Benvolgudes lectores,
Aquest post vol reflexionar sobre una qüestió central en la temàtica que ocupa el bloc des de fa anys: la divulgació i, per tant, la comunicació a tota la ciutadania, dels greus problemes socio-ambientals i de recursos que venim arrossegant des de fa dècades i que no fan res més que agreujar-se amb el temps. El problema, tot i que pot semblar de solució ràpida i senzilla, no ho és. Es podria pensar que només cal explicar el que passa de manera directa a tothom per tal que la societat reaccioni i que, si no es fa, és perquè realment el problema no és tant important. Per posar un exemple molt gràfic de la complexitat de transmetre una emergència com l’ambiental i de recursos a la societat i de com aquesta pot arribar a reaccionar, tenim la tragi-comèdia ‘No miris amunt’ (Don’t look up). Per qui no l’hagi vist, la recomano, perquè posa de manifest com una societat narcotitzada pot arribar a desapareixer, senzillament, per pura estupidesa social. Ja he apuntat diverses vegades que la nostra societat (occidental-globalitzada) està malalta i que, en conseqüència, no en podem esperar la reacció col·lectiva que tindria una societat sana. Les malalties socials no són la meva especialitat i, per tant, no entraré en aquest terreny. Deixeu-me doncs, benvolgudes lectores, suposar un cas hipotètic d’una societat que no viu estressada i que no és addicta al consum i a la distracció banal i què, en la seva majoria, no és prepotent i no menysprea tot allò que no coneix, en particular, la vàlua del coneixement i la cultura. Deixant de banda tot això, em centraré només en la part de la dificultat de transmetre el missatge sobre les tres crisis i perquè hi ha censura i auto-censura d’aquesta informació, i propaganda, precisament, insistint en la direcció que ens porta al desastre col·lectiu.
Si em permeteu, agafaré d’entrada com a referència l’estrategia informativa que es va donar (o seguir) durant la Covid-19. Simplificant molt (i ja em perdonaran les lectores que siguin especialistes en comunicació/periodisme) podem assumir dues fases que anomenaré: 1) economia primer, salut després i 2) salut primer, economia després. Estic prenent aquestes dues fases a nivell global. La primera és la que està operativa constantment, és el ‘modus operandi’ normal de la nostra societat. De fet el mode normal de funcionament és més curt: economia primer i també després. Només en comptades ocasions passem a una fase o mode de funcionament diferent, com va succeir amb la Covid-19. En aquella ocasió vam deixar de posar l’economia en primer lloc per posar-hi la salut. Però alerta! Això només va passar quan es va veure que el col·lapse social era tant evident que portaria conseqüències greus per l’economia a curt termini. Per tant, la lliçó que en vull extreure d’això és que, tot i les advertències de la ciència sobre la propagació d’epidèmies, no es va fer res fins que el problema es va fer tant gros que es van haver de prendre mesures extremes. Precisament, això és el que està passant amb el Canvi Climàtic, la crisi de la biosfera i de recursos: s’intenten posar pedaços cosmètics (Green Deal) perquè es vol creure (en contra de tota evidència cièntífica) que el problema és només parcial. El missatge de fons és: el sistema no és el problema perquè ens ha anat bé fins ara, per tant, si el problema són les emissions doncs posem renovable allà on hi ha fòssil i seguim com abans. No es vol reconèixer (per miopia intel·lectual o per cinisme psicopàtic) que el problema és el paradigma socio-cultural en el que ens movem i que, sense canviar aquest paradigma, qualsevol ‘solució’ parcial només allargarà l’agonia i agreujarà les coseqüències a mitjà i llarg termini.
A partir d’aquest context, podem analitzar més en detall el perquè del que hauria de ser un pilar fonamental de la democràcia a occident (el periodisme), no fa els deures i no informa de l’emergència actual, com no ho va fer abans de la pandèmia, mesos abans de que tot arribés al punt que va arribar. I amb això no només em refereixo al periodisme, em refereixo a tot l’aparell mediàtic i tots els canals d’informació que permeten que els humans ens comuniquem.
Podem explicar-ho des de dues perspectives, (1) la de la informació que es propaga (el tipus de missatge, la seva comunicació i com encaixa en el context socio-cultural existent) i (2) la de l’estructura del sistema que permet la propagació d’aquesta informació.
