dimecres, 20 d’abril del 2011

Grècia: una realitat incòmoda

(Font: http://www.guardian.co.uk/world/2011/apr/17/greece-debt-default-bailout)

Doncs sí, el cas de Grècia ens l'hem de mirar amb detenció, ja que ens dóna un mapa del que passarà per aquí amb un cert retard. I, com sempre, tot i tenir un exemple de què és el que no hauriem de fer, llastimosament, això és el que segurament acabarà passant-nos a nosaltres. Curiosament, o no, ara Grècia és la gran oblidada dels mitjans de comunicació. En fi, sort tenim de que a la premsa internacional no es practica la censura (encoberta) que tenim per aquestes terres. Bé, doncs deia que Grècia, tot i el rescat de 110 mil milions d'euros no s'ha refet de la crisi (i això que, segons alguns mitjans, Alemanya i el nord d'Europa ja comencen a sortir de la crisi... la demagògia no té límits). Què passa a Grècia? Doncs que està completant la primera fase del col·lapse (el financer) i avançant ràpidament cap a la segona. Violència al carrer, corrupció i, producte d'aquesta, incapacitat de l'estat per mantenir l'ordre. A tot això se li suma la recepta de seguir amb la mateixa dinàmica: reestructuració del conjunt del deute públic grec. Quines conseqüències tindrà això? si hi ha aquesta reestructuració, que vol dir mesures més estrictes d''estalvi', implicarà més retallada en serveis, que alimentarà el malestar social (vagues, protestes, inseguretat i terrorisme) i l'atur. Si no es fa la restructuració doncs el deute grec passarà a ser 'requalificat' i, en l'espectativa de no ser retornat, ja no tindria sentit la mesura anterior (retallades) però això implicaria que l'estat col·lapsaria i aboca a una situació totalment desconeguda. Per tant segurament s'optarà per la primera opció, però això implicarà que es tanquin els hospitals per falta de medicaments i de material i les administracions no tindran diners per pagar als empleats (comptem amb empleats de les administracions els serveis d'ordre, de justícia i la sanitat).
Que podem fer ara i aquí? Aplicar tres punts bàsics en situacions crítiques: 1) Només fer despeses que estem segurs que poguem pagar (ser més eficients amb el que tenim), conseqüència d'això 2) Realitzar les operacions de compra-venda sense financiació, al comptat o per transferència directa i 3) Començar a dipositar la confiança en les persones que ens envolten i que coneixem directament (amics, familiars) i no en persones llunyanes que ofereixen solucions a gran escala i en abstracte (polítics, banquers, grans gestors i directius). Aquestes tres indicacions es podrien resumir en una, reduir l'escala: tant en el temps (no viure de credit en cap sentit) i en l'espai (confiar en qui tenim a prop i que ens pot realment ajudar en cas de necessitat: 'més val un veí a la porta que un parent a Mallorca', es diu a la meva terra).
Salutacions,
SZD

divendres, 15 d’abril del 2011

Responsabilitat i sostenibilitat

                                              (Font: http://www.theoildrum.com/node/6988)
               
