dimarts, 3 d’abril de 2012

Vaga general i protestes. El joc de la corda: estira i afluixa

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Tug_of_war_2.jpg) 
Benvolguts lectors/es,
Faig aquest post en vista dels esdeveniments que estan tenint lloc darrerament i que, tot sembla indicar, aniran a més. Em refereixo en concret al que ha anat passant els darrers dies i a la situació de tensió generalitzada que viu el país. Aquesta tensió es veia en l'actitud de la gent sortint a manifestar-se el dia de la vaga general i no estic referint-me amb això als incidents violents ni a les destrosses que es van fer que crec, és un altre aspecte que cal comentar a banda. Fa temps que detecto aquesta tensió, aquest estrés i aquest malestar pel carrer, la gent, em fa l'efecte, que està més agressiva. Però clar, això només és una impressió, els lectors d'aquest bloc podran corregir-me si m'equivoco, tot i així és preocupant. Per una banda la informació que apareix als mitjans de comunicació controlats pels poders de l'estat, els diaris i les televisions, com ja he comentat alguna vegada, cada cop és més esbiaixada i per altra banda, veient-la sense un sentit crític, predisposa a que caiguem en un estat molt allunyat de la racionalitat i la sensatesa que requeriria, per part de tothom, l'època tant crítica que estem passant. Així doncs, des dels poders polític i econòmic es tiba la corda en el sentit de la confrontació, la voluntat de retallar llibertats en front de la 'seguretat' i la culpabilització de la població en general, però més especialment de la que protesta legítimament per l'actitud dels mandataris i responsables governamentals de les mesures que s'estan duent a terme. Mentre que per l'altre costat s'aplega una majoria de gent cansada de que li prenguin el pèl, que se sent enrabiada perquè els han utilitzat com a peons en la gran partida d'escacs que juguen des de dalt i ara que el sistema no els necessita, els sacrifiquen i els neguen allò que els havien promès: una vida amb un mínim de benestar i felicitat. En aquest costat de la corda hi ha tot un ventall de gent que, en general, se senten més o menys frustrats amb el sistema i que no entenen ni accepten que tot i formar part de la festa del creixement ara se'n vegin exclosos quan, al cap i a la fi, no han fet res més que el que tothom feia en època de les vaques grasses: endeutar-se i intentar viure segons el que era normal llavors que, recordem-ho, els mateixos poders polítics i econòmics venien com a norma per no semblar estúpid: 'no, llogar un pis no, que és llençar els diners'. Ara aquests mateixos poders culpabilitzen a aquells que van convèncer d'endeutar-se. A qui tenim a l'altre costat de la corda a més de les classes dirigents i polítiques? a un conjunt de gent que creuen encara que el creixement no només és una llei natural sinó que els més agosarats, amb més empenta i ganes de treballar són els que més partit en trauran i que si les coses van malament és precisament per molta gent de l'altre costat de la corda que no ha fet el que havia de fer: voler viure del sistema a costa dels que treballaven. Aquesta gent creuen que precisament ara, que les coses van malament, són els culpables els que més es queixen i els que més enrenou fan, i que de fet, només es queixen, en lloc d'arremangar-se i posar-se a treballar. Que em sembla tot plegat? El joc de l'estira i afluixa, uns tibant la corda en un sentit i els altres en l'altre, cadascú carregat de les seves raons, cadascú, en cada estrebada, més obsessionat, més enrabiat contra els de l'altre costat perquè se l'estan enduent cap allà on no li correspon o, en els casos extrems cap a l'exclusió social. De fet la situació es d'incomprensió total i d'una alienació molt perillosa cap als de l'altre costat de la corda. Ja veiem que si deixem de costat les emocions i la ràbia que no porta a enlloc, només que a situacions destructives, el joc de la corda no ens permetrà sortir a tots plegats de l'atzucac en el que estem immersos. És més, jugar a aquest joc només afavoreix a qui té més poder, a qui té, realment, els mitjans repressius més a l'abast. I aquí sembla que la gran majoria de gent que protesta estigui vivint en una espècie de somni: pensen que els seus drets seran respectats si hi ha prou gent que s'expressa al carrer, que realment el poble té el poder. Em sap greu desil·lusionar a aquesta gent (i ho sento de veritat) però els demanaria que revisessin sobre tot el concepte de 'poble'. El 'poble', els 'obrers', els 'treballadors' com es vulgui dir, és un concepte del segle passat. Quan abans ens posem això al cap millor, perquè deixarem de perdre el temps i de tenir frustracions. En el sistema que vivim actualment tot es relativitza mitjançant la publicitat o la pseudo-publicitat dels gurus o estrelles de la comunicació, que són els formadors d'opinió (ja siguin persones o mitjans o grans grups) per tant el 'poble' com a concepte de força, ha passat a ser un no-res, perquè el que percebem a gran escala ho mirem des de la finestra que tenim a casa i que es diu televisió. ¿Què hi ha doncs de les accions que abans els moviments populars d'esquerres, que proposaven un repartiment igualitari dels recursos, utilitzaven com a mesures 'de força' per pressionar les elits dirigents? Han caigut en la inefectivitat més absoluta. Em sap greu dir-ho però lector si-us-plau mira el que ha passat a Grècia, han servit les vagues, els aldarulls, les protestes? No ho sembla, continuen anant cap avall. Llavors amb això defenso la no-acció? No, defenso l'acció creativa, diferent del que el sistema està acostumat i pot preveure per poder neutralitzar. Proposo abans que res deixar la ràbia de costat, deixar d'empassar-nos la porqueria que ens donen per aquesta finestra que cada cop representa menys el món i que cada cop ens torna més cecs al que realment podem fer, i ser conscients del poder que tenim, el poder que el mateix sistema ens confereix: hem deixat de ser treballadors per passar a ser consumidors i com a consumidors hem d'emprendre accions que desactivin els intents de coartar-nos les llibertats i la democràcia, perquè en aquests darrers aspectes sí que hi pot haver creixement i, de fet, per poder sortir del forat on ens hem posat, només pensant en fer créixer la democràcia i la llibertat podrem decreixer en el consum i en la destrucció generalitzada que ens està envaïnt.
Salutacions,
SZD

