divendres, 27 de setembre del 2013

Superpoblació... i anar fent l'orni!


(http://isiria.wordpress.com/2008/07/22/population-bomb-ticks-louder-than-climate/)

Benvolguts/des lectors/es,

Fa poc he estat en una reunió dins el marc d'un congrés internacional sobre com estudiar d'una forma integrada els efectes del canvi climàtic en els ecosistemes marins i, en particular, en les pesqueries. En aquesta reunió o grup de treball (érem uns vint participants) hi havia experts en diverses àrees relacionades amb la pesca, l'ecologia i el canvi climàtic, hi havia doncs científics de primer nivell, alguns d'ells treballant en les prediccions sobre l'augment de temperatura global. Els temes tractats han estat interessants i, potser, en faré un post més endavant perquè hi havia un membre de l'IPCC (el grup d'experts que assessoren els governs sobre les qüestions referents al canvi climàtic i l'escalfament global), amb el qual he pogut tenir un parell de xerrades interessants. No parlaré ara doncs de canvi climàtic sinó del que em servirà per introduir el tema d'aquest post: la gent que és a un cert nivell científic i que és en contacte amb la part de gestió i de política és molt conscient del Peak Oil i de que, al cap i a la fi, el problema al qual ens enfrontem és poblacional. Pel que es pot entreveure del que diuen (com sempre, mai ho diran públicament i obertament) és que, quan es fa esment al problema del creixement de població, hi ha en la majoria dominant de gestors i dirigents l'actitud d'intentar obviar aquesta qüestió per raons político-ideològiques, d'interessos econòmics clars i per por a provocar un enfrontament entre diferents estats que faci que possibles acords en d'altres matèries se'n vagin en orris. Però, ¿perquè el control de la població és un tema tabú en els gestors i per tant també en la població en general? Miraré de donar la meva opinió, però abans d'això posem-nos una mica en antecedents històrics.


Un dels primers científics que va establir les bases sobre la relació entre població i recursos va ser Thomas Malthus. Dic que va ser un dels primers perquè hi ha antecedents de que els pensadors i polítics, en altres èpoques ja n'eren conscients d'aquest problema. Ho podem trobar, per exemple, en els escrits del pensador llatí Tertul·lià. Però bé, prenem doncs la teoria de Malthus com a primera constatació de la dinàmica que segueix el binomi població-recursos (aquí entenc com a recursos tot allò material que serveix per mantenir una persona viva: menjar, aigua potable, combustible per mantenir la calor, roba, etc.). Segons la teoria malthusiana, la població creix mentre hi ha recursos disponibles, quan aquesta passa la capacitat màxima de persones que suporten els recursos del sistema (el que en ecologia s'anomena capacitat de càrrega del sistema), aquesta decau molt per sota d'aquesta capacitat i, de fet, decau molt més ràpidament que ha crescut (bàsicament col·lapsa), això permet tornar a créixer a la població en el futur, perquè hi ha, un altre cop, recursos disponibles.
En un sistema, com en el que vivim, amb recursos finits sempre arribarem doncs a un punt en que s'acaben 'esgotant' aquest recursos perquè, senzillament, no arriba tot per a tothom. Hi ha actualitzacions de la teoria malthusiana, recentment en P. Turchin té treballs que relacionen la superpoblació amb les guerres, com ja vaig comentar en un altre post

Llavors, vist des d'aquesta perspectiva, el problema no és tant els recursos com el creixement de la població. Bé, i aquí és quan arribem al centre del problema del perquè controlar la població vol dir aturar el creixement d'aquesta, és a dir, impedir que cada vegada hi hagi més gent al món i per tant, en cada un dels estats del planeta. 

