dimecres, 14 d’agost del 2013

Mites i realitats (IV): El perquè del (necessari) col·lapse


(http://collapseofindustrialcivilization.com/tag/mangled-jet-stream/)


Benvolguts/des lectors/es,

Per introduir el tema d'avui deixeu-me començar amb un exemple metafòric. Suposem que hem de pujar una muntanya molt alta, el seu cim queda per sobre els núvols de manera que no sabem ben bé com d'alta és. En la nostra pujada comencem a peu i, al cap d'un temps de caminar, ens trobem amb un ruquet que utilitzem per continuar pujant, per tant, ara ja anem més de pressa. Seguim pujant i, al cap d'un temps trobem un carro amb una mula que ens permet anar carregant aliments pels animals i per nosaltres en el nostre viatge. Uns dies més tard trobem un cotxe espatllat que arreglem, aquest cotxe, com que només el volem per pujar i ens pren molt de temps arreglar-lo, el muntem amb l'imprescindible: fem només que el motor i la direcció funcionin, la resta (frens, sistemes de seguretat, ràdio, etc.) ho llencem per inservible en aquesta pujada. Un cop enllestit el cotxe deixem el carro i els animals i continuem la nostra pujada, que ara es fa més ràpida, malgrat que el pendent cap al cim també és més pronunciat. I així pujant arribem un bon dia al cim, i en arribar anem carregats de tot el que hem anat recollint pel camí, els records del nostre viatge cap al cim i moltes coses que, suposadament, ens ajudaran a tenir un descens còmode per l'altre costat. I és en aquest punt on cal decidir com emprendre la baixada. Sabem que el cotxe no té frens i que baixar amb el cotxe i tot el pes és perillós en extrem. Si albirem els primers kilòmetres de ruta de descens veiem que el pendent no és molt pronunciat així doncs, ens animem a començar a baixar amb el cotxe carregat, sense frens, pel suau pendent que s'insinua, esperant, innocentment, que aquest pendent sigui semblant per a tot el descens.


                                          
(www.lamussara.org)


No continuo el relat de la baixada en cotxe pel pendent, sense frens, ja podem suposar com acaba... la nostra situació actual és, precisament, aquest descens de la muntanya, i no ens decidim a baixar del cotxe per salvar la vida, pensant que podem arribar a baix amb tota la càrrega que hem anat acumulant en la pujada. Perquè aquesta metàfora del cotxe? Doncs perquè moltes vegades, quan parlem de decreixement, pensem que es pot aplicar una 'solució' decreixentista a nivell global, canviant alguns hàbits i fent petits maquillatges. No crec que això sigui possible. Ep! Aquí no estic dient que no puguem adaptar-nos al que vingui. Senzillament, dic que si hi ha d'haver un canvi aquest no serà mai a gran escala ni, molt menys, espontani. 

També m'agradaria aclarir que moltes vegades quan es parla de decreixement o de disminució en el consum energètic es parla com si fóssim en un sistema reversible i simètric (com en el cas del cotxe al cim de la muntanya): reduïm el consum d'energia per habitant un tant per cent i sempre trobarem un temps passat on aquest consum era el que hem calculat i, llavors ve la reflexió errònia: no es vivia tant malament en aquells temps. On és l'error? Doncs primer ho diré en termes matemàtics i després en termes més planers. Fer un argument d'aquest tipus no té en compte ni la tendència de la comparació (comparem una tendència positiva en el sistema envers una tendència o pendent negatiu: pujant no calia frenar el cotxe baixant, sí) ni la derivada (en el costat dret de la corba de Hubbert la derivada és més gran que en el costat esquerre: la velocitat del cotxe de pujada és molt diferent de la de baixada). Dit en altres paraules: si comparem amb el passat no tenim en compte que el sistema té memòria i que aquesta memòria precisament abans del Peak Oil ens anava a favor. El que teníem per costum, el que havíem aprés sobre com funcionava tot a gran escala, és el que passaria més o menys en el futur (tot anava a més, tot creixia, tot millorava). Però és que, a més, el ritme del canvi (en el passat en positiu, en l'actualitat en negatiu) era més petit del que hores d'ara començarà a ser habitual. És a dir, tot anirà a menys, però ho farà d'una forma cada cop més ràpida i més inesperada i, per tant, ens portarà, a nivell col·lectiu a una incapacitat més gran d'adaptació. En aquest cas la memòria del sistema, que es tradueix en els nostres hàbits i creences sobre com funciona el món, ens va en contra.

