divendres, 24 de juny del 2011

Mags verds enfront de ciutats en transició



 Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca parlar d'un aspecte més tocant a resiliència que no pas a Oil Crash pròpiament, i parlarem de dues maneres de preparar-se i de fer front a  l'Oil Crash. Un dels moviments que més s'ha extès i que, per tant, és més conegut és el de ciutats en transició (transition towns en anglès), aquest moviment,  fundat per en Rob Hopkins a Anglaterra, ha anat extenent-se i, en certa manera, el seu èxit es deu a que ha sabut combinar elements ja pre-existents anteriorment, com punts de vista ecologistes i de defensa del medi ambient, la permacultura i de potenciació del localisme i la resiliència a nivell col·lectiu i el decreixement en general (tot i que estrictament no són el mateix que el moviment de decreixement, al menys pel que fa a casa nostra). Els transition towns volen ser doncs, una solució local, creant comunitats o ciutats mitjanes al màxim resilient posssible per fer front als reptes del segle XXI, no només pel que fa al Peak Oil, si no també pel que fa a la petjada ecològica, reducció de les emissions contaminants, etc., per tant les iniciatives que proposen estan pensades en construir una comunitat auto-sostinguda començant des d'ara mateix. Els avantatges del moviment de transició són evidents, molt engrescadors i es presenten com una possible estratègia paliativa als efectes de la crisi energètica tant és així que, aquest moviment al Regne Unit té projectes finanaçats per l'administració, per anar adaptant algunes ciutats en la direcció del decreixement, però clar, en aquella illa van molt més avançats que per aquestes terres en aquest tipus d'iniciatives i en moltes altres. Els inconvenients més clars són doncs que, al menys la idea original, parteix del fet d'organitzar la ciutat o el poble partint des d'una xarxa creada amb un estat inicial suficientment energètic per un costat, per l'altre que, des del meu punt de vista, tenen un horitzó temporal de llarg abast (per falta de mitjans i per no crear alarmismes el pla sembla ser adaptar-se amb mitjans actuals i amb una realitat social com l'actual) de forma progressiva perquè tota una població es vagi integrant a la resiliència de forma no traumàtica. Finalment, i seguint en aquesta línia, no es preveu, al menys per la informació que donen de manera general, plans de contingència per un col·lapse. I precisament, és aquí on per a mi l'estratègia proposada per en John Michael Greer, els Mags Verds (Green Wizards en anglès), omple el 'buit' que d'alguna manera no acaben d'omplir les ciutats en transició. Els mags verds són un complement a les ciutats en transició des de la suposició que si és produeix un col·lapse i no estem en una ciutat o poble que hagi fet la transició cap a una societat més resilient, podem trobar o actuar com a Mags Verds, és a dir, aquells que, per la seva formació i predisposció a adaptar-se abans de que es produeixi el col·lapse poden ajudar a anar en aquesta direcció a qui vulgui, és a dir, en paraules del propi Greer: 'individus que estan disposats a assumir la responsabilitat d'aprendre, practicar i dominar a fons una sèrie d'habilitats poc populars però molt valuoses  i compartir-les amb els seus veïns quan arribi el dia en que els seus veïns estiguin disposats a aprendre'. Tot i així, l'aparició del movient dels Mags Verds no ha estat absenta de polèmica pel que fa a un cert recel per part de Rob Hopkins i els representants de Ciutats en Transició, aquí en podeu trobar un post que en parla. Bé, ja veieu que d'opcions per preparar-nos pel col·lapse que cada vegada tenim més a prop, no ens en falten.
Salutacions,
SZD 

dimecres, 8 de juny del 2011

Les tribulacions d'un 'peakoiler'...