(http://www.un.org/esa/population/publications/longrange2/WorldPop2300final.pdf. Estimacions del creixement de la població mundial segons Nacions Unides)

El total de població depèn de dues taxes o ritmes: la taxa de natalitat (nombre de naixements per unitat de temps, posem, per any) i el de mortalitat (nombre de morts per unitat de temps, posem, per any). Si el nombre de naixements globalment és sempre més gran que el de morts la població creix. Per tant, un control de la població es pot fer de dues maneres, i una és òbviament, incidint sobre el nombre de naixements. Això és el que fan els països industrialitzats de forma 'espontània'.  També hi ha una altra manera, forçant per una política restrictiva i un control ferri a que la gent tingui menys fills, com va fer la Xina amb la política del fill únic. Ah! Com pot pensar el lector/a espavilat, hi ha també una altra manera de reduir la població i és amb la taxa de mortalitat: fent que mori més gent que la que neix durant un any. Però clar, aquesta segona opció tot i que ha estat la més utilitzada per la raça humana en la història, no és, precisament, la més humanitària, no creuen? Doncs bé, diríem que només ens queda com a opció humanitària, plantejar el control de la població actuant sobre la taxa de natalitat. Suposem que això és fa, sigui perquè hi ha unes autoritats que ens obliguen o perquè tot el món es posa d'acord en tenir menys fills. Cosa difícil aquesta segona, perquè els humans tenim una compulsió innata per reproduir-nos, encara que això ens porti a un gran patiment i al risc d'autodestrucció, la qual cosa ens situa com a col·lectiu, més aviat a nivell dels bacteris o virus que al nivell de mamífers o primats i, per descomptat, molt lluny d'aquest auto-anomenament prepotent que és l'home que sap (no sembla que, com a col·lectiu, sabem gaire cosa més que destrossar tot el que toquem).

En fi, deia que, sigui a les bones o a les males, acceptem reduir la pulsió reproductiva. Aquí ens trobarem amb 'problemes', el més greu dels quals és el que s'anomena envelliment de la població. Aquest envelliment de la població és degut a que la diferència entre natalitat i mortalitat va creixent també en el temps degut a que la vida de les persones s'allarga, és a dir, cada cop històricament vivim més anys. Si en un moment determinat es decideix reduir la natalitat, i tenim gent gran que, en essència, és mantinguda pels més joves, llavors aquestes generacions diem-ne de transició, hauran de suportar tota la càrrega de mantenir a la població més gran, empobrint-se, en conseqüència. No només això, sinó que ningú pot assegurar que amb una reducció dràstica de la població activa es pugui fer front al problema sense una gran tensió social. De fet és un problema que hores d'ara afronten els xinesos (per si no fos greu això, ells, a més, tenen el problema de que hi ha molt més homes que dones entre la població més jove...). Doncs bé, es troben que les generacions en edat laboral actual han de mantenir els pares per tots dos costats. Bàsicament, dues persones (un matrimoni, tots dos descendents fills únics) en manté quatre (teòricament, és clar, és l'estat el que ho paga i la reducció de població no ha estat tant dràstica perquè fora d'àrees urbanes no s'ha seguit la política de fill únic tant estrictament). Imaginem que passaria en la situació en que l'esperança de vida és l'actual i tenim pares i avis mantinguts per fills únics. Ja podem detectar aquí un problema greu, no troben? Clar, davant d'això ja veuran què deuen pensar els polítics i dirigents a alts nivells: no hi volen ni pensar, ni parlar-ne! Perquè què faria vostè si fos un polític que, potser, al cap de quatre anys ja no té cap responsabilitat davant d'una complicació d'aquestes? Doncs la temptació més forta és pensar que ja s'ho trobarà qui vingui al darrera...

Si benvolgut/da lector/a m'ha seguit fins aquí, podrà entendre perquè hi ha una certa censura sobre aquest tema i perquè quan algun científic ha publicat algun llibre que ha tingut un cert ressò parlant d'això, com en Paul Ehrlich (amb el llibre 'The population bomb'), doncs hi hagi hagut un linxament mediàtic per desacreditar a la persona i el seu treball, en lloc de veure d'ajudar i seguir fent recerca en aquesta qüestió.

