dilluns, 10 de juny de 2013

Violència i lluita pels recursos




(http://www.fotopedia.com/items/flickr-2939267076)

Benvolguts/des lectors/es,

Donat el curs dels esdeveniments, penso que cal començar a encarar la realitat del futur proper tenint en compte els riscos que ens esperen. Aquest és un tema delicat, bàsicament perquè, com poden entreveure els lectors més conscienciats, hi ha aspectes de l'Oil Crash que es neguen sistemàticament fins i tot per peakoilers convençuts, degut, al meu parer, a que com habitants d'una societat opulenta i autocomplaent, no hem estat educats per afrontar una realitat (i per tant una manera d'entendre el món) molt diferent de la que hem viscut des de petits. Per tant, avís a navegants, si no vol quedar-se preocupat i vol continuar en el seu somni negacionista, benvolgut/da lector/a, no segueixi llegint.

Tot i que no sóc sociòleg ni psicòleg m'agradaria proposar alguns aspectes a debatre o que siguin motiu de reflexió (a nivell purament divulgatiu), tenint en compte el que ja s'ha escrit en aquesta línia (recomanaria, en aquest sentit, els llibres de'n Dimitry Orlov i la Carolyn Baker, a més dels llibres sobre psicologia de la violència de'n Dave Grossman i de Gavin de Becker). D'entre els molts aspectes que presenta la temàtica de la violència, tant criminal com social, el que ens interessa com a peakoilers són, d'entrada, les causes de la violència individual o a petita escala, per posteriorment entendre la seva generalització quan l'escassetat de recursos sigui generalitzada.

Segons Grossman, en els estudis psicològics fets a les guerres es veu que l'ésser humà (en condicions normals) no està dissenyat, essencialment, per matar als membres de la pròpia espècie. És a dir hi ha, en situacions de tensió i violència, una certa inhibició inconscient natural a portar a terme accions premeditades que sabem que duran a la mort d'un semblant. Una proba d'això són les estadístiques fetes durant la segona guerra mundial, en les quals no només un vint per cent dels trets fets pels soldats sobre els enemics encertaven el blanc sinó que la majoria de vegades els soldats no arribaven a disparar. Això es va atribuir a que, quan realment un esser humà és forçat a matar, si no té un entrenament previ específic serà molt reticent a fer-ho. A partir d'aquestes estadístiques, la psicologia militar va avançar molt i, hores d'ara, s'utilitzen mètodes d'entrenament psicològic per augmentar aquesta eficiència a l'hora de disparar sobre semblants (ja a la guerra del Vietnam es va millorar el percentatge fins al 90%). En què es basa aquesta preparació i entrenament? Essencialment en dos nivells. El primer, en introduir en el soldat la idea de veure a l'enemic com quelcom que és diferent a ell mateix, l'exèrcit propi és igual a ell i l'ajuda a sobreviure, l'exèrcit enemic és diferent i, per definició, hostil, és el que de vegades s'anomena 'altrització'. El segon pas per exercir la violència de forma indiscriminada contra un objectiu, com es fa en una guerra, és la cosificació de l'enemic, això s'aconsegueix mitjançant un entrenament específic, en el qual s'assagen les accions a dur a terme en les situacions de combat amb blancs o figures i siluetes amb forma humana per tal d'acostumar al cervell a que, en trobar-se en el combat real, no es bloquegi o dubti en l'acció automatitzada en l'entrenament. Amb aquestes accions repetitives s'aconsegueix desvincular l'acció feta dels efectes d'aquesta, esborrant l'empatia que pot emergir en veure les conseqüències d'una acció violenta.

Aquests dos nivells psicològics (altrització i cosificació) que condueixen a l'acció violenta planificada, són essencialment els mateixos que utilitza un criminal per actuar sobre la seva víctima. La diferència entre un soldat en situació de combat i un criminal és que pel criminal la seva víctima és un recurs, un objecte per aconseguir allò que vol, sigui el que sigui i on sigui, el procés de cosificació és clar, mentre que el soldat, teòricament, està entrenat per actuar només en situació de guerra o de combat. Simplificant encara més aquest procés, podríem dir que l'acció violenta es caracteritza per la falta d'empatia (per una falta d'identificació com a propis) amb els altres éssers humans objecte de la violència i, per tant d'una negació de les conseqüències de les accions que es volen portar a terme: una persona passa de ser algú que té unes característiques identificades també com a pròpies a ser, purament i simplement, un recurs o un mitjà per satisfer un objectiu. 