I aquí trobem doncs una raó més del perquè del (necessari) col·lapse. Precisament, perquè fins i tot els decreixentistes estem, si fem una revisió prou crítica, imbuïts de BAU. Ens agradaria que, trobada una recepta, aquesta es pogués aplicar de forma generalitzada, per així evitar el patiment a gran escala que veiem en el futur proper. Però això no és possible. Fa temps que vinc dient que la societat moderna és una societat immadura: una cosa és parlar d'individus, que poden entendre el problema amb el que ens enfrontem, l'altra els mecanismes socials i els hàbits i idees apreses i arrelades fortament en l'inconscient. I, benvolguts/des lectors/es, com ja he dit moltes vegades, el canvi que cal fer requereix un canvi de paradigma, un canvi d'esquemes mentals i de relacions entre individus i, això no es pot portar a terme sense un canvi en l'inconscient individual que produeixi, per tant, un canvi en les estructures emergents col·lectives. Cal que com a societat aprenguem dels errors. Aquest aprenentatge passa, com en el cas d'un infant, necessàriament, per un cert grau de patiment i això, socialment, és un cert grau de col·lapse. No reflexionarem com a col·lectiu fins que no veiem la misèria al carrer, fins que no tinguem un entorn insegur i violent, fins que l'opulència que ara és generalitzada quedi reduïda a una minoria extremadament petita i fins que assumim que el futur mai no tornarà a ser com ens havíem acostumat.
Socialment i com a espècie ens hem d'enfrontar al pas de la joventud a la maduresa: comença el declivi. El canvi necessari passa perquè a nivell social s'accepti, per xoc si voleu, és a dir, a les males, el col·lapse i el decreixement innegociable. Llavors ens trobarem amb diversos escenaris repartits per tot el globus però que, bàsicament, podríem reduïr a dues classes. La primera, aquelles societats que intentaran mantenir-se en una joventut perpètua depredant com i quan puguin, durant un temps (fins desaparèixer) mantenint-se en un síndrome de Peter Pan col·lectiu. I, la segona, aquelles que, assumint el declivi de la maduresa, acceptaran aquesta amb els seus inconvenients i avantatges i, precisament aquestes, seran les que tindran més possibilitats de perdurar.

L'adaptació al col·lapse de la societat industrial, portarà temps i, socialment, podríem proposar guiar-nos pel model individual de Klüber-Ross de les fases del dol, però aplicat a nivell col·lectiu. Aquest model de cinc estats que ja he comentat en un altre post, ens pot ser útil per mirar d'entendre si el comportament col·lectiu va madurant per acceptar el que és inevitable. Tot i que si hem de fer cas a la història recent, en les crisis que hem patit fins ara no hem passat de la fase de la ira (que ha portat a guerres pels recursos). És a dir, la possibilitat d'un mimetisme social de les fases del model Klüber-Ross podria donar-se com a recepta pel comportament futur del col·lapse de la societat industrial. Això només és una suggerència agosarada (segurament un sociòleg no hi estarà d'acord) però, més enllà dels estudis pioners de Tainter i Diamon, hi ha hagut algun intent d'enfrontar el que pot significar a nivell sociològic el col·lapse de la societat industrial? Caldria reflexionar-hi.
Salutacions,
SZD

dilluns, 5 d’agost del 2013

Mites i realitats (III): crisi i identitat.