En les xerrades sobre Oil Crash, quan s'aborda el tema de la població, les opinions basculen entre la innocència paternalista i el cinisme per esgotament o renúncia. Per altra banda, quan algunes persones insinuen de vegades que augmentarà la mortalitat amb, per exemple, les guerres, el que es pot dir és que en una guerra hi ha una reducció per efecte directe i indirecte de tota la població (joves i vells). Però no només això, una guerra és una experiència traumàtica social i, com a tal, generarà seqüeles en les generacions següents. Seqüeles que en una situació de col·lapse permanent poden arribar a ser desastroses pel que fa a un futur amb dificultats ja no energètiques sinó ambientals importants (d'això ja en parlaré en un altre post). Així estan les coses i com sempre quan arribem a aquest punt, em ve al cap aquella frase que atribueixen a A. Einstein: 'només conec dues coses infinites en aquest món: l'univers i l'estupidesa humana, tot i que no estic gaire segur de la primera'.

Però els he de ser franc benvolguts/des lectores, em resisteixo a admetre l'opció cínica de pensar que, vist el que hi ha, només resta esperar que tot s'ensorri com més aviat millor. No, és clar que les coses estan molt malament i estaran pitjor. És clar que el futur que ens espera en certs sentits fa por. Però no ens queda altre remei que intentar tirar endavant, explicant el problema i fent-ne la màxima difusió. Sent crítics amb tots i amb tot, però al mateix temps sempre aportar d'aquesta crítica una visió constructiva.
Salutacions,
SZD

diumenge, 1 de setembre del 2013

Mites i realitats (V): Revolució i consum.

(http://indervilla.com/frog-photo-wallpapers/frog-after-diner-hd/#sthash.KBOsGrGo.dpbs)


Benvolguts/des lectors/es,
Fa temps que intento entendre per un costat, el perquè de l'immobilisme de les classes dirigents i els lobbies de poder respecte a la situació actual i, per l'altre, l'apatia general i falta de reacció de la població que veu com, cada cop de manera més palesa i ràpida, es va empobrint. Com ja vaig introduir en un altre post, una hipòtesi d'aquest immobilisme i de la falta de reacció és que, precisament, aquestes classes dirigents, estiguin intentant guanyar temps mitjançant l'estratègia de la granota bullida. Aquesta estratègia es basa en el símil de posar una granota en una olla d'aigua freda i anar escalfant l'aigua poc a poc, aquesta acabarà morint en l'aigua bullint sense adonar-se'n (si la posem directament en aigua bullint, saltarà ràpidament fora de l'olla). Per tant pot ser que s'estès intentant derivar el col·lapse cap a una degradació controlada de la situació socioeconòmica. Si això fos així tenim, en l'acció i pensament d'aquestes classes dirigents i lobbies de poder, un efecte 'pinça'. Per un costat la pròpia inèrcia del sistema, que tendeix a mantenir la dinàmica fins que col·lapsa (tal com vaig escriure en l'anterior post). Per l'altre, el fet de que les persones amb informació real del que passa i amb un cert poder d'actuació pensin, davant de la impossibilitat de predicció temporal exacta del col·lapse i la incertesa que genera aquesta impredictibilitat, que, de moment, l'estratègia menys arriscada és intentar guanyar temps i anar-se posicionant pels canvis a