dilluns, 17 de juny del 2013

Amb el menjar, no s'hi juga...



(http://www.tadias.com/wp-content/uploads/2011/07/Famine_-cover2_COVER_BIG.jpg)

...doncs sí, ens hem fet grans i, llastimosament, estem jugant amb el menjar. M'explicaré. Recordo que de petit una frase que solia sortir a taula quan els nens ens engrescàvem i fèiem el ruc a l'hora de menjar era: amb el menjar no s'hi juga o, a l'hora de menjar no es juga. Les dues expressions tenen una base comú importantíssima que, en el present, i amb la societat opulenta en la que encara vivim, ha perdut el valor: el menjar és una qüestió de les més serioses que existeixen, perquè sense menjar no podem viure. 

Doncs bé, la reflexió d'aquest post va en aquest sentit i va, a més, a reforçar el que ja he vingut introduint en aquest o aquest altre post. Cal, penso, una actualització i un recordatori i insistència en aquest tema, perquè quan parlem d'energia en lloc de pensar en aliments, el pensament va ràpidament a identificar electricitat i quan parlem de petroli identifiquem benzina. Bé, tot i que aquesta identificació és la més comú i, quan mirem de profunditzar, veiem que el petroli no és només benzina, és gairebé qualsevol activitat humana, i que energia no és només electricitat sinó que és tota activitat humana (perquè energia en la seva accepció general inclou electricitat i petroli). Però, i amb això retorno al títol del post, en la majoria de casos no es té en compte que el problema més greu en el futur immediat no serà com electrificar la societat, no serà com fer anar els cotxes o camions amb bateries o biodièsel, no, el problema més greu al qual ens enfrontem és com alimentar a la població del planeta. Així de clar, així de terrible. Perquè plantejo això d'aquesta manera? Doncs perquè veig que en els debats i estratègies de futur dels col·lectius més conscienciats sobre el problema energètic va fent forat la idea de que hem arribat al pic del petroli, això, sense cap dubte, és positiu. El discurs està canviant, i fins i tot s'accepta que el decreixement és una qüestió a discutir. Però des del meu punt de vista encara estem molt lluny, pel que fa als col·lectius que pretenen un canvi en el sistema actual, de fer-nos càrrec de la gravetat de la situació.

Veiem-ho. Segons Vaclav Smil un terç de la població mundial s'alimenta gràcies a l'agricultura industrial, és a dir, dels fertilitzants que provenen del gas natural. El pic del gas natural s'espera que sigui cap al 2020, però abans, les estratègies de 'transició' a altres energies (fins i tot a les renovables) apunten cap a un major ús d'aquest combustible fòssil. A mi aquesta planificació em fa venir una esgarrifança, perquè benvolguts-des lectors-lectores, què passarà d'aquí a set anys quan, degut a una política de transició d'aquest estil arribem al pic del gas amb unes infraestructures més dependents d'aquest combustible però amb una població que haurà crescut i, per tant, amb una situació encara de més dependència dels fertilitzants? Visualitzen l'escenari? Em recorda a algunes imatges de pel·lícules de zombies. I és que l'estratègia a adoptar, des del meu punt de vista no pot, en cap cas, partir de 'dalt a baix': primer energètica i després alimentació-aigua-població. Per a mi l'estratègia cal que sigui de 'baix a dalt': primer alimentació-aigua-població i després estratègia energètica. Clar, clar, em diran que amb això prenc un caire neo-malthusià, doncs mirin, m'importa molt poc com m'etiquetin, perquè qui és més neo-malthusià? Aquell que juga a fer veure que el problema energètic és 'només' una qüestió de fòssils-renovables i quan li pregunten per l'alimentació d'una població mundial que se sosté pel transport barat i pels fertilitzants industrials, diu que hi hauran guerres pels recursos i es queda tant ample, o aquell que, preocupat pel tema, s'atreveix a dir que el problema l'hem d'enfocar com una qüestió que, necessàriament, es planteja en el sentit de com resoldre el binomi població-recursos d'una manera no traumàtica?

Perquè al final, com éssers vius, hauríem de canviar aquella frase que s'ha fet famosa en pro dels economistes keynesians: 'És l'economia estúpid!', per una altra que és irrefutable: 'És el menjar, irresponsables, el menjar!' I, o ens plantegem el problema des d'un punt de vista global i afrontem que en realitat a la base de la crisi hi ha una qüestió de creixement exponencial de la població, ras i curt, o qualsevol estratègia es veurà abocada a un fracàs, que portarà molt de patiment i molt de caos.