(http://www.discoveringidentity.com/2009/10/27/identity-trend-9-identity-analytics/)

Benvolguts/des lectors/es,

La crisi multifactorial actual (ambiental, energètica, econòmico-financera, política...) és una crisi de model. I un model és una visió del món i un sistema de creences amb el qual ens identifiquem i que, per això mateix, ens permeten funcionar i projectar-nos cap al futur. La visió del món i l'estructura mental que tenim actualment ens porta a una actitud enfront del que ens envolta, i aquesta actitud mental a una manera d'actuar individual i com a col·lectiu. Fins al present i en el futur proper, la societat occidental globalitzada ha pres un model que l'ha mantingut en una identitat fortament immadura. Aquest punt de vista ja l'he tractat en d'altres posts, on parlava dels conceptes bàsics que acceptem com a veritats inqüestionables i que, de fet, són els que ens portaran al col·lapse de la nostra civilització industrial.



El col·lapse de la civilització industrial implicarà un xoc per a la majora de la població i aquest xoc portarà a una crisi de valors que, en la majoria dels casos, pot conduir a un refús superficial del passat, mantenint-ne però l'essència ideològica. Per posar un exemple, és molt probable una justificació i acceptació de la violència i de la repressió com a eina per eliminar tot allò 'podrit' del passat i mantenir un cert ordre, aquesta violència però, neix de la idea d'un món predatorial on preval i sobreviu només aquell més fort i adaptat a l'entorn. Per tant, des del meu punt de vista, cal un marc conceptual nou que redefineixi la relació inter-individu, per així possibilitar la generació d'estructures emergents (conjunt d'individus, societats o organitzacions) diferents que estiguin més en harmonia amb l'entorn.



El nou marc d'interrelació cal que canviï la visió del món com un lloc de depredador-presa o de lluita per la supervivència, cap a una visió més àmplia, és a dir, cap a una visió on no hi hagi una aproximació de societats o individus la raó de ser dels quals és l'explotació de recursos (entesos aquests com persones, animals o coses) sinó un concepte d'interacció individual i col·lectiva que estigui centrada en l'equilibri. En aquest sentit doncs, cal proposar una desmaterialització i una desobjectivització de la societat. Des del meu punt de vista per canviar la societat cal canviar la relació entre individus i, per canviar aquesta, cal que canviem la relació o l'actitud que tenim els individus cap a nosaltres mateixos. Preparar per tant, psicològicament a les persones pel nou escenari mundial, hauria de ser l'objectiu essencial. Pensem-hi, en l'educació actual moderna quin pes es dona a l'auto-coneixement, la gestió emocional i l'acceptació del propi cos i personalitat? Evidentment que gran part de la tasca d'educació de les generacions més joves cal que recaigui i recau sobre l'entorn familiar. Però aquest ambient familiar beu també directament i és molt influenciat pels mitjans de comunicació de masses, que al seu torn projecten un missatge i una ideologia totalment mental i materialista; generant un cicle que es reforça en la profundització de la banalització i la 'cosificació' de tot el que ens envolta. En aquest sentit, el marc educatiu hauria de donar eines tant als pares i familiars com als alumnes per poder tirar endavant en un procés de creixement i maduració individual. Això no és així, i caldria anar fent els passos necessaris per canviar-ho. Per això, cal emfatitzar, en aquest procés de transformació que viurem, la gestió emocional que ens porti a l'acceptació de la nostra part més tòxica, tant individualment com col·lectivament.



Cal doncs, repeteixo, canviar l'enfoc del món com un paratge de caçadors-preses en un món en essència agressiu, enfront d'un enfoc centrat en un món en equilibri dinàmic enmig d'un paratge d'interaccions no necessàriament hostils. I l'acceptació vol dir acceptar la part 'negativa' ponderant-la i objectivitzant-la. Això no vol dir negar la realitat: violència, misèria, mesquinesa, engany... són actituds que haurem d'afrontar i superar i que, cada cop més, seran presents en el nostre entorn i, potser, en nosaltres mateixos. Per fer front doncs a aquesta realitat que anirà emergint amb el col·lapse de la societat industrial, cal identificar les diferents estratègies de negació: per exemple, el pensament positiu mal entès n'és una. Voler centrar-se només en allò que ens fa sentir bé per fugir del missatge 'pessimista' no ens porta a afrontar una realitat que cada cop serà més dura. Voler fugir de les emocions negatives (ira, cobdícia, etc.) és només reprimir una part tant humana com ho són la fraternitat i la generositat. Penso, tal com exposa de forma brillant la Carolyn Baker, que l'acceptació dels sentiments i emocions que ens fan sentir malament, forma par del procés de dol, tant necessari per poder madurar.