venir. Aquest posicionament passa per bloquejar la informació 'problemàtica' i mantenir la il·lusió d'un futur millor, mitjançant els mètodes de propaganda. Alerta! No estic dient que hi hagi una conspiració ni res semblant, sinó que en front d'una situació, com l'actual, amb múltiples factors desencadenants de col·lapse, les estratègies causa-efecte de resolució dels problemes, tant útils fins ara, es veuen totalment desbordades. I, per tant, en aquest sentit, la millor opció és no confiar en les masses sinó mantenir-les ignorants i alienades al màxim (per això la passivitat general). Perquè no confiar en la reacció de la gent? Al cap i a la fi això és la democràcia, no? Per entendre aquesta psicologia cal, potser, consultar l'opinió d'alguns sociòlegs que adverteixen sobre el distanciament de les classes socials (diferències entre rics i pobres). Quan la diferència entre rics i pobres és molt gran, s'acaben comportant, de fet, com espècies diferents. I això és, precisament, per la raó que apunten altres estudis: que les persones amb un nivell de riquesa molt alt veuen reduïda la seva capacitat d'empatitzar. Aquí tindríem un mecanisme d'altrització (que vaig explicar en un altre post) del qual (a diferents nivells) tots en formem part, sense adonar-nos-en: vivim en la nostra bombolla incapaços de sentir una empatia que generi accions transformadores pels més desafavorits, els quals viuen (molt lluny) en la misèria, des de sempre. Què passarà quan siguem, precisament nosaltres, els que estem en la situació dels que ara ignorem?
Però perquè és tant difícil assumir aquesta (nova) realitat, tant per a la societat com per als dirigents? Perquè la solució més fàcil és la negació i l''anar fent'? Doncs, senzillament, perquè la gestió del problema toca temes tabú. Tabú per a qualsevol gestor actual. Hi ha molt de material sobre el tema i, qui s'informi una mica arriba sempre a la mateixa conclusió: el problema que patim no és res més que un problema poblacional. Això ja ho van apuntar els científics del Club de Roma, i els fundadors-inspiradors de l'economia ecològica com Georgescu-Roegen. Qui estigui interessat pot veure que, a nivell acadèmic hi ha un reconeixement del problema que patim. Sense anar més lluny, a casa nostra mateix, podem trobar material tant interessant com el discurs del Paul Erhlich quan li van concedir el premi Ramon Margalef. Tot i així, qualsevol insinuació als gestors o polítics del problema poblacional al que s'enfronta la humanitat, sembla que xoca contra una religió negacionista que refusa fins i tot de parlar-ne, dient que és una idea neo-malthusiana. Això ho vaig constatar fa uns mesos, quan vaig assistir a unes jornades sobre economia ecològica. Hi havia conferències molt interessants i entre els conferenciants alguns de renom mundial. Doncs bé, les cares d'aquests parlaven per elles mateixes quan, en el debat vaig plantejar el fet que, al cap i a la fi el problema de la crisi mundial era poblacional i que això des del punt de vista biològic era d'una evidència inqüestionable. El que vaig deduir (ningú m'ho va dir, però em va semblar evident) és que no es pot parlar de població si hom vol seguir tenint finançament pels projectes de recerca... no cal dir res més, no?.