Alerta! Ara no es pensin que perquè digui que el problema és de població estic suggerint estratègies per solucionar-lo. El que estic dient és que la rel del problema és aquesta, vulguem admetre-ho o no, i que cal començar a mentalitzar-se de que hem de proposar estratègies també i sobretot pel que fa a la gestió de la producció agrícola mundial per un costat i, per l'altra a la dieta dels països industrialitzats. Ah, però aquí tornem a trepitjar ulls de poll, no? Perquè quan parlem del menjar a la gent sembla que els estem atacant el més íntim. Quan hom suggereix que la dieta que seguim en els països desenvolupats és insultantment sobrera en proteïnes i en calories i que això acaba generant malalties, aquí hem topat amb quelcom que la majoria de la població no està disposada a sentir-ne parlar, perquè? Perquè seguim aquí una dieta mediterrània! la millor del món! Ja m'agradaria saber aquesta famosa dieta 'mediterrània' que segueix una família tipus si és tant semblant a la que tenien els nostres avis, que (tot sigui dit de passada) segur que era molt més resilient de la que tenim actualment.
En fi, benvolguts/des lectors-lectores, ja veiem que estem perdent un temps preciós pel que fa a centrar-nos en resoldre el veritable problema. Clar, i tot el que he dit, no té, en principi, en compte els efectes de l'escalfament global. Sembla ser que les guerres de la fam s'estan començant a gestar.
Salutacions,
SZD

dilluns, 10 de juny del 2013

Violència i lluita pels recursos




(http://www.fotopedia.com/items/flickr-2939267076)

Benvolguts/des lectors/es,

Donat el curs dels esdeveniments, penso que cal començar a encarar la realitat del futur proper tenint en compte els riscos que ens esperen. Aquest és un tema delicat, bàsicament perquè, com poden entreveure els lectors més conscienciats, hi ha aspectes de l'Oil Crash que es neguen sistemàticament fins i tot per peakoilers convençuts, degut, al meu parer, a que com habitants d'una societat opulenta i autocomplaent, no hem estat educats per afrontar una realitat (i per tant una manera d'entendre el món) molt diferent de la que hem viscut des de petits. Per tant, avís a navegants, si no vol quedar-se preocupat i vol continuar en el seu somni negacionista, benvolgut/da lector/a, no segueixi llegint.

Tot i que no sóc sociòleg ni psicòleg m'agradaria proposar alguns aspectes a debatre o que siguin motiu de reflexió (a nivell purament divulgatiu), tenint en compte el que ja s'ha escrit en aquesta línia (recomanaria, en aquest sentit, els llibres de'n Dimitry Orlov i la Carolyn Baker, a més dels llibres sobre psicologia de la violència de'n Dave Grossman i de Gavin de Becker). D'entre els molts aspectes que presenta la temàtica de la violència, tant criminal com social, el que ens interessa com a peakoilers són, d'entrada, les causes de la violència individual o a petita escala, per posteriorment entendre la seva generalització quan l'escassetat de recursos sigui generalitzada.

Segons Grossman, en els estudis psicològics fets a les guerres es veu que l'ésser humà (en condicions normals) no està dissenyat, essencialment, per matar als membres de la pròpia espècie. És a dir hi ha, en situacions de tensió i violència, una certa inhibició inconscient natural a portar a terme accions premeditades que sabem que duran a la mort d'un semblant. Una proba d'això són les estadístiques fetes durant la segona guerra mundial, en les quals no només un vint per cent dels trets fets pels soldats sobre els enemics encertaven el blanc sinó que la majoria de vegades els soldats no arribaven a disparar. Això es va atribuir a que, quan realment un esser humà és forçat a matar, si no té un entrenament previ específic serà molt reticent a fer-ho. A partir d'aquestes estadístiques, la psicologia militar va avançar molt i, hores d'ara, s'utilitzen mètodes d'entrenament psicològic per augmentar aquesta eficiència a l'hora de disparar sobre semblants (ja a la guerra del Vietnam es va millorar el percentatge fins al 90%). En què es basa aquesta preparació i entrenament? Essencialment en dos nivells. El primer, en introduir en el soldat la idea de veure a l'enemic com quelcom que és diferent a ell mateix, l'exèrcit propi és igual a ell i l'ajuda a sobreviure, l'exèrcit enemic és diferent i, per definició, hostil, és el que de vegades s'anomena 'altrització'. El segon pas per exercir la violència de forma indiscriminada contra un objectiu, com es fa en una guerra, és la cosificació de l'enemic, això s'aconsegueix mitjançant un entrenament específic, en el qual s'assagen les accions a dur a terme en les situacions de combat amb blancs o figures i siluetes amb forma humana per tal d'acostumar al cervell a que, en trobar-se en el combat real, no es bloquegi o dubti en l'acció automatitzada en l'entrenament. Amb aquestes accions repetitives s'aconsegueix desvincular l'acció feta dels efectes d'aquesta, esborrant l'empatia que pot emergir en veure les conseqüències d'una acció violenta.