Per entendre el que acabo d'exposar respecte a la negació us explicaré la teoria sobre l'actitud vital d'un bon amic i company de feina, perdoneu el llenguatge una mica barroer que faré servir, però intento amb aquest treure una mica de ferro a l'assumpte. Ell diu que tothom en aquesta vida té una quantitat determinada de merda per menjar-se, i que hi ha dues maneres de fer-ho, segons quina actitud es prengui a la vida o quina sort tinguem. La primera és anar menjant-se-la poc a poc, en aquest cas tenim més números de poder-la processar i anar digerint-la. Això seria precisament acceptar el col·lapse progressivament sense intentar fugir-ne i oblidar-lo. La segona és anar esquivant-la i haver de menjar-se-la tota de cop, amb la qual cosa és probable que siguem incapaços de digerir-la. Ja veiem que si anem negant i no fent res, ens podem trobar que al final, per molt que tinguéssim la informació del que aniria passant, ens trobarem tant o més enfonsats que els que d'entrada ni ho sospitaven.



Cal acceptar doncs que el col·lapse de la societat industrial no té una solució dins el BAU, per tant, si ens sortim del BAU, la crisi i el col·lapse que patim i patirem no és un problema, és un procés natural, i com a tal l'hem d'entendre. Prendre distància del BAU amb tot el que comporta és essencial per a una transició personal i col·lectiva. Prendre distància ens ajuda a desidentificar-nos amb el que, fins ara, hem cregut que érem, com a societat i com a individus. Això és necessari perquè el model ideològic (i dic el model, no els models perquè al cap i a la fi totes les propostes basades en el creixement segueixen, en essència, un model que ens porta al col·lapse) que teníem es farà cada cop més inútil.



Deixar d'identificar-nos amb el model ideològic actual és el primer pas per poder adaptar-nos al futur. Hem de cercar estratègies personals per aconseguir construir un model diferent que, en molts aspectes, serà totalment personal, però en qualsevol cas, serà radicalment diferent a l'actual. Si ens trobem perduts, i no sabem com podem començar, és molt útil, potser, pensar com volem que aquest nou model a nivell personal no volem que sigui, què és allò que volem canviar? A partir de la resposta a aquesta pregunta, començar a esforçar-nos per aplicar-ho a nivell personal en primer lloc. Assajar els canvis a nivell individual ens donarà eines i experiència d'allò que funciona i d'allò que no. Ens aportarà estratègies necessàries per navegar i orientar-nos en una realitat que cada cop serà més diferent a la que ens aniran 'explicant' des dels mitjans de comunicació de masses.



Finalment, només un apunt que em sembla important per començar a construir aquest nou entorn que ens espera. Cal centrar-nos en viure, no en sobreviure. Un peakoiler no podrà ser mai, des del meu punt de vista, només un supervivencialista (aquell que es construeix un búnquer per resistir els temps difícils) a nivell psicològic o nivell material. Un peakoiler cal que sigui aquell que no només sobreviu en un món difícil i de vegades terrible, sinó aquell que sap trobar les estratègies per poder generar espais de gaudi i de pau, de generositat i de suport en un món en col·lapse. Un peakoiler doncs cal que treballi per assumir la responsabilitat d'acceptar que tot té un final, tot. Tant des de l'esfera personal com en l'esfera social i global. D'aquesta acceptació naixeran les estratègies quotidianes per deixar enrere un món de predadors que té, al cap i a la fi, també els dies comptats.
Salutacions,
SZD