6 comentaris:

Raül Aguilar ha dit...

Estimat amic,
Estic d'acord amb tu amb la idea general, però no comparteixo la teva crítica al concepte poble, treballadors, etc. En el fons el que tu, com molta altra gent proposa, són noves formes de mobilització i protesta per una lluita que prové de la llarga nit dels temps. Finiquitar aquestes conceptes suposa eliminar la nostra història, el nostre passat de lluita i això no aporta cap benefici. Em de saber d'on venim per saber on volem anar.

Els mètodes de protesta han evolucionat històricament per adaptar-se a les noves realitats del sistema capitalista i les seves opressions i no hi ha res més poderós contra la manipulació informativa i les mentides del poder que el concepte de classe. Saber que formem part del poble treballador i que són uns altres els que sempre surten guanyant és la clau per obrir els ulls. Tota la lluita obrera de la revolució industrial no és més que una lluita pel decreixement econòmic. Demanar millors condicions de vida i de treball, evitar la contaminació de rius i del medi en que viuen i treballen les persones és el que sempre han fet les organitzacions de la classe treballadora i és el mateix que tu demanes.

El que toca ara és la unitat de tots/es els que pensem que aquest sistema s'ha de reformar de dalt a baix i que cal fer créixer la democràcia, com tu dius, però voler desvincular aquesta lluita del passat reivindicatiu no ajuda.

Salut i endavant,

zhongdi ha dit...

