dijous, 3 de maig de 2012

El pla B: vida al camp en front de la vida a la ciutat.




(imatge de: http://4.bp.blogspot.com/_gTkOIppDoh4/S--5RPI6yPI/AAAAAAAAAB4/RvASpRlsQ8o/s1600/plan+b.JPG)

Podríem definir el pla B com una alternativa a la vida que portem actualment. Tant en aquest bloc com en d'altres blocs amics s'ha començat a plantejar la pregunta (un cop acceptada la degradació progressiva a la qual ens enfrontem) de quina podria ser l'alternativa quan hàgim esgotat totes les possibilitats en l'actual paradigma. Per tant, valdria la pena començar a pensar quines opcions tenim davant un ambient degradat o que ens ofereix molt poques possibilitats de tirar endavant. D'entrada, s'obre un gran ventall de possibilitats quan volem preparar-nos, perquè, és clar, de possibilitats n'hi haurà tantes com escenaris possibles. Dit això ja avanço que, de tots els escenaris que podríem tenir en compte, el pitjor seria el que anomenaria 'MadMax' (per la pel·lícula), el qual descarto, perquè senzillament, la preparació per aquest escenari vol dir fabricar-se un búnquer, emmagatzemar provisions per anys, armar-se fins a les dents i confiar en passar desapercebut per les grans bandes de saquejadors (tal com ja hi ha gent que està fent en certs llocs, i si no mirin aquest reportatge). Desolador i, francament, més enllà de les pel·lícules, ¿qui té prou capital i sobre tot, moral (parlo del nostre país, no dels EUA on sí que hi ha gent que ho té en compte) per arribar-se a plantejar sobreviure a un escenari tipus Madmax? He comentat ja algunes vegades que la transició entre els dos mons que viurem (l'actual i al que arribarem en un futur proper) cal que sigui al més suau possible i, per això, cal que també el nostre pla B tingui en compte aquesta manera de fer. Que quedi clar també que només estic fent una exposició per avaluar possibilitats i que en cap cas dic que hagi de succeir un col·lapse total de la societat ni que necessàriament es doni el que vaig a exposar tot seguit, només valoro escenaris per trobar possibles alternatives. Tot seguit dividiré els possibles plans B en funció de la localització i el temps concret. Per tant podríem plantejar-nos el pla B com la resposta a dues preguntes bàsiques: on? i quan?. Anem primer a la localització. Per parlar de la localització aniré als dos extrems primer i, per tant, veuré el que ofereix una vida al camp en front d'una vida urbana en les condicions previes i durant el col·lapse. 
Per triar la localització hem de tenir en compte que el principal problema, com ja vaig dir en algun altre post, és la gent. Per posar un exemple útil i interessant, en una situació d'emergència (un desastre natural, per exemple el cas de l'huracà Katrina) el comportament social està tipificat en tres fases: en la primera, la gent coopera i s'ajuda en el que pot, compartint recursos i buscant solucions comunes a les contingències que vagin sorgint, el la segona fase, quan els recursos es fan escadussers es trenca la cooperació generalitzada i cadascú defensa el seu davant de l'actitud del predador que pretén aprofitar-se dels recursos dels altres, hi ha una escalada de la violència fins que s'entra en la tercera fase, en la qual, degut a la mancança generalitzada de recursos, la gent comença a cooperar per proveir-se del necessari i es va reduint la violència fins que s'estabilitza a uns nivells més baixos que els de la fase dos. Estem en una situació de desastre natural? No, però en una escala temporal més gran podríem extrapolar aquest comportament al que podria passar com a conseqüència de l'Oil Crash. Més, tenint en compte que el petroli no s'acabarà d'avui per demà i que això implicarà que si hi ha prou interès per determinats col·lectius, qualsevol àrea seguirà sent accessible (raids armats a zones rurals?). Tenint en compte això, pensar en el pla B per excel·lència com una fugida al camp planteja interrogants, no dic que no sigui una sortida vàlida, només dic que, pel fet d'estar en una àrea aïllada no tenim perquè estar més segurs que en un nucli urbà. Anem doncs a veure els pros i contres dels dos casos extrems: Àrea rural (densitat de població baixa) i àrea urbana (densitat de població alta).
Pros àrea rural: accés a l'alimentació més fàcil, violència a nivell quotidià inexistent o de molt baixa probabilitat (tot i l'alt risc de fets puntuals violents extrems), interaccions personals més simples i dins d'un marc més clar i definit, estil de vida més senzill.
Pros àrea urbana: accessibilitat a serveis bàsics més fàcil i proveïda per l'administració existent, un cert manteniment de les infraestructures, nivells de violència constants en el temps (tot i que més baixos que els de l'àrea rural). Suposant que ja vivim en una àrea urbana, coneixement de l'entorn i com desenvolupar-s'hi amb facilitat.
Els contres en ambdós casos els veig bàsicament en l'aspecte de l'increment de la violència en la fase dos del col·lapse. En el cas de l'àrea rural, en el perill d'episodis de violència extrema (els criminals després de robar el que els convingui poden assassinar a tots els habitants del lloc per no deixar testimonis). Per altra banda, en l'aspecte social el món rural sol ser molt més tancat als forasters que el món urbà amb totes les implicacions que pot comportar això per a un nouvingut de la ciutat. Els contres de l'àrea urbana també rauen en el problema del subministrament dels nuclis des de les zones de producció d'aliments i el que pot comportar a nivell d'accés a productes de primera necessitat. Un aspecte clau i que molt sovint no es té en compte és l'efecte de la crisi sobre el control de qualitat dels productes. En una societat amb alts nivells de corrupció, com serà el cas, ens podem trobar amb el deteriorament progressiu del que ara ens semblen fets totalment normals (qualitat de l'aigua, salubritat de restaurants i bars, qualitat dels aliments envasats...).
Finalment, si triem emigrar cap a àrees rurals i aquestes són allunyades d'on vivim ara, ja veiem que tindrem un problema d'inversió de temps i diners per preparar durant la fase de transició el nostre pla B, amb l'afegit de que si l'àrea en qüestió és molt aïllada, ens podem arribar a trobar algun dia amb destrosses en la propietat, robatoris o fins i tot trobar-la 'ocupada'. En fi, que ja veiem que en l'opció de supervivencialisme encara que sigui parcial, no tot són flors i violes. En el cas de triar l'emigració des d'una gran ciutat a un nucli més petit, jo seria més partidari d'anar un nucli de població petit però no minúscul, entre 5000 a 10000 habitants, amb zones agrícoles pròximes i amb vies de comunicació reduïdes (sense tren o port).
Bé doncs, benvolguts lectors resta parlar de quan utilitzar el pla B. Però abans de tenir en compte el temps, deixeu-me dir que millor que tenir un pla B és tenir, a més, un pla C, per si el pla B, falla. Ja sé que ara el primer que ve al cap és: ja és prou difícil muntar un pla B, com perquè ara, a sobre, n'hagi de tenir un altre. Doncs no, estic pensant en el pla C com l'estratègia de transició entre la vida A (actual) a la B (futura) de tal manera que aquest pla C uneixi aquests dos punts separats en el dia a dia i que, en el cas de que alguna cosa anés malament, aquest pla C sigui allò que ens donarà alguna garantia més que si només ens quedem amb la nostra quotidianitat.
Continuarà...
Salutacions,
SZD