(http://voiceoftruthblog.com/consumerism-the-stumbling-block-of-a-generation)

Així doncs el camí més fàcil de les decisions dels centres i grups de poder, passa (i segurament passarà) per aplicar mesures de contingència que intentin suavitzar el sotrac, i mantenir una desinformació constant a través dels mitjans de comunicació de masses, que recordem-ho, no només ens filtren la realitat sinó que també ens creen necessitats il·lusòries per seguir consumint com autòmats. Aquesta actitud miop de les elits dirigents, no només retarda el conflicte sinó que (com suposo que ja deuen saber ells mateixos) pot amplificar-lo quan finalment es desencadeni, però suposo que això, de moment, no és l'important per aquests grups de poder. Com ja vaig dir, el sistema ha creat unes super-estructures: les multinacionals, que adquireixen un comportament autònom tal com ja vaig dir (només cal donar un cop d'ull a la teoria dels sistemes dinàmics i la complexitat per entendre què són i com funcionen aquestes superestructures). Per tant, també com ja vaig dir en el post anterior, no hi haurà pas decreixement organitzat, només col·lapse desorganitzat. Des del meu punt de vista, no hi haurà pas una revolució que, tal com pretenen els moviments antisistema, refaci tota la societat i impulsi un model més just i equitatiu, en equilibri amb l'entorn. Més aviat el sistema que tenim intentarà resistir a ultrança fins que implosioni totalment. Segons el meu parer doncs, penso que en les pròximes (dues?) dècades acabarem arribant a la fase tres del col·lapse, segons el model d'Orlov.
Arribats a aquest estadi del raonament hom pot pensar: 'no és possible, la gent no ho aguanta tot, al final reaccionarà, com ja ho ha fet de vegades'. Sento desil·lusionar-los però caldria donar un contrapès a aquesta línia argumental. Com exemple m'agradaria recordar la història de com les dictadures han arribat al poder en alguns llocs (Alemanya, la Xina, l'antiga Unió Soviètica, Cuba...). S'activa un moviment de base per 'refer' les estructures, i aquest mateix moviment de base 'revolucionari' acaba esdevenint una ombra grotesca del que havia volgut ser, aquesta deformació passa per trepitjar drets humans i democràtics i per transformar-se, al final, en allò que volia combatre. Amb això no vull dir que no hàgim de pensar en un canvi, sinó no estaria escrivint això. El que dic és que aquest canvi ha de ser d'una natura diferent als que, dins de la història moderna, s'han anat succeint. Ho he introduït en d'altres posts: el canvi necessari passa per abandonar la societat de consum i, això passa per deixar de ser consumidors. Consumidors en el sentit ampli, de bens materials, però també d'idees i de les conseqüències d'aquestes idees.
Quin podria ser un escenari probable i, segurament, el més desitjat per les elits dirigents actuals? Doncs que la situació es vagi degradant lentament, tant socialment com econòmicament i política. És a dir, que anem tendint cap a una situació com la que viuen mots països sud-americans, amb alts índex de criminalitat, corrupció i pobresa. I que hi tendim prou lentament com perquè ens puguin bullir com la granota que comentava al principi. Aquest és un escenari força probable. L'escenari BAU. Ens aboca això a una situació de desesperació? Depèn. A la llarga o a la curta la situació de degradació portarà al col·lapse de les gras estructures de poder que hi ha en aquest món globalitzat i se'n reduirà doncs l'abast i la influència. Aquesta pèrdua d'abast i d'influència al col·lapsar, provocarà escletxes en el mateix sistema i és en aquestes escletxes que poden sorgir i créixer els brots del nou paradigma. Però perquè aquests brots es desenvolupin i acabin generant un nou paradigma cal estar preparats. I estar preparats no només vol dir tenir informació sobre com adaptar-nos a una situació extrema, sinó, a més, com arribar a assolir un cert grau de desmenjament psicològic respecte la tendència general del que s'anomena opinió pública, que no és res més que l'opinió prefabricada d'alguns personatges clau, col·locada estratègicament en els mitjans de masses. Estar preparats és doncs començar a assumir psicològicament els diferents escenaris amb els que ens podem trobar. Estar preparats psicològicament pel que ha de venir no és una tasca fàcil perquè les situacions que ens podem trobar en el col·lapse de la societat industrial ara mateix no són assumibles. Per exemple, si cerquen informació sobre quina és la situació a Portugal o a Grècia es podran fer el càrrec del que ens espera: no sé si ho hauran notat però a les notícies no hi ha pas cap informació sobre la situació social d'aquests estats, no em sembla, precisament, cap casualitat. En fi, començar a preparar-se pel futur vol dir passar a l'acció i trobar vies de desconnexió que ens puguin ajudar a rebaixar la tensió quan aquesta es faci insuportable. Pensem que el fet de saber que el futur, segons el punt de vista de la societat industrial, és molt negre, no ens converteix precisament en immunes a les situacions de desesperació que es poden donar (i es donaran) en la població quan les circumstàncies empitjorin. Més aviat al contrari. Per tant, si no cerquem mètodes per trobar estones de pau enmig d'un ambient agressiu, hostil i amb alts graus de desequilibri psicològic, estarem exposats igualment a reaccionar de la mateixa manera que la resta de població, la qual no tindrà cap informació de què passa exactament, però sí que intuirà que els estan enganyant. Així doncs, tal com diu la Carolyn Baker, ens hem d'esforçar en trobar espais de gaudi i de joia enmig de la creixent tensió i desencís social. Cultivar la resistència, a més de la resiliència, a nivell psicològic, perquè quan arribem al punt en que el col·lapse de la societat industrial faci apareixer les primeres escletxes en el sistema, les poguem aprofitar per oferir una nova perspectiva del món, que ens porti a un futur molt diferent del que, encara ara, ens pretenen vendre.
Salutacions,
SZD