Benvolguts/des lectors/es,
Ja fa un cert temps que pensava fer un post d'aquest tipus, però la falta de temps m'ho ha fet anar endarrerint. Els comentaris de dos lectors han fet que finalment m'hi posi. Bé, he de dir que aquest post està molt relacionat amb un de recent i, per tant, en serà una expansió tenint en compte també un article de la Sharon Asty.
Què fer quan els que tenim tant clar això de l'Oil Crash, rebem la incomprensió dels éssers estimats més propers, per exemple la nostra parella?. Conec casos des de refús directe a fer cap menció al tema fins a descredit i menyspreu total del que s'intenta explicar, passant per l'intent d'obviar-ho o la ironia. Com enfrontar això?
  1. Quan ens trobem amb actituts de refús total cal pensar, en primer lloc que, potser el problema el tenim nosaltres. Se per experiència que el tema, un cop percebuda la seva importància i, sobretot al principi, és obsessiu: ho veiem tant clar que no entenem com és que els altres i, més que ningú, la nostra parella no ho enten ni li dóna la importància que li donem nosaltres. Bé, això pot desembocar en anar parlant recursivament del Peak Oil o l'Oil Crash i donar una sensació d'alarma que acaba creant una sensació contraproduent. Què fer en aquest sentit? En primer lloc calma, sobretot si tenim un refús directe de la parella, en aquest cas cal que utilitzem mètodes 'indirectes'. Que quedi clar que més que intentar 'manipular' a ningú el que cal és que girem en positiu la situació. Si hi ha refús, aprofitem-ho per veure el problema no com un problema si no com una oportunitat (se que això sona molt tòpic però funciona). 
  2.  Motivació: si en lloc de buscar la resiliència per ser uns 'supervivents' la busquem senzillament perquè farà que la nostra vida millori en molts aspectes, doncs aquesta és la millor raó. Per tant, cal buscar una motivació per la nostra parella: el que ens agradi a tots dos funcionarà i si a sobre li agrada més a la nostra parella doncs encarà millor. Per exemple: comprar la fruita i la verdura en la cistella ecològica pot ser una manera de prendre contacte amb cooperatives ecològiques i coneixer les seves activitats. Fer plans de futur per anar a viure a un entorn rural per estar més en contacte amb la natura ja és, bàsicament, una excel·lent raó per plantejar-s'ho a més que pot ser interessant per guanyar resiliència... això ens porta al punt següent.
  3. Cal divertir-se i gaudir de la transició, si no, no val la pena. Cal que aprofitem la informació que tenim per valorar el que ara encara podem fer i viure-ho més intensament. Per tant, cal canviar el xip i veure d'anar en la direcció que volem pasant-nos-ho el millor possible. Sé que és molt fàcil dir-ho i extremadament difícil fer-ho, per això penso que cal començar la transició i les activitats que fem amb objectius que motivin i il·lusionin tant al peakoiler com a la seva família. Proveu de pensar què li agradaria a la vostra parella que va en la direcció de la resiliència i que sempre deixeu de costat per falta de temps.
  4. Doneu-li temps, no tothom té el mateix ritme ni ha invertit les hores que tu has invertit en cercar informació a la xarxa, comprar o consultar llibres i analitzar la informació dels mitjans des de la perspectiva de la crisi energètica. Per tant, un cop més, devant d'una actitut de rebuig frontal el millor són les accions i fer aquestes accions d'entrada com a 'hobbie'. Això sí, dins aquesta comprensió cal cedir en certs aspectes i ser tolerant amb activitats que d'entrada sempre s'han fet i ara volem deixar de fer, la transició que volem que sigui suau per al món ha de començar-ho a ser també a les nostres vides.
  5. Pensar en que en aquesta història no hi ha 'bons i dolents', tots som víctimes d'un sistema que d'una manera o altra hem contribuït a mantenir. Per tant, el primer que hem de fer és no buscar culpables (ni que sigui en el fons del pensament) i menys en el nostre entorn inmediat. La falta de comprensió quan es dóna, és mútua, com he dit abans; i una actitut de manteniment de la nostra posició per 'guanyar' una discussió de vegades pot ser contraproduent perque 'guanyar una batalla ens pot fer perdre la guerra', ja m'enteneu. Per tant, el primer és reconèixer allò que ja estem fent o que la nostra parella ja fa per ser més resilient, ecològic o menys consumista, després cal pensar com millorar i anar avançant en nous objectius. En aquest sentit, cal que ens plantegem petites fites, coses fàcils d'aconseguir, per anar veient a curt termini que anem avançant i no caure en el desànim.
  6. Finalment veure de contactar i relacionar-nos amb gent sensible en aquests temes, en els barris o les ciutats petites de tota Catalunya hi ha cooperatives ecològiques o moviments ciutadans que van en aquesta direcció. La col·laboració o el contacte amb aquests grups sensibilitzats farà que no ens sentim sols i que, a més, la nostra parella no ens vegi com una anomalia. No ho som, en realitat hi ha molta gent que esta treballant en direccions semblants a les que nosaltres volem prendre, per tant, endavant.
Finalment emfatitzar que, sobretot, ens hem de treure de sobre tot el ràpidament que poguem la fase depressiva del procés de conscienciació sobre l'Oil Crash. Com? pensant en el món que volem per les generacions que vindran. Només podem donar-los un món millor si el pensem en positiu. Això no vol dir que no acceptem o fugim de la dura realitat, no. El que vull dir és que la nostra actitut i optimisme ens ha de fer arrossegar als que estimem, amb calma, amb flexibilitat però amb fermesa i lluitar amb astúcia pel futur que volem per ells.
Salutacions,
SZD