(http://www.tadias.com/wp-content/uploads/2011/07/Famine_-cover2_COVER_BIG.jpg)
...doncs sí, ens
hem fet grans i, llastimosament, estem jugant amb el menjar.
M'explicaré. Recordo que de petit una frase que solia sortir a taula
quan els nens ens engrescàvem i fèiem el ruc a l'hora de menjar
era: amb el menjar no s'hi juga o, a l'hora de menjar no es juga. Les
dues expressions tenen una base comú importantíssima que, en el
present, i amb la societat opulenta en la que encara vivim, ha perdut
el valor: el menjar és una qüestió de les més serioses que
existeixen, perquè sense menjar no podem viure.
Doncs bé, la
reflexió d'aquest post va en aquest sentit i va, a més, a reforçar
el que ja he vingut introduint en aquest o aquest altre post. Cal,
penso, una actualització i un recordatori i insistència en aquest
tema, perquè quan parlem d'energia en lloc de pensar en aliments, el pensament va ràpidament a
identificar electricitat i quan parlem de petroli identifiquem
benzina. Bé, tot i que aquesta identificació és la més comú i,
quan mirem de profunditzar, veiem que el petroli no és només
benzina, és gairebé qualsevol activitat humana, i que energia
no és només electricitat sinó que és tota activitat humana
(perquè energia en la seva accepció general inclou electricitat
i petroli). Però, i amb això retorno al títol del post, en la
majoria de casos no es té en compte que el problema més greu en el
futur immediat no serà com electrificar la societat, no serà com
fer anar els cotxes o camions amb bateries o biodièsel, no, el
problema més greu al qual ens enfrontem és com alimentar a la
població del planeta. Així de clar, així de terrible. Perquè
plantejo això d'aquesta manera? Doncs perquè veig que en els debats
i estratègies de futur dels col·lectius més conscienciats sobre el
problema energètic va fent forat la idea de que hem arribat al pic
del petroli, això, sense cap dubte, és positiu. El discurs està
canviant, i fins i tot s'accepta que el decreixement és una qüestió
a discutir. Però des del meu punt de vista encara estem molt lluny,
pel que fa als col·lectius que pretenen un canvi en el sistema
actual, de fer-nos càrrec de la gravetat de la situació.
Veiem-ho. Segons
Vaclav Smil un terç de la població mundial s'alimenta gràcies a
l'agricultura industrial, és a dir, dels fertilitzants que provenen
del gas natural. El pic del gas natural s'espera que sigui cap al
2020, però abans, les estratègies de 'transició' a altres energies
(fins i tot a les renovables) apunten cap a un major ús d'aquest
combustible fòssil. A mi aquesta planificació em fa venir una
esgarrifança, perquè benvolguts-des lectors-lectores, què passarà
d'aquí a set anys quan, degut a una política de transició
d'aquest estil arribem al pic del gas amb unes infraestructures més
dependents d'aquest combustible però amb una població que haurà
crescut i, per tant, amb una situació encara de més dependència dels
fertilitzants? Visualitzen l'escenari? Em recorda a algunes imatges
de pel·lícules de zombies. I és que l'estratègia a adoptar, des
del meu punt de vista no pot, en cap cas, partir de 'dalt a baix':
primer energètica i després alimentació-aigua-població. Per a mi
l'estratègia cal que sigui de 'baix a dalt': primer
alimentació-aigua-població i després estratègia energètica.
Clar, clar, em diran que amb això prenc un caire neo-malthusià,
doncs mirin, m'importa molt poc com m'etiquetin, perquè qui és més
neo-malthusià? Aquell que juga a fer veure que el problema energètic
és 'només' una qüestió de fòssils-renovables i quan li pregunten
per l'alimentació d'una població mundial que se sosté pel
transport barat i pels fertilitzants industrials, diu que hi hauran
guerres pels recursos i es queda tant ample, o aquell que, preocupat
pel tema, s'atreveix a dir que el problema l'hem d'enfocar com una
qüestió que, necessàriament, es planteja en el sentit de com
resoldre el binomi població-recursos d'una manera no traumàtica?
Perquè al final,
com éssers vius, hauríem de canviar aquella frase que s'ha fet
famosa en pro dels economistes keynesians: 'És l'economia estúpid!',
per una altra que és irrefutable: 'És el menjar, irresponsables,
el menjar!' I, o ens plantegem el problema des d'un punt de vista
global i afrontem que en realitat a la base de la crisi hi ha una
qüestió de creixement exponencial de la població, ras i curt, o
qualsevol estratègia es veurà abocada a un fracàs, que portarà
molt de patiment i molt de caos.
Alerta! Ara no es
pensin que perquè digui que el problema és de població estic
suggerint estratègies per solucionar-lo. El que estic dient és que
la rel del problema és aquesta, vulguem admetre-ho o no, i que cal
començar a mentalitzar-se de que hem de proposar estratègies també i sobretot pel que fa a la gestió de la producció agrícola mundial per un
costat i, per l'altra a la dieta dels països industrialitzats. Ah,
però aquí tornem a trepitjar ulls de poll, no? Perquè quan parlem
del menjar a la gent sembla que els estem atacant el més íntim.
Quan hom suggereix que la dieta que seguim en els països
desenvolupats és insultantment sobrera en proteïnes i en calories i
que això acaba generant malalties, aquí hem topat amb quelcom que
la majoria de la població no està disposada a sentir-ne parlar,
perquè? Perquè seguim aquí una dieta mediterrània! la millor del
món! Ja m'agradaria saber aquesta famosa dieta 'mediterrània' que
segueix una família tipus si és tant semblant a la que tenien els
nostres avis, que (tot sigui dit de passada) segur que era molt més
resilient de la que tenim actualment.
En fi,
benvolguts/des lectors-lectores, ja veiem que estem perdent un temps
preciós pel que fa a centrar-nos en resoldre el veritable problema.
Clar, i tot el que he dit, no té, en principi, en compte els efectes
de l'escalfament global. Sembla ser que les guerres de la fam s'estan
començant a gestar.
Salutacions,
SZD