Pel primer aspecte cal tenir en compte que tant el context socio-cultural, com el tipus de missatge i la narrariva que implica no són pas favorables a que es pugui comunicar i escampar socialment de manera ràpida i que tingui influència en canvis estructurals. Veiem-ho: el missatge és ‘pessimista’ i fa por perquè diu que anirem a ‘pitjor’: menys accés a energia i recursos, més event climàtics extrems, més problemes de seguretat alimentària global, més contaminació i, per tant, com un dels impactes més preocupants, menys salut i, sobre tot, final del sistema com el coneixem. I això és un problema quan ens hem estat convencent des de fa dècades que tot anava i aniria a millor. Així, devant d’una situació, d’un missatge d’aquest tipus, la reacció és: hi ha solució immediata per poder continuar com sempre? Si la resposta és no, llavors: panic! I evitem el tema, fugim, focalitzant-nos en d’altres assumptes. Per altra banda, el context socio-cultural d’hedonisme, distracció i comoditat com a ideals de triomf social no estimula que hi haig individus que triïn endinsar-se en la complexitat d’un tema que té multiples factors a considerar i no presenta una solució simple a curt termini. Finalment, la narrativa, el relat que cal bastir, no existeix o està molt poc desevolupada i això també és un punt feble que la inèrcia del sistema fa servir per ‘canviar-ho tot, per a que no canviï res’. Els missatges que ens entaforen els mitjans de comunicació de masses, el que es coneix com notícies, no solen ser i no poden ser informació: són apreciacions en forma de missatges banals superficials i bipolaritzats que intenten ser un reflex llunyà de situacions o problemes complexos.
Per altra banda, tenim un problema més important per tal de que el missatge s’escampi, el problema estructural. A nivell de sistema complex, la propaganda (transmissió de la informació de dalt abaix) no permet la massificació de missatges que vagin en contra de la pròpia dinàmica del sistema. El sistema que tenim té propietats emergents que creen dinàmiques pròpies, llavors la informació i els missatges que es propaguen pel sistema i que tenen més impacte no poden ser missatges que vagin en contra d’aquesta dinàmica, és a dir, de la seva propia inèrcia. Per exemple, hi ha certa tendència en escampar missatges que busquin culpables de la situació que vivim o d'algun event pertorbador o negatiu (polítics, gent en general, algun col·lectiu que es queixi o que tingui demandes que ‘pertorben la convivència’, etc.) però mai el qüestionament del sistema o el seu funcionament. La informació que circula es basa en l’assumpció tàcita i acrítica de que, més enllà de l’organització socio-econòmico-cultural actual, no hi ha res, o més ben dit, hi ha el caos. Pero el fet és que, en sistemes complexos, un sistema s’auto-organitza fins i tot prop del caos, per tant, aquesta assumpció és falsa. Aquí arribem al rovell de l’ou de la qüestió: el problema de base és que tenim un sistema que es fonamenta en la cobdícia, l’individualisme i l’egoisme malaltís, pretenent que això és la millor estratègia per sobreviure i progressar per uns animals socials, com som els humans. Aquestes idees, basades en certes teories econòmiques totalment errònies (però que beneficien a uns determinats interessos, és a dir a la dinàmica sistèmica dominant) fan la feina de mantenir les estructures socials actuals i són les que, al cap i a la fi, ens estan conduint al col·lapse. Hi ha una trista troballa rere aquest panorama, i és que els més col·lapsistes són els que, teòricament, defensen la continuïtat del sistema, perquè ells són els que ens condueixen al desastre. Veiem doncs que tenim mala peça al teler.
Hi ha però, opcions, sobre tot quan el sistema està col·lapsant, ja que es trenca aquesta tendència anterior i poden aparèixer altres missatges que s’oposin al missatge uniformitzador general. Tot i, no ens engayem, mantenir-se una certa tendència a adsorvir-los i reconduir-los per utilitzar-los en favor de la dinàmica dominant. Un exemple clar d’aquesta tendència cooptadora és la narrativa que comunica l’eco-feixisme com una forma vàlida de fer front a la situació d'emergència actual.
Per tant, en aquests temps que estem vivint, el missatge i els crits en favor de mantenir aquest paradigma de cobdícia, individualisme i egoísme malaltís seran més forts, però el que hem d’entendre (i acceptar) és la responsabilitat d’actuació individual, la importància cabdal que tenen la nostra cosmovisió i les accions que se’n deriven: com veiem la natura, la resta d’humans i les altres espècies? Les veiem com ‘entitats’ al nostre servei o les comencem a percebre com part nostra?. Perquè segons com ho veiem, interaccionarem amb les altres persones i amb el nostre entorn de forma diferent, i això, en la dinàmica del sistema complex en el que vivim, crearà noves estructures socio-econòmiques emergents que reforçaran aquestes noves maneres d’interactuar. El canvi és possible, però no des de la perspectiva actual: des de la violència, des de l’agressivitat i des de la competència. El canvi es possible trencant aquesta creença que hem anat bastint entre tots: el progrés és dóna de manera natural sempre que permetem que el més adaptat, el més competitiu, lideri el camí, sigui referent i sigui el que tingui més recursos com a premi. No només la Natura no funciona seguint aquesta visió perversa, sinó que creure en aquesta manera de veure el món ens ha conduït a l’emergència actual.
Per tant, la feina que hem de fer no és només col·lectiva, també és individual. El primer pas: com re-dissenyem el nostre dia a dia per tal que ens ajudi a veure el món d’una manera diferent a com la propaganda i els missatges majoritaris ens condicionen a veure’l?
Salutacions,
SZD
