dilluns, 17 de juny de 2013

Amb el menjar, no s'hi juga...



(http://www.tadias.com/wp-content/uploads/2011/07/Famine_-cover2_COVER_BIG.jpg)

...doncs sí, ens hem fet grans i, llastimosament, estem jugant amb el menjar. M'explicaré. Recordo que de petit una frase que solia sortir a taula quan els nens ens engrescàvem i fèiem el ruc a l'hora de menjar era: amb el menjar no s'hi juga o, a l'hora de menjar no es juga. Les dues expressions tenen una base comú importantíssima que, en el present, i amb la societat opulenta en la que encara vivim, ha perdut el valor: el menjar és una qüestió de les més serioses que existeixen, perquè sense menjar no podem viure. 

Doncs bé, la reflexió d'aquest post va en aquest sentit i va, a més, a reforçar el que ja he vingut introduint en aquest o aquest altre post. Cal, penso, una actualització i un recordatori i insistència en aquest tema, perquè quan parlem d'energia en lloc de pensar en aliments, el pensament va ràpidament a identificar electricitat i quan parlem de petroli identifiquem benzina. Bé, tot i que aquesta identificació és la més comú i, quan mirem de profunditzar, veiem que el petroli no és només benzina, és gairebé qualsevol activitat humana, i que energia no és només electricitat sinó que és tota activitat humana (perquè energia en la seva accepció general inclou electricitat i petroli). Però, i amb això retorno al títol del post, en la majoria de casos no es té en compte que el problema més greu en el futur immediat no serà com electrificar la societat, no serà com fer anar els cotxes o camions amb bateries o biodièsel, no, el problema més greu al qual ens enfrontem és com alimentar a la població del planeta. Així de clar, així de terrible. Perquè plantejo això d'aquesta manera? Doncs perquè veig que en els debats i estratègies de futur dels col·lectius més conscienciats sobre el problema energètic va fent forat la idea de que hem arribat al pic del petroli, això, sense cap dubte, és positiu. El discurs està canviant, i fins i tot s'accepta que el decreixement és una qüestió a discutir. Però des del meu punt de vista encara estem molt lluny, pel que fa als col·lectius que pretenen un canvi en el sistema actual, de fer-nos càrrec de la gravetat de la situació.

Veiem-ho. Segons Vaclav Smil un terç de la població mundial s'alimenta gràcies a l'agricultura industrial, és a dir, dels fertilitzants que provenen del gas natural. El pic del gas natural s'espera que sigui cap al 2020, però abans, les estratègies de 'transició' a altres energies (fins i tot a les renovables) apunten cap a un major ús d'aquest combustible fòssil. A mi aquesta planificació em fa venir una esgarrifança, perquè benvolguts-des lectors-lectores, què passarà d'aquí a set anys quan, degut a una política de transició d'aquest estil arribem al pic del gas amb unes infraestructures més dependents d'aquest combustible però amb una població que haurà crescut i, per tant, amb una situació encara de més dependència dels fertilitzants? Visualitzen l'escenari? Em recorda a algunes imatges de pel·lícules de zombies. I és que l'estratègia a adoptar, des del meu punt de vista no pot, en cap cas, partir de 'dalt a baix': primer energètica i després alimentació-aigua-població. Per a mi l'estratègia cal que sigui de 'baix a dalt': primer alimentació-aigua-població i després estratègia energètica. Clar, clar, em diran que amb això prenc un caire neo-malthusià, doncs mirin, m'importa molt poc com m'etiquetin, perquè qui és més neo-malthusià? Aquell que juga a fer veure que el problema energètic és 'només' una qüestió de fòssils-renovables i quan li pregunten per l'alimentació d'una població mundial que se sosté pel transport barat i pels fertilitzants industrials, diu que hi hauran guerres pels recursos i es queda tant ample, o aquell que, preocupat pel tema, s'atreveix a dir que el problema l'hem d'enfocar com una qüestió que, necessàriament, es planteja en el sentit de com resoldre el binomi població-recursos d'una manera no traumàtica?

Perquè al final, com éssers vius, hauríem de canviar aquella frase que s'ha fet famosa en pro dels economistes keynesians: 'És l'economia estúpid!', per una altra que és irrefutable: 'És el menjar, irresponsables, el menjar!' I, o ens plantegem el problema des d'un punt de vista global i afrontem que en realitat a la base de la crisi hi ha una qüestió de creixement exponencial de la població, ras i curt, o qualsevol estratègia es veurà abocada a un fracàs, que portarà molt de patiment i molt de caos.

Alerta! Ara no es pensin que perquè digui que el problema és de població estic suggerint estratègies per solucionar-lo. El que estic dient és que la rel del problema és aquesta, vulguem admetre-ho o no, i que cal començar a mentalitzar-se de que hem de proposar estratègies també i sobretot pel que fa a la gestió de la producció agrícola mundial per un costat i, per l'altra a la dieta dels països industrialitzats. Ah, però aquí tornem a trepitjar ulls de poll, no? Perquè quan parlem del menjar a la gent sembla que els estem atacant el més íntim. Quan hom suggereix que la dieta que seguim en els països desenvolupats és insultantment sobrera en proteïnes i en calories i que això acaba generant malalties, aquí hem topat amb quelcom que la majoria de la població no està disposada a sentir-ne parlar, perquè? Perquè seguim aquí una dieta mediterrània! la millor del món! Ja m'agradaria saber aquesta famosa dieta 'mediterrània' que segueix una família tipus si és tant semblant a la que tenien els nostres avis, que (tot sigui dit de passada) segur que era molt més resilient de la que tenim actualment.
En fi, benvolguts/des lectors-lectores, ja veiem que estem perdent un temps preciós pel que fa a centrar-nos en resoldre el veritable problema. Clar, i tot el que he dit, no té, en principi, en compte els efectes de l'escalfament global. Sembla ser que les guerres de la fam s'estan començant a gestar.
Salutacions,
SZD

11 comentaris:

Whiskey Sierra ha dit...

