dimecres, 14 d’agost de 2013

Mites i realitats (IV): El perquè del (necessari) col·lapse


(http://collapseofindustrialcivilization.com/tag/mangled-jet-stream/)


Benvolguts/des lectors/es,

Per introduir el tema d'avui deixeu-me començar amb un exemple metafòric. Suposem que hem de pujar una muntanya molt alta, el seu cim queda per sobre els núvols de manera que no sabem ben bé com d'alta és. En la nostra pujada comencem a peu i, al cap d'un temps de caminar, ens trobem amb un ruquet que utilitzem per continuar pujant, per tant, ara ja anem més de pressa. Seguim pujant i, al cap d'un temps trobem un carro amb una mula que ens permet anar carregant aliments pels animals i per nosaltres en el nostre viatge. Uns dies més tard trobem un cotxe espatllat que arreglem, aquest cotxe, com que només el volem per pujar i ens pren molt de temps arreglar-lo, el muntem amb l'imprescindible: fem només que el motor i la direcció funcionin, la resta (frens, sistemes de seguretat, ràdio, etc.) ho llencem per inservible en aquesta pujada. Un cop enllestit el cotxe deixem el carro i els animals i continuem la nostra pujada, que ara es fa més ràpida, malgrat que el pendent cap al cim també és més pronunciat. I així pujant arribem un bon dia al cim, i en arribar anem carregats de tot el que hem anat recollint pel camí, els records del nostre viatge cap al cim i moltes coses que, suposadament, ens ajudaran a tenir un descens còmode per l'altre costat. I és en aquest punt on cal decidir com emprendre la baixada. Sabem que el cotxe no té frens i que baixar amb el cotxe i tot el pes és perillós en extrem. Si albirem els primers kilòmetres de ruta de descens veiem que el pendent no és molt pronunciat així doncs, ens animem a començar a baixar amb el cotxe carregat, sense frens, pel suau pendent que s'insinua, esperant, innocentment, que aquest pendent sigui semblant per a tot el descens.


                                          
(www.lamussara.org)


No continuo el relat de la baixada en cotxe pel pendent, sense frens, ja podem suposar com acaba... la nostra situació actual és, precisament, aquest descens de la muntanya, i no ens decidim a baixar del cotxe per salvar la vida, pensant que podem arribar a baix amb tota la càrrega que hem anat acumulant en la pujada. Perquè aquesta metàfora del cotxe? Doncs perquè moltes vegades, quan parlem de decreixement, pensem que es pot aplicar una 'solució' decreixentista a nivell global, canviant alguns hàbits i fent petits maquillatges. No crec que això sigui possible. Ep! Aquí no estic dient que no puguem adaptar-nos al que vingui. Senzillament, dic que si hi ha d'haver un canvi aquest no serà mai a gran escala ni, molt menys, espontani. 

També m'agradaria aclarir que moltes vegades quan es parla de decreixement o de disminució en el consum energètic es parla com si fóssim en un sistema reversible i simètric (com en el cas del cotxe al cim de la muntanya): reduïm el consum d'energia per habitant un tant per cent i sempre trobarem un temps passat on aquest consum era el que hem calculat i, llavors ve la reflexió errònia: no es vivia tant malament en aquells temps. On és l'error? Doncs primer ho diré en termes matemàtics i després en termes més planers. Fer un argument d'aquest tipus no té en compte ni la tendència de la comparació (comparem una tendència positiva en el sistema envers una tendència o pendent negatiu: pujant no calia frenar el cotxe baixant, sí) ni la derivada (en el costat dret de la corba de Hubbert la derivada és més gran que en el costat esquerre: la velocitat del cotxe de pujada és molt diferent de la de baixada). Dit en altres paraules: si comparem amb el passat no tenim en compte que el sistema té memòria i que aquesta memòria precisament abans del Peak Oil ens anava a favor. El que teníem per costum, el que havíem aprés sobre com funcionava tot a gran escala, és el que passaria més o menys en el futur (tot anava a més, tot creixia, tot millorava). Però és que, a més, el ritme del canvi (en el passat en positiu, en l'actualitat en negatiu) era més petit del que hores d'ara començarà a ser habitual. És a dir, tot anirà a menys, però ho farà d'una forma cada cop més ràpida i més inesperada i, per tant, ens portarà, a nivell col·lectiu a una incapacitat més gran d'adaptació. En aquest cas la memòria del sistema, que es tradueix en els nostres hàbits i creences sobre com funciona el món, ens va en contra.