La història serà un bon mestre en els temps a venir. No la història oficial i concreta dels grans fets i les grans gestes, més aviat la història de petita escala, la història social. No estic dient res que no sigui evident, en les xerrades d'Oil Crash sovint sorgeix la idea d'una involució de la societat i, sembla que aquesta involució sempre ha de ser negativa, fosca, i comportar patiment. Això cal analitzar-ho amb una mica de detall. Proposo als lectors que pensin com es viu en una gran ciutat catalana, el més evident és l'estil de vida de Barcelona: ràpid, estressant fins a fer-se feixuc i a voltes agressiu, però la major part del temps irreflexiu. Només ens n'adonem de l'estil de vida que portem, devant d'una crisi personal o amb dificultats al voltant, socials. Hem creat una vida artificial apartada del ritme natural dels ecosistemes creient-nos, ignorants com som, reis absoluts i mandataris irreflexius, que farem el que ens donarà la gana sense cap mena de conseqüència (d'això se'n diu irresponsabilitat). Doncs bé això no és així, aquesta conducta infantil a nivell social ens ha portat on som. No vull dir ara que ens culpabilitzem i bloquegem. Dic, senzillament que tot el món i, particularment, TOTS en aquesta societat occidental, ens hem aprofitat de l'espoli sistemàtic i brutal que hem fet i estem fent sobre la natura: sobre els ecosistemes en general i sobre els recursos materials i minerals en particular. Quan critiquem els polítics per la seva mala gestió i la corrupció que els impregna fins el moll de l'os, caldria fer-nos a nosaltres mateixos un parell (català, no mallorquí) de preguntes. Primer, fins a quin punt, nosaltres mateixos no tolerem un cert grau de corrupció i negligència (o de vegades en som partícips) i com això, quan anem pujant en l'escala de poder es va amplificant (qui estigui lliure de responsabilitat que tiri la primera pedra) què fariem nosaltres en el seu lloc?. Crec que les respostes emocionals es suavitzen si tenim una mica d'empatia. I segon, demanem el cap dels nostres representants polítics i els blasmem, però un cop tinguem el seu cap, què en farem? solucionarà això la situació actual? molt em temo que la resposta és clarament que no.
Arribats fins aquí ara ve la pregunta clau que caldria que ens fessim quan veiem el futur tant negre, quan veiem aquesta involució: aquest ritme frenètic, aquest consumisme desesperat, aquesta agressivitat ens ha fet més feliços? ens ha portat a estar més en equilibri internament (psicològicament) i externament (socialment)? Ho dic perquè caldria que reflexionessim si, quan ens enfadem perquè ens retallen aquest 'estat del benestar' tant de moda en els darrers anys i reaccionem amb agressivitat i cercant bocs expiatoris no caldria que ens plantegessim clarament què vol dir aquest estat del benestar? què és important en aquest estat del benestar? Cal que ens plantegem fins a quin punt aquesta agressivitat que ens surt de dins de manera inconscient no és també un subproducte del consumisme, com l'agressivitat dels ionquis quan es veuen privats de la substància de la qual depenen, però que al mateix temps els esclavitza. Les respostes emocionals davant d'una situació de crisi, sigui la que sigui, no solen conduir a actituts encertades i, sobretot en el món actual, irreflexiu i violent intrínsecament, poden portar a un desastre col·lectiu.
En aquesta societat consumista que hem creat entre tots cal actuar amb fermesa sí, però sense actituts emocionals agressives. Cal valorar les diferents situacions i perspectives i no intentar defensar els interessos propis o del col·lectiu amb el qual ens identifiquem inflexiblement.
Imaginem un món com el de fa dos segles, un món on haurem de subsistir amb menys recursos materials, institucionals, tècnics i energètics, un món on les distàncies tornaran a ser enormes i on les relacions personals i socials seran diferents. Un món, però, que pot endur-se una herència d'aquest període històric, aquesta herència pot ser un tresor que pot dibuixar una perspectiva diferent pel futur. Aquest tresor pot ser tot el coneixement que hem anat adquirint durant una època que, degut a l'abundància energètica, haurà estat única pel que fa a l'arribar a extrems paranòics. El saber humà ha assolit el zenit, però també hem arribat al zenit de  l'estupidesa i la falta de coherència pràctica amb aquest saber i conèixement adquirit: el Peak Everything que comenta en Richard Heinberg.
Salutacions,
SZD

