dimecres, 29 maig de 2013

Sobre la natura humana: humà violent o pacífic?

(http://faculty.evansville.edu/rl29/h340/f05/earlymodernpainting.html)


Benvolguts/des lectors/res,
El post d'avui permeteu-me començar-lo amb una mica de filosofia aplicada al comportament social. Al cap i a la fi, el debat sobre la crisi de recursos a tots els nivells que estem patint (o 'Peak Everything') al que acaba reduint-se és, finalment, a una qüestió de model de societat i, dins d'aquesta, d'actuació individual.

Per encarar el problema d'aquesta resposta al pic de tot, anant des del nivell individual al nivell societari, estaria bé dir alguna cosa sobre com es pensa que és la natura humana. M'explico, si fem una recerca ràpida per la web al voltant de les alternatives a una societat com l'actual amb un risc alt de col·lapse, trobarem un ventall d'opcions que van des dels pobles en transició fins els survivalistes. Des del meu punt de vista, tant una opció com l'altra es basen en dues visions de la natura humana que arriben, fins a cert punt, a ser contraposades. En l'opció que es tria hi ha part de la resposta que donem al problema i també, potser en part, aquesta resposta està condicionada pel desig de construir un món adaptat a aquesta visió de la natura humana. Per tant, si anem a les idees bàsiques de quins són els principis simples de la natura humana i del seu comportament podríem, si em permeteu per tenir una primera aproximació, centrar-nos en els extrems: l'home és bo o és dolent per naturalesa? Entenent aquí dolent, com a un individu predador dels recursos i que ho és, de la mateixa manera, sobre els seus iguals d'espècie. Per tant anem a veure, en el pensament occidental, quines opcions històriques tenim.

La visió pessimista de l'ésser humà la dóna Thomas Hobbes, el qual intenta imaginar com seria la vida dels éssers humans abans de l'aparició de la societat. Hobbes diu que l'home és un ésser dominat per les passions, i estableix que l'home, en un entorn sense societat, es caracteritza per la precarietat i la violència. Donat que no hi ha llei ni autoritat res és just ni injust, i tots tenen dret a tot. Introdueix un principi d'igualtat dient que, com que els humans són aproximadament iguals en força i maldat, cap preval sobre un altre, generant-se el que anomenava "bellun omnium contra omnes" (una guerra civil permanent de tots contra tots), en la qual la vida és breu i insuportable. Hobbes ho resumeix amb l'expressió llatina "homo homini lupus" (l'home és un llop per a l'home). Però donat que aquesta situació no és la més, diem-ne, satisfactòria, i sent els éssers humans intel·ligents, a més de malvats, en un determinat moment decideixen acollir-se a un pacte entre ells. Aquest pacte consisteix en la cessió de tot el poder de l'individu a un sobirà (o corporació), que haurà de mantenir l'ordre i la pau. És important assenyalar que el pacte signat és irrevocable, és a dir, no es pot trencar, ja que en haver lliurat tot el poder, es lliura també la capacitat de trencar el pacte. I ja que aquest pacte en res canvia la naturalesa dels signants, que segueixen sent egoistes, el sobirà elegit haurà de governar, si cal, mitjançant el terror i la violència per mantenir l'insegur ordre social. Un cop signat el pacte, s'instaura la societat (per a Hobbes, equivalent a l'Estat). Se substitueix així el dret (a tot) per la llei (entesa com a límit), i s'institueix un règim de terror que, en realitat, es correspon amb el model de monarquia absoluta. No sé si el/la lector/a atent entreveurà aquí algunes característiques o tics familiars en la història recent... Davant d'aquest estat de la natura humana, ja sabem que si vostè és de l'equip Hobbes anirà a parar a solucions més de supervivència individual o familiar.

Per altra banda, Jean-Jacques Rousseau afirma que lluny de ser una guerra civil permanent, l'estat natural humà es caracteritza per la llibertat, la igualtat i la bondat. Els éssers humans viuen en una mena d'innocència originària (el que fonamenta el mite del bon salvatge) just fins que l'aparició de la societat (i de la noció de propietat) promou l'egoisme i la maldat. El contracte social rousseaunià consisteix en l'eliminació dels egoismes individuals mitjançant la submissió de cada ciutadà a la voluntat general ("volonté Génerale") unànime i assembleària. El model polític proposat per Rousseau seria la democràcia directa, o assembleària. Rousseau pensa que la societat, si bé garanteix certes necessitats bàsiques, corromp els humans a llançar-se en competència mútua. Però es mostra convençut que un cop abandonat l'estat d'innocència originària no hi ha marxa enrere, i només un acord entre ciutadans pot arribar a mitigar les desastroses conseqüències d'una societat corruptora. Neix així la necessitat del contracte social. També, no cal dir aquí, que si vostè és de l'equip Rousseau tendirà més cap a una solució tipus Pobles en Transició.