13 comentaris:

Anònim ha dit...

La millor solució és un vaixell de vela. Pots fugir cap a on hi hagi recursos o menys violència, et mous a força de vent, portes la teva casa a coll i tens accés continu a la pesca. I mantens un alt nivell de qualitat de vida. No hi ha gens millor ni més flexible.

Jep ha dit...

El vídeo que enllaces ja no es pot veure, però pel que recordo era una mica barroer perquè barrejava dos temes diferents, els qui creuen en esoterismes i els qui pensen que hi pot haver un esfondrament més o menys ràpid de la societat tal com l'hem coneguda dels anys seixanta ençà, amb un creixement infinit.

David ha dit...

@Jep, sí, el reportatge tractava sobre la creença en la fi del món suposadament predit pels maies per aquest 2012. Efectivament, traient de banda tot aquest component tant americà de la sensació que tenen de que el cel els caurà en qualsevol moment al cap o de que faran una guerra nuclear amb l'URSS, el cas no és exactament extrapolable en sentit estricte, però sí que ho és l'afany per trobar de sobreviure d'una manera alternativa en cas que arribi un punt que no sigui possible.

La manera d'intentar sobreviure que busquen els supervivencialistes extrems com els del reportatge, és força curiosa ja que és sorprenent aquesta idea d'intentar tenir suficients recursos per aguantar "1 any" aïllat de la resta, i després sortir del búnquer a veure què passa i què tal està tot.