I aquí trobem doncs una raó més del perquè del (necessari) col·lapse. Precisament, perquè fins i tot els decreixentistes estem, si fem una revisió prou crítica, imbuïts de BAU. Ens agradaria que, trobada una recepta, aquesta es pogués aplicar de forma generalitzada, per així evitar el patiment a gran escala que veiem en el futur proper. Però això no és possible. Fa temps que vinc dient que la societat moderna és una societat immadura: una cosa és parlar d'individus, que poden entendre el problema amb el que ens enfrontem, l'altra els mecanismes socials i els hàbits i idees apreses i arrelades fortament en l'inconscient. I, benvolguts/des lectors/es, com ja he dit moltes vegades, el canvi que cal fer requereix un canvi de paradigma, un canvi d'esquemes mentals i de relacions entre individus i, això no es pot portar a terme sense un canvi en l'inconscient individual que produeixi, per tant, un canvi en les estructures emergents col·lectives. Cal que com a societat aprenguem dels errors. Aquest aprenentatge passa, com en el cas d'un infant, necessàriament, per un cert grau de patiment i això, socialment, és un cert grau de col·lapse. No reflexionarem com a col·lectiu fins que no veiem la misèria al carrer, fins que no tinguem un entorn insegur i violent, fins que l'opulència que ara és generalitzada quedi reduïda a una minoria extremadament petita i fins que assumim que el futur mai no tornarà a ser com ens havíem acostumat.
Socialment i com a espècie ens hem d'enfrontar al pas de la joventud a la maduresa: comença el declivi. El canvi necessari passa perquè a nivell social s'accepti, per xoc si voleu, és a dir, a les males, el col·lapse i el decreixement innegociable. Llavors ens trobarem amb diversos escenaris repartits per tot el globus però que, bàsicament, podríem reduïr a dues classes. La primera, aquelles societats que intentaran mantenir-se en una joventut perpètua depredant com i quan puguin, durant un temps (fins desaparèixer) mantenint-se en un síndrome de Peter Pan col·lectiu. I, la segona, aquelles que, assumint el declivi de la maduresa, acceptaran aquesta amb els seus inconvenients i avantatges i, precisament aquestes, seran les que tindran més possibilitats de perdurar.

L'adaptació al col·lapse de la societat industrial, portarà temps i, socialment, podríem proposar guiar-nos pel model individual de Klüber-Ross de les fases del dol, però aplicat a nivell col·lectiu. Aquest model de cinc estats que ja he comentat en un altre post, ens pot ser útil per mirar d'entendre si el comportament col·lectiu va madurant per acceptar el que és inevitable. Tot i que si hem de fer cas a la història recent, en les crisis que hem patit fins ara no hem passat de la fase de la ira (que ha portat a guerres pels recursos). És a dir, la possibilitat d'un mimetisme social de les fases del model Klüber-Ross podria donar-se com a recepta pel comportament futur del col·lapse de la societat industrial. Això només és una suggerència agosarada (segurament un sociòleg no hi estarà d'acord) però, més enllà dels estudis pioners de Tainter i Diamon, hi ha hagut algun intent d'enfrontar el que pot significar a nivell sociològic el col·lapse de la societat industrial? Caldria reflexionar-hi.
Salutacions,
SZD

7 comentaris:

AdriàFS ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
AdriàFS ha dit...

Crec que tu mateix donés resposta sobre en quin tipus de societat vivim, ja que dius que la consideres "immadura", per tant intentarà mantenir-se en la negació i aquesta infància eterna que comentes, i quan això no sigui possible la frustració ens durà a la violència (Opa Egypt style!).

Estic força d'acord amb que cadascú s'ha d'adaptar individualment, més que res perquè no confio gaire en que la societat reaccioni.

Com a societat podem anar ficant pedaços, com el tema de l'alimentació a infants, ja que toquen a lo més emocional de les persones, i això és fàcil, indigna, i la solució es relativament senzilla.
Però res que requereixi assentar-se i pensar més de 5 minuts seguits arribarà. La indignació hi serà, però contra qui es dirigirà o com es canalitzarà... això no serà adequat.

zhongdi ha dit...

@Adrià. Estem bàsicament d'acord. Sembla que la nostra societat tendeix més aviat cap a un estat semblant al que hi ha en alguns llocs a sudamèrica (amb alts índex de corrupció i unes condicions de vida dures) el futur és incert i, penso que cal també considerar les altres possibilitats. La misèria i la inseguretat ens pot fer reaccionar per aprendre que, les solucions a nivell individualista no ens porten a uns escenaris ni molt menys desitjables. Penso que, precisament els més conscienciats, com ja he dit en d'altres posts, hem d'emprendre accions a dos nivells, individual i col·lectiu. Francament, la societat s'anirà degradant com a procés de col·lapse, però tot i així hi seguiran havent-hi oportunitats per a donar girs (a nivell local) per a qui estigui materialment i psicològica, preparat.
Salutacions i moltes gràcies pel teu comentari,
SZD

marc ha dit...

En aquesta mateixa linia de pensament, el necessari colapse, tenim l'Eudald Carbonell que planteja la crisi com a crisi evolutiva, humanitzar-nos i canviar la evolució atzarosa per una evolució concient.

http://blocs.tinet.cat/lt/blog/el-bloc-deudald-carbonell/category/pensament

Salut

zhongdi ha dit...

@Marc. Moltes gràcies pel comentari i la referència a l'Eudald Carbonell. Tot i així m'he quedat amb ganes de saber més del que ell pensa sobre com fer aquesta evolució conscient. En tens alguna altra referència? Moltes gràcies,
SZD

marc ha dit...

En el seu llibre "el naixement d'una nova consciencia" ho explica... no gaire millor, ja que tot i que diu que la ciència i el coneixement han de estar a l'abast de tothom, els seus llibres no ho estan gaire.

Planteja un canvi de paradigma, amb el mètode científic i els científics i la tècnica, com a motor de canvi social i creador d'una consciencia critica d'espècie

https://www.youtube.com/watch?v=z2pdtyefGVo

zhongdi ha dit...

@Marc. Em sembla molt interessant la proposta de n'Eudalt Carbonell i, quan trobi una mica de temps, em llegiré el llibre que comentes, segur que aporta una pila d'idees interessants. Se m'acut, escoltant el vídeo algun comentari a la seva teoria d'evolució positiva de la humanitat (més que res pel que fa a les escales de temps implicades en aquesta evolució que ell comenta) tot i així, esperaré a llegir el llibre per veure si amb més material se'm resolen els dubtes. Moltes gràcies pels teus comentaris.
Salutacions,
SZD