Benvolgut Raül,
Totalment d'acord en que el concepte de classes i lluita de classes és un valor històric. El que qüestiono amb aquest post és precisament fins a quin punt aquest concepte ens és útil actualment, quan, per posar un exemple els propis sindicats majoritaris reben subvencions del govern i, per tant, degut a això tenen un marge reduït de maniobra. El que proposava en el post és més una evolució d'aquest concepte de classe treballadora i dels mètodes de pressió per que les classes dirigents deixin d'explotar a la majoria. I parlant dels mètodes tens raó en que la lluita obrera al segle XIX i XX va portar els avantages i drets adquirits actualment i cal tenir-ho en compte. Però també i, sobre tot, cal tenir en compte el fet de que tota aquesta lluita és feia en un context de creixement de producció energètica. L'escenari amb el que ens trobem actualment podríem dir que és invers i com a tal cal que sigui també enfocat des d'una perspectiva totalment nova: revolucionària si vols, la revolució com a renovació dels conceptes antics. Per altra banda crec que actualment existeix un perill molt gran pel que fa a la provocació i la violència i la seva manipulació pels dirigents. Cal potser revisar el que ja van aportar autors pacifistes del segle passat pel que fa als mètodes no violents dins d'una perspectiva popular i aquí m'agradaria mencionar a n'Aldo Capitini. En fi, penso que cal també anar amb compte dient que tot moviment d'esquerres és decreixentista: tant l'esquerra socialdemòcrata europea actual, com fins i tot molts dels moviments i partits ecologistes no presenten el decreixement com a punt clau i base dels seus programes. Si anem al que ens diu la història els grans estats comunistes (URSS i RPX) no van proposar un model decreixentista sinó més aviat un capitalisme d'estat planificat. Però potser vaig errat i sí que hi ha hagut moviments d'esquerres que hagin posat en pràctica els principis del decreixement en el curs de la història moderna, si els coneixes t'agrairia molt que me'n fecis cinc cèntims.
Per acabar dir que efectivament, tens tota la raó en que cal anar plegats per que aquest sistema només és pot reformar de baix a dalt (i no al revés) i tens raó en que no m'he expressat bé i potser he donat a entendre que volia desvincular el que s'està fent des dels moviments populars del passat reivindicatiu, però penso que cal posar molt i molt, l'accent en les estratègies d'actuació i de pressió com a consumidors, perquè aquest és realment el nostre poder actual.
Salutacions i moltes gràcies pels teus interessants comentaris,
SZD

Raül Aguilar ha dit...

Amic Zhongdi,
Primer de tot, dir-te que no soc un comunista o un anarquista de la vella escola i que estic segur que tu i jo pensem el mateix respecte al decreixement i les transformacions polítiques i de mentalitat que necessita la nostra societat, no ja per avançar com a tal, sinó per poder tenir un futur. Per tant, no és la meva intenció polemitzar amb tu. Només et contesto perquè m’agrada el debat i crec que és enriquidor que persones que pensem el mateix, en termes generals, sobre el decreixement, però que procedim d’especialitats i escoles de pensament diferents, posem les nostres idees en comú per enriquir encara més aquest concepte.
Soc doctor en història i la meva especialitat són els moviments socials. Vaig descobrir les teories del decreixement fa uns tres anys treballant en un projecte interdisciplinari amb el meu amic ambientòleg Iago Otero. Ell em va parlar per primer cop del decreixement. Al principi, no li vaig fer gaire cas, però un dia vaig començar a llegir coses sobre el tema i el vaig trobar tant interessant i enriquidor que és pot dir que ara soc un decreixentista (es diu així?) convençut.
Com molt bé tu afirmes, pràcticament tota la lluita dels moviments socials del segle XIX i XX es produeix en un context de creixement de la producció energètica. Tot i que no sempre. Però el que jo et vull fer veure és que aquesta lluita obrera, estudiantil i de tots els moviments socials del segle XIX i XX és, precisament, una lluita contra aquest creixement de la producció energètica que situa el benefici d’uns pocs per davant de les persones i de la societat en el seu conjunt.
Com pots comprovar la meva visió del moviments socials no te res a veure amb la doctrina de cap partit, ni molt menys de cap Estat i molt menys si es tracta d’un Estat totalitari a l’estil Stalinista. També a Praga i a Varsòvia es van deixar sentir els aires del maig del 1968 i el moviment ecologista modern neix precisament en aquesta època, quan els científics de diferents branques i els moviments socials arriben a la conclusió que s’ha arribat a un límit molt perillós i que el planeta no serà capaç d’aguantar el ritme de depredació que la humanitat ha imposat.
Evidentment, les teories del decreixement actual van un pas més enllà que aquest ecologisme ja clàssic, però veu de moltes fonts i tradicions en la seva construcció teòrica. Sense anar més lluny, les cooperatives de consum i de producció de productes agrícoles, que els teòrics del decreixement defensem actualment, no són més que una actualització de la vella idea del cooperativisme obrer i camperol que es construí durant el segle XIX i XX. La idea de base és la mateixa. Eliminar el intermediari que s’enriqueix amb el treball del productor i garantir un producte natural, a un preu raonable. Creant, en tot aquest procés, un benefici social a totes bandes.

