Benvolgudes lectores,
Escric aquest post amb una certa tristesa, però he de dir que sense gaire sorpresa. Després d'un temps, es pot tenir una mica més de perspectiva sobre el que va passar a la COP28. Tot i la propaganda que s'ha fet, aquesta reunió internacional no ha arribat a donar acords prou sòlids per evitar els pitjors escenaris climàtics. Vist el que hi ha, i tenint en compte les darreres notícies preocupants pel que fa al canvi en el comportament dels corrents oceànics que són els que mantenen el clima estable ens enfrontem a situacions molt complicades en el futur proper. Per tant, sembla que la tendència, tal com apuntava en un altre article, és anar cap un escenari anomenat de ‘Rivalitat Regional’: el que s’anomena SSP3-7.0 a l’IPCC. Aquesta rivalitat es comença a veure fins i tot en la COP28 mateix, on han quedat clarament definits dos grans blocs amb interessos contraposats: EUA i Europa amb estats més o menys afins i la Xina, Russia i la resta de productors de petroli i altres recursos necessaris per a tothom. Els dos blocs difereixen en dues opcions aparents: emprendre accions inmediates o bé confiar en la tecnologia de captura de carboni i postposar les accions per a més endavant tot i seguint explotant els combustibles fóssils. Dic aparent perquè en cap cas es planteja públicament el veritable problema: cal refer el sistema de dalt abaix i, mentre no es plantegi això, continuarem en l’atzucac actual. Així la pregunta que cal fer-se per entendre el que passarà en les següents COPs és: és possible gestionar i evitar els pitjors escenaris climàtics mantenint l’actual ordre mundial, el conjunt d’interessos geopolítics i equilibris de poder? No crec que valgui la pena respondre-la hores d’ara.
En un altre post, més endavant, em centraré en la resolució que es va aprovar i les mesures que, alguns mitjans, ens volen fer passar per un ‘èxit’. Aquí sembla que aplica allò de que si repeteixes moltes vegades una mentida semblarà que és veritat. Però la veritat és molt tossuda, i acaba treient sempre el cap per algun lloc. Entre d’altres coses, el que fa palès l’acord que se’ns ha venut és un posicionament de dos blocs que no estan d’acord en el model de negoci que volen impulsar (un renovable, l’altre fòssil), però de cap manera cap dels dos blocs defensa un canvi de sistema, i aquest és el problema real.
Així doncs, els que treballem en aquest problema i en fem divulgació, cal que entomem el repte i que acceptem que, ja que tenim un panorama desolador, no podem continuar pensant que el problema es solucionarà per una acció conjunta internacional. Com he dit abans, anem directes a l’escenari SSP3-7.0 i cal acceptar-ho (més endavant dedicaré un post sobre aquest escenari en particular, per veure què ens espera en el futur). Cal acceptar que no hi ha una solució com ens la pretenen vendre i que, fet i fet, la veritat (que treu el cap) és que potser no n’hi ha haguda mai tal com ens la venen. Es a dir, veiem que les accions a gran escala per gestionar el problema de l’emergència climàtica no poden fer un canvi de rumb ràpid. Deixeu-me posar una imatge per entendre-ho: estem a bord d’un Titanic, que és el nostre sistema socio-econòmic i aquest no és ni flexible ni ràpid en l’adaptació (diríem que té molta inèrcia, com un gran vaixell). Així doncs, els canvis que, cada cop més, han de ser ràpids no es poden implementar a temps en aquest gran vaixell que necessita un cop de timó. Per tant, cal canviar de sistema. I això vol dir saltar als bots salvavides.
Però, davant d’aquest fet, què hi podem fer? Cal deixar-nos portar per l’angoixa i la depressió? O potser val més la pena caure en la fugida? Es adir, centrar-se en el dia a dia per oblidar el desastre, i fer veure que de moment no passa res, amb l’esperança de que ‘a mi no em toqui’ perquè ‘el pitjor passarà quan ja sigui molt gran o ja no hi sigui’. A mi no em sembla pas que cap d’aquestes opcions sigui la bona.
Quan parlem doncs de les actituds devant el desastres climàtics, hi ha alguns treballs que ens poden ser d’utilitat. L’any passat es va publicat un article (podeu trobar-lo aquí o llegir-ne una síntesi al final d'aquest article a la revista Atzavara) que intenta estudiar aquesta situació de falta d’esperança devant l’acceptació del col·lapse. L’article es pregunta si hi pot haver un activisme sense esperança. És a dir, s’analitza, mitjançant unes enquestes a activistes, el grau d’esperança que tenen en canviar el sistema o evitar el col·lapse, i en què es centra aquesta esperança. Bàsicament, es troben quatre possibles reaccions generals: la de fer difusió i donar a conèixer el problema confrontant el sistema actual però amb l’esperança de canviar-lo (seria l’activisme tradicional), la segona, de perdre l’esperança i tenir una actitud de conformisme amb el sistema (és a dir, renunciar), la tercera es centraria en els moviments de construcció d’un sistema alternatiu i en el fet de que l’esperança es pot mantenir focalitzant-se en aquestes alternatives i, finalment, la darrera seria la de, tot i haver perdut l’esperança en poder evitar el col·lapse canviant el sistema, actuar, però basat en el fet de que s’ha de fer ‘el que és correcte’.
Les conclusions a les que arriba l’autor és que l’acceptació de que la catàstrofe mediambiental és inevitable no desmobilitza, més aviat el que fa és reformular l’esperança o la motivació dels activistes en una altra direcció. En general es canvia l’esperança de canvi del sistema a l’engròs per altres motivacions més locals i centrades en aspectes diferents de voler mantenir el sistema o transformar-lo. Així mantenir la lluita per una causa perduda com ‘evitar el col·lapse’, és possible si la lluita val la pena, si ajuda a mantenir un valor important, com pot ser la lleialtat, la dignitat, el ‘fer el correcte’ o ser capaç de mirar als nens a la cara. L’activisme, en aquest cas, rau en l’esperança de que els valors es poden mantenir tot i que les alternatives al col·lapse no acabin funcionant.
Però, per a mi l’important d’aquest estudi és que deixa veure que cal canviar l’objectiu actual materialista a un d’ètic i inmaterial. Si el canviem, canviarà al seu torn el camí a recòrrer i la motivació que tenim. Des del meu punt de vista, només així podrem ser exitosos i només així podem treballar en la confiança més que en les expectatives. Per tant, l’activisme o la ciència mateixa cal que treballi per transmetre valors, juntament amb l’acció. Anirem profunditzant-hi en successius posts.
Saluacions,
SZD