Quan, tenint en compte el que he explicat anteriorment, analitzem certs patrons de comportament social, veiem que la tendència actual de la societat no ens tranquil·litza especialment respecte als ingredients necessaris pel que fa al comportament violent. Bàsicament, la tendència de les darreres dècades de societat consumista ens ha portat cap a una instrumentalització (cosificació) de les persones: cada individu ha deixat de ser un ens complex i ric amb una certa profunditat i dimensió aportada per sentiments compartits, per passar a ser un conjunt d'etiquetes: consumidor, client, votant, seguidor, manifestant, treballador, aturat, pacient, etc. No dic que aquestes etiquetes no siguin funcionals o necessàries, el que em sembla que està passant és que, degut al ritme frenètic de vida que portem, hem superficialitzat persones, sistemes, problemes, situacions, de tal manera que han passat a ser anècdotes del que eren, en una espiral de banalització que, de vegades, fa federat: mirin les notícies i prenguin perspectiva de com es va desproveint de contingut el lèxic, simplificant el discurs i el llenguatge, empobrint-lo, relativitzant tots els conceptes i deteriorant la forma. Com ja vaig dir en el post anterior, aquesta falta de 'profunditat' en tot l'entorn social que ens envolta, produïda i fomentada per la societat de consum en la que vivim, ens converteix en individus fortament emocionals, ensinistrats per experimentar emocions superficials en dosis controlades per un entorn ple d'estímuls. Estímuls que, més enllà d'aportar-nos quelcom realment valuós, ens transformen en purs autòmats pendents de satisfer unes necessitats, il·lusòries en la seva major part, que desvien l'atenció del que realment és important per a cadascú i, per tant, del que ens pot aportar equilibri interior i satisfacció. És a dir, socialment, mitjançant la banalització, estem accentuant un procés de cosificació que és, en essència, procliu al comportament agressiu. Tot això en un entorn físic amb recursos materials minvants, forma un còctel explosiu de conseqüències realment imprevisibles. Per si el panorama no fos ja preocupant tenim un element que, com ja vaig comentar també en el post anterior, amplifica aquesta tendència: el mantra del principi de competència com a motor de progrés. Aquest imaginari totalment inviable i irreal es seguirà mantenint durant un temps, provocant encara més estralls dels que ja ha provocat fins ara. És temps de canviar d'imaginari, renunciar als antics mantres i, amb prudència però sense recança, començar a construir un nou model per després d'aquesta transició que ja s'albira terrible, per la crueltat que els éssers humans som capaços de desplegar quan les circumstàncies ho afavoreixen, però també per la rapidesa dels canvis i la influència d'un paradigma que ens ha educat en una cultura, com la globalitzada actual, essencialment agressiva, deshumanitzada i acrítica.
Salutacions,
SZD

5 comentaris:

AdriàFS ha dit...

Gràcies per aquests post, m'has fet reflexionar sobre unes quantes coses interessants, i es que sense adonar-me'n veig que jo mateix soc víctima d'aquesta banalització del sofriment humà...

De totes maneres, crec que també és un mecanisme de supervivència, en un món en que cada dia milers de persones moren de gana, per malaltes que es poden prevenir o tractar fàcilment, per desastres naturals, o sense parlar de mort, en un món en que passen tantes i tantes coses dolentes...

Si haguessis d'empatitzar amb tot aquest patiment et tornaries boig, se n'ha de ser conscient, però per la pròpia salut mental i felicitat has de saber aïllar-te'n.

Lo qual tampoc vol dir passar de tot i deixar-te manipular i menjar-te qualsevol merda que et serveixin al plat.

Tot i així, a nivell més proper i quotidià penso que has fotut el dit a la llaga amb com es classifica a les persones per deshumanitzar-les.

zhongdi ha dit...

@AdriàFS, totalment d'acord en que no podem empatitzar amb tot el patiment del món, al menys des de la perspectiva d'identificar-nos amb aquest patiment. L'altra cosa és, sense identificar-nos totalment amb el patiment al món, entendre i mirar de millorar, amb els notres esforços, acció diària i constant la situació en el nostre entorn més immediat, i les nostres actitus apreses d'altrització. Crec que és un treball difícil, molt difícil, però, per altra banda, crec que és el que, a nivell individual podem fer, per esmorteïr, en certa mesura, el patiment que ens espera, tant a nivell social com individual.
Salutacions i moltes gràcies per la teva aportació,
SZD

AdriàFS ha dit...

Bé, una mica es la que jo diria que es la línia d'actuació més... sensata? I també realista. No es per ser derrotista però diria que les grans solucions no arribaran. Els governants no actuaran i no hi hauran acords ni res de res. Aquest tipus d'actuacions millor descartar-les, per improbables. Per tant el màxim que podem fer es ajudar fins allà on nosaltres arribem.

I gràcies a tu pels teus escrits.

Rafel Romero ha dit...

Hi ha un punt que no has tractat o potser jo no he copsat:és la despersonalizació de l'enemic.
Les guerres que es produiran (de fet ja s'estan produint) etiqueten a l'enemic amb un nom: terrorista o dictador, segons si el bàndol que interessa desprestigiar està al poder o no.
Aquesta etiquet juntament amb el fet de utilitzar armament amb el que no s'entrà en contacte amb l'enemic fan més fàcil de pair les guerres energètiques actuals.
D'aquí el problema de certes filtracions que atansen la guerra a persones concretes amb les que ens podem identificar i a les que no pots identificar com "terroristes" ni "dictadors".
I finalment, com a derivada tenim la necessitat dels governs actuals de controlar els mitjans d'informació i els periodistes.

En els llocs on s'estan desenvolupant els conflictes pels recursos, la guerra ja ha arribat al cara a cara, a la lluita per la supervivència personal, familiar o de clan... i en aquest context ja no cal fer cap intervenció psicològica per part del govern.

zhongdi ha dit...

@Rafel. Aquesta despersonalització és al que em refereia quan parlava de l'altrització de l'enemic i del que sabem fer tant bé: penjar etiquetes, classificar. Els aspectes que pren en concret són subtils i diversos i, com molt bé dius, un d'ells és la despersonalització.Tens raó en que és una tendència preocupant. Molt interessant el comentari que fas sobre el paper que juguen els mitjans de comunicació, els periodistes i la informació. Aquesta idea és clau pel que fa a la difusió dels veritables problemes que ens assetgen i caldria, potser, dedicar-hi un post.
Moltes gràcies pel teu comentari,
Salutacions,
SZD