Hola,

Al Guardian, a la secció environment,es recull un debat que hi ha al Regne Unit per aixecar les restriccions en vers els transgènics: http://www.guardian.co.uk/environment juntament amb crides a consumir menys carn i, naturalment, a informar sobre l'exotisme de les dietes amb insectes, etc...

Però el més inquietant de tot és aquest article del 12 de juny http://www.guardian.co.uk/environment/2013/jun/12/farmers-fail-weather-wheat-crop la primavera més freda en 50 anys els ha obligat a importar blat, quan en condicions normals en són exportadors.

AdriàFS ha dit...

Per desgracia, si la mort de milers de persones cada dia per la fam no ens han mogut, dubto que alguns milers més ens facin actuar... fins que en tinguem nosaltres de gana.

David Pi ha dit...

Fa poques setmanes un pare de l'alumne de l'escola on va el meu fill em va comentar si sabia com ho podia fer per tal que el seu fill pogués anar a la sortida del Zoo de P5, ja que en principi no tenia diners per pagar-la. L'home estava preocupat ja que el seu fill havia mostrat molt interès en aquesta sortida.

Uns dies més tard, quan comentava amb el meu fill el que havien menjat per dinar a l'escola, va dir-me referint-se al mateix alumne (diguem-li X):

_Ostres papa, l'alumne X és el primer en acabar-se el dinar i això que sempre repeteix! És super ràpid!

AdriàFS ha dit...

Això de la canalla que va amb gana a l'escola es una bogeria, hi han arribat a haver crios desmaiats. S'ha de fer alguna cosa.
Quan es va començar a popularitzar la institució que avui anomenem escola, una de les principals raons per impulsar-la va ser poder alimentar la canalla que passava gana ja que a casa no es podien permetre una millor alimentació (fa un parell de segles, a França).
Ara resulta que hem donat tant per suposat que tothom pot donar de menjar als seus fills que hem oblidat aquesta funció.
Espero que algun dirigent tingui el seny d'instaurar el menjador escolar gratuït per a tothom, perquè si l'estat no pot garantir l'alimentació de la canalla, potser es que ja ha col·lapsat i no ens n'hem adonat.

David Pi ha dit...

Què passa al juliol i agost? Al municipi on visc s'han afanyat a obrir un menjador social.

zhongdi ha dit...

@Whiskey Sierra, moltes gràcies pel comentari i la informació, són indicacions de tendències preocupants.

zhongdi ha dit...

@AdriàFS i David Pi. Són preocupants aquestes informacions sobre nens que, ja ara, entre nosaltres pasen gana. La pregunta que sorgeix davant de tot això és la situació que es presentarà en uns anys, quan l'estat ja no sigui capaç de fer el servei que fa donant menjar a qui no en pot aconseguir...
David, tindries algun lloc on hagi sorit publicat això dels menjadors al juliol i agost que comentes?
Moltes gràcies a tots dos pels vostres comentaris.
Salutacions.

David Pi ha dit...

Notícia a la veu de Montcada sobre els menjadors socials

zhongdi ha dit...

@ David Pi. Moltes gràcies!

AdriàFS ha dit...

Mireu, aquí la tenim:

http://www.324.cat/noticia/2145960/catalunya/Llum-verda-al-Parlament-per-garantir-tres-apats-diaris-als-nens-aquest-estiu

"La cambra ha aprovat per unanimitat una moció que garanteix que els nens disposin de tres àpats diaris aquest estiu així com que el curs escolar que ve cap nen o nena es quedi sense beca menjador per limitacions pressupostàries" (324.cat)

David Pi ha dit...

Per desgràcia ja es poden fer un recull d'històries de la crisi, conseqüència inevitable del declivi, a les que podem posar noms i cognoms. On desenvolupo la meva feina de docent ja fa temps que es noten les dificultats de les famílies. Especialment quan es tracta de pagar sortides extraescolars, obres de teatre, material escolar,... Fa unes poques setmanes un company de feina em comentava.

-Vaig veure a secretaria l'alumna X que vam tenir a l'any passat a classe. Li vaig preguntar que feia a secretaria i em va dir que s'estava donant de baixa en el centre.

-com!?, va respondre-li amb sorpresa el meu company-però si només falten unes setmanes per final de curs. Tan malament et va?

-No, no és això. Els meus pares han decidit tornar al nostre país d'origen. La situació aquí és, per a nosaltres, insostenible.
La noia, que de ben petita ja va créixer aquí, no podia aguantar les llàgrimes.

Avui llegeixo al diari del meu poble les opinions dels portaveus dels grups municipals. La opinió de la portaveu del PP porta per títol: "Aquí no cabe todo el mundo".