Raül Aguilar ha dit...

Continua ...

Reconec que em va costar un bon esforç intel•lectual i moltes hores de treball arribar a aquesta conclusió, però ara hi estic totalment convençut. Per això, no accepto tan fàcilment que es vulgui presentar com a totalment noves solucions que han existit sempre, tot i que adaptades a cada context històric. Crec que això fa un flac favor a les idees que defensem i que, en realitat, divideix més que unir. Evidentment, és molta la gent d’esquerres que encara no ha entès de que va això del decreixement - i no només parlo del PSOE-PSC, que per mi no és l’esquerra, sinó de molts intel•lectuals als quals respecto i que continuen ancorats en la vella idea de tornar a recuperar el creixement del PIB per, això si, repartir-lo d’una manera socialment més justa -, però afortunadament el decreixement i tot el que aquest implica és una qüestió que cada vegada està més en el centre del debat i que comença a ser acceptada per amplies capes de l’esquerra, com crec que no pot ser d’un altra manera. De la dreta millor ni parlem, perquè fa dècades que no veig una persona de dretes amb sensibilitat suficient per poder parlar d’aquests temes seriosament.
Se que m’he allargat, però ja t’he dit que m’agrada el debat i crec que el meu deure com a historiador dels moviments socials i defensor del decreixement es posar l’accent en aquesta continuïtat de la tradició anticapitalista de la qual prové el decreixement. I novament et repeteixo que no parlo dels Estats socialistes del s. XX, sinó d’una idea que està present en Marx i en molts altres pensadors i, abans que ells, en els mateixos moviments socials que s’oposaren a la naixent societat capitalista europea allà pels segles XVII, XVIII i XIX. La idea que l’home no és una ésser aliè a la naturalesa i que no ha de dominar-la per poder viure-hi amb comoditat i ser feliç. Aquesta és una idea tan vella com a l’esser humà mateix. No creus?

Sanç de Viladoms ha dit...

Hola Raül,

Igual que a en Zhongdi, a priori també m'ha sorprès aquesta afirmació de que els moviments obrers i socials estaven íntimament lligats al decreixement.

De fet, encara que entenc que agafant la base teòrica dels inicis del moviment obrer, el respecte per la natura i la comunitat eren primordials, però sovint dóna la impressió (segurament equivocada, no t'ho discuteixo, però fonamentada en la progressió que a la pràctica van tenir aquests moviments) que precisament, des d'un punt de vista també històric, qui més s'ha pogut beneficiar del progrés econòmic ha sigut la classe mitjana que va eclosionar a partir de les millores que l'estat social va transferir-los.

Amb això no estic dient que la societat s'hagi fet més igualitària i justa en aquest temps, al contrari, segur que és ben demostrable el gap entre rics i pobres ha augmentat, i més ara que la major part de les classes baixes i mitjanes té saldo net negatiu, vivint en una temporal abundància havent-se vist forçats a avançar un capital inexistent del seu propi futur i també el de les generacions posteriors.