Per això penso modestament que moviments d'aquest estil són més romàntics que pràctics, i precisament no és cap bogeria cercar maneres diferents, més globals, paulatines i regulars que no les que el vídeo ensenya, per exemple, començar a interessar-se en temes d'alimentació, posar-se en contacte amb grups locals que conscientment o no, puguin promoure iniciatives d'autoabastiment local de qualsevol tipus de bé i servei que estimem necessari per cadascú.

De totes maneres el què està molt clar és que, traient escenaris catastrofistes impossibles (actuacions divines, profecies maies), tenim un futur per davant on més persones ens haurem de repartir molts menys recursos del ja molt malmès planeta on vivim, i podem tancar els ulls i negar-ho o ho afrontem de forma responsable i organitzada, o ho tenim fomut per poder tant sols intentar adaptar-nos a mesura que se'ns vagin presentant els reptes, que seran cada vegada més durs i difícils de resoldre.

zhongdi ha dit...

@Anònim. És una possible solució, però jo analitzaria els contres també. El mar no és una bassa d'oli, més aviat al contrari (els que hem estat en un vaixell en un temporal t'ho podem ben assegurar) i en un moment o d'altre cal entrar a port per fer reparacions i/o manteniment o, senzillament per buscar recer quan les condicions es posen molt dures. L'altra qüestió és l'alimentació, si el vaixell no és molt gran no crec que puguis fer el que feien els xinesos de la gran flota de l'almirall Zheng He, per evitar l'escorbut. En fi, bona opció però també cal planificar-la com a pla B. Gràcies per la teva aportació.
Salutacions,
SZD

zhongdi ha dit...

@Jep i David. D'acord amb el comentari de'n David. La meva intenció no era incidir sobre la causa del movivent supervivencialista sinó posar de manifest que hi ha gent que es planteja la supervivencia en aquest sentit que, tal com diu en David, és un extrem i tampoc no condueix a res sostenible (quan s'acabin les provisions, què?). En fi, que cal posar-se a pensar com fem la transició, com, prenent els principis teòrics de resiliència, apliquem al nostre cas concret el qeu anem ssumint a nivell intel·lectual, per tenir possibilitats en un futur cada cop més difícil.
Salutacions,
SZD

Jordi21 ha dit...

Interessant post però m'ha sobtat que la teva idea de pla B sigui un poble sense tren ni port.
Sempre he pensat que el tren seria un element favorable a la transició, és a dir que potser hi haurà un moment en que la societat enacara funcioni minimament i encara tinguem feina a la ciutat però haurem d'anar i venir del poble (per això és una transició) llavors moures en cotxe sera prohibitiu i sempre he pensat que el tren era una bona solució. Si es produeix un col·lapse greu els trens tampoc funcionaran i per tant el risc d'invasió dels desesperats de la ciutat no seria superior a un altre indret sense tren. Com ho veieu vosaltres?

zhongdi ha dit...

@Jordi21. Entenc el teu dubte sobre el poble sense tren ni port. Quan plantejo aquestes condicions ho faig des de dos punts de vista. El primer respecte la resiliència del poble. Un poble que no tingui aquestes opcions caldrà que, en el moment de pujada de preus dels combustibles fòssils, es faci resilient més aviat que un altre que tingui vies d'accés més barates i fàcils per 'importar' allò que necessita. El segon aspecte és pel que fa a la seguretat. Un mitja de transport com el tren o el vaixell implica la possibilitat de que hi hagi molta gent que es desplaci amb ells i, tenint un aspecte positiu en el fet de la mobilitat laboral, el té també de negatiu pel que fa a la criminalitat i la facilitat d'exportació de conflictes i tensions socials.
Salutacions i gràcies pel teu comentari.
SZD

Na Pai ha dit...

L'opció ciutat sols em sembla realista en una primera fase del declivi energètic, com la que estem vivint ara. A la llarga serà tan car viure a la ciutat que només els més rics i aquells que conservin la feina hi podran sobreviure. A mesura que les famílies urbanites es quedin excloses del sistema, sols els hi quedarà la opció de "trapitxejar" (activitats ilegals) a la ciutat, o emigrar a entorns ruarls on autoabastir-se.
Jo crec que els pobles també poden organitzar-se i autogestionar-se la seva seguretat per fer front a les hordes urbanes. Pensa que un poble ben organitzat, ni que sigui de 100 habitants, pot ser una força molt superior a les hordes urbanes desorganitzades i que apareixeran més progressivament que no pas totes de cop.