Aquests dos nivells psicològics (altrització i cosificació) que condueixen a l'acció violenta planificada, són essencialment els mateixos que utilitza un criminal per actuar sobre la seva víctima. La diferència entre un soldat en situació de combat i un criminal és que pel criminal la seva víctima és un recurs, un objecte per aconseguir allò que vol, sigui el que sigui i on sigui, el procés de cosificació és clar, mentre que el soldat, teòricament, està entrenat per actuar només en situació de guerra o de combat. Simplificant encara més aquest procés, podríem dir que l'acció violenta es caracteritza per la falta d'empatia (per una falta d'identificació com a propis) amb els altres éssers humans objecte de la violència i, per tant d'una negació de les conseqüències de les accions que es volen portar a terme: una persona passa de ser algú que té unes característiques identificades també com a pròpies a ser, purament i simplement, un recurs o un mitjà per satisfer un objectiu. 

Quan, tenint en compte el que he explicat anteriorment, analitzem certs patrons de comportament social, veiem que la tendència actual de la societat no ens tranquil·litza especialment respecte als ingredients necessaris pel que fa al comportament violent. Bàsicament, la tendència de les darreres dècades de societat consumista ens ha portat cap a una instrumentalització (cosificació) de les persones: cada individu ha deixat de ser un ens complex i ric amb una certa profunditat i dimensió aportada per sentiments compartits, per passar a ser un conjunt d'etiquetes: consumidor, client, votant, seguidor, manifestant, treballador, aturat, pacient, etc. No dic que aquestes etiquetes no siguin funcionals o necessàries, el que em sembla que està passant és que, degut al ritme frenètic de vida que portem, hem superficialitzat persones, sistemes, problemes, situacions, de tal manera que han passat a ser anècdotes del que eren, en una espiral de banalització que, de vegades, fa federat: mirin les notícies i prenguin perspectiva de com es va desproveint de contingut el lèxic, simplificant el discurs i el llenguatge, empobrint-lo, relativitzant tots els conceptes i deteriorant la forma. Com ja vaig dir en el post anterior, aquesta falta de 'profunditat' en tot l'entorn social que ens envolta, produïda i fomentada per la societat de consum en la que vivim, ens converteix en individus fortament emocionals, ensinistrats per experimentar emocions superficials en dosis controlades per un entorn ple d'estímuls. Estímuls que, més enllà d'aportar-nos quelcom realment valuós, ens transformen en purs autòmats pendents de satisfer unes necessitats, il·lusòries en la seva major part, que desvien l'atenció del que realment és important per a cadascú i, per tant, del que ens pot aportar equilibri interior i satisfacció. És a dir, socialment, mitjançant la banalització, estem accentuant un procés de cosificació que és, en essència, procliu al comportament agressiu. Tot això en un entorn físic amb recursos materials minvants, forma un còctel explosiu de conseqüències realment imprevisibles. Per si el panorama no fos ja preocupant tenim un element que, com ja vaig comentar també en el post anterior, amplifica aquesta tendència: el mantra del principi de competència com a motor de progrés. Aquest imaginari totalment inviable i irreal es seguirà mantenint durant un temps, provocant encara més estralls dels que ja ha provocat fins ara. És temps de canviar d'imaginari, renunciar als antics mantres i, amb prudència però sense recança, començar a construir un nou model per després d'aquesta transició que ja s'albira terrible, per la crueltat que els éssers humans som capaços de desplegar quan les circumstàncies ho afavoreixen, però també per la rapidesa dels canvis i la influència d'un paradigma que ens ha educat en una cultura, com la globalitzada actual, essencialment agressiva, deshumanitzada i acrítica.
Salutacions,
SZD