De totes formes com apuntes, malament aniríem si precisament les poques persones que intentem lluitar contracorrent per fer adonar la resta de l'atzucac gairebé insalvable on ens hem ficat col·lectivament com a societats i com a espècie, no uníssim esforços, o ens aferréssim als prejudicis que les nostres ideologies d'origen causen. La clau si volem tenir un impacte significatiu és unir esforços en una mateixa direcció, sent suficientment oberts de mires com per acceptar que tots som culpables de part del problema, però alhora, tenim part de la solució.

Salutacions.

zhongdi ha dit...

Hola Raül,
A mi també m'agrada el debat perquè sempre en surten idees i comentaris interessants i més amb aportacions com les teves amb tant de coneixement sobre la història (és una disciplina que sempre m'ha apassionat, tot i que en sóc només algú que n'ha llegit alguna cosa i, per tant, els meus coneixements són molt superficials). I per tant, dir-te també que en cap cas volia polemitzar, ni havia pensat que els teus comentaris anaven en aquest sentit. És interessant saber el teu punt de vista, perquè és el d'un especialista i ens aporta una visió realment enriquidora. Els aspectes que has comentat sobre l'origen tant dels moviments ecologistes i el que podríem anomenar d'alguna manera com la seva conseqüència lògica, el decreixement, tenen molt de sentit i aporten una visió interessant, evolutiva, dels moviments político-socials, el que em qüestiono i, de fet, el que em preocupa, (i aquí estiro del fil de la idea suggerida per en Sanç, per cert, motes gràcies pel teu comentari) és la praxis dels marcs teòrics exposats i la seva concreció en les particularitats socials de cada país. En aquest sentit, els meus dubtes anirien a cercar el com portar a la pràctica de manera popular (és a dir, a mitjana escala) en un context històric totalment nou les idees decreixentistes. M'explicaré amb un cas que potser per a mi exemplifica la dificultat pràctica d'un marc teòric, és el cas dels dos estats comunistes més grans del segle passat: la URSS i la Xina. Potser simplifico molt però en el cas de la Rússia pre-soviètica (amb els bolxevics ja en el poder) inicialment, hi ha un comunisme cooperativista, on es permet una certa propietat privada i on l'estat és un supervisor, més que un interventor, en els afers locals, aquest esperit cooperativista es trenca amb la pujada al poder d'Stalin i la institució d'una política fèrria en el control de totes les estructures econòmiques i socials, a més d'anul·lar totalment la propietat privada en zones rurals. En el cas de la Xina comunista trobem una evolució semblant, tot i que el bagatge històric de la Xina en fa una particularitat gairebé en tot, i comparar aquest estat amb qualsevol altre occidental és molt agosarat. Però ja que no estem en un ambient acadèmic permet-me aquesta llicència intel·lectual: inicialment, després de la guerra civil, amb Mao ja en el poder hi ha una permissivitat de la propietat privada i, tot i que els camps són col·lectivitzats es considera important l'alfabetització i l'accés a la cultura per part de totes les classes socials, però això acaba degenerant amb les lluites de Mao per mantenir-se en el poder i els seus plans criminals com el 'Gran Salt Endavant' (que va portar la mort per fam a moltíssimes persones) i posteriorment amb la 'Revolució Cultural'. Per tant, tot i que es va sortir del que havia de ser un ideal marxista, les condicions socials amb les que es troba aquesta teoria en poden derivar en el que possiblement, a la pràctica, acaba sent quelcom totalment diferent. I aquí és on potser hi ha realment els problemes, que de fet, els intel·lectuals de l'època ja es trobaven, per exemple, en els filòsofs i pensadors socials xinesos a principis del segle passat, qüestionant-se com una societat amb un bagatge cultural com el xinès (amb el confuncianisme com a pensament cohesiu social) podria adaptar-se a les idees de Marx. No en van trobar la solució precisament, i Mao en va trobar la resposta pràctica: rentant-li el cervell a tota una generació. En fi, m'estic allargant molt, però seria interessant començar a plantejar-nos com la història ens pot ajudar a resoldre els problemes que ens anirem trobant en aquest decreixement que comencem a encetar actualment. Gràcies de nou per les teves aportacions.
Salutacions,
SZD