nou pel teu comentari.