En ambdues aproximacions conceptuals a la natura humana hi ha dos conceptes que són claus, el concepte individu-societat (en tots dos casos la societat i l'estat són pensats com l'existent a l'època, és a dir, amb una certa complexitat) i el concepte de propietat que, bàsicament, dóna lloc a les societats que coneixem històricament, començant per la propietat de la terra i acabant, actualment, per la propietat de bens anomenats immaterials. Hi ha un aspecte que en aquestes visions no es té en compte i que, si l'introduïm, ens ajuda a entendre el comportament o la natura humana des d'un altre punt de vista: la disponibilitat dels recursos. L'home és competitiu per naturalesa? Sí i no, si el posem en una situació de necessitat pels recursos (siguin aquests menjar, diners o prestigi social) llavors actua d'una manera fortament competitiva, per tant, 'a la Hobbes', si el posem en una situació en que hi hagi recursos sobrants per a cada individu, llavors tindrà tendència a comportar-se igualitàriament, 'a la Rousseau'. Si estirem una mica d'aquest fil argumental podríem trobar algunes 'coincidències' històriques, en les quals potser els períodes democràtics o d'absència de conflicte intern i govern pacífic no basat en el terror, coincidirien amb períodes de recursos per a la població abundants, i les situacions d'escassetat de recursos per a la població en general, a la situació oposada. Això ja ho apunta en P. Turchin en els seus treballs. I, com ja he dit repetides vegades, l'estat al que estem tendint és, precisament, el d'escassetat de recursos i, si seguim el patró històric, això vol dir que tendim també cap a un estat 'poc democràtic'.

Hi ha doncs, alguna opció a l'estat al qual tendim? És a dir, en què caldria posar atenció per no caure pendent avall cap a la dictadura prèvia al col·lapse i a la violència? Crec que cal fixar-nos en quines són les febleses socials que indueixen aquest col·lapse social. Quines són les idees i, per tant, les interpretacions del món que indueixen aquest perill?

La primera és l'acceptació tàcita i inqüestionable del principi de competència. Ens sona que cal millorar la competitivitat de les empreses? o la nostra competitivitat en el mercat laboral? No ens n'adonem, però acceptem com a veritable motor de l'acció individual i social la competència pels recursos. Per a mi, aquest principi s'accentua extraordinàriament en situacions d'escassetat. Podem posar un exemple: pregunti's amable lector/a, què faria vostè en una situació en que els seus éssers estimats estiguessin en perill per falta d'aliment o medecines, o per agressió directa? No cal que ho respongui, només observi com canvia la seva dinàmica mental i passa, precisament, a un estat molt més emocional i molt poc racional. Això posa en evidència el fet de què som els humans (entroncant amb la visió de Hobbes): sacs d'emocions continguts per una fina pell de racionalitat que, al cap i a la fi, en segons quines situacions, només ajuda a articular un objectiu emocional, però no a canviar-lo. Què pot arribar a frenar una dinàmica social violenta? Precisament el reconeixement de que la violència col·lectiva no ajuda a resoldre el problema de recursos sinó que, ben al contrari, el magnifica. Però aquest reconeixement ve de l'experiència directa o transmesa com a molt en una generació, aquesta informació transmesa recorda les conseqüències que comporta la guerra i la violència. Observació: l'estat i el país en el que vivim, curiosament, ha advocat i continua advocant per l'oblit històric de les conseqüències de les 'revolucions' i guerres que hem patit en la història recent. D'entrada això no ens hauria d'aportar gaire tranquil·litat.

La segona és, com ja vaig apuntar en un altre post, la materialització que patim i que, a nivell individual, es plasma en la cosificació psicològica de tot el que ens envolta (persones i biosfera en general). Aquest és un punt del qual no n'estem prou conscienciats però que és la llavor del comportament violent. Si vivim en una societat que té tendència a 'cosificar' a les persones, transformant els individus en objectes per aconseguir satisfer les nostres 'necessitats', llavors quan aquestes necessitats siguin més bàsiques (menjar) quin comportament col·lectiu podem esperar? No m'entretindré més en aquesta qüestió que, penso, per la seva importància requereix un post.

Concloent, aquestes dues idees que ens condicionen la interpretació del món i per tant, la nostra resposta a nivell individual i col·lectiu davant de situacions de crisi, no són les més adients per afrontar el gran repte que tenim al davant. Per tant, cal emfatitzar aquestes febleses societàries que patim en aquelles opcions socials i polítiques més favorables al decreixement com a única alternativa al model socioeconòmic actual. Prenent la idea que vaig desenvolupar en el post anterior, no n'hi ha prou amb l'acceptació del decreixement com a única via plausible (tot i que necessària no és condició suficient) cal canviar el postulat comunament acceptat de competència com a motor de canvi i millora en la societat i l'espècie.
Salutacions,
SZD

3 comentaris:

David Pi ha dit...

Crec que com a resposta a l'escassetat, els estats i els individus actuen de manera diferent. Si no recordo malament, l'antropòleg Marvin Harris va notar que en les comunitats que patien escassetat hi havia més solidaritat entre els seus membres; mentre que en les comunitats amb abundància de recursos, els seus membres eren més competitius.

zhongdi ha dit...

Bé, no discuteixo algú de la categoria de Marvin Harris, el que proposo aquí és pensar en els estats de transició. És clar que en les societats de caçadors-recolectors, amb recursos limitats, no hi ha estrats socials i hi ha solidaritat. Mentre que en societats que anomenem més complexes, amb l'aparició de la propietat i abundància de recursos ho són menys (tot depèn, és clar, de què definim exactament com a solidaritat). Però el que em plantejo és què passa amb el pas d'una societat opulenta, com la nostra, a una amb menys recursos i, en aquest sentit, els estudis fets durant l'època de creixement o en estats estacionaris, no em semblen gaire adients per extrapolar. Jo aniria a veure el comportament de la gent just després de catastrofes naturals amb la desaparició de les forces d'ordre públic o la seva disminució considerable (per exemple el que va passar durant el Katrina a Nova Orleans) potser això ens donarà més pistes... què en penses?

David Pi ha dit...

Penso que estic totalment d'acord amb tu.