Reinventant el col·lapse



Benvolguts lectors,
Avui toca un (breu) comentari sobre el llibre de'n Dimitry Orlov, tal com vaig prometre. Bé, d'entrada he de dir que el llibre tracta molts aspectes diferents i temes diversos, per tant crec que val la pena parlar-ne no només en aquest post si no en algun més. Com  introducció general diré que el llibre es centra en dos estats: els EUA i l'antiga URSS, i compara el col·lapse de la Unió Soviètica amb el que pot passar degut a l'Oil crash als USA. El missatge del llibre no pot ser més desesperançador per la societat americana. Bàsicament diu que els USA ho tenen molt més cru per poder fer front a l'Oil Crash sense grans daltabaixos. L'Orlov basa, al meu entendre, aquesta idea en el fet de que (al igual que d'altres autors) una condició necessària per a una transició poc traumàtica cap al nou estat amb menys disponibilitat d'energia requereix cohesió social. És a dir, una necessitat (que no una garantia) d'adaptació és que existeixi abans del col·lapse un teixit social prou fort i uniforme com perquè quan la base de l'estat deixi de mantenir les estructures i infraestructures necessàries, els ciutadans segueixin mantenint-les perquè tot funcioni amb la major normalitat possible. Partint d'aquest idea, l'Orlov comença a desgranar les diferències entre la situació Soviètica abans del col·lapse i la societat americana actual. De les moltes que menciona em centraré en tres que, al meu entendre són d'especial interès: l'habitatge, el transport i l'accés al menjar.
L'habitatge. L'accés a un habitatge per a la majoria de la societat és una garantia d'estabilitat i equilibri social. En el cas de la URSS, durant la crisi, l'habitatge va quedar garantit per dos factors: la concentració de dues o tres generacions en la mateixa llar i el fet de que, en general l'habitatge no era propietat individual si no de l'estat, al col·lapsar l'estat, la gent senzillament va quedar-se vivint en els seus domicilis habituals. Per tant, aquest no va ser un problema greu pel gruix de la societat, però si que pot arribar a ser un problema greu per una societat on: no hi ha un accés barat a l'habitatge (ni tant sols de lloguer) i, a més, tendeix a la dispersió (tant espacial com generacional: als USA els fills s'independitzen aviat).
Pel que fa al transport, comenta que a la URSS, degut que aquest depenia de l'estat i d'alguna manera estava col·lectivitzat, durant el col·lapse polític aquesta infraestructura, com la majoria, va seguir funcionant, tot i que amb unes condicions precàries. Als USA, el transport col·lectiu està privatitzat allà on n'hi ha a una escala acceptable (em refereixo al corredor ferroviari de la Costa Est) la resta, tot transport privat i per carretera. És el model desenvolupat a costa d'energia fòssil barata. La predicció no pot ser més clara i crec que no cal fer molts comentaris del que implicarà un encariment del petroli incontrolat per la societat dels EUA on el model social té el cotxe (fora dels grans nuclis urbans) com apeça clau per fer qualsevol cosa.
Finalment, el menjar, en època de carència aguda la societat russa disposava en general de les àrees rurals. Molts ciutadans de Moscou que, per exemple tenien 'segones residències' (daxes) al camp, les van utilitzar per abastir-se parcialment en aquest periodes de dificultat. El cas dels USA, amb una agricultura industrial, no sostenible, totalment deslocalitzada es troba a l'altre extrem i, per tant aboca ja només amb un lleu increment dels preus del petroli a l'amenaça de desproveïment dels grans centres comercials (els famosos mall que aquí a Catalunya hem començat a copiar des de fa unes dècades).
  Una reflexió final, per veure la utilitat d'aquest llibre en el nostre país estaria bé veure quins trets americans o 'russos' tenim tenim socio-econòmicament, així podriem escatir quins sectors econòmics del nostre país són més susceptibles de col·lapsar o tenen més risc i quins en tenen menys. Però ja avanço alguna cosa, Catalunya és precisament deficitària en infraestructures més resilients dimensionades pel volum de la seva població i això és una conseqüència directa de la gestió política i administrativa de les darreres dècades. Ep! que no se'm malinterpreti aquesta mala gestió va repartida a tots els nivells: estatal, autonòmic i municipal.
Salutacions,
SZD