DavidEBCN ha dit...

El problema que li veig a tot plegat es que destruir es molt mes facil que construir.

Tot urbanita que hagi intentat aprendre a cultivar sap que cal molta planificacio, dedicacio i paciencia. Cal molt de temps per crear... I molt poc temps per destruir o robar una collita.

A nivell seguretat una horda va agrupada, mentre que en un entorn rural es facil que trobin "botins" solitaris que saquejar o victimes desprotegides per les majors distancies existents.

A la ciutat, lo millor seria un atic ben alt i poc visible des de el carrer x tenir un hort urba a la terrassa, amagat tant com possible de mirades indiscretes. Pero clar, aixo es molt car!

zhongdi ha dit...

@Na Pai totalment d'acord, però amb certs matisos. Crec que un dels problemes que tenim quan ens plantegem el 'Crash' és pensar excessivament en els escenaris finals, sense tenir en compte com seran les transicions i potser, aquest és el quid de la qüestió. Estic d'acord en que en una situació molt degradada l'opció rural és la millor però cal veure com arribar des d'una situació d'urbanita fins al camp. Per altra banda, quan parlo d'atacs a les zones rurals, no estic pensant només en hordes urbanes desorganitzades, estic pensant més aviat en professionals ben organitzats, com els que ja ens trobem en alguns casos en robatoris a cases i masies, per exemple al camp de Tarragona. Penso, i espero equivocar-me, que l'ús de la violència organitzada serà un dels esgraons pels que passarem abans d'arribar a l'estat final estacionari. No sóc l'únic que ho pensa, entre ells en D. Orlov, al seu bloc, assegura que és un risc molt real en una situació de mancança de recursos.
Salutacions i gràcies pel teu comentari,
SZD

zhongdi ha dit...

@DavidEBCN,
Tens molta raó en que destruir és més fàcil que construir. Per això vaig plantejar com a millor opció rural un poble gran, no dic que els petits no tinguin opcions sinó que per mantenir unes infraestructures que relaxin suament a un estat amb baix requeriment energètic cal una població mínima. Per altra banda l'opció àtic està bé, però no tots hi vivim otenim la possibilitat de viure-hi, jo em plantejaria fomentar els horts urbans (o horts en els terrats comunitaris de les cases, portats per la comunitat de veïns) com a millor opció, perquè és col·lectiva, perquè és més a l'abast de tothom i perquè és pot començar a treballar des d'ara mateix. Moltes gràcies per les teves aportacions.
Salutacions,
SZD

Na Pai ha dit...

Tampoc em sembla gens realista que les nostres ciutats es puguin autoabastir cultivant a les terrasses, sols pujar-hi l'aigua ja és un gran malbaratament energètic, i ni sumants tots els solars buits, plaçes i parcs possibles crec que donguessin per abastir la seva gran població. Caldria veure quin és el mínim de metres quadrats necessaris per cada persona per a poder autoabastir-se.
Els botins (és a dir, les collites que es poden conservar) s'hauran de guardar col·lectivament en algun tipus de fortalesa (retorn a l'època feudal. Una horda urbana pot estar organitzada, però no crec que superi les 10-15 persones. Un poble organitzat pot llençar un senyal d'alerta i fer front aquestes hordes quan ataquen a una sola masia.

zhongdi ha dit...

@Na Pai. Totalment d'acord, no crec que una ciutat gran es pugui auto-abastir amb horts urbans. Pensava més aviat en l'exemple cubà, on els horts urbans funcionen com un complement al proveïment per a la ciutat des d'àrees rurals. Pel que fa als metres quadrats necessaris per persona aquí la cosa pot variar molt depenent del tipus de terra que estem pensant i de com i què hi fem créixer. La FAO dóna una xifra mínima aproximada de 0.07 Ha per persona, amb dieta fortament vegetariana i amb un reaprofitament dels recursos òptim (estratègies contra l'erosió, irrigació, fertilització, etc.). Pel que fa a la seguretat és tot un altre món, tot i així i com comentaré en el següents posts, aquesta casuística és complexa en la transició al nou escenari.
Salutacions i moltes gràcies pel